dilluns, 29 de desembre de 2014

Isabel i Fernando




Sóc un consumidor de sèries de televisió. M’agraden, sobretot, les americanes perquè em distancie més de la realitat i em refugie en aventures impossibles. No tenen la Ilíada, ni l’Odissea, ni l’èpica de les cançons de gesta, però tenen el Far West. M’ocupe més de l’argument que m’entreté i m’oblide de les referències, gairebé sempre presents, a la pàtria i a la bandera. Només he de tenir clar que els americans són els millors i que, segons el cine, són els salvadors d’Europa: en la segona Guerra Mundial el front oriental, que va ser decisiu, en el cine americà és inexistent. I com que ja sé que forma part de les regles del joc, m’ho empasse com un producte que d’entrada sé que té aquest defecte. Això sí: narren magnífiques històries a través de les imatges.


No puc fer el mateix amb les sèries espanyoles. No puc desconnectar i veure-les sense ulls inquisitius. Aquests dies de Nadal m’ha acompanyat la sèrie Isabel i, abans de veure un sol capítol, ja em vaig fer una pregunta: no era Isabel i Fernando? Per què en el títol només Isabel? La resposta és evident: volen Isabel com a mite creador de la idea de l’Espanya imperial. Una Espanya que només pot nàixer de les arrels de Castella. Tampoc, però, m’haguera fet el pes el títol d’Isabel i Fernando, perquè es tracta d’un matrimoni que mai no ha format part de les meues simpaties. Hom l’ha considerat com una de les causes de la nostra “Decadència”. Sempre hem fet la broma que, si Isabel s’haguera casat amb el rei de Portugal, la Corona d’Aragó continuaria independent. No puc evitar comparar el tracte que se’n fa de cada personatge. Els Borja ixen tan malparats que, si jo fóra el president Fabra, consideraria que es tracta d’un atac a les nostres senyes d’identitat i faria una protesta. Però el que més em toca el tendre és que hi reconec la majoria dels actors: són els mateixos de les sèries de televisió que m’acompanyaven a l’hora de la sesta. Actors que feien unes sèries que ara ja no puc veure, perquè me les han prohibides. No puc veure els actors en TV3 i actuant en català, però els puc veure sense cap problema en castellà en una sèrie que es diu Isabel ¿Com voleu que em relaxe, que desconnecte i gaudisca d’aquesta sèrie? I això que sembla que és tècnicament impecable i que, per a ser espanyola, es deixa veure. Crec que han desaprofitat, una vegada més, el moment per a demostrar la pluralitat de cultures i llengües de l’estat, els diferents punts de vista... No, no m’hi relaxe.

Levante, 29 de desembre de 2014

dimarts, 23 de desembre de 2014

El poder frena el poder




Com que ve Nadal, òbric el diari per si trobe alguna notícia amable o divertida per escriure i m’entra un Twitter d’Enric Morera que diu que el fiscal es querella contra Francisco Camps per presumptes delictes de prevaricació, malversació i no sé quina cosa també lletja en els contractes de la Fórmula1. Me’n vaig a l’edició digital de Levante EM i ja porta la notícia en primera i també que el Tribunal Superior de Justícia d’ací ha demanat ja a les Corts Valencianes que acrediten la condició de diputat de l’expresident de la Generalitat. Segur que deu ser un formulisme indefugible, però no puc evitar fer-me la pregunta: el Tribunal no sap que Camps és diputat? I m’explique la lentitud en què funcionen totes aquestes històries de tribunals. A poc a poc i sense córrer, sembla que el famós “escalonet” de Camps es convertirà en un autèntic calvari amb tots els Misteris del Rosari i totes les estacions del Viacrucis. Encara com l’expresident, com a bon cristià, deu estar ben preparat. Primer misteri gloriós: Per què el consell presidit per Alberto Fabra va comprar Valmor per un euro i assumia un deute de 34 milions?  Això, però, vindrà a Setmana Santa. Ara toca sentir frases genials com les de la portaveu del Govern, Maria José Català, que elogien el treball de l’executiu valencià perquè no es facen més edicions de la Formula1. Cap autocrítica al caprici, al fracàs i a la ruïna de fer la condemnada carrereta. Només el mèrit d’haver-la aturada. Qualsevol dia enderrocaran el Palau de les Arts i ho vendran com un gran mèrit.


Tot això en un dia en què la majoria dels pares i mares del país no han volgut votar la consulta que s’ha tret de la màniga la Consellera sobre el model trilingüe d’ensenyament. Un dirigent d’una associació de pares m’ho comentava i ho tenia molt clar: “No caiguem en la trampa. Ens volen dividir. No fem cas de res del que diuen ni de les seues provocacions. Ni senyes d’identitat ni consultes poca solta: votarem en les eleccions autonòmiques i farem tots els esforços per traure els vots suficients per a enviar-los casa, si no els envien abans els jutges a la presó.”  I com que és un senyor erudit i està al corrent de la notícia de Camps, continua citant L’esperit de les Lleis, de Montesquieu: “A fi que no es puga abusar del poder cal que, per la disposició de les coses, el poder frene el poder” I sembla que té raó, perquè en això estan allà i ací: frenant-se els uns als altres: Pregunteu-li-ho a Rajoy,  a Torres-Dulce o als jutges del Tribunal Suprem. A casa nostra, ja ho sabeu: els pressupostos i un fum de membres del partit del govern en mans del judicial.

Levante, 22 de desembre de 2014

dimarts, 16 de desembre de 2014

Amb diners, torrons






La imatge que dóna el Molt Honorable president Alberto Fabra és de submissió i reverència, de rebaixar-se de manera mortificant fins a ridiculitzar-se i, de passada, avergonyir-nos com a valencians. Veus el pobre Fabra pidolant amb la seua cantarella mandrosa i et dóna ganes de donar-li un euret. Res a veure amb la prepotència i l’atreviment dels seus predecessor Eduardo Zaplana i Francisco Camps. Ni amb el president de la Diputació Alfonso Rus, que va sobrat i sembla que ho dóna tot. Fabra va per la vida demanant, suplicant que vol seguir de candidat del seu partit a les eleccions autonòmiques. Unes eleccions que, segons totes les enquestes, el portaran a la derrota total. Poc coneixement? No ho sé, però no em puc explicar la seua actitud de captaire.
Fabra va vindre a presidir la màxima institució valenciana sense cap mèrit. El van posar a dit i ha fet tot el que li han manat. No s’ha enfrontat a ningú per defensar els interessos dels valencians. S’ha limitat a obeir i ara, com no els aprofita, se’n volen desfer. Tots, dins i fora del partit, li diuen allò que no vol sentir i, d’una manera o altra, conspiren contra la seua continuïtat. Fabra hauria de saber la primera lliçó de la política: o et fas de respectar o no ets ningú. Els “escoltets” entre Rita i Rajoy no el van ajudar. Ni tampoc l’excursioneta en què acompanyà Rajoy a l’aeroport que li va demostrar que el president espanyol no té temps per atendre’l com Déu mana. Ni tampoc les declaracions de Cospedal: “podem elegir entre bastants persones”. Com si no tingueren ja un president que han posat ells mateixos i que els ha fet la faena bruta. No té cap carta que puga jugar. Alfonso Rus ho ha dit ben claret: ací no manem i no decidim, “el problema és que ací qui nomena candidat és Madrid, no som nosaltres”. Primer tret en la línia de flotació. El segon tret: “hauria d’haver-hi unes primàries per a nosaltres decidir qui o com i ho tindríem clar”.  I, per acabar-ho d’arreglar, arriba Vicente Boluda, el president del lobby autonòmic empresarial que considera que el PP d’aquesta terra és un desastre, que creu que l’única manera que els problemes que tenim s’escolten a Madrid és la creació d’un partit regionalista potent. Millor encara, diu: un autèntic partit nacionalista valencià. No s’han reunit amb Montoro, perquè “no té res a dir-nos”, perquè “passa de nosaltres”. No sé què espera: amb diners, 
torrons.  
 


Levante, 16 de desembre de 2014

dilluns, 8 de desembre de 2014

Podem




Sí que Podem els està tocant el tendre a tots els que d’una manera aguanten i viuen del “tinglado”. Van tots de cul intentant veure com destrueixen la criatura per sobreviure com a “casta”. A mi m’agrada més el terme “caspa”, perquè és terminologia fusteriana, de casa. Els de la “caspa” no es paren a pensar si les propostes del nou partit són bones o dolentes. Només els importa l’espai que ocupen, que consideren propi i tenen por de perdre’l.  Primer vingueren les acusacions de bolivarians, de populistes, com si a casa nostra no sentírem declaracions d’alguns líders polítics o d’algun tertulià de la ràdio que no només són populistes, si no que s’acosten al pur feixisme. L’altre dia em vaig quedar com de pasta de moniato en sentir un d’aquells que et refreguen sempre la Constitució per la cara, que deia: “No cal que convencem els catalans perquè vulguen ser espanyols, és suficient que sàpien que ho són”.  Els polítics d’aquest estat no poden acusar en la cara en alt de populisme els líders dels altres països. A mentides i corrupció, si no els guanyen, poden jugar la partida. Ara, però, la cosa és més divertida encara. Com que els de Podem han fet algun canvi en el programa electoral en què es presentaren a les Europees, els acusen de frau electoral. Pedro Sánchez, que jo no pensava que era capaç d’ironitzar, diu que si Podem veu la solució en la socialdemocràcia està demanant el vot per al Partit Socialista.


Jo no sé què passarà en les properes eleccions legislatives, perquè no sóc sociòleg ni endeví. El que sí que sé, però, és que els de Podem ja han guanyat moltes batalles. Han actuat de detergent. Sense Podem probablement Pedro Sánchez no diria les coses que diu i potser tampoc no seria secretari general. Ni s’hagueren produït els canvis generacionals en Esquerra Unida, ni haguera desaparegut, gràcies a Déu, la UPyD. Ni Alejandro Font de Mora haguera demanat primàries en el PP. Ni els empresaris els hagueren manat de manera tan descarada la faena als del PP i als del PSOE: un pacte per a l’estabilitat. El PP el veu amb bons ulls i prova de flirtejar. El PSOE ho té molt malament perquè, potser, tinga la clau del futur govern. I cap on obrirà? El PSOE s’hi juga la supervivència en aquestes eleccions. Els que tenen totes les de guanyar són els mateixos de sempre, els del poder econòmic. Ho diuen molt claret: “si guanyen els de Podem, tampoc no passa res, els ensenyarem a llaurar recte”.

Levante, 8 de desembre de 2014

dilluns, 1 de desembre de 2014

Contes i fotografia



En moltes ocasions, la literatura ha anat acompanyada per la imatge. No és nova la combinació d’aquestes dues arts: intentar fondre paraula i imatge, literatura i fotografia. Tècnica i estil narratiu amb tècnica i art virtual poden aconseguir una creativitat i expressivitat innegable. Potser per buscar noves formes d’expressió i de creativitat la III Nit de contes al Palau que se celebra a Gandia, s’ha transformat en la III Nit  de contes i fotografies al Palau. Julio Cortázar ja va explicar que la novel·la i el conte es deixen comparar analògicament amb el cine i la fotografia. La pel·lícula és en principi oberta, “novel·lesca”; mentre que la fotografia,  com el conte, és més limitada. Moltes vegades es tracta de retallar un fragment de la realitat que al mateix temps actua com una explosió, com una captació d’una realitat més ampla. Per això Cortázar deia que la novel·la sempre guanyava per punts, mentre que el conte ha de guanyar per knock-out.


Aquesta Nit al Palau ha volgut combinar la fotografia i el conte per crear una activitat cultural que culmina en un llibre, 6000 estúpids i 10 més, que arreplega el treball de cada una de les cinc parelles d’escriptor-fotògraf que havien conformat, una exposició i un audiovisual. Rafa Gomar i Pep Aparici ofereixen una reflexió sobre la “bellesa de la vellesa”. Lliris Picó i Francesc Vera la de la gent que va amunt i avall per la ciutat que amb ulls néts després de la pluja no veu l’home sol. Carles Mulet i Paco Martí les atmosferes oníriques al límit de la realitat i el somni. Joan Olivares i Xavier Moll calculen estúpids. Francesc Bononad i Natxo Francés parlen dels paisatges de terres eixutes, desèrtiques i intempestives: “El ser artista és ser desert  nocturn, viure de sòlit en la solitud, sol en l’àrid quan cau el sol, solitàrid. És apostar-se en l’inhòspid i no aposentar-se en l’hospici.  Passar dels aliments sòlids perquè es passa de l’aire...” . Un llibre per a gaudir la tipografia Bodoni que s’ha imprés sobre paper Gardapat Kiara de 150 grams. Un projecte que no s’haguera pogut fer sense un tipus de  combinació que cada vegada resulta més habitual en aquest país: un parell d’ajuntaments (el de Sueca i el d’Almussafes), institucions i empreses culturals, la Universitat Politècnica de València i l’Institut d’Estudis Catalans.

Levante, 1 de desembre de 2014