La postura més intel·ligent

Per fi ja sabem el resultat d’una de les eleccions més desitjades de la democràcia. Les esperaven més que mai, perquè obrien moltes expectatives i vèiem el punt i final de les majories absolutes del desficaci. A hores d’ara ja sabem qui ha guanyat i qui ha perdut en la Generalitat i en els ajuntaments. Ja sabem si podem fer-nos alguna il·lusió de construir alguna cosa o si hem de continuar lamentant-nos d’uns governants que ens n’han fet de tots els colors. De totes maneres ahir no va acabar res, perquè avui s’obrin un fum d’interrogants amb respostes molt difícils. Per a la majoria de partits el resultat d’avui són les primàries per a una nova i llarga campanya que comença ara mateix. Vénen les eleccions generals i totes les formacions polítiques s’hi tornen a jugar la supervivència o el creixement. I la pregunta d’ara, la primera, és molt senzilla, però té una resposta molt difícil: com es pot formar un Govern de la Generalitat en un ambient electoral que tornarà a ser angoixant? Seria una falta de responsabilitat i, sobretot, una llàstima, si comencem a veure el trist espectacle de la divisió de sempre. La pluralitat hauria d’enriquir el panorama i no dificultar la constitució de nous governs a la Generalitat i als ajuntaments. No ens podem permetre els numerets del parlament andalús. A casa nostra seria letal. Per una vegada els nostres polítics s’haurien de posar en el cap que primer són els interessos del país que volen gestionar i representar. Si no ho fan així, perdrem tots, però també perdran els partits, sobretot, en credibilitat. Si no són capaços d’arribar a acords com Déu mana, potser les majories absolutes tornen de nou, i molt ràpidament. I, no només es tracta de posar-se d’acord, sobretot, es tracta de començar a construir: de fabricar propostes per a solucionar tots els problemes que tenim començant pel finançament i acabant en l’última escola del poble més petit, de reconstruir la dignitat i la democràcia. Però, sobretot, caldrà que les formacions polítiques siguen prou intel·ligents per ensenyar qui la té més llarga de cara a les properes eleccions, però compaginant-ho amb el treball conjunt, colze a colze, en les institucions. Molt difícil, però no impossible, perquè és la postura més intel·ligent.

Levante, 25 de maig de 2015

Perduts en la foscor

Crec que aquesta vegada tenim tots els ulls perduts en la foscor de la incertesa del resultat de les eleccions autonòmiques i municipals. Les enquestes diuen coses, però porten un percentatge tan elevat d’indecisos que em dóna la impressió que les invaliden. I més encara quan veus que, segons qui faça l’enquesta, els del PP en tenen, o no, prou de vots amb Ciutadans. Quan preguntes al personal de confiança a quin partit votaran, fan la cara del mal jugador de truc que té tretze d’envit i se li nota que no sap què fer: si envidar, per fer la pedreta segura; o no envidar, per després tirar la falta. I és que realment no tenen clar encara quina serà la millor jugada. Què fer?

Els únics que no tenen dubtes són els que diuen que no votaran. Jo no votaré i punt. I ja els pots dir missa, que cal votar, que ens juguem la continuïtat, o no, d’aquesta gent que està massa anys i que ha fet, i fa, tots els possibles per arraconar la nostra dignitat amb tantes mentides, tanta corrupció i tanta misèria... Què no veus que tens més de quatre opcions per votar, que no és com abans? No veus que ens volen “rematar”. Però no hi ha manera, ell solta de carrereta el seu discurs que es nota que té preparat: “Ximo Puig  ja està massa anys i no s’atreveix a fer amb Àbalos i Calabuig el que ha fet Pedro Sánchez a Madrid amb la maniobra del professor Àngel Gabilondo. I mira que ho tenia fàcil, sense eixir de casa: per què no posa a Vicent Soler o una altra persona de prestigi, de dins o de fora? Mònica Oltra no és prou nacionalista i Enric Morera no es prou d’esquerres. Esquerra Unida va de cul amb Podemos i Montiel ja calcula el que diu, com la “casta” i no es mulla”. No li vaig fer massa cas al meu amic, perquè és una d’aquestes persones que, si es presentara ell mateix a les eleccions, una part de la seua persona no es votaria. Ell vol conquistar el cel o res. I no hi ha cap partit prou pur, perquè són instruments i no esglésies.

I en aquesta estem: acabant d’elegir quin instrument ens servirà millor, ara, per al canvi, si és que l’aconseguim: l’aixada, el llegó, la corbella...? Jo sí que aniré a votar i no m’enganyaré. Votaré com un acte més de protesta contra les retallades, per la sanitat i l’educació públiques, per la dignitat de les persones i de la llengua que parlem: per les coses de sempre. I perquè l’esquerre tenim els ulls perduts en la foscor i la dreta està molt poc dividida malgrat totes les malifetes.

Levante, 18 de maig de 2015

Sendes velles

D’una manera o altra, cadascú amb les seues preferències partidistes, ens havíem fet a la idea que, en les properes eleccions, enviaríem a pastar fang a aquesta gent que ens governa. Com a vells escèptics que som, confiàvem en un tripartit vencedor capaç de cagar-la, però amb qui dipositàvem alguna esperança de recuperar una engruna de dignitat. Volíem reviscolar i poder tornar a València, encara que fóra amb gaiato, però amb la cara ben alta. Ens acontentàvem amb molt poquet, però volíem un canvi. Ara, però, si hem de fer cas a la darrera enquesta del CIS, vénen els nous partits i ens foten totes les expectatives; perquè, segons els pronòstics, Ciutadans ha vingut al País Valencià a salvar el PP. Encara que Rita Barberá va alertar, en un principi, que “Ciutadans voldrà governar des de Barcelona” i que el govern de C’S seria el “pitjor” que podria passar als valencians, el partit de Carolina Punset és, a hores d’ara, l’única esperança que té el PP per mantenir-se en el Govern de l’Ajuntament i de la Generalitat. Rita i Fabra s’engolirien, sense tocar vores, tot el que han dit dels nous vinguts per seguir ocupant les poltrones. I Carolina Punset, encara que ha sigut ecologista, sembla que té molt clar que No importa d’On véns, sinó On vas, com diu el títol d’un llibre seu;  i, en compte de regenerar unes institucions podrides, potser vindrà a València a donar un salvavides a un PP que teníem contra les cordes. I és que el seu partit no és nou. El seu partit va nàixer nord enllà, on diuen que la gent és més culta desvetllada i feliç, d’una associació cívica i cultural que impulsaren uns intel·lectuals que consideraven que les posicions no catalanistes no estaven representades políticament a Catalunya. Ja ho sabeu: les posicions de l’Espanya vertical de sempre que propugnen Fèlix d’Azúa, Albert Boadella, Arcadi Espada i... Unes posicions molts semblants a les de Fernando Savater. D’aquest personal van eixir unes criatures i uns partits que no sabem si són de dretes o d’esquerres, com José Antonio Primo de Rivera, però tenen una cosa molt clara: continuar la vella tasca començada pel comte-duc Olivares d’acabar amb el respecte a la diversitat i imposar un model centralista basat en el model castellà. Els de Ciutadans no es mengen un torrat a Catalunya, o se’l mengen poquet; però, amb la caiguda del PP, han trobat un espai en tot l’estat que volen pintar de color taronja. Potser Pablo Iglesias té raó en una cosa: aquesta gent no són el canvi, sinó el recanvi. O pitjor.

Levante, 11 de maig de 2015

Volar

 

La crisi econòmica i la corrupció han provocat un autèntic terratrèmol en el sistema polític que es va construir durant la transició. El bipartidisme trontolla i els ciutadans busquen alternatives que els tornen la il·lusió en la política. La caiguda a plom de les expectatives electorals dels partits tradicionals els han fet moure per intentar donar una nova imatge. Això ha provocat, sobretot en l’esquerra, un recanvi de líders polítics més joves i disposats a visitar les televisions, perquè creuen que cal estar més prop del personal encara que siga a través de l’espectacle. Saben que la televisió ajudà a potenciar la criatura o les criatures que ara tant els perjudiquen. En aquest context en què les velles formacions polítiques reaccionen i intenten imitar les formacions alternatives, Juan Carlos Monedero diu que abandona la direcció del seu partit perquè aquest cada vegada s’assembla més als partits de sempre. Si això és veritat, que Monedero se’n va perquè se sent decebut, traït i desenganyat de la concepció general de la política, assistim a una de les paradoxes més divertides de l’actualitat: els partits tradicionals perden el cul intentant canviar i aproximar-se a la manera de fer de Podemos i el partit de Pablo Iglesias cada vegada s’assembla més a un partit clàssic. D’una manera o altra ho admetia Iglesias en dir que el seu amic Monedero abandona el càrrec perquè formar part dels òrgans de direcció d’una formació no sempre és compatible amb estendre les ales per volar. Mentre Monedero acusa el seu partit de semblar-se massa a aquells als quals pretén substituir i se’n va, els altres  busquen “intel·lectuals” de sota les pedres, aliens al sistema de partits i de les seues batalletes, per encapçalar les seues llistes electorals. Els casos d’Ángel Gabilondo i Luís García Montero s’han convertit en exemples paradigmàtics d’uns intel·lectuals que estan disposats a embrutar-se les mans en una tasca que no serà gens fàcil. Intel·lectuals que hauran de sacrificar part de la seua llibertat i de les seues conviccions per jugar a la lluita partidista, tot renunciant a volar, a mantenir la seua autonomia per poder ser lliurement crítics davant el poder i les injustícies. Potser, però, que tot siga molt més fàcil i Monedero simplement ha sigut derrotat per un ministre “caspós” que l’ha convertit en una càrrega per al seu partit.

 

Levante, 5 de maig de 2015