dilluns, 20 de març de 2017

A l'ombra del temps




Aquests dies de falles, he trobat el temps per obrir algun llibre d’història de l’art −de vegades les imatges m’apareixen més ràpidament en el Google− i compartir la reflexió, el diàleg, que proposa Sebastià Carratalà sobre un bon grapat d’obres d’art,  sobretot de la il·lustració ençà, en el seu assaig A l’ombra del temps (Pruna Llibres). Carratalà reivindica les relacions molt fortes entre l’art, la ciència i la literatura perquè considera que la distinció que generalment fem entre aquestes disciplines és artificial. Evocar èpoques passades a través de les seues obres i veure en quina mesura l’esperit d’aquestes ha perdurat al llarg del temps és un exercici imprescindible per a Carratalà. Amb la seua mirada personal i a través d’un llenguatge diferent −en aquest cas la literatura− reflexiona sobre temes de sempre, com ara, l’obsessió de Rembrandt pels llibres, tant pels relats que contenien com pel seu aspecte material, per les tapes, el paper i el pergamí, i la seua autoritat apilada, premuda i enquadernada. I com, al llarg del segle XVIII, la tendència a cercar la tranquil·litat per llegir va fer que “ells”, els de sempre −en aquest cas el Pedagog Jean-Baptiste de la Salle−, advertiren dels pecaminosos perills d’aquest passatemps ociós quan es duia a terme en el llit: “No imiteu certes persones que es dediquen a la lectura i a altres assumptes; no us quedeu al llit si no és per dormir; així la vostra virtut en sortirà molt beneficiada”.


Així Carratalà viatja en el temps i, a través d’un grapat d’obres i de lectures, intenta traslladar els temes que plantegen a l’actualitat. Unes obres que no requereixen cap explicació en la primera ullada com passa moltes vegades en l’art actual que manta vegades s’ha convertit en la “paraula pintada”, com diu −amb ironia i molta mala llet− Tom Wolfe. Determinat art s’ha transformat en una paròdia de si mateix, obsessivament devot a certs “crítics-gurús”. Cosa que ha fet que els veritables artistes, els que passaran a la història de l’art, no són els pintors, sinó els crítics. No, les obres sobre les quals assaja Carratalà no necessiten cap explicació en aquest sentit, ni ell les explica, sinó que les analitza des de l’aspecte temàtic que li interessa com ara: “El silenci”, només trencat pel frec dels dits sobre el paper i pel peculiar soroll dels fulls en passar, ha estat una de les característiques que hem pogut intuir en els ambients retratats en les pintures de lectors.” Els “lectors” que analitza Carratalà a través d’unes obres concretes són lectors de l’època de Johannes Gutenberg, de la Revolució de la Impremta, que encara sobreviu amb dignitat. Seria molt interessant veure i analitzar com tracta l’art i la literatura el lector de la Revolució Digital. El silenci i la llum de cara al llibre o la llum de les pantalletes i....

Levante, 20 de març de 2017

dilluns, 13 de març de 2017

TBO



Aquest mes de març, se celebra el centenari de la publicació del primer número de TBO, que s’autoanomenava “setmanari festiu infantil”. Malgrat les seues sèries de “La familia Ulises”, “Las aventuras de Eustaquio, Morcillón y  Babali” i de “Josechu el vasco”, entre altres, no vaig poder mai amb aquesta publicació que sempre em queia de les mans, perquè em  matava d’avorriment. Malgrat que jo era un voraç consumidor de còmics −nosaltres en déiem genèricament tebeos− la revista que havia nascut per a “solaz regocijo de la infància” no despertava en mi cap curiositat i la llegia quan no tenia altra cosa per entretenir-me. És a dir: quan havia esgotat totes les existències, quan ja havia llegit tots els “Jabatos”, “Capitans Trueno”, “Hazañas bélicas”..., que havia canviat en una parada del mercat dels divendres que hi havia a la porta del Teatre Serrano de Sueca. Com que les existències dels “tebeos” que m’agradaven les consumia molt ràpidament amb  apetència  i immoderació, no tenia més remei que recórrer a les historietes del ridícul caçador blanc a l’Africa que tenia com a criat un negre que portava uns pantalonets com a única vestimenta. O les aventures d’aquella família petit burgesa que sempre queia en la cosa que més temia: el ridícul. Elemental, ja ho sé: no teníem cap número de la Playstation, només teníem tot un terme per a jugar i un riu, de veritat, per a navegar.   


Era molt fàcil trobar TBOs pertot arreu ja que va arribar als 350.000 exemplars fins que començà a davallar per culpa dels altres “tebeos” que jo tampoc no suportava: “Pulgarcito” i “Tío Vivo”. Més mal li degué fer la tele que ens deixà als xiquets sense les historietes orals dels iaios i ens separà, també, de les lectures dels còmics. I, sobretot, ens férem majors i els que érem lectors passàrem a aquells llibres d’aventures resumits en còmics i, després, ja un poc més grandets, a Niebla de Don Miguel de Unamuno que ens feia llegir un professor d’espanyol que tenia el propòsit, molt evident, de fer-nos avorrir la lectura. Encara com, de manera clandestina, llegíem els contes del Decameró de Giovanni Boccaccio on ens vam ensenyar a retornar el dimoni a l’infern gràcies a la bella Alibec que va esdevindre ermitana i que va aprendre molt del monjo Rústic. No, nosaltres no som, malgrat haver-lo llegit, del món de Josechu, aquell basc forçut amb txapela al cap i faixa en la cintura, ni de cap d’aquelles historietes insulses, però hem de reconéixer que, quan no teníem res més a mà, ens ajudaven a passar l’estona. ¿I què hem de dir d’una publicació que, amb pujades i baixades, ha estat durant tant de temps a la nostra vista? Cent anys fa del seu naixement. Dediquem-li, encara que siga, un petit homenatge.

Levante, 13 de març de 2017

dilluns, 6 de març de 2017

Cuba nua



Em telefona Manel Joan i Arinyó perquè l’acompanye a València, a la llibreria Fan set a l’edifici Octubre, per presentar la seua nova criatura: Objectiu fidel, Cuba nua (Voliana edicions). Li dic que sí, que hi aniré, però, més tard, amb tren, amb companyia del fotògraf Francesc Vera i de l’escriptor Víctor Gómez −dos jubilats molt presentables−, que també hi volen anar. Em diu que no, que vol que vaja amb ell, amb el seu cotxe, amb el seu Mercedes. Com que no em dóna opció, em deixe portar i li faig cas. I, com que la presentació la fa un jutge, per entrar en l’ambient, li dic que passe per mi en els jutjats de Sueca que estan vora la carretera. Quan arriba el cotxe i puge, em trobe amb una atmosfera, si més no, estranya. Manel porta una gorra del “Che” i un havà en la boca que ompli el cotxe d’una boira espessa. I trobe Toni Picazo −presentador oficial de les obres d’Arinyó−, que l’acompanya, trist i deprimit. La raó és doble: una, perquè Manel l’ha substituït com a presentador  per una persona més “notable”, Ximo Bosch; i l’altra, perquè l’ha “enganxat”, com a mi, per fer d’estibador. L’escriptor de Cullera ho tenia molt clar: volia que l’acompanyàrem perquè carregàrem els pastissos i les frivolitats que portava per a la presentació. Manel, altiu, no es volia arrugar la jaqueta.

Ja en la presentació, em quede meravellat de com Ximo Bosch −a qui, prèviament, la llibretera i escriptora, Núria Cadenas, havia confós amb Ximo Puig− coneix l’obra d’Arinyó. I no puc evitar fer-me una pregunta òbvia: ¿quants magistrats hi ha, a casa nostra, que coneguen ja no l’obra dels nostres escriptors, sinó la nostra pròpia llengua? Ximo ens presenta la novel·la com a bona acompanyant per fer un viatge a Cuba. A banda de la trama en què el protagonista té un somni que l’obliga a parlar amb Fidel Castro, té molt de guia de viatges. El protagonista s’emporta, a la maleta, dos problemes. El primer és que s’ha despertat a mitjan somni i no sap quin missatge ha de transmetre a Fidel. El segon, molt més perillós, és que somia en veu alta i, per tant, els serveis secrets de mig món potser estan assabentats del seu objectiu i faran el que calga per avortar-lo. Jo que me l’he llegida, quan només era un esborrany, segur que me l’emportaré, si alguna vegada decidisc fer un viatge a Cuba.


Després de la presentació, el vinater Voro Suay, a qui li obsessiona la complexitat del vi que fa a Agres i a qui li agrada presentar-lo junt als llibres, ens obsequia amb les seues creacions: La Raboseta, blanc, fresc, subtil i delicat, que es deixa acompanyar per compartir amistat; i El rabosot, negre, potent, fort i dominant. Després, a casa, a conformar-nos a veure empatar el Madrid, que sempre es troba amb un o altre penal que el salva de la derrota.   

Levante 6 de març de 1917