Subsòl

Sent la veu d’Isidre Crespo que em crida. Em gire per saludar-lo i aprofite per felicitar-lo personalment pel seu natalici: cal fer cas al Facebook. Com que Isidre és dels que ha pogut fugir de les retallades de Zapatero i ja està jubilat, viu desficiós i sempre té alguna cosa entre mans: “Has llegit el llibre Subsòl d’Unai Siset?”, em pregunta. Li dic que no, que no conec ni l’autor ni el llibre. Aleshores m’explica la història: és un llibre de narracions a partir d’una fotografia feta al metro de París que es converteix en el pretext per a endinsar-nos en la intimitat dels rostres que hi apareixen gràcies a la imaginació de Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó. “Jo faré que t’arribe i escriu alguna cosa, perquè es tracta d’un joc literari molt divertit: no saps cada narració de qui és, cal endevinar-ho”, em diu. No sé com s’ho fa, però a l’endemà tinc el llibre a casa. Com que es tracta d’un joc, l’òbric a l’atzar i llig un títol: Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orfila Martí . Comence la lectura i arribe a “elabore aquest treball infinit, desproporcionat, suïcida, que intitule Genis desconeguts, diccionari d’individus visionaris que han obert portes al coneixement humà però dels quals, per motius diversos, no apareix rastre als llibres”... Continue i veig que la genialitat d’Orfila Martí, que es comprà un casalot modernista que hi ha prop d’Albalat, és que pretenia construir per vora riu, en el terme de Riola, una mena de Meditatoriums, unes construccions menudes per a l’aïllament i la reflexió individual dels ciutadans que ella volia situar entre els camps de tarongers. En volia fer uns quants, però només li’n van deixar construir un en el cementiri i gràcies a ser filla de qui era. Deixe la lectura i me’n vaig a dinar a Cullera. Torne per vora riu i em perd pels meandres. Gràcies a Déu no em trobe amb cap Meditatorium. Per no posar-me nerviós, telefone a Manolo Baixauli i li pregunte si el conte d’Orfila Martí és el seu. Em diu que no m’ho pot dir... Jo ho tinc molt clar, perquè aquell dia, per vora riu, vaig anar a parar al cementiri de Fortaleny i me’l vaig imaginar de seguida com a l’escenari ideal, amb cranis o sense cranis, d’una de les seues narracions.

Levante 25 d'octubre de 2010

La generació precària

L’altre dia no sé qui comentava que la nostra generació havia tingut la sort de viure millor que la dels nostres pares, però que els nostres fills ho passaran malament. I més encara perquè els hem criat entre coto-en-pèl i no hem sabut dir-los la paraula no. L’anècdota em ve al cap perquè navegant per la xarxa trobe comentaris sobre La generación precaria, un llibre de Marta García que intenta descriure els problemes de la joventut actual evitant fugir dels tòpics que retraten els joves com a consumistes, festers i despreocupats. Als nostres joves els agrada la festa i s’ho passen bé —a qui no?—, però també n’hi ha molts que s’han preocupat per obtenir una molt bona formació, però s’han de conformar a malviure amb treballs temporals i precaris i renunciar a tenir casa pròpia. I cal moure’s, no hi ha prou amb protestar amb quatre googles: cal eixir al carrer per fer soroll. Marta García explica les diferents iniciatives que els joves estan portant a terme a Europa, com ara quan van aconseguir parar a França el 2005 la Llei de contractació laboral...

Deixe la Xarxa i em concentre en la lectura del diari d’avui: “Els estudiants dels instituts se sumen a la protesta social a França”. Això de França sí que és una vaga! Alguns estudiants expliquen amb molt de trellat per què s’adhereixen a la protesta contra la reforma de la jubilació: “Quan més tard es jubilen, menys esperança de treball tindrem... També lluite pels drets dels nostres pares”. La contestació més bona de per què els estudiants se sumen a la protesta la dóna un altre jove: “Estem ací perquè no volem viure pitjor que els nostres pares”. Una resposta que no agrada a un nostàlgic del maig del 68 que passava per allí i que diu: “Jo no volia viure com mon pare, volia acabar amb el món de mon pare. Ells, sembla que no”. Pitjor, però, actua l’esquerra oficial, que no sap per on va. Què fan els socialistes francesos i espanyols? No actuen coordinats ni estan d’acord en les possibles solucions. Ací, que manen, fan els retalls; allà, que són a l’oposició, s’hi oposen. On és l’alternativa global de l’esquerra a la crisi?

(Levante 15 del 10 de 2010)

Els dimonis que dicten

No recorde pràcticament res de la novel·la Conversación en la Catedral de Mario Vargas Llosa, però sé que me la vaig llegir pràcticament d’una tirada i que em va impressionar. Em va passar, com a lector, el mateix que Vargas Llosa explicava al pròleg de les seues Obres Completes: “Des dels ja llunyans temps en què, sense saber gaire bé què feia, vaig escriure els meus primers relats, crec no haver-me apartat ni un mil·límetre d'aquesta ambició: explicar històries que, sense ser-ho, semblessin una representació de la vida i tinguessin els lectors —com tenien els oients de la caverna i la foguera els fundadors d’aquesta antiga estirp—, anhelants, àvids, per saber què, què va passar després”. Intentant recordar aquella lectura, he buscat per les prestatgeries de casa Conversación en la Catedral i no he pogut estar-me de traduir-ne el començament per comprovar com sona: “Des de la porta de “La Crònica” Santiago mira l’avinguda Tacna, sense amor: automòbils, edificis desiguals i descolorits, esquelets d’avisos lluminosos surant en la boirina, el migdia gris. ¿En quin moment s’havia fotut el Perú?”. Segons Julio Ortega aquesta visió deriva, entre altres, d’Octavio Paz i de la seua noció agonista que som fills d’una “violació” històrica i existencial. Sembla que tot això ve del maleït tòpic que els escriptors feliços no escriuen bones novel·les i no sé quantes coses més. Però el que sí que em convenç de les reflexions d’Ortega és quan afirma que una vegada i una altra molts dels lectors de l’escriptor peruà, que vol ser espanyol, hem lamentat les seues idees polítiques. Això ho diu, perquè considera, i en això potser té raó, que la seua obra està a l’esquerra de la seua política: “es va passar a l’altra banda de la seua obra per poder tolerar els dimonis que la dicten”. I nosaltres estarem molt agraïts al dimoni que li dictà Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, però no podrem entendre l’home que es capaç de subscriure el “Manifiesto por la lengua común” que tan ostensiblement ataca els desvalguts en nom dels poderosos. Nosaltres estimarem per sempre el dimoni que va tindre la sensibilitat de dictar-li la denúncia de les situacions d’abús i d’imposicions en La ciudad y los perros.


Levante 10 del 10 del 2010

La pedra de Luna

Tinc uns amics que circulen per l’òrbita socialista que no paren de fer-me retrets, perquè tinc la dèria d’escriure, de tant en tant, que Ángel Luna no sap o no vol dir “bon dia”. M’asseguren que és un bon home, una persona honesta i un magnífic parlamentari. No en tinc cap dubte, però tampoc no tinc la culpa de tenir les meues manies. Una de les primeres mesures que va prendre el primer Govern autonòmic va ser aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que té com a objectiu que tots els valencians puguen dominar les dues llengües oficials en situació d’igualtat. Per sort o per desgràcia, la vida m’ha portat a treballar per aquest objectiu que, si es complira, faria que la nostra llengua no patira humiliacions ni restriccions, ni fóra moneda de canvi cada vegada que la dreta local té un problema. Ángel Luna, que s’ha passat més de mitja vida ocupant càrrecs en les nostres institucions, és un dels exemples més clars del fet que en aquest país la llengua pròpia no fa falta per a viure, que se la pot ignorar sense cap problema. Per això, Ángel Luna, volent o sense voler, té una posició antipedagògica de cara a una de les lleis més importants que va aprovar el govern socialista, perquè demostra que el valencià no és necessari per a poder parlar en la institució que representa a tots els valencians: les Corts. Sé que es tracta d’una postura completament legal, però jo parle de pedagogia, de respecte a la llengua pròpia del país, que, segons la llei, cal protegir i estimular. Per això, Ángel Luna m’haurà de perdonar que, si tira una pedra en aquella institució, no puga evitar recordar que, abans de la democràcia, en una escola de Sueca, donaven una pedra als xiquets que durant l’esbarjo parlaren en valencià. La pedra anava passant de mà en mà de tots aquells a qui se’ls escapava alguna paraula en la llengua materna. Ja sé que la pedra que llançà Luna no té el mateix sentit. O potser sí, perquè ell mateix va dir que la canviava pel Canal 9 que té silenciat els socialistes, de la mateixa manera que Luna silencia la nostra llengua en el lloc de màxima representació dels valencians.

(Levante 4 d'octubre de 2010)

La vaga del dimecres

Estic segur que, el dia 29, molts de nosaltres farem la vaga de la mateixa manera que si no la férem: sense ganes. Cal donar una resposta als retalls en els drets que s’havien aconseguit amb molt d’esforç, però no ens agraden els beneficiaris immediats de la protesta, si és que aquesta assoleix l’èxit que no s’espera. Si la vaga funciona donarem ales a aquells que entenen que l’ètica és un pes inútil que carrega l’home i sentirem, més fort encara, les veus que corrompen el llenguatge. Si la vaga fracassa, pot ser pitjor encara: faran el que vulguen de nosaltres, pobres mortals, que no tenim altra cosa per a viure que el nostre treball. I advertirem, una vegada més, allò que no volem veure: que el cos social està malalt. Ja som majorets per saber que la naturalesa no obeeix cap principi moral, però nosaltres no sabem anar enlloc sense principis i, per això, no entenem molts dels comportaments dels qui dirigeixen o volen dirigir les nostres institucions. I farem vaga contra tots els retalls que ha fet el govern espanyol a les nostres conquestes socials. Però, com que la vaga és política, la faríem més a gust encara contra tots els despropòsits del nostre conseller d’educació Alejandro Font de Mora, contra Rajoy i el PP valencià per presentar de nou Camps com a candidat a la Generalitat, contra Rafael Blasco per fer el paper que fa en una història tan trista com la que viu el govern valencià, contra Carlos Fabra perquè ja estem avorrits de la seua història en els jutjats, contra Joaquin Ripoll perquè va dir sobre Àngel Luna: “El que estiga lliure de pecat que tire la primera pedra”, que és com dir que tots estan embrutits, contra Àngel Luna perquè encara no s’ha ensenyat a dir bon dia, contra Carmen Alborch perquè ha tingut por de perdre i s’ha retirat només ha olorat la derrota, contra Antoni Asunción perquè encara no sabem a què jugava en les primàries socialistes, contra els sindicats per no fer una mobilització a nivell europeu i buscar solucions més globals contra aquest liberalisme tan bèstia que ens volen encolomar. I contra l’esquerra en general per no saber llegir què passa en el món en què vivim i, per tant, per no saber donar una alternativa creïble a la forma de governar que consisteix a fer pagar els plats trencats als mateixos de sempre.

Levante 25 de setembre de 20010

El cinqué en joc

Semblava que el PP i el PSPV tenien molt clar quins eren els seus candidats per a les properes eleccions autonòmiques, els actors principals de la batalla. Francisco Camps, malgrat tot el calvari, ple d’escalonets, ha anat imposant-se com el campió que es batrà en la lliça de les eleccions en nom del PP. Només el nom de Rita Barberà s’ha insinuat com a possible substitut del cartell electoral, en cas que el president no puga eixir amb la seua. Jorge Alarte, guanyador per la mínima en el darrer congrés socialista, era el campió d’aquesta formació. La temptativa estival de Ximo Puig només es podia entendre en clau interna. Es tractava d’ensenyar les dents, només mostrar-les, per tal d’acontentar els seus incondicionals i assegurar-los un trosset del pastís de la molt probable derrota. Res de nou: són els arranjaments a què ens tenen acostumats les famílies del PSPV. Aquests personatges eren els actors principals, els herois que entrarien en la lliça per dar la batalla i aconseguir el guardó del govern de la Generalitat. Però ha passat l’estiu i l’ardor ens ha portat, com en les antigues representacions de teatre i d’òpera, el cinqué en joc: aquell personatge que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat serà molt important per al desenvolupament de la trama. I aquest paper ha volgut representar-lo, per al nostre entreteniment, Antoni Asunción que ha eixit del bagul dels records amb la voluntat de convertir-se en l’Obama valencià. I ha entrat en l’escenari sense avisar i deixant bocabadats els actors principals, perquè creuen que els resta protagonisme i força. I venen, com sempre, les especulacions: Maniobra de la dreta? Pur desfici? Per què no deixen l’instint defensiu, que sempre és conservador, i, una vegada dins la lliça, els dirigents socialistes no aprofiten l’oportunitat per tal de donar a conéixer Jorge Alarte i el seu programa? Potser, aquestes primàries, ben treballades i sense colps baixos, siguen una oportunitat, un regal, perquè Jorge Alarte traga el cap de la invisibilitat a què el tenen condemnat els mitjans de comunicació controlats per la dreta i ens faça arribar el seu programa. Al cap i a la fi les primàries només són un risc que contemplen les regles del joc democràtic.
(Levante, 13 de setembre de 2010)

Sense un duro

Volia veure un partit de futbol, però la TV3 estava desconnectada. Com que tinc la mania de seguir la connexió en valencià, pose Canal 9 i resulta que no, que tampoc no el feien. Aquesta gent tindrà la santa barra de no emetre’l i, al mateix temps, impedir que un altre canal, que sí que el dóna, es puga veure? Efectivament, això és el que fan. I si vull veure’l, he de passar-me al castellà de la Sexta i posar-me en l’orella una emissora de ràdio que em parle en la llengua que vull sentir. L’endemà llig els diaris i m’ho expliquen: problema de duros. Sembla que no paguen. M’entretinc un poc amb la polèmica entre Canal 9 i Mediapro: qui dels dos és més morós o morosa? La veritat és que comence a preocupar-me, perquè ja no es tracta d’un retall en la sanitat o en l’educació, que són les primeres víctimes quan els governs són incompetents. Ara no es tracta que els nostres fills puguen anar a una escola pública més o menys digna, que tinguen els professors necessaris, que puguen tocar la flauta, el clarinet o la trompeta... O que puguen estudiar en la seua llengua. Retallar en aquests aspectes són les primeres mesures que solen prendre els governs incompetents com el nostre. Ara estem davant d’un problema diferent perquè afecta a la línia de flotació del nostre opi, el futbol, el descans necessari per a desconnectar de tant de fracàs en l'administració dels nostres diners. I em pregunte: si no són capaços de pagar i controlar el futbol, que ens té a tots entretingudets, què impedirà que no paguen la llum, el telèfon o les nòmines dels funcionaris...? Un professor, espantat m’ho preguntava: “Què farem, Voro, cobrarem?”. Me’l vaig mirar i, per animar-lo, li vaig contestar: “Home, crec, que fins a les eleccions ho tenim assegurat, després, aquesta gent, ja ho saps, són capaços de tot, perquè diuen que no tenen un duro...”. La cosa encara es podria arreglar si els nostres administradors se sentiren com a mínim fracassats, perquè podríem veure una mica de llum si seguiren al peu de la lletra una de les frases d’una novel·la de Joan Sales, Incerta Glòria: “¡Feliç qui se sent un fracassat! El sentiment del nostre fracàs és el començ de l’únic èxit possible”.

Levante (6 de setembre 2010)