Polítics

La veritat és que darrerament n’hem vist de molt grosses. Hem vist canviar presidents a Grècia i a Itàlia sense passar per les urnes. Hem vist guanyar eleccions a base de dir moltes mentides i governar fent tot el contrari del que es deia en l’oposició i en el programa electoral. Hem vist carretades de fem corrupte en totes les esferes de l’administració... Tot això, però, no justifica el to i la perillositat dels discursos que van calant, cada dia més, en la gent contra els polítics. Al carrer i en la xarxa et trobes amb unes paraules i uns textos que fan por. I, si no es posa remei, si els polítics no canvien d’actitud i no s’ho agafen seriosament es pot produir un ambient que pot dinamitar el sistema democràtic. Cal anar alerta perquè aquest desdeny contra els polítics no té res a veure amb el que tenien els vells anarquistes: “La política és la mentida que els homes inventaren per a tenir els obrers esclavitzats”. Aquesta anciana sentència, com a mínim, obeïa a unes ganes immenses d’intervenir en la cosa pública. Era una clara declaració de participació en la política, perquè venia d’uns plantejaments que volien canviar les bases de la vida social. Ara no. El discurs antipolític d’ara és molt més perillós perquè naix de creure que les coses no es poden canviar perquè, els polítics són tots igual. Es tracta d’un discurs que moltes vegades han sembrat  intencionadament una determinada classe de polítics per aconseguir els seus objectius. Quantes vegades hem sentit a dir a un polític la frase estúpida: “ No parlem d’aquest tema, perquè això és política”. Com si  les coses polítiques foren brutes i calguera evitar-les. Naix d’una classe de polítics que estarien més còmodament instal·lat en un sistema totalitari en què la gent no participara i no fiscalitzara les seues actuacions... Alguna cosa hauran de fer els polítics per contrarestar aquest discurs antidemocràtic que ens porta a una situació molt perillosa. Ells mateixos s’haurien de creure que cal que tornen a manar, perquè, com diu un amic meu: “els polítics encara són millor que les persones”. La veritat, però, és que si mire les fotos d’un Aznar i un Felipe González còmodament instal·lats, sent les declaracions del ministre i la consellera d’Educació, contemple els jocs que juguen Rita, Blasco, Rus..., i alguns amics, i se me’n van les ganes d’escriure aquesta columna”.

Levante, 7 de maig de 2012