Pimentó torrat

Una vegada, molt jove, passejava amb un conegut mallorquí pel passeig des Born un matí de tardor. Com que eren les deu del matí, comencí a tenir gana i no sabia com insinuar al meu company que hauríem de buscar un lloc per a pegar un mosset. Ja sabeu: un bon entrepà de truita de creïlles, un pimentonet en salmorra, unes olives xafades, un poquet de cacau i tramussos, una cervesa, un café i veurem si falta alguna cosa... Com que el paio només feia que caminar sense parar de xarrar i no deia res del mosset, vaig aprofitar un petit silenci per amollar: “Res no m’agrada / com enramar-me d’oli cru/ el pimentó torrat, tallat en tires”. Com que aquell mallorquí era erudit, em pensava que m’eixiria preguntant-me o afirmant si el poema era d’Estellés. No era, però, tan fava com jo em pensava i digué: “Tens gana, veritat?” Vols que berenem un poquet? Quan va dir de berenar em vaig espantar un poc, perquè em pensava que ho volia ajornar fins a la tarda. De seguida, però, vaig recordar que a Mallorca berenen en compte d’esmorzar.  Al meu país, a la Ribera del Xúquer, esmorzem i els pimentons en salmorra són cigales, li vaig dir. I, per demostrar-me que era una persona que coneixia el país, digué alçant la mà com si tinguera un pimentó: “me’l mire en l’aire/ de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme./Cloc els ulls i me’l fot.”

Dic açò, perquè encara no hem pogut saber què van assaborir, fa una vintena de dies, els presidents, Rajoy i Fabra en l’aeroport, mentre esperaven l’avió del president carpetovetònic, però segur  que no agafaren en un pessic del dit gros i el dit índex  un tros de pimentó ni torrat ni en salmorra. Ni l’agafaren ni l’enlairaren, ni àvidament, ni eucarísticament. No van esmorzar com Déu mana. Només un cafenet i un aperitiu de no res. I se’ls nota. I tant com se’ls nota. El president Lerma diuen que es menjava un ascètic entrapà de tonyina que es portava de casa. De Zaplana no tinc ni idea, però segur que deuria menjar-se alguna ximpleria posmoderna. De Camps no vull ni pensar-ho, perquè sempre li ha faltat un escalonet. Rus, però, deu ser com m’ho imagine: suca molt de pa, com fan els pobres. I ja veieu el resultat: té superàvit i tindrà televisió. Esperem que, a més, de les falles, dels bous i dels alcaldes, no s’oblide, com han fet tots, de la gent de l’escriptura. Què li sembla un espai per als escriptors valencians? O per als cantants... No estaria malament, veritat? Segur que el convidaríem a esmorzar.

Levante, 24 de desembre de 2014

Coses de la superestructura

Ens estimem, ens besem i sabem qui són els bons i els dolents com ens han ensenyat, els trobadors, els joglars, els rectors, els professors,  la literatura i, actualment, el cinema, la televisió, les xarxes socials... Ja ho sabeu: coses de la superestructura.

Malgrat els intents democratitzadors de les xarxes socials, que són més incontrolables, la televisió encara guanya la batalla, perquè és molt més influent i els seus missatges entren en totes les cases. Pregunteu-li-ho, si voleu, a Pablo Iglesias que és un expert en el control de les xarxes socials,  però sobretot és un producte televisiu. O a Mònica Oltra que la teniu més a prop i a la qual Enric Morera, malgrat tenir més força en l’organització, li haurà de cedir el protagonisme. Ella, però, és més mediàtica i pot fer més visibles les propostes del partit.

Eixir en la televisió és la dèria de qualsevol que vulga vendre un producte, una idea, una proposta, un llibre... Recordeu la història de l’accident del metro de València. Encara que aquest diari va informar puntualment de totes les coses que passaven i era un tema recurrent en les xarxes socials, només es va produir l’escàndol quan el va fer visible un famós programa de televisió. I va fer visible el silenci i totes les trampes del partit popular. Anys després de l’accident, els personal es manifestà i es van haver de replantejar moltes coses, fins i tot en la via judicial.

A casa nostra es va muntar una televisió amb l’excusa que teníem una llengua pròpia. Excusa que no van necessitar les altres comunitats autònomes per a posar en marxa la seua. Gatets i gossets tenen la seua pròpia televisió. Per això, Alfonso Rus, que és llest, ha sigut el primer en donar el crit d’alarma. Com podem anar a unes eleccions, si no eixim per la tele? Sí que ixen, però, en els altres canals com a exemple de la corrupció. Ja tenen marca. Una marca que Alfonso Rus vol intentar contrarestar. El president Fabra, el liquidador, no sap què ha fet. El president Lerma va engegar la televisió, Zaplana va duplicar el personal i Camps li va seguir els passos. Fabra la va tancar. Va voler ser invisible i ara no té missatge. No els importa la llengua ni el país, ni res. Només contrarestar un resultats que els afonen. Ara ningú no coneix l’ocurrència de la llei de senyes d’identitat. Fum inútil. Si no ixen per la televisió no existeixen. Pregunteu-li-ho a Pablo Iglesias que sap perfectament que és la superestructura.

Levante, 17 de novembre de 2014

Primavera encesa

Mentre lliges Primavera encesa (Bromera) de Vicent Borràs no pots deixar de taral·lejar la lletra de la cançó de Pau Alabajos que ha esdevingut l’himne de l’anomenada Primavera valenciana: “nosaltres som els utòpics, idealistes, ingenus que no fan més que somiar. Però estem farts de creuar-nos de braços mentre la terra s’afona sota els nostres peus”. Recordes aquells dies premonitoris de tot el que passa ara i veus com l’autor malgrat les situacions d’angoixa que planteja, a través d’alguns dels personatges, es decanta per donar-li una oportunitat a l’esperança.

Càrregues policials contra uns estudiants perplexos que ensenyen els llibres contra les porres i els sorolls d’un helicòpter permanent. Un ambient que va encendre València per uns dies i que li fa dir al cap de la policia que l’enemic és una colla d’estudiants indignats. És en aquest ambient on Vicent Borràs trau a passejar uns personatges que retraten la situació d’angoixa, de lluita i d’esperança en una València malalta per la crisi. El so del plaf, de la bufetada, contra la cara d’Àngel que s’havia quedat hipnotitzat en escodrinyar l’escot de Nada. Ei, kabró tu de kè vas? Es rebel·la la xica contra el goril·la amb casc antiavalots. Albert, cantant de la lluita dels setanta del segle passat, que veu que li queden quatre pèls, però que encara creu que la cançó havia de nàixer del cor, des del motor de les emocions, havia de passar pel cap i acabant eixint de la pell. Ell que havia cregut que tots els somnis eren possibles, volia veure en els xiquets del Lluís Vives una engruna d’esperança. Piluca, una pija que ha patit una sotragada empresarial i que es queda sense un duro, ha de fer jocs amb les mans per pagar-li el futbol al seu fill. Sílvia, una professora d’institut que vol deixar de ser invisible. Fran, un jove aturat per la crisi que veu tots els funcionaris com traïdors, paràsits, malfaeners i que acaba botant-li foc a uns emigrants que acusa de ser els causants de tots els mals que patim. Gregori Sanç, també aturat, que recorre València perquè té vergonya de dir a casa que no treballa i que no té altra faena que mirar els culs: “Un senyor cul, un cul com Déu mana, a dreta i a esquerra, amunt i avall...” En definitiva, uns personatges que encaixen perfectament en un esquema narratiu que permet plasmar el vertigen d’aquells dies amb les frustracions, angoixes i esperances mentre l’helicòpter de la policia sobrevola per damunt dels seus caps.

Levante, 10 de novembre de 2014

Tirant, l'heroi fràgil

Quan lliges Tirant, l’heori fràgil (Afers), reconeixes de seguida el seu autor, Victor Labrado, com a estudiós del llegendari i de la tradició oral valenciana i de la literatura medieval. Una combinació que li ha vingut molt bé per a plantejar-nos alguns dels interrogants d’un llibre tan singular que no acabem d’entendre del tot. Des de Miguel de Cervantes que en destacà la versemblança i la vida, “el tesoro de contento”, fins als nostres dies se n’ha parlat molt del Tirant. “Novel·la cavalleresca” en diuen en oposició als “llibres de cavalleries” per accentuar la versemblança dels personatges, l’espai concret i una època molt pròxima al temps de l’autor.

Alguns estudiosos han volgut veure el Tirant com una novel·la burgesa, perquè han vist un heroi que progressa en l’escala social gràcies als seus mèrits tant en la guerra com en la intriga cortesana, en què les transaccions d’alcova, entre llençols, són determinants. I també perquè Martorell es mostra despietat envers la cavalleria i els valors medievals. Joan Fuster, però, ja va explicar que la crítica a la cavalleria que es pot apreciar en el Tirant es queda en humorisme, no arriba a sàtira com el cas del Quixot. Segurament també és el fruit d’una desil·lusió “el llibre que corona el màxim esplendor de la nostra decadència, la història d’una descomposició interior”. Un retret, en definitiva, fet des de dins per un Martorell que encara reivindicava una cavalleria que no podia vendre com s’havia venut: amb espases màgiques i elements meravellosos. Els llibres de cavallers formaven part de l’aparell ideològic que legitimava la classe dominant, de la mateixa manera que la religió. Al segle XV calia vendre el producte mitjançant la versemblança. Una versemblança que fóra testimoni del drama que s’hi vivia, el reflex “d’una enyorança corcada”. Víctor Labrado, en el seu llibre, busca els punts de contacte entre ficció literària i realitat contemporània al Tirant, des de fets i personatges històrics fins a l’anècdota documentada. Ens conta com Martorell copiava del natural, però prescindint dels mercaders que no tenen cabuda en la novel·la. Intenta explicar els passatges més obscurs com els entremesos del rei Artús i de Tirant, així com la connexió de la llegenda popular amb el personatge del rei Escariano, exòtic i alhora pròxim. I les increïbles irrupcions en la novel·la del Mondúver i la ciutat de València. Un llibre que conté una bona lectura molt personal del Tirant i una excel·lent caracterització d’un personatge que guanyava totes les batalles, però que es trencava una cama fugint de la cambra de la seua estimada Carmesina.

Levante, 3 de novembre de 2014