Pep Guardiola

Sempre he sigut un admirador de Josep Guardiola. Ja ho era quan era jugador i actuava de cervell de l’equip dels somnis amb què ens obsequià Johan Cruyff. La capacitat  organitzativa del jove Guardiola només era comparable amb la seua tècnica sorprenent que li permetia marcar el ritme dels partits. Les seues passades, que gairebé sempre trobaven el destí més intel·ligent, deixaven bocabadats uns espectadors que acabàvem de reconciliar-nos amb el joc de la piloteta. Dic reconciliar-nos, perquè el futbol no havia estat ben vist per uns joves que gaudíem d’una democràcia acabada d’estrenar, però que havíem estat obligats a renunciar a molts dels somnis que ens havíem plantejat mentre lluitàvem contra la dictadura. Guardiola, per al nostre imaginari, era alguna cosa més que un jugador de futbol. Tenia el valor afegit de la seua amistat amb el poeta Martí Pol que li donava un aire diferent a la resta de futbolistes: “Tu que em coneixes saps que sóc aquell que estima la vida per damunt de qualsevol riquesa”. La seua etapa com a entrenador tampoc no ens ha defraudat ni com a professional, ni com a persona. Ha aconseguit tots els èxits que desitja qualsevol aficionat, però, a més, ens ha regalat el plus que a nosaltres ens interessa. Ha aconseguit fer escoltar l’idioma en totes les sales de premsa del món, en els espais informatius de màxima audiència: “Després de les preguntes en català, poden preguntar vostés en els altres idiomes”. I Guardiola contestava en castellà, anglés o italià sense cap tipus de problema. Això no ho han aconseguit els nostres polítics en tots els anys de democràcia que portem. Encara tenim prohibida la llengua allà on diuen que resideix la sobirania popular. Guardiola, però, s’ha imposat i ha aconseguit de manera natural  i sense estridències que el català fóra una de les  llengües oficials en els espais comunicatius més importants del món. I ha sabut escriure un bon colofó per al seu acomiadament. El seu temps ha passat, diu. El pròxim entrenador donarà unes coses que jo ja no puc donar: “M’he buidat i necessito omplir-me”. Tota una lliçó que algun polític s’hauria d’aplicar. El temps, ai!, el temps que difícil que és de mesurar! Guardiola ho ha sabut fer i, fins i tot, ha donat una lliçó al seu mestre Johan Cruyff i a tots nosaltres: quina és la millor manera d’anar-se’n.

Levante, 30 d'abril de 2012

Shadenfreude

Sé que és tracta d’un sentiment insà, però no puc evitar alegrar-me de les derrotes del Reial Madrid jugue contra qui jugue. L’altre dia, comentava en la sala de professors que vaig gaudir molt veient el Bayer-Madrid. Que, quan marcava el Bayer, botava de la cadira. I que havia celebrat els gols de l’equip alemany com si els haguera marcat el meu equip. I quin goig veure la cara d’un José Mourinho derrotat! I la de Pepe o la de Sergio Ramos? T’alegren el dia, després d’una jornada de dur treball. Comentava això de manera autocrítica sense estar orgullós d’uns sentiments que no puc controlar, com passa en altres tantes coses. Ai, els sentiments! I el professor José Luís Carrillo, que, encara que és de matemàtiques, ho sap tot, em va dir: “Nosaltres no, però els alemanys tenen una paraula per a definir el sentiment d’alegria pel mal dels altres. I la paraula és schadenfreude”. I té tota la raó. Nosaltres només podem fer una paràfrasi o una metàfora. En no recorde quin lloc en vaig trobar una de bona: “ombra alegria”. I si voleu, podem fer servir un refrany sense haver de recórrer al castellà: “Mal dels altres, rialles són”. I això em va portar a reflexionar que entre nosaltres no tenim la parauleta, però no ens privem d’un sentiment de mala bava envers les desgràcies dels altres. Només cal recordar amb què es divertia la gent aquell dia: amb la famosa aventura del rei; amb la patètica disculpa del monarca; amb l’expropiació de Repsol; amb la ridícula defensa patriòtica d’un govern que no sap com reaccionar; amb l’expressió del tir al peu de no sé quin càrrec públic, que és com riure’s de la desgràcia d’un xiquet... Però l’anècdota més divertida de totes és la que pateixes en la pròpia pell. Aquell mateix dia, després de les classes, vaig anar al banc a fer una gestió i un ridícul empleat li va dir a un company perquè jo el sentira: “Jo voldria que a tots els professors els retallaren el doble que els han retallat”. El pobre home, que ara ha de fer la faena que abans feien entre tres, no trobava altra manera de reivindicar els seus drets i lamentar-se dels retalls que ell també havia sofert, que consolar-se en la nostra versió de la parauleta alemanya: “El mal dels altres fa de bon passar”. Ens ho hauríem de fer mirar i retornar a defensar els nostres interessos de manera molt més efectiva: Marx. Levante, 23 d'abril 2022

Novecento

El meu fill té l’afició d’empassar-se, de tant en tant, una tertúlia d’aquelles de la tele que, només en sentir-les una mica t’entren ganes d’enemistar-te amb el món. Jo no sé si el meu fill ho fa per pur masoquisme o, simplement, perquè es queda flipat d’escoltar unes coses que no està acostumat. “Pare, pare, vine i escolta”. I et trobes uns troglodites mentals que diuen que cal eliminar totes les autonomies i, per si algú s’oposa, hi ha l’exèrcit que té el mandat constitucional de defensar la unitat de la pàtria. Fuig com un esperitat d’aquelles coses i li dic al meu fill que seguisca escoltant-los i que veja que en el món n’hi ha de tot, i que, d’una manera o altra, ha de conviure amb això. Que n’hi ha més discursos que els de casa... I me’n torne a la meua habitació a seguir amb l’espectacle de la pel•lícula Novecento de Bernardo Bertolucci. En aquesta pel•lícula m’ha passat com en els bons llibres. Tornar-la a veure, ara, des de la distància dels anys setanta, en què passaren tantes coses..., és un autèntic goig. És el plaer i la curiositat de veure desfilar la història d’Itàlia a través d’uns quants personatges interpretats per uns actors de luxe: De Niro, Depardieu, Lancaster, Hayden. Cinc hores en què et retrobes amb la teua pròpia història, en els moments d’una esperançadora transició i que, al mateix temps et situa en la realitat més immediata. I veus com els camises negres d’aquell moment ara van disfressats i van fent calar els seus discursos entre la gent atemorida. Fan tanta por que el personal pensa que cal renunciar a tot per no perdre les quatre almoines que arrepleguen del dur treball. I els arguments de sempre: els de la pel•lícula i els d’ara. En un moment determinat l’amo els diu als jornalers: “La collita enguany no ha estat bona, us he de pagar la meitat”. I, evidentment, sempre hi ha qui diu: “I per què els anys que n’hi havia el doble no pagares el doble?” La primera vegada que vam veure la pel•lícula, vam poder fer coincidir el seu final, la caiguda del feixisme a Itàlia, amb la mort del general d’ací i amb la nostra transició tutelada. No sé si aquesta segona visita al relat de Bertolucci ens portarà alguna cosa bona. No ho crec. No trobe un engruna d’esperança per cap cantó. Tinc por d’assistir a l’espectacle lamentable del fracàs de l’esquerra a Andalusia. M’agradaria equivocar-me, però la història és caparruda. I no sé que podrà fer aquella pobra gent, desunida, i sense un duro.

Levante, 16 d'abril de 2112

La sal de l'ou

Acabe de llegir un article d’un dels que entenen d’economia i em dóna la impressió que redueix el problema que patim a una frase que he escoltat tota la vida: “qui no guarda sal per a l’ou, no se se’l menja quan vol”. La tesi és que les administracions i els particulars vivíem per damunt de les nostres possibilitats i pagàvem a crèdit. I la cosa anava bé fins que els bancs, com a conseqüència de la maleïda crisi, tallaren l’aixeta dels diners. Jo no sé si la cosa és tan senzilla com diu aquest senyor, però els arguments serien els de sempre. Que a casa nostra els violins han fet molt de nyigo-nyigo: la Generalitat i molts particulars han fet molta més música que solfa. No recordeu quan es parlava de sobrecostos? Podeu preguntar al Molt Honorable Alberto Fabra com han deixat Zaplana i Camps els comptes de la Generalitat Valenciana i us dirà que la culpa la té Zapatero, demostrant que els polítics, quan vénen maldades, només saben espolsar-se les puces. Hi ha més arguments a favor d’aquesta tesi. L’altre dia José Ramón de la Morena es vanagloriava que en el joc de la piloteta els alemanys serien els retallats. El que no va contar és que el pressupost del Reial Madrid és quatre vegades superior al del Bayern, mentre que la renta per capita de Madrid és gairebé la meitat de la de Munic. No parlem del preu de les estrades que segur que seran molt més cares a la Castellana que a l’Arena Stadium. I això passa mentre el govern prepara retallades molt serioses i molts clubs de futbol continuen sense pagar a la seguretat social. Només és un exemple de les coses que Espanya pot mostrar amb orgull a la resta del món. Bé, la conclusió és que els bancs ja no poden aconseguir diners barats per a pagar les nostres ximpleries i les nostres hipoteques i, per tant, hem de pagar més per viure a crèdit: la famosa prima pel risc, que cada dia és més antipàtica. El que més m’ha sorprés de l’article és la seguretat en què s’afirmava que només tenim tres eixides: recuperar la confiança dels mercats (que vol dir més retallades), ser intervinguts o abandonar l’euro. A mi no me n’agrada cap de les tres. N’hi ha alguna altra? Sí aquest home té raó i el diagnòstic de la crisi és cert, no calia que manara gent tan sabuda, només calia que hagueren fet cas al que em deia mon pare: “qui no guarda sal per a l’ou...”

Levante 9 d'abril de 2012

Després de la vaga

La vida ens sacseja i, un dia, ens llevem convençuts, però escèptics, per a fer una vaga general. No tenim altra possibilitat, perquè no podem deixar sols i desarmats els sindicats malgrat que encara estan instal•lats en plantejaments decimonònics. Sempre hem estat a la mateixa part de la barrera i continuarem donant la cara com ens demana el cos. Comproves que hi ha hagut molta por: molta gent en la manifestació i no tanta en la vaga. Per què? Per la por. Estem perdent tants drets que no sé què podran defensar els sindicats d’ací quatre dies. Ho tenim molt fotut: els polítics no pinten fava. La dreta fa el que ha fet sempre: defensar els seus interessos i ser dòcil amb els que tenen el veritable poder, que ara diuen que són els nous déus mediàtics del mercat. La dreta, que volia manar en tots els governs i ara s’ha trobat la pedreta d’Andalusia en el seu recte camí, ara vol que treballem amb les mateixes condicions que els xinesos, com si ací no sabérem que és això, com si ens hagueren regalat el que tenim. Volen que tornem a tindre la por que deu tenir aquesta bona gent que viu sota un règim que sembla que té poc a veure en allò que volien instaurar els camarades de la Revolució maoista. Si no ho teniu clar, només heu de fer un poquet de memòria i recordar què els va passar a aquells que aixecaren el dit en la plaça de Tian'anmen.

I què fem amb la nostra esquerra que va com cagalló per sèquia, deixant-se portar a la deriva sense brúixola ni timó? Penseu que no són capaços de fer el ridícul a Andalusia com el varen fer a Catalunya o, més recentment, a Extremadura? Sempre mirant-se el melic partidista... Hauran de fer més d’un pensament i abandonar el vaixell que creien que ens portava a les Illes Afortunades. Hauran d’inventar alguna cosa per tal que la por que tenen els nostres la traslladen als que poden fer les concessions i que, com a mínim, ens arriben les molletes dels pastissos que mengen cada dia. Hauran de pensar qui són i d’on vénen... I, sobretot, que es deixen d’històries, perquè a nosaltres ens importa molt poc el capità del vaixell. El que veritablement ens importa és que es moguen i que presenten una alternativa creïble i eficaç per no ser governats per gent amb tan poca vergonya.

Levante 2 del 4 del 2012