Ètica i responsabilitat

En un moment que la “classe” política està totalment desprestigiada, cosa que s’ha guanyat a pols per haver-se dedicat més a mirar-se el propi melic que a pensar en els problemes dels ciutadans, que en són molts, el Partit Popular de casa nostra torna de manera conscient i premeditada,  no sé si amb nocturnitat, però sí amb traïdoria, a practicar la política més miserable i carronyera que s’ha fet en aquest país. Presenta, en benefici propi, una proposició no de llei pel tema d’una llengua maltractada que, si poguera, eliminaria del mapa, perquè pensa  ─però s’equivoca─ que podrà amagar, amb una esquitxada de fum i de fem, tota la seua corrupció, incompetència i incapacitat i guanyar un grapat de vots. La proposició, que diu que el valencià ve de l’ibèric, no només és èticament reprovable ─la majoria dels diputats populars són conscients de l’aberració que fan─, sinó que també s’oblida dels estudis científics de les universitats i vulnera la legalitat vigent: l’estatut d’autonomia i una col·lecció de sentències de tribunals de justícia. La pregunta és clara: no serà també això una forma més de corrupció? No hi ha cap organisme que obligue a acatar les lleis, les sentències judicials, a un Govern autonòmic? Però no s’acaba ací la irresponsabilitat d’aquesta classe de gent. Fa molts anys, en aquest país, s’orquestrà una campanya similar que incità uns fanàtics ─per dir-ho de manera suau─ a posar unes bombes que atemptaren contra la vida de persones digníssimes que l’únic mal que havien fet era aportar el seu treball, les seues investigacions i les seues conviccions sobre la història i la cultura d’aquesta terra. No ha aparegut encara cap document ni cap treball seriós que estigura a l’alçada per a rebatre aquestes investigacions. El que sí que van aconseguir, però, els propulsors de les campanyes anticatalanistes, va ser fomentar el fanatisme intransigent que, convertit en odi, impulsà la violència. D’això se n’ha parlat molt, se n’ha teoritzat i s’ha intentat definir com autoria intel·lectual. Si amb les mentides i les proposicions de llei deliberadament corruptes ─que no actuen amb justícia ni amb legalitat─ torna a créixer l’odi i la violència, que encara no ha desaparegut del tot, qui en serà el culpable? A qui ens podrem dirigir perquè, per una vegada, paguen els irresponsables els seus pecats.

Levante, 24 de juny de 2013

Com si ploguera

Tenen més raó que un sant els qui pensen que els socialistes estan desapareguts, absents i reprimits en un amagatall segur. Esperant que passe alguna cosa sense haver de prendre cap iniciativa. Passen de tot. Fins i tot emmudeixen quan els bombardegen l’essència, el concepte original, d’una de les seues creacions més emblemàtiques en matèria cultural. Parle de l’assalt intervencionista a l’IVAM. Com si ploguera! L’IVAM es va crear en un moment en què els socialistes volien exercir el paper d’un partit d’esquerra: dirigir la societat, fer d’avantguarda i assenyalar el camí. I es van fer moltes coses, algunes més bé i altres més malament, però hi havia una direcció. Ara no tenen cap iniciativa i tampoc no saben què fer de les propostes dels altres. I s’abstenen en una proposta d’Esquerra Unida, en les Corts Valencianes, en què s’insta al Govern a convocar un referèndum perquè els ciutadans decidisquen entre monarquia i república. Diuen que no és el moment d’obrir aquest debat, sinó de reforçar les institucions. No van veure el moment d’encetar el meló durant la transició de la qual encara són esclaus, i tampoc no el veuen ara que totes les institucions pateixen la mateixa crisi de credibilitat democràtica. Es pot parlar d’acabar amb tot: amb les autonomies, amb les diputacions... Es pot desmantellar l’estat del benestar, es pot qüestionar el funcionament dels partits polítics, però no és el moment de parlar de la monarquia. Em fa riure Rubio ─que tampoc troba mai el moment de dirigir-se als mortals en la llengua de la terra─ quan diu que el tema no és república o monarquia, sinó més democràcia i millor democràcia. Diu que ningú no dubta que Gran Bretanya és un dels millors exemples de democràcia a Europa. O siga que segons Rubio podem comparar Gran Bretanya a Espanya en el tema de la monarquia, però no en el del dret a decidir de les seues nacions: Escòcia no té res a veure amb les nacionalitats espanyoles. El socialistes han renunciat a dirigir la societat i no saben, no tenen criteri, en el tema de la monarquia o la república. Si ells s’abstenen, si no saben què volen, què podem fer nosaltres pobres mortals? Tampoc no volen que ho votem en un referèndum. De quina qualitat democràtica parla Rubio? Ni dirigeixen ells, ni volen que decidim nosaltres.  A què es dediquen els socialistes? A reprimir-se i abstindre’s, com si estigueren en quaresma. Que estiguen alerta que els pot passar, ja els passa, com al personatge de Jaume Roig en l’Spill: “L’hom qui s’absté d’axò en quaresma, a cinquagesma cornut es troba”.

Levante, 17 de juny de 2013

És trist equivocar-se

Intente desconnectar de les coses serioses de la vida i em pose els auriculars de la ràdio per entrar a un programa esportiu i sentir què diu Neymar en l’idioma de la terra: “Bona tarda a tothom. Estic molt feliç i emocionat de ser jugador del Barça i haver realitzat el meu somni. Moltes gràcies i que Déu ens beneeixi. Visca el Barça!”. Com que amb el mòbil pots fer de tot,  busque  per la xarxa i em trobe que té una professora de català, Bel Juvinyà, que és coordinadora de l’empresa AB Relocation Solution, una companyia que es dedica a facilitar els processos d’adaptació de treballadors de països estrangers. I veig declaracions de la professora en què felicita el jugador pel discurs durant la seua presentació al Camp Nou, després de només quatre hores de classe. “Neymar és un alumne molt aplicat, hem tingut poc temps, però ha tingut una pronunciació molt bona i ho ha fet molt bé”. Tot això mentre continue escoltant la ràdio i, com tots els dies, a les dotze de la nit, connecten amb Antoni Bassas que fa de corresponsal a Washington. M’agrada sentir-lo, però aquella nit em desbarata la vetlada. Bona nit! Com estàs?, li pregunta el Pere Escobar, com cada dia. Bassas, contesta alguna cosa així com: Estic una mica enfadat, perquè acabe de llegir un informe del Fons Monetari Internacional i no sé si aplaudir-los la sinceritat o denunciar-los la seua incapacitat. L’informe, al qual ha accedit el Wall Street Journal, explica que les propostes d’austeritat han enfonsat l’economia grega, que no havien mesurat bé les conseqüències. Es tracta d’un error que ha portat el país a una depressió més profunda. I intervenen els tertulians: “Els que han fet aquests plans haurien d’estar deportats!” “Imagina com et pots sentir, si tens passaport grec”. “Ha costat morts... I a Grècia, bressol de la democràcia, han fet créixer un partit filonazi que veurem què passa...” “S’ho replantejaran? O d’ací a dos o tres anys diran el mateix d’Espanya?”. “Aquest error és imperdonable perquè ara no pots tornar a la casella de sortida i començar de nou...” Cadascú deia la seua fins que el conductor del programa se n’adona i diu, com si haguera vist la llum: “Alto! Fem un programa d’esports, no?” “Sí que ens ha portat la tristesa...” Ells tornen als esports, però jo no puc deixar de pensar que la vida està plena d’equivocacions i no podem repetir la jugada. Crec que va ser Jaume Cabré qui va escriure: “És trist equivocar-se; però saber-ho, adonar-se’n sense remei, és espantós”.

Levante, 10 de juny de 2013

Com que m’encanten els mítings i els sermons, no va ser una casualitat estranya de la vida que l’altre dia escoltara una homilia del Papa Francesc en què afirmava que fins i tot els ateus poden ser bones persones. El pontífex va demanar que totes les persones “bones” treballen juntes per a la humanitat independentment de la seua religió o si són ateus. El que em va sorprendre de manera molt grata, però, va ser quan digué: “Déu ha perdonat tothom amb la sang de Crist, inclosos els ateus”. Van ser unes paraules que em van reconfortar, perquè les vaig interpretar de la manera que més em convenia: “Com que sóc bona persona, tinc assegurada una cadira en el cel i no em passarà com al pobre Virgili que, malgrat haver estat un fidel guia de Dant en el tercets encadenats hendecasíl·labs del llarg camí de l’infern i el purgatori, tenia la porta tancada del cel, pel simple fet de no ser cristià. No podia ser-ho, perquè va viure abans de Crist. L’alegria, però, em va durar molt poc, perquè el Vaticà li ha esmenat la plana al Papa i ha intervingut per a dir que els ateus no aniran al cel, sinó a l’infern. El Papa no havia afirmat en cap moment que els ateus anirien al cel, però havia assegurat que, si eren bons, serien perdonats. I jo vaig pensar, com molts, que em podia estalviar la condemna, perquè, si Déu em perdona, puc anar al cel, o no? No! Han dit els desbaratadors de festes de sempre. Ha aparegut un portaveu del Vaticà, Rosica, que ha matisat les paraules pronunciades pel Papa en el seu sermó. No hi ha prou en ser bo per anar al cel. Tot aquell que coneixent l’Església fundada per Crist i necessària per la salvació la rebutgen, no podran creuar les portes del Paradís o, el que és el mateix, obren les de l’infern. I em va caure el món damunt, perquè les meues il·lusions i esperances van desaparéixer com una ratlla de fum. No podia entendre com el Papa, que jo em pensava que era infal·lible i que tenia línia directa amb Déu, manara menys que la caverna del Vaticà. Tan de bo haguera fet cas al meu pare que em deia: “Entre creure i no creure no paga la pena no creure, per si de cas”.  Ara, em diu el meu filòsof de capçalera que això ja ho va escriure Pascal, però tant se me’n dóna de qui és la maleïda frase, perquè m’ha fet veure la llum. Ara entenc Rita, Camps, Cotino, González Pons i tota aquesta gent. Ho tenen molt clar: fan i diuen el que els dóna la gana i, després, es confessen i en pau: al cel. Només cal ser creients i que els agafen confessats.

Levante, 3 de juny de 2013