A peu de Foto

Mai no m’havia sentit obligat a obrir l’ordinador de manera sistemàtica i disciplinada per entrar en un blog en internet. I això vaig fer, cada dimarts, durant uns mesos, entre el 2010 i el 2011, per gaudir de les entrades d’A peu de Foto, en què podia contemplar, com una unitat delicada, la composició que formaven la fotografia de Francesc Vera i l’escrit de Xavier Serra: un text a partir d’una foto, una foto a partir d’un text. Tant se val! Aquell blog, que va gaudir d’un considerable èxit de públic, ara m’ha arribat en format de paper amb la garantia de l’editorial Afers. Digueu-me antic, si voleu, però, en veure’l en format de llibre, me l’he tornat a llegir d’una manera molt més seriosa. L’he assaborit amb el mateix respecte amb què vaig degustar els dos volums en què Josep M. Sagarra va aplegar-ne algunes de les col·laboracions en la premsa: Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1937). Vicent Olmos, com a bon editor que és, ha tingut la sensibilitat que feia falta per a trobar un paper amb el suficient gramatge perquè és puga apreciar amb claredat el joc de llums i la meticulosa composició de les fotografies que, junt a la prosa de Serra, formen un volum on et trobes amb imatges i textos que t’acosten a la narració breu, a la columna periodística, a l’assaig, a la poesia... Els viatges, els bandolers, els negocis estranys, els filòsofs tronats, els museus impossibles... són alguns dels temes tractats amb una erudició que no té cap rastre de pedanteria i amb un fi sentit de l’humor. Com demanava Josep Pla, et trobes amb una llengua comprensible amb adjectius precisos i graciosos, sense concessions a l’excessiva erudició, però tampoc a la vulgaritat. I uns temes que conformen una sèrie que comença de manera enjogassada i desvergonyida en Viatges: “I us trobeu davant de tot el repertori de les misèries i els entreteniments humans: des de la parella d’enamorats que han fet el viatge a Japó per a veure les mils panxes lluents i rodones de Buda fins al pobre desgraciat que ha anat a Albarrasí a cals sogres i l’única cosa bona que li ha passat és que ha dormit a les nits amb una flassada”. Però que, amb la transició que li dóna l’humor negre del Pis d’estudiants ─una història amb plantejament, nus i desenllaç─, acaba amb una cua amarga que comença amb Ambició: “Ens hem assabentat fa pocs dies que el professor Jordi Pérez Ballestar i la seua esposa han estat degollats amb un ganivet de cuina, a casa seva, mentre dormien”.

Levante, 28 de maig de 2012

El Consell Valencià de Cultura

En un país que viu sota l’ombra de la intervenció perquè no té un duro, no sé què pinta una institució tan cara i inútil com el Consell Valencià de Cultura. I, més encara, quan els partits l’han convertida en el lloc on col·locar els afins o els companys que consideren ja de rebuig per a l’acció política: “Floretes groguinoses, rebuig dels camps i jardins”.  Evidentment que s’ha elegit algun personatge que sap alguna cosa i que podria fer un bon paper en el camp de la cultura, però el resultat de la barreja de noms que té actualment aquesta institució és un desgavell que li furta tot el sentit. La Generalitat Valenciana no necessita cap institució consultiva i assessora en matèria de cultura, com no les necessita en camps com la sanitat, la biotecnologia o els cotxes de carreres..., sobretot, si els membres assessors són elegits pels diputats en funció d’interessos partidistes. Si el Govern Valencià vol saber alguna qüestió lingüística, tan de moda en aquesta terra, que no li la pregunten a Consuelo Ciscar ni a Anna Noguera, perquè a banda de no tindre ni idea, crec, contestaran allò que els interesse en funció del seu joc polític. Molt més ben assessorat estarà el nostre govern i ho tindrà a molt millor preu, si consulta qualsevol romanista de prestigi de qualsevol universitat del món. I no em digueu que es tracta d’un problema polític, perquè si és això, pregunteu-vos qui l’ha creat. Si l’han creat els polítics que el resolguen, però no a base de gastar-se una burrada de diners en institucions innecessàries que ens costen un ull de la cara. I això val per a totes les comissions permanents o temporals del Consell Valencià de Cultura: de les Arts, de les Ciències, Jurídica i Interpretació Reglamentària, Llegat Històric i Artístic, de Promoció Cultural... Les corts valencianes, els nostres diputats, no tenen ni la capacitat ni la voluntat d’elegir els membres més adients, els més ben preparats per a treballar en aquestes comissions i es dediquen a allò que es dediquen: a gastar-se un fum de pasta en una cosa innecessària, inútil. Que no fa ni de decoració, perquè fa pudor a caspa i la gent se’n riu: “Mira, com més esguerrats, més cobren”. No entenc com els diputats del PSPV, en la faena que haurien de tindre, poden perdre el temps discutint en si poden votar o no a la directora de l’IVAM. Segur que això no era el motiu real de la batalla, perquè el motiu és el de sempre: les estúpides guerretes internes. I tampoc no entenc Enric Morera i Mònica Oltra fent esforços per legitimar una institució absurda. No em sent cap populista ni demagog, si em faig la pregunta evident: quants mestres podríem contractar en tota la despesa que genera una institució tan sobrera com el Consell Valencià de Cultura? Que tanquen!!!

Levante, 21 de maig de 2002

Confiança

Com que confiem sempre en els nostres governants, sabem que, quan s’encapritxen en una parauleta, l’acaben deteriorant. Punxem la paraula Confiança en el Google i una de les primeres coses que ens apareix és el Pla Confiança de la Generalitat Valenciana. Ja sabeu: aquell pla que ha deixat penjats molts ajuntaments, perquè ara s’han d’acollir al Pla de Pagament de Proveïdors del Govern Central per culpa dels impagaments dels mateixos que volien vendre confiança. Els ajuntaments han de pagar un deute que creuen “injust” perquè la Generalitat no ha complit la seua paraula, no ha sigut de confiança. Per pura curiositat entre al Pla i no em quede espaterrat de riure, perquè la cosa és seriosa: Pla especial de suport a l’ocupació, Pla especial de suport als sectors productius, Pla especial de suport a la inversió productiva en municipis, Pla especial de suport financer a les empreses. Si s’hi fixeu, comprovareu que tots els plans van acompanyats de la paraula especial. I, potser, ací estava la trampa, perquè especial s’oposa a general i possiblement ens volien vendre una confiança particular que, evidentment, no té res a veure amb allò que entenen tots o el major nombre dels individus. Així deu ser, perquè ja podeu veure com ha quedat en aquest país la cosa aquesta de la confiança: en tots els plans que es proposava la Generalitat, però també en tots els altres àmbits: en la justícia, en la sanitat, en l’educació, en els aeroports... Crec que en l’única cosa que podem confiar és que els cotxes de la Fórmula1 puguen córrer per València cada dos anys. Mireu si hem perdut la confiança que l’altre dia un amic em contava mentre dinàvem. “Açò està molt malament, Voro. Saps què va fer un amic meu? Se’n va anar al banc i va traure, a poc a poc, tots els diners. Va traure dos-cents mil Euros i els va enterrar en un camp que tenia. Encuriosit, li vaig preguntar: “I què feia? Anava tots els dies a veure si estaven?” “No. Durant dos mesos els va deixar. Després, un dia va anar a comprovar el seu estat i es trobà que estaven tots florits. Els agafà i els portà al sequer i els va escampar damunt d’un banc per assecar-los”. “I què va fer? Els deixà allí?”, vaig preguntar. “No, diu que va dormir tres dies en el sequer”. Encara hi ha qui s’atreveix a qüestionar la mentalitat agrarista d’aquest país que sentencià Joan Fuster en Nosaltres els valencians.

Levante, 14 d'abril de 2012

Polítics

La veritat és que darrerament n’hem vist de molt grosses. Hem vist canviar presidents a Grècia i a Itàlia sense passar per les urnes. Hem vist guanyar eleccions a base de dir moltes mentides i governar fent tot el contrari del que es deia en l’oposició i en el programa electoral. Hem vist carretades de fem corrupte en totes les esferes de l’administració... Tot això, però, no justifica el to i la perillositat dels discursos que van calant, cada dia més, en la gent contra els polítics. Al carrer i en la xarxa et trobes amb unes paraules i uns textos que fan por. I, si no es posa remei, si els polítics no canvien d’actitud i no s’ho agafen seriosament es pot produir un ambient que pot dinamitar el sistema democràtic. Cal anar alerta perquè aquest desdeny contra els polítics no té res a veure amb el que tenien els vells anarquistes: “La política és la mentida que els homes inventaren per a tenir els obrers esclavitzats”. Aquesta anciana sentència, com a mínim, obeïa a unes ganes immenses d’intervenir en la cosa pública. Era una clara declaració de participació en la política, perquè venia d’uns plantejaments que volien canviar les bases de la vida social. Ara no. El discurs antipolític d’ara és molt més perillós perquè naix de creure que les coses no es poden canviar perquè, els polítics són tots igual. Es tracta d’un discurs que moltes vegades han sembrat  intencionadament una determinada classe de polítics per aconseguir els seus objectius. Quantes vegades hem sentit a dir a un polític la frase estúpida: “ No parlem d’aquest tema, perquè això és política”. Com si  les coses polítiques foren brutes i calguera evitar-les. Naix d’una classe de polítics que estarien més còmodament instal·lat en un sistema totalitari en què la gent no participara i no fiscalitzara les seues actuacions... Alguna cosa hauran de fer els polítics per contrarestar aquest discurs antidemocràtic que ens porta a una situació molt perillosa. Ells mateixos s’haurien de creure que cal que tornen a manar, perquè, com diu un amic meu: “els polítics encara són millor que les persones”. La veritat, però, és que si mire les fotos d’un Aznar i un Felipe González còmodament instal·lats, sent les declaracions del ministre i la consellera d’Educació, contemple els jocs que juguen Rita, Blasco, Rus..., i alguns amics, i se me’n van les ganes d’escriure aquesta columna”.

Levante, 7 de maig de 2012