Uns tenen la fama i altres

Rellegir Joan Fuster és una mania que sempre resulta gratificant, perquè et trobes amb suculentes històries que, si més no, són molt divertides. Més encara quan es tracta d’anècdotes que contribueixen a l’insistent debat: per què no es va industrialitzar el País Valencià i sí que ho va fer Catalunya? Per què va fracassar la Renaixença? Ja ho veieu: nou de trinca. El que sí que és xocant, però, encara que Fuster la va explicar en una col·laboració en el Correo Catalán el 5 de setembre de 1963, és la tesi d’un viatger, Joan Francesc Peyron, provençal de nació, que diuen els sabuts que en 1780, a Ginebra, va publicar, de manera anònima, un llibre que conta el seu passeig per la Península Ibèrica durant els anys 1772 i 1773. La tesi de Peyron és sorprenent perquè trenca uns dels tòpics més arrelats a casa nostra: acusava els valencians de “lents”, en el sentit de mandrosos; i de sobris, en el sentit de moderats, agarrats, que no gastaven. Els barcelonins, en canvi, eren més dissipadors. I, això, és el que sorprén i Fuster es pregunta: “Quan els valencians ─gent alegre, de traca i paella, pantagruèlica per definició─ han pogut ser “acusats” de més sobris que els barcelonins ─fenicis, fanàtics del treball i de l’estalvi, escatimadors? Ja poden fiar-se vostés dels tòpics”. Però aquella era la mirada del viatger occità. A València, va poder apreciar la importància de la indústria del teixit de la seda. Una industria, però, que no podia fer el bot qualitatiu per l’abundància de festes, el temps dedicat a les pràctiques pietoses (la mandra) i la sobrietat del veïnat. Com que no gastaven no podien créixer. No us sona? “L’home és, ací, en general, tan sobri, de tan poc luxe, les seues diversions i els seus desigs són tan limitats, que durant molt de temps les manufactures mancaran a Espanya d’emulació”. Per a Peyron l’austeritat en les despeses era, en termes generals, una causa de la nostra mediocritat econòmica. Barcelona, diu, era tot el contrari: “Estic convençut que les parades i sobretot les tavernes contribueixen a fer el poble laboriós”. I continua: “Barcelona és l’única ciutat d’Espanya que té tavernes en els seus encontorns, on el poble fa cap en multitud els diumenges i els dies de festa; allí canta, allí balla, i algunes vegades fins i tot s’emborratxa. Però al dia següent es mostra més actiu en les botigues i els obradors”. L’argument és molt bo: després de la festa es treballa més. Ací a València passaven el rosari. Increïble, no? Levante, 29 de juliol de 2013

Dignitat política

Si voleu que us diga la veritat, a aquestes alçades de la vida ja no em sorprén ni m’indigna que el President del Tribunal Constitucional tinga vincles amb el PP, ni que defense la legalitat de la seua militància política. Ja fa temps que sé que no els importa ni l’ètica ni l’estètica. Aquest paio, o senyor, digueu-li com vulgueu, és el que ha de decidir si tenim dret o no a un fum de coses que afecten la vida privada i la col·lectiva. També em fa gràcia que Gonzáles Pons, fent el paper que ell creu que li correspon, actue com si fórem tots faves: “Acabarà sent punible votar el PP”. Diu, pensant que viu encara en l’època que lligàvem els gossos amb llonganisses, quan la gent s’empassava tot el que deien, com explicà un company seu: “els prometem que els portarem la platja i va i s’ho creuen, són tan babaus que ens voten”. I s’equivocava. No els votaven perquè els enganyaven i perquè no sabien les barbaritats que estaven fent. Els votaven perquè s’hi lligaven els gossos amb llonganisses. La cultura dels diners havia triomfat i, al personal, l’importava ben poc les seues malifetes. No han votat ací a un personatge que deia que estava en política per a fer-se ric? I què passa?, senties a dir. Jo també en vull del mateix... I la maquinària funcionava. Ara el personal sí que no ho perdona, perquè li han tocat la corfeta. Per això, i només per això, cauran malgrat les ximpleries de González Pons i tot l’anticatalanisme i victimisme que es puguen inventar. Tot això ja no em sorprén, ni m’importa: estem vacunats i curats de tanta misèria. Els que sí que m’importa és que, per culpa d’aquest personal, vulguen fer a tots els polítics igual. Batiste, l’alcalde d’Albalat, diu que deixa la política i que no es presentarà a la reelecció: “No tinc ganes”. Després d’haver estat en política des dels 16 anys, quan simpatitzava amb el PC, per a abraçar després l’ideari nacionalista del PSPV, ara es troba cansat i decebut en la situació actual, “en la que ens posen a tots els polítics en el mateix sac”.  Un alcalde socialista que té tres majories absolutes en les seues espatles i en els moments més difícils, ara diu que acaba i se’n va decebut, però deixant el seu ajuntament sense deutes i amb un patrimoni molt superior al que tenia quan va començar. Un mestre, diu Jordi Major, secretari dels socialistes de la Ribera Baixa. Esperem que les paraules de Jordi Major no siguen pura demagògia, com les de González Pons, i que les pose en pràctica. Tots els polítics no són igual i n’hi ha de ben dignes.

Levante, 22 de juliols de 2013

Coach

Quan era molt jove, em pensava que una persona podia liderar un partit per la seua capacitat, per les seues aptituds i per la seua vàlua. Mol aviat, però, vaig poder comprovar que els camins de la política són més abrubtes i que cal recórrer-los amb una bona navalla, perquè els companys de viatge et venen viu a la primera oportunitat que se’ls presenta. Per això, la lleialtat, la submissió, la família entesa en el més pur sentit mafiós, són paraules clau, perquè un líder puga arribar-hi al cim de l’organització. No es tolera cap crítica, ni cap discrepància: “qui no està amb nosaltres, està contra nosaltres”; “aquest és un delinqüent, però és el nostre delinqüent”... I, com que es tracta d’una guerra ferotge en una selva en què els grups cada vegada actuen amb menys pietat, la política, tal i com es fa, resulta un camí inhabitable per a persones amb una mica d’escrúpols i amb un sentit ètic de la vida. I qui transita per aquest camí? Ja veieu qui són i com actuen. Si ens centrem en els presidents de la Generalitat Valenciana, haurem de concloure que Joan Lerma ha sigut el millor de tots en la política i en la gestió, sobretot, si el comparem amb el seus successors, que han estat una calamitat, un desastre i una desgràcia per aquest país. I això que Joan Lerma va arribar-hi perquè el PSOE fulminà Josep Lluís Albinyana per les seues polítiques valencianistes. Lerma es tragava tot el que li imposaven de Madrid i no va tenir cap escrúpol per arraconar, derrotar i diluir els nacionalistes de l’antic PSPV, que després intentà recuperar un a un, quan ja no tenien ni força ni família. El fet més simbòlic d’aquest procés fou no renovar Manuel Girona en el càrrec de president de la Diputació per defendre la identitat valenciana en plena batalla de València. Lerma muntà una aliança amb les dues famílies que després serien el seu únic enemic: la de Ciprià Císcar i la dels Blasco. Eduardo Zaplana ja sabem com arribà, què pretenia, què ha fet i com li va. Una de molt bona, per a les seues intencions, va ser recuperar Blasco; d’Olivas, ni parlar-ne, perquè durà un tres i no res, però ha sigut molt pitjor per a tots el premi que li donaren. I de Camps que voleu que us diga? Jo conec gent que li falta un regó, però un escalonet... Encara està pujant-lo. Com no va a necessitar Alberto Fabra, el més mediocre de tots, el coaching personal, que és un sistema d’exercicis per a ampliar el coneixement i la bona gestió dels recursos personals? Necessita un entrenador, ara l’anomenen coach  perquè sone més postmodern. Ha d’aprendre a passar a l’acció, perquè, si no, se’l menjaran viu.

Levante, 15 de juliol de 2013

On brama la tonyina!

Aquesta gent que ens governa no sap en quin país viu, ni els problemes i les preocupacions del personal que l’habita. O, pitjor encara, no vol saber res d’una trista realitat que vol amagar com siga. Si parlaren amb la gent del carrer, sabrien que el problema més gros que pateixen és que no tenen treball i no saben com eixir d’un pou que cada dia es fa més fondo. Els que en tenen, de treball, estan tan desprotegits i temorosos que no saben com reaccionar davant d’una empresa o una administració que s’aprofita de la conjuntura per a despullar-los de totes les conquestes que s’havien aconseguit. L’altre dia, el meu amic Paco Vera, que s’ha jubilat, es va acomiadar dels companys de la faena amb unes poques paraules, però que ho expliquen tot: “Vaig començar la carrera professional lluitant perquè el meu treball fóra una miqueta digne i he acabat els meus dies de faena lluitat per no perdre el que aconseguírem”. Parles amb qui parles, et conta que l’empresari li ha dit que ha de cobrar menys i fer més hores. No poden fer res, perquè hi ha un exèrcit d’aturats que està esperant que algú els contracte per una misèria de jornal. Aquesta i no altra és la preocupació dels habitants del país i que el partit que ens governa vol ignorar i intenta amagar amb les xorrades de sempre. La cortina de fum torna a ser la polèmica estèril que s’ha muntat per la proposta del PP de canviar la definició de valencià que ofereix el Diccionari de la Real Academia Española. Com si no tingueren més faena que fer el ridícul i posar contra l’espasa i la paret la institució que legalment té les competències lingüístiques segons l’Estatut d’Autonomia. El president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en compte d’intentar mantenir la dignitat del seu càrrec, ara vol donar una eixida a la barbaritat dels seus amics del PP. No va fer ja prou el ridícul l’AVL rendint-se als criteris d’un forense? Ara volen perdre el temps amb una comissió amb la consellera que té un cognom molt clar, Català, però que es disculpa per tenir el defecte de parlar en valencià? Jo no sé què pensa fer Josep Palomero i els seus companys especialistes en construir enigmes que han de desxifrar els professors davant els alumnes. El que jo personalment pense és que s’haurien d’abstenir de fer més el ridícul i intentar dotar de la  dignitat que encara no té una institució que es creà per a resoldre un conflicte totalment artificial. Per què no fa, la conselleria, o qui siga, una comissió per a canviar la definició del càncer? Podria quedar així: “malaltia greu que ningú no vol tenir”. Que se’n vagen on brama la tonyina!

Levante, 8 de juliol de 2013

Viure el present

Si alguna organització política vol tenir èxit i connectar de nou amb el personal, s’hauria de plantejar oblidar el passat i proposar alguna cosa, aplicada a la política, com la que va propugnar Joan Brossa per acabar amb l’esperit nostàlgic i ploricó de la Renaixença i deixar pas al Modernisme. Fent una mica de trampa ens podria eixir alguna cosa així: “A èpoques noves, formes de política noves. El fonament de la política d’una generació ha de reposar sobre les coses bones de l’anterior, però si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si la pell de brau vol seguir el camí que li correspon, deu agafar nous procediments en la creació de formes noves de fer política, procediments que estiguen en consonància amb el medi que la volte, procurant influir sobre ell per millorar-lo...” Vull entendre les paraules d’acomiadament del líder andalús José Antonio Griñán en aquest mateix sentit i no en un simple canvi d’edat dels dirigents dels partits ─hi ha jove que és més antic que la picor o, si no, mireu bé la Carme Chacón─. No sé quins interessos últims hi ha darrere de les paraules de Griñán, però eren molt clares: “No pot ser que la societat canvie, que els reptes canvien, que els problemes siguen nous i que els dirigents d’un projecte social, polític i econòmic no siguen solidaris amb aquest canvi. Qualsevol ofici s’anquilosa i envelleix si no es produeix a temps la incorporació de saba nova capaç de recollir l’herència i avançar en la carrera”.  Griñán no ha deixat dubtes d’interpretació: “La Transició és ja passat”. I, no només passat, sinó que conté un relat que ja comença a donar agonia. Segons Marc Álvaro, en un llibre tempestuós i mordaç, Els Assassins de Franco, la transició espanyola va ser una gran impostura, elaborada a mitges entre franquistes i opositors, que va consistir a tallar amb el passat i a tergiversar-lo per tal de compondre un futur que els fóra favorable. Marc Álvaro assegura que la transició es va fer de manera contrària a la que s’ha contat durant trenta anys, “la faula de la transició”, i que s’ha fet sense reconciliació, sense que es diguera la veritat i sense justícia. Jo no sé si Marc Álvaro té part de raó o la té tota, el que sí que pense, però, és que els progressistes han d’avançar i canviar les coses. Fins ara, eren els conservadors els que no volien canviar res per a mantenir els seus privilegis. O és que ens hem de creure que els polítics són una “classe” o “casta” que només pensa en els seus propis interessos?

Levante, 1 de juliol de 2013