On estan?

Tot indica que les properes eleccions autonòmiques no les guanyarà el PP. Tot apunta que guanyarà una esquerra molt fragmentada i dividida, però que serà capaç de formar govern. L’esquerra s’hi juga molt. S’hi juga la supervivència per a un bon grapat d’anys. Si no guanyen, o si guanyen i la caguen, tindrem dreta per a unes quantes dècades més i, aleshores, sí que serà irreversible tot el mal que són capaços de fer aquesta gent que només té un programa electoral: el que va anunciar un líder en una conversa telefònica que, segons la justícia,  es va gravar il·legalment, però que tots vam poder sentir.  Un programa que respon a un eslògan de la televisió valenciana de Joan Lerma: “A guanyar diners!”. La batalla ideològica va estar perduda per l’esquerra des del principi, entre altres coses, perquè no es va lliurar mai. Per això, cal que no ens equivoquem i no pensem que les perspectives electorals responen al fet que en aquest país, de sobte, el personal s’ha fet d’esquerres. Ha votat al PP malgrat totes les coses que se sabien. Ací no ha afectat mai ni dilapidació dels nostres diners ni les privatitzacions de la sanitat pública. Alzira no ha parat mai de votar el PP. I, si perden les eleccions, segons la meua modesta opinió, no serà per la gestió nefasta que ha fet el Govern de la Generalitat: en el finançament, en el mal estat de les infraestructures, en el fet de deixar perdre una banca nacional, que diuen que és l’aparell circulatori de l’economia. Tots els grans monuments han caigut i de manera sospitosa: Terra Mítica, la Formula 1, Palau de les Arts... Temples sense religió, sense continguts. Hem perdut, fins i tot, una abominable i enyorada ràdio i televisió valenciana. No perdran, però, les eleccions, per tot això. Si les  perden, les perdran perquè al personal li han tocat la butxaca. El que no ha perdut el lloc de treball, ha perdut un percentatge important del sou. Tots treballem més per menys diners. I estem emprenyats. No hi ha cap canvi ideològic. Si fóra així, el PP no cauria en el ridícul d’aprovar una Llei de senyes d’identitat que no es creuen ni ells mateixos. Ens han tocat la butxaca i tenim moltes ganes de fer-los fora. Res més. Ara la gent es pregunta: “on estan?” “on estan?, els diners. L’esquerra, tan dividida per la ideologia o pels simples, però importants interessos de partit, hauria de prendre nota. Té raó Fabra: el problema que tenen ara és la marca.

Levante, 30 de març de 2015

El retorn de l'hongarès

Amb la novel·la d’Anna Moner El retorn de l’hongarès (Bromera) faràs un viatge a París; no visitaràs, però, el París dels grans palaus i dels boulevards plens de botigues i llums elèctrics. Tampoc no et passejaràs pels escenaris que tan bé descrivia Honoré Balzac, ja saps: la indigència, la cara bruta, la revolta. Faràs un tomb pel parc Bois de Bologne, acompanyat d’Olivier Béziers inspector en cap de la Policia de seguretat de París i, a banda d’un cadàver esquarterat d’una dona jove, et trobaràs amb dandis, actrius i dones galants sota la pal·lidesa cendrosa del cel. Li donaràs l’esquena al Sena i als bateaux mouches i als seus rastres de bromera. T’endinsaràs en l’Institut Medicolegal de París per passar llargues estones en el dipòsit de cadàvers junt Sara Bongard, una jove antropòloga forense que es veu involucrada en els successos macabres que cent anys abans havien investigat l’inspector Olivier Béziers i el forense i crític d’exposicions d’art, d’opera, d’espectacles Auguste Locard. Entra i mira els cadàvers decapitats i trossejats. No tingues aversió, unta’t el nas d’aquella substància pastosa, d’olor forta que et donarà el forense: fulles de menta i fusta de sàndal macerada amb oli essencial de nous i estorac. Era un bon temps per a la introducció de la ciència, però, com diu Locard: “l’art redimeix. La ciència, sens dubte, ajuda a viure; l’art, però, ens ajuda a sobreviure”. Per això, no et preocupes, et posaran música i de la bona:  escoltaràs la Llegenda de Txaikovski, podràs gaudir de la sensual súplica de la Dalila de Saint-Saëns, la música veloç i refrescant de Liszt... Pura sinestèsia. Brutal la barreja de sensacions de tots els sentits: “els sons, els perfums i els colors es responen” formant una tenebrosa unitat. Tot per traure l’entrellat de les malifetes d’un mag hongarès que té veneració pel seu cos que no vol que es podrisca i que compta amb la fidelitat inestimable d’una Dona de Jade que li obri les portes de l’ànima a l’èxtasi, al goig dels sentits. I, també, el món de la màgia que ens condueix a un univers paral·lel inabastable, farcit de possibilitats inesgotables i desconcertants. Té raó Anna Moner: regust a Edgar Allan Poe; jo també veig, però, molt de les “Fleurs du Mal” de Charles Budelaire. Vull veure el paral·lelismes entre el poeta i el mag que s’entreguen al vici, però no aconsegueixen fugir del tedi, de l’spleen. Massa anhel de bellesa que els porta a buscar l’ideal en nous espais. En els espais prohibits, els del mal... 

Levante, 23 de març de 2015

Vicent Aleixandre

Vaig conéixer Vicent Aleixandre quan jo era una criatura de cabells llargs que volia fer una revolució que seria l’hòstia. Com que ell era periodista, el vaig conéixer en l’únic lloc possible dels meus itineraris de l’època: en la redacció, a València, del diari Avui on ell treballava amb Pilar López, Emili Piera i on, un poquet més tard, s’acostà Josep Torrent a demanar faena i, sense pensar-s’ho gens, l’enviaren immediatament a l’Ajuntament perquè fera la crònica del Ple municipal. Recorde que cada vegada que passava per allí era un festival. Les rucades que féiem moltes vegades eren tan grans que caminaven a soles, sense mans. Més tard, vaig compartir alguna vetlada en el café Rialto que regentava l’amic Toni Peix. En aquell local es van parir moltes coses: des de “senyora, li ha tocat la clotxina” de Joan Monleon, fins a la broma d’intentar de vertebrar el país a través del futbol. No va ser broma, perquè Vicent Aleixandre va dirigir la programació esportiva de la televisió valenciana fent un producte amb molta dignitat i totalment en valencià. Era cosa de veure l’esforç que feien els professionals de la casa que sempre anaven amb el diccionari i la flexió verbal en la mà. La reconversió lingüística de periodistes que fins aquell moment només havien treballat en castellà va ser d’un mèrit inqüestionable. Encara recorde una visita que hi vaig fer en què Paco Lloret no parava de fer-me preguntes de llengua.

Després, de tant en tant, un bon amic em portava a dinar amb ell a València. Per a dinar era molt bona companyia. No paràvem de riure. Vicent és molt recordat a Sueca on va ser, un grapat d’anys, 

jurat dels Premis literaris Joan Fuster per a alumnes de Secundària i Batxillerat. Els premis tenien la seu en el cor del fangar, en la Muntanyeta dels Sants. Sopars inoblidables. Encara riem perquè mai no volgué ser jurat de poesia: “Això li ho deixeu a Emili que té la ploma més fina”. Enemic del políticament correcte i, per tant, de la hipocresia et feia obrir el Levante-EMV per la seua columna, malgrat que no t’entusiasmaven ni els esports ni el València C.F. Tant et donava de què escrivia. Era un mestre per a tots aquells que escrivim coses d’aquestes. T’ensenyava a buscar el moll de l’os i a tocar-los el tendre als mateixos de sempre. I a compartir la dèria al Madrid i a tota la caverna mediàtica. Bons sentiments, diria jo. Vicent era un detergent que escrivia de futbol, però que et parlava de moltes altres coses, de la vida.

Levante, 16 de març de 2015

Gegants de gel

Hi ha maneres diferents de pegar a fugir i buscar la frontera, a la ciutat argentina d’Ushuaia, per a seure al voltant de la taula de les històries del petit bar Katowice, la propietària del qual és Dominika, una polonesa. Un dels llocs menys comuns del planeta. Els visitants de la meridional ciutat argentina i d’aquell insòlit bar són personatges atrets pel fet fronterer. No fan tants quilòmetres com a turistes, més aviat són gent sotmesa pel fet de trobar-se a la vora de l’abisme. Volen evitar la multitud i viure la sensació de límit geogràfic. Aquell bar de Dominika actua com a catalitzador d’unes forces convergents en la nit gelada d’un extrem del món. L’escriptor, convertit en viatger, relata els esdeveniments que succeeixen als protagonistes, uns desplaçats de la seua vida quotidiana. Un burgés parisenc, que com l’escriptor catòlic Léon Bloy, vol separar-se de la vida burgesa, sobretot, per una qüestió estètica. Allò burgés li resulta fastigós. Li repugna el triomf del que anomenem políticament correcte. Ha agafat un avió tot just el dia de Nadal, abandonant així la vida burgesa en el moment de l’any triat per a les reunions d’unitat i germanor hipòcrita. Què millor que passar la terrible nit de Nadal creuant l’oceà? No pot suportar que el capità felicite el Nadal a través dels altaveus de l’avió. Un anglés, el pare d’un xicot de Liverpol a qui els xats i internet li han traginat la vida a través de fotos semieròtiques i textos de Nietzsche: “la moral predominant en la societat és una eina de control en mans dels dèbils d’esperit i que, si som verdaderament forts, poden jugar amb ella a voluntat”. Un estudiant de química mexicà que fuig del narco. Un xilé circumspecte i silenciós que no sabem si va o ve. La propietària del bar; el propi escriptor; i històries dintre d’històries com una capsa russa (fabulosa la de l’anarquista). El desencís del món del qual parlava Max Weber...

No us conte més, llegiu Gegants de gel (edicions del Periscopi) de Joan Benesiu pseudònim de Josep Martínez Sanchis, un professor d’institut de filosofia i escriptor. Us trobareu com diu el seu padrí Manuel Baixauli: “ amb una literatura ambiciosa i, alhora, plaent, on ressonen ecos de Bolaño i, sobretot, de Sebald”. Sí té raó Baixauli: els encreuaments de Sebad, les meditacions sobre la història, la tragèdia humana, l’escriptura de la vida interior... I les fotografies embotides en les històries. Un llibre, d’un bon narrador valencià, que et sorprén.

Levante, 9 de març de 2015

Vicent Olmos

Un dia el professor Antoni Furió em va dir que Vicent Olmos era un heroi. Resistir durant tants anys editant, en català, llibres i revistes d’història i d’altres assumptes culturals, en aquest país, només ho poden fer persones d’una determinada pasta. La pasta d’un editor –no a la manera habitual del país, sinó a la manera dels editors anglosaxons–,  que dóna consells als autors perquè siguen capaços de convertir la prosa acadèmica, feixuga i avorrida, d’algunes tesis doctorals en llibres de lectura més o menys afectuosa. Un autor seu em deia que Olmos era com un editor de les pel·lícules de Woody Allen, que es preocupa i  et recorda, fins i tot, que t’has de prendre la pastilleta. Enguany,  Olmos rebrà el XVIé Premi Vicent Ventura amb què es reconeixen persones o col·lectius que s’han distingit per la trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb la cultura i llengua del país. El seu compromís començà a la dècada dels vuitanta del segle passat en què es produí la febrada d’estudis locals, quan un grups de joves inquiets començaren a estudiar la història de les seues comarques influenciats més pels plantejaments de La Catalongne dans l’Espagne moderne de Pierre Vilar que no de les vaguetats metafísiques de la Notícia de Catalunya. Primer va ser a Sueca en la I Assemblea d’Història de la Ribera, que ens va deixar la revista Quaderns de Sueca. Prompte va ser convocat el I Simposi d’Història de l’Horta-Albufera, que va fer nàixer la revista Afers, fundada el 1985, molt més ambiciosa, perquè no renunciava a tractar els temes de la historiografia internacional. Volia ser una revista homologable a les que existien a França, o a la Gran Bretanya, però, de cap a cap redactada en català. Després vingué l’editorial del mateix nom, que començà a funcionar l’any 1993. Les col·leccions Recerca i pensament (amb més de setanta volums publicats) i El món de les nacions formen un corpus a hores d’ara imprescindible per a l’estudi de la cultura catalana i la comprensió dels fets nacionals a escala mundial. El seu treball en Publicacions de la Universitat de València també ha deixat petjada en la coordinació de les col·leccions com ara Cinc Segles o Fonts Històriques Valencianes. Si sumem tots els volums publicats, veurem com la seua obra d’editor el fan un autèntic homenot molt digne del premi que se li atorga.

Levante, 2 de març de 2015