Mateu Lluís Vives

Mateu Lluís Vives, que vull llegir com mateu l’humanisme, és el pseudònim de l’autor del llibre Tragicomèdia a Secundària (Voliana edicions), que vol ser les Memòries d’un mestre cremat. Malgrat el tema que tracta, el llibre es llig en un parell de vesprades gràcies al to sarcàstic de l’autor, que desdramatitza situacions que haurien de fer plorar, i per la seua bona ploma, que dota l’obra d’una estructura capaç de mantenir la tensió narrativa en un amuntegament d’anècdotes que van des que era estudiant de magisteri fins a l’espera de la jubilació. L’esport preferit de l’autor en el llibre és caricaturitzar-se, en primera persona: “Els estudiants de Magisteri som els més rucs, els més pobres i els més ganduls. Tu en quin grup estàs?... En el meu cas havien encertat de ple: gairebé analfabet, havia estat sempre més pelat que una rata i, per acabar-ho d’adobar, era més gos que un pont.” Que paradoxalment contrasta amb el to molt més seriós del final: “ Mai no havia estat tan difícil com ara ser mestre, ser pare o fins i tot ser alumne i fill... nosaltres mateixos ens exigim més que mai. La mateixa societat, cínica, ens demana que arreglem el que ella mateixa desfà.” I és que el que més m’ha sobtat i agradat del llibre són les paradoxes: les afirmacions contradictòries fetes a pèl, sense haver-les passat pel sedàs del que s’anomena políticament correcte, cosa tan habitual quan es parla de l’ensenyament. Aquesta nuesa i cruesa ha sigut la millor manera que l’autor ha trobat per reflectir una realitat que, premeditament, vol ser mirada de manera subjectiva i narrada també amb un to contradictori: irònic, divertit, frívol, però, seriós, combatiu i crític. En aquest sentit el mot Tragicomèdia per al títol està molt ben trobat, perquè ens adverteix de la mirada que ha volgut donar l’autor a una llarga experiència professional. Una experiència que passa per treballar amb una comunitat educativa molt complexa: alumnes inadaptats, violents, indefensos, bons estudiants...; pares competents i incompetens; professors que fugen de l’aula per a aconseguir viure en una societat “sense classes”, refugiant-se en càrrecs directius i professors teòricament cremats, però que s’involucren en totes les batalles... Misèries i glòries d’un microcosmos que conformen l’espai on es desenvolupen tots els fets: una escola de primària i un institut de secundària, on podem veure els problemes comuns i globalitzats de l’educació. Un llibre per a reflexionar sense pontificar ni donar lliçons i que acaba amb el desig que la faena de mestre no siga com bufar en caldo gelat, sinó que ajude a millorar el món.

Levante, 27 de gener de 2014 

Primàries

Sembla que els partits polítics es pensen que, amb les primàries, han trobat l’antídot contra la desafecció dels ciutadans a la dinàmica dels partits polítics. I tots, si més no els partits progressistes, aposten per aquest mètode que volen vendre com a més democràtic. I assistirem a l’espectacle en què els líders hauran de vendre la seua persona com la més apta per a representar un projecte que diran que s’haurà consensuat prèviament en l’organització. El candidat que més suport de l’organització, o mediàtic, o econòmic... tinga gaudirà de moltes més possibilitats, però, després, es convertirà en un esclau d’aquells que l’han ajudat. O, com segurament passarà també a la llarga, el programa del partit en què es presentarà a les eleccions no serà elaborat d’acord amb la ideologia o l’ideari del partit, sinó d’acord amb els auguris dels sondejos i les preocupacions més o menys conjunturals dels ciutadans... Ja fa temps que l’esquerra ha abandonat el concepte d’hegemonia en el sentit polític, cultural i moral per a convertir-se del tot en una simple màquina electoral. És a dir: s’ha abandonat i s’ha perdut la batalla ideològica. I les elits d’algun partit que es diu d’esquerres, molt ben instal·ladetes en el sistema, tenen la cara tan dura de no deixar elegir, ni als propis militants, les coses importants, com ara, la forma d’estat (Monarquia o República) o a quina nació volen pertànyer. I ens volen vendre la burra que som els ciutadans els qui elegirem el personal que dirigirà el seu projecte, si és que en tenen. Com sóc antic, m’haureu de perdonar que no veja les virtuts de les primàries, perquè pense que ha de ser el partit qui done alternatives per a millorar la societat i no acomodar-se al que vol el personal per aconseguir el poder per a no se sap què. A mi tant se me’n dóna que el candidat socialista siga Rubalcaba, Chacón o Madina, si porten la mateixa burra per arrossegar un carro buit d’alternatives. Qui dels tres serà el que farà el primer govern de coalició amb el PP per a salvar-se com a partit de govern i garantir que es facen els ajustos imposats pels déus del mercat? Alguns amics volen veure en les primàries de Compromís una veritable confrontació ideològica: dues sensibilitats diferents, diuen. Em perdonareu que no ho veja tan clar. Jo veig una simple i pura confrontació pel poder. Pel control de l’organització i de les llistes. Pel repartiment de càrrecs, ara que sembla que hi ha pastís per a repartir. Si la confrontació només fóra ideològica, les diferències són a tan llarg termini, i queda tant per fer, que dos persones ho podrien arreglar fent-se un café. Un amic em diu: “Si volen primàries que siguen de veritat, que elegisquen el comité central o el comité nacional o el consell de país per sufragi universal.” I, així, manarà el PP.

Levnte, 20 de gener de 2014

Quina lliçó pot donar Fabra?

Comencem l’any de la mateixa manera que l’acabàrem. Els diaris porten les mateixes històries avorrides. El molt Honorable president vol fer-nos creure que un burro vola, mentre que Cristóbal Montoro li recorda que no és ningú, que no pinta fava en el PP i que els valencians no som matèria de preocupació del govern de l’altiplà. Si l’autonomia no és viable, ja s’ho apanyareu. Tanqueu-la, com la televisió. Conformeu-vos amb els quatre duros que us oferim i, si us plau, arregleu això de la coberta del Palau de les Arts, que tothom us mira i us recorda qui sou. I què fa lo president? Com no té prou amb els problemes que té i sent la necessitat de fer la pilota a qui mana, protagonitza una picabaralla innecessària amb el president de la Junta d’Extremadura, José Antonio Monago, a compte de la llei de l’avortament. Un president que va arribar al seu càrrec perfectament ensenyat pel seu antecessor, Rodríguez Ibarra, que ha sigut el president més nacionalista de l’estat i el que més ha aconseguit, dels diners de tots, per a la seua autonomia. Només us done unes xifres, molt significatives, d’un estudi (dades de gener de 2013) que tinc entre mans. Catalunya, el País Valencià i les Illes, i per aquest ordre, són les comunitats autònomes amb una menor proporció de treballadors públics per cada mil habitants. El País Valencià en té 47,6, mentre Extremadura, la comunitat amb la ràtio més alta, en té 79,6. Són xifres que expliquen clarament la diferència de la qualitat dels serveis públics d’allà i d’ací. No fa falta xifres, però. Per a adonar-se’n, només cal agafar el cotxe i passejar-te per les magnifiques autovies i carreteres solitàries d’Extremadura i comparar-les amb les congestionades i atapeïdes en què circulem ací per anar a treballar cada dia, que són dignes, però per anar amb carro i haca. I també vol dir que, si tinguérem la mateixa proporció de treballadors públics que els extremenys, la nostra tassa d’atur baixaria més de quatre punts. Feu, si voleu, els números i ho comprovareu de seguida. Per què creieu que estan en contra del dret a decidir? Tot és una qüestió de duros. Quina lliçó li pot donar Fabra a Monago? Què vol? Fer la pilota a Rajoy? Sembla que Fabra no ha anat mai a escola i no sap que els xiquets aduladors són insuportables i no es mereixen el respecte de cap mestre. Que aprenga d’Ibarra i de Monago que venen espanyolisme i anticatalanisme a preu d’or. Els funciona molt bé acusar els altres del que fan ells més bé. Ací es fa el fava a canvi de res. Millor dit, contra nosaltres mateixos.

 Levante, 13 de gener de 2014

Ninou

 Com la majoria de valencians, no vaig veure en directe el missatge de Cap d’Any del president Fabra per la tele. Em vaig entretenir amb la paròdia del president vestit de fallera que va fer Xavi Castillo. Tinc la impressió, però, que ningú no pot superar Fabra en fer la paròdia d’un president. No fa falta que es disfresse de fallera per a fer el ridícul. Fent d’ell mateix és insuperable! Que el president de la Generalitat Valenciana fera fosca la seua tele i parlara per televisió espanyola resulta ser una cosa estranya i desconeguda, com la que deixà escrita Jaume Roig, en l’Spill: Un cas estrany, en lo mon nou, jor de Ninou, se esdevench. Sí, en Ninou, una paraula que deu ser una adaptació popular del llatí “Annum Novum” i que significa any nou. La paraula ha desaparegut en terres valencianes, però la podem trobar en la Crònica de Jaume I: “Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola”. O en la Cronica de Pere IV: “Jo partiré aprés ninou tantost en tal guisa que yo seré ab vós per tot lo mes de giner”. El president no deu conéixer la paraula Ninou, però va fer un discurs com si coneguera la seua segona accepció que podem trobar en el Diccionari català-valencià-balear. Ninou és també l’estrena en diners o en llepolies, que és dóna el dia de cap d’any a les criatures que feliciten per la diada. I així, com si fórem criatures, ens anuncià l’estrena: un nou any de recuperació, de nou finançament, que serà millor per a tots... Com si fórem faves! En dir que no permetrà que als valencians se’ls tracte de forma diferent que a la resta dels espanyols, digué, sense dir-ho, que se’ns tracta de forma diferent. I quina és la solució? Ho té clar: “Ser valencians és la nostra manera més lleial de ser espanyols”. Cap programa reivindicatiu. No. No ens agrada la seua estrena. Volem que faça com els xiquets i xiquetes dels indrets en què no s’ha perdut la paraula Ninou i vaja on toca per a exigir: “Voleu dar-nos ninou, avui que és bon dia?” i que ens donen l’estrena en forma de diners o botifarra o altra cosa per menjar. Volem que explique per què cau tot en el nostre país. Fem la llista? No, perquè no cabria en la columna. La coberta del Palau de les Arts és la visualització del que està passant. Tot un símbol. Quan es construeix sense fonaments, sense pilars on aguantar tanta mentida, les torres enlairades s’enfonsen més feixugament, o cauen a trossets, a poc a poc...

 Levante, 6 de gener de 1914