Coach

Quan era molt jove, em pensava que una persona podia liderar un partit per la seua capacitat, per les seues aptituds i per la seua vàlua. Mol aviat, però, vaig poder comprovar que els camins de la política són més abrubtes i que cal recórrer-los amb una bona navalla, perquè els companys de viatge et venen viu a la primera oportunitat que se’ls presenta. Per això, la lleialtat, la submissió, la família entesa en el més pur sentit mafiós, són paraules clau, perquè un líder puga arribar-hi al cim de l’organització. No es tolera cap crítica, ni cap discrepància: “qui no està amb nosaltres, està contra nosaltres”; “aquest és un delinqüent, però és el nostre delinqüent”... I, com que es tracta d’una guerra ferotge en una selva en què els grups cada vegada actuen amb menys pietat, la política, tal i com es fa, resulta un camí inhabitable per a persones amb una mica d’escrúpols i amb un sentit ètic de la vida. I qui transita per aquest camí? Ja veieu qui són i com actuen. Si ens centrem en els presidents de la Generalitat Valenciana, haurem de concloure que Joan Lerma ha sigut el millor de tots en la política i en la gestió, sobretot, si el comparem amb el seus successors, que han estat una calamitat, un desastre i una desgràcia per aquest país. I això que Joan Lerma va arribar-hi perquè el PSOE fulminà Josep Lluís Albinyana per les seues polítiques valencianistes. Lerma es tragava tot el que li imposaven de Madrid i no va tenir cap escrúpol per arraconar, derrotar i diluir els nacionalistes de l’antic PSPV, que després intentà recuperar un a un, quan ja no tenien ni força ni família. El fet més simbòlic d’aquest procés fou no renovar Manuel Girona en el càrrec de president de la Diputació per defendre la identitat valenciana en plena batalla de València. Lerma muntà una aliança amb les dues famílies que després serien el seu únic enemic: la de Ciprià Císcar i la dels Blasco. Eduardo Zaplana ja sabem com arribà, què pretenia, què ha fet i com li va. Una de molt bona, per a les seues intencions, va ser recuperar Blasco; d’Olivas, ni parlar-ne, perquè durà un tres i no res, però ha sigut molt pitjor per a tots el premi que li donaren. I de Camps que voleu que us diga? Jo conec gent que li falta un regó, però un escalonet... Encara està pujant-lo. Com no va a necessitar Alberto Fabra, el més mediocre de tots, el coaching personal, que és un sistema d’exercicis per a ampliar el coneixement i la bona gestió dels recursos personals? Necessita un entrenador, ara l’anomenen coach  perquè sone més postmodern. Ha d’aprendre a passar a l’acció, perquè, si no, se’l menjaran viu.

Levante, 15 de juliol de 2013