dimecres, 29 de setembre del 2010

La vaga del dimecres



Estic segur que, el dia 29, molts de nosaltres farem la vaga de la mateixa manera que si no la férem: sense ganes. Cal donar una resposta als retalls en els drets que s’havien aconseguit amb molt d’esforç, però no ens agraden els beneficiaris immediats de la protesta, si és que aquesta assoleix l’èxit que no s’espera. Si la vaga funciona donarem ales a aquells que entenen que l’ètica és un pes inútil que carrega l’home i sentirem, més fort encara, les veus que corrompen el llenguatge. Si la vaga fracassa, pot ser pitjor encara: faran el que vulguen de nosaltres, pobres mortals, que no tenim altra cosa per a viure que el nostre treball. I advertirem, una vegada més, allò que no volem veure: que el cos social està malalt. Ja som majorets per saber que la naturalesa no obeeix cap principi moral, però nosaltres no sabem anar enlloc sense principis i, per això, no entenem molts dels comportaments dels qui dirigeixen o volen dirigir les nostres institucions. I farem vaga contra tots els retalls que ha fet el govern espanyol a les nostres conquestes socials. Però, com que la vaga és política, la faríem més a gust encara contra tots els despropòsits del nostre conseller d’educació Alejandro Font de Mora, contra Rajoy i el PP valencià per presentar de nou Camps com a candidat a la Generalitat, contra Rafael Blasco per fer el paper que fa en una història tan trista com la que viu el govern valencià, contra Carlos Fabra perquè ja estem avorrits de la seua història en els jutjats, contra Joaquin Ripoll perquè va dir sobre Àngel Luna: “El que estiga lliure de pecat que tire la primera pedra”, que és com dir que tots estan embrutits, contra Àngel Luna perquè encara no s’ha ensenyat a dir bon dia, contra Carmen Alborch perquè ha tingut por de perdre i s’ha retirat només ha olorat la derrota, contra Antoni Asunción perquè encara no sabem a què jugava en les primàries socialistes, contra els sindicats per no fer una mobilització a nivell europeu i buscar solucions més globals contra aquest liberalisme tan bèstia que ens volen encolomar. I contra l’esquerra en general per no saber llegir què passa en el món en què vivim i, per tant, per no saber donar una alternativa creïble a la forma de governar que consisteix a fer pagar els plats trencats als mateixos de sempre.

Levante 25 de setembre de 20010

dimecres, 15 de setembre del 2010

El cinqué en joc

Semblava que el PP i el PSPV tenien molt clar quins eren els seus candidats per a les properes eleccions autonòmiques, els actors principals de la batalla. Francisco Camps, malgrat tot el calvari, ple d’escalonets, ha anat imposant-se com el campió que es batrà en la lliça de les eleccions en nom del PP. Només el nom de Rita Barberà s’ha insinuat com a possible substitut del cartell electoral, en cas que el president no puga eixir amb la seua. Jorge Alarte, guanyador per la mínima en el darrer congrés socialista, era el campió d’aquesta formació. La temptativa estival de Ximo Puig només es podia entendre en clau interna. Es tractava d’ensenyar les dents, només mostrar-les, per tal d’acontentar els seus incondicionals i assegurar-los un trosset del pastís de la molt probable derrota. Res de nou: són els arranjaments a què ens tenen acostumats les famílies del PSPV. Aquests personatges eren els actors principals, els herois que entrarien en la lliça per dar la batalla i aconseguir el guardó del govern de la Generalitat. Però ha passat l’estiu i l’ardor ens ha portat, com en les antigues representacions de teatre i d’òpera, el cinqué en joc: aquell personatge que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat serà molt important per al desenvolupament de la trama. I aquest paper ha volgut representar-lo, per al nostre entreteniment, Antoni Asunción que ha eixit del bagul dels records amb la voluntat de convertir-se en l’Obama valencià. I ha entrat en l’escenari sense avisar i deixant bocabadats els actors principals, perquè creuen que els resta protagonisme i força. I venen, com sempre, les especulacions: Maniobra de la dreta? Pur desfici? Per què no deixen l’instint defensiu, que sempre és conservador, i, una vegada dins la lliça, els dirigents socialistes no aprofiten l’oportunitat per tal de donar a conéixer Jorge Alarte i el seu programa? Potser, aquestes primàries, ben treballades i sense colps baixos, siguen una oportunitat, un regal, perquè Jorge Alarte traga el cap de la invisibilitat a què el tenen condemnat els mitjans de comunicació controlats per la dreta i ens faça arribar el seu programa. Al cap i a la fi les primàries només són un risc que contemplen les regles del joc democràtic.
(Levante, 13 de setembre de 2010)

divendres, 10 de setembre del 2010

Sense un duro

Volia veure un partit de futbol, però la TV3 estava desconnectada. Com que tinc la mania de seguir la connexió en valencià, pose Canal 9 i resulta que no, que tampoc no el feien. Aquesta gent tindrà la santa barra de no emetre’l i, al mateix temps, impedir que un altre canal, que sí que el dóna, es puga veure? Efectivament, això és el que fan. I si vull veure’l, he de passar-me al castellà de la Sexta i posar-me en l’orella una emissora de ràdio que em parle en la llengua que vull sentir. L’endemà llig els diaris i m’ho expliquen: problema de duros. Sembla que no paguen. M’entretinc un poc amb la polèmica entre Canal 9 i Mediapro: qui dels dos és més morós o morosa? La veritat és que comence a preocupar-me, perquè ja no es tracta d’un retall en la sanitat o en l’educació, que són les primeres víctimes quan els governs són incompetents. Ara no es tracta que els nostres fills puguen anar a una escola pública més o menys digna, que tinguen els professors necessaris, que puguen tocar la flauta, el clarinet o la trompeta... O que puguen estudiar en la seua llengua. Retallar en aquests aspectes són les primeres mesures que solen prendre els governs incompetents com el nostre. Ara estem davant d’un problema diferent perquè afecta a la línia de flotació del nostre opi, el futbol, el descans necessari per a desconnectar de tant de fracàs en l'administració dels nostres diners. I em pregunte: si no són capaços de pagar i controlar el futbol, que ens té a tots entretingudets, què impedirà que no paguen la llum, el telèfon o les nòmines dels funcionaris...? Un professor, espantat m’ho preguntava: “Què farem, Voro, cobrarem?”. Me’l vaig mirar i, per animar-lo, li vaig contestar: “Home, crec, que fins a les eleccions ho tenim assegurat, després, aquesta gent, ja ho saps, són capaços de tot, perquè diuen que no tenen un duro...”. La cosa encara es podria arreglar si els nostres administradors se sentiren com a mínim fracassats, perquè podríem veure una mica de llum si seguiren al peu de la lletra una de les frases d’una novel·la de Joan Sales, Incerta Glòria: “¡Feliç qui se sent un fracassat! El sentiment del nostre fracàs és el començ de l’únic èxit possible”.

Levante (6 de setembre 2010)