El desentierro

Tornant de València, del Centre del Carme, on vam assistir a la presentació del llibre Constantí Llombart de Josep Enric Estrela —acurada edició d’Alfons el Magnànim, ja en parlarem—, comentava amb el meu amic Abel Guarinos que, a través del cine, coneixem més el barris de Harlem, el Bronx, Queens i Brooklyn que no el del Carme o el de  Russafa. De la mateixa manera que ens és més familiar l’escarpada gola excavada pel riu Colorado, el Gran Canyó, al nord d’Arizona, que els magnífics paisatges del Penyagolosa o les encantadores sendes de la Vall de Laguar. En no sé quin moment de la conversa li vaig dir: “Els americans actuals tenen molt poca història, però el cinema els ha creat una mitologia, un imaginari, brutal”. Crec que va ser en aquell moment quan Abel em digué: “Vés a veure El desentierro i veuràs el mateix paisatge per on, en aquests mateixos moments, anem cap a Sueca. Ara estan passant-la en moltes sales de cine. És una pel·lícula que va arrasar en els primers Premis Valencians de l’Audiovisual”. I, com que sempre he sigut una persona molt disciplinada, vaig anar a veure-la a un cine de la Ribera amb molt bona companyia. Sí, era tot un privilegi poder veure-la en un lloc que forma part del paisatge  de la pel·lícula i amb persones que l’havien vista rodar.

Aquesta primera pel·lícula que dirigeix Nacho Ruipérez aporta uns paisatges de casa nostra al cine. Converteix en elements de ficció els interiors de les cases de camp tan conegudes per nosaltres i ens ensenya, des de dalt, les imatges dels arrossars amb les seues carreteres de pols que tant hem transitat. Així, la marjal  —amb la Ruta del Bakalao, la part més fosca dels clubs d’alterne, la tracta de blanques i el consum de drogues— forma part de l’escenari i de l’argument d’un thriller que podríem veure en una pel·lícula americana més o menys bona, o dolenta, amb les necessàries situacions de violència que impressionen i amb les imprescindibles històries d’amor. Em va agradar veure subtitulats, en castellà, els diàlegs en valencià que conviuen de manera natural i amb personatges que parlen castellà o anglés. No haguera sigut creïble el castellà en el món del trinquet, que forma part de l’escenari de la trama de la mateixa manera que el beisbol, el bàsquet o el futbol americà són protagonistes en les pel·lícules que veiem cada dia. I la corrupció que, ens agrade o no, com diu Nacho Ruipérez: “És un tema que els artistes han de tractar i contar des de perspectives diferents i entendre que és alguna cosa que ha estat present en el territori”. En definitiva, una bona dosi de cine negre amb referents nostres on el paisatge i, fins i tot, la llengua són protagonistes.

Levante, 26 de novembre de 2018

Manuel de Pedrolo

Una de les primeres coses que vaig escriure aquest any que s’acaba va ser una columna sobre Manuel de Pedrolo perquè començava la celebració del centenari del seu naixement. Era l’homenarge de la Generalitat del nord a tan important poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista, traductor... En publicar la columna, Jaume Lloret, que va ser el primer alcalde de l’actual constitució, a Sueca, va fer un comentari a través de les xarxes socials: “ Alguna cosa hauríem de fer ací a Sueca per commemorar el centenari. O no, Voro? Fes-te’n responsable que l’obra i el compromís polític de Manuel de Pedrolo no passe desapercebut al llarg del 2018, centenari del seu naixement.”

I la veritat és que Jaume Lloret tenia raó en què a Sueca no podia passar desapercebut el centenari del naixement d’un escriptor l’obra del qual, en paraules de Joan Fuster, “és un dels casos, a part, de la literatura catalana”. Un escriptor prodigiosament fecund que sempre buscà de manera deliberada el camí pluralment suggestiu de l’experimentació tècnica i que va saber jugar tots els pals de la baralla —que va conrear pràcticament tots els gèneres i subgèneres— i que canviava de tècnica a cada llibre. Va explorar i explotar fins al màxim la seua aptitud per utilitzar uns mitjans narratius que coneixia o s’enginyava i  que va saber aprofitar per treballar sobre temes recurrents de la literatura universal: la solitud, la incomunicació, el sexe, la naturalesa incomprensible del món i de la vida —el seu sentit, si és que en té—, l’alienació... Tot en una prolífica i fecunda obra d’un autor que Rafael Tasis s’atreví a qualificar com el novel·lista més considerable d’aquest segle i més important després de Narcís Oller.

No vaig fer cas a la recomanació de Jaume Lloret fins que vaig tenir l’oportunitat gràcies a la telefonada que em va fer Esther Cuenca fa uns dies: “Voro, hauríem de fer alguna cosa, a Sueca, sobre l’any Pedrolo”. “Estaria molt bé”, li vaig dir. I d’aquella conversa va sorgir la idea d’organitzar una taula redona sobre l’escriptor de l’Aranyó (Segarra). Una taula redona que es farà el 28 de novembre, a les 19 hores, a la Biblioteca municipal de Sueca i en què participaran Víctor Gómez, Xavier Serra, Núria Cadenes, Francesc Vera... I Josep Franco i Manel Joan Arinyó  —suecà i cullerot, respectivament—que el van conéixer personalment. Potser Josep i Manel ens conten la conversa que van tenir amb l’escriptor un dia i que començà així, segons el cullerot a Fem un trio: “Som de Sueca —se li va ocórrer dir al jove escriptor suecà a tall de salcoduit. I jo, en comptes de saltar-li al coll i rodar-li’l, vaig callar com un sompo tot desitjant que l’estratègia donara resultat.

Levante, 19 de novenbre de 2018

El poder dels diners

Em perd mig partit Inter-Barça de la lliga de campions, en què tots m’han dit que hi hagué futbol del bo, per assistir a la preestrena d’El jardí dels cireres, tot un clàssic d’Anton Pàvlovitx Txékhov, versionat per Manolo Molins sota la direcció de Joan Peris. Va ser una vesprada agradable amb molt bona companyia en què gaudírem d’un interessant espectacle que compta amb un repartiment de luxe: Pilar Almeria, Josep Manel Casany, Cristina Garcia, Berna Llobell, Laura Romero, Ximo Solano i Guille Zavala. L’obra ens conta la història d’una família aristocràtica que ha de vendre la finca familiar a causa dels deutes. Un tema d’extrema actualitat i recurrent en la literatura universal: el poder dels diners. Mira si és actual el tema que, mentre jo tornava amb el tren i veia a través del mòbil la segona part del partit, segurament el Tribunal Suprem deliberava o havia donat ja la notícia de la famosa i polèmica sentència perquè els diaris començaren a fabricar els titulars: “El Suprem rectifica per a donar la raó als bancs i carregar al client l’impost de les hipoteques”. I tothom escandalitzat com si no hagueren tingut un pare que, des de menuts, els explicara que “la banca sempre guanya”. O, un poc més majorets, un mestre que els diguera: “Les lleis les fan els qui estan en condicions de respectar-les —i només perquè hi estan.” O: “Per als pobres, els diners són un misteri. Per això es mantenen pobres.”

Ja som majorets per saber qui fa les lleis i per a qui les fa. He sentit contar a Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, que, en una reunió del comité central del Partit Comunista, en plena transició democràtica i debatent la possible reforma política, Santiago Carrillo va rebre una telefonada d’Adolfo Suárez i s’hagué d’absentar durant unes quantes hores. En tornar, li preguntaren: “què passa?”. “No res”, va respondre Carrillo. I digué alguna cosa així com: “La Monarquia ni tocar-la, innegociable”. I ja sabeu com va eixir la Llei de  la  Reforma política i tot el que va vindre després. De totes maneres jo m’he divertit molt avui sentint la demagògia “populista” —perquè deien el que la gent vol sentir— dels polítics espanyols qüestionant allò que fa tres dies era inqüestionable: la llei i els jutges. No havíem quedat que les sentències no es podien discutir? Com la sentència no els ha agradat, ara cal canviar la llei, però sense efectes retroactius perquè no perjudique a qui podria perjudicar. Crec que no tenia raó allò que es diu en el nostre Curial i Güelfa: “Qui justícia demana no fa tort a degú, e lo pretor no el condamnaria si abans no fos cert aquest haver-lo merescut”. Jo em quede amb el que m’ensenyaren de ben menut: la banca sempre guanya. 

Levante, 12 de novembre de 2012

Quan els burros volen

Emmanuel Carrère, en el seu llibre El regne, em recorda la famosa i immortal frase del camarada trotskista Gueorgui Leonidovich Piatakov: “Si el Partit ho ordena, un autèntic comunista ha de ser capaç de veure blanc el que és negre i negre el que és blanc”. Poca broma, perquè la frase és brutal. No diu que l’autèntic comunista ha de dir —mentint— allò que ordena el Partit, sinó que té l’obligació, fins i tot, de veure blanc el que és negre i... Santiago Carrillo, com que era eurocomunista i, per tant, revisionista, digué el mateix d’una manera molt més suau: “Mes val equivocar-se amb el partit, dins del Partit, que tenir raó fora del partit o contra el partit.” Jorge Semprún, dissident i víctima de la utilització d’aquest model, ho conta en la novel·la Autobiografia de Federico Sánchez: “Tindre raó contra el partit significava només que es posseïa una diminuta parcel·la de veritat, que, en veure’s arrencada de la Veritat global, històrica i concreta, de l’Esperit-de-Partit es transformava dialècticament en falsedat global”. El problema, però, és que aquesta visió només es pot tenir des del “poder” de l’organització. Quan Piatakov i Carrillo caigueren en desgràcia, van haver de prendre una bona dosi de la pròpia medicina. Piatakov va ser jutjat, condemnat a mort i executat per ordre de Ióssif Stalin i Carrillo, com que eren altres temps, només va ser expulsat del Partit. 

Dic això perquè, en política, com en l’església, sempre s’ha volgut fer creure que un burro vola. Avui seria possible que “una invenció tardana i rebuscada sense cap classe de fonament evangèlic com el misteri de la santíssima Trinitat” —com diu Carrère— s’aprovara com a moció de síntesi en un congrés de qualsevol partit d’esquerres o com un article inqüestionable de qualsevol constitució. I és que manta vegades els partits s’han convertit en esglésies en compte de simples instruments per millorar la societat. Els dirigents volen que els feligresos, baixant els ulls, s’empassen totes les mentides dels argumentaris que es fabriquen sense una engruna de discrepància. Us pose un exemple: fa quatre dies la majoria de dirigents d’esquerres i, fins i tot, del PSOE, però, sobretot del PSC i del PSPV eren teòricament partidaris del dret d’autodeterminació. Només cal fer una ullada als documents per comprovar-ho. Ara, però, només que existeix la Constitució i la legalitat. Per què? ¿Han perdut els principis? ¿Tenen por de ser desplaçats de la seua cadira com el camarada Piatakov o com el camarada Carrillo? ¿O continuen buscant la “Veritat global” que els ajudarà a guanyar les eleccions per fer el que es puga per la causa? A això darrer li diuen pragmatisme. I el defensen amb convicció: “Si per aconseguir l’impossible deixes d’aconseguir el possible estàs fent el fava.”

Levante, 5 de novembre de 2018