dilluns, 30 de setembre del 2013

Que no s'agenollen més

Els nostres amics del Partit Popular no volen garantir que compliran els acords d’exigir més recursos a Madrid. No volen desobeir el que els manen des de Gènova, perquè agenollar-se davant el personal de l’altiplà és el seu esport preferit. I els marquen tants gols que semblen l’equip cuer de la competició. Els marquen els gols a ells, però som nosaltres qui ens quedem espatarrats, perquè som els que sofrim les conseqüències de la seua incompetència, de la seua falta de valentia per a defensar els nostres interessos. Camps, l’anterior president, només que existeix en les portes dels tribunals i Rita, pobreta, ja té prou faena en dir que ella no ha signat res, que no hi era. Només s’ha fet unes quantes fotos que ens han costat un ull de la cara. Però què fa lo nostre Molt Honorable, actual, president Alberto Fabra? Lo president no pot fer res, perquè no és ningú. Només és el xiquet que van nomenar a Madrid perquè els fera la faena bruta i perquè seguira ofrenant... A Fabra no l’hem elegit els valencians com a president. Ni tan sols l’han elegit els militants del seu propi partit que se l’han hagut d’empassar. No sé qui va dir, i tenia més raó que un sant, que Fabra no era el president dels valencians, que era un simple delegat del govern de l’altiplà. Per això, no serveix de res que els amics del partit popular acosten postures amb els socialistes, perquè el president no és capaç de defensar-les a Madrid. No és capaç de votar, en les Corts de Madrid, allò que han acordat les Corts valencianes. Ara, però, ja no poden enganyar ningú, perquè estan tots atents a les seues maniobres. La patronal Cierval i AVE consideren lamentable la falta d’acord en les Corts i demanen unitat per anar a Madrid amb més força per a “exigir” i no a “pregar”. S’hauran oblidat del verb “ofrenar”? Que no s’enganyen i que s’obliden de Fabra: no aprofita. La prova la tenim que necessitava un entrenador personal, per a què? Perquè l’ensenye a agenollar-se millor davant de Rajoy? Respecte tot això encara estic esperant a veure que diu Alfonso Rus que sí que està en aquest món elegit a les urnes i ha ensenyat les dents alguna vegada, però encara no ens ha dit com aconseguir el que ell vol, que és el que volem tots, perquè és nostre. Espere que no tornen a culpar els catalans de les nostres misèries. Seria millor que n’aprengueren. Per cert, Ribó, de Compromís, diuen que vol portar la senyera en la processó del 9 d’octubre, perquè se sent orgullós d’ella. Alerta, que li pot passar com al meu amic Baltasar Vives: “Baltasar, la senyera t’empassaràs”, li van dir. “I me la vaig empassar amb pal i tot”, em contà. Levante, 30 de setembre de 2013

dilluns, 23 de setembre del 2013

Descansen en pau

Quan les coses anaven bé, Kurt Wallader, un personatge d’un grapat de novel•les de Henning Manquell, ple d’humanitat i de sensibilitat davant la vida i que feia de comissari a Suècia, ja ens advertia de la mort de l’estat del benestar i volia jubilar-se perquè no acabava d’entendre aquesta societat posmoderna que va apagant tots els llums que tant va costar encendre. Si el vell comissari ja veia això en l’envejat paradís suec, quan encara no havíem entrat en la crisi, què veuria ara, en la nostra terreta que sempre ha estat molt lluny d’assolir el benestar del seu país? Les causes i les conseqüències de la mort de l’estat del benestar les explica un altre home gran, Josep Fontana, en un llibre molt ben documentat, Por el bien del imperio. A través de les pàgines de Fontana intuïm, d’una manera o altra, que no només ha mort l’estat del benestar, sinó que, amb ell, ha mort també, tal i com la coneguem avui, la seua inseparable socialdemocràcia amiga, com si es tractara del drama Romeu i Julieta. On va la socialdemocràcia sense el seu estimat? No troba el nord i es veu arrastrada per una societat civil que cada dia està més lluny dels seus tímids plantejaments. I el que és més greu encara: no la veiem enyorar els temps en què dirigia tots els processos, era present en totes les processons i proposava alternatives per buscar un món millor. Quines alternatives creïbles té contra l’atac més formidable a l’estat del benestar des de la seua existència? Retallar com va fer Zapatero? I davant la crisi dels partits polítics? On és el debat ideològic? Quina proposta fa davant la percepció que els ciutadans tenen d’Europa? Ens quedem? En quines condicions? Ens n’anem? No, es limita a fer por al catalans, com fa Almunia. Què fem davant la crisi de l’estat? Què fem amb la crisi social? Com recuperem la credibilitat de les institucions? Com recuperem la democràcia? Com pot ser que, ara, per a resoldre un greu problema entre nacions reconegudes amb timidesa, propose un federalisme apocat i no el que formava part de la seua identitat i que té arraconat en l’habitació de les rates? No entén que ha fet tard? Ha fet tard amb una proposta que no pot il•lusionar un poble que se sent humiliat per les sentències d’un Tribunal Constitucional que no té cap credibilitat. Què li queda quan renuncia a la democràcia? Quan li nega a tot un poble el dret a decidir? Li queda aproximar-se més encara a la dreta troglodita amb paraules com les d’Ibarra que col•loca el moviment pel dret a decidir al mateix sac que els dictadors Hitler i Mussolini. Els vells socialdemòcrates s’han convertit en “ni-ni”: ni estudien, ni treballen. Levante, 23 de setembre de 2013

dilluns, 16 de setembre del 2013

La MIM a Sueca: un miracle

La paraula miracle és la que més es va sentir en la presentació de la 24a Mostra Internacional de Mim de Sueca que es va fer, com sempre, en la Muntanyeta dels Sants que ja s’ha convertit en un dels poquets símbols de la resistència que ens queden. Amb un excel•lent arròs patrocinat per un botiguer local, com ha de ser, es presentà una Mostra que vol subratllar que el treball en equip és un dels pocs instruments que ens queden per resistir tota la caspa carpetovetònica i carca que ens vol envair les nostres vides. Potser, per això, no va arribar a temps a la presentació Manuel Tomàs Ludeña, director General de CulturArts Generalitat, que deuria estar entretingut en acomiadar personal en una d’aquelles coses que tant de moda ha posat la dreta local i que es diuen ERO. Sí que va assistir a l’acte la representació de la inexistent banca nacional que ens queda: el Compromís social Bancaixa i que es diu Pepe Catalunya, que pobrets i com poden, continuen patrocinant el Festival de MIM i els premis que volen anomenar Ciutat d’Alzira, però que sense el meu amic Josep Gregori i la seua editorial Bromera no existirien pas. No sé si el pas anterior està ben posat, perquè jo no el faig servir, però, amb la que cau, cada dia tinc més ganes d’anar-me’n nord enllà on diuen que la gent demana el que és seu; no com ací que tenim un president que no pinta fava i fa el ridícul allà on va, sobretot, quan va a l’altiplà que és on li manen la faena. Estava, però, parlant del festival de MIM i havíem quedat que era un miracle. I és veritat. Em va tranquil•litzar molt el meu cunyat Joan Baldoví quan va reivindicar tots els anteriors governs municipals en la tasca d’un projecte comú: el MIM de Sueca no és de ningú, perquè és de tots. Més encara i accentuant la importància de l’equip, el Coordinador de la Mostra i imprescindible per a molts, Abel Guarinos, de manera molt sincera i modesta, va dir que, encara que ell desapareguera del mapa, la Mostra continuaria perquè hi havia una estructura creada, un equip, que podria continuar la tasca. Una tasca que aquesta edició protagonitzen les sinèrgies humanes en temps de crisi: el treballs en grup, col•lectius de treball, i tot posant l’accent en muntatges de teatre gestual amb arrels de tradició en la dansa popular i el folklore. Enguany Abel vol que ballem. Ja sabeu: vol que alcem la cameta! Levante, 16 de setembre de 2013

dilluns, 9 de setembre del 2013

Desert estèril

Encara que m’hauria de suggerir altres coses molt més crues i punxants, trobe molt entendridora la foto de Soraya Saénz de Santamaria, entre González Pons i Floriano, en la seua arribada a Gandia per inaugurar l’Escola d’estiu del PP. La vicepresidenta dibuixa un somriure magistral i alça la cara per mirar la de Pons mentre li ensenya la bossa de mà que fa ressaltar, en la foto, el seu gran rellotge blanc. I t’imagines el que no diu: “No us porte res. No crispeu, no feu cadenes que trenquen Espanya, què voleu?”. Després, quan lliges el que va dir al president Fabra que l’acompanya en el viatge d’anada i tornada a l’estació de l’AVE t’adones que no anaves massa desencaminat: “Abans es reclamava molt i es demanava fora el que no es tenia dins. Ara es valoren les administracions eficaces que són valentes a l’hora de prescindir de coses” i “La política ha canviat, s’aprecia els polítics que gasten només el que tenen i no viuen per damunt de les seues possibilitats”. És a dir el que t’havies imaginat: “Com que no alceu un gat per la cua, no us porte res”. I és que l’únic que alça la veu i el cap per cridar un poc, però sense fer cap de soroll, no siga cosa que l’acusen de nacionalista, és Alfonso Rus: “ Sóc valencià, del PP, però valencià i cal reivindicar el que ens toca davant qui faça falta. Si ens donaren el que donen a altres ens sobrarien els diners”. Té raó, però què fa o què ens suggereix que fem perquè ens ho donen? La resposta és evident: seguir ofrenant noves glòries a Espanya. Mentre no ens demostre el contrari, seguirem pensant que el seu discurs reivindicatiu no és més que pura retòrica. Potser trobe la manera d’aconseguir algun duro, com ha fet sempre la dreta: amb resignació dels que sofreixen i amb la caritat dels que posseeixen, com ho vol fer la rectora de Màlaga per a finançar els estudiants sense recursos: drets educatius a colps de caritat. Potser, per això, l’alcalde de Xàtiva s’ha fet visitar pel xeic milionari d’Emirats Àrabs Hamad bin Hamdan amb qui s’ha retratat amb el quadre de Felip V cap per avall. A veure que cau, es deu haver dit Alfonso Rus, perquè no crec que el seu propòsit siga reivindicar la figura del poeta Ibn Hazm, del qual el xeic és admirador. Un poeta andalusí del segle XI que s’hagué d’exiliar per la intolerància religiosa i que ens va deixar uns poemes que podrien estar escrits avui: “La ruïna ho ha regirat tot: la prosperitat ha esdevingut desert estèril; la societat, solitud espantosa; la bellesa, un munt d’enderrocs dispersos; la tranquil•litat, un encreuament aterridor”. Levante, 9 de setenbre de 2013

dimarts, 3 de setembre del 2013

Els primers trons

Tots els anys passa el mateix. Arriba un dia de final d’agost i cauen de colp tots els trons d’uns diaris que et tornen a les històries massa repetides de la realitat de sempre: Atac imminent, Estats Units i els seus aliats es preparen per a llançar míssils...; el PP evita que Rajoy haja de respondre per Bárcenas; el Govern, del nord, certifica el retall de 2000 milions en aquest exercici; Bànkia dóna tres dies al Consell, d’ací, per a abonar el deute de la Fundació del València CF; Fabra millora el sou a dos assessors. Segueixen els trons, però ara en el cel. Comença a ploure i no es pot fer el penúltim passeig matinal per vora mar. Les gotes impacten contra el vidre de la finestra com si t’advertiren que el parèntesi s’ha acabat. Es refreda l’ambient i s’agraeix el canvi: L’oratge deixa el dia més fred d’agost en 27 anys. El sol descansa i el món es torna una mica més obscur. Podries contemplar el paisatge humit de la pluja, però no pots estar molt de temps immòbil i t’obligues a seguir llegint els diaris que et desperten d’uns dies de descans: l’aire càlid i humit de la mar dispara les tronades; el TSJ rebutja donar més termini al fiscal de Nóos perquè estudie els delictes atribuïts a Camps i Barberà. Encara està aquesta gent per ací? Que no s’avorreixen de protagonitzar les mateixes històries? Encara com has pogut descansar. Penses que has tingut sort d’haver pogut desconnectar, perquè bona part del personal seguirà sofrint les conseqüències de tot el que patim: retallades brutals, atur i més treball i la meitat de jornal... “Preferisc perdre la mà que no tot el braç”, diu un treballador que ha arribat a un acord amb l’empresa. Què farà Blasco aquesta nova temporada? Com ens entretindrà? Què passarà amb la tele, d’ací i d’allà? No en veurem cap de les dues? I com s’ho farà un Fabra que cada dia se li assembla més a Camps, però sense ni un duro? Seguim llegint i li hem d’agrair al bocamoll de González Pons que, per fi, diga algunes coses amb molt de trellat per tancar una polèmica absurda: “Qui es fotografie amb gestos feixistes no mereix estar en el PP”. Però, sobretot, li agraïm que es desmarque dels qui equiparen la bandera feixista a la republicana, quan confessa que se sentia representat pels republicans espanyols que van alliberar París de l’ocupació nazi i per la bandera “històrica” que oneja en la plaça de l’Ajuntament de París des de 2012 en els actes de record dels exiliats espanyols de la resistència. La gota freda descarrega fortes pluges en la Safor, la Marina i la Vall d’Albaida. Ens haurem d’espavilar i tornar a la faena. Levante, 3 de setembre de 2013