dilluns, 16 d’octubre de 2017

Construir ponts





Joan Baldoví, en la compareixença de Mariano Rajoy sobre la situació i acció del Govern a Catalunya, va fer servir una frase molt bufona, que sembla que forma part de la campanya de la Conselleria d’Educació i Cultura de suport a l’ús del valencià: “Construiré mil ponts, mil vegades, només per estar amb tu”. A banda de la frase “delicada” i agradable, Baldoví va voler emprar els verbs “escoltar”, “dialogar”, “consensuar”, “persuadir”, “seduir”, perquè deia que són verbs que ajuden a la convivència, que ajuden a moltes parelles a tenir un projecte de vida junts, perquè mai no funciona allò que “ets meua, només meua”. Els verbs van sonar de manera seductora, però va ser com si els pronunciara a la paret.  


Com en molt altres debats, també es va produir un moment surrealista en el qual, possiblement, sense que foren conscients els protagonistes, estava la clau del problema.Va ser quan Joan Baldoví i Mariano Rajoy discutiren de creïlles. El primer en parlar-ne havia sigut Aitor Esteban, portaveu del PNV. Però, va ser Joan Baldoví qui, en la seua intervenció, etzibà a Rajoy, en referència als problemes del finançament autonòmic que pateix el País Valencià: “No només hi ha creïlles catalanes o basques, també n’hi ha de valencianes”. I, en la resposta de Rajoy, es veia clarament quina és la mare de tots els problemes i incomprensions: Catalunya i el País Valencià són Espanya, però les seues gents, la seua llengua i els seus problemes no. Mireu la contestació de Mariano Rajoy: “Vosté ha parlat de totes les creïlles, de les catalanes, de les valencianes... , però vosté no ha parlat de les creïlles espanyoles, i n’hi ha molta gent que vol que li parlen de les creïlles espanyoles”.  Llig en algun diari que Rajoy no havia entés el símil de Baldoví, però el va entendre perfectament com el va entendre un amic meu que va escriure, immediatament, en un grup de WhatsApp de col·legues que tenim: “Ja ho ha dit Rajoy. Baldo ha parlat de moltes creïlles, però no de les espanyoles. Ergo per al senyor Rajoy aquestes creïlles no són espanyoles”.  El problema és greu, perquè aquesta gent, els nacionalistes espanyols, no entenen res. I, com que no entenen res,  no arriben ni a ser “tolerants” —practiquen la força i fan servir els seus tribunals— i això que, en la “tolerància”, no n’hi hauria prou. Segons el genetista Albert Jacquard, no és una actitud suficientment positiva: “¿Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! […] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s’avé a no fer servir el seu poder […]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l’altre; cal fer més passes en el camí de l’amor a les diferències.”

Levante, 16 d'octubre de 2017

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Deixeu treballar en pau!





Si Pedro Sánchez no és president del govern espanyol és perquè els “poders fàctics” i “mediàtics”,  i, sobretot, les “velles glòries” del seu propi partit no el deixaren. Els “barons” nous i antics no veien amb bons ulls un govern amb Pablo Iglesias i els nacionalistes. Tant des d’Andalusia com des de Castella-la Manxa o Extremadura, no acceptaven pagar el preu que els exigia Iglesias, ni volien fer cap concessió a Catalunya, perquè això anava contra els seus interessos “nacionals” o “regionals”. A més, Susana Díaz tenia un pla perfecte per als seus interessos personals: que  Pedro Sánchez es cremara deixant pas al PP i substituir-lo, després, en el Congrés dels socialistes. Pedro Sánchez, però, no va voler caure en el parany i va salvar la seua pell gràcies a les bases d’un partit que no volia ser comparsa del PP.


Pedro Sánchez, però, no ha estat a l’alçada, perquè continua tenint el mateix problema que ja tenia. Quan intenta dialogar davant el problema més greu de l’estat, els “vells antics càrrecs socialistes”, tornen a la càrrega posant més llenya al foc. Alfonso Guerra: “No es pot negociar amb colpistes”. I s’atreveix a dir barbaritats tan grans que van anant a soles: “la majoria de professors de primària i secundària són militants d’ERC” i que “porten 40 anys amb un ensenyament sectari, com la televisió pública”. I avisa que a Catalunya fa anys que es desenvolupa un “moviment prefeixista” fruit del nacionalisme. Supose que Alfonso Guerra, quan parla del perill nacionalista, no pensa en el “nacionalisme espanyol”.  A Guerra no li ha pegat mai un mestre per parlar valencià amb els companys en el pati. I a Guerra no li han recorregut als tribunals espanyols totes les lleis i decrets que intenten dignificar la seua llengua. Guerra, però, no està sol. Ara només faltava que “antics” càrrecs com Segundo Bru, Clementina Ródenas, Rodríguez de la Borbolla, Joaquín Leguina i..., que haurien d’estar calladets, qüestionen l’aposta de Pedro Sánchez pel diàleg amb la Generalitat.  Llig amb certa esperança les paraules que els dedica el socialista Andrés Perelló —supose que no li sabrà greu que les traduïsca—: “Van ser dirigents del partit i membres de governs als quals tots respectàrem i els donàrem suport en el seu dia. Demanaren disciplina i fe en el comandament. “Qui es moga, no ix en la foto”, va dir algú. I, ara, quan l’Executiva i el Secretari General han de donar alternatives a la crisi més greu d’Estat que mai no hem tingut, es reuneixen en una carta plena de deslleialtat, alineant-se amb la dreta sense cap pudor. Publiquen la carta en la premsa i tracten de desestabilitzar l’Executiva i el partit. Deslleials! Egoistes! Per molt menys expedientàveu companys i companyes quan éreu qui éreu. Assumiu el vostre temps i deixeu treballar en pau”.

Levante, 9 d'octubre de 2017

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Catalunya és d’Espanya?







Hi ha moments en què es veuen totes les contradiccions perquè, sense voler, les ensenyen. Quan un canta “a per ells” és perquè considera que “ells” són els “altres”, uns “altres”, de diferents. I, si això es fa enlairant banderes espanyoles, és com dir: a per “ells” que no són espanyols. Un altre exemple més famós i més evident d’ensenyar les contradiccions va ser quan el ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, va decidir començar la croada contra l’escola en català i la immersió lingüística. En el parlament de l’altiplà i responent a unes declaracions de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, el ministre espanyol va reconéixer: “Sí, el nostre interès és el d’espanyolitzar els alumnes catalans.” I per què? Doncs “perquè se senten tan orgullosos de ser espanyols com de ser catalans.” Què estava afirmant? Era molt evident: si volia espanyolitzar els xiquets catalans, era perquè no eren, o no els considerava, espanyols. Afirmava que ser català és no ser espanyol. O no? De la mateixa manera que no considerava que el català fóra un idioma espanyol. Com no el consideren, entre altres, els del PP valencià. Algú coneix algun recurs o una sentència judicial contra el castellà o el seu ensenyament? Per què? Perquè el castellà és considerat un idioma espanyol i els altres no. Potser aquells que tenen encara ganes de “regenerar” Espanya considerant-la una “nació de nacions” poden començar reconeixent l’espanyolitat —i això implicaria drets— de totes les nacionalitats, però també de totes les seues llengües i cultures. Haurien de creure que són Espanya i espanyoles i no que són d’Espanya —una propietat conquistada. I això voldria dir, com ara, que els diputats en el parlament de l’altiplà no caldria que s’humiliaren expressant-se en una llengua que no és la seua i es podrien dirigir als altres diputats en una tan espanyola com les altres i en la que pensen i senten. Però això és possible? Quantes persecucions més haurem de patir els que volem viure en valencià? Algú es creu de manera seriosa que la nostra llengua discrimina o pot discriminar el castellà? I per què tant de recurs i tanta sentència? Algun tribunal hauria de dir alguna vegada que ara i ací el castellà és l’ama carabassera dels mitjans de comunicació i... Però no: és la llengua espanyola. 

Mentre escric, sent, per la tele, les declaracions de Rodríguez Ibarra i Alfonso Guerra sobre el problema català i al·lucine. És difícil comprendre com Ximo Puig i Vicent Soler militen, encara, en el mateix partit. Preferisc el socialista amic meu del facebook que davant el “problema” català diu que és socialista, republicà i internacionalista. El que no sap el pobre xic és que el seu partit és nacionalista espanyol—no regeneracionista—  i monàrquic. Socialista? Vosaltres mateixos.

Levante, 2 d'octubre de 2017




dilluns, 25 de setembre de 2017

Tindrà els teus ullls






El títol de la novel·la d’Urbà Lozano Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera) —Premi Enric Valor de novel·la— és un vers d’una força increïble de Cesare Pavese, un home que patia i escrivia: “En la pausa d’un desgavell passional renaixen les ganes de poesia. En la lenta atonia d’un col·lapse silenciós neix el desig de prosa”. Literatura com a teràpia necessària per al personal que té més traça en l’ofici d’escriure que en el de viure:  “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –aquesta mort que ens acompanya del matí al vespre, insomne, sorda, com un vell remordiment o un vici absurd.” I d’això va la novel·la d’Urbà, de reflexionar literàriament sobre la vida, l’amor i els secrets inconfessables a través de les memòries del protagonista que, després de mitja vida a Sicília, decideix tornar al seu país natal per enfrontar-se als secrets del seu passat. 


Unes memòries, en forma de dietari, que conten la seua història des d’una òptica molt personal. Al principi, no s’atreveix i explica poques coses, només algunes obvietats. A poc a poc, però, va soltant la mà i s’endinsa en els racons més íntims d’home que es veu major —té seixanta cinc anys. Malgrat la clandestinitat de la seua escriptura, sap que escriu per ser llegit. I, per això, fa una interessant reflexió sobre l’estil i les “originalitats”: “Ara està a punt d’enllestir l’obra completa de Pavese al català... N’he reconegut la prosa contundent, potser aspra en alguns passatges; les oracions curtes i l’ús sistemàtic de les pauses. Subjecte, verb, predicat. Punt i seguit. El punt allibera. El punt et permet començar de nou, exempt dels compromisos contrets amb cada mot anterior. Més encara si, com Pavese, hom té la destresa d’encastar enmig les sentències que esdevenen un colp de puny damunt de la taula. Quasi aforismes. Potser en copiaré els més aconseguits i els faré servir. Sense toquejar-los. Manipular la perfecció només serveix per amanerar-la, en el millor dels casos”. I així està escrit el dietari, la novel·la d’Urbà Lozano, amb un estil colpidor i una prosa sense filigranes i excessos: “Resumir els fets cabdals d’una vida en unes poques línies de text, de manera quasi telegràfica, sembla quimèric.” L’autor i el seu protagonista ho fan: “La mare va decidir que estudiara. Don Abel em preparà a consciència. Vaig poder entrar a Medicina. No em treia el doctorat dels dits. Isabella fou part de la solució...” Reflexió sobre l’existència i l’atzar:  “baules de la cadena que m’han conduit a Fiorella...” No cal fer-ho més llarg. Cal no fer-ho més llarg, hauria de dir més aviat. Vindrà la mort. Tindrà els teus ulls.

Levante, 25 de setembre de 2017

dilluns, 18 de setembre de 2017

El diari de Sotaia






M’entretinc llegint el Diari de Sotaia de Joan Pellicer que és el número 1 de Moment. Memorialística, la nova col·lecció del Magnànim dirigida per Xavier Serra.  Me’l llig durant el trajecte d’anada i tornada amb autobús a Barcelona convidat per l’Associació d’Editors del País Valencià per assistir a la jornada “Collita Valenciana” dins de la Setmana del Llibre en Català per presentar els dos llibres: Fuster per a joves (Onada Edicions) i Nosaltres, els fusterians (Perifèric), que són dues contribucions per commemorar els 25 anys de la mort de l’escriptor de Sueca. 


La veritat que el viatge se’m fa curt perquè em distrec xarrant amb Urbà Lozano que s’acosta també  a Barcelona per presentar el seu nou premi Enric Valor de novel·la: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera), que molt amablement em regala i que em reserve per a uns moments més tranquils a casa. El diari de Sotaia,  de Joan Pellicer, més fragmentari, és molt més apropiat per llegir un trosset de tant en tant, entre xarrada i xarrada: “18 de maig. Ben acotxat i soliu llegia dins la tenda les mai prou lloades Observacions de Cavanilles, quan de sobte ha aparegut una gosseta negra, tota inquieta, tentinejant, juganera i veloç, i en descobrir-me s’ha posat de seguida a lladrar girant la vista sendera avall, com qui avisa d’una presència inesperada”. El llibre és un homenatge a l’etnobotànic, ara que es compleix el desé aniversari de la seua mort. Un  diari que el mateix Joan Pellicer havia començat a preparar per a la seua edició, però que va quedar inèdit amb la seua mort. En paraules de Xavier Serra, director de la col·lecció, el llibre “és una singular obra memorialística que actualitza admirablement el vell tòpic literari del beatus ille (elogi de la senzillesa i l’austeritat de la vida en el camp front a la vana agitació de la ciutat). Un diari que conta el pas d’un any i que combina descripcions de paisatges i retrats de vells pastors amb les elucubracions morals i les notes sobre una amplia gamma de lectures, que van des de Jack Kerouac a Mestre Eckhart”. Es tracta d’un text on trobem un escriptor detallista i meticulós que no pot estar-se d’interrogar el món amb preguntes com ara a la manera de François Villon: “Però on són els estius d’abans”. Paraules d’un jornaler de la cultura que “no va ser metge, ni botànic, ni etnòleg o, tal vegada, ho va ser tot alhora, però sense cap reconeixement clar del món acadèmic ni cap corporació professional.” En el mateix llibre s’anuncien el número dos i el número tres de  la col·lecció que són el llibre de Marià Cabrerizo, Memòries de les meues vicissituds polítiques des de 1820 al 1836 i el de Matilde Gras, Camil Albert. Memòries de la viuda d’un anarquista.

Levante, 18 de setembre de 2017

dilluns, 11 de setembre de 2017

Arrima't a la música




Abel Guarinos em posa, cada any, en la dura realitat —som pobres—de tornar al treball després de les vacances. “Recorda que demà és la roda de premsa de presentació de la 28a Mostra Internacional de Mim, vine”. Li conteste que ja ho tenia previst, que ja m’havia convidat el nou i jove director Joan Santacreu i que encara estava tornant de Florència. Concretament, en aquell moment, m’acabava d’aturar a l’hotel Empordà de Figueres per menjar-me, com a aperitiu, unes quantes espines fregides d’anxoves que tan oportunament va inventar Josep Mercader i viure un poc, en el cor de Catalunya, l’ambient previ al referèndum. 
I l’endemà mateix m’acoste, no a la muntanyeta dels sants com tots els anys, sinó a l’Hotel Masia el Teular també situat en el mateix paratge d’arrossars, que ha estat el lloc elegit per presentar-nos la programació d’enguany que, en paraules de Joan Santacreu, presenta “20 propostes en les quals la música, els instruments, sons o cançons brillaran amb veu pròpia en cadascun dels espectacles tant de teatre de sala com de carrer i en els quals el gest, la gestualitat, el mim, el cos i el moviment dels intèrprets són el principal element artístic i el més important canal comunicatiu amb el públic”. Prèviament, l’alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, ens havia parlat del caràcter multitudinari i alhora íntim i delicat del festival i que els suecans no posen resistència, sinó que s’entreguen plenament. Albert Girona, secretari autonòmic de cultura, comentà la valentia, l’atreviment i la singularitat del festival i va assenyalar la necessitat de la cooperació entre les diferents institucions, la descentralització de les activitats culturals entre les diferents comarques i, sobretot, la democratització de la cultura i la creació de nou públic. Després de les intervencions de Vicent Baldoví, regidor de cultura de Sueca, i Rafael Alcón, president de la fundació Bancaixa, vam poder gaudir d’un menjar-còctel que ens va permetre una xarradeta amb el personal i dir-nos unes quantes ximpleries. Jo vaig deixar parlant de l’impossible finançament a Albert Girona i Abel Guarinos i vaig fer com, Pruna, la meua gossa, que  sempre busca el millor lloc que era on Josep Senseloni, un dels patrocinadors del festival, tallava un pernilet que feia llepar-te els dits i, de passada, et recomanava uns formatges que hi havia a la taula del costat. Jo, com a vell nostàlgic, pensava en com deuria ser el muntatge itinerant Doctor Dapertuto, que la companyia francesa xilena Teatre del silenci estrenarà en la MIM per commemorar el centenari de la revolució russa. On són els bolxevics? No en queden? Tot mentre Paco Vera feia fotos sense parar.

Levante, 11 de setembre de 2017

dilluns, 4 de setembre de 2017

Estupor i tremolors




Si vols conéixer bé el significat dels mots “Estupor i tremolors”, que era la manera en què l’emperador del Sol Naixent exigia que els seus súbdits es presentaren davant d’ell, no tindràs prou en viatjar al Japó. Hauràs de viure el laberint de malentesos que suposa treballar en una empresa com Yumimoto —nom inventat, però que podria significar la part més subtil de les empreses japoneses— i pencar per sobreviure a les ordres d’uns caps que exerceixen el poder de manera bastant absurda per a la teua ment occidental. Com que això no ho faràs, però tampoc no vols renunciar a conéixer algunes parts de la realitat que no t’ensenyaran les rutes del turisme, en què segurament només coneixeràs el Japó de les estampetes, pots, sense eixir de casa, fer-te una idea a través dels llibres. Ja ho saps: els llibres no supleixen els viatges, però els viatges tampoc no supleixen els llibres. 

Si vols conéixer la idea que se n’ha fet Amélie Nothomb d’aquests mots, només has d’empassar-te —entra de manera molt suau i ràpida— la seua curta novel·la Estupor i tremolors (la butxaca) en què amb contundència —paraula que podria també servir per explicar el seu estil— fa un dibuix implacable d’una societat molt jerarquitzada en què cada superior és, primer que res, l’inferior d’un altre que, al mateix temps és inferior... Coneixàs el món propi, singular, d’una veu en primera persona que déu tenir molta càrrega autobiogràfica, però que sap descriure amb molta cruesa i crueltat unes relacions socials que et sorprenen si et venen de nou: “.... si cal admirar la (societat) japonesa —i cal fer-ho—, és perquè no se suïcida. Conspiren contra el seu ideal des de la més tendra infantesa. Li modelen el cervell: “Si als vint-i-cinc anys no estàs casada, tindràs bones raons per passar vergonya”, “si rius, no seràs distingida”, “si el teu rostre expressa un sentiment, és que ets vulgar”,…, “si un noi et besa la galta en públic, ets uns meuca”, “si menges de gust, ets una truja”, “si dormir et dona plaer, ets una vaca”...

És la història d’una jove —dona i europea— que pateix unes relacions de poder que la humilien i la degraden cada vegada un poquet més. De treballar en el món de la comptabilitat a servir cafés, a fer fotocòpies fins que la fan encarregar-se de la neteja dels lavabos. Una humiliació darrere una altra, que ella combat amb  valentia i amb les seues facultats immunitàries: “L’avantatge de netejar retretes bruts és que un no pot témer caure més baix”. Amb un canvi del seu interior va aconseguir que allò que la seua cap considerava brut es convertira en glòria, el botxí en víctima i les coses sòrdides en còmiques.


Levante 4 de setembre de 2017