dilluns, 20 de novembre de 2017

Patriotisme caspós


Els mateixos que demanaven mà dura i repressió contra la “gosadia” dels independentistes catalans, ara els acusen de covards i traïdors. Es pensen que els independentistes tenen també la “caspa” que denunciava Joan Maragall del nacionalisme espanyol en la seua Oda a Espanya: “T’han parlat massa dels saguntins i dels qui per la pàtria moren; les teves glòries i els teus records, records i glòries  només de morts: has viscut trista.” Voldrien que els independentistes catalans es feren els màrtirs i  pensaren més en l’honor i poc en el viure. “Oh trista Espanya!”. I com que intenten evadir la presó, com faria qualsevol persona que fóra “normal”,  els acusen de traïdors, porucs i covards: “La covardia manifesta dels colpistes catalans és esbalaïdora. Uns han eixit corrent a refugiar-se a Bèlgica, altres han callat en l’Audiència Nacional i la resta s’està engolint sense piular l’article 155”. Què volen aquesta gent? Una cosa és estar condemnat a mort i, abans que t’afusellen, quan ja no pots fer res, alçar el puny i cridar: visca la República! I una altra és, abans de ser condemnat, confirmar i dir que sí a totes les coses que t’acusen. Malgrat que ara, segons totes les veus del poder polític i mediàtic de l’estat espanyol, tenim presons de quatre o cinc estreles —les millors dels món—, hom fa tot el que pot per no anar a la presó. Si fóra necessari, fins i tot, ballaria o mentiria.  Com el poeta pensaria en la vida de l’entorn, aixecaria el front i somriuria als set colors que hi ha en els núvols i passaria d’aquells que, després de reprimir-ho tot, hipòcritament, es pregunten: “No van prometre que Catalunya seria una República Independent? On és? Com a nacionalistes que són, volen els independentistes catalans humiliats i derrotats.


Pitjor encara són els que van de “progres”, els que diuen que tenen ganes que passe tot per atendre els problemes “reals”. Un problemes que ells mateixos tenen desatesos després d’haver manat, fins i tot, en unes quantes legislatures. Diuen que són internacionalistes, republicans i socialistes, però van agafats de la mà de la dreta per defensar gran part del testament de Francisco Franco.  Volen que passe tot —tot és el problema català—, perquè estan incòmodes en el paper que fan. Però ho tenen molt clar perquè la majoria són “llanterners” que viuen d’empassar-se gripaus grandets. Pregunteu-li-ho a Miquel Iceta o a José Luís Ábalos, —aquest darrer, malgrat estar tota la vida amb càrrecs valencians, no sap dir ni “bon dia”—. El seu “no” a Rajoy ha sigut “sí”. Els seus eterns càrrecs fan  el paper dels diners d’Anselm de Turmeda: “Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu “no” fan-li dir “hoc”. Vejats miracle!”

Levante, 20 de novembre de 2017

dilluns, 13 de novembre de 2017

A l'ombra del temps



Un amic, que imparteix classe de valencià a la Vega Baixa, m’envia un manifest a favor dels professors de l’assignatura de valencià i enfront de la persecució que sofreixen per part, d’entre altres, d’alguna federació de pares i persones significatives del PP i de Ciutadans. Cal respectar l’estat de dret, diuen. I això sembla que, per a “ells”, significa que ensenyar valencià deu ser alguna cosa subversiva. El fet em fa recordar quan començàrem l’any 83 del segle passat a impartir classes de valencià als instituts i les escoles del país. La meua dona i els companys que els havia tocat Elda patien les manifestacions de les mares de la Plaça de Castelar que volien imitar l’Associació de les Mares de la Plaça de Maig que lluitaven per recuperar amb vida els detinguts desapareguts per la dictadura argentina i demanar justícia contra els responsables d’uns veritables crims contra la humanitat. A la plaça de Castelar d’Elda un bon grapat de dones amb un mocador blau al cap volien fer com aquelles dones argentines que patien de veritat. Elles no patien. Només protestaven contra el valencià amb cartells que duien eslògans com: no als dialectes, no a la imposició del valencià en les escoles d’Elda. Elles no només no volien que no s’ensenyara el valencià que era voluntari segons la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Elles volien que el valencià desapareguera. Encara recorde la gran manifestació que vam fer a Alacant i com el meu amic Josep Lluís Blasco em preguntà: què fas tu amb aquesta pancarta? Tenia raó em preguntar-m’ho perquè la pancarta deia: Elda amb el valencià.


Ara, més de trenta anys després i apunt de jubilar-nos, els joves docents que imparteixen valencià a les terres del sud tornen a patir la persecució dels mateixos de sempre que promouen pronunciacions judicials contra una llengua reprimida i dèbil. Com sempre, hem de tornar a signar manifestos en què en definitiva es demana que deixen fer la seua faena als professors. “Sí, Voro”, em deia el meu amic: “Ja contaria jo a Toni Cantó coses de llengua i de doctrina. Encara recorde com, sent un xiquet que no alçava un pam de terra, vaig rebre la primera hòstia per parlar valencià d’un capellà que portava una sotana negra que li tapava del coll als peus. Quan vingué la democràcia, la vaig encetar gairebé intentant ensenyar el valencià a uns xiquets d’Alacant amb tots els entrebancs que ens posava la dreta del moment i de sempre. I ara, que vaig a jubilar-me, tornem altra vegada a la mateixa batalleta. Encara com no em queda res, perquè, si no, abandonaria. No puc entendre com encara es pregunten perquè molta gent se’n vol anar i es vol quedar sol a casa. Algú entén alguna cosa?”.

Levante, 13 de novembre de 2017

dilluns, 6 de novembre de 2017

Nosaltres, els fusterians





Tenim un any molt “mogudet”, malgrat que els comunistes ja no volen ni fer, ni celebrar, el centenari de la Revolució (1917) i els socialistes de l’estat —els de casa volen semblar una altra cosa— s’han fet cosins germans dels de Ciutadans i dels seus companys del PP. Com els comunistes, Pedro Sánchez ha renunciat a fer la Revolució, en el seu cas la “revolucioneta” que ens havia promés de traure Mariano Rajoy del govern de l’altiplà. Per això, perquè els comunistes no volen celebrar el centenari de la Revolució russa i els socialistes es volen casar amb Rajoy o tocar la flauta, vaig decidir, a principi d’any, que enguany, ploguera o nevara, commemoraria l’any Fuster, el vint-i-cinqué aniversari del seu traspàs. Recordeu que us ho vaig prometre. I ho he fet de la millor manera que he sabut: publicant una antologia dels seus textos Fuster per a joves (Onada Edicions) i coordinant l’edició junt a Josep Lozano del llibre homenatge en què participen més de vuitanta escriptors   valencianes, Nosaltres els fusterians (Perifèric Edicions).


En les col·laboracions del llibre Nosaltres, els fusterians trobareu apreciacions, anècdotes, sensacions, experiències o judicis de valor, d’homes i dones que d’alguna manera van conéixer personalment,  o no, l’autor de Nosaltres els valencians que donen la sensació d’un ventall, força interessant, de registres. Gràcies al llibre, podem conéixer un Joan Fuster inèdit, el de les converses interminables fins a les tantes hores de la nit, i podem compartir anècdotes que, a banda de ser força interessants, seran imprescindibles per a un estudiós de l’obra i de la vida de Fuster. Qui sabia que Fuster havia d’anar a fitxar a la caserna de la guàrdia civil com conta Josep Lozano de la seua primera visita: “Era un temps convuls. Franco ja no gastava massa salut. Altrament, el 20 de gener del 69,  l’estudiant Enrique Ruano havia “caigut” des d’un seté pis quan estava amb la policia. L’endemà, Madrid vivia una nombrosa manifestació estudiantil contra la dictadura. El 24, el govern decretava l’Estat d’Excepció. N’era ministre d’Informació i Turisme Fraga, i el justificava per: ‘... evitar que se arrastre a la juventud a una orgía de nihilismo y anarquía.’ Fuster va dir-nos, aquell dia que, per l’Estat d’Excepció, l’obligaven a presentar-se cada setmana a la caserna de la Guàrdia Civil.”  O que Manuel Baixauli, que viu al costat de la casa de l’escriptor, vint-i-cinc anys després de la seua mort, encara sent la música de la màquina d’escriure:  “Sovint, quan vinc cansat de la feina, isc al terrat, m’assec i, mirant terrats veïns, antenes, depòsits d’aigua i les formes dels núvols, em bec, a petits glops, una cervesa. És la glòria. Encara sent, de tant en tant, la màquina d’escriure...” 

Levante, 6 de novembre de 2017

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Tolstoiesvski





Sembla que acabarem  com vam començar. Un amic meu, Paco Vera, en jubilar-se, va fer un discurs en què deia que acabava la seua vida professional de la mateixa manera que la va començar: lluitant per dignificar la seua professió, la tasca de mestre. Eren els anys de la dura crisi i de les “retallades”. Per cert, unes “retallades” que el nostre govern “progressista” encara no ha sabut revertir. Després de dos anys de nou govern, estem igual de “retalladets” que ens va deixar el PP, excepte “alguna coseta”, que diria Mariano Rajoy. Dic que acabarem com vam començar perquè de nou veig les “pintades” —ara en les xarxes socials— que demanen, llibertat, amnistia i llibertats nacionals, com demanàvem nosaltres quan érem joves. Ací, en terres valencianes, es prepara una manifestació pel finançament just —espere que no punxen.


Com que es tracta de retornar, rellig les obres de Tolstoiesvski que, segon Josep Palacios, és el millor dels novel·listes. Retorne perquè els vaig llegir molt jove i no recorde gairebé res, però, sobretot, perquè arriba a les meues mans la traducció que en va fer Andreu Nin de Crim i càstig, el qual, a més d’intentar fer la revolució, es va dedicar a la traducció de moltes obres russes al català. No puc deixar de preguntar-me: d’on treia el temps Andreu Nin? Segurament, en aquella època, el rellotge no aniria tan de pressa. I, per això,  Nin tenia temps per llegir i traduir els clàssics: “Donar els clàssics russos en català em sembla una empresa magnífica. Quina llàstima que no els pugueu llegir en l’original! És formidable! Jo els conec tots de cap a cap. A pesar que, durant els darrers set anys, he estat absorbit per un treball aclaparador, no he passat gairebé ni un dia sense llegir els clàssics”. Comence amb Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski que, gràcies al revolucionari Nin, en el seu temps tingueren la primera versió en llengua no eslava. Ja ho va dir Josep Maria de Sagarra: era al primera traducció “sencera i vivíssima”. Una traducció sense “retallades” que, segons Sagarra, “la nostra llengua amb les puntes de verdor o d’acidesa, de vegades tan directament biològica, s’encasta d’una manera brutal al realisme sense contemplacions de Dostoievski”. Si voleu llegir Crim i Càstig en la nostra llengua, encara heu d’anar a parar a aquesta magnífica traducció de Nin, perquè no n’hi ha d’altra. I si voleu llegir Anna Karènina, de Tolstoi, us recomane també la traducció que en va fer el polític trotskista nascut al Vendrell que va tenir temps per ser un dels fundadors del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), d’inspiració comunista no estalinista.

Levante, 30 d'octubre de 2017

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Toni Cantó





Tinc molts amics professionals del teatre que coincideixen amb mi en l’opinió que Toni Cantó és un actor dolent. Ja m’ho desmentireu, si podeu. Com a polític és molt més pitjor encara, perquè, en sentir-lo parlar, un que no el coneix personalment, només pot pensar dues coses: o és un ignorant o és una mala persona. O les dues coses, perquè no són incompatibles. Voldria pensar que és un pobre xic que no té més llums, pobret, com Albert Rivera que, segons Pablo Iglesias, és un talòs de poca capacitat intel·lectual que fa cites de llibres que no ha llegit i que caldria que estudiara. Això sí, el líder de Podem admet que, segurament, Rivera és un bon venedor de productes bancaris. 

Preferiria creure que Toni Cantó és un ignorant i no una mala persona. Si no fóra un ignorant, no demanaria al PP i al PSOE que feren alguna cosa contra l’adoctrinament de les escoles catalanes, valencianes i mallorquines en la tribuna del Congrés dels diputats. Si sabera un poc d’història, sabria que l’ensenyament que tenim als “perillosos” Països Catalans no va ser implantat per cap govern independentista. Sabria que va ser implantat, majoritàriament, pels seus futurs socis de Govern i de partit a l’altiplà —el futur partit únic: el Partit Socialista Liberal Conservador, que és com volen que acabe  tot açò.  Sabria que l’Escola catalana és un producte del consens entre Convergència i el PSC. Sabria que ací, al País Valencià, l’ensenyament de la llengua el va introduir el PSOE i que el PP, amb més de vint anys de govern, ho va deixar com estava. I, sobretot, sabria que a les Illes gairebé bé sempre ha manat el PP. I coneixeria que la nostra escola no adoctrina i que ensenya moltíssim el castellà. Ensenya Estellés i Lorca. No com a la resta de l’estat que per espanyol només entenen el castellà i ignoren, com Toni Cantó, els altres “espanyols”.

Si no fóra fava no diria que: “ El valencià és una llengua i el català és una altra. I en aquest tema estic molt tranquil amb el que dicta el nostre Estatut, jo em regisc per les lleis”. Si es regira per les lleis, no ignoraria les sentències dels tribunals en aquesta matèria —per cert no n’hi ha cap condemnat per incomplir-les. Sabria a quina institució dóna totes les competències en matèria lingüística el nostre Estatut i quins són els seus dictàmens...

 Sí, caldria crear l’Agència Independent de l’Alta Inspecció, però no per evitar l’adoctrinament a les aules, sinó per evitar el poc trellat dels diputats com Toni Cantó. Per cert, repasse bé la seua intervenció i no trobe només ignorància: veig odi i molta mala llet. Cantó no està en contra de l’adoctrinament en les escoles. El que vol és que els joves de les noves generacions sàpien tan poc com ell.

Levante, 23 d'octubre de 2017

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Construir ponts





Joan Baldoví, en la compareixença de Mariano Rajoy sobre la situació i acció del Govern a Catalunya, va fer servir una frase molt bufona, que sembla que forma part de la campanya de la Conselleria d’Educació i Cultura de suport a l’ús del valencià: “Construiré mil ponts, mil vegades, només per estar amb tu”. A banda de la frase “delicada” i agradable, Baldoví va voler emprar els verbs “escoltar”, “dialogar”, “consensuar”, “persuadir”, “seduir”, perquè deia que són verbs que ajuden a la convivència, que ajuden a moltes parelles a tenir un projecte de vida junts, perquè mai no funciona allò que “ets meua, només meua”. Els verbs van sonar de manera seductora, però va ser com si els pronunciara a la paret.  


Com en molt altres debats, també es va produir un moment surrealista en el qual, possiblement, sense que foren conscients els protagonistes, estava la clau del problema.Va ser quan Joan Baldoví i Mariano Rajoy discutiren de creïlles. El primer en parlar-ne havia sigut Aitor Esteban, portaveu del PNV. Però, va ser Joan Baldoví qui, en la seua intervenció, etzibà a Rajoy, en referència als problemes del finançament autonòmic que pateix el País Valencià: “No només hi ha creïlles catalanes o basques, també n’hi ha de valencianes”. I, en la resposta de Rajoy, es veia clarament quina és la mare de tots els problemes i incomprensions: Catalunya i el País Valencià són Espanya, però les seues gents, la seua llengua i els seus problemes no. Mireu la contestació de Mariano Rajoy: “Vosté ha parlat de totes les creïlles, de les catalanes, de les valencianes... , però vosté no ha parlat de les creïlles espanyoles, i n’hi ha molta gent que vol que li parlen de les creïlles espanyoles”.  Llig en algun diari que Rajoy no havia entés el símil de Baldoví, però el va entendre perfectament com el va entendre un amic meu que va escriure, immediatament, en un grup de WhatsApp de col·legues que tenim: “Ja ho ha dit Rajoy. Baldo ha parlat de moltes creïlles, però no de les espanyoles. Ergo per al senyor Rajoy aquestes creïlles no són espanyoles”.  El problema és greu, perquè aquesta gent, els nacionalistes espanyols, no entenen res. I, com que no entenen res,  no arriben ni a ser “tolerants” —practiquen la força i fan servir els seus tribunals— i això que, en la “tolerància”, no n’hi hauria prou. Segons el genetista Albert Jacquard, no és una actitud suficientment positiva: “¿Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! […] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s’avé a no fer servir el seu poder […]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l’altre; cal fer més passes en el camí de l’amor a les diferències.”

Levante, 16 d'octubre de 2017

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Deixeu treballar en pau!





Si Pedro Sánchez no és president del govern espanyol és perquè els “poders fàctics” i “mediàtics”,  i, sobretot, les “velles glòries” del seu propi partit no el deixaren. Els “barons” nous i antics no veien amb bons ulls un govern amb Pablo Iglesias i els nacionalistes. Tant des d’Andalusia com des de Castella-la Manxa o Extremadura, no acceptaven pagar el preu que els exigia Iglesias, ni volien fer cap concessió a Catalunya, perquè això anava contra els seus interessos “nacionals” o “regionals”. A més, Susana Díaz tenia un pla perfecte per als seus interessos personals: que  Pedro Sánchez es cremara deixant pas al PP i substituir-lo, després, en el Congrés dels socialistes. Pedro Sánchez, però, no va voler caure en el parany i va salvar la seua pell gràcies a les bases d’un partit que no volia ser comparsa del PP.


Pedro Sánchez, però, no ha estat a l’alçada, perquè continua tenint el mateix problema que ja tenia. Quan intenta dialogar davant el problema més greu de l’estat, els “vells antics càrrecs socialistes”, tornen a la càrrega posant més llenya al foc. Alfonso Guerra: “No es pot negociar amb colpistes”. I s’atreveix a dir barbaritats tan grans que van anant a soles: “la majoria de professors de primària i secundària són militants d’ERC” i que “porten 40 anys amb un ensenyament sectari, com la televisió pública”. I avisa que a Catalunya fa anys que es desenvolupa un “moviment prefeixista” fruit del nacionalisme. Supose que Alfonso Guerra, quan parla del perill nacionalista, no pensa en el “nacionalisme espanyol”.  A Guerra no li ha pegat mai un mestre per parlar valencià amb els companys en el pati. I a Guerra no li han recorregut als tribunals espanyols totes les lleis i decrets que intenten dignificar la seua llengua. Guerra, però, no està sol. Ara només faltava que “antics” càrrecs com Segundo Bru, Clementina Ródenas, Rodríguez de la Borbolla, Joaquín Leguina i..., que haurien d’estar calladets, qüestionen l’aposta de Pedro Sánchez pel diàleg amb la Generalitat.  Llig amb certa esperança les paraules que els dedica el socialista Andrés Perelló —supose que no li sabrà greu que les traduïsca—: “Van ser dirigents del partit i membres de governs als quals tots respectàrem i els donàrem suport en el seu dia. Demanaren disciplina i fe en el comandament. “Qui es moga, no ix en la foto”, va dir algú. I, ara, quan l’Executiva i el Secretari General han de donar alternatives a la crisi més greu d’Estat que mai no hem tingut, es reuneixen en una carta plena de deslleialtat, alineant-se amb la dreta sense cap pudor. Publiquen la carta en la premsa i tracten de desestabilitzar l’Executiva i el partit. Deslleials! Egoistes! Per molt menys expedientàveu companys i companyes quan éreu qui éreu. Assumiu el vostre temps i deixeu treballar en pau”.

Levante, 9 d'octubre de 2017