dilluns, 16 de juliol de 2018

En la Font del Cirer






No recorde res d’aquell dia: ni la senda que seguíem ni cap on ens dirigíem. Sé que va ser en la Font del Cirer, a uns tres-cents vuitanta metres d’altitud, en un espai natural situat en el camí a les Foies, en un desviament entre la carretera de Simat a Barx. Aquell va ser l’indret que el meu cos va elegir per donar un bon ensurt als amics que m’acompanyaven. Un lloc ben elegit perquè hi podia arribar un cotxe. Diuen que vaig dir, a Voro Meseguer, que me’n passava una de ben grossa i, en un tres i no res, vaig caure. Vaig tenir una mort sobtada. Tenia taponada una coronària: una història d’aquelles per a no contar-la. No va ser així, però, perquè Manolo Conca sabia fer les maniobres necessàries. Em va fer un massatge cardíac amb el qual va aconseguir mantenir les constants vitals fins que pogué arribar una patrulla de la Policia Local de Simat que portava un desfibril·lador. I, tot seguit, el metge amb les injeccions d’adrenalina punxades directament al cor. En aquella microreserva de flora amb valuoses espècies protegides i sentint el soroll de l’aigua que ix de la roca calcàrea, Manolo insistí en una reanimació que semblava impossible. Insistí i ho va aconseguir.


El més lamentable de tota aquesta història és que jo no em vaig assabentar de res. Avui mateix el meu amic Jeremies Barberà, que també venia a l’excursió, m’escriu un WhatsApp que diu: “Ja va passant la por?” I jo que li conteste: “La por que passàreu vosaltres. Jo no recorde res”. I és veritat que he perdut uns quants dies de la meua vida, perquè se m’han esborrat. I veig en les xarxes socials l’amic i alcalde de Simat Víctor Mansanet content de la faena ben feta de la seua policia municipal. I la quantitat d’amics que s’interessen per mi: les telefonades, els missatges... I m’assabente que he tingut molta sort. I recorde allò que vaig escriure sobre l’atzar referint-me al llibre Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel: “Em quede bocabadat en llegir, en l’explicació de com nasqué aquest llibre, la gran importància que li dóna a l’atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d’expressions com aquestes: “totes li ponen” o, la contrària, “no n’ensopega ni una”. Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d’aquest llibre la vida queda com un gran joc d’atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes”. En el meu cas, vaig tindre, molt oportunament, un amic que en sabia de massatges cardíacs.  Em van pondre totes. Merci a tots.

Levante,16 de juliol

dilluns, 25 de juny de 2018

Bromes de casino






Les bromes ja no es fan en directe, cara a cara, com es feien abans. Ara, si se’n fan, són virtuals i  moltes vegades sense substància i, inevitablement, esdevenen públiques. Comencen a ser perilloses perquè no només afecten el personal al qual anaven adreçades i transcendeixen l’espai, el context, on es vol jugar. No eren ni millors ni pitjors que les d’ara. Eren diferents. Hi havia moltes que eren innocents com ara quan un home gran li deia a un xiquet molt menut, que encara no havia anat a escola,  que en la tercera fila de tarongers de l’hort del senyor tal hi havia un niu de lleonets o de monetes. Avui els xiquets molt menuts saben que els lleons i les mones no fan niu i,  sobretot, no poden anar a cap hort per comprovar-ho. Moltes vegades, però, les bromes se n’eixien de mare i molt. Ho dic perquè acabe de tornar a veure la pel·lícula Calle Mayor (1956) de Juan Antonio Bardem. Una pel·lícula que conta com un grup de joves avorrits viuen l’ambient opressiu d’una ciutat de províncies i es distreuen fent creure a una fadrina de trenta-cinc anys, que se sent fracassada per no haver trobat nuvi, que un d’ells s’ha enamorat d’ella i vol casar-s’hi. Però el que comença com una broma ideada en una tertúlia de casino molt prompte acaba malament, en un carreró sense eixida. Els crítics diuen que les pretensions neorealistes de Bardem avui semblen banals, però hi podem trobar un retrat d’una societat on els prejudicis i la hipocresia és feien evidents.

Recorde que la primera vegada que vaig veure la pel·lícula va ser, en plena transició, en un Cineclub que teníem a Sueca i que, en aquell moment, dirigien els meus amics Manolo Linares i Pep Marco. El dia en què projectàrem Calle Mayor va assistir-hi l’homenot Fermí Cortés, que era més gran que nosaltres, i, en el col·loqui, ens contà la importància de les tertúlies de casinos i les malifetes i bromes que s’hi preparaven. I com, moltes vegades, se’n passaven tres pobles. I en contà una que ens deixà bocabadats. En una tertúlia, un metge explicà que hi havia una malaltia que feia que el cap de la persona que tenia la desgràcia d’agafar-la es feia més gran i més petit segons dies. Un dia creixia i l’altre es feia petit fins que arribava el moment que rebentava. Evidentment, el metge s’havia posat d’acord amb uns altres que havien comprat uns barrets que eren igual que el que tenia el tertulià al qual li volien fer la broma, però de diferents grandàries: de més grans i de més petits. I cada dia li’l canviaven. Un nit li venia petit i una altra li venia gran o molt gran. Imagineu-se com es va quedar aquell pobre home fins que descobrí la veritat.

Levante, 25 de juny de 2018


dilluns, 18 de juny de 2018

Històries orals






Aquesta setmana m’han perseguit les històries orals. Ja sabeu: aquelles històries que, si no s’escriuen, desapareixen com l’escuma de mar. En un mateix dia, el dijous, vaig anar a l’Institut d’Educació Secundària Sucro d’Albalat de la Ribera a parlar de la meua novel·la Quan truquen de matinada que té molt a veure en la història oral. Els ho deia als estudiants: hi ha capítols sencers que estan basats en els testimonis dels mateixos protagonistes, com ara la proclamació de la Revolució Social i el comunisme llibertari a Sollana (1932) —que, per cert, va durar unes quantes hores més que la recent República catalana. Després, vaig assistir, a Alzira, a la presentació de la nova campanya Llegir en valencià, en què participe en el llibre Més tort que una Corbella on també hi ha moltes històries que tenen a veure en l’oralitat: des d’una llegenda situada a la muntanyeta dels Sants fins algun testimoni de fets històrics. I, finalment, ja a poqueta nit, amb Isabel Olmos, vaig participar en la llibreria Fan Set a la presentació del llibre de Joan Montañés Xipell: Examen oral d’històries. L’anecdotari  de Ferran Sanchis (Onada Edicions). Van se un plaer conéixer personalment Xipell i sentir contar les anècdotes que ell ha escrit  i que li ha contat l’entranyable homenot Ferran Sanchis.

Deia que aquesta setmana m’han perseguit les històries orals, perquè la cosa no va acabar aquell dia amb aquells tres actes. A l’institut d’Albalat vaig voler contar als estudiants una història que m’havia contat l’alcalde d’aquella localitat de la Ribera, Felip Hernandis, en una ruta literària a Sueca Va ser quan passàrem davant el sequer i el molí de la Peanya que hi ha al costat de l’església de la Mare de Déu de Sales. Els vaig explicar que aquell sequer i molí, a més d’assecar i treure la corfa a l’arròs i deixar-lo blanc i bonic per a poder-lo comerciar, va ser el lloc ideal per a instal·lar un gran nombre de presos republicans derrotats de tota la comarca. Aleshores, va ser quan  Felip aprofità aquell escenari per a contar-me aquella tan interessant història. La del cas d’una jove del seu poble que anava tots els dies a Sueca a veure el seu nuvi que estava tancat en aquell sequer que feia de presó. Tantes vegades hi va anar i amb tantes poques esperances que acabà enamorant-se del carceller que tots els dies li obria les portes que li ensenyaven el seu nuvi. No és cap broma. És la pura veritat. Mira si és veritat que aquella xicota i aquell guardià van acabar casant-se. La cosa no acaba ací, però, perquè, després de la xarrada amb els alumnes, vaig anar al casino a esmorzar i se’m presentà el senyor alcalde acompanyat de la filla de la xicota aquella que s’havia casat amb el carceller. “Et contaré tota la història”, em va dir.

Levante, 18 de juny de 2018




dilluns, 11 de juny de 2018

Cercant el genius loci





Sabíeu que en febrer de 1940 la Junta Central Fallera de València va decidir organitzar una cavalcada pels territoris de l’antiga Corona d’Aragó? Sí, ho va fer com a pregó de les festes josefines que reprendrien aquell mateix any. Joan Montañés Xipell ho arreplega de Pérez Puche: “Per a l’ocasió, els fallers van habilitar uns ninots que representaven uns hortolans jugant al truc sota un típic emparrat de barraca. El pobre monument de cartó pedra, senill i fusta el van pujar dalt d’un camió de l’exèrcit espanyol i van mamprendre aquella particular marxa triomfal per les terres catalanes. Però els voluntariosos propagandistes, en arribar al riu Ebre per la banda d’Amposta, es van trobar amb el pont enderrocat. Davant la impossibilitat de creuar a l’altra banda de la riba, i així prosseguir la ruta cap a Barcelona, van baixar els ninots i, amb la companyia de la munió d’ebrencs encuriosits que es van aplegar, els van pegar foc en una insòlita cremà, tot just abans de tornar-se’n al Cap i Casal”. Aquella va ser la manera tan berlanguiana, com diu Joan Montañés Xipell, en què la falla-fènix va cremar, alhora que renaixia de les seues cendres després de la guerra. Aquesta anècdota i moltes més són les que Joan Montañés arreplegava en la secció “Rabos de pasa” de Levante de Castelló que no són altra cosa que el fruit de les converses que setmanalment manté amb el seu amic Ferran Sanchis i que ara veuen la llum en el llibre Examen oral d’històries. L’anecdotari de Ferran Sanchis (Onada edicions).

Sense l’escriptura d’aquestes històries, d’aquestes anècdotes, primer al diari Levante i, ara, en forma de llibre, potser s’haguera perdut part de la nostra història, de la nostra memòria col·lectiva. Perquè, si els records no s’escriuen, desapareixen i moren. Es fan fonedissos com hagueren desaparegut si no s’hagueren escrit les històries de la Guerra de Troia, els contes de Les mil i una nit o les rondalles que ha arreplegat Enric Valor. La història va començar quan va brollar l’escriptura i, potser per això també Joan Montañés ha volgut deixar constància escrita de nombrosos successos de la Guerra Civil Espanyola o de la nostra postguerra que havien estat amagats o tergiversats pels mitjans de comunicació o que la documentació, si n’hi ha, ha desaparegut. Unes històries que parteixen d’un pacte previ subscrit entre el redactor i els lectors que consisteix a contar únicament fets certs. Uns fets que potser ajuden a comprendre millor el nostre genius loci,  l’esperit de casa nostra. Ferran Sanchis, protagonista d’algunes anècdotes, assegura que les històries que ha contat a Montañés, per més extraordinàries que pogueren semblar, eren totes verídiques.


Levante, 11 de juny de 2018

dilluns, 4 de juny de 2018

La moció de censura






Com que tenia temps, vaig decidir posar-me els auriculars disposat a caminar per vora riu i empassar-me, sencereta, la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. Era una d’aquelles poques vegades, en un debat d’aquests, en què el desenllaç era incert i, per tant, la cosa tenia molt de morbo. En política cada vegada les coses van més de pressa i es passa del blanc al negre sense cap tipus de problema. Volia veure com s’ho feia Pedro Sánchez per demanar el vot als independentistes catalans i com s’ho feien aquests per justificar el sí després de les darreres actuacions de Pedro Sánchez que havia volgut competir amb Rivera en alçar més alta la bandera espanyola. No feia massa temps havia ajudat el PP a intentar canviar el relat del que havia passat a Catalunya des de l’1 d’octubre. Van voler que s’haguera produït un delicte de rebel·lió que, internacionalment, encara ningú no ha volgut reconéixer. Com que la cosa no va eixir com volien, Pedro Sánchez en va fer una de xiquets i proposà que, com que no havien pogut canviar els fets perquè foren delicte, no tenien més remei que canviar la llei perquè ho foren. Un geni! Un geni perquè en la seua proposta admetia que no s’havia produït el delicte. I, si no havia hagut delicte, què proposava? Alliberar els presos? No, senyor. Tocava canviar la llei. Canviar la llei i criticar els republicans catalans per haver “avantposat idees racistes i supremacistes” i per haver fet Torra president. En definitiva, una estratègia totalment equivocada i que portava Sánchez a ser comparsa i còmplice de les idees i fets de Rajoy i Rivera. S’havia tirat de cap a fundar el partit únic: el Partit Socialista Lliberal Conservador Espanyol.

M’agradaria saber qui és el que ha assessorat Pedro Sánchez perquè fera un canvi tan radical d’estratègia. Pense que, en aquest viatge, algú l’ha assessorat molt bé i li ha explicat que sense Catalunya no podrà governar mai a Espanya i que, si no feia aquest pas, el de la moció de censura, que d’una manera o altra havia promés als seus militants, estava perdut i tenia garantida la derrota en les properes eleccions. I, sobretot, si volia ser un home d’estat, calia que obrira una porta al diàleg.

Amb aquesta perspectiva em vaig posar a sentir el debat. La cosa va començar malament per als meus gustos. Rajoy es va berenar el pobre José Luís Àbalos. Passà, però, que les coses que volia justificar Rajoy eren injustificables i, cal reconèixer-ho, Pedro Sánchez va estar bé. Mira si va estar bé que va aconseguir ser President amb els vots dels independentistes. Ah! No ho oblideu: Es va comprometre amb Joan Baldoví a millorar l’injust finançament nostre.

Levante, 4 de juny de 2018




dilluns, 28 de maig de 2018

Llum a l’atzucac






Entra Manuel Baixauli a casa meua i s’atura a mirar els llibres que tinc damunt la taula al costat de  la poltrona on llig. En tinc un bon grapat d’Edicions Bromera, perquè els meus amics estan productius i guanyen premis. Baixauli, però, es queda mirant Llum a l’atzucac,  el dietari de Ramon Ramon que ha guanyat el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i que porta un dibuix seu com a il·lustració de la coberta. “Ja el tens?”, em pregunta de manera retòrica i l’obri, no sé com s’ho fa, en les pàgines en què es parla d’ell: “L’obra de Manuel Baixauli ha estat la claror que ha desemboirat aquests dies el meu atzucac”. Li agafe el llibre i li dic que és molt més divertit i interessant el passatge que conta com una senyoreta que treballava a la Gran Via Ferran el Catòlic en un prostíbul, que hi havia entre el Col·legi Jesús i Maria i la Comissaria Superior de Policia durant la dècada dels 90, era una gran aficionada a llegir i tenia en les seues preferències la lectura d’obres catalanes com ara: Laura a la ciutat dels sants, L’auca del senyor Esteve, Josafat, La plaça del diamant, Diccionari per a ociosos, Nosaltres els valencians... I és que, com diu Enric Iborra, el dietari deu ser la forma literària més lliure i més flexible de totes. L’extensió de la novel·la és substituïda per la intensitat de cada entrada que et permet canviar de tema en poc de temps i provocar constants efectes de sorpresa perquè en un diari hi cap tot: “una anotació sobre qualsevol fet de l’activitat diària, una nota de lectura, una descripció d’un paisatge, una narració, un aforisme”. Tot seguint el mestratge de Montaigne que va substituir la moral de l’autoritat de l’edat mitjana per una moral de lliure examen: aprendre a pensar lliurement. I això és el que fa Ramon Ramon en el seu dietari amb l’únic terror literari de cercar la metàfora menys imperfecta.

I hi trobem de tot. Aforismes com: “Freud degué gaudir molt amb Mrs Dalloway”. O la ruta que comença amb Karl Marx, al Highgate Cementery amb la irrenunciable onzena tesi d’Ad Feuerbach: “Els filòsofs només han interpretat el món de diverses maneres. És tracta, però, de canviar-lo”. I continua a Harrods, que ofereix qualsevol cosa que promou un consumisme “cosmopolita” que ajuda a l’entesa entre cultures... O et pares a escoltar la cinquena simfonia de Bruckner, la música del qual “és de l’era de la filosofia, dels temps de la metafísica, d’un udol que recorre, submergit o terroríficament vistós, tots els segles”. O, si voleu, el podeu acompanyar a Florència de la millor manera que s’ha d’anar, com Josep Pla anava el segle passat: amb el Vasari sota el braç. I coincidireu en la preferència per L’Annunciació de fra Angelico en què els seus colors vius però temprats estan fets per una ànima sense pecat...

Levante, 28 de maig de 2018

dilluns, 21 de maig de 2018

La literatura recordada






Rellegir, recordar, assajar sobre els motius temàtics de sempre: el retorn, la memòria, la nit, la lectura, els moralistes francesos, els dietaris, el realisme, la novel·la moderna, la crítica... En definitiva, assajar sobre la literatura, la literatura universal, personal, la seua. Això és el que fa Enric Iborra en el seu nou llibre: La literatura recordada, 101 contrapunts de lectures (Edicions Viena). 

Et poses en el llibre i t’entren ganes de llegir tots els textos de què parla. La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, armat, amb els ulls d’esparver, com el veia Dante. El Resum de literatura llatina de Carles Riba. Les paradoxes de l’Odissea: l’heroi que ha sobreviscut a tants perills gràcies a l’astúcia i a l’estar sempre alerta, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni tan sols són els seus. O la tendresa que experimenta, en un somni, Penèlope per les oques (els pretendents) que són mortes per una àguila (Ulisses). El retorn desastrós d’Agamèmnon. Baudelaire: la gran ciutat com a tema artístic, el contacte amb la massa anònima, els poemes en prosa... La reivindicació de l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, perquè l’atracció per la bellesa és la crida de la sirena. La Bellesa és una atracció fatal, una força tràgica, una flor del mal. Poulet que diu que “comprendre és llegir”, però llegir és rellegir; o, més exactament reviure. De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. Criticar, per tant, és recordar. Don Quixot i Emma Bovary que deixen de ser lectors per convertir-se en ex-lectors. Tant s’avorria Emma Bovary, després de casar-se, i en cap moment se li ocorre llegir una novel·leta cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llig són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que havia llegit, en canvi, ho tenien tot pagat. 

La revolució lectora: el pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt de llibres nous i distints: els llibres com a béns de consum. Els moralistes francesos que tendeixen a malfiar-se de l’home, del seu llenguatge, dels seus costums, del seu pensament, de la seua moral. I el dietari com la forma literària més lliure i més flexible de totes. El quadern gris de Josep Pla. El de Fuster com a dipòsit de materials: “no és un diari íntim, sinó l’obrador d’un escriptor”. En definitiva 101 contrapunts de lectures, una orquestració de motius que s’encavalquen i que es creuen. Per a no poder parar de llegir i prendre notes.

Levante, 21 de maig de 2018