dilluns, 21 de maig de 2018

La literatura recordada






Rellegir, recordar, assajar sobre els motius temàtics de sempre: el retorn, la memòria, la nit, la lectura, els moralistes francesos, els dietaris, el realisme, la novel·la moderna, la crítica... En definitiva, assajar sobre la literatura, la literatura universal, personal, la seua. Això és el que fa Enric Iborra en el seu nou llibre: La literatura recordada, 101 contrapunts de lectures (Edicions Viena). 

Et poses en el llibre i t’entren ganes de llegir tots els textos de què parla. La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, armat, amb els ulls d’esparver, com el veia Dante. El Resum de literatura llatina de Carles Riba. Les paradoxes de l’Odissea: l’heroi que ha sobreviscut a tants perills gràcies a l’astúcia i a l’estar sempre alerta, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni tan sols són els seus. O la tendresa que experimenta, en un somni, Penèlope per les oques (els pretendents) que són mortes per una àguila (Ulisses). El retorn desastrós d’Agamèmnon. Baudelaire: la gran ciutat com a tema artístic, el contacte amb la massa anònima, els poemes en prosa... La reivindicació de l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, perquè l’atracció per la bellesa és la crida de la sirena. La Bellesa és una atracció fatal, una força tràgica, una flor del mal. Poulet que diu que “comprendre és llegir”, però llegir és rellegir; o, més exactament reviure. De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. Criticar, per tant, és recordar. Don Quixot i Emma Bovary que deixen de ser lectors per convertir-se en ex-lectors. Tant s’avorria Emma Bovary, després de casar-se, i en cap moment se li ocorre llegir una novel·leta cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llig són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que havia llegit, en canvi, ho tenien tot pagat. 

La revolució lectora: el pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt de llibres nous i distints: els llibres com a béns de consum. Els moralistes francesos que tendeixen a malfiar-se de l’home, del seu llenguatge, dels seus costums, del seu pensament, de la seua moral. I el dietari com la forma literària més lliure i més flexible de totes. El quadern gris de Josep Pla. El de Fuster com a dipòsit de materials: “no és un diari íntim, sinó l’obrador d’un escriptor”. En definitiva 101 contrapunts de lectures, una orquestració de motius que s’encavalquen i que es creuen. Per a no poder parar de llegir i prendre notes.

Levante, 21 de maig de 2018



dilluns, 14 de maig de 2018

Salvem Bonig







Un professor, indignat, se’n va anar a buscar un amic dels que manen ara —no vull dir noms que després tot se sap. Ja sabeu: de Compromís o del PSOE —que els de Podem no han volgut fer el trio que ens haguera agradat i ens hem perdut. El va trobar i li va preguntar: “Has vist el vídeo d’Isabel Bonig, a Alacant, contra el valencià. Has vist la cara d’odi que feia quan deia que eliminarà el requisit lingüístic i...? Ja ho sabeu: les coses de sempre. L’amic que mana li va contestar: “No et preocupes i deixa-la tranquil·la, perquè Bonig és la nostra candidata en el PP. La millor que podem tenir i la que els portarà a la derrota total. Ha sigut Consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient amb Francisco Camps de president. És una dona del passat més negre del PP valencià i no té futur. La tenen perquè ningú no vol fer-se càrrec d’un vaixell que s’afona. Mira González Pons. No en vol saber res de València”. Jo no sé si l’amic que mana té raó o no. El que m’agradaria veure és Isabel Bonig mirar a la cara qualsevol jove que, gràcies al requisit lingüístic, està treballant a Catalunya de professor, dient-li totes eixes favades que diu contra el valencià. Jo conec molts valencians que treballen a Catalunya o a les Illes gràcies al requisit lingüístic. Que vaja a aquests joves i als familiars d’aquests joves i que els diga que el català i valencià no és el mateix, que es deixen la faena i que tornen a casa. Que vaja i diga  que el valencià no és la mateixa llengua que el català al meu amic de Sollana, Brauli Duart, el timoner que ha dirigit la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals els últims sis anys. O al valencià Vicent Sanchís que dirigeix la Televisió de Catalunya. O que diga als valencians que vulguen treballar a la Torre Glòries de Barcelona, al centre operatiu de Facebook per detectar notícies falses i altres continguts inadequats, que no es presenten a les cinc-centes places que han convocat perquè demanen coneixements de català i no de valencià.

És molt més pitjor encara: aquesta dona no té sentiments? Com no s’emociona sentint parlar la llengua? Per què està en contra? L’altre dia se’m va fer la pell de gallina fent el camí de Sant Jaume amb el meu germà Gonçal. Passàvem caminant al costat d’una casa vora el Miño i va eixir una dona pràcticament plorant d’alegria. “He sentit parlar valencià i em cauen les llàgrimes,” va dir. “Fa molt de temps que visc ací i no el sentia parlar”. Em va fer pensar aquella dona. Sobretot, quan vaig arribar a casa i a través de Facebook vaig sentir bramar Bonig contra la llengua. La vaig sentir i no em va transmetre odi. Si us dic la veritat, aquesta pobra dona em fa llàstima. Molta llàstima perquè no és capaç d’estimar i dignificar la llengua que parlen al seu poble. Tot per un grapat de vots que ja no tindrà.


Levante, 14 de maig de 2018


dilluns, 7 de maig de 2018

Totes li ponen







En Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel, em quede bocabadat en llegir, en l’explicació de com nasqué aquest llibre, la gra importància que li dóna a l’atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d’expressions com aquestes: “totes li ponen” o, la contrària, “no n’ensopega ni una”. Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d’aquest llibre la vida queda com un gran joc d’atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes.

Només arribar al segon capítol et trobes l’explicació a tanta insistència. Conta que arribà el 7 de novembre de 1893 i els seus pares havien d’anar a la inauguració de la temporada al Gran Teatre del Liceu, una de les solemnitats tradicionals més sonades de la tardor barcelonina. El seu pare era un apassionat de l’òpera i comptava, per primera vegada, amb la seua mare, en aquella festa de la capital. L’obra anunciada per a la inauguració era Guillem Tell de Rossini.

La mare ja feia dies que estava en mans de la modista. Però aquella vesprada va passar alguna cosa estranya. Havent dinat, el pare va eixir a donar un tomb, i la mare a fer la darrera visita a la modista. Gaziel, que era petit, aprofità per anar al carrer d’Aragó a veure passar trens acompanyat de la cambrera. En tornar a casa, a l’hora del berenar, tot havia canviat i pres un aire dramàtic. La mare, en vindre de la modista, s’havia tancat a la seua cambra. No hi havia dubte: plorava. De què havia de plorar? Més aviat que de costum comparegué el pare, que venia tot content a sopar d’hora i vestir-se per anar al Liceu. I, en trobar-se solet i a les fosques, demanà tot seguit per l’esposa. La cambrera corregué a encendre les tulipes vermelles de llum on el gas, al començament, xiulava, mentre el pare, tot intrigat, es ficava de pressa a la cambra veïna. Què passava o què havia passat?. 

Quan la mare i el pare aparegueren ja era de nit. Ella tenia els ulls d’haver plorat força. El pare la seguia tot moix i contrariat: “Pensa-t’ho bé —deia ell, volent arreglar-ho—. Encara hi ha temps.” “No: ja t’ho he dit —feia la mare amb veu resignada—. M’estimo més quedar-me”. Després va vindre allò de “Quina sort hem tingut fillet!”. Al Liceu, hi han llançat dues bombes! ... Dorm, petit, dorm, que la mamà vindrà a fer-te companyia.”


Els seients que els pares de Gaziel tenien al Gran Teatre del Liceu eren a la mateixa banda del pati, on havien caigut les bombes, i no gaire lluny del lloc de l’explosió. Si aquella nit els pares de Gaziel hagueren anat a la  inauguració de la temporada, és molt probable que no hagueren tornat. Una bona discussió, una bona baralla, els va salvar.

Levante, 7 de maig de 2018













diumenge, 6 de maig de 2018

L'estupor






Josep Iborra (1929-2011) va deixar nombrosos manuscrits inèdits a la seua mort. El seu fill, Enric Iborra, ens ha preparat el primer volum d’aquests manuscrits, Estupor, que ha publicat l’editorial Afers. El llibre recull una sèrie d’assaigs breus, la majoria dels quals es poden classificar en dos blocs: els dedicats a la reflexió moral i filosòfica, i els centrats en la crítica i en la teoria literàries. Textos que volen suggerir el camí que va encetar Montaigne amb els seus Assaigs que és la manera de parlar dels altres a partir del propi jo, de l’experiència personal. En la temptativa de conéixer-se a un mateix, que és la millor forma de conéixer els altres.

Iborra ens parla de literatura com a experiència. Una forma d’experiència del món i de la vida. Una experiència que pot estar centrada en l’escriptura, en la creació de l’obra; o en la lectura, en la seua recreació. He trobat molt interessant el llibre i, sobretot, molt suggerents les reflexions que fa sobre la lectura. Com la impremta en canvia el concepte: el llibre per a ser llegit individualment pel lector i no a través d’un rapsode, un intermediari. Les classes de lectors. Els que busquen un llibre que diga el que ells pensen sobre les coses. Si en el llibre que lligen troben massa idees que els resulten estranyes, el llibre deixa d’interessar-los. S’avorreixen, es posen desficiosos i acaben la lectura. Els que demanen llibres que els ajuden a qüestionar-se, que volen trobar idees que no havien pensat mai i els proporcione punts de mira nous. El llibre que ajuda a pensar i pensar-se. I en el cas extrem, anòmal: el lector inclinat a repetir en la seua vida allò que ha llegit. Recordeu: els casos de don Quixot i d’Emma Bovary. La follia del lector i la de l’autor. Com en les lectures de cavalleries, prototipus de llibres inversemblants, són els lectors els que es tornen bojos, com Alonso Quijano, que “del poco dormir y del mucho leer se le secó el cerebro.

N’hi ha, però, moltes més tipologies de lectors. El lector “don Joan” que consumeix el llibre i l’oblida. El lector fidel que retorna sovint als mateixos llibres. El lector que va a la recerca d’un llibre que no existeix. El que descobreix un llibre. El de la decepció o desencís. El lector escriptor frustrat. Els que lligen per a escriure. Els que són passius en la lectura i lligen com si estigueren dormint. Els que reaccionen a una lectura. Els que han decidit ser escriptors a partir de determinades lectures. El lectors que van a la recerca d’un llibre que els retorne el batec de la vida. Els lectors de novel·les. La lectura coma a experiència. La mitja taronja del lectors. L’illa deserta i el llibre. La mort de Scherezade. El lector i el canon. L’aparició del lector modern...


Levante, 30 d'abril de 2018

dilluns, 23 d’abril de 2018

Els quatre genets








Sempre que es parla de Blasco Ibáñez em vénen al cap inevitablement unes quantes coses. La primera és allò que ens deia Joan Fuster: les novel·les que tenen interés de Blasco són aquelles que pertanyen a l’anomenat cicle valencià. Ja sabeu: La barraca, Entre naranjos, Cañas y Barraca, Flor de Mayo i, segons molts, la millor de totes, Arroz y tartana, la novel·la de la ciutat de València en què molts dels personatges bufen en caldo gelat, que volen ser més del que són i miren els altres per dalt del muscle. La segona és que no m’explique la capacitat que tenia Blasco per a fer totes les coses que feia, la qual cosa em porta a pensar que, en aquell temps, el rellotge hauria d’anar més a poc a poc. No em cap en el cap com podia fer de polític, periodista, viatger infatigable, escriptor de novel·les, traductor de Les mil i una nits, editor... La tercera és aquella proposta de Joan Fuster de  fer una tesi doctoral sobre els personatges de Blasco Ibáñez els quals considerava que tots eren uns malvats —ell ho deia d’una altra manera, però ho deixarem estar. Finalment, que, encara que va començar a escriure en valencià, després compartiria, en la pràctica, allò que va dir Benito Pérez Galdós a Narcís Oller: “era tontísimo escribir en catalán”. Oller li va contestar que era ridícul fer dialogar en altra llengua els seus personatges. Blasco només va seguir Oller en això: en els diàlegs de les novel·les valencianes.

La Companyia Austrohongaresa de vapors ja havia fet la faena de traduir al català les novel·les de temàtica valenciana fent cas a la contestació que Oller li va fer a Galdós: “No, amic Galdós, no és exclusivisme, ni provincianisme, ni separatisme... Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copie costums i paisatges catalans i catalans són els individus que retrate, en català els escolte cada dia, a totes hores, com vosté sap que parlem ací”. Ara, de la mà de  Manel Chaqués,  la Companyia Austrohongaresa ha fet un pas més: oferir-nos en la llengua del país, per primera vegada, una excel·lent traducció de la novel·la Els quatre genets de l’apocalipsi. Una novel·la que li va encarregar a Blasco el propi president de França, Raymond Poincaré, i que va significar la consagració internacional de l’escriptor. Va ser traduïda als principals idiomes i Hollywood la va portar al cinema en dues ocasions. Però entre les nombroses llengües en què havia estat traduïda no es trobava el català. Ara, Manel Chaqués ens l’ofereix com l’hauria escrit Blasco Ibáñez si haguera volgut. Si ho haguera fet i amb el mateix èxit, encara haurien rebentat més d’enveja els escriptors de la generació del 98 que no veien amb bons ulls el novel·lista valencià, perquè tenia èxit comercial, perquè venia els llibres i “ells” no es menjaven un torrat. 

Levante, 23 d'abril de 2018


dilluns, 16 d’abril de 2018

El màster





Conta Gaziel, mestre de periodistes, una anècdota que il·lustra de manera molt clara i “festiva” el tractament diferent que han tingut, i sembla que encara tenen, les diferents classes socials en l’educació. Un tema, que encara que parega antic, com veureu, és molt actual, evidentment actual. A Gaziel el van matricular, a finals del segle XIX, en el migpensionat que els jesuïtes tenien a Barcelona i va viure els fets, que ara contarem, en primera persona. 

Els bons pares rebien alumnes de dues maneres: migpensionistes i externs que compartien aules, però que mai no es mesclaven, sinó que es separaven en dos grups, en dos partits. Per a animar la perseverança dels xicots en els col·legis dels jesuïtes, els professors dividien els alumnes en dos bàndols acadèmics contraris i els anomenaven “Roma” i “Cartago”. Enemics tan inseparables gairebé com la “lluna” i el “sol” o el “blanc” i el “negre”. No eren equivalents. “Era com enfrontar gat i gos, amb l’agreujant de saber prèviament que un d’ells va ser el vencedor i l’altre el vençut.” De manera que aplicada la divisió a un aula de xicots, produïa, d’entrada, i abans d’iniciar la batalla, una diferència moral evident. Se sabia que els pobres cartaginesos serien, finalment, no ja vençuts, sinó “esborrats de la faç de la terra.”

El que era més “divertit” o “curiós” era que el partit “Roma” era sempre el del migpensionistes, i el de “Cartago”, el dels externs. Per tant, ser alumne extern volia dir formar part, sense remei, del bàndol que, històricament, representava la desfeta, la derrota. Com que els migpensionistes eren, generalment, fills de gent distingida o almenys econòmicament poderosa, i en canvi entre els externs hi havia força menestrals, no pocs xiquets humils i, fins i tot, algun francament pobre, aquella distribució fatal en “romans” i “cartaginesos” feia cruixir una mica les dents.

Les host de “Roma” i “Cartago” no restaven barrejades dins de l’aula, sinó enfrontades les unes amb les altres. Era tot un reflex de la lluita de classes. En les competicions acadèmiques sempre hi havia trampa. “Cada vegada que un “romà” doblegava el genoll o quedava rebolcat a l’arena, el pare professor, des del cim de la seua tarima olímpica, intervenia tot seguit, igual que els Deus ex machina de les tragèdies antigues”. No podem saber com s’ho feia, però el “romà” vençut, encara ple de pols, s’incorporava com si no haguera estat res i el “cartaginés” queia derrotat com no podia ser d’altra manera. Mentre els alumnes païen allò que veien i no creien, el pare professor declarava vençuts els cartaginesos que quedaven bocabadats i aterrats.

Levante, 16 d'abril de 2018






dilluns, 9 d’abril de 2018

Què saps de Vidal Palau?






Què saps de Vidal Palau? (Bromera) Aquesta va ser la pregunta que va capgirar el rumb gris del periodista Eduard Penadés, el protagonista de la novel·la de Vicent Borràs en què va guanyar el 29é Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Vidal Palau és un poeta valencià nascut el 1935, però barceloní d’adopció, membre integrant de la coneguda Generació dels 50, mort d’accident l’any 1979. Eduard Penadés, però, haurà de completar una història que no s’acabà amb aquella mort, perquè el poeta Vidal Palau va morir com a mínim un parell de vegades. Eduard, perdut, es troba amb el regal d’una història sobre identitats confuses, la vida i les morts: “Pere March ho va clavar: al punt que hom naix comença de morir”. 

Borràs ens presenta una història en què l’allioli que lliga totes les vides, les històries dels personatges, és la identitat. Construeix un embolic en què ningú és, en principi, qui deu ser. Tothom oculta qui és, tothom s’amaga. Els personatges no són realment d’on diuen que són i, fins i tot, Manuel Vázquez Montalbán,  convertit en un personatge de novel·la, deixa per uns moments de ser periodista i escriptor culé i comunista per fer del millor tiet tutor del món, llegint la redacció d’una nena. “Pere em va dir en un to neutre: sóc valencià d’adopció, com tu, però francés d’adopció, i amb una filla que està fent-se catalana. Encara no sé si els catalans són uns francesos que van eixir malament o, si en canvi, els francesos són catalans que s’escaparen de ser espanyols”.

La novel·la decreta, amb un brindis de vi blanc, que la infertilitat literària cal passar-la “anant cada dia a regar l’hort de les paraules, llegint-ne, escrivint-ne, inventant-ne, dient-ne, dibuixant-ne, buscant-ne, temptant-ne.” I, com que les paraules no vénen soles, “cal anar a buscar-les. Cal convocar-les. Cal perseguir-les. Llimar-les. Ensabonar-les. Polititzar-les. Despolititzar-les...” Tot per construir la metamorfosi de personatges com Pierre en Pere, que va nàixer valencià i va morir francés. I la de la història central, la del poeta Vidal Palau que es va veure obligat a abandonar Barcelona, el seu far: “Hui és el meu Súnion. A penes fa tres mesos de la mort de Carles Riba i el far està orfe ‘ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur’”. I va decidir morir per donar vida a Art K. Logan escriptor de novel·les fàcils que ell mateix havia qualificat de subliteratura. Una història, unes històries que Eduard, el protagonista, ha d’aclarir, negant-se a mirar cap al propi passat marcat per una derrota personal amb nom de dona. L’Eduard abandonat és un periodista que haurà de fer una faena més pròpia d’un novel·lista o d’un detectiu privat. 

Levante, 9 d'abril de 2018