dilluns, 19 de febrer de 2018

Que no passa res!



L’altre dia, mentre caminava, escoltava en una ràdio espanyola una entrevista a Leonardo Padura que va ser Premi Princesa d’Astúries de les lletres. Ja sabeu aquell novel·lista i periodista cubà conegut, sobretot, per les seues novel·les policíaques protagonitzades per l’inspector Mario Conde en què podem apreciar una forta crítica de la societat cubana i on encara trobem el sabor, la influència, de les novel·les del nostre Manuel Vázquez Montalban. En l’entrevista li van preguntar que opinava del procés català. Després d’un breu silenci, va contestar que ell no vivia a Catalunya i, per tant, no s’atrevia a opinar. No volia prendre partit, deia. I ho va justificar dient que a ell tampoc no li agradava que el personal anara quinze dies a Cuba i li la volguera explicar. I això em va fer pensar no només en les persones que opinen en els mitjans de comunicació sobre el tema sense viure-hi, sinó sense tenir-ne ni idea. No puc entendre com en ràdios i televisions, que van de serioses, opinen els seus tertulians cada dia sense la presència de cap veu catalana, sense la presència de cap veu implicada. Per això m’agrada informar-me del procés a través dels mitjans de comunicació catalans en què apareixen els d’un “bàndol” i de l’altre, però són tots del terreny i saben de què parlen.


Pitjor és al País Valencià que els del PP consideren que el personal és ignorant. Creuen que no ha anat a escola i el volen enganyar. L’eurodiputat del PP Santí Fisas va dir a l’ama del PP valencià, Isabel Bonig —si us plau, que dure aquesta senyora en el càrrec— que en política no valia tot, després de fer-li l’afirmació: “El català i el valencià són la mateixa llengua”. I és que el PP valencià, d’acord amb el PP de l’estat, sempre que poden neguen l’evidència i afirmen, esperpènticament, que el valencià només és oficial al País Valencià. I ho fan en públic sabent que menteixen, mentre que, en privat, com no volen passar per ignorants et reconeixen, amb tot el cinisme del món, la unitat de la llengua. Per això, un se n’alegra que, en un debat parlamentari, la diputada del partit popular, Beatriz Gascó, admetera que el valencià és el mateix idioma que el català. Me n’alegre tot i no tenir massa clar que ho fera de manera voluntària. Ho va fer per defensar-se de les crítiques dels sindicats de professors: “Això és un mapa lingüístic. Que no passa res! Que és veritat, els mapes lingüístics existeixen”, diu la diputada popular mentre ensenya un mapa dels Països Catalans. Un mapa que contraposava amb la divisió comarcal d’un altre mapa també dels Països Catalans.  Mapa lingüístic sí, comarcal no. En alguna cosa sembla que han avançat els homes i dones  del PP.

Levante, 19 de febrer de 2018

dilluns, 12 de febrer de 2018

Trencar l'ou






Alguns amics em demanen que escriga més de política. I la veritat és que no en tinc gens, de ganes. Generalment escric de política quan no tinc un altre tema que considere més interessant o divertit. I és que la majoria dels polítics d’ara, com els de la transició, no estan a l’alçada per a resoldre els problemes, els grans problemes que tenim. No tenen cap projecte de futur seriós per a nosaltres. Només treballen a curt termini per guanyar les eleccions sense tenir clar “què fer” —que és el títol d’un llibre de Lenin— després d’aconseguir la victòria. Mireu què fa Pedro Sánchez que va derrotar els adversaris en unes primàries i s’ha desdit, en els fets, de tot el que va prometre. Ja ho va explicar un mestre meu durant la transició: “Volien fer una truita? Doncs la primera operació per fer una truita consisteix a trencar l’ou. Però ningú no s’hi ha atrevit. En conseqüència no hi ha truita. L’ou continua sencer, potser amb algun badallet en la corfa, i s’ha acabat”. 

I els que pensàvem que açò anava a ser una altra cosa haurem d’esperar i aguantar. Haurem de tenir paciència. Seguirem votant perquè cal votar. I ho farem sempre elegint la millor opció o, si voleu, la que menys fàstic ens done, tant se val! És una qüestió de gustos: de gustibus non est disputandum. Unes vegades ens fem més pragmàtics i votem el partit dels nostres amb més possibilitats de governar i, fins i tot, podem arribar a col·laborar-hi. I altres vegades votem a qui s’acosta més a la nostra utopia. I ho fem perquè sabem que no tots els polítics són igual com diu el discurs de la dreta. Malgrat totes limitacions, preferisc tenir de president Ximo Puig que Francisco Camps, que encara està buscant l’escalonet que li falta. I preferisc també tenir Enric Morera de president de les Corts que Juan Gabriel Cotino, empresari i polític espanyol del Partit Popular. El que no m’agrada és tenir els meus en oposició a Rajoy. M’agradaria que governaren. Però volen governar? Sembla que, ara, no. No volen trencar l’ou per fer la truita. Ni tan sols fer-li un badallet a la corfa.

No sé si saben que “ells”, els de sempre, estan preparant una espècie de Macrons perquè governen, ací i a l’altiplà. Ja no els acaba de fer el pes ni Rajoy ni Isabel Bonig. Volen uns Macrons que diguen una cosa així com ha dit l’orginal francés a Còrcega: “Estic disposat a reconéixer la singularitat de Còrcega en la Constitució” però “el francés és l’única llengua oficial”. Ho veieu? Res de trencar l’ou. Només pintar un poquet la corfeta. No us penseu que va de broma: aneu pensant en un populista que anirà de centre, però que és més de dretes que els del Partit Popular que ja és dir. És on “ells” hi posaran els duros. Tot per evitar que es trenque l’ou.


Levante, 12 de febrer de 2018

dilluns, 5 de febrer de 2018

La paraula és l'home






Una vegada, fa molts anys, vaig col·laborar en uns llibres i, en un principi,  per descuit o per oblit, no vam fer cap contracte. Un dia els editors, que se n’havien adonat, ens preguntaren per què no havíem dit res, per què no havíem reclamat el compromís per escrit. Nosaltres vam respondre que no havíem dit res perquè tots els anys cobràvem religiosament els drets d’autors. Que confiàvem en la seua paraula. “Nosaltres venim d’un món en què la paraula és l’home”, els vam dir. I era la veritat més pura, perquè això era de les primeres coses que ens havien ensenyat els nostres pares: a complir la paraula donada, a no fallar, a complir els compromisos. Els nostres pares estaven acostumats als tractes en el camp, en el tall mateix on treballaven, “en el tall mateix de la segada” i no necessitaven  cap intermediari, cap persona que alçara acta notarial que certificara les seues paraules que es donaven sense cap testimoni. No feia falta pagar cap honorari perquè es complira la paraula donada.  “Què vols d’aquella taronja?”, preguntava un. “Tant”,  contestava l’altre. “Entesos” i es donaven les mans i el tracte quedava fet. No se’n parlava més. Ploguera o nevara les taronges o els melons canviaven de propietari encara que la pedra o el fred les fera malbé. Eren homes i dones de paraula.

Si aquells homes i aquelles dones alçaren el cap, segur que no entendrien aquest món d’espavilats en què, per molt paper que es signe i per molt que tot el que es diga estiga “enregistrat”, ningú no compleix la paraula donada. Si parlem dels polítics, la cosa és encara més exagerada. Mireu, si voleu, el fava de Pedro Sánchez que s’ha rebel·lat contra Susana Díaz només per seguir cobrant i seguir dirigint el partit dels socialistes espanyols. S’ha rebel·lat contra totes les mòmies i contra tots els zombis del seu partit per fer el mateix que ells mateixos hagueren fet: amagar-se darreres les cortines i pegar cabotades a totes les decisions de Rajoy sense cap projecte propi de veritat. Ni per a Catalunya ni per a Espanya. Per arribar on ha arribat, no feia falta el camí de mentir a les bases amb el “no és no” per a, després, dir que sí a totes les ocurrències de Rajoy.  Per a compartir totes les cacicades contra la democràcia.


Del PP i de Ciutadans ni parlar-ne. Cada dia incompleixen la paraula donada i fan tot el possible per portar els socialistes al solc: que visca Espanya! I a per “ells”, “oe, oe”! Tot per seguir el recte camí  d’accés al ple domini de la terra per part del nou partit únic que anomenen el dels constitucionalistes: el Partit Socialista Liberal Conservador Republicà i Monàrquic. Encara com queda un poquet de PSPV. Veurem fins a quan, perquè si fóra per l’incombustible i perpetu en el càrrecs José Luís Ábalos Meco, ja ho sabeu: només visca Espanya! 

Levante, 5 de febrer de 2018

Els amics de Camps




Ho va dir el Molt Honorable Francisco Camps molt clar i no recorde si en català: “La veritat està cada dia més a prop. Queda un o dos escalonets i, aleshores, tota aquesta qüestió tan estranya tan absurda i tan estrafolària haurà passat al passat de la nostra realitat”.  No sé d’on es va traure Camps la metàfora de l’escalonet. L’únic refrany que he trobat en la nostra llengua referit a l’escaló és aquest: “D’escaló en escaló pugen l’escala” que vol dir que les coses han de fer-se per graus i no a grans envestides sobtades. Cosa que no podem aplicar a la gestió de Camps en què van voler construir torres tan enlairades que no sé si en quedà alguna que no ha caigut o ha estat enderrocada. Ni tan sols el seu amic i secretari general del seu partit, Ricardo Costa, ha volgut apuntalar la seua obra. Costa ha preferit ser-li set vegades “lleial”: 

Primera: “Les decisions més importants de la campanya de 2007 les prenia Francisco Camps”. Segona: “Sí, és veritat que el PP es finançava amb diners negres...”. Tercera: “Camps ordenà posar focs artificials i banda de música en un míting de Mariano Rajoy en 2007 i es va pagar en diners opacs”. Quarta —ací sembla que té por que se l’enduga el dimoni. Com que vol anar al cel, es confessa i demana perdó—: “Sóc conscient del que estic dient. Vull declarar el meu penediment i demanar perdó”. Cinquena —continua amb la lleialtat als amics—: “Víctor Campos (exvicepresident de la Generalitat valenciana) m’ensenyà uns sobres amb diners en efectiu, que són dels empresaris que tenien relació amb l’Administració que volien ajudar el partit. I que era un encàrrec que li havia fet  Camps. Sisena: “Luís Barcenas (extresorer del PP nacional), i crec recordar textualment les frases em va dir: ‘Això és una pràctica prohibida en el PP a nivell nacional i seria un Filesa 2”. Setena: Pablo Crespo i Álvaro Pérez em van  lliurar un rellotge Breitling d'or que vaig tornar personalment a Álvaro Pérez. Em diuen que ho feren perquè no els demanàvem res a canvi de donar-los treball.


Potser l’honorable creia que pujava l’escala de la veritat i només li faltava un escalonet, però sembla que com a mínim li’n quedaven set. No he trobat, però, en cap diccionari això de faltar un escalonet. De faltar només he trobat: “faltar un regó”, que vol dir tindre poc coneixement, poc trellat. Ara, entenc que el president no podia dir d’ell mateix que li faltava un regó i va preferir l’escalonet per pujar a la veritat. Però el que és evident és que tenia poc coneixement, poc trellat, com a mínim per buscar-se els amics, perquè amb amics així, com Costa, per a què vols els enemics?

Levante 29 de gener de 2018

dilluns, 22 de gener de 2018

La terra prohibida




Crec que la primera vegada que vaig llegir Manuel de Pedrolo va ser quan encara feia el batxiller i va ser alguna narració del primer volum de les obres completes que em deixà Emili Chaqués, un company de classe. Supose que voldria desintoxicar-me de l’obra obligatòria que havia de llegir en l’assignatura d’espanyol que era Niebla de don Miguel de Unamuno. No m’haguera estranyat que la intenció d’aquell professor, que era un feixista impresentable, fóra que avorrírem la lectura per a sempre.

Després, vaig continuar llegint Pedrolo i vaig descobrir un dels autors més prolífics de la literatura catalana que va tocar tots els pals de la baralla: poesia, teatre, assaig, però, sobretot, narració. En la narració Pedrolo va ser molt ambiciós i va voler conrear tots els subgèneres temàtics de la novel·la i també va fer l’esforç d’intentar introduir en la literatura catalana les innovacions tècniques de la narrativa del segle XX.

La meua afició a la novel·la de lladres i serenos, que m’havia encomanat Joan Fuster, em portà a seguir-lo com a director de la col·lecció La Cua de Palla, d’Edicions 62, en què vaig poder gaudir, en la meua llengua, de mestres del gènere com Hammet, Chandler o Simenon i que contava amb traductors com Joan Oliver o Maria Aurèlia Campmany. Pedrolo volia impulsar el gènere amb la intenció de guanyar lectors en català. No només, però, va impulsar el gènere, sinó que també el conreà amb dues magnífiques novel·les com  Mossegar-se la cua (1968) o Joc Brut (1965). 

Amb la mateixa intenció de buscar lectors, practicà el gènere de ciència-ficció amb una novel·la que es va convertir en un èxit de vendes entre el públic juvenil. Parle, és clar, del Mecanoscrit del segon origen que ha passat al cinema i a la televisió. 


No és el meu propòsit ara i ací parlar de manera exhaustiva de l’obra de Pedrolo que consta de més de cent títols. Només vull recordar que enguany celebrem l’Any Pedrolo perquè fa cent anys del seu naixement i que començarà amb la presentació de La terra prohibida (volum1),  l’obra de més valor històric de l’autor, imprescindible per a entendre les arrels socials del moviment independentista català. L’obra es va escriure el 1957 però no es va poder publicar fins el 1977. Una novel·la que ara té molta més vigència que en 1977 quan es va recuperar l’autonomia i no es volia, o no es podia parlar d’independència. Com diu la seua filla, que impulsa des de 2005 la Fundació Pedrolo, el seu pare “era radicalment ateu, radicalment anticapitalista i antiautonomista”. “Era un transgressor que molestava al sistema i vivia compromés amb la llengua i cultura del país. Posicions que defensava en la seua obra.

Levante, 22 de gener de 2018

dilluns, 15 de gener de 2018

Gra-no-ta





Sembla que no eren “novel·les” els informes de la policia nacional, com va dir Pablo Crespo davant del jutge. Hi ha moltes possibilitats que no siguen ficció, sinó fets reals. Els titulars de tots els diaris ho repeteixen: “Correa confessa al jutge els pagaments en “b” del PP valencià i implica Camps”. I tothom parla clarament de “trama”, d’organització criminal i de partit  corrupte. ¿De què més s’ha d’acusar a un partit perquè la justícia es plantege la seua il·legalització? No dic que ho faça, sinó que, simplement, s’ho plantege. Compromís va registrar davant la Fiscalia Anticorrupció una sol·licitud perquè promoguera declarar el PP com a organització il·lícita i la il·legalitzara per incompliment de la  Llei de partits polítics, ja que, els seus “casos” de corrupció no eren aïllats, sinó que semblava que responien a una manera d’actuar organitzada. Ni cas els van fer. Ara, arriba la secretària de Ciutadania del PSPV, Anna Barceló, i diu que el PP “hauria d’estar il·legalitzat”, però sembla que no ha fet cap denuncia, ni cap proposta on correspon perquè siga així. Jo no entenc de lleis, però tinc una pregunta molt clara i molt concreta: què ha de fer més el PP perquè l’il·legalitzen? Ja no me n’imagine de molt més grosses de les que, presumiblement, ha fet.

La que em fa riure, però, és Mari Carmen Sanchéz, la síndica de Ciutadans, que vol que el PP demane perdó, un a un, a tots els valencians. Que demanen perdó? De què van? Demanant perdó no ho arreglen. O potser sí des del seu punt de vista cristià. És molt senzill: “Si són culpables haurien de mester perdó”. Déu ha donat ulls a l’home pecador perquè plore els seus pecats. Sí, que es confessen, que resen dues o tres avemaries i que pugen els dos escalonets que deia Francisco Camps que els faltaven. I en pau: perdonats. Que busquen un rector que no demane massa detalls.  Que facen com nosaltres, quan érem xiquets, que anàvem a buscar un confessor que tinguera prou en la generalització: “He comés actes impurs”. Així, al dia següent, nets de pecats, podíem tornar-nos a embrutar sense el perill d’acumulació. Una ganga, no? Això són el que volen els seus socis de l’oposició, Ciutadans, que comparteixen ideari i mentides sobre l’adoctrinament i l’anticatalanisme. No saben, però, ni tan sols, que és adoctrinar. Els ho explique en poques frases. “Lee”, va manar el mestre.  “Gra-no-ta”, diu el xiquet. “Flist-flast, fliu-flau”, bufetades. “Ra-na”, diu el mestre. I el xiquet no entén perquè ha de dir “rana”, si està molt clar que és una granota.  Això en el franquisme. Ara, en democràcia, els que ensenyen al xiquet que una granota es diu granota, els volen denunciar per adoctrinar i per catalanistes. Uns i altres: els del PP i els de Ciutadans. Això és la nostra dreta.

Levante, 15 de gener de 2018


dilluns, 8 de gener de 2018

Els mòbils en l'aula





L’altre dia un professor jove em deia que calia restringir l’ús dels mòbils en les aules perquè distorsionen l’atenció dels alumnes. El jove professor estava eufòric perquè les escoles franceses estaran lliures de mòbils a partir del pròxim setembre. Sembla que Emmanuel Macron vol complir una de les seues promeses electorals donant la raó als partidaris de la creuada contra aquests aparells imprescindibles.  Jo li vaig dir que no tenia trellat el que deia, que no es podia estar en contra dels avanços de les noves tecnologies i que no només no s’havien de prohibir, sinó que era necessari aprofitar-les i calia ensenyar els alumnes a fer-les servir com a eines d’aprenentatge. “Però si es distrauen enviant-se missatgets”, em digué. Aleshores li vaig explicar que en la meua època d’estudiant també ens enviàvem missatges amb paperets escrits i que, amb paper de fumar,  fèiem petites pancartes que, amb molta habilitat nugàvem a les potes de les mosques. “Què distreu més?”, li preguntava. “ Però si no paren de jugar”, insistia. I nosaltres jugàvem també a tota classe de jocs. A afonar vaixells: “A, dos”, deia un; “tocat”, deia el company. Al joc del penjat que consisteix a endevinar el mot que pensa un dels participants. I a tota classe de guerres que jugàvem sense més material que un paper i un bolígraf. No. No és veritat que ara s’hi juga més que abans.

Encara com a casa nostra sembla que hi ha més coneixement i molts professors que pensen que si li tanques la porta a la realitat t’entrarà per la finestra. Defenen que els mòbils no es poden prohibir, sinó que cal aprofitar-los com a ferramenta educativa. “Mira he ensenyat als meus alumnes a baixar-se el Diccionari normatiu, un de sinònims i, fins i tot, l’Alcover que a mi em costà, en el seu temps, un ull de la cara i avui el tenim de franc en la xarxa i és molt més còmode d’utilitzar. Poses el ditet, escrius en la finestreta i ja està”, em diu un altre professor amic. Fins i tot poden sentir els poemes d’Ausiàs March cantats per Raimon, li dic. I és que la lectura d’avui no té res a veure amb la lectura d’ahir. Si no volem que els joves es perden navegant sense brúixola en la mar de les xarxes socials, no podem ignorar les noves tecnologies, sinó que cal ensenyar-los a navegar. Cal ensenyar-los quins perills i quins ports amics poden trobar, qui són els amics i qui són els enemics, quines pàgines són bones i quines són les dolentes. Sabem les conseqüències, perquè estan estudiades, del que suposà la revolució de la impremta: canvià completament la manera de llegir. Significà encarar-se, directament amb els textos sense intermediaris. La revolució d’ara, la de les xarxes socials, serà tan o més important que aquella. No la podem negar i, per tant, cal afrontar-la.

Levante, 8 de gener de 2018