dilluns, 11 de desembre de 2017

Avui comença la ràdio






Tinc el mal costum d’engegar-me la ràdio a través del mòbil per dormir. Normalment sempre connecte les mateixes emissores —amigues i no tan amigues—, però, quan retransmeten un partit de futbol que no m’interessa, pose el ditet per buscar alguna cosa que m’entretinga i, sobretot, que em porte la son. No fa molts dies, buscant una emissora on quedar-me, vaig escoltar música en valencià i em vaig aturar. I, així, em vaig assabentar que, sota el paraigua de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i amb el nom d’À Punt, el nou espai de comunicació havia començat les emissions en proves amb música en valencià i falques de presentació de la nova ràdio. 

I veig, a través del Facebook, Reis Juan, que acaba de posar-se en marxa el d’ À Punt. Entre i em trobe: “Hola! Benvinguts i benvingudes al Facebook d’À Punt, l’espai públic de comunicació valencià. Dilluns, 11 de desembre, comencen les emissions de ràdio i en aquest vídeo descobriràs tot el que podràs escoltar. Emprenem un viatge apassionant. Ens hi acompanyes?”.  Pose play al vídeo i em trobe amb la cara del meu amic Carles Galletero, que farà un programa  que es diu Cuina de Bancal, però també veig les de Joan Espinosa, Aitana Ferrer, Irene Rodrigo, Reis Juan, Maria Josep Poquet, Amàlia Garrigos, Rafa Albert, Aitana Ferrer... M’imagine ja el programa de Carles, però entre en el seu Facebook per veure si explica alguna cosa. I veig una foto amb els seus companys amb un peu que diu: “Presente el dimarts que ve Cuina de bancal. Sí, el tercer per l’esquerre sóc jo, el nano ‘pelaet’! Ara presente en À punt ràdio un programa de gastronomia, cultura culinària, oci, turisme rural, agricultura, (ja ho havia dit?), amb el meu humor, la meua gràcia, el meu trellat i les meues ganes d’entretindre. Un programa per a fer-vos riure i acompanyar-vos els matins dels dimarts de 13,00 a 14,00 hores, abans de dinar, per fer gana. Estic content, perquè sé que molts se n’alegreu!” Pots estar ben segur Carles, molts ens n’alegrem. Ens n’alegrem, sobretot, perquè la llengua torna a tenir una eina imprescindible per a la seua normalització. Comencem amb la ràdio i esperem gaudir prompte de la televisió. Nosaltres ens n’alegrem, però el PP, que està en contra de la normalització del valencià, ja comença a protestar sense cap tipus de vergonya. No només va fer inviables la ràdio i televisió valencianes fins a tancar-les, liquidar-les, sinó que ara posarà tots els entrebancs perquè puguem gaudir de mitjans de comunicació en la nostra llengua. Serà la història de sempre: comencen amb la crítica del llibre d’estil i seguiran en cada pas que el valencià avance. Ho tenen molt clar. 

Levante, 11 de desembre de 2017
                                                                                    


dilluns, 4 de desembre de 2017

Les veus de Shakespeare




El meu amic Vicent Olmos em fa arribar un llibre que m’ha semblat molt interessant i entretingut: Shakespeare en la veu dels traductors  (Afers) de Josep Maria Fulquet.  Es tracta d’un llibre sobretot oportú, perquè m’arriba en un moment en que estic rellegint Hamlet (Quaderns Crema), en la magnífica, moderna i atrevida traducció de Joan Sellent. El llibre de Fulquet t’explica que la veu del traductor ha d’enriquir la llengua d’arribada i, per consegüent, la literatura que s’hi genera. La llengua de recepció trau tota mena de profits de la llengua de l’original, com ara: préstecs lèxics, neologismes, metàfores... La literatura de recepció s’enriqueix “per dir-ho d’una manera tòpica, amb la incorporació al propi terrer dels  tresors de les literatures estrangeres”. Les llengües, però, evolucionen i, per això, cal adaptar les traduccions a les circumstàncies de temps, de lloc i de tradició. Les traduccions antigues, encara que en molts casos són molt bones, poden quedar obsoletes  i cal fer-ne de noves i més adequades als nous lectors i a les noves circumstàncies. Jo afegiria que també els nostres textos clàssics, moltes vegades, si volem que arriben a un públic ampli, necessiten, amb el temps, adaptacions als diferents públics que en poden ser nous receptors. 


Clàssics que són necessaris per la seua qualitat i perquè tracten els temes universals de tots els temps i, per tant, actuals. Hamlet, que tinc entre mans, tracta el tema de la venjança, el sentit de la vida... Però també és una obra que reflexiona sobre el mateix teatre i, fins i tot, vol explicar-nos com han d’actuar els actors. No només els actors, però, perquè podríem aplicar els consells que Hamlet dóna a uns actors que passaven per allí a alguns polítics o periodistes actuals que em compte de dir les coses de manera seriosa escridassen i sobreactuen: “Et prego que recitis aquests versos tal com jo els he dit: fent-los lliscar sobre la llengua; si els has de dir cridant, com fan molts actors, ja tant se val que els digui el pregoner de la ciutat. Tampoc no facis anar les mans així, com si tallessis l’aire: sigues mesurat en tot. Perquè enmig del torrent, la tempesta o el que jo en dic el remolí de la passió, has d’adquirir i transmetre una moderació que hi done fluïdesa. Se’m revolta l’ànima quan sento un d’aquests individus cridaners amb perruca destrossant les emocions, literalment convertint-les en parracs i esqueixant les orelles dels espectadors del pati, la majoria dels quals no volen altra cosa que sorolls i pantomimes absurdes. Jo,  aquests actors faria que els fuetegessin per voler ser més inflats que en Tergamant, més herodistes que el mateix Herodes. No els imitis, t’ho prego.” No vull dir noms, no diré noms...

Levante, 4 de desembre de2017



dilluns, 27 de novembre de 2017

Ni de dretes ni d'esquerres






Parlar del PP i de Ciutadans és parlar de la dreta espanyola —a Espanya i a Catalunya, de la mateixa manera que quan parlem de Blasco Ibañez o de Juan Marsé, parlem de literatura espanyola. La dreta espanyola està igual com sempre i fa el mateix paper, però la dreta catalana i catalanista de tota la vida ha canviat. Està desconeguda. Només cal recordar que en mig d’una situació social de tensions revolucionàries i amb creixement del proletariat industrial, la crisi econòmica des del 1919 i els fracassos de la política colonial espanyola al Marroc, la Mancomunitat i la Lliga —partit catalanista de la burgesia catalana—van veure com a alternativa “agradable” el colp d’estat de Primo de Rivera perquè era la seua alternativa per a resoldre els problemes. Només cal recordar que Puig i Cadafalch va formar part del comité de comiat que va anar a l’estació del tren quan Primo de Rivera marxava cap a Madrid a prendre el poder d’Espanya. Va ser a Catalunya on es va crear l’atmosfera “histèrica” per buscar Primo de Rivera com a “salvador”: “En el dilema entre un fet extralegal i la corrupció del sistema, optem pel primer”, va escriure Puig i Cadafalch. 

Ara, la cosa ha canviat. La dreta catalana independentista crida no l’exèrcit i la guàrdia civil, sinó Esquerra Republicana i la CUP, els anticapitalistes, els seus “enemics” naturals de classe de sempre. I què fa la dreta moderada, catalanista, però espanyola? Anar-se’n amb el PSOE, que en teoria són socialistes i d’esquerres, però que no són de nació oprimida… Us imagineu Duran i Lleida, des de la seua habitació de luxe del Palace, amb el puny en alt, dient que votarà el PSC?  Com deu ser la dreta espanyola que fins i tot Duran i Lleida votarà l’“esquerra”?


I és que la cosa, ara, no va d’esquerres ni de dretes: va d’espanyols i catalans i cadascú juga a favor de la seua nació. L’esquerra de la Primera internacional ja no existeix. On és aquell intent dels sectors més avançats del moviment obrer de donar expressió organitzativa a la política internacionalista en què jugaren un paper important Marx, Engels i, fins i tot, Bakunin? Que no s’equivoquen els amics internacionalistes del PSOE. Pedro Sánchez va d’espanyol i Iceta també. Aquest darrer intenta dissimular-ho aliant-se amb el sector més de dreta de l’antiga Unió Democràtica de Catalunya. Però el PSC no s’ha aliat amb ells per ser de dretes, sinó pel seu espanyolisme. Recordeu que Duran ha dit que la crisi a Catalunya no passa per una negociació bilateral entre la Generalitat i el Govern central, sinó per un acord en el Congrés dels Diputats “on resideix la sobirania nacional”: plantejament comú de l’esquerra i dreta espanyola. Pregunteu-ho a Carolina Bescansa.


Levante, 27 de novembre de 2017 

dilluns, 20 de novembre de 2017

Patriotisme caspós


Els mateixos que demanaven mà dura i repressió contra la “gosadia” dels independentistes catalans, ara els acusen de covards i traïdors. Es pensen que els independentistes tenen també la “caspa” que denunciava Joan Maragall del nacionalisme espanyol en la seua Oda a Espanya: “T’han parlat massa dels saguntins i dels qui per la pàtria moren; les teves glòries i els teus records, records i glòries  només de morts: has viscut trista.” Voldrien que els independentistes catalans es feren els màrtirs i  pensaren més en l’honor i poc en el viure. “Oh trista Espanya!”. I com que intenten evadir la presó, com faria qualsevol persona que fóra “normal”,  els acusen de traïdors, porucs i covards: “La covardia manifesta dels colpistes catalans és esbalaïdora. Uns han eixit corrent a refugiar-se a Bèlgica, altres han callat en l’Audiència Nacional i la resta s’està engolint sense piular l’article 155”. Què volen aquesta gent? Una cosa és estar condemnat a mort i, abans que t’afusellen, quan ja no pots fer res, alçar el puny i cridar: visca la República! I una altra és, abans de ser condemnat, confirmar i dir que sí a totes les coses que t’acusen. Malgrat que ara, segons totes les veus del poder polític i mediàtic de l’estat espanyol, tenim presons de quatre o cinc estreles —les millors dels món—, hom fa tot el que pot per no anar a la presó. Si fóra necessari, fins i tot, ballaria o mentiria.  Com el poeta pensaria en la vida de l’entorn, aixecaria el front i somriuria als set colors que hi ha en els núvols i passaria d’aquells que, després de reprimir-ho tot, hipòcritament, es pregunten: “No van prometre que Catalunya seria una República Independent? On és? Com a nacionalistes que són, volen els independentistes catalans humiliats i derrotats.


Pitjor encara són els que van de “progres”, els que diuen que tenen ganes que passe tot per atendre els problemes “reals”. Un problemes que ells mateixos tenen desatesos després d’haver manat, fins i tot, en unes quantes legislatures. Diuen que són internacionalistes, republicans i socialistes, però van agafats de la mà de la dreta per defensar gran part del testament de Francisco Franco.  Volen que passe tot —tot és el problema català—, perquè estan incòmodes en el paper que fan. Però ho tenen molt clar perquè la majoria són “llanterners” que viuen d’empassar-se gripaus grandets. Pregunteu-li-ho a Miquel Iceta o a José Luís Ábalos, —aquest darrer, malgrat estar tota la vida amb càrrecs valencians, no sap dir ni “bon dia”—. El seu “no” a Rajoy ha sigut “sí”. Els seus eterns càrrecs fan  el paper dels diners d’Anselm de Turmeda: “Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu “no” fan-li dir “hoc”. Vejats miracle!”

Levante, 20 de novembre de 2017

dilluns, 13 de novembre de 2017

A l'ombra del temps



Un amic, que imparteix classe de valencià a la Vega Baixa, m’envia un manifest a favor dels professors de l’assignatura de valencià i enfront de la persecució que sofreixen per part, d’entre altres, d’alguna federació de pares i persones significatives del PP i de Ciutadans. Cal respectar l’estat de dret, diuen. I això sembla que, per a “ells”, significa que ensenyar valencià deu ser alguna cosa subversiva. El fet em fa recordar quan començàrem l’any 83 del segle passat a impartir classes de valencià als instituts i les escoles del país. La meua dona i els companys que els havia tocat Elda patien les manifestacions de les mares de la Plaça de Castelar que volien imitar l’Associació de les Mares de la Plaça de Maig que lluitaven per recuperar amb vida els detinguts desapareguts per la dictadura argentina i demanar justícia contra els responsables d’uns veritables crims contra la humanitat. A la plaça de Castelar d’Elda un bon grapat de dones amb un mocador blau al cap volien fer com aquelles dones argentines que patien de veritat. Elles no patien. Només protestaven contra el valencià amb cartells que duien eslògans com: no als dialectes, no a la imposició del valencià en les escoles d’Elda. Elles no només no volien que no s’ensenyara el valencià que era voluntari segons la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Elles volien que el valencià desapareguera. Encara recorde la gran manifestació que vam fer a Alacant i com el meu amic Josep Lluís Blasco em preguntà: què fas tu amb aquesta pancarta? Tenia raó em preguntar-m’ho perquè la pancarta deia: Elda amb el valencià.


Ara, més de trenta anys després i apunt de jubilar-nos, els joves docents que imparteixen valencià a les terres del sud tornen a patir la persecució dels mateixos de sempre que promouen pronunciacions judicials contra una llengua reprimida i dèbil. Com sempre, hem de tornar a signar manifestos en què en definitiva es demana que deixen fer la seua faena als professors. “Sí, Voro”, em deia el meu amic: “Ja contaria jo a Toni Cantó coses de llengua i de doctrina. Encara recorde com, sent un xiquet que no alçava un pam de terra, vaig rebre la primera hòstia per parlar valencià d’un capellà que portava una sotana negra que li tapava del coll als peus. Quan vingué la democràcia, la vaig encetar gairebé intentant ensenyar el valencià a uns xiquets d’Alacant amb tots els entrebancs que ens posava la dreta del moment i de sempre. I ara, que vaig a jubilar-me, tornem altra vegada a la mateixa batalleta. Encara com no em queda res, perquè, si no, abandonaria. No puc entendre com encara es pregunten perquè molta gent se’n vol anar i es vol quedar sol a casa. Algú entén alguna cosa?”.

Levante, 13 de novembre de 2017

dilluns, 6 de novembre de 2017

Nosaltres, els fusterians





Tenim un any molt “mogudet”, malgrat que els comunistes ja no volen ni fer, ni celebrar, el centenari de la Revolució (1917) i els socialistes de l’estat —els de casa volen semblar una altra cosa— s’han fet cosins germans dels de Ciutadans i dels seus companys del PP. Com els comunistes, Pedro Sánchez ha renunciat a fer la Revolució, en el seu cas la “revolucioneta” que ens havia promés de traure Mariano Rajoy del govern de l’altiplà. Per això, perquè els comunistes no volen celebrar el centenari de la Revolució russa i els socialistes es volen casar amb Rajoy o tocar la flauta, vaig decidir, a principi d’any, que enguany, ploguera o nevara, commemoraria l’any Fuster, el vint-i-cinqué aniversari del seu traspàs. Recordeu que us ho vaig prometre. I ho he fet de la millor manera que he sabut: publicant una antologia dels seus textos Fuster per a joves (Onada Edicions) i coordinant l’edició junt a Josep Lozano del llibre homenatge en què participen més de vuitanta escriptors   valencianes, Nosaltres els fusterians (Perifèric Edicions).


En les col·laboracions del llibre Nosaltres, els fusterians trobareu apreciacions, anècdotes, sensacions, experiències o judicis de valor, d’homes i dones que d’alguna manera van conéixer personalment,  o no, l’autor de Nosaltres els valencians que donen la sensació d’un ventall, força interessant, de registres. Gràcies al llibre, podem conéixer un Joan Fuster inèdit, el de les converses interminables fins a les tantes hores de la nit, i podem compartir anècdotes que, a banda de ser força interessants, seran imprescindibles per a un estudiós de l’obra i de la vida de Fuster. Qui sabia que Fuster havia d’anar a fitxar a la caserna de la guàrdia civil com conta Josep Lozano de la seua primera visita: “Era un temps convuls. Franco ja no gastava massa salut. Altrament, el 20 de gener del 69,  l’estudiant Enrique Ruano havia “caigut” des d’un seté pis quan estava amb la policia. L’endemà, Madrid vivia una nombrosa manifestació estudiantil contra la dictadura. El 24, el govern decretava l’Estat d’Excepció. N’era ministre d’Informació i Turisme Fraga, i el justificava per: ‘... evitar que se arrastre a la juventud a una orgía de nihilismo y anarquía.’ Fuster va dir-nos, aquell dia que, per l’Estat d’Excepció, l’obligaven a presentar-se cada setmana a la caserna de la Guàrdia Civil.”  O que Manuel Baixauli, que viu al costat de la casa de l’escriptor, vint-i-cinc anys després de la seua mort, encara sent la música de la màquina d’escriure:  “Sovint, quan vinc cansat de la feina, isc al terrat, m’assec i, mirant terrats veïns, antenes, depòsits d’aigua i les formes dels núvols, em bec, a petits glops, una cervesa. És la glòria. Encara sent, de tant en tant, la màquina d’escriure...” 

Levante, 6 de novembre de 2017

dilluns, 30 d’octubre de 2017

Tolstoiesvski





Sembla que acabarem  com vam començar. Un amic meu, Paco Vera, en jubilar-se, va fer un discurs en què deia que acabava la seua vida professional de la mateixa manera que la va començar: lluitant per dignificar la seua professió, la tasca de mestre. Eren els anys de la dura crisi i de les “retallades”. Per cert, unes “retallades” que el nostre govern “progressista” encara no ha sabut revertir. Després de dos anys de nou govern, estem igual de “retalladets” que ens va deixar el PP, excepte “alguna coseta”, que diria Mariano Rajoy. Dic que acabarem com vam començar perquè de nou veig les “pintades” —ara en les xarxes socials— que demanen, llibertat, amnistia i llibertats nacionals, com demanàvem nosaltres quan érem joves. Ací, en terres valencianes, es prepara una manifestació pel finançament just —espere que no punxen.


Com que es tracta de retornar, rellig les obres de Tolstoiesvski que, segon Josep Palacios, és el millor dels novel·listes. Retorne perquè els vaig llegir molt jove i no recorde gairebé res, però, sobretot, perquè arriba a les meues mans la traducció que en va fer Andreu Nin de Crim i càstig, el qual, a més d’intentar fer la revolució, es va dedicar a la traducció de moltes obres russes al català. No puc deixar de preguntar-me: d’on treia el temps Andreu Nin? Segurament, en aquella època, el rellotge no aniria tan de pressa. I, per això,  Nin tenia temps per llegir i traduir els clàssics: “Donar els clàssics russos en català em sembla una empresa magnífica. Quina llàstima que no els pugueu llegir en l’original! És formidable! Jo els conec tots de cap a cap. A pesar que, durant els darrers set anys, he estat absorbit per un treball aclaparador, no he passat gairebé ni un dia sense llegir els clàssics”. Comence amb Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski que, gràcies al revolucionari Nin, en el seu temps tingueren la primera versió en llengua no eslava. Ja ho va dir Josep Maria de Sagarra: era al primera traducció “sencera i vivíssima”. Una traducció sense “retallades” que, segons Sagarra, “la nostra llengua amb les puntes de verdor o d’acidesa, de vegades tan directament biològica, s’encasta d’una manera brutal al realisme sense contemplacions de Dostoievski”. Si voleu llegir Crim i Càstig en la nostra llengua, encara heu d’anar a parar a aquesta magnífica traducció de Nin, perquè no n’hi ha d’altra. I si voleu llegir Anna Karènina, de Tolstoi, us recomane també la traducció que en va fer el polític trotskista nascut al Vendrell que va tenir temps per ser un dels fundadors del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), d’inspiració comunista no estalinista.

Levante, 30 d'octubre de 2017