dilluns, 18 de juny de 2018

Històries orals






Aquesta setmana m’han perseguit les històries orals. Ja sabeu: aquelles històries que, si no s’escriuen, desapareixen com l’escuma de mar. En un mateix dia, el dijous, vaig anar a l’Institut d’Educació Secundària Sucro d’Albalat de la Ribera a parlar de la meua novel·la Quan truquen de matinada que té molt a veure en la història oral. Els ho deia als estudiants: hi ha capítols sencers que estan basats en els testimonis dels mateixos protagonistes, com ara la proclamació de la Revolució Social i el comunisme llibertari a Sollana (1932) —que, per cert, va durar unes quantes hores més que la recent República catalana. Després, vaig assistir, a Alzira, a la presentació de la nova campanya Llegir en valencià, en què participe en el llibre Més tort que una Corbella on també hi ha moltes històries que tenen a veure en l’oralitat: des d’una llegenda situada a la muntanyeta dels Sants fins algun testimoni de fets històrics. I, finalment, ja a poqueta nit, amb Isabel Olmos, vaig participar en la llibreria Fan Set a la presentació del llibre de Joan Montañés Xipell: Examen oral d’històries. L’anecdotari  de Ferran Sanchis (Onada Edicions). Van se un plaer conéixer personalment Xipell i sentir contar les anècdotes que ell ha escrit  i que li ha contat l’entranyable homenot Ferran Sanchis.

Deia que aquesta setmana m’han perseguit les històries orals, perquè la cosa no va acabar aquell dia amb aquells tres actes. A l’institut d’Albalat vaig voler contar als estudiants una història que m’havia contat l’alcalde d’aquella localitat de la Ribera, Felip Hernandis, en una ruta literària a Sueca Va ser quan passàrem davant el sequer i el molí de la Peanya que hi ha al costat de l’església de la Mare de Déu de Sales. Els vaig explicar que aquell sequer i molí, a més d’assecar i treure la corfa a l’arròs i deixar-lo blanc i bonic per a poder-lo comerciar, va ser el lloc ideal per a instal·lar un gran nombre de presos republicans derrotats de tota la comarca. Aleshores, va ser quan  Felip aprofità aquell escenari per a contar-me aquella tan interessant història. La del cas d’una jove del seu poble que anava tots els dies a Sueca a veure el seu nuvi que estava tancat en aquell sequer que feia de presó. Tantes vegades hi va anar i amb tantes poques esperances que acabà enamorant-se del carceller que tots els dies li obria les portes que li ensenyaven el seu nuvi. No és cap broma. És la pura veritat. Mira si és veritat que aquella xicota i aquell guardià van acabar casant-se. La cosa no acaba ací, però, perquè, després de la xarrada amb els alumnes, vaig anar al casino a esmorzar i se’m presentà el senyor alcalde acompanyat de la filla de la xicota aquella que s’havia casat amb el carceller. “Et contaré tota la història”, em va dir.

Levante, 18 de juny de 2018




dilluns, 11 de juny de 2018

Cercant el genius loci





Sabíeu que en febrer de 1940 la Junta Central Fallera de València va decidir organitzar una cavalcada pels territoris de l’antiga Corona d’Aragó? Sí, ho va fer com a pregó de les festes josefines que reprendrien aquell mateix any. Joan Montañés Xipell ho arreplega de Pérez Puche: “Per a l’ocasió, els fallers van habilitar uns ninots que representaven uns hortolans jugant al truc sota un típic emparrat de barraca. El pobre monument de cartó pedra, senill i fusta el van pujar dalt d’un camió de l’exèrcit espanyol i van mamprendre aquella particular marxa triomfal per les terres catalanes. Però els voluntariosos propagandistes, en arribar al riu Ebre per la banda d’Amposta, es van trobar amb el pont enderrocat. Davant la impossibilitat de creuar a l’altra banda de la riba, i així prosseguir la ruta cap a Barcelona, van baixar els ninots i, amb la companyia de la munió d’ebrencs encuriosits que es van aplegar, els van pegar foc en una insòlita cremà, tot just abans de tornar-se’n al Cap i Casal”. Aquella va ser la manera tan berlanguiana, com diu Joan Montañés Xipell, en què la falla-fènix va cremar, alhora que renaixia de les seues cendres després de la guerra. Aquesta anècdota i moltes més són les que Joan Montañés arreplegava en la secció “Rabos de pasa” de Levante de Castelló que no són altra cosa que el fruit de les converses que setmanalment manté amb el seu amic Ferran Sanchis i que ara veuen la llum en el llibre Examen oral d’històries. L’anecdotari de Ferran Sanchis (Onada edicions).

Sense l’escriptura d’aquestes històries, d’aquestes anècdotes, primer al diari Levante i, ara, en forma de llibre, potser s’haguera perdut part de la nostra història, de la nostra memòria col·lectiva. Perquè, si els records no s’escriuen, desapareixen i moren. Es fan fonedissos com hagueren desaparegut si no s’hagueren escrit les històries de la Guerra de Troia, els contes de Les mil i una nit o les rondalles que ha arreplegat Enric Valor. La història va començar quan va brollar l’escriptura i, potser per això també Joan Montañés ha volgut deixar constància escrita de nombrosos successos de la Guerra Civil Espanyola o de la nostra postguerra que havien estat amagats o tergiversats pels mitjans de comunicació o que la documentació, si n’hi ha, ha desaparegut. Unes històries que parteixen d’un pacte previ subscrit entre el redactor i els lectors que consisteix a contar únicament fets certs. Uns fets que potser ajuden a comprendre millor el nostre genius loci,  l’esperit de casa nostra. Ferran Sanchis, protagonista d’algunes anècdotes, assegura que les històries que ha contat a Montañés, per més extraordinàries que pogueren semblar, eren totes verídiques.


Levante, 11 de juny de 2018

dilluns, 4 de juny de 2018

La moció de censura






Com que tenia temps, vaig decidir posar-me els auriculars disposat a caminar per vora riu i empassar-me, sencereta, la moció de censura de Pedro Sánchez a Mariano Rajoy. Era una d’aquelles poques vegades, en un debat d’aquests, en què el desenllaç era incert i, per tant, la cosa tenia molt de morbo. En política cada vegada les coses van més de pressa i es passa del blanc al negre sense cap tipus de problema. Volia veure com s’ho feia Pedro Sánchez per demanar el vot als independentistes catalans i com s’ho feien aquests per justificar el sí després de les darreres actuacions de Pedro Sánchez que havia volgut competir amb Rivera en alçar més alta la bandera espanyola. No feia massa temps havia ajudat el PP a intentar canviar el relat del que havia passat a Catalunya des de l’1 d’octubre. Van voler que s’haguera produït un delicte de rebel·lió que, internacionalment, encara ningú no ha volgut reconéixer. Com que la cosa no va eixir com volien, Pedro Sánchez en va fer una de xiquets i proposà que, com que no havien pogut canviar els fets perquè foren delicte, no tenien més remei que canviar la llei perquè ho foren. Un geni! Un geni perquè en la seua proposta admetia que no s’havia produït el delicte. I, si no havia hagut delicte, què proposava? Alliberar els presos? No, senyor. Tocava canviar la llei. Canviar la llei i criticar els republicans catalans per haver “avantposat idees racistes i supremacistes” i per haver fet Torra president. En definitiva, una estratègia totalment equivocada i que portava Sánchez a ser comparsa i còmplice de les idees i fets de Rajoy i Rivera. S’havia tirat de cap a fundar el partit únic: el Partit Socialista Lliberal Conservador Espanyol.

M’agradaria saber qui és el que ha assessorat Pedro Sánchez perquè fera un canvi tan radical d’estratègia. Pense que, en aquest viatge, algú l’ha assessorat molt bé i li ha explicat que sense Catalunya no podrà governar mai a Espanya i que, si no feia aquest pas, el de la moció de censura, que d’una manera o altra havia promés als seus militants, estava perdut i tenia garantida la derrota en les properes eleccions. I, sobretot, si volia ser un home d’estat, calia que obrira una porta al diàleg.

Amb aquesta perspectiva em vaig posar a sentir el debat. La cosa va començar malament per als meus gustos. Rajoy es va berenar el pobre José Luís Àbalos. Passà, però, que les coses que volia justificar Rajoy eren injustificables i, cal reconèixer-ho, Pedro Sánchez va estar bé. Mira si va estar bé que va aconseguir ser President amb els vots dels independentistes. Ah! No ho oblideu: Es va comprometre amb Joan Baldoví a millorar l’injust finançament nostre.

Levante, 4 de juny de 2018




dilluns, 28 de maig de 2018

Llum a l’atzucac






Entra Manuel Baixauli a casa meua i s’atura a mirar els llibres que tinc damunt la taula al costat de  la poltrona on llig. En tinc un bon grapat d’Edicions Bromera, perquè els meus amics estan productius i guanyen premis. Baixauli, però, es queda mirant Llum a l’atzucac,  el dietari de Ramon Ramon que ha guanyat el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i que porta un dibuix seu com a il·lustració de la coberta. “Ja el tens?”, em pregunta de manera retòrica i l’obri, no sé com s’ho fa, en les pàgines en què es parla d’ell: “L’obra de Manuel Baixauli ha estat la claror que ha desemboirat aquests dies el meu atzucac”. Li agafe el llibre i li dic que és molt més divertit i interessant el passatge que conta com una senyoreta que treballava a la Gran Via Ferran el Catòlic en un prostíbul, que hi havia entre el Col·legi Jesús i Maria i la Comissaria Superior de Policia durant la dècada dels 90, era una gran aficionada a llegir i tenia en les seues preferències la lectura d’obres catalanes com ara: Laura a la ciutat dels sants, L’auca del senyor Esteve, Josafat, La plaça del diamant, Diccionari per a ociosos, Nosaltres els valencians... I és que, com diu Enric Iborra, el dietari deu ser la forma literària més lliure i més flexible de totes. L’extensió de la novel·la és substituïda per la intensitat de cada entrada que et permet canviar de tema en poc de temps i provocar constants efectes de sorpresa perquè en un diari hi cap tot: “una anotació sobre qualsevol fet de l’activitat diària, una nota de lectura, una descripció d’un paisatge, una narració, un aforisme”. Tot seguint el mestratge de Montaigne que va substituir la moral de l’autoritat de l’edat mitjana per una moral de lliure examen: aprendre a pensar lliurement. I això és el que fa Ramon Ramon en el seu dietari amb l’únic terror literari de cercar la metàfora menys imperfecta.

I hi trobem de tot. Aforismes com: “Freud degué gaudir molt amb Mrs Dalloway”. O la ruta que comença amb Karl Marx, al Highgate Cementery amb la irrenunciable onzena tesi d’Ad Feuerbach: “Els filòsofs només han interpretat el món de diverses maneres. És tracta, però, de canviar-lo”. I continua a Harrods, que ofereix qualsevol cosa que promou un consumisme “cosmopolita” que ajuda a l’entesa entre cultures... O et pares a escoltar la cinquena simfonia de Bruckner, la música del qual “és de l’era de la filosofia, dels temps de la metafísica, d’un udol que recorre, submergit o terroríficament vistós, tots els segles”. O, si voleu, el podeu acompanyar a Florència de la millor manera que s’ha d’anar, com Josep Pla anava el segle passat: amb el Vasari sota el braç. I coincidireu en la preferència per L’Annunciació de fra Angelico en què els seus colors vius però temprats estan fets per una ànima sense pecat...

Levante, 28 de maig de 2018

dilluns, 21 de maig de 2018

La literatura recordada






Rellegir, recordar, assajar sobre els motius temàtics de sempre: el retorn, la memòria, la nit, la lectura, els moralistes francesos, els dietaris, el realisme, la novel·la moderna, la crítica... En definitiva, assajar sobre la literatura, la literatura universal, personal, la seua. Això és el que fa Enric Iborra en el seu nou llibre: La literatura recordada, 101 contrapunts de lectures (Edicions Viena). 

Et poses en el llibre i t’entren ganes de llegir tots els textos de què parla. La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, armat, amb els ulls d’esparver, com el veia Dante. El Resum de literatura llatina de Carles Riba. Les paradoxes de l’Odissea: l’heroi que ha sobreviscut a tants perills gràcies a l’astúcia i a l’estar sempre alerta, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni tan sols són els seus. O la tendresa que experimenta, en un somni, Penèlope per les oques (els pretendents) que són mortes per una àguila (Ulisses). El retorn desastrós d’Agamèmnon. Baudelaire: la gran ciutat com a tema artístic, el contacte amb la massa anònima, els poemes en prosa... La reivindicació de l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, perquè l’atracció per la bellesa és la crida de la sirena. La Bellesa és una atracció fatal, una força tràgica, una flor del mal. Poulet que diu que “comprendre és llegir”, però llegir és rellegir; o, més exactament reviure. De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. Criticar, per tant, és recordar. Don Quixot i Emma Bovary que deixen de ser lectors per convertir-se en ex-lectors. Tant s’avorria Emma Bovary, després de casar-se, i en cap moment se li ocorre llegir una novel·leta cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llig són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que havia llegit, en canvi, ho tenien tot pagat. 

La revolució lectora: el pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt de llibres nous i distints: els llibres com a béns de consum. Els moralistes francesos que tendeixen a malfiar-se de l’home, del seu llenguatge, dels seus costums, del seu pensament, de la seua moral. I el dietari com la forma literària més lliure i més flexible de totes. El quadern gris de Josep Pla. El de Fuster com a dipòsit de materials: “no és un diari íntim, sinó l’obrador d’un escriptor”. En definitiva 101 contrapunts de lectures, una orquestració de motius que s’encavalquen i que es creuen. Per a no poder parar de llegir i prendre notes.

Levante, 21 de maig de 2018



dilluns, 14 de maig de 2018

Salvem Bonig







Un professor, indignat, se’n va anar a buscar un amic dels que manen ara —no vull dir noms que després tot se sap. Ja sabeu: de Compromís o del PSOE —que els de Podem no han volgut fer el trio que ens haguera agradat i ens hem perdut. El va trobar i li va preguntar: “Has vist el vídeo d’Isabel Bonig, a Alacant, contra el valencià. Has vist la cara d’odi que feia quan deia que eliminarà el requisit lingüístic i...? Ja ho sabeu: les coses de sempre. L’amic que mana li va contestar: “No et preocupes i deixa-la tranquil·la, perquè Bonig és la nostra candidata en el PP. La millor que podem tenir i la que els portarà a la derrota total. Ha sigut Consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient amb Francisco Camps de president. És una dona del passat més negre del PP valencià i no té futur. La tenen perquè ningú no vol fer-se càrrec d’un vaixell que s’afona. Mira González Pons. No en vol saber res de València”. Jo no sé si l’amic que mana té raó o no. El que m’agradaria veure és Isabel Bonig mirar a la cara qualsevol jove que, gràcies al requisit lingüístic, està treballant a Catalunya de professor, dient-li totes eixes favades que diu contra el valencià. Jo conec molts valencians que treballen a Catalunya o a les Illes gràcies al requisit lingüístic. Que vaja a aquests joves i als familiars d’aquests joves i que els diga que el català i valencià no és el mateix, que es deixen la faena i que tornen a casa. Que vaja i diga  que el valencià no és la mateixa llengua que el català al meu amic de Sollana, Brauli Duart, el timoner que ha dirigit la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals els últims sis anys. O al valencià Vicent Sanchís que dirigeix la Televisió de Catalunya. O que diga als valencians que vulguen treballar a la Torre Glòries de Barcelona, al centre operatiu de Facebook per detectar notícies falses i altres continguts inadequats, que no es presenten a les cinc-centes places que han convocat perquè demanen coneixements de català i no de valencià.

És molt més pitjor encara: aquesta dona no té sentiments? Com no s’emociona sentint parlar la llengua? Per què està en contra? L’altre dia se’m va fer la pell de gallina fent el camí de Sant Jaume amb el meu germà Gonçal. Passàvem caminant al costat d’una casa vora el Miño i va eixir una dona pràcticament plorant d’alegria. “He sentit parlar valencià i em cauen les llàgrimes,” va dir. “Fa molt de temps que visc ací i no el sentia parlar”. Em va fer pensar aquella dona. Sobretot, quan vaig arribar a casa i a través de Facebook vaig sentir bramar Bonig contra la llengua. La vaig sentir i no em va transmetre odi. Si us dic la veritat, aquesta pobra dona em fa llàstima. Molta llàstima perquè no és capaç d’estimar i dignificar la llengua que parlen al seu poble. Tot per un grapat de vots que ja no tindrà.


Levante, 14 de maig de 2018


dilluns, 7 de maig de 2018

Totes li ponen







En Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel, em quede bocabadat en llegir, en l’explicació de com nasqué aquest llibre, la gra importància que li dóna a l’atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d’expressions com aquestes: “totes li ponen” o, la contrària, “no n’ensopega ni una”. Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d’aquest llibre la vida queda com un gran joc d’atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes.

Només arribar al segon capítol et trobes l’explicació a tanta insistència. Conta que arribà el 7 de novembre de 1893 i els seus pares havien d’anar a la inauguració de la temporada al Gran Teatre del Liceu, una de les solemnitats tradicionals més sonades de la tardor barcelonina. El seu pare era un apassionat de l’òpera i comptava, per primera vegada, amb la seua mare, en aquella festa de la capital. L’obra anunciada per a la inauguració era Guillem Tell de Rossini.

La mare ja feia dies que estava en mans de la modista. Però aquella vesprada va passar alguna cosa estranya. Havent dinat, el pare va eixir a donar un tomb, i la mare a fer la darrera visita a la modista. Gaziel, que era petit, aprofità per anar al carrer d’Aragó a veure passar trens acompanyat de la cambrera. En tornar a casa, a l’hora del berenar, tot havia canviat i pres un aire dramàtic. La mare, en vindre de la modista, s’havia tancat a la seua cambra. No hi havia dubte: plorava. De què havia de plorar? Més aviat que de costum comparegué el pare, que venia tot content a sopar d’hora i vestir-se per anar al Liceu. I, en trobar-se solet i a les fosques, demanà tot seguit per l’esposa. La cambrera corregué a encendre les tulipes vermelles de llum on el gas, al començament, xiulava, mentre el pare, tot intrigat, es ficava de pressa a la cambra veïna. Què passava o què havia passat?. 

Quan la mare i el pare aparegueren ja era de nit. Ella tenia els ulls d’haver plorat força. El pare la seguia tot moix i contrariat: “Pensa-t’ho bé —deia ell, volent arreglar-ho—. Encara hi ha temps.” “No: ja t’ho he dit —feia la mare amb veu resignada—. M’estimo més quedar-me”. Després va vindre allò de “Quina sort hem tingut fillet!”. Al Liceu, hi han llançat dues bombes! ... Dorm, petit, dorm, que la mamà vindrà a fer-te companyia.”


Els seients que els pares de Gaziel tenien al Gran Teatre del Liceu eren a la mateixa banda del pati, on havien caigut les bombes, i no gaire lluny del lloc de l’explosió. Si aquella nit els pares de Gaziel hagueren anat a la  inauguració de la temporada, és molt probable que no hagueren tornat. Una bona discussió, una bona baralla, els va salvar.

Levante, 7 de maig de 2018