dilluns, 21 d’agost de 2017

Contra la por és la vida




Assabentar-se d’un atemptat com el de Barcelona passejant pels carrers de Burgos és una experiència molt dura. Molt més dura encara és la de sentir o llegir algun dels comentaris d’algunes persones que es diuen periodistes. Quina vergonya de personal! Sentir indignar-se alguns només perquè el president Puigdemont es lamente, en català, de l’atemptant és una cosa que no puc entendre de cap de les maneres. ¿Amb quina llengua volen que expresse els seus sentiments? No comprendre això és no comprendre res. ¿Com pot algú, després d’una desgràcia així, indignar-se per la llengua en què hom vulga fer-se entendre? 

Ja a casa em pose la tele i escolte les veus de la gent que crida: “No tinc por!” I això em fa recordar la cançó de Raimon: “Anem dient les coses pel seu nom! Si no trenquem el silenci morirem en el silenci. Contra la por és la vida, contra la por és l’amor, contra la por som nosaltres, contra la por sense por.” I comprove que, una vegada més, unes estrofes de Raimon saben expressar els nostres sentiments que tornen a ser contra la por. I pense en les vegades, en el munt de vegades, que he caminat per aquell antic torrent que baixava cap a la mar i que avui és un riu de gent de tot el món que camina per un dels carrer més emblemàtics del nostre país: les rambles. 



Tornarem a fer el camí de la Plaça de Catalunya fins a la mar i ens aturarem a la Font de Canaletes encara que siga per recordar al nostre acompanyant que l’aigua era molt bona i que, qui en beu, sempre retorna a Barcelona. Tornarem a passejar, però, a partir d’ara, sempre tindrem un record per a aquells que van caure un dia d’un més d’agost per culpa de la injustícia i el fanatisme. Un fanatisme que cal combatre de la manera més efectiva i més senzilla que tenim que és tirar al fem moltes de les nostres conviccions,  les que ens sobren. Recordem Hume: “Els errors en matèria de religió són perillosos, els de la filosofia, només ridículs.” O Cioran: “Només té conviccions aquell que no ha aprofundit en res”. No  fa falta anar tan lluny, però, tenim el mestre a casa:  “Tota convicció –convicció seriosa– se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.”

Levante, 21 d'agost de 2017

dilluns, 14 d’agost de 2017

Les veus de la família







Crec que va ser el dissabte 13 de maig quan vaig acompanyar Manolo Baixauli a una conferència que feia el meu amic Enric Iborra a la Vall de Gallinera amb el títol de L’experiència de llegir els clàssics. Em va sorprendre molt gratament l’afluència de públic en aquell amagat i bell racó del nostre país per sentir els comentaris d’Enric d’obres d’autors com ara Homer, Marx, Ausiàs March, Cervantes, Flaubert i Balzac. La vall estava en tot el seu esplendor, verda i bonica, i, ja pel camí, ens vam dir que compraríem cireretes. Vam anar directament a casa Ignasi Mora, a Benissivà, on ens havia convidat a dinar en la terrassa que té amb una vista esplèndida sobre la Serra Foradada, verda i grisa. Una vista de corriols i bancals d’oliveres i una sensació de silenci que no ens sorprén als que venim d’un poble menut. Una conversa molt agradable, sobretot, de llibres mentre menjàvem un plat d’arròs al forn boníssim. Vaig repetir. Parlàrem de Simenon, de L’home que mirava passar els trens, que, si voleu, podeu trobar en la Cua de Palla i d’obres com La tragèdia de cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume, que ens recomanà Enric. Com que no havia conegut personalment Ignasi Mora, fins aquell dia, ens van intercanviar algun llibre. A mi em regalà Les veus de la família (Columna jove) en què va aconseguir el premi Joanot Martorell 1991 que ara, aprofitant la caloreta, llig amb mot d’interés. Abans d’acomiadar-nos, encara vam tindre temps de fer una petita conversa amb Josep Piera, que ens va dir que un dia ens convidaria a una bona paella. Ah! i, tal i com ens havíem promés compràrem un bon grapat de cireretes.


Ara que llig Les veus de la família comprenc l’interés de Manolo Baixauli per l’escriptor Ignasi Mora. Comparteixen els dos la naturalitat de fer conviure personatges morts i vius en un relat intimista de records d’infantesa. El protagonista, un xiquet que es fa passar per mut, deixa d’anar a escola, abandona la família i refà la seua vida al costat del seu padrí que li confessa que sent les veus de tres difunts: la del seu germà bessó, la de la iaia i la tia Leocàdia. Una obra ambientada en la Gandia d’un temps en què els seus carrers “encara s’agitaven d’efervescència humana i et transmetien el seu flux que t’arribava a la pell, a les venes, al cor, i et feia adonar-te que amb aquell món que es desenvolupava al teu davant, tu hi estaves involucrat fins al moll dels ossos. Perquè després tot s’ha frigorificat, hi ha desaparegut per complet la saba que corria amb la major de les naturalitats. Ara tots aquells carrers són com un teatret de titelles. Com una mena de cementeri sorollós, realment estrepitós.” Potser, per això, Ignasi Mora s’ha exiliat a aquella vall antiga.

Levante, 14 d'agost de 2017

dilluns, 7 d’agost de 2017

Qüestió de noms






Pedro Sánchez ha llançat la famosa frase “Espanya és una nació de nacions” i tot el món s’ho pren com una cosa novíssima, com si haguera inventat les lleis de la termodinàmica. I el pobre home només ha parlat d’un concepte que ja és lletra impresa en la Constitució quan es refereix clarament a “nacionalitats” i “regions”. I no només en la Constitució, perquè també Felipe González va utilitzar l’expressió en un article publicat amb Carme Chacón, Apuntes sobre Cataluña y España, a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut: “hemos de poner de manifiesto que la Constitución de 1978 fue punto de encuentro y de partida; que la concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos.” 

Per dir unes paraules sense contingut i sense novetat i per posar-se, de nou, al costat de Mariano Rajoy en el problema més greu que té l’estat no calia que Pedro Sánchez s’enfrontara amb  Susana Díaz i que la derrotara en un congrés que ha obert moltes ferides en el socialisme espanyol. On és la diferència en la praxi? Quines propostes noves té? Quina diferència hi ha entre les paraules “nacionalitat” i “nació”, si cap de les dues no té “sobirania”? Està molt clar que, per al viatge que ha fet Pedro Sánchez de tornar a la Constitució i a Felipe González, no calien alforges. És un viatge que fa riure, per no plorar. No ha dit absolutament res de nou perquè només la nació (en singular) té la sobirania i les nacions (en plural) no en tenen. No busqueu la diferència entre una “nacionalitat” i una “nació” en els diccionaris perquè, en segons quins, us podreu divertir massa per a una cosa tan seriosa. 


En els diccionaris passa com en la “científica” història que defineixen o conten els fets d’acord amb la part de la barrera en què un estiga. Com Susana Díaz o qualsevol altre eminent “socialista” espanyol que interpreten “nació de nacions” segon ho diga Felipe González o Pedro Sánchez. Dic això perquè acabe de llegir amb molt d’interés la intervenció de Javier Paniagua, ¿Por què una parte de Catalunya quiere separarse de España? Un intento d’explicacción, —que molt amablement m’ha fet arribar— en la Universitat Menéndez y Pelayo de Santander. Només amb la paraula “deriva” —desviació d’una nau del seu rumb—, que fa servir en la presentació (“sobre la deriva de Catalunya”) i el títol es veu des de quina part de la barrera explica la història, la “seua” història. Si us dic la veritat, em convenç molt més l’anàlisi que en fa el professor Antoni Furió en la ponència: Espanya contra el País Valencià que va pronunciar dins el simposi “Espanya contra Catalunya” —la podeu sentir en la xarxa—. Evidentment, també podem distingir, en el títol, quina és la mirada.

Levante, 7 d'agost de 2017

dilluns, 31 de juliol de 2017

En castellà, si us plau






No puc entendre de cap de les maneres com l’Advocacia de l’Estat pot considerar inconstitucional que l’administració de la Generalitat Valenciana es dirigisca per escrit —en les notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l’administració —en valencià a “comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià”. El govern espanyol considera “evident” que perquè aquestes comunicacions pogueren ser escrites en valencià haurien de ser adreçades a autonomies amb la mateixa llengua cooficial, “situació que, evidentment, no és possible, en ser el valencià una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana”. És a dir, que el govern espanyol no vol que el Consell s’adrece en valencià al govern català o balear. 

El primer que se m’ocorre, després de llegir la notícia, és si aquest intent de prohibició es redueix només a la llengua escrita o també obligaran el nostre govern a dirigir-se, a nivell oral, en castellà als representants de les Illes i del Principat. Si la delegació del govern espanyol guanya el recurs, ¿podrà el nostre president, Ximo Puig, agafar el telefon i parlar amb Francina Armengol en valencià o també deu ser il·legal?  O, si li telefonen a Ximo Puig, haurà de dir: “en castellà, si us plau”. 

L’altre dia vaig assistir a l’Espai Fuster, a Sueca, a un programa de Catalunya Ràdio dirigit per Mònica Terribas que reuní els tres consellers de Cultura: el valencià Vicent Marzà, el català Santi Villa i la seua homòloga a les Illes Fanny Tur. Els responsables polítics de les tres autonomies valoraren com es trobava la Declaració de Palma, un acord que havien adquirit els tres governs per impulsar accions conjuntes a favor de la cultura i la llengua. Aquest acord s’haurà de fer en castellà? Com s’hauran de passar les notificacions els consellers? Vinga, va!


Ja veurem que diu la sentència, però el que és “evident”, de veritat, és que el govern espanyol s’afilia a les postures secessionistes i hostils contra la nostra llengua que amb tan mala bava practica el PP local. El recurs vol que la llengua de Catalunya, les Illes i el País Valencià siguen dues llengües diferents, atenent només les denominacions que figuren als diferents estatuts d’autonomia i sense tenir en compte les nombroses declaracions acadèmiques —fetes pels que saben—, però tampoc les sentències del Tribunal Superior de Justícia, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional que reconeixen la unitat de la llengua independentment del nom que figure en els estatuts d’autonomia.

Levante, 31 de juliol de 2017

dilluns, 24 de juliol de 2017

Incerta glòria



Agafar el cotxe una vesprada en companyia d’uns amics per anar al cine, a València, per veure una pel·lícula com Incerta glòria és com si no eixires de casa. T’acompanyen Manuel Baixauli, Isabel Máñez,  Francesc Vera i Consol Anaya que són bon comboi perquè tots coneixem molt bé l’obra literària de Joan Sales en què està basada la pel·lícula i, ja pel camí, vas fent boca encetant els comentaris. En arribar a Albatexas  et sorprenen dues coses: que aparques sense problemes i que trobes el preu de l’entrada molt barat, tres eurets,  gairebé com quan venies una dotzena d’ous i tenies prou diners per anar al cine. Com arribem prompte, anem al bar a fer-nos una cervesa i, per si no fórem prou companyia, ens trobem Víctor Labrado i Llúcia Casanova que han tingut la mateixa ocurrència que nosaltres. La resta del poc públic que hi assisteix també són tots de casa, coneguts o saludats  que et pots trobar en qualsevol tertúlia en una llibreria de les nostres. No et pot estranyar veure passar pel teu costat el jutge Ximo Bosch perquè ja te’l trobares no fa molt presentant un llibre de Manel Joan i Arinyó a la llibreria Fan Set. I t’obligues a preguntar-te de nou: quants jutges valencians hi deuen haver que coneixen la nostra literatura? El que sí que et sorprén, un poc, és reconéixer Sumpsi Carbonell i Joan Senent que, potser, no havies vist des de fa un bon grapat d’anys, en la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, en un curs de sexologia, en un temps en què encara lluitàvem contra el dictador.

Aprofitem per sopar i intentem respondre, un poc, una pregunta inevitable. Que ens ha agradat més la novel·la o la pel·sícula? I, per complicar-ho més, algú afegeix que creu que és millor la correspondència de Joan Sales que publicà en el llibre Cartes a Marius Torres. Un llibre que va veure la llum quan l’escriptor tenia ja gairebé setanta anys i que escrigué com a resposta a una guerra que “no passa”. I com que no passava va voler ressuscitar els escrits de joventut. Les Cartes són la gènesi, la llavor d’Incerta glòria on trobem les vivències entre 1936-1941 de la vida de Sales que s’allista a l’Exèrcit de Catalunya per combatre en el front d’Aragó. Com que encara vivim en el món aquest i no podem tancar la porta a la realitat ens fem les preguntes de moda: on són les urnes? Com serà el desenllaç de l’1 d’octubre? Però també de més a prop: no havíem quedat que José Luís Ábalos era llest? No li havíem advertit que hi perdria? Per què ha sigut tan irresponsable d’intentar desestabilitzar Ximo Puig? Que no hem tingut prou amb vint anys de PP?


Levante, 24 de juliol de 2017

dilluns, 17 de juliol de 2017

Iglesias, espanyol d'esquerres




Probablement Josep Pla no va dir mai la famosa frase que s’ha convertit en un tòpic: “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.” Sembla que Pla, en el Quadern Gris evocava les paraules que anys enrere li havia dit el seu pare parlant sobre un tema molt concret “el gran afer de l’arròs de Pals”:  “Pensa que el que s’assembla més a un home  d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet”. Evidentment, l’expressió “en aquest país”, es referia a l’Empordà i no a Espanya.

Malgrat això, el “tòpic”, la frase atribuïda a Pla, té molt de veritat quan es refereix al tema “nacional”. Els espanyols són molt “nacionalistes”, molt més que els que demanen el “dret a decidir”. “Ells” tracten el tema de la “sobirania nacional” i la Constitució com si foren les “taules de pedra” que Déu donà a Moisés. I el que no saben, o no volen saber, és que, en bona part, les han heretades del “just dret de conquesta” i del general Franco. 

Evidentment que hi ha matisos, grisos. Mai no és tot blanc o tot negre. Afortunadament. No pensen igual Rajoy i Herrero de Miñón, ni Susana Díaz i Pablo Iglesias. A l’hora de la veritat, però, moltes vegades “són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet”. La prova la tenim amb Pablo Iglesias que s’ompli la boca dient que cal fer un referèndum  “real i amb garanties”, vinculant, quan sap que no hi ha cap voluntat per part de l’estat de deixar-lo fer. Però, quan es planteja un referèndum concret, real i no hipotètic, apel·la a la sacrosanta llei: “Si jo fóra català, no participaria en el referèndum”. El que no sap Pablo Iglesias és que realment diu: “Com que sóc espanyol, no participaria en el referèndum”.  Clar, els espanyols, des de fa molt de temps, els d’esquerres i els de  dretes, tenen el “superestatut”: l’estat.

Un altre cas, concret, és el de Pablo Echenique que menysprea el referèndum en assegurar que no hi ha inconvenient que Ada Colau pose “caixetes”, en  referència a les urnes, el proper 1 d’octubre. El problema no és la mofa que fa de les “caixetes”, sinó que s’atorga la facultat de no posar inconvenients. Això em recorda el temps de la transició en un concert de Raimon a Madrid on hi havia els líders de l’esquerra. En una conversa d’Eliseu Climent amb  una eminència de l’oposició, que no sabia que Raimon era valencià, li va dir: “muy bien este chico, Raimon, tiene garra… Ya os concederemos la autonomía a los catalanes…” Aquelles paraules algú les va definir així: “quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista.”. Us concedirem... Qui són  “ells” per concedir res o per no posar inconvenients?

Levante, 17 de juliol de 2017


dilluns, 10 de juliol de 2017

Ícar o la impotència




Un dia de febrer de 2016, Joan Garí citava la famosa frase de Joan Fuster que deia que una tesi doctoral serveix, majorment, “pour se torcher le cul”, concretament culs doctorals. Malgrat donar la raó a l’escriptor de Sueca, Garí contava que Fuster en va escriure una i ell mateix en va fer una altra. I aquella mena de petita introducció la feia per glossar la tesi de Josep Palomero que havia acabat de llegir, a la sala Germà Colon de la Facultat d’Humanes de la Universitat Jaume I. La tesi de Palomero, Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia, recuperava, rescatava, la biografia d’un escriptor i periodista valencià contemporani de Josep Pla, d’Eugeni Xammar i..., que van fer literatura des de la premsa. Un escriptor que ens deixà llibres com Ícar o la impotència o el reportatge Catalunya sota la República, entre altres. I va col·laborar en Taula de Lletres valencianes i en altres revistes i periòdics de València, Barcelona, Madrid, Alacant i Bilbao, en què tractava temes de política, música, literatura, cinema... Un personatge, però, oblidat “que exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d’una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l’exili. I després, el no-res.” Per això, al final de la lloança de la tesi doctoral de Palomero, Joan Garí demanava, o millor dit, esperava que l’esforç de recuperar Perucho per a la nostra vida literària donara els seus fruits i que no servira només per a aquell “propòsit higiènic que suggeria el sarcasme fusterià: “pour se torcher le cul


Un any després, la renovació de la Biblioteca d’Autors Valencians, de la Institució  Alfons el Magnànim, dirigida per l’escriptor Enric Sòria, ha publicat la novel·la d’Artur Perucho, Ícar o la impotència que es va publicar a València en 1929, però ara amb un extens i sucós estudi introductori del mateix Palomero. I, gràcies a això, avui podem gaudir d’una història de frustració d’un jove incapaç d’assolir els seus ideals ni a València ni a Barcelona i que se’n fuig a París on assaboreix el sexe, però a través d’unes relacions purament carnals que li repugnen molt més que totes les impureses. El fracàs sentimental el portarà al París, de la matinada, a una ciutat estranya, fosca i silenciosa. Fins que comprovà, com Ícar, que damunt el seu cap “pesava l’ombra negra d’una fatalitat inhumana, d’un déu desconegut i sanguinari que es complaïa en fer néixer noves i més poderoses esperances, perquè fóra més terrible el cop.” “I el cop li va arribar de manera inesperada, en un joiós matí de sol, quan més plena tenia l’ànima de les noves esperances.”

Levante, 10 de juliol de 2017