dilluns, 17 de setembre de 2018

De veritats i mentides






De menuts ens ensenyaren a no mentir, sobretot, per una raó: perquè era una pecat mortal que ens abocava a l’infern. Ja ho va dir el nostre Ramon Llull: “Qui ven veritat per mentir, ven Déu”. Però, feta la llei, feta la trampa. Hi havia la confessió que t’absolia del pecat i que et deixava més nét i més pur que una patena. Només havies de procurar morir-te un moment després de la confessió      —que no et donara temps per fer més pecats— i anaves directament al cel com si no hagueres mentit o, en tot cas, al purgatori que era una opció raonable i més assequible per a la nostra manera de comportar-nos. Fins i tot, la confessió no era una càrrega insofrible. Hi havia rectors que t’ho feien molt més fàcil, perquè es conformaven amb eufemismes que  t’evitaven dir tota la veritat. És a dir: et permetien una altra manera de mentir.  Si sabies buscar, els trobaves de seguida: “He comés actes impurs”, els deies. I no es parlava més. El bon rector et deia: “Resa dos avemaries en el banquet del front”. I n’hi havia que era tan soca que se n’anava al carrer a resar en el banquet de la porta de la casa del front de l’església. Els senyors rectors no preguntaven més perquè es quedaven sense clientela.

De més majors, tinguérem altres mestres que passaven de preceptes moralistes i ens aconsellaven de no mentir o de mentir només per raons pràctiques, perquè fóra útil. El primer consell em va sorprendre molt —perquè jo era una xiquet molt “adoctrinat”, no com els d’ara— i me la va dir un home major que m’estimava: “No digues mentides, si no és per guanyar diners”. Més tard, en assabentar-me de les coses que hagué de fer per guanyar-se la vida aquell pobre home, en ple franquisme, el vaig entendre un poc millor.  Després, ja vaig sentir coses més elaborades, que també tenien una finalitat pràctica. Que s’ha de saber mentir, perquè si et pillen perds la credibilitat que és una de les poques coses que tenen els pobres. És a dir: o mentir bé —sense que et pillen— o millor dir la veritat. I mentir bé és molt difícil entre altres coses perquè “qui vol mentir, gran memòria ha de tenir”.

Ara, però, se’n passen de la ratlla, sobretot, els que es dediquen a crear opinió. Parle, és clar, de polítics i periodistes. Hom parla de “postveritat” i de “relat” que manta vegades són eufemismes de mentida. No es tracta de dir la veritat. Es tracta de dir allò que volen sentir els “teus”. Allò que els agrada de sentir perquè els emociona o els toca el tendre. I, com que “els teus” ho volen sentir, no importa que siga mentida. I, així, la cosa es degrada, perquè no és busca la veritat, sinó munició per al “combat”. Ara s’ha fet un pas endavant en això de la mentida i la veritat. Ara hom sap que menteixen, i no els pot creure, però no els retira la confiança. Els empenta perquè segueixen mentint per validar el relat en què es vol creure.

Levante, 17 de setembre de 2018




dilluns, 10 de setembre de 2018

El moviment que parla





Torna setembre i torna la Mostra Internacional de Mim. I m’avisa mentre passege per vora mar: “La Mim a Sueca celebrarà del 19 al 23 de setembre la seua 29a edició sota el lema El moviment que parla. Per a oferir-vos tots els detalls sobre aquesta cita amb el millor teatre gestual us convoquem demà dimecres 5 de setembre a la roda de premsa seguida d’un menjar-còctel en l’Hotel Masia El Teular situat en un paratge incomparable envoltat d’arrossars”. Com que fa un dia de possible tronada que és un espectacle de veure en “la partida” —on sempre han passat coses estranyes—, em dic que no m’ho perdré. I hi vaig i escolte el Secretari Autonòmic de Cultura i Esport,  Albert Girona, que explica que ja són vint-i-nou edicions que fan que no calga ja parlar de consolidació de la mostra, sinó de normalitat. I té tota la raó. Els espectacles teatrals, en aquestes dates, són una cosa tan normal a la capital de la Ribera Baixa com la collita de l’arròs que, a hores d’ara, ja comença a presentar un paisatge cada vegada més daurat que anuncia les màquines per a la sega. Girona ens diu que la Generalitat ha duplicat la seua aportació econòmica a un festival que demana l’aportació del Ministeri de Cultura perquè, com diu el regidor de cultura de Sueca, Vicent Baldoví, estem parlant d’un dels més importants festivals de la seua especialitat. Un festival que l’alcaldessa, Raquel Tamarit,  diu que consolida la ciutat com un viver de cultura. I pose encara més atenció per sentir Joan Santacreu, el director del festival: “A voltes atribuïm el gest o el mim a l’expressió de la cara i en aquesta edició volem mostrar com els cossos es posen en moviment per a contar-nos diferents històries, traslladar-nos a universos desconeguts i inèdits, pròxims o propers”.

Ja en el còctel, m’acoste als fotógrafs Vicent M. Pastor i Francesc Vera i veig que parlen de la rivalitat entre Sueca i Cullera. Els recorde que els de Sueca diuen als de Cullera “matajutges”, perquè  el 1911 es va produir una vaga general a Cullera que acabà amb la mort del jutge de Sueca i els seus ajudants. Francesc, però, en contà una de més bona atribuïda al Padre Amado de Cristo Burguera que té una «Historia fundamental de Sueca y sus alrededores».  Diuen que el Padre Amado contava que un dia com avui, amb perill de tronada que feia por que pedregara i fera malbé la collita d’arròs, un llaurador se’n va anar corrents a la muntanyeta dels sants per resar als “benisants”. Va anar i va entrar a l’ermita. I es va estranyar que no eren els sants en la fornícula. Va eixir al carrer i en el cel es trobà amb una història sense paraules. Va veure Abdó i Senén que espentejaven els núvols cap a Cullera perquè soltaren allí la pedregada.  

Levante,10 de setembre del 2018


dilluns, 3 de setembre de 2018

Josep Fontana





Vaig sentir parlar de Josep Fontana uns dos o tres anys abans que els companys del Partit Comunista d’Espanya ens volgueren fer empassar una Constitució que venien com si es tractara del Manifest Comunista. I ja veieu com ha eixit la criatura! Només heu de sentir qui i de quina manera avui defensa aquella Constitució sense voler reformar-la: els que no la volien per altres motius que nosaltres i ara la volen immutable, com la Bíblia, que no es pot canviar ni una coma. En aquells temps, tenia amics que contaven meravelles de les classes que Fontana impartia en la Facultat d’Econòmiques. Hi assistia tanta gent, fins i tot d’altres facultats, que molts es quedaven sense cadira i havien de seure en terra. 

Diuen que Josep Fontana es va fer historiador gràcies a les classes clandestines sobre llengua, literatura i història catalanes que s’impartien en el domicili de Ferran Soldevila i el magisteri de Jaume Vicens Vives, de la mateixa manera que alguns de nosaltres ho férem gràcies a les classes particulars de Joan Fuster, a Sant Josep 10, a Sueca, i a les classes que ens donava Juana Bravo a l’institut que avui porta el nom de l’escriptor. Recorde que Juana Bravo ens explicava en classe fets que estaven produint-se en aquell moment, com era el colp d’estat d’Augusto Pinochet a Xile. Juana Bravo i Fuster eren també d’aquells professors dels quals parla Joan Romero referint-se a Fontana. Cite de memòria i traduïsc: “Fontana era un professor que no volia que els estudiants repetiren el que ell deia o pensava. Sinó que més bé era un professor que proporcionava als estudiants els coneixements disponibles, un bon estat de la qüestió respecte de tot el que s’havia dit, sobre les qüestions més rellevants de la matèria, perquè cada estudiant fóra capaç de comprendre en profunditat els processos en curs i d’extraure les seues pròpies conclusions. Però també de suggerir-los els camins i vies d’accés a informació variada i activitats que tenien o ocorrien fora de l’aula”.  

Com diu Pedro Ruiz, li interessava la història com a Antonio Gramsci. Aquella història que es refereix al major nombre possible d’homes i dones, a tots els ésser humans del món quan s’uneixen entre ells en societat i treballen i lluiten per millorar-se a ells mateixos. La història que paga la pena, com diu Marc Bloch, és la que legitima socialment l’esforç intel·lectual, és aquella que no es limita a proporcionar “delectances estètiques” i erudició. La història ha d’ajudar-nos a viure millor. Fontana ho tenia molt clar i en la línia també del mestre Pierre Vilar ens deia: “Necessitem una història que ens ajude a interpretar els problemes col·lectius dels homes i les dones, per a entendre el món i ajudar a canviar-lo”. Descanse en pau.



Levante, 3 de setembre de 2018

dilluns, 27 d’agost de 2018

Temps de silenci







Aquests dies m’ha pegat per veure Temps de silenci, una sèrie de la televisió catalana que va estrenar TV3 el gener de 2001. Com que la meua tele no té connexió a internet, l’he de veure com totes les coses que vénen de Catalunya, com si fóra La Pirenaica —ja sabeu aquella emissora clandestina del Partit Comunista d’Espanya que tothom creia que emetia des d’un lloc dels Pirineus, però realment emetia des de Moscou. Per a poder-la veure en la pantalla gran de la tele, he de connectar un cable hdmi a l’ordinador. Però paga la pena perquè, a través d’una bona família de Barcelona —senyorets del tèxtil—, es fa un repàs a la nostra història més immediata, des de poc abans de la Guerra Civil fins a gairebé acabat el segle XX: les conseqüències de la derrota republicana, la repressió, la clandestinitat, el 5 a 0 gloriós del Barça de Johan Cruyff  al Real Madrid, l’atemptat a Carrero Blanco... Una sèrie que sembla que va tenir molta recepció i que, pel seu èxit, es va haver d’allargar en més d’una ocasió. Escrita per Rodolf Sirera, Gisela Pou i Enric Gomà, els quals diuen que han abocat les seues pròpies vivències, com ara, l’anulació dels matrimonis i divorcis de la República, que segons diuen és un assumpte familiar del propi Sirera i que és un element molt important de la trama.

No em vull reconéixer en els joves radicals i “melenuts” dels anys setanta que apareixen en la pantalla. Els trobe una caricatura molt ben feta de la nostra manera de viure aquella època. I en ve al cap una altra cosa: l’èxit que deurien tenir les novel·les per entregues en el segle XIX i com molts escriptors es van guanyar la vida escrivint històries en forma de fulletons publicats en revistes populars i diaris. Pràcticament com ara passa en les sèries de TV. Penseu que una novel·la per entregues podia durar dos anys o més. Així, a cinquanta-dues entregues per any —una vegada a la setmana— es podia arribar a les cent entregues. En el cas espanyol, i a un real l’entrega, la novel·la es venia per cent reals. La mateixa obra, en forma de llibre, hauria costat deu o quinze reals. I et  preguntes quants més capítols allargava Charles Dickens les seues novel·les per cobrar més diners. O Alenxandre Dumas i Eugène Sue a França. Quantes versions se n’han fet de Els tres mosqueters i el Comte de Montecristo que es van publicar, inicialment, com a fulletó? També, però, Solitud de Caterina Albert, Víctor Català, va traure el cap en fulletons de vuit pàgines setmanals en la revista Joventut. O Blasco Ibáñez, a València, on en el El Pueblo publicà les seues novel·les de cicle valencià. Jo, de moment, estic en un capítol molt actual de Temps de silenci. En el capítol on els protagonistes brinden amb xampany per la mort del dictador.


Levante, 27 d'agost de 2018


dilluns, 20 d’agost de 2018

Llançar el maó








En la seua darrera novel·la, 4 3 2 1, que transcorre a principis dels anys 70 del segle XX, Paul Auster diu una cosa de sentit comú en parlar de l’ofici de periodista: “Treballar en un diari comportava alhora un compromís amb el món i una retirada del món”. I és evident: si un periodista vol fer bé la seua faena, haurà d’acceptar aquests elements de la paradoxa i aprendre a viure en un estat de duplicitat: “l’exigència de submergir-se fins al moll de l’os de les coses i alhora de quedar-se al marge com un observador neutral”. Auster posa un exemple molt clar: “Ser periodista volia dir que no podies ser mai la persona que llançava el maó a la finestra que començava la revolució. Podies mirar com algú llançava el maó, podies intentar entendre per què l’havia llançat, podies explicar als altres la importància que aquell maó havia tingut en l’inici de la revolució”, pèrò el periodista no podia llançar el maó.

Dic això, perquè no sóc persona d’un sol diari, ni d’una sola ràdio ni d’una única televisió i veig llançar maons pels altaveus que haurien de contar i, en tot cas, explicar els fets. Parle d’informació, és clar, perquè l’opinió són altres gèneres periodístics. Si lliges o escoltes els altaveus de Madrid i de Barcelona, et trobes en dos relats —dues estratègies comunicatives—, dues realitats, diferents, fins i tot la premsa catalana contrària a l’independentisme veu les coses d’una altra manera a com les veuen els mitjans de comunicació de Madrid. El relat de l’altiplà és molt evident: Catalunya és Espanya, única nació des de fa molts segles; Catalunya practica una política excloent i adoctrina en l’escola i en els mitjans públics contra els espanyols, el Parlament català va donar un cop d’Estat... El relat català és totalment diferent: Catalunya és una nació, l’estatut mutilat pel Constitucional, reacció de la societat catalana i dret a decidir...

Quins periodistes tiren els maons? Una pregunta que responen els dos relats de manera diferent. Cal que feu l’exercici de comprovar-ho. Entre la realitat que es conta des de l’altiplà i la que es conta a Catalunya hi ha, però, una diferència fonamental. A Catalunya arriben els dos relats i, fins i tot, hi ha debats entre els partidaris d’un relat i de l’altre en les tertúlies dels mitjans de comunicació públics i privats. A la resta d’Espanya només arriba un relat, que es vol vendre com una veritat única. Mireu si és una veritat única la que es ven a l’altiplà que molta gent es pregunta: on és l’esquerra? Una pregunta que es formulen, fins i tot, a Madrid.  Perquè us la contesteu només heu de posar qualsevol televisió i escoltar parlar Gaspar Llamazares, o a qualsevol altre, tant dóna, i sentir-los dir: “Sóc republicà, però...” Com aquells: “Jo no sóc racista, però...”


Levante, 20 d'agost de 2018


dilluns, 13 d’agost de 2018

Renàixer de les cendres






Aprofite uns pocs dies que la calor no ofega i que la mar ja no respira calma per escapar-me a la serra a territori maqui —ja sabeu en aquest país els maquis van ser els derrotats en la guerra civil que s’amagaren en els llocs pocs poblats, boscos o muntanyes, per  seguir lluitant amb tècniques de guerrilla contra l’ocupació feixista.  Abans d’arribar a Cortes d’Arenós, on em quedaré  uns dies, vull passar per Montanejos per visitar l’escenari on va ser assassinat, la matinada de l’l1 d’abril de 1993, el jove de l’esquerra independentista Guillem Agulló amb una ganivetada a mans del Komando Marchalenes IV Reich —un assassinat que, segons consta en la Viquipèdia, van condemnar tots els partits polítics excepte el Partit Popular, Unió Valenciana i la Falange Española. Em vaig passejar pel poble per gaudir d’un paisatge on la calma del Millars era trencada per un formiguer d’estiuejants. No, no vaig voler comprovar l’aigua tèbia del riu per la seua confluència amb el barranc de la Maimona on raja aigua calenta.

Després, per una carretera molt estreta i amb moltes dificultats, arribe al terme municipal de Cortes d’Arenós, a un mas que regenta un urbanita redimit, Salvador Gallurt, escultor i ceramista molt interessant en la memòria històrica. Com que em parla de la gran quantitat de masos abandonats en la zona, faig la preciosa Ruta de les masies —si no teniu Wikiloc  es perdreu perquè està molt mal senyalitzadaon comprove els sentiments que em donen les pedres derruïdes: “No soferen pena alguna, sinó tan solament gran tristor”. Sobretot, en passar davant uns edificis sense sostre que eren les antigues escoles on anaven els xiquets de les masies.

No puc, però, allunyar-me del present, de la realitat tan propera a casa meua. Una realitat que crema més que el foc de l’infern. Ho llig al portàtil: “L’incendi forestal a Llutxent, al País Valencià, ja ha cremat 754 hectàrees. Hi ha 2.500 persones desallotjades d’urbanitzacions pròximes, entre les quals els avis d’una residència de la Drova, a Barx (Safor)”. I, més emotiu, un WhatsApp de Rafa Xambó: “De Llutxent a la Safor/ “Llàgrimes de sendra en veure’t marxar/ Flames famolenques que escupen fum./ Devastador foc... On dormirà el jabalí?/... El verd s’ha fos gris. /El romer s’ha fos carbó...” Ed Bones’18. No puc estar-me de visitar el Levante-EMV: “Renàixer de les cendres”. “Casado i Bonig visiten el centre de comandament de l’incendi de Llutxent”. I, no sé per quin motiu estrany, em vénen al cap les paraules del mestre: “Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen...”

Levante, 13 d'agost de 2018


dilluns, 6 d’agost de 2018

Antígona i la phília




Com tots els anys, m’acoste a la capital del Camp de Morvedre per assistir al festival Sagunt a Escena i comprovar com s’ho apanya Juanvi Martínez Luciano per fer miracles amb el seu modest pressupost. Ho va dir un dia ben claret: “Amb un terç del pressupost de Mèrida, Almagro o el Grec, tindríem el Sagunt a Escena que ens agradaria.”

Vaig anar a Sagunt perquè sempre cal retornar als clàssics per poder reflexionar, dialogar, amb la gent sabuda del passat sobre els problemes del present, sobre els problemes de sempre. Vaig anar-hi a veure una versió lliure de L’Antígona de Sòfocles. Com diuen els pares de la criatura, La Ferroviària: “Versió lliure inspirada en els textos de Sòfocles i d’altres autors que han revisat una de les grans tragèdies de la humanitat”. El text de Sòfocles és un exemple molt clar de “desobediència” a les lleis del poder i de denúncia de la injustícia legal i, per tant, de la corrupció —un tema d’una claríssima actualitat. Antígona creu que ha de complir el deure sagrat de soterrar el seu germà, perquè les lleis de la sang no poden ser prohibides per cap llei de la ciutat, per cap llei de la terra. Els sabuts diuen que hi ha una paraula que és clau en el text de Sòfocles i és la paraula phília que la podem interpretar com a “amic”, “proper”, “membre de la família”, “cosa nostra”... Aristòtil defineix la philia com l’afecte que ens fa estimar un ésser pel que és i no pel que ens pot aportar. Per això, Antígona vol complir, primer de tot, amb els seus, amb els que estima o ha estimat sempre, encara que sap que li costarà la vida.


I és que, manta vegades, la llei és injusta. En nom de la llei, al llarg de la història, s’han fet moltes barbaritats, moltes bestieses. No cal posar molts exemples històrics, com ara que l’esclavitud era legal. Però en posaré un molt actual. Tot un Tribunal de Justícia —i valencià— tomba moltes parts d’un decret del nostre govern elegit democràticament que només pretenia dignificar la llengua dels nostres avis, dels nostres pares, dels nostres amics: philia. Potser, per això, mig Consell va acudir a Sagunt a veure una representació d’un clàssic universal en la llengua del nostre país. Hi van acudir el president Ximo Puig, el conseller d’Educació i Cultura, Vicent Marçà amb Albert Girona, Secretari autonòmic de Cultura i... Tots conduïts per Abel Guarinos i Juanvi Martínez Luciano que dirigien la cerimònia. Potser buscaven la inspiració en Antígona per poder fixar el rumb d’una nau que troba molts obstacles per navegar. Els que haurien d’ajudar els tiren pedres tan grosses com les que feia servir el cíclop de L’Odissea amb els vaixells d’Ulisses. Que els nostres governants aprenguen de l’astúcia d’Ulisses per véncer tant d’entrebanc.

Levante, 6 d'agost de 2018