dilluns, 24 d’abril de 2017

Què llegim?




Sembla que la majoria del personal llig com els xiquets veuen les pel·lícules, que vol dir veure sempre les mateixes. Tots els que hem tingut fills hem patit moltes hores d’empassar-nos les repetides imatges i idèntics diàlegs per les pantalletes. Quantes vegades han passat per la vostra tele pel·lícules com El Rei Lleó o El Llibre de la selva? Sembla que, de grans, la cosa no canvia i a l’hora de llegir es tracta de buscar ratificacions per estimular els propis prejudicis i obsessions. Es fuig d’escoltar o llegir el que diuen els “altres” i es reflexiona sobre les coses que considerem pures i netes: obvies. Tampoc les noves tecnologies, les xarxes socials, no ens han deixat escapar d’això. Tot el contrari, el Facebook i el Twitter ens organitzen en colles en què sempre ens alimentem de les mateixes, repetides, idees. Ningú no escolta el que diuen els “altres” i ens atrau i ens estimula que escriguen o diguen allò que volem llegir o sentir. I, per moltes possibilitats que ens dóna la tecnologia es continua sent personal d’un sol llibre o d’un sol diari. Hauríem de fer cas a Sant Agustí: «Temeu l’home d’un sol llibre».  El Mestre tenia més raó que un sant: “d’una «lectura», el millor profit que en podeu traure és el revulsiu que us empasseu. Potser us farà vomitar, potser no. Si vomiteu, si vomitem, poc o molt, les «idees fixes» que hem acumulat per educació o per inèrcia de classe, això que haurem guanyat. Per al cos i per a l’ànima. La majoria dels clients dels psiquiatres són individus que no han sabut triar uns llibres emètics, quan calia.”

Potser, per això, el meu amic Xavier Serra diu que per escriure llibres bons te n’has de llegir molts de roïns, d’infumables. I posa l’exemple que s’ha llegit les obres completes de José Corts Grau     —que ja són ganes!—, i em recorda que si no fóra pel nom —el de José Corts Grau— que han posat a un carrer de Fortaleny i la biografia que li ha fet ell en el llibre Els reaccionaris valencians, la tradició amagada (Afers), ningú no recordaria el seu nom, ni els seus, que deuen ser els del PP. Llegim un poquet d’un llibre seu, Motivos de la España eterna, publicat en 1943, perquè se’n feu una idea —el traduirem per veure com sona—: “La Nació i l’Estat han tornat a retrobar-se al cap de tres segles i tornem a ser espanyols per la gràcia de Déu”. Però, per saber com eren i què pensaven els reaccionaris valencians, cal llegir-los per poder escriure: “Hi ha tipus humans d’una grisor irreparable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seva trajectòria és literalment inenarrable. No hi ha per on agafar-los. No presenten cap contrast, cap angle, cap sinuositat, cap corba gràcil i amena. Tot en ells és igual. Si hagués depès de mi, no hauria escrit mai aquest retrat.”


Levante, 24 d'abril de 2017

dilluns, 17 d’abril de 2017

Mentida o veritat?




La pregunta és evident: ¿quan Isabel Bonig s’adherí al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos del PP de l’altiplà, sabia, o no, que els seus “amos” carpetovetònics li posarien el braç dins la màniga? ¿Sabia que la cúpula regional del seu partit assumiria que no hi ha marge per a canviar els comptes del govern i resituaria la seua postura per evitar un imatge d’indisciplina? No sé que és pitjor per a Bonig: mentir premeditadament o no saber que no té cap força ni influència a Madrid, que només està “per ofrenar i oferir” els vots valencians a Mariano Rajoy que ja té els diners compromesos per als qui li planten cara de veritat i per a —entre altres “companys”— l’ama carabassera del PSOE a qui li deu algun favor que ha de pagar, com ara, l’accés al govern.

Si ho sabia, estava mentint-nos de manera deliberada amb premeditació i traïdoria. I, pitjor encara, sense solvència ni dignitat considerant-nos com a faves que es mamem el dit. Supose que, ingènuament, pensarà que, fent-li una visita al confessionari del rector del seu poble o del mateix Antonio Cañizares, tindrà perdonat el pecat de la “mentida” i podrà continuar intentant enganyar-nos. Si és així, s’equivoca perquè potser tinga perdonat el pecat i tinga el camí lliure cap al cel, però de cara a nosaltres —en aquest cas tots els valencians inclosos els empresaris i els militants del seu propi partit— ha perdut la credibilitat. Des del principi, fóra sincera o no, ja ningú no es va creure l’acte del “rebuig absolut” dels pressupostos en el parlament valencià. El va fer sense cap aparença de veritat i, quan torne a parlar, pensarem que està mentint-nos de nou.

Però, si no ens ha mentit, si l’acte del “rebuig absolut” als pressupostos de l’estat va ser sincer, vol dir que la fava és ella, perquè no coneix ni les seues forces ni sap que no és “ningú” a Madrid. No que no és “ningú”, pitjor encara,  està, ara, obligada a dir que Ningú li ha fet mal com li va passar a Polifem en L’odissea, una de les històries fundacionals de la literatura Europea: “Què et passa? Per què crides? T’ha fet mal algú?”, li preguntà qualsevol ministre. “Ningú m’ha fet mal”, contesta Bonig. “Si Ningú t’ha fet mal, potser el dolor te l’envia Zeus i nosaltres no hi podem fer res ”, li diuen els que tenen la paella pel mànec del seu partit.


Evidentment, el PP valencià no farà cap torcebraç als seus amos de Madrid. Veurem que fan els partits de la nostra esquerra i els empresaris orfes d’un partit de dreta que represente els seus interessos: ¿muntaran un ciri?, ¿armaran un sagramental?, ¿armaran un sidral? O ofrenaran noves glòries a Espanya muntant un “pollo”. Segurament, ni això. 

Levante, 17 d'abril de 2017

dimarts, 11 d’abril de 2017

PP Jekyll i PP Hyde





Ja sabeu l’argument: els del Partit Popular d’ací descobreixen—pensen que han trobat— una manera que permet el desdoblament de la seua personalitat pepera en una part bona, valenciana: PP Jekyll; i una de dolenta i submisa a Montoro i a Espanya: PP Hyde. Els primers, els que es volen fer passar per bons valencians, s’adhereixen al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos de Rajoy. Així, les Corts Valencianes han pogut aprovar per unanimitat una declaració institucional contra els pressupostos del govern espanyol del PP per a 2017, que castiguen el País Valencià,  que s’ha convertit en l’autonomia que rep menys diners per habitant i la segona on més baixen les inversions que, segons diuen, són tres-cents milions d’euros menys que en 2016. 

Però, els de l’altiplà els han posat el braç dins la màniga i els ho han dit ben claret: “heu de canviar d’opinió”. Així, el PP Jekyll només ha sigut un miratge momentani, perquè, com en la novel·la de Robert Louis Stevenson, ja no serà possible tornar a fer la poció efectiva de manera que serà el PP Hyde per sempre. I seran, altra vegada, capaços de fer les accions més horroroses contra els valencians —n’hem vist de molt grosses i no les repetirem ací— i els seus diputats a les Corts de Madrid votaran a favor d’uns pressupostos que ells mateixos consideren perniciosos, injustos i perjudicials per al nostre país. Els de Ciutadans faran la mateixa jugada i aniran darrere les petjades del PP com sempre fan, perquè han vingut al món per seguir el recte camí de donar suport a la dreta sempre que siga necessari.


Tot això perquè aquesta història no és com la novel·la. No es tracta de l’oposició entre el bé i el mal dins del mateix partit. El partit popular ha demostrat manta vegades que no té un caràcter híbrid. No té una lluita interna entre l’àngel i la bèstia. Els del PP valencià són tots iguals i si han criticat els pressupostos ha sigut per amagar els seus instints submisos a l’altiplà. No es tracta de cap història de psicoanàlisi ni cap tensió entre el subconscient i el “jo”. És tot pura hipocresia. El PP ha vingut a casa nostra a fer allò que ha vingut a fer. Només cal veure que han fet els darrers vint anys i observar a què es dedicaran a partir d’ara. De moment, intenten dinamitar tots els avanços del nou govern en matèria social, sanitària i educativa i, ara, votaran en l’altiplà uns pressupostos que veus molt autoritzades diuen que perjudiquen els valencians. Ja veurem com queda la convocatòria dels senadors i diputats d’acudir al Parlament valencià el 25 d’abril, dia en què la Cambra celebra la seua jornada i es commemora la derrota valenciana a Almansa. La “trobada” hauria de servir per a coordinar accions contra aquests pressupostos injustos. Veurem de què va el PP valencià. Només caldrà escoltar i veure que diuen. Escolteu també els de Ciutadans.

Levante, 10 d'abril de 2017

dilluns, 3 d’abril de 2017

De bon matí




Va ser Joan Fuster qui, amb certa dosi d’ironia i potser també un poc de mala llet, afirmava que una veritable “història social” no hauria d’atendre només els paràmetres tan evidents com els econòmics, sinó que proposava que els estudis haurien de prendre nota, també, de dades més ocultes com ara l’ús de la cullera o la pràctica del sexe: “La renda sexual per capita! Això també ho haurien de precisar les estadístiques”. 

Molts anys més tard, un polític suec, Per-Erik Muskos,—en aquest cas no és de Sueca, sinó de la ciutat sueca d’Overtonea—, ha proposat que es puguen fer pauses a la faena d’una hora pagada perquè els empleats puguen anar a casa a practicar sexe. Potser, li han passat les estadístiques de la renda sexual per capita i l’ha vista molt baixa: insuficient. Per això, busca millorar l’ànim i les relacions personals dels treballadors i augmentar, al mateix temps, la taxa de natalitat: “hi ha estudis que demostren que el sexe és saludable”. La proposta només té un problema: ¿com es controlaran els treballadors perquè practiquen sexe en aquella hora i no que l’aprofiten per fer una altra cosa molt més pitjor, com ara, per fer una altra faena?


¿Caldria exportar la idea a Espanya? ¿I quina hora seria la preferida per fer l’amor?, pregunta la periodista Thais Villas a uns quants polítics de diferents partits en un programa d’humor,  que és el lloc on es tracten aquests temes tan seriosos en la pell de brau. I volent, o sense voler,  els polítics, amb les seues respostes desenfadades, mostren el seu tarannà i, fins i tot, la seua ideologia. Jesús Maria Posada del PP ho qualifica d’ocurrència perquè diu que hi ha més coses i molt més  importants que tractar. Miguel Vila de Podemos, com que és jove, juga a fer-se el desganat i diu que compliria per imperatiu legal: cal complir la llei. César Luena,  socialista i revisionista, ho incorporaria al programa electoral perquè diu que hi ha molta gent fotent en política i seria molt millor de fotre en positiu. Albert Rivera es fa el liberal i no vol que siga obligatori. Potser, demà dirà que sí. Juan Carlos Girauta, de Ciutadans, apareix amb la veu de mascle ibèric de la caverna espanyola i amolla: “jo, com un bou, a totes hores. Ara mateix, si es presenta”. Mentre que Joan Baldoví, mediterrani, romàntic i més pragmàtic, com a bon valencià diu que la pràctica del sexe el fa més feliç, millor persona i més productiu. I que prefereix ocupar-se’n de bon matí, quan el sol ix per la mar. Diu que així està més relaxadet per a la faena i pot fer més feliços els altres. Com que Joan Baldoví és de la família i està entrant ja en una certa edat, li envie un WhatsApp en què li recorde una cançó de La Trinca: “La trempera matinera no és trempera verdadera, la trempera matinera és trempera de pixera”. Immediatament, em contesta que no està —totalment— d’acord, que, en aquelles hores del matí, li va molt bé.

Levante, 3 d'abril de 1917

dimarts, 28 de març de 2017

Primàries a la Ribera



No sé què passarà en al resta de la pell de brau, però a casa meua, a la Ribera Baixa del Xúquer, els socialistes que conec, joves i vells, ho tenen molt clar: votaran Pedro Sánchez. Encara que estan bastant contents amb la gestió de Ximo Puig com a president de la Generalitat −un govern d’esquerres com cal, diuen−, també estan molt decebuts dels jocs de la Gestora, de l’ama carabassera i puntal del PP, fins al punt que, alguns, es plantegen trencar el carnet que tants anys porten en la cartera. 

Esperaran, però, diuen, a jugar la darrera carta: la de Pedro Sánchez. Ja n’hi ha uns quants de ben “històrics” que ja estan en les files de Podemos i de Compromís i que, si pogueren, diuen, farien una plataforma per donar suport a Susana Díaz. Com que són gats vells en les organitzacions d’esquerres, ho argumenten de manera partidista sense cap tipus de complexos. I em diuen que els interessa que guanye Susana Díaz. “Quant més de dretes i més espanyolistes siguen, millor per al nostre creixement que ens portarà a ser la força hegemònica.” “Els socialistes ja comencen a no ser ningú a Europa. No tardaran a no ser res ací. La socialdemocràcia ho té molt malament, si no canvia de plantejaments i de pràctica política.” Així que deixaran sols els militants socialistes de base que són els únics que poden fer, i fan, el discurs que segurament farà Pedro Sánchez: “si voleu la tranquil·litat del PP i dels poders econòmics i financers, però voleu la desgràcia de bona part de la militància socialista, voteu Susana Díaz, que s’identifica amb la pitjor tradició d’un socialisme sense ideologia, escorat a la dreta i amb un discurs tan espanyolista que s’assembla molt al de la Falange Espanyola i de la Jons, amb el de les FAES, i que seria molt fàcil d’intercanviar amb el del PP i el de Ciutadans.” Els meus amics d’ “esquerres”, de manera paradoxal i contradictòria,  volen que guanye Susana Díaz. 


Manant en el PSOE una dirigent com Susana Díaz, ho tenen molt més fàcil per al seu creixement, diuen, afegint un toc de país: “Es tracta d’una socialista que s’indigna perquè Trump retira l’espanyol de la web de la  Casa Blanca −no sé si l’han tornada a posar−: “un despreci a la comunitat hispana i un atac intolerable a la segona llengua dels EEUU”. Però no s’adona que, a la seua Espanya, que vol tant, resulta que la segona llengua, la nostra, no ha estat mai retirada de cap pàgina web del Congrés, per l’únic motiu que mai no ha estat, per obra, gràcia i voluntat del seu partit i el de la dreta carpetovetònica que deixa manar.” En definitiva, l’esquerra de la Ribera Baixa està en contra de Susana Díaz, però hi ha qui li donaria suport, només per guanyar-li el poc espai que li queda al PSOE.

Levante, 27 de març de 2017

dilluns, 20 de març de 2017

A l'ombra del temps




Aquests dies de falles, he trobat el temps per obrir algun llibre d’història de l’art −de vegades les imatges m’apareixen més ràpidament en el Google− i compartir la reflexió, el diàleg, que proposa Sebastià Carratalà sobre un bon grapat d’obres d’art,  sobretot de la il·lustració ençà, en el seu assaig A l’ombra del temps (Pruna Llibres). Carratalà reivindica les relacions molt fortes entre l’art, la ciència i la literatura perquè considera que la distinció que generalment fem entre aquestes disciplines és artificial. Evocar èpoques passades a través de les seues obres i veure en quina mesura l’esperit d’aquestes ha perdurat al llarg del temps és un exercici imprescindible per a Carratalà. Amb la seua mirada personal i a través d’un llenguatge diferent −en aquest cas la literatura− reflexiona sobre temes de sempre, com ara, l’obsessió de Rembrandt pels llibres, tant pels relats que contenien com pel seu aspecte material, per les tapes, el paper i el pergamí, i la seua autoritat apilada, premuda i enquadernada. I com, al llarg del segle XVIII, la tendència a cercar la tranquil·litat per llegir va fer que “ells”, els de sempre −en aquest cas el Pedagog Jean-Baptiste de la Salle−, advertiren dels pecaminosos perills d’aquest passatemps ociós quan es duia a terme en el llit: “No imiteu certes persones que es dediquen a la lectura i a altres assumptes; no us quedeu al llit si no és per dormir; així la vostra virtut en sortirà molt beneficiada”.


Així Carratalà viatja en el temps i, a través d’un grapat d’obres i de lectures, intenta traslladar els temes que plantegen a l’actualitat. Unes obres que no requereixen cap explicació en la primera ullada com passa moltes vegades en l’art actual que manta vegades s’ha convertit en la “paraula pintada”, com diu −amb ironia i molta mala llet− Tom Wolfe. Determinat art s’ha transformat en una paròdia de si mateix, obsessivament devot a certs “crítics-gurús”. Cosa que ha fet que els veritables artistes, els que passaran a la història de l’art, no són els pintors, sinó els crítics. No, les obres sobre les quals assaja Carratalà no necessiten cap explicació en aquest sentit, ni ell les explica, sinó que les analitza des de l’aspecte temàtic que li interessa com ara: “El silenci”, només trencat pel frec dels dits sobre el paper i pel peculiar soroll dels fulls en passar, ha estat una de les característiques que hem pogut intuir en els ambients retratats en les pintures de lectors.” Els “lectors” que analitza Carratalà a través d’unes obres concretes són lectors de l’època de Johannes Gutenberg, de la Revolució de la Impremta, que encara sobreviu amb dignitat. Seria molt interessant veure i analitzar com tracta l’art i la literatura el lector de la Revolució Digital. El silenci i la llum de cara al llibre o la llum de les pantalletes i....

Levante, 20 de març de 2017

dilluns, 13 de març de 2017

TBO



Aquest mes de març, se celebra el centenari de la publicació del primer número de TBO, que s’autoanomenava “setmanari festiu infantil”. Malgrat les seues sèries de “La familia Ulises”, “Las aventuras de Eustaquio, Morcillón y  Babali” i de “Josechu el vasco”, entre altres, no vaig poder mai amb aquesta publicació que sempre em queia de les mans, perquè em  matava d’avorriment. Malgrat que jo era un voraç consumidor de còmics −nosaltres en déiem genèricament tebeos− la revista que havia nascut per a “solaz regocijo de la infància” no despertava en mi cap curiositat i la llegia quan no tenia altra cosa per entretenir-me. És a dir: quan havia esgotat totes les existències, quan ja havia llegit tots els “Jabatos”, “Capitans Trueno”, “Hazañas bélicas”..., que havia canviat en una parada del mercat dels divendres que hi havia a la porta del Teatre Serrano de Sueca. Com que les existències dels “tebeos” que m’agradaven les consumia molt ràpidament amb  apetència  i immoderació, no tenia més remei que recórrer a les historietes del ridícul caçador blanc a l’Africa que tenia com a criat un negre que portava uns pantalonets com a única vestimenta. O les aventures d’aquella família petit burgesa que sempre queia en la cosa que més temia: el ridícul. Elemental, ja ho sé: no teníem cap número de la Playstation, només teníem tot un terme per a jugar i un riu, de veritat, per a navegar.   


Era molt fàcil trobar TBOs pertot arreu ja que va arribar als 350.000 exemplars fins que començà a davallar per culpa dels altres “tebeos” que jo tampoc no suportava: “Pulgarcito” i “Tío Vivo”. Més mal li degué fer la tele que ens deixà als xiquets sense les historietes orals dels iaios i ens separà, també, de les lectures dels còmics. I, sobretot, ens férem majors i els que érem lectors passàrem a aquells llibres d’aventures resumits en còmics i, després, ja un poc més grandets, a Niebla de Don Miguel de Unamuno que ens feia llegir un professor d’espanyol que tenia el propòsit, molt evident, de fer-nos avorrir la lectura. Encara com, de manera clandestina, llegíem els contes del Decameró de Giovanni Boccaccio on ens vam ensenyar a retornar el dimoni a l’infern gràcies a la bella Alibec que va esdevindre ermitana i que va aprendre molt del monjo Rústic. No, nosaltres no som, malgrat haver-lo llegit, del món de Josechu, aquell basc forçut amb txapela al cap i faixa en la cintura, ni de cap d’aquelles historietes insulses, però hem de reconéixer que, quan no teníem res més a mà, ens ajudaven a passar l’estona. ¿I què hem de dir d’una publicació que, amb pujades i baixades, ha estat durant tant de temps a la nostra vista? Cent anys fa del seu naixement. Dediquem-li, encara que siga, un petit homenatge.

Levante, 13 de març de 2017