dilluns, 30 d’octubre del 2017

Tolstoiesvski





Sembla que acabarem  com vam començar. Un amic meu, Paco Vera, en jubilar-se, va fer un discurs en què deia que acabava la seua vida professional de la mateixa manera que la va començar: lluitant per dignificar la seua professió, la tasca de mestre. Eren els anys de la dura crisi i de les “retallades”. Per cert, unes “retallades” que el nostre govern “progressista” encara no ha sabut revertir. Després de dos anys de nou govern, estem igual de “retalladets” que ens va deixar el PP, excepte “alguna coseta”, que diria Mariano Rajoy. Dic que acabarem com vam començar perquè de nou veig les “pintades” —ara en les xarxes socials— que demanen, llibertat, amnistia i llibertats nacionals, com demanàvem nosaltres quan érem joves. Ací, en terres valencianes, es prepara una manifestació pel finançament just —espere que no punxen.


Com que es tracta de retornar, rellig les obres de Tolstoiesvski que, segon Josep Palacios, és el millor dels novel·listes. Retorne perquè els vaig llegir molt jove i no recorde gairebé res, però, sobretot, perquè arriba a les meues mans la traducció que en va fer Andreu Nin de Crim i càstig, el qual, a més d’intentar fer la revolució, es va dedicar a la traducció de moltes obres russes al català. No puc deixar de preguntar-me: d’on treia el temps Andreu Nin? Segurament, en aquella època, el rellotge no aniria tan de pressa. I, per això,  Nin tenia temps per llegir i traduir els clàssics: “Donar els clàssics russos en català em sembla una empresa magnífica. Quina llàstima que no els pugueu llegir en l’original! És formidable! Jo els conec tots de cap a cap. A pesar que, durant els darrers set anys, he estat absorbit per un treball aclaparador, no he passat gairebé ni un dia sense llegir els clàssics”. Comence amb Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski que, gràcies al revolucionari Nin, en el seu temps tingueren la primera versió en llengua no eslava. Ja ho va dir Josep Maria de Sagarra: era al primera traducció “sencera i vivíssima”. Una traducció sense “retallades” que, segons Sagarra, “la nostra llengua amb les puntes de verdor o d’acidesa, de vegades tan directament biològica, s’encasta d’una manera brutal al realisme sense contemplacions de Dostoievski”. Si voleu llegir Crim i Càstig en la nostra llengua, encara heu d’anar a parar a aquesta magnífica traducció de Nin, perquè no n’hi ha d’altra. I si voleu llegir Anna Karènina, de Tolstoi, us recomane també la traducció que en va fer el polític trotskista nascut al Vendrell que va tenir temps per ser un dels fundadors del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), d’inspiració comunista no estalinista.

Levante, 30 d'octubre de 2017

dilluns, 23 d’octubre del 2017

Toni Cantó





Tinc molts amics professionals del teatre que coincideixen amb mi en l’opinió que Toni Cantó és un actor dolent. Ja m’ho desmentireu, si podeu. Com a polític és molt més pitjor encara, perquè, en sentir-lo parlar, un que no el coneix personalment, només pot pensar dues coses: o és un ignorant o és una mala persona. O les dues coses, perquè no són incompatibles. Voldria pensar que és un pobre xic que no té més llums, pobret, com Albert Rivera que, segons Pablo Iglesias, és un talòs de poca capacitat intel·lectual que fa cites de llibres que no ha llegit i que caldria que estudiara. Això sí, el líder de Podem admet que, segurament, Rivera és un bon venedor de productes bancaris. 

Preferiria creure que Toni Cantó és un ignorant i no una mala persona. Si no fóra un ignorant, no demanaria al PP i al PSOE que feren alguna cosa contra l’adoctrinament de les escoles catalanes, valencianes i mallorquines en la tribuna del Congrés dels diputats. Si sabera un poc d’història, sabria que l’ensenyament que tenim als “perillosos” Països Catalans no va ser implantat per cap govern independentista. Sabria que va ser implantat, majoritàriament, pels seus futurs socis de Govern i de partit a l’altiplà —el futur partit únic: el Partit Socialista Liberal Conservador, que és com volen que acabe  tot açò.  Sabria que l’Escola catalana és un producte del consens entre Convergència i el PSC. Sabria que ací, al País Valencià, l’ensenyament de la llengua el va introduir el PSOE i que el PP, amb més de vint anys de govern, ho va deixar com estava. I, sobretot, sabria que a les Illes gairebé bé sempre ha manat el PP. I coneixeria que la nostra escola no adoctrina i que ensenya moltíssim el castellà. Ensenya Estellés i Lorca. No com a la resta de l’estat que per espanyol només entenen el castellà i ignoren, com Toni Cantó, els altres “espanyols”.

Si no fóra fava no diria que: “ El valencià és una llengua i el català és una altra. I en aquest tema estic molt tranquil amb el que dicta el nostre Estatut, jo em regisc per les lleis”. Si es regira per les lleis, no ignoraria les sentències dels tribunals en aquesta matèria —per cert no n’hi ha cap condemnat per incomplir-les. Sabria a quina institució dóna totes les competències en matèria lingüística el nostre Estatut i quins són els seus dictàmens...

 Sí, caldria crear l’Agència Independent de l’Alta Inspecció, però no per evitar l’adoctrinament a les aules, sinó per evitar el poc trellat dels diputats com Toni Cantó. Per cert, repasse bé la seua intervenció i no trobe només ignorància: veig odi i molta mala llet. Cantó no està en contra de l’adoctrinament en les escoles. El que vol és que els joves de les noves generacions sàpien tan poc com ell.

Levante, 23 d'octubre de 2017

dilluns, 16 d’octubre del 2017

Construir ponts





Joan Baldoví, en la compareixença de Mariano Rajoy sobre la situació i acció del Govern a Catalunya, va fer servir una frase molt bufona, que sembla que forma part de la campanya de la Conselleria d’Educació i Cultura de suport a l’ús del valencià: “Construiré mil ponts, mil vegades, només per estar amb tu”. A banda de la frase “delicada” i agradable, Baldoví va voler emprar els verbs “escoltar”, “dialogar”, “consensuar”, “persuadir”, “seduir”, perquè deia que són verbs que ajuden a la convivència, que ajuden a moltes parelles a tenir un projecte de vida junts, perquè mai no funciona allò que “ets meua, només meua”. Els verbs van sonar de manera seductora, però va ser com si els pronunciara a la paret.  


Com en molt altres debats, també es va produir un moment surrealista en el qual, possiblement, sense que foren conscients els protagonistes, estava la clau del problema.Va ser quan Joan Baldoví i Mariano Rajoy discutiren de creïlles. El primer en parlar-ne havia sigut Aitor Esteban, portaveu del PNV. Però, va ser Joan Baldoví qui, en la seua intervenció, etzibà a Rajoy, en referència als problemes del finançament autonòmic que pateix el País Valencià: “No només hi ha creïlles catalanes o basques, també n’hi ha de valencianes”. I, en la resposta de Rajoy, es veia clarament quina és la mare de tots els problemes i incomprensions: Catalunya i el País Valencià són Espanya, però les seues gents, la seua llengua i els seus problemes no. Mireu la contestació de Mariano Rajoy: “Vosté ha parlat de totes les creïlles, de les catalanes, de les valencianes... , però vosté no ha parlat de les creïlles espanyoles, i n’hi ha molta gent que vol que li parlen de les creïlles espanyoles”.  Llig en algun diari que Rajoy no havia entés el símil de Baldoví, però el va entendre perfectament com el va entendre un amic meu que va escriure, immediatament, en un grup de WhatsApp de col·legues que tenim: “Ja ho ha dit Rajoy. Baldo ha parlat de moltes creïlles, però no de les espanyoles. Ergo per al senyor Rajoy aquestes creïlles no són espanyoles”.  El problema és greu, perquè aquesta gent, els nacionalistes espanyols, no entenen res. I, com que no entenen res,  no arriben ni a ser “tolerants” —practiquen la força i fan servir els seus tribunals— i això que, en la “tolerància”, no n’hi hauria prou. Segons el genetista Albert Jacquard, no és una actitud suficientment positiva: “¿Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! […] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s’avé a no fer servir el seu poder […]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l’altre; cal fer més passes en el camí de l’amor a les diferències.”

Levante, 16 d'octubre de 2017

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Deixeu treballar en pau!





Si Pedro Sánchez no és president del govern espanyol és perquè els “poders fàctics” i “mediàtics”,  i, sobretot, les “velles glòries” del seu propi partit no el deixaren. Els “barons” nous i antics no veien amb bons ulls un govern amb Pablo Iglesias i els nacionalistes. Tant des d’Andalusia com des de Castella-la Manxa o Extremadura, no acceptaven pagar el preu que els exigia Iglesias, ni volien fer cap concessió a Catalunya, perquè això anava contra els seus interessos “nacionals” o “regionals”. A més, Susana Díaz tenia un pla perfecte per als seus interessos personals: que  Pedro Sánchez es cremara deixant pas al PP i substituir-lo, després, en el Congrés dels socialistes. Pedro Sánchez, però, no va voler caure en el parany i va salvar la seua pell gràcies a les bases d’un partit que no volia ser comparsa del PP.


Pedro Sánchez, però, no ha estat a l’alçada, perquè continua tenint el mateix problema que ja tenia. Quan intenta dialogar davant el problema més greu de l’estat, els “vells antics càrrecs socialistes”, tornen a la càrrega posant més llenya al foc. Alfonso Guerra: “No es pot negociar amb colpistes”. I s’atreveix a dir barbaritats tan grans que van anant a soles: “la majoria de professors de primària i secundària són militants d’ERC” i que “porten 40 anys amb un ensenyament sectari, com la televisió pública”. I avisa que a Catalunya fa anys que es desenvolupa un “moviment prefeixista” fruit del nacionalisme. Supose que Alfonso Guerra, quan parla del perill nacionalista, no pensa en el “nacionalisme espanyol”.  A Guerra no li ha pegat mai un mestre per parlar valencià amb els companys en el pati. I a Guerra no li han recorregut als tribunals espanyols totes les lleis i decrets que intenten dignificar la seua llengua. Guerra, però, no està sol. Ara només faltava que “antics” càrrecs com Segundo Bru, Clementina Ródenas, Rodríguez de la Borbolla, Joaquín Leguina i..., que haurien d’estar calladets, qüestionen l’aposta de Pedro Sánchez pel diàleg amb la Generalitat.  Llig amb certa esperança les paraules que els dedica el socialista Andrés Perelló —supose que no li sabrà greu que les traduïsca—: “Van ser dirigents del partit i membres de governs als quals tots respectàrem i els donàrem suport en el seu dia. Demanaren disciplina i fe en el comandament. “Qui es moga, no ix en la foto”, va dir algú. I, ara, quan l’Executiva i el Secretari General han de donar alternatives a la crisi més greu d’Estat que mai no hem tingut, es reuneixen en una carta plena de deslleialtat, alineant-se amb la dreta sense cap pudor. Publiquen la carta en la premsa i tracten de desestabilitzar l’Executiva i el partit. Deslleials! Egoistes! Per molt menys expedientàveu companys i companyes quan éreu qui éreu. Assumiu el vostre temps i deixeu treballar en pau”.

Levante, 9 d'octubre de 2017

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Catalunya és d’Espanya?







Hi ha moments en què es veuen totes les contradiccions perquè, sense voler, les ensenyen. Quan un canta “a per ells” és perquè considera que “ells” són els “altres”, uns “altres”, de diferents. I, si això es fa enlairant banderes espanyoles, és com dir: a per “ells” que no són espanyols. Un altre exemple més famós i més evident d’ensenyar les contradiccions va ser quan el ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, va decidir començar la croada contra l’escola en català i la immersió lingüística. En el parlament de l’altiplà i responent a unes declaracions de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, el ministre espanyol va reconéixer: “Sí, el nostre interès és el d’espanyolitzar els alumnes catalans.” I per què? Doncs “perquè se senten tan orgullosos de ser espanyols com de ser catalans.” Què estava afirmant? Era molt evident: si volia espanyolitzar els xiquets catalans, era perquè no eren, o no els considerava, espanyols. Afirmava que ser català és no ser espanyol. O no? De la mateixa manera que no considerava que el català fóra un idioma espanyol. Com no el consideren, entre altres, els del PP valencià. Algú coneix algun recurs o una sentència judicial contra el castellà o el seu ensenyament? Per què? Perquè el castellà és considerat un idioma espanyol i els altres no. Potser aquells que tenen encara ganes de “regenerar” Espanya considerant-la una “nació de nacions” poden començar reconeixent l’espanyolitat —i això implicaria drets— de totes les nacionalitats, però també de totes les seues llengües i cultures. Haurien de creure que són Espanya i espanyoles i no que són d’Espanya —una propietat conquistada. I això voldria dir, com ara, que els diputats en el parlament de l’altiplà no caldria que s’humiliaren expressant-se en una llengua que no és la seua i es podrien dirigir als altres diputats en una tan espanyola com les altres i en la que pensen i senten. Però això és possible? Quantes persecucions més haurem de patir els que volem viure en valencià? Algú es creu de manera seriosa que la nostra llengua discrimina o pot discriminar el castellà? I per què tant de recurs i tanta sentència? Algun tribunal hauria de dir alguna vegada que ara i ací el castellà és l’ama carabassera dels mitjans de comunicació i... Però no: és la llengua espanyola. 

Mentre escric, sent, per la tele, les declaracions de Rodríguez Ibarra i Alfonso Guerra sobre el problema català i al·lucine. És difícil comprendre com Ximo Puig i Vicent Soler militen, encara, en el mateix partit. Preferisc el socialista amic meu del facebook que davant el “problema” català diu que és socialista, republicà i internacionalista. El que no sap el pobre xic és que el seu partit és nacionalista espanyol—no regeneracionista—  i monàrquic. Socialista? Vosaltres mateixos.

Levante, 2 d'octubre de 2017