dilluns, 26 de març del 2012

Meditació transcendental




No us dic que vol dir ací en la Ribera fer una meditació transcendental, perquè la gent que m’estima no consideraria aquesta pàgina el lloc més escaient per a explicar-ho. Si ho voleu saber, veniu a Sueca i que us ho explique Juanjo Piera que és un bon professor de matemàtiques que, com està jubilat i no ha patit els retalls d’ara i segurament tampoc no patirà els que vindran, encara té humor per a fer bones rimes filosòfiques. El cas és que el nostre ex-Molt Honorable expresident de la Generalitat Francisco Camps sí que haurà de meditar i de manera transcendent sobre el seu futur. Jo no sé el grau de lucidesa que li queda a aquest senyor, però s’ha dit que s’ha plantejat dues maniobres totalment desficaciades: presentar la batalla al president Alberto Fabra en el proper congrés regional del PP o muntar un partit regionalista alternatiu a la manera de Francisco Álvarez-Cascos. Diuen les cròniques que per a totes dues maniobres compta amb la fidelitat del camarada Rafael Blasco. Sabem que Blasco té més vides que un gat i, si les té, és precisament perquè sap de què va la cosa aquesta de la política. Però, Blasco, que segurament encara no ha perdut el nord, deu saber millor que ningú que el seu temps s’ha acabat i, per això, el camí de Camps potser siga l’única partida que li queda per jugar: perdut per perdut, a veure que cau. Es deu sentir com un general soviètic que reconeix que ja està fora de lloc, que ja no volen saber res d’ell en els despatxos i, sobretot, en les agrupacions locals. I que el PP és un partit on generalment es designen els líders sense que ningú no els qüestione. El seu amic Alfonso Rus i Rita Barbera, que serien peces claus de la primera jugada, la de plantar-li cara a Fabra en el congrés, ja s’han desmarcat. Rita és intel·ligent i Rus, llest. Rus sap que una cosa en convidar Blasco a esmorzar tots els dissabtes i una altra és lligar el seu destí polític al de l’Exconseller i pròxim exsíndic. Ja se sap, en política és com en el trinquet: un dia t’aplaudeixen i l’endemà et venen viu..., i les partides es guanyen quan s’arreglen. I aquesta partida és molt difícil d’arreglar. Si Rafael Blasco aconseguira arreglar la partida aquesta vegada, caldria fer-li un monument a la seua capacitat o, millor dit, a tots els altres per la seua incompetència. A Blasco també li caldrà fer una meditació transcendental.

Levante, 26 de març de 2012

dilluns, 19 de març del 2012

Per a tota la vida

No hi ha manera de trobar vocacions sacerdotals. Els pastorets no se senten prou atrets per a la vida dura de la muntanya. Com que els missatges argumentats amb continguts i substància que reclamen els puristes no calen en la gent, els bisbes s’han vist obligats a abandonar la profunditat i nadar per la voreta. I intenten aconseguir noves vocacions de la mateixa manera que ho faria un polític o un venedor de cotxes qualsevol: apel•lant a les emocions, sentiments, odis, pors i desitjos del personal: “et promet un treball estable”. I és que sembla que no hi ha manera d’aconseguir nous senyors rectors, si no és jugant al joc que juguen tots: a vendre la burra, com tots la venen. Els responsables d’aquesta nova campanya que tant ha impactat la justifiquen com ho faria un camarada de l’esquerra: “Estem en un món audiovisualment agressiu, els missatges amb contingut profund queden sufocats, per això fem servir les regles del joc del segle XXI, les mateixes que usen les grans companyies. Fem marketing viral amb vídeos d’impacte en xarxes socials i internet.” I, així, de la mateixa manera que les televisions demanen els vídeos de Mònica Oltra amb les seues samarretes, ara busquen també l’spot que comença amb una frase que és un clar reclam en la situació de crisi en què vivim: “No et promet un gran sou, et promet un treball estable”. Un poc després apareix l’alçacoll que usen els capellans. La frase, l’eslògan, és molt oportú i oportunista, sobretot, en un moment que hi ha convocada una vaga general contra una llei de reforma del mercat laboral que dinamita els drets dels treballadors i que afavoreix l’acomiadament sense massa dificultats. El director de la productora, Santiago Requejo, explica que no es tracta de cap provocació, perquè totes les promeses que es fan en el vídeo tenen sentit: “La frase del treball estable és real: el sacerdoci és un treball, és per a tota la vida, i efectivament no té un gran sou”. No tindran un gran sou, però tindran la felicitat i la satisfacció que tenen en el “reality els protagonistes, rectors, que prometen: “no te’n penediràs mai”. Tota una promesa molt temptadora d’un futur espectacular. I si afegim que tenen garantida la vida eterna en el cel, ja es tracta d’una autèntica ganga. Està clar que ja no valen els vells refranys que queden pobres i esquifits al costat de tot açò: “A la vinya del rector mai hi pedrega»

Levante, 19 de març de 2012

dilluns, 12 de març del 2012

Manar és cobrar

Anava a escriure sobre la Mona de pasqua, però m’arriben dos correus que em fan rectificar i em situen en la realitat més crua i immediata. El primer diu que els sindicats acaben d’anunciar la vaga general per al 29 de març. I no puc evitar que em vinga a la memòria una conferència de Josep Fontana, Més enllà de la crisi, que va fer en la seu de CCOO de Catalunya. Fontana ens recorda que estem educats en una visió de la història que feia del progrés la base global de l’evolució humana. El professor, però, ens recorda que això no era fruit de cap regla que implicava que el progrés fóra inevitable, sinó que era la conseqüència d’uns equilibris de forces en què les victòries aconseguides no eren el fruit de les revolucions triomfants, sinó més aviat eren el resultat de pactes i concessions obtinguts de les classes dominants a canvi d’evitar l’autèntica revolució que transformara completament les coses. I, això, perquè, “des de la Revolució francesa fins als anys setanta del segle passat, les classes dominants visqueren atemorides per fantasmes que pertorbaven el seu somni”. Tenien por a perdre-ho tot davant l’enemic revolucionari: jacobins, carbonaris, anarquistes, comunistes... Una por que va desaparéixer en els anys setanta del segle passat després de la crisi del petroli, que va servir de pretext per a iniciar el canvi que començaren Ronald Reagan i la senyora Thatcher. Com que no tenen por, tenen via lliure... I, ara, aprofitaran la crisi per acabar amb totes les coses que no són rendibles per a la seua butxaca: l’estat del benestar. I en aquesta línia tenim la reforma laboral per la qual els sindicats han convocat la vaga. Una reforma laboral que em porta a l’altre correu: “Pagar amb la mà tancada era la forma de pagament habitual a les places dels pobles, no fa massa anys. Els treballadors, acudien a la plaça, a boqueta nit, després de treballar de sol a sol, on els propietaris (amos), procuradors, encarregats, caps de colla..., pagaven i llogaven els jornalers si hi havia faena i els donava la gana. La imatge deuria ser molt bèstia: el jornaler parava la mà, i un puny tancat s’obria i deixava caure unes monedes. El correu acabava amb un aforisme de Joan Fuster: “Qui paga mana? La història i l’experiència de cada dia demostren, almenys, que qui mana cobra. Manar és cobrar –entre altres coses.”

Levante 12 de març de 2012

dimarts, 6 de març del 2012

Lo desengany

Em trobe un conegut militant del PP que sempre m’havia volgut convéncer de la bondat i de les excel•lències de la gestió del president Camps, n’estava enamorat: “Ens ha situat en el mapa, ens coneixen en tot el món”, em deia sempre. Ara, però, me’l veig desvalgut, trist, afligit, decebut: “ No em parles de política, no pense votar més, quin desengany! No sé si el motiu del seu desencant és que li han tocat la butxaca, li han reduït considerablement la nòmina, o és el fet de veure tanta gent involucrada en casos de corrupció, o totes dues coses alhora. Com que el veig tan deprimit i sé que em parla des de la innocència, sense cap engruna de maldat, li he intentat explicar que el desengany és una cosa positiva perquè et permet eixir de l’engany, que era il•lusió i error. I, com que sé que no se’l llegirà, no li recomane, sinó que li conte el llibre Lo Desengany de Francesc Fontanella, que està escrit en una època barroca com la nostra. El llibre de Fontanella, encara que es refereix al desengany amorós, el podem aplicar a qualsevol tipus de desencís. I li dic que el personatge de l’obra de teatre Lo Desengany porta una torxa que fa llum i un mirall, que és on es reflecteix l’error de les coses. Li explique un poc l’argument i li dic que, per a Fontanella, la solució al desengany no és el sofriment, sinó la relativització de l’enamorament i l’assumpció del desengany com a valor positiu, perquè, al capdavall, permet una comprensió més autèntica de la realitat: “Adona-te’n: eres cec, la fosca t’anava entorn. Obre els ulls que han estat víctimes d’una falsa emoció!” I, per acabar-lo de consolar, li faig una pregunta retòrica: “Com creus tu que se sentirà el votant socialista?”. Els votants socialistes saben que els seus, abans d’abandonar el poder, s’hagueren d’amorrar també al piló del Déu dels mercats i encetar les tisores de tots els retalls. I, ara, veuen com el partit que van votar, davant de tot el que passa i davant la situació en què vivim, no tenen altre entreteniment que seguir amb les seues batalletes internes. Algú li hauria de dir a qui guanye la pròxima batalleta: “Oh, tu vencedor planeta (ara indigne d’aquest mot, perquè tens les teues armes rendides a un déu minyó), deixa de la gelosia ja l’inesgotable corc, i del pit més veritable escolta les veus d’amor.”

Levante 6 de març de 2012