dilluns, 26 de juny del 2017

Nació de nacions





Llegint no sé quin paper de Manolo Baixauli em trobe amb una sentència que, no sé per què, em fa pensar, no en la formulació, sinó en la interpretació que en fan els socialistes, de la seua pròpia concepció de la pell de brau: “Espanya és una nació de nacions”. La sentència de Manolo és la següent: “La manca d’esforç per a buscar i assaborir la diversitat del món és la font dels tòpics, simplificació que és amputació i desconeixença”. I és veritat: els socialistes i la majoria d’espanyols  són o es fan els ignorants en el tema nacional. 

La primera ignorància la trobem en el personal, socialistes inclosos, als quals els sembla massa atrevida la proposta i menteixen no sé si deliberadament. El diputat del PSOE Igancio Urquizu, aliat amb l’ama carabassera, va dir que les tesis de Pedro Sánchez que defensa que Catalunya és una “nació” i Espanya “una nació de nacions” “no té res a veure amb allò que ha sigut el PSOE”, que mai no ha defensat projectes “nacionals”. Només cal recordar-li la resolució del Congrés de Suresnes de fa “quatre dies” abans de la Constitució Espanyola, per dir-li que no sap o que, si sap, menteix: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol ha de partir indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació que comporta la facultat que cada nacionalitat puga determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol.”. Que estudien bé d’on ve allò de la tradició de la unitat d’Espanya!


La segona ignorància és la dels altres, la dels defensors que “Espanya és una nació de nacions”, però que entenen que la sobirania està en la “nació” i la submissió en les “nacions”. Us posaré una cita aclaridora de l’historiador Borja de Riquer: “Els polítics de la democràcia van optar per fragmentar la història d’Espanya. En cap moment no se’ls va ocórrer fer una història d’una Espanya plural”. Ni una història ni res. I, si no m’equivoque, ara van pel mateix camí. Tots estem obligats a saber l’idioma espanyol —de la nació—, però tot són sentències judicials contra la tímida normalització de la nostra llengua en el propi territori —les nacions—. Per què no es considera Ausiàs March —de les nacions—com el més important poeta del segle XV del conjunt de l’estat? Per què no s’assumeixen els nostres autors com a patrimoni propi de la “nació”? Per què Cervantes—de la nació— sí i Joanot Martorell —de les nacions—no? Han expulsat els nostres autors, la nostra història i les nostres llengües, del sistema educatiu espanyol i posen dificultats perquè les coneguem nosaltres. Recordeu Wert i el perill de la desnacionalització d’Espanya? Quin perill? Són incapaços, tots, de reconéixer un estat plurinacional i, per això, molts reciten Maragall: “Adéu, Espanya!”

Levante, 26 de juny de 2017

dilluns, 19 de juny del 2017

José Luís Ábalos




Un amic de Compromís em preguntava com sabia que Pedro Sánchez guanyaria les primàries del PSOE i per què estava tan segur. Li vaig dir que no era veritat que havia tingut aquella certesa, però que hi havia dos indicis que em portaven a pensar en aquella possibilitat i que, des del principi, sí que havia vist que hi havia partida perquè sabia quina classe de gent estava jugant-la, per dalt i per baix. I no parle dels relats explicatius, molt literaris, que s’han contat a bou passat com el de David contra Gloriat o, el més rebuscat encara: que tot ha estat una operació de l’aparell per ressuscitar un PSOE mort. 

El meu primer indici va ser la militància de la Ribera Baixa. Parle, és clar, d’alcaldes de pobles menuts, que són els que han resistit els durs anys del Partit Popular guanyant les eleccions sense cap suport ni reconeixement del seu partit. Són militants de tota la vida amb qui, de tant en tant, esmorze o em faig una “cazalla”. Són gent de poble que havien anat dues vegades, en molt poc de temps, casa per a casa, a demanar el vot per al seu partit amb un únic discurs: “hem de traure el PP”. I, damunt d’això, aparegueren els alts càrrecs que no s’havien acostat mai a ajudar-los a demanar-los el vot per a l’ama carabassera i per a Rajoy. “A qui votaràs? A Susana?”, els preguntava? “Ale, Voro, ves-te’n on brama la tonyina. Au a fer-ne una!” Total que, a la Ribera Baixa, els únics que donaven suport a l’ama carabassera van ser, des de Cullera, l’alcalde Jordi Mayor, i els alts càrrecs Toni Such i Maria Such, que no van arreplegar ni les de terra. No guanyaren ni en el seu poble.


El meu segon indici va ser veure com es posicionava José Luís Ábalos, a qui no tinc el gust de conéixer personalment, però que sé que és un dels millors especialistes en els “tripijocs” del PSOE. Un professional de la “ llauneria” socialista. Un supervivent que sempre ha sabut col·locar-se en les millors posicions, que ha ocupat un bon grapat de càrrecs i que té la mala pota de vindre a Sueca a parlar als seus companys en castellà després d’un fum d’anys de la Llei d’Ús i Ensenyament que va impulsar el seu propi partit al qual diu que estima tant. I tant com l’estima! Si Ábalos és tan intel·ligent —o millor dit “llest”—, com sembla, ja sabrà a hores d’ara que la victòria de Pedro Sánchez no és cap mèrit personal seu. Si sap jugar bé les cartes, que ara les té bones, haurà de saber que una cosa és l’altiplà i l’altra el País Valencià i que Ximo Puig —que és el que hauria d’estar en això de la nació de nacions— és una molt bona carta per a jugar a casa nostra, com diuen els meus amics socialistes de la Ribera. 

Levante, 19 de juny de 2017

dilluns, 12 de juny del 2017

Iglesias i Compromís




No he tingut mai excessiu interés per Pablo Iglesias. De fet, la primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a un xicot de Riola que em vaig trobar en el tren. “On vas?”, li vaig preguntar. “A una conferència de Pablo Iglesias”, em va contestar. “¿Vas a una sessió d’espiritisme?”. No, home, no! És un xicot nou que fa un discurs diferent. Després, inevitablement, vaig saber qui era aquell jove amb coleta, “ment incisiva i voluntat bolxevic”, perquè va saber introduir-se en la televisió, que encara és l’ama de la superestructura i, fins i tot, vaig arribar a escriure: “Durant la maleïda crisi econòmica, va haver un moment en què el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts dels fonaments de la transició, que havien entrat en descrèdit: corrupció sistèmica i crisi en gairebé totes les institucions, en els partits polítics... El personal volia anar un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals i tot començà a canviar.” Tots van voler innovar, perquè l’aparició de Podemos va irrompre en totes les agendes dels partits, sobretot, en els d’esquerres, però també propicià l’aparició de Ciutadans perquè algú, després de les malifetes del PP, va creure en la necessitat d’un “Podemos de dreta”. Fins i tot es veia Iglesias com el líder amb l’empenta suficient per vertebrar una nova esquerra capaç de substituir el PSOE com alternativa de poder. 


Iglesias, però, sembla que és fava i egotista. No ha aprés encara que en la història hi ha parelles inexcusables, necessàries i útils, com ara: el Geni i el Talent, Grècia i Roma, Marx i Engels, el Gros i el Prim, Tip i Coll, El PSOE i Podemos... I sense anar tan lluny: Ximo Puig i Mónica Oltra—en aquesta cas haguera pogut ser un trio, però Iglesias no va voler—, Joan Baldoví i Mónica Oltra, Compromís i Podem... El líder de Podemos no ha volgut formar la parella necessària i que molts desitjaven amb Iñigo Errejón i que era fonamental per a la consolidació de la seua organització com a alternativa. I demostra que és més fava encara, quan ve a casa nostra a voler posar discòrdia a la parella BLOC i Iniciativa que tants fruits està donant. Si Podemos no li ha guanyat la partida a Compromís és perquè no ha sabut veure que, al País Valencià, els drets socials i la democràcia van lligats als drets nacionals. Tan transgressors que volen ser i s’omplin la boca de dir, en castellà, Comunidad Valenciana, com els del PP. Ja ho vaig dir un dia: “Si  Iglesias vol vertebrar l’esquerra de l’estat espanyol, ha de partir de la plurinacionalitat i de la independència de les forces de cada país. Si sap fer això, cosa que dubte, tindré raó jo quan dic que els de Podemos són els més espanyols de tots, perquè, en teoria, defensen l’única Espanya que podria tenir un poquet de trellat.”

Levante, 12 de juny de 2017

dilluns, 5 de juny del 2017

Nacionalisme inútil





Recorde el primer Alexis Marí quan era portaveu de les Corts valencianes i encara estava il·lusionat amb el seu nacionalisme espanyol, “eficaç i útil”. Com deuria tenir poca faena, un dia, es va  voler fer el graciós a través de les xarxes socials buscant els Països Catalans. La primera piulada —evidentment en castellà— la va fer a les vuit del matí: “Res, m’acabe d’alçar ací a Dénia del llit i buscant el cartell dels Països Catalans. I que no el trobe...” Un seguidor del seu compte de twitter i que deuria tenir la mateix faena que ell, li recomanà que parara en un bar i que preguntara. Marí, sense pensar-s’ho dues vegades, li va fer cas, però es veu que  tampoc no va tenir èxit i piulà: “M’acabe d’aturar en un bar per preguntar quina direcció prendre per trobar els Països Catalans i res... No els coneixen.”. En aquell mateix moment, vaig estar a punt de contestar-li amb una suecanada tan grossa que anava anant a soles: “els pots buscar...”, però vaig pensar que no pagava la pena, que, quan es fera fadrí, ja estudiaria un poc de geopolítica. A l’hora de dinar, encara continuava la seua història: “Seguisc buscant...”. I, fins i tot, diu que va anar a l’aeroport: “Res, ací a l’aeroport de Manises preguntant pels Països Catalans i res... que no hi ha manera.” I va seguir així tot el dia... Aquell dia, però, va tenir una rèplica premonitòria de Josep Nadal, diputat de Compromís i cantant de la Gossa sorda:  “Mira si preguntes pels diners dels valencians quan vages a Madrid, que això interessa més”.


Sembla que a Marí  li va tocar el tendre la piulada de Nadal i li ha a fet cas. Ha preguntat, a Madrid, pels diners dels valencians. I, d’una manera o altra, en la resposta, ha trobat allò que buscava aquell dia pel mateix camí per on anava de Dénia a València. Ja ho va dir Carod-Rovira: “els Països Catalans són allà on es paguen les autopistes”. I, ara, Marí ha canviat la direcció de les seues piulades: “Qui pot dir que estem defensant els interessos de tots els valencians? Quan puge a un ascensor i porte la carpeta de Cs, l’amague”. I: “PP i CS tomben l’ajuda de 37 milions per al transport metropolità de València. Tot en ordre. No, Albert Rivera?”. I ha de sentir les paraules del portaveu de Ciutadans al País Valencià, Fernando Giner, que li diu que qualsevol que represente els afiliats i votants de Ciutadans no ha de llançar missatges que puguen interpretar-se que són a favor del nacionalisme “ineficaç i inútil”. Potser, Fernando Giner ha fet tard i Marí ja ha comprés que, per als valencians, el nacionalisme “ineficaç i inútil” és l’espanyol. 

Levante, 5 de juny de 2017