dissabte, 11 de desembre del 2010

Wikileaks




Amb la informació em passa com amb el tauler d’anuncis de l’institut: n’hi ha tanta, que no m’assabente de res. I, a més, no l’acabe d’entendre, perquè no sé d’on ve. Què és Wikileaks? Busque en la Viquipèdia i em diu que es tracta d’una empresa jove dedicada a l’enginyeria social. Poca broma! Diu que no dóna informació com Déu mana, sinó contingut especulatiu (rumors i política). I qui són els seus promotors? Diuen ser periodistes, matemàtics i dissidents xinesos. Toca ferro! Una combinació explosiva que tampoc no acabe d’entendre. El seu últim i voluminós lliurament de documents reservats ha portat de cap a tots els columnistes i opinadors professionals que, com sempre, no saben què dir. Ha provocat una mena de tsunami informatiu amb aplaudiments i recels com totes les coses que s’imposen en el mercat de la informació. Uns parlen de nous poders i contrapoders no estatals emergits del que volen anomenar societat civil global i tecnològica. Uns altres diuen que el periodisme s’endinsa en les entranyes de l’estat. N’apareixen d’altres, encara, que allò que els preocupa és l’advertència que representa Wikileaks: què passa amb la privacitat? I més quan es tracta de coses secretes. No ho sé. A mi, si voleu que us diga la veritat, l’únic que em sorprén és que ningú se sorprenga de les revelacions. A banda de les xafarderies del tipus que si aquesta pren pastilles per l’ansietat i l’altre és un manaire hiperactiu, que serien informacions que, si foren noves, vindrien molt bé a la premsa del cor, les informacions que s’hi han revelat són bastant òbvies. Qui no sospitava que Aznar volguera tornar a la política? Qui no creu capaç Aznar de dubtar de la capacitat de lideratge de Rajoy després d’haver-lo designat ell mateix? A qui li estranya el que s’afirma del cas Couso? O allò dels vols il·legals? Tot un guirigall d’obvietats que diuen que revolucionarà el periodisme. Jo, de moment, em compraré un diccionari on estiga definit això d’enginyeria social, societat civil global i tecnològica... i totes les ocurrències que improvisen els aprenents de sociòlegs que només veuen les coses a bou passat. I, sobretot, em llegiré un bon llibre...

Levante 6 de desembre de 2019

diumenge, 14 de novembre del 2010

Amics d’Els Clàssics






Em trobe per vora riu un dels meus alcaldes −ací, a la Ribera Baixa del Xúquer, encara podem qualificar la majoria d’alcaldes de nostres− amb una samarreta que portava una inscripció amb tipografia molt moderna que deia Curial i Güelfa. D’on has tret això?, li pregunte. I em conta que la Fundació Lluís Carulla ha inventat l’associació Amics d’Els Clàssics, que vol encomanar la passió pels autors i les obres més importants de la nostra literatura i que es presenta a ca Fuster, a Sueca, en un acte en què es llegiran fragments de clàssics medievals. I la sorpresa és que els lectors són els alcaldes Joan Baldoví, de Sueca; Albert Girona, d’Almussafes; Joan Baptista Ferrando, d’Albalat; i Manolo Anaya, de Riola. Em conta que es tracta d’una iniciativa de l’Editorial Barcino, segell de la Fundació Lluís Carulla, que vol difondre els clàssics medievals, promoure’n la lectura i acostar-los als joves. No puc estar-me de pensar que, per sort, encara queden alcaldes que recolzen iniciatives que no donen vots i que són fonamentals per a l’educació dels nostres joves. Encara que puga pecar d’ingenu, actes com el que em descriu el meu alcalde em reconcilia amb la gent que es dedica a la política, la major part dels quals són honrats i que estan en el seu lloc per servir la seua gent i el seu país. Potser actes com aquests ens ajuden a oblidar-nos de la imatge que, malauradament, ens donen els mitjans de comunicació dels nostres polítics que sempre ixen fotografiats com a protagonistes d’una corrupció que ja forma part del nostre paisatge i de la nostra història més immediata. Evidentment em vaig apuntar a escoltar la lectura per poder sentir dels polítics una altra cosa que no foren les mentides a què ens tenen acostumats els que més manen a casa nostra. Potser tinga sort i puga escoltar les velles paraules de Joanot Martorell: “A qui diu falsies s’esdevé que no el creu hom de les veritats, e grans veritats s’ajusten ab poca falsia; així si desitja que hom lo crega, prenga en cascun tostemps veritat, e així acostumant sa llengua que no sàpia mentir”.

Levante 8 de novembre de 2010

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Subsòl








Sent la veu d’Isidre Crespo que em crida. Em gire per saludar-lo i aprofite per felicitar-lo personalment pel seu natalici: cal fer cas al Facebook. Com que Isidre és dels que ha pogut fugir de les retallades de Zapatero i ja està jubilat, viu desficiós i sempre té alguna cosa entre mans: “Has llegit el llibre Subsòl d’Unai Siset?”, em pregunta. Li dic que no, que no conec ni l’autor ni el llibre. Aleshores m’explica la història: és un llibre de narracions a partir d’una fotografia feta al metro de París que es converteix en el pretext per a endinsar-nos en la intimitat dels rostres que hi apareixen gràcies a la imaginació de Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó. “Jo faré que t’arribe i escriu alguna cosa, perquè es tracta d’un joc literari molt divertit: no saps cada narració de qui és, cal endevinar-ho”, em diu. No sé com s’ho fa, però a l’endemà tinc el llibre a casa. Com que es tracta d’un joc, l’òbric a l’atzar i llig un títol: Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orfila Martí . Comence la lectura i arribe a “elabore aquest treball infinit, desproporcionat, suïcida, que intitule Genis desconeguts, diccionari d’individus visionaris que han obert portes al coneixement humà però dels quals, per motius diversos, no apareix rastre als llibres”... Continue i veig que la genialitat d’Orfila Martí, que es comprà un casalot modernista que hi ha prop d’Albalat, és que pretenia construir per vora riu, en el terme de Riola, una mena de Meditatoriums, unes construccions menudes per a l’aïllament i la reflexió individual dels ciutadans que ella volia situar entre els camps de tarongers. En volia fer uns quants, però només li’n van deixar construir un en el cementiri i gràcies a ser filla de qui era. Deixe la lectura i me’n vaig a dinar a Cullera. Torne per vora riu i em perd pels meandres. Gràcies a Déu no em trobe amb cap Meditatorium. Per no posar-me nerviós, telefone a Manolo Baixauli i li pregunte si el conte d’Orfila Martí és el seu. Em diu que no m’ho pot dir... Jo ho tinc molt clar, perquè aquell dia, per vora riu, vaig anar a parar al cementiri de Fortaleny i me’l vaig imaginar de seguida com a l’escenari ideal, amb cranis o sense cranis, d’una de les seues narracions.

Levante 25 d'octubre de 2010

dimarts, 19 d’octubre del 2010

La generació precària

L’altre dia no sé qui comentava que la nostra generació havia tingut la sort de viure millor que la dels nostres pares, però que els nostres fills ho passaran malament. I més encara perquè els hem criat entre coto-en-pèl i no hem sabut dir-los la paraula no. L’anècdota em ve al cap perquè navegant per la xarxa trobe comentaris sobre La generación precaria, un llibre de Marta García que intenta descriure els problemes de la joventut actual evitant fugir dels tòpics que retraten els joves com a consumistes, festers i despreocupats. Als nostres joves els agrada la festa i s’ho passen bé —a qui no?—, però també n’hi ha molts que s’han preocupat per obtenir una molt bona formació, però s’han de conformar a malviure amb treballs temporals i precaris i renunciar a tenir casa pròpia. I cal moure’s, no hi ha prou amb protestar amb quatre googles: cal eixir al carrer per fer soroll. Marta García explica les diferents iniciatives que els joves estan portant a terme a Europa, com ara quan van aconseguir parar a França el 2005 la Llei de contractació laboral...

Deixe la Xarxa i em concentre en la lectura del diari d’avui: “Els estudiants dels instituts se sumen a la protesta social a França”. Això de França sí que és una vaga! Alguns estudiants expliquen amb molt de trellat per què s’adhereixen a la protesta contra la reforma de la jubilació: “Quan més tard es jubilen, menys esperança de treball tindrem... També lluite pels drets dels nostres pares”. La contestació més bona de per què els estudiants se sumen a la protesta la dóna un altre jove: “Estem ací perquè no volem viure pitjor que els nostres pares”. Una resposta que no agrada a un nostàlgic del maig del 68 que passava per allí i que diu: “Jo no volia viure com mon pare, volia acabar amb el món de mon pare. Ells, sembla que no”. Pitjor, però, actua l’esquerra oficial, que no sap per on va. Què fan els socialistes francesos i espanyols? No actuen coordinats ni estan d’acord en les possibles solucions. Ací, que manen, fan els retalls; allà, que són a l’oposició, s’hi oposen. On és l’alternativa global de l’esquerra a la crisi?

(Levante 15 del 10 de 2010)

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Els dimonis que dicten



No recorde pràcticament res de la novel·la Conversación en la Catedral de Mario Vargas Llosa, però sé que me la vaig llegir pràcticament d’una tirada i que em va impressionar. Em va passar, com a lector, el mateix que Vargas Llosa explicava al pròleg de les seues Obres Completes: “Des dels ja llunyans temps en què, sense saber gaire bé què feia, vaig escriure els meus primers relats, crec no haver-me apartat ni un mil·límetre d'aquesta ambició: explicar històries que, sense ser-ho, semblessin una representació de la vida i tinguessin els lectors —com tenien els oients de la caverna i la foguera els fundadors d’aquesta antiga estirp—, anhelants, àvids, per saber què, què va passar després”. Intentant recordar aquella lectura, he buscat per les prestatgeries de casa Conversación en la Catedral i no he pogut estar-me de traduir-ne el començament per comprovar com sona: “Des de la porta de “La Crònica” Santiago mira l’avinguda Tacna, sense amor: automòbils, edificis desiguals i descolorits, esquelets d’avisos lluminosos surant en la boirina, el migdia gris. ¿En quin moment s’havia fotut el Perú?”. Segons Julio Ortega aquesta visió deriva, entre altres, d’Octavio Paz i de la seua noció agonista que som fills d’una “violació” històrica i existencial. Sembla que tot això ve del maleït tòpic que els escriptors feliços no escriuen bones novel·les i no sé quantes coses més. Però el que sí que em convenç de les reflexions d’Ortega és quan afirma que una vegada i una altra molts dels lectors de l’escriptor peruà, que vol ser espanyol, hem lamentat les seues idees polítiques. Això ho diu, perquè considera, i en això potser té raó, que la seua obra està a l’esquerra de la seua política: “es va passar a l’altra banda de la seua obra per poder tolerar els dimonis que la dicten”. I nosaltres estarem molt agraïts al dimoni que li dictà Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, però no podrem entendre l’home que es capaç de subscriure el “Manifiesto por la lengua común” que tan ostensiblement ataca els desvalguts en nom dels poderosos. Nosaltres estimarem per sempre el dimoni que va tindre la sensibilitat de dictar-li la denúncia de les situacions d’abús i d’imposicions en La ciudad y los perros.


Levante 10 del 10 del 2010

dimarts, 5 d’octubre del 2010

La pedra de Luna



Tinc uns amics que circulen per l’òrbita socialista que no paren de fer-me retrets, perquè tinc la dèria d’escriure, de tant en tant, que Ángel Luna no sap o no vol dir “bon dia”. M’asseguren que és un bon home, una persona honesta i un magnífic parlamentari. No en tinc cap dubte, però tampoc no tinc la culpa de tenir les meues manies. Una de les primeres mesures que va prendre el primer Govern autonòmic va ser aprovar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que té com a objectiu que tots els valencians puguen dominar les dues llengües oficials en situació d’igualtat. Per sort o per desgràcia, la vida m’ha portat a treballar per aquest objectiu que, si es complira, faria que la nostra llengua no patira humiliacions ni restriccions, ni fóra moneda de canvi cada vegada que la dreta local té un problema. Ángel Luna, que s’ha passat més de mitja vida ocupant càrrecs en les nostres institucions, és un dels exemples més clars del fet que en aquest país la llengua pròpia no fa falta per a viure, que se la pot ignorar sense cap problema. Per això, Ángel Luna, volent o sense voler, té una posició antipedagògica de cara a una de les lleis més importants que va aprovar el govern socialista, perquè demostra que el valencià no és necessari per a poder parlar en la institució que representa a tots els valencians: les Corts. Sé que es tracta d’una postura completament legal, però jo parle de pedagogia, de respecte a la llengua pròpia del país, que, segons la llei, cal protegir i estimular. Per això, Ángel Luna m’haurà de perdonar que, si tira una pedra en aquella institució, no puga evitar recordar que, abans de la democràcia, en una escola de Sueca, donaven una pedra als xiquets que durant l’esbarjo parlaren en valencià. La pedra anava passant de mà en mà de tots aquells a qui se’ls escapava alguna paraula en la llengua materna. Ja sé que la pedra que llançà Luna no té el mateix sentit. O potser sí, perquè ell mateix va dir que la canviava pel Canal 9 que té silenciat els socialistes, de la mateixa manera que Luna silencia la nostra llengua en el lloc de màxima representació dels valencians.

(Levante 4 d'octubre de 2010)

dimecres, 29 de setembre del 2010

La vaga del dimecres



Estic segur que, el dia 29, molts de nosaltres farem la vaga de la mateixa manera que si no la férem: sense ganes. Cal donar una resposta als retalls en els drets que s’havien aconseguit amb molt d’esforç, però no ens agraden els beneficiaris immediats de la protesta, si és que aquesta assoleix l’èxit que no s’espera. Si la vaga funciona donarem ales a aquells que entenen que l’ètica és un pes inútil que carrega l’home i sentirem, més fort encara, les veus que corrompen el llenguatge. Si la vaga fracassa, pot ser pitjor encara: faran el que vulguen de nosaltres, pobres mortals, que no tenim altra cosa per a viure que el nostre treball. I advertirem, una vegada més, allò que no volem veure: que el cos social està malalt. Ja som majorets per saber que la naturalesa no obeeix cap principi moral, però nosaltres no sabem anar enlloc sense principis i, per això, no entenem molts dels comportaments dels qui dirigeixen o volen dirigir les nostres institucions. I farem vaga contra tots els retalls que ha fet el govern espanyol a les nostres conquestes socials. Però, com que la vaga és política, la faríem més a gust encara contra tots els despropòsits del nostre conseller d’educació Alejandro Font de Mora, contra Rajoy i el PP valencià per presentar de nou Camps com a candidat a la Generalitat, contra Rafael Blasco per fer el paper que fa en una història tan trista com la que viu el govern valencià, contra Carlos Fabra perquè ja estem avorrits de la seua història en els jutjats, contra Joaquin Ripoll perquè va dir sobre Àngel Luna: “El que estiga lliure de pecat que tire la primera pedra”, que és com dir que tots estan embrutits, contra Àngel Luna perquè encara no s’ha ensenyat a dir bon dia, contra Carmen Alborch perquè ha tingut por de perdre i s’ha retirat només ha olorat la derrota, contra Antoni Asunción perquè encara no sabem a què jugava en les primàries socialistes, contra els sindicats per no fer una mobilització a nivell europeu i buscar solucions més globals contra aquest liberalisme tan bèstia que ens volen encolomar. I contra l’esquerra en general per no saber llegir què passa en el món en què vivim i, per tant, per no saber donar una alternativa creïble a la forma de governar que consisteix a fer pagar els plats trencats als mateixos de sempre.

Levante 25 de setembre de 20010

dimecres, 15 de setembre del 2010

El cinqué en joc

Semblava que el PP i el PSPV tenien molt clar quins eren els seus candidats per a les properes eleccions autonòmiques, els actors principals de la batalla. Francisco Camps, malgrat tot el calvari, ple d’escalonets, ha anat imposant-se com el campió que es batrà en la lliça de les eleccions en nom del PP. Només el nom de Rita Barberà s’ha insinuat com a possible substitut del cartell electoral, en cas que el president no puga eixir amb la seua. Jorge Alarte, guanyador per la mínima en el darrer congrés socialista, era el campió d’aquesta formació. La temptativa estival de Ximo Puig només es podia entendre en clau interna. Es tractava d’ensenyar les dents, només mostrar-les, per tal d’acontentar els seus incondicionals i assegurar-los un trosset del pastís de la molt probable derrota. Res de nou: són els arranjaments a què ens tenen acostumats les famílies del PSPV. Aquests personatges eren els actors principals, els herois que entrarien en la lliça per dar la batalla i aconseguir el guardó del govern de la Generalitat. Però ha passat l’estiu i l’ardor ens ha portat, com en les antigues representacions de teatre i d’òpera, el cinqué en joc: aquell personatge que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat serà molt important per al desenvolupament de la trama. I aquest paper ha volgut representar-lo, per al nostre entreteniment, Antoni Asunción que ha eixit del bagul dels records amb la voluntat de convertir-se en l’Obama valencià. I ha entrat en l’escenari sense avisar i deixant bocabadats els actors principals, perquè creuen que els resta protagonisme i força. I venen, com sempre, les especulacions: Maniobra de la dreta? Pur desfici? Per què no deixen l’instint defensiu, que sempre és conservador, i, una vegada dins la lliça, els dirigents socialistes no aprofiten l’oportunitat per tal de donar a conéixer Jorge Alarte i el seu programa? Potser, aquestes primàries, ben treballades i sense colps baixos, siguen una oportunitat, un regal, perquè Jorge Alarte traga el cap de la invisibilitat a què el tenen condemnat els mitjans de comunicació controlats per la dreta i ens faça arribar el seu programa. Al cap i a la fi les primàries només són un risc que contemplen les regles del joc democràtic.
(Levante, 13 de setembre de 2010)

divendres, 10 de setembre del 2010

Sense un duro

Volia veure un partit de futbol, però la TV3 estava desconnectada. Com que tinc la mania de seguir la connexió en valencià, pose Canal 9 i resulta que no, que tampoc no el feien. Aquesta gent tindrà la santa barra de no emetre’l i, al mateix temps, impedir que un altre canal, que sí que el dóna, es puga veure? Efectivament, això és el que fan. I si vull veure’l, he de passar-me al castellà de la Sexta i posar-me en l’orella una emissora de ràdio que em parle en la llengua que vull sentir. L’endemà llig els diaris i m’ho expliquen: problema de duros. Sembla que no paguen. M’entretinc un poc amb la polèmica entre Canal 9 i Mediapro: qui dels dos és més morós o morosa? La veritat és que comence a preocupar-me, perquè ja no es tracta d’un retall en la sanitat o en l’educació, que són les primeres víctimes quan els governs són incompetents. Ara no es tracta que els nostres fills puguen anar a una escola pública més o menys digna, que tinguen els professors necessaris, que puguen tocar la flauta, el clarinet o la trompeta... O que puguen estudiar en la seua llengua. Retallar en aquests aspectes són les primeres mesures que solen prendre els governs incompetents com el nostre. Ara estem davant d’un problema diferent perquè afecta a la línia de flotació del nostre opi, el futbol, el descans necessari per a desconnectar de tant de fracàs en l'administració dels nostres diners. I em pregunte: si no són capaços de pagar i controlar el futbol, que ens té a tots entretingudets, què impedirà que no paguen la llum, el telèfon o les nòmines dels funcionaris...? Un professor, espantat m’ho preguntava: “Què farem, Voro, cobrarem?”. Me’l vaig mirar i, per animar-lo, li vaig contestar: “Home, crec, que fins a les eleccions ho tenim assegurat, després, aquesta gent, ja ho saps, són capaços de tot, perquè diuen que no tenen un duro...”. La cosa encara es podria arreglar si els nostres administradors se sentiren com a mínim fracassats, perquè podríem veure una mica de llum si seguiren al peu de la lletra una de les frases d’una novel·la de Joan Sales, Incerta Glòria: “¡Feliç qui se sent un fracassat! El sentiment del nostre fracàs és el començ de l’únic èxit possible”.

Levante (6 de setembre 2010)

dilluns, 16 d’agost del 2010

don José

Cada any, per aquestes dates, ve l’amic Pau i em convenç perquè escriga quatre ratlles en el programa de festes del poble. Enguany m’ha volgut vendre la burra que escriguera sobre un tema polèmic del qual no tinc cap ganes d’escriure: sobre el catedràtic i insigne fill de Fortaleny Corts Grau. Pau em deia alguna cosa com aquesta: “Home, això de parlar del catedràtic té un poc de sentit quan ací a Fortaleny, el teu poble, hi ha sempre uns comentaris de com de bo que era i sabut i per què l’Ajuntament només li ha dedicat un carreret i no la plaça o l’avinguda. Quan ningú no ha llegit ni una paraula del que ha escrit”. Però jo no tenia cap ganes d’escriure sobre don José i precisament perquè sí que m’he llegit algunes coses de la seua obra. Si vaig escriure sobre ell en una columna del Levante va ser perquè s’ha publicat un llibre, Els reaccionaris Valencians. La dreta amagada, en què hi ha una biografia sobre aquest personatge i el seu editor va tindre l’amabilitat d’enviar-me el llibre a casa. Els amics són els amics. No crec que un programa de festes siga apropiat per parlar d’un personatge del poble que està vist segons la ideologia que cadascú té. Coses de la política i de la vida. Uns diran que va ser un personatge molt important i que era “molt sabut”; això era el que sentia jo en ma casa. Altres, però, diran que era un personatge nefast i que l’únic mèrit que va tindre és que va ser un col•laborador, un teòric molt mediocre de la creuada que va fer el general Franco contra la democràcia. Coses totes que divideixen l’opinió del poble. El que és cert, però, és que aquest personatge i altres com ell no els reivindiquen ni els seus. Els teòrics de la dreta d’avui i els seus estudiosos no en volen saber res, el tenen oblidat, perquè sembla que és un destorb per a ells. Per això el subtítol del llibre: La tradició amagada. No fan com ha fet l’esquerra amb els seus intel•lectuals, que ha reeditat els llibres de Maux Haub, de Miguel Hernández, de Renau, de Joan Fuster i de molts altres. Han editat els llibres i han omplert els país d’homenatges, d’exposicions... Els han reivindicat amb la cara ben alta i els han fet seus. Què passa amb la dreta actual que mana tant de temps a casa nostra que no vol saber res de Corts Grau i de la seua obra? Què passa amb Corts Grau? Poca cosa sabem. Ningú no vol estudiar-lo, ni reivindicar-lo. No el volen com a precedent, com a model de res. I han hagut de ser els intel•lectuals d’esquerres els qui s’han posat a llegir l’obra de Corts Grau i dels altres intel•lectuals de la seua ideologia o del seu bàndol per a indagar el seu pensament. I, ara, gràcies a aquesta biografia en sabem un poc més del personatge. I això és el que tenim. I això és el producte del llibre que comentava jo en el meu article del Levante. I tenim una concepció de don José des d’una visió oposada al seu pensament. I ens trobem en què s’arriba a la conclusió que aquests intel•lectuals conservadors estigueren dominats per una irresistible propensió a la mandra mental. I el que tenim de Corts Grau ho explica Xavier Serra en la seua biografia: “Josep Corts Grau va ser rector de la Universitat de València entre la darreria del 1951 i els primers mesos de 1967. Naturalment, aquesta circumstància ha fet que deixés molts mals records, per la funció repressora que tingué el seu mandat acadèmic (...) Amb motiu de la seua jubilació, ja clausurat el franquisme, la Universitat de València publicà una obra d’homenatge en dos volums: Filosofia i Derecho. Homenaje al profesor Corts Grau (1977). Gairebé tot el que hi ha escrit sobre Corts Grau, que no és gaire, és contingut en aquests dos volums”. Estic segur, per cert, que molt poca gent del poble que defensa el senyor Corts s’ha llegit algun dels llibres que va escriure i tampoc aquests dos volums que publicà la Universitat de València. Xavier Serra, que sí que se’ls ha llegit arriba a la seua conclusió: “Hi ha tipus humans d’una grisor irreparable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seua trajectòria és literalment inenarrable. No hi ha per on agafar-los. No presenten cap contrast, cap sinuositat, cap corba gràcil i amena. Si hagués depès de mi, no hauria escrit mai aquest retrat. L’editor i el curador d’aquest volum, però m’insistiren. Són amics. I no em quedà un altre remei que acceptar. Pots ser ells tenien raó: Corts Grau, malgrat la seua mediocritat ─o precisament, a causa d’ella─, és un tipus representatiu”. I a partir d’aquestes paraules, Serra reconstrueix la seua biografia i comenta, des de la seua perspectiva intel•lectual, l’obra de don José. Us recomane que ho llegiu, perquè comenta coses molt curioses. La por de Corts Grau durant la guerra, l’exageració de la seua por : “Com que estic vivint, segur, els meus últims dies, i, malgrat que sobrevisqués, en seria un altre, m’importa recollir fidelment aquestes impressions. Temorenc dels estranys, me’n vaig a tornar amb els meus? Els meus? Quan a distància, de segles potser, se m’aparegué l’església en flames, vaig sentir que un vincle primari se’m deslligava a l’ànima i la sang, i tal vegada era el d’aquella comunitat:els meus! I quan després en vaig veure les tristes ruïnes, i els carros carregats d’estelles i enderrocs camí del riu, i les restes.... el riu es queda quiet d’oronetes, i la nit va caient sobre els salzes de la riba i sobre les aigües. Corrent avall passen de tant en tant germans nostres... Una nit, aquesta potser, Senyor, vindran per mi.” La por és lliure, però concretament a Fortaleny, on Corts passà la guerra, no hi hagué cap assassinat: ni mentre durà el conflicte, ni quan guerra acabada, s’iniciaren les represàlies. Els uns als altres, amb independència de credos polítics, com a bons veïns, es protegiren. La imatge de màrtir de la creuada que Corts Grau es volgué donar, no es correspon amb la realitat del seu poble. De totes maneres, en aquesta biografia trobem la visió que Xavier Serra se n’ha fet del personatge després d’estudiar-lo i de llegir-lo. Caldria demanar, als altres, als seus defensors, que tingueren la santa paciència també d’estudiar-lo i de llegir-lo. Segur que es trobarien amb més d’una sorpresa i, potser, canviarien d’opinió... Però això ja ho he dit a principi de l’article: als estudiosos de la dreta actual no els interessa Corts Grau, per què serà?

dimecres, 7 de juliol del 2010

La dreta mediocre






Em passen Els reaccionaris valencians. La tradició amagada, (Afers), l'edició del qual ha estat a cura de Gustau Muñoz. Aquest llibre recull les biografies de set grans reaccionaris valencians. Els títols de cada una d’aquestes biografies permeten fer-se una idea molt clara del que ha estat la dreta al nostre país: Rafael Rodríguez de Cepeda. L’immobilisme catòlic, Vicent Gai. Un economista d’extrema dreta, Eduard Martínez-Sabater. La recurrència del problema valencià, Joan Beneyto. L’estratègia del camaleó. Del totalitarisme al postfranquisme, Rafael Calvo Serer. La connexió valenciana de l’Opus Dei, Diego Sevilla. Ideòleg falangista, Josep Corts Grau. Mediocritat plúmbia. Després d’haver devorat les Biografies parcials de Xavi Sierra de personatges que considere meus i que van tenir un paper fonamental als anys setanta, en la dura, però esperançadora transició, em fa una mica de mandra llegir les biografies d’uns senyors que, a hores d’ara, no reivindiquen ni els seus. I vet ací la primera pregunta: per què els volen amagats? Comence, evidentment, per la darrera biografia, la de Corts Grau, perquè, per circumstàncies de la vida, vaig viure, de menut, al costat mateix del catedràtic de dret natural ─mai no he entés com el dret pot ser natural─. A ma casa, en un primer pis, hi havia una galeria que donava al corral del catedràtic. I jo, que era un xiquet molt desficiós, m’entretenia tirant tota mena d’objectes al corral. Recorde que el corral tenia un gesmiler molt bonic que arribava fins a la meua galeria. Més punts de contacte: com que el senyor aquest era de missa diària i jo un escolanet, més d’una vegada li vaig posar la patena sota la barba, perquè no li caiguera ni una bocí de l’hòstia sagrada que li donava el senyor rector. Després, quan em vaig fer més gran, recorde que Joan Fuster es va enfadar amb nosaltres perquè vam posar en boca seua, en aquest mateix diari, una afirmació que va fer en una de les seues inoblidables tertúlies, quan Corts Grau encara vivia: “Tot el que ha dit Corts Grau es pot resumir en una frase: Ave Maria Puríssima”. Xavi Serra ho remata dient: “Hi ha tipus humans d’una grisor inenarrable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seua trajectòria és inenarrable”.
Levante (5 de juliol de 2010)

dissabte, 15 de maig del 2010

La lògica moderna




El nostre país no existeix només perquè diem “bon dia” o perquè hem de pagar les autopistes... Ara, gràcies a una tesi doctoral que ha eixit a la llum en forma de llibre Xavier Serra, Història social de la filosofia catalana. La lògica (1900-1980, Afers sabem que nosaltres i la gent de l’altiplà hem seguit uns camins diferents en la recepció de la lògica moderna. Encara que totes dues àrees han estat sotmeses a una mateixa superestructura estatal i unes mateixes directius academicoadministratives, les respostes han estat diferents. Els nostres, que s’han interessat pel nou desenvolupament de la lògica, han estat els filòsofs; els altres, han estat els matemàtics. En un moment determinat, però, els processos de recepció es van fondre, quan alguns filòsofs de l’altiplà es van poder desprendre de la crosta quixotesca unamuniana, orteguiana i començaren a interessar-se per la ciència, per la lògica matemàtica i per la filosofia analítica. I, aleshores, hagueren d’obtenir les orientacions a través dels nostres pensadors, que escrivien en la nostra llengua fins que aparegué la nova crosta franquista. Tot això s’explica en aquesta tesi doctoral que no és de les que el mestre diria que només serveixen “pour se toucher le cul, concretament culs doctorats”. No es tracta d’una tesi típica, tòpica i avorrida. No té la prosa descolorida i poc elaborada d’aquests tipus de papers, sinó que està plena de recursos per fer-se entendre amb precisió i amenitat. Amb una adjectivació molt concreta i símils imaginatius, com la dels seus mestres, Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, els escrits dels quals són utilitzats en aquesta obra per descriure l’ambient de la universitat del seu temps i per explicar-nos com eren i com es comportaven els professors de filosofia: “Professionalment el doctor Daurella era un fort comerciant de bacallà. Era, a més, tomista de mentalitat. Seria potser una mica arriscat d’afirmar que el doctor Daurella explicava el tomisme. No. No n’hi havia pas per tant. Explicava els ossos del tomisme.” Com veieu, es tracta d’una història social de la filosofia.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Fem un trio




Una nota de premsa em fa saber que Manel Joan Arinyó ha guanyat el quinzé premi Enric Valor de Novel·la amb l’obra L’atzucac del perdedor. Com ja va entrant en edat, Arinyó sembla que comença a sentir-se nostàlgic i té necessitat d’escriure les memòries. El relat conta les seues aventures com autor des del 1988 fins al 2008. Com que el llibre promet, perquè està ple d’anècdotes sucoses d’altres escriptors i d’ell mateix, l’espere amb impaciència. El que no sabia, però, és que aquest llibre tenia una primera part: Fem un trio. El fascinant món de la ploma, que també va guanyar un premi, en aquest cas el de narrativa de la Ciutat de Sagunt i que ara ha vist la llum (Onada Edicions). Manel és molt amable i me’l porta a la faena. El llig en una vesprada gaudint, sobretot, de les vivències compartides amb altres escriptors de la nostra literatura. M’agrada la perspectiva, el punt de vista de l’escriptor que és diu el més alt del que ell anomena la gloriosa Generació del Metre seixanta. Ja sabeu: Baulenas, Cucarella, Torrent, Hernández Chulvi, Vicent Borràs... Jo, que també sóc baixet no me’n vull riure, perquè com diu Arinyó el món no es veu igual des d’un metre i mig que des de més amunt. Malgrat la seua poca alçada Arinyó conta que el 3 de gener de 1980 va complir la tasca que li havien encomanat de fer de guardaespatles de Joan Fuster. A Cullera s’inaugurava la llibreria Tres en ratlla i Fuster havia d’assistir-hi. Els encarregats d’anar-lo a buscar van ser Joan Bolufer, que conduïa, i Joan Arinyó, que actuava de segurata. Sembla que el mantenidor, amb un discurs marxista-leninista-estalinista, va proclamar gairebé —ai! Rus— la III República. En tornar a Sueca, Fuster s’estava pixant, però Arinyó es va oposar a parar perquè estava segur que un cotxe els seguia. La mania persecutòria no impedí que arribaren a Sueca sense rastre dels perseguidors. Per guanyar temps, Fuster, que no es podia aguantar, va obrir la porta del cotxe abans que s’aturara. I quan parà de tot, baixà ràpidament. Arinyó, no volia quedar-se ressagat i intentà baixar també, però es va dur una portada en tot el nas. Va haver de recórrer a urgències, però no va poder evitar de gaudir per a la posteritat d’una “nàpia acarxofada i més torta que un ganxo”.

(LEVANTE 24 d'abril de 2010)

dimarts, 13 d’abril del 2010

Veure la llum



Hi ha moltes maneres de veure la llum, la veritat... Diuen que el president Joan Lerma regalava piles als indecisos i escèptics per ajudar-los a trobar el recte camí. Els sants, però, sempre l’han trobat de manera molt més esclatant. Jo sempre havia cregut que Ramon Llull l’havia vista i s’havia convertit després que Jesús se li apareguera cinc voltes crucificat com explica en la Vida coetània i en Lo desconhort: “...mas plac a Jesucrist per sa gran pietat que es presentà a mi cinc vets crucifigat per ço que el remembràs e en fos enamorat”. I va deixar les coses que més li havien agradat fins aleshores: la vida de la cort i les dones. Ara, però, com que el meu viatge d’aquestes vacances ha estat la lectura de papers de Francesc Pujols, m’he pogut assabentar que la conversió del beat, va ser més pareguda a la de Sant Pau, amb cavall i tot, que el que em pensava. La diferència fonamental és que Sant Pau perseguia cristians, mentre que Llull, com no podia ser d’altra manera, esperonava el cavall ple de passió acaçant mallorquines de carn i ossos. Llull s’enamorava com un boig de totes les dones que veia, però un dia s’enamorà d’una que segons conten era “alta i ben feta, rossa com un fil d’or, que, per damunt de totes les belleses que tenia, lluïa la bellesa dels pits, que ressaltava i sobresortia”. Aquesta dama no solament no el volia escoltar, sinó que quan el veia pegava a fugir, fins que un dia que Ramon Llull anava amb cavall, i passava per la ciutat, la va veure pel carrer i la va seguir. Ella, veient-se perduda, va entrar a l’església, però Llull no s’aturà i ella sentia el cavall damunt les lloses de l’església i s’amagà al costat d’un altar. El futur beat va baixar del cavall, la perseguí a peu fins que la va abraçar i li preguntà per què fugia. Ella, sense obrir boca, es va descordar el vestit i apartant-se la roba, com una mare que vol donar de mamar al seu fill, li va ensenyar el pit rosegat per un cranc, que se li menjava la carn viva. Aleshores Ramon Llull, “veient el mal que nia en la carn humana, clavant el niu en la mateixa bellesa, es va alçar de prop d’ella i va sortir de l’església”. I per fi va comprendre que al cel hi havia l’únic consol de l’home.
(Levante,12 d'abril de 2010)

dimarts, 6 d’abril del 2010

Enveja sana

Quan arriben uns dies de vacances com els d’ara i no puc pegar a fugir, m’entra una ansietat que no em deixa alenar. Però les obligacions són les obligacions i, encara que estic perquè s’ocupen de mi, he de fer de guardià d’una parella d’adolescents. Per això, entenc i em sent solidari quan una amiga em diu: “Faré el possible per anar-me’n, encara que siga un parell de dies..., què et sembla Madrid?” Però el que em toca el tendre és que els amics més joves i amb menys obligacions m’envien correus electrònics com aquest: “Me’n vaig a Irlanda per a sis setmanes. La primera caminant pel Wicklow Way amb Cris, una espècie de Camí de Sant Jaume que naix de Dublín cap al sud, per les muntanyes irlandeses. Les altres cinc setmanes me les passaré a Belfast, estudiant anglés de matí i passejant i dotorejant a la vesprada. Tinc un comboi i unes ganes que no me les acabe. Espere aprofitar el temps i que siga un viatge inoblidable. Us mantindré informats, ja siga per correu o pel blocdeltauro.blogspot.com”. I en això em quedaré conformat: alternant les aventures de l’amic a través del seu blog i el darrer llibre d’Emili Piera El camí de les estrelles, si és que considera convenient fer-me’l arribar, perquè no pense passar per una llibreria. Éstic segur que això dels llibres de viatge és un gènere fet a posta per a l’Emili, que ens delectarà amb unes experiències que només ell és capaç de viure i de contar. I si el llibre d’Emili no m’arriba, m’hauré de fer una mica més docte i anar-me’n a un altre viatge, una mica més esotèric. M’endinsaré en la lectura del llibre de Francesc Pujols Concepte general de la Ciència catalana. Una delícia! No el busqueu, perquè no el trobareu. I, si el trobeu, sapigueu que us costarà un ull de la cara, però viureu un viatge que consisteix en la història del nostre pensament i de les seues manifestacions culturals des de Ramon Llull a Eugeni d’Ors amb una conclusió molt interessant: que el nostre poble s’encamina a donar al món la filosofia clàssica —la veritat, tot simplement— i per això ho tindrem tot pagat allí on anem....
(Levante 5 d'abril de 2010)

dijous, 1 d’abril del 2010

Discòrdia




En la tribu del president Zapatero sembla que no regna la concòrdia, com diria Espriu, sembla que “hom no pot viure, en aquesta cabila!”. Jordi Sevilla, que té la llengua molt llarga, ha disparat uns trets molt intencionats en un moment en què el president no les té bones: “Zapatero no es fia ni de la seua dona”. No sé quina part de mentida, de rancor o de veritat hi ha en les paraules de Jordi Sevilla, però, d’una manera o altra, més que de corregir alguna cosa, sembla que tenen intenció d’escampar la discòrdia, com si haguera acabat de llegit el Fèlix de Ramon Llull: “Entre lo senglar i el rei jo metré discòrdia i malvolença”. Si no ho teniu clar, expliqueu-me què pretén amb aquesta frase: “Tots diuen que Maria Teresa se’n va, fins i tot ella mateixa”. El problema de Jordi Sevilla és que tot això ho diu com a ministre destituït, com a víctima de la pràctica que diuen que té el president de castigar amb l’oblit aquells que un dia van ser els seus col·laboradors i que l’ajudaren a instal·lar-se a dalt de tot de la direcció socialista i del govern. Zapatero no vol pagar hipoteques, diuen. I com que les paraules de Jordi Sevilla són dites des de la posició de destituït, no acaben de ser creïbles del tot. La veritat és que tots els apòstols del socialisme van “escampats la hu de ça, l’aldre de lla, per discòrdia que hagueren en la vida de Jesuchist”, com va dir Sant Vicent Ferrer en un dels seus Sermons. Als dirigents socialistes els passa com als notaris: “Negun col·legi d’ofici és tan damnós com col·legi de notaris, en lo qual ha gran discòrdia de volentats”. La discrepància i el pluralisme estan molt bé, enriqueixen la pràctica democràtica. Ara, en el mateix moment en què el PP obri la rebel·lió de l’IVA, no sé si és el moment oportú de dir, des de dins de la colla, que la possible ampliació de l’IVA “no corregeix res”, perquè augmentarà el frau i farà disminuir el consum. Per què Jordi Sevilla no ho va subratllar, en el seu famós blog, quan s’aprovaren els pressupostos on ja estava redactada la mesura? Perquè, possiblement, Jordi Sevilla està més interessat en una qüestió que no té res a veure amb la modificació de la política econòmica.

(Levante 29 de març de 2010)

dimarts, 16 de març del 2010

Apagar la llum



No sé si es tracta d’una ironia, però segur que és tot un símptoma de la deficiència democràtica que patim el fet que la darrera cacicada, el darrer episodi de censura a què ens tenen acostumats aquesta gent que ens governa en gairebé —sí, hi he escrit gairebé— totes les institucions del nostre petit món, s’haja produït en el MuVim, que, si no recorde malament, són les sigles del Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat. Una institució de la qual és responsable Alfonso Rus, tan amic dels mestres i professors. Fa més de dos cents anys que els il·lustrats van pensar que el comportament humà s’havia de regir per les normes de la raó i que les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat i la tolerància. I ací, ara, en una petita part de l’Europa del segle XXI, torna l’obscurantisme a un museu que conté el nom de la Il·lustració de la mà dels senyors Salvador Enguix, Máximo Caturla i Alfonso Rus. Uns senyors que tenen una manera molt peculiar de confiar en la capacitat humana de progressar i ser feliços. Per això, han sabut elaborar una resposta molt meditada a la dimissió de Román de la Calle: “Qui no estiga a gust, que se’n vaja”. És la seua manera de contestar a qui no vol sotmetre’s als seus capricis i arbitrarietats. I el problema més greu de tota aquesta història és que practiquen la censura, perquè estan convençuts que tenen dret a fer-ho, perquè es creuen que són amos i senyors de les institucions sense cap limitació democràtica. Es pensen que les urnes legitimen la seua manera de governar tan arbitraria i despòtica. No tenen cap tipus de vergonya. Tant se’ls en dóna, dels requeriments dels mitjans de comunicació i de les crítiques del seu propi partit. Ni tan sols s’amaguen i convoquen, amb la cara ben alta, actes de desgreuge tan originals com la convocatòria d’alcaldes davant d’una paella per a demostrar la seua força. Ells creuen que prometran la mar als de secà i els continuaran votant, perquè estan convençuts que tots som uns ingenus. I l’oposició? Què fa la santa oposició? Declarar-se taurina per un grapat de vots, després que fa més de dos cents anys que els il·lustrats anglesos aboliren els festeigs taurins, perquè denigraven els animals. Els animals no raonen, però pateixen.

( LEVANTE,dilluns,15 de març de 2010)

dimarts, 9 de març del 2010

El supercaminal



La primera vegada que vaig sentir alguna cosa sobre l’autopista, que ara volen alliberar de pagament el president Francisco Camps i Enric Morera, va ser, evidentment, en contra de la seua construcció. I va ser, si no recorde malament, en una obra del grup Pluja Teatre que es deia El supercaminal. Jo la vaig veure a l’institut de Sueca, però també es va representar a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu, amb un final molt més combatiu. L’ecologisme, la destrucció del paisatge sentimental, eren la base ideològica d’aquesta oposició al projecte, com va passar també amb la instal·lació de la factoria Ford a Almussafes. Era una època en què tots érem fills de la Renaixença i el Romanticisme no ens el podíem traure de damunt. Passaren els anys i les coses canviaren, i l’autopista va rebre noms amb connotacions molt més positives com ara columna vertebral del país, perquè ens feia els viatges ràpids i fàcils des de Perpinyà a Alacant. Això, sense comptar amb factors molt més importants com l’economia, la porta a Europa, l’acostament dels mercats... I, així, va venir l’arc mediterrani, l’eix vertebrador. Tota una altra manera de plantejar la qüestió, de la qual ni el PP d’ací, ni el de l’altiplà, no en volien saber res.... El que no haguera pensat mai és que, ara, el nostre Molt Honorable coincidira, ni que siga aproximadament, amb les paraules que vaig sentir dir un dia a Carod-Rovira, també a Sueca, mentre sopàvem, després d’una actuació de l’independentista republicà a la Casa de la Cultura: “La prova que el nostre país existeix és que és l’únic lloc de l’Estat on es paga l’autopista”. Era tota una declaració de principis que anunciava el viratge d’un nacionalisme, que fins aquell moment havia estat, sobretot, identitari, a un nacionalisme molt més pràctic i molt més fàcil de vendre, a la manera de Xavier Rubert de Ventós, molt més d’acord amb els valors que predominen en la nostra societat. Un “nacionalisme” que el nostre president i el PP ha sabut vendre des del primer dia que el govern socialista es va instal·lar a Madrid, perquè abans, quan manava José Maria Aznar, no deien aquesta boca és meua en matèria de reivindicacions valencianes al govern de Madrid.

(Levante, 8 de març de 2010)

divendres, 26 de febrer del 2010

Bulevard dels francesos



Llegir Ferran Torrent sempre significa alguna cosa més que endinsar-te en una història, perquè moltes vegades no viatges a allò desconegut com en la majoria de llibres que et cauen a les mans. Viatges a les teues arrels, a allò que algú ha anomenat l’espai Torrent. Ja ho sabeu: Gràcies per la propina, La mirada del Tafur... I no pots evitar trobar-te amb allò que vas ser i amb allò que t’has convertit en l’actualitat, perquè sempre ensopegues amb alguna frase, una situació, una vivència que et toca el tendre: “En la dècada dels seixanta, les sèquies i els calçotets eren les piscines i els banyadors dels pobres” . Una frase que d’una manera o altra tu també has escrit, perquè recordes com et llançaves a la sèquia nuat amb una corda per a ensenyar-te a nadar. La corda era el socorrista i ton pare, que tenia la corda de l’altre extrem, el monitor. Encara recordes la primera vegada que vas veure una piscina i, com no podia ser d’altra manera, va ser lluny del teu poble. I com un amic teu, després d’ensabonar-se en la dutxa, es va llançar, tot ensabonat, com si estiguera nadant en la sèquia major del poble. Noi què fas?, van cridar unes dones que es van quedar bocabadades. I tampoc no pots evitar identificar-te d’una manera o altra amb els joves personatges de la trama principal, Josep, Felo i Teresa, que volien canviar el món i fer una revolució que seria el súmmum. Com tu eren dissidents de tot. De la mateixa manera que t’identifiques amb els desencís dels personatges actuals de l’altre pla de la novel·la. Uns personatges, els del pla actual, recurrents en les històries de Torrent, però que van guanyant humanitat en cada novel·la. M’agrada molt el sabor que tenen al Rick de Casablanca. El seu desencant i el seu escepticisme no els impedeix creure fortament en l’amistat: “Louis, tinc el pressentiment que aquest és el començament d’una gran amistat”. “Quina és la vostra nacionalitat? Sóc borratxo.” La novel·la, però, no només és això. Ferran Torrent ha construït una trama trepidant amb una estructura molt complexa i molt ben treballada. Una bona trama amb ingredients de denuncia als fanatismes i als totalitarismes d’una banda i de l’altra. Una defensa necessària dels valors de tota la vida.

(Levante 1 de març de 2010)

dissabte, 20 de febrer del 2010

Llibre dels fets

Anant a l’encontre
d’escriptors de la Ribera, a Castelló, on havíem de plantar un arbre al Parc dels Escriptors de la Mediterrània, Paco Vera em comenta, mentre condueix, que hi ha un professor japonés, Akio Ozaki, que ha traduït a la seua llengua El llibre dels fets del rei En Jaume, editat per la Kyoto University Press. Com que el llibre va il·lustrat amb fotos seues, Paco em conta que ha mantingut correspondència amb l’autor. Aquest li ha fet unes preguntes ben curioses des de la nostra perspectiva, però que per a un oriental són molt serioses: Què és una muralla? Des de quin punt geogràfic està feta aquesta foto del Benicadell? Aquest és el Xúquer? No és molt petit? I Paco anava contestant les preguntes tenint en compte que es tractava d’un personatge de l’altra banda del món: “És que el riu té uns pantans a dalt...

Un parell de dies després, Paco m’ensenya l’obra i la veritat és que em quede impressionat en veure una molt ben acurada edició del Llibre dels fets. Resulta curiós d’observar-ne la tipografia vertical amb una combinació, que no acabe d’entendre, d’escriptura ideogràfica, sil·làbica i fonètica. La verticalitat de la representació de les idees li dóna un aire exòtic i universal a la nostra crònica medieval. Encara com que hi ha uns agraïments de l’autor en la nostra llengua on m’he pogut assabentar d’unes quantes coses sobre el traductor. Un dia que buscava un tema per a la seua tesina, un professor del Departament d’Història Occidental de la Universitat de Kyoto, Takeomi Ochi, li va dir: “Estudiar la història occidental dels segles XVI i XVII sense conéixer Espanya és com estudiar-ne l’actual sense conéixer la dels Estats Units”. Per casualitat, va trobar a la biblioteca de la seua universitat un llibre que es titulava Islam under crusaders del pare Burns, on va descobrir moltes citacions d’una crònica que estava escrita en un “idioma estrany”. Va tardar un poc a adonar-se que es tractava de la llengua d’una part de la Corona d’Aragó —ací encara hi ha molts que no se n’han assabentat — i li van entrar moltes ganes de poder-la llegir algun dia. Després, la vida li va donar l’oportunitat i, ara, ha vist traduïda per a plaer d’ell i goig nostre la Crònica del rei En Jaume al japonés.

(LEVANTE 22de febrer de 2010)

dilluns, 15 de febrer del 2010

El joguet


“Voro, les noves tecnologies ja han arribat”, em diuen els meus amics joves. I, com que sóc disciplinat i m’agrada fer-los cas, m’apunte, malgrat les meues reticències, a tot el que em recomanen. Encara que sóc un ferm partidari del correu electrònic, perquè sé amb qui parle i amb qui compartisc les meues coses i les meues dèries, em deixe portar i em deixe fer un perfil al Facebook, un blog..., tot el que em manen. Sóc una ànima càndida i fàcil de convéncer. I la veritat és que hi ha coses que són una gràcia. Des de casa, puc assistir a una conferència de José Antonio Moreno Cabrera, professor de la UAM i autor del llibre “El nacionalismo lingüístico. Una ideologia destructiva”, que explica totes les trampes i tots els despropòsits d’aquells que volen fer de l’espanyol la llengua comuna. Però també m’arriben articles i conferències de Félix de Azúa que té una meravellosa ploma, però molt poc de trellat: “Hubo un tiempo en el que los caudillos de la patria catalana eran ciudadanos extremadamente ascéticos, exiguos de carne, enjutos de rostro, dotados de una robusta fortaleza moral y reconocida castidad o prolífica maritalidad..”. Després està, però, l’àgora, la plaça del poble, la nova manera absurda, o no, de relacionar-se a través del joguet. En això del Facebook, m’arriba un correu de Vicent Olmos que em suggereix: “Fes-te amic del Toni Furió”. I em pregunte: “Però si el conec des de xicotet, i ara me n’he de fer amic de manera virtual?” Però com que es tracta del Vicent i del Toni, que va per a Rector Magnífic, no puc dir que no i ho accepte. Immediatament, em ve la confirmació i, per curiositat, entre en la pàgina i veig que hi té 1896 amics, 24 en comú. És clar que està en plena campanya i aprofita com cal el joguet a la manera de Barack Hussein Obama. I com que hi ha tants amics, faig una prova i li escric, sense voler fer-ho massa llarg: “Com va la campanya? Que tingues sort, au!”. I, com no podia ser d’altra manera, em contesta ràpidament: “Va bé, amb un creixement interessant però que no ha de ser motiu per a adormir-se ni un instant. Gràcies pels teus ànims, salut!”. I estic segur que serà així, que el Toni no dormirà i que s’ho treballarà, perquè quan juga, ho fa de veritat.
columnadepaper@blogspot.com

(Levante 15 de febrer de 2010)

divendres, 12 de febrer del 2010

Espiral


No sé quina mena d’encanteri tenen els llibres de Manolo Baixauli que, quan els llig, em converteixen en un personatge més de les seues històries. Ja vaig contar que quan estava acabant de llegir les últimes paraules de L’home manuscrit, vaig alçar els ulls del llibre i em vaig trobar amb la cara amable de l’autor amb qui vaig tindre el privilegi de conversar sobre la seua novel·la. Una cosa semblant m’ha passat amb Espiral, un volum de petits relats que va ser el primer llibre que va publicar i que ara presenta reescrit. Em pose a llegir un dels contes i comence a “caminar pels racons ocults d’un bosc, a mig matí, meditant sobre la grisor de la meua existència. De sobte trobe una cabanya bastida amb troncs de pins. N’òbric la porta. Lligada a un pilar gruixut, hi ha una jove bellíssima, mig nua, amb un drap que li tapa la boca...” I, en aquest just moment, quan més endinsat estic en la història, em sona el mòbil... Qui trenca la pau de la meua lectura és el mateix autor del llibre que estic llegint. Evidentment, no l’agafe i continue: “Què fas ací, filla?”, dic a la jove mentre desfaig la mordassa”. Però ja no em puc concentrar i ja m’ho veig tot amb més distància, com si es tractara d’un conte qualsevol. Deixe la lectura per a un altre moment i li telefone: “Manolo, què passa? Ara mateix estava llegint la teua nova versió d’Espiral”. “Què dius?”, em contesta, “si ha guanyat un premi i l’acaben de publicar.” I m’adone que, com en l’epíleg de la nova versió, estic parlant amb el Manolo d’ara fa més de deu anys. I sense voler, sent en el telèfon que el Manolo d’ara li diu: “ No escric igual que tu, he canviat prou. De fet, continue escrivint contes curts, com els teus, però m’ixen diferents. El que vull dir és que encara m’identifique amb Espiral, malgrat el temps. L’estil, però, calia depurar-lo”. I com que no estic per a coses d’aquestes en la pura realitat, penge el telèfon per a acabar la conversa i continuar amb la lectura: “Em té captiva un pastor, diu ella. Cada vespre em du beguda i menjar. I tot seguit..., la jove plora desconsolada. Fins que s’esgota i s’adorm...”
(LEVANTE-EMV 8 febrer 2010)