dilluns, 28 de setembre del 2015

L·'any Ramon Llull





Del beat Ramon Llull hem de dir que ens importa ben poc la seua vida i obra dedicada al proselitisme cristià i al seu pla de conversió dels infidels. No ens entusiasma tampoc el sistema filosòfic que va crear, l’Art, que intentava integrar la religió, la filosofia, la ciència i la moral, tot per demostrar la superioritat del cristianisme. Per això, no mourem un dit perquè el canonitzen, perquè tant ens en dóna que s’haja quedat eclesiàsticament com un simple servent de Déu, encara que popularment siga considerat i titulat com a beat. Sí que ens diverteix molt la seua conversió, la seua manera de veure la llum molt més literària que la de Sant Pau. No coneguem massa els seus primers anys, però sembla que s’ho passava molt bé en la seua vida cortesana i llicenciosa fins que canvià radicalment després d’un fet extraordinari. No sabem amb quina de les dues versions quedar-nos de la causa del seu canvi radical. Qui de vosaltres no canviaria de vida si mentre escrivíreu un poema d’amor se us apareguera Jesucrist penjat en la creu? Més encara si aquesta visió es repetira quatre vegades més. L’altra versió encara és més bona. Diuen que perseguint una mallorquina dalt del cavall se n’entrà en una església. Quan ja l’havia atrapada, baixà del cavall i la xicota, acorralada, no va tenir més remei que ensenyar-li el seu pit malalt, podrit pel càncer. La conversió va ser imminent com no podria ser d’altra manera.


Ara bé, el motiu pel qual ens sumarem a celebrar el seté centenari de la seua mort, que començarà el proper novembre, no és aquest. El motiu és que Ramon Llull, junt als cronistes, ha estat creador de la nostra prosa literària. El fet que ens dotara d’un model de prosa apta per a poder tractar totes les àrees del coneixement degué ser una tasca brutal. No li agrairem mai prou que fóra el primer europeu que va escriure en la llengua materna llibres sobre temes de tots els àmbits de la vida humana i de la cultura del seu temps, quan l’únic vehicle en què s’havia escrit sobre aquestes matèries, fins aquell moment, era el llatí. No us sona actual la història? Va, diguem-ho també, un poc sí que ens commou la seua literatura: “L’amor és una mar pertorbada per onades i vents, sense port ni ribatge. Mor l’amic en la mar, i amb la seua mort moren els seus turments i naixen els seus compliments”.

Levante, 28 de setembre de 2015

dilluns, 21 de setembre del 2015

L'esquerra espanyola





Com que vivim en l’estat que vivim, tota la informació que ens ve de les eleccions catalanes ens arriba des de la premsa, ràdio i televisió de Madrid – i toca ferro!–. En les tertúlies parlen els mateixos sabuts de sempre que, en aquest tema, no tenen cap discrepància en les seues opinions troglodites i carpetovetòniques. Tots els mitjans de comunicació, els de la caverna i els que van de “progres”, fan el mateix discurs. Es limiten a passejar per les pantalletes el senyor Borrell perquè explique que és mentida que a Catalunya li interesse, econòmicament, independitzar-se. La campanya va tota d’economia i interessos. De por. És com si una filla volguera divorciar-se del seu marit i el seu pare li diguera que s’oblidara de totes les humiliacions i maltractaments, que no es divorciara, que no li convenia econòmicament, que perdria el xalet i el nivell de vida.


El que és lamentable, i vull remarcar ací, és el paper de l’esquerra espanyola. Tothom atribueix a Josep Pla una cita que diu que el que més s’assembla a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. A mi, però, m’agrada molt més la del mestre de Sueca: “En pla de broma, podríem dir que Espanya −no l’estat, la “ideologia”− és una invenció de don Marcelino Menéndez Pelayo. La preocupació ve de més lluny. Del Conde-duque d’Olivares? I què era Olivares sinó la famosa oligarquía latifundista semifeudal castellano andaluza, a què es referia don Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la reconciliación i de la ruptura? Tant se val. Tot això hauríem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l’“esquerra espanyola” fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta...”. No us sona la actual coincidència dels discursos dels bancs i els grans interessos amb l’ “esquerra espanyola”? Que ha dit el ben instal·lat Felipe González? Per què el fava d’Iceta alça la cameta? Per què Monica Oltra ens ha enviat a estudiar geografia? I ara només ens faltava el discurs, com diu Toni Mollà, “etnicista” de Pablo Iglesias, que és ja la desinflada esperança blanca de l’esquerra: “Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes...”. Si això ho haguera dit un català, de dretes o d’esquerres, hauria estat acusat de seguida de segregacionista i nacionalista ètnic. On és el discurs integrador del PSC de Marta Mata i del PSUC? Que torne Vázquez Montalbán!

Levante, 21 de setembre de 2015

dilluns, 14 de setembre del 2015

26a MiM a Sueca





Fa més de vint-i-cinc anys que comence el curs passejant-me pels carrers de Sueca assistint a la Mostra de MIM. Aquest any, però, m’he perdut la tradicional roda de premsa seguida d’un bon dinar en la Muntanyeta dels Sants de la Pedra. M’he perdut la fideuà de tonyina i l’arròs amb espinacs i sardina, però, sobretot, el relleu en la direcció de la Mostra que tant m’haguera agradat visualitzar. M’haguera agradat acompanyar Abel Guarinos en el moment de deixar pas a Joan Santacreu, que des dels seus setze anys ha format part de l’equip de gestió del festival i que ha enllestit una excel·lent i sorprenent programació per a l’edició d’enguany. Joan Santacreu explicà que no es plantejava cap canvi concret en aquest moment, sinó que el festival ha anat evolucionant des dels seus orígens i que aquest és el camí que cal continuar. Evolucionar, però, sense perdre el doble objectiu del festival de presentar-nos les novetats del teatre gestual a nivell internacional i, al mateix temps, fer d’aparador del que es fa al País Valencià. En definitiva, la voluntat de sempre del festival, la de voler acostar la cultura al personal, de fer-la accessible a tothom, actuant en cada edició en el sentit que havia deixat escrit el suecà Joan Fuster: “ que la cultura-cultura només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era –i és− cara. No solament són cars els seus productes −un llibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per a visitar museus−: ho és també l’educació prèvia que faça això atractiu. Tal com funciona el món on hi vivim, si la cultura ha de ser popular, només té un camí: el de ser barata i preparar-ne i estimular-ne la demanda”. Esperem que el nou govern autonòmic, representat a la muntanyeta dels Sants pel secretari autonòmic de cultura, Albert Girona, que sempre ha estat amic i espectador del festival, prenga bona nota i que ajude a multiplicar al llarg del país experiències com la de Sueca que durant molts anys ha estat una illa de llibertat tan consolidada que la dreta més podrida no s’atreví mai a qüestionar.


En aquesta edició direm també adéu a la companyia catalana Vol-ras, que donà els seus primers passos artístics en la MIM de Sueca convertint-se en un clàssic del festival. Enguany, els seus directors, Joan Segalés i Joan Faneca, tornen a la MIM per tancar el cercle dels seus orígens, la seua història en el festival, i acomiadar-se del públic amb la classe magistral que inaugura el festival. No me la perdré.

Levante, 14 de setembre de 2015

diumenge, 6 de setembre del 2015

Ara o mai




Ja sabem que l’esquerra nacionalista o no nacionalista és dòcil. Sobretot, quan toca una miqueta de poder. Si no ho teniu clar del tot, pregunteu-ho, si voleu, a Mònica Oltra, que ha enviat a estudiar geografia a una bona part del seu electorat. Malgrat que era molt menuda i no va viure la batalla de València, se sent derrotada. Li fa por que torne a venir la dreta podrida amb el seu fantasma preferit. Hauria de saber que ara vivim un altre temps. Un temps que l’ha portada a ella a la vicepresidència de la Generalitat i al seu company, Joan Ribó, al govern de l’ajuntament del cap i casal. No us heu preguntat per què el personal, fart de mentides i castigat per la crisi, no van votar preferentment Podemos l’ànima vana que mira, que ni fa ni deixa fer– i va preferir Compromís i el PSPV? La resposta és molt fàcil: perquè ja no és tan senzill dir Espanya al nostre País Valencià. I dic País Valencià citant el mestre: “perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa “país”, “paisatge” i “paisanatge”. O siga: història, terra i gent. La “Comunidad” serà cosa de papers. ¿O no?”

Anem fent-nos l’ànim d’oblidar els fantasmes del passat i deixem-nos d’eufemismes com la  “nostra” no sé què o el “país dels valencians”. Malgrat que tenim la sensació que vam perdre la batalla, no la vam perdre del tot. Per primera vegada s’estudià “el” i “en” valencià als nostres centres educatius i el personal, sobretot, els joves saben qui és Ausiàs March, Ramon Llull, Pedrolo, Joan Fuster..., perquè han format part dels seus projectes curriculars durant més de trenta anys. Ja no poden enganyar el personal amb cacau i tramussos. Encara que semble que sí, no partim de zero. El nostre Molt Honorable Conseller d’Educació, Vicent Marzà, és fill de l’escola en valencià que va nàixer en els temps més difícils i, gràcies a Déu, se li nota.


No estic dient que es tracta de ser imprudents i d’estirar més el braç que la màniga. Ara bé, una cosa és ser prudent i l’altra és fer cas a la caverna política i mediàtica. No hem de tenir por als fantasmes del passat, ni a aquells nostàlgics de la transició que es caguen, o ens volen fer cagar, en els pantalons. Fins i tot els empresaris poden ser els nostres aliats, perquè també és qüestió d’interessos i la pàtria també és la butxaca. Pregunteu a Vicent Soler si li ixen els números. Ningú no ens pot negar als valencians el dret democràtic de ser el que volem o ens interessa ser.

Levante, 7 de setembre de 2015