dilluns, 25 d’abril del 2016

El Quixot





No seré jo qui discutisca la qualitat del Quixot com a obra literària. No discutiré ni l’audàcia ni la genialitat de Cervantes de parir un personatge de poble, un matat, a qui li falta un bon regó, perquè encarne els ideals més alts: llibertat, justícia, amor... L’audàcia i la genialitat de construir un mite. Sí que diré, però, que en aquesta pell de brau no hi haurà autèntica democràcia fins que tot l’aparell de l’estat i els mitjans de comunicació tinguen encara que siga un poc de consideració dels autors més importants de les altres llengües que diuen que també cal estimar. 

Mireu si el Quixot ha tingut propaganda i suport que, sense cap mena de dubte, és el llibre que tots tenen a casa al costat de la Bíblia, però que molt pocs han llegit. I no el lligen, perquè a la majoria de lectors no els agrada que els herois caiguen sempre humiliats. Tothom prefereix els herois de pedra picada, l’Aquil·les, de peus lleugers, que derrota Hèctor o l’Ulisses que, amb astúcia venç el ciclop. Ningú no s’identifica amb el Cavaller de la Trista Figura que sempre s’emporta totes les hòsties i va per terra perdent les dents i arreplegant els vòmits dels altres. Ara, això sí, tothom coneix el mite dels dos personatges: don Quixot i Sanxo Panza que han eixit del llibre i van caminant pels carrers, per les places i televisions de tot el món. Són personatges de tal força i plasticitat que dibuixants, pintors, escultors, músics..., els han fet tan famosos, que qualsevol els coneix sense gaudir de l’extraordinària obra literària des d’on s’han escapat. Sí, el personal fa la ruta del Quixot, conviu amb l’univers del Quixot, menja la cuina del Quixot, però no coneix el llibre genial, l’obra amarga, burleta, irònica, cruel, cínica i depriment que els fa fugir de la seua lectura.


Ara que celebren els quatre-cents aniversari de la mort de Cervantes trobem cites del llibre sagrat pertot arreu. Cites com aquesta: “Amor y deseo son dos cosas diferentes; que no todo lo que se ama se desea, ni todo lo que se desea se ama.” Però ningú no citarà aquesta que a mi tant m’agrada citar dedicant-la a tots aquells que volen fer del Quixot un símbol de l’imperi. Deia Don Quijote, defensant la poesia: “El grande Homero no escribió en latín, porque era griego, ni Virgilio no escribió en griego, porque era latino. En resolución, todos los poetas antiguos escribieron en la lengua que mamaron en la leche, y no fueron a buscar las estranjeras para declarar la alteza de sus conceptos. Y siendo esto así, razón sería se entendiese esta costumbre por todas las naciones, y que no se desestimase el poeta alemán porque escribe en su lengua, ni el castellano, ni aun el viscaíno que escribe en la suya”

Levante, 25 d'abril de 2016








dilluns, 18 d’abril del 2016

Raimon






Per a tota una generació acudir a sentir Raimon és molt més que assistir a un recital. Si el recital és  al Principal, amb la presència de les noves autoritats, es converteix en una autèntica litúrgia. Sobretot, quan el concert es fa després de més de vint anys de boicot de les institucions governades pel Partit Popular a tota la producció en la nostra llengua,  ja siga escrita, recitada o cantada. La persecució de la dreta, la vella i la nova, al valencià ha sigut i continua sent una realitat indiscutible. Ciutadans, que van de purs i de regeneradors, van pel mateix vell camí que la caverna. Són també caverna. Com que no ens poden veure, als valencianoparlants, no han parat d’insultar-nos des de la seua existència com a partit, perquè preferirien que continuàrem no alçant un gat per la cua.

Raimon va ser un fenomen cultural de primer ordre durant la transició, perquè sabé cantar els nostres orígens silenciats fins aquell moment. Orígens de classe i orígens nacionals: “jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”. Cançons amb potencial subversiu, però també cançons que popularitzaren els nostres clàssics. Des d’aleshores,  van ser molt més assequibles per a tothom els  poemes de l’obscur Ausiàs March, els de Jordi de Sant Jordi, els de Corella, els de Timoneda i els de Salvador Espriu. Avui, encara són un molt bon material didàctic per a les nostres escoles.

Quan el general Franco morí i s’inicià l’anomenada «Transició», es plantejà per primer cop el problema de saber si el moment de Raimon havia passat. Però el cantant va saber demostrar que la seua trajectòria també era artística amb nombrosos recitals pel món. Primer Japó, però després, Mèxic, Rotterdam, Frankfurt, Moscou, Glasgow, Lisboa, Liverpool... i enregistrà tota l’obra amb nous arranjaments. Com diu Xavier Serra en la biografia que li dedica en el seu llibre Biografies parcials (3). L’època crítica (Afers): “Vaticinar declivis artístics o ensorrades definitives és un esport molt practicat a tot arreu —no és, ni tan sols, una originalitat autòctona, encara que molts hagin arribat a pensar que ho és. En el cas de Raimon, però, els vaticinis han fallat reiteradament. Així, l’any 2000, Picap edità la «Nova Integral», amb més de 140 cançons.”


Potenciar les nostres cançons és una assignatura que encara tenim pendent. Els primers mitjans de comunicació en la nostra llengua, ni d’ací ni d’allà, no van saber ni cuidar ni potenciar la cançó. Una cançó que, malgrat tot, ha anant obrint-se pas i els nostres joves cada vegada coneixen més malgrat l’escàs suport institucional. Un error que el nou govern caldria que corregira. No es tracta només de Raimon, sinó de la nostra cançó.

Levante, 18 d'abril de 2016





dilluns, 11 d’abril del 2016

El PSOE sotmés





Des del principi, des del pacte de la Mesa del Congrés, Ciutadans ha actuat amb el PSOE de “mamporrero” del PP −dic “mamporrero”, en sentit metafòric, perquè és un mot molt més contundent que “apuntador” que em proposa la  terminologia catalana−. O, si no us agrada la parauleta, de testaferro, d’home de palla... Ciutadans sempre ha mirat el PP i, com que amb ells no sumen, no en són prou, ha volgut portar el PSOE a fer la gran coalició que reclamen també els que porten el “tinglado” socialista, els barons i algun zombi que no vol saber que el seu temps ha passat. Pedro Sánchez, des del primer dia, s’ha vist atrapat, segrestat, pels seus barons, pels cacics “rojos” del seu partit, que, amb populisme i per interessos “nacionalistes” de duros, han assumit bona part del testament del general Francisco Franco. Han utilitzat l’espanyolisme més caspós i populista per defensar els interessos de les seues regions i, de passada, mantenir un clientelisme que dura molts anys i que els permet seguir governant la baronia. 

Tot això, perquè han vist que, al nord, a les ciutats −on diuen que la gent és més culta i feliç−, a les antigues nacions de l’estat, però també al centre mateix de l’altiplà, ha aparegut una nova força que està substituint el PSOE com a alternativa de poder. Quina és l’alternativa de l’esquerra a Madrid, a Galícia, al País Basc, a Catalunya i al País Valencià? On és el PSOE? Quan dic d’esquerra també vull dir espanyola. No us oblideu que el partit de Pablo Iglesias i els seus socis són l’alternativa més espanyola de totes perquè defensa l’única Espanya possible: la de la plurinacionalitat, la del respecte cultural, la de la diversitat. En el fons no deixa de ser la mateixa postura regeneracionista que el PSC de Maragall va intentar i va fracassar, sobretot, perquè els del “tinglado” socialista s’amorraren al piló del nacionalisme més ranci. Ara, que no es queixen, si apareix una força que vol ocupar l’espai que els socialistes van abandonar voluntàriament per un grapat de vots que ara ixen carets.

És en aquest sentit, i no en el que ens vol vendre la caverna mediàtica, que ens podem explicar l’acostament dels PSOE a Ciutadans. Un partit que encara no és ningú i que no suma, que no hauria de comptar per a res. El PSOE sí que compta perquè és imprescindible per a qualsevol de les tres alternatives de Govern. Una, la de Ciutadans i Podemos, mai no ha estat possible. Ara, li’n queden dues: anar amb el PP, amb intermediaris o sense, o desfer-se de Ciutadans i pactar amb l’esquerra, que són els seus fills, i els nacionalistes. Hi ha dues espanyes, com sempre. I cal elegir.

Levante, 11 d'abril de 2016

dilluns, 4 d’abril del 2016

Els crits de Bonig




S’ha de tenir la cara folrada de baqueta per anar per la vida, com a portaveu del PP valencià, com va Isabel Bonig, com si ignorara els carruatge i el bagatge que condueix. No em puc explicar com una persona assetjada pels casos de corrupció i a qui no fan cas ni els militants ni els dirigents de l’altiplà del seu partit pot dirigir-se a l’oposició a base de crits i desqualificacions. Dic crits perquè és el que escolte per la ràdio quan ella parla. I sempre em faig la mateixa pregunta: després de tot el que ha fet el seu partit, no podria parlar de manera més humil? Que recorde Llull, que sabia més que ella: “Esser humil havent valor és major valor que neguna valor”. No es tracta que vaja amb el cap sota l’ala, ni que ens demane perdó cada dia ni que ens explique quina penitència pensa fer el seu partit. Tampoc, però, no està en condicions d’alçar el cap, d’escridassar i de renyar el nostre nou Govern, com si tinguera por que no la sentiren. Com si no sabera que no guanya qui més crida, ni que per més cridar no té més raó, ni li faran més cas. I, sobretot, que hi ha mals que no volen crits, sinó que l’haurien de fer callar. Mira si són així els mals que pateix el seu partit que, mentre escric aquestes ratlles, veig per la tele com un conegut empresari d’Alacant confessa els seus pecats de finançament il·legal del PP valencià. Ja pot cridar ous a vendre!, que es diu a aquell que crida perquè ningú no li fa cas. No li fan cas, perquè fa de portaveu d’una organització que no té credibilitat i li ho deixa fàcil a Mónica Oltra: “Bonig té una tasca ingent com Hèrcules en els estables, la de netejar el partit que presideix”


I tan gran com és la tasca que té encomanada! Una tasca difícil de fer per a una persona que s’ha criat, políticament, amb una gent que es creien els “amos” i tenien unes maneres impresentables de fer política.  Cal un canvi de persones i de maneres, si és que vol traure el seu partit de l’infern, dels dos inferns: “Lo primer ço és ió essencial, en lo qual no són sinó les ànimes d’aquells que són morts en pecat mortal; l'altre és lo moral, en lo qual se entén esser qualsevulla qui ha fet tal hàbit del vici, que no se'n pot remoure”. Si vol regenerar el partit, no ho farà com una xiqueta malcriada que crida, que no entén quan els pares li diuen que no. Netejar vol dir fer net, separar d’una cosa aquelles adherències que l’enlletgeixen, torben o corrompen. Vol dir separar el gra de la palla i de la polsegada, tallar o arrancar les males herbes, netejar la mar de corsaris... Tot, però, sense cridar, si us plau. Ah! i, si pot ser, sense invocar els fantasmes del passat que, encara que ja no fan por a ningú, ens avorreixen, però, sobretot, perquè no seria fer net i tornaria a regnar la brutícia. 

Levante, 4 d'abril de 2016