dilluns, 29 de desembre del 2014

Isabel i Fernando




Sóc un consumidor de sèries de televisió. M’agraden, sobretot, les americanes perquè em distancie més de la realitat i em refugie en aventures impossibles. No tenen la Ilíada, ni l’Odissea, ni l’èpica de les cançons de gesta, però tenen el Far West. M’ocupe més de l’argument que m’entreté i m’oblide de les referències, gairebé sempre presents, a la pàtria i a la bandera. Només he de tenir clar que els americans són els millors i que, segons el cine, són els salvadors d’Europa: en la segona Guerra Mundial el front oriental, que va ser decisiu, en el cine americà és inexistent. I com que ja sé que forma part de les regles del joc, m’ho empasse com un producte que d’entrada sé que té aquest defecte. Això sí: narren magnífiques històries a través de les imatges.


No puc fer el mateix amb les sèries espanyoles. No puc desconnectar i veure-les sense ulls inquisitius. Aquests dies de Nadal m’ha acompanyat la sèrie Isabel i, abans de veure un sol capítol, ja em vaig fer una pregunta: no era Isabel i Fernando? Per què en el títol només Isabel? La resposta és evident: volen Isabel com a mite creador de la idea de l’Espanya imperial. Una Espanya que només pot nàixer de les arrels de Castella. Tampoc, però, m’haguera fet el pes el títol d’Isabel i Fernando, perquè es tracta d’un matrimoni que mai no ha format part de les meues simpaties. Hom l’ha considerat com una de les causes de la nostra “Decadència”. Sempre hem fet la broma que, si Isabel s’haguera casat amb el rei de Portugal, la Corona d’Aragó continuaria independent. No puc evitar comparar el tracte que se’n fa de cada personatge. Els Borja ixen tan malparats que, si jo fóra el president Fabra, consideraria que es tracta d’un atac a les nostres senyes d’identitat i faria una protesta. Però el que més em toca el tendre és que hi reconec la majoria dels actors: són els mateixos de les sèries de televisió que m’acompanyaven a l’hora de la sesta. Actors que feien unes sèries que ara ja no puc veure, perquè me les han prohibides. No puc veure els actors en TV3 i actuant en català, però els puc veure sense cap problema en castellà en una sèrie que es diu Isabel ¿Com voleu que em relaxe, que desconnecte i gaudisca d’aquesta sèrie? I això que sembla que és tècnicament impecable i que, per a ser espanyola, es deixa veure. Crec que han desaprofitat, una vegada més, el moment per a demostrar la pluralitat de cultures i llengües de l’estat, els diferents punts de vista... No, no m’hi relaxe.

Levante, 29 de desembre de 2014

dimarts, 23 de desembre del 2014

El poder frena el poder




Com que ve Nadal, òbric el diari per si trobe alguna notícia amable o divertida per escriure i m’entra un Twitter d’Enric Morera que diu que el fiscal es querella contra Francisco Camps per presumptes delictes de prevaricació, malversació i no sé quina cosa també lletja en els contractes de la Fórmula1. Me’n vaig a l’edició digital de Levante EM i ja porta la notícia en primera i també que el Tribunal Superior de Justícia d’ací ha demanat ja a les Corts Valencianes que acrediten la condició de diputat de l’expresident de la Generalitat. Segur que deu ser un formulisme indefugible, però no puc evitar fer-me la pregunta: el Tribunal no sap que Camps és diputat? I m’explique la lentitud en què funcionen totes aquestes històries de tribunals. A poc a poc i sense córrer, sembla que el famós “escalonet” de Camps es convertirà en un autèntic calvari amb tots els Misteris del Rosari i totes les estacions del Viacrucis. Encara com l’expresident, com a bon cristià, deu estar ben preparat. Primer misteri gloriós: Per què el consell presidit per Alberto Fabra va comprar Valmor per un euro i assumia un deute de 34 milions?  Això, però, vindrà a Setmana Santa. Ara toca sentir frases genials com les de la portaveu del Govern, Maria José Català, que elogien el treball de l’executiu valencià perquè no es facen més edicions de la Formula1. Cap autocrítica al caprici, al fracàs i a la ruïna de fer la condemnada carrereta. Només el mèrit d’haver-la aturada. Qualsevol dia enderrocaran el Palau de les Arts i ho vendran com un gran mèrit.


Tot això en un dia en què la majoria dels pares i mares del país no han volgut votar la consulta que s’ha tret de la màniga la Consellera sobre el model trilingüe d’ensenyament. Un dirigent d’una associació de pares m’ho comentava i ho tenia molt clar: “No caiguem en la trampa. Ens volen dividir. No fem cas de res del que diuen ni de les seues provocacions. Ni senyes d’identitat ni consultes poca solta: votarem en les eleccions autonòmiques i farem tots els esforços per traure els vots suficients per a enviar-los casa, si no els envien abans els jutges a la presó.”  I com que és un senyor erudit i està al corrent de la notícia de Camps, continua citant L’esperit de les Lleis, de Montesquieu: “A fi que no es puga abusar del poder cal que, per la disposició de les coses, el poder frene el poder” I sembla que té raó, perquè en això estan allà i ací: frenant-se els uns als altres: Pregunteu-li-ho a Rajoy,  a Torres-Dulce o als jutges del Tribunal Suprem. A casa nostra, ja ho sabeu: els pressupostos i un fum de membres del partit del govern en mans del judicial.

Levante, 22 de desembre de 2014

dimarts, 16 de desembre del 2014

Amb diners, torrons






La imatge que dóna el Molt Honorable president Alberto Fabra és de submissió i reverència, de rebaixar-se de manera mortificant fins a ridiculitzar-se i, de passada, avergonyir-nos com a valencians. Veus el pobre Fabra pidolant amb la seua cantarella mandrosa i et dóna ganes de donar-li un euret. Res a veure amb la prepotència i l’atreviment dels seus predecessor Eduardo Zaplana i Francisco Camps. Ni amb el president de la Diputació Alfonso Rus, que va sobrat i sembla que ho dóna tot. Fabra va per la vida demanant, suplicant que vol seguir de candidat del seu partit a les eleccions autonòmiques. Unes eleccions que, segons totes les enquestes, el portaran a la derrota total. Poc coneixement? No ho sé, però no em puc explicar la seua actitud de captaire.
Fabra va vindre a presidir la màxima institució valenciana sense cap mèrit. El van posar a dit i ha fet tot el que li han manat. No s’ha enfrontat a ningú per defensar els interessos dels valencians. S’ha limitat a obeir i ara, com no els aprofita, se’n volen desfer. Tots, dins i fora del partit, li diuen allò que no vol sentir i, d’una manera o altra, conspiren contra la seua continuïtat. Fabra hauria de saber la primera lliçó de la política: o et fas de respectar o no ets ningú. Els “escoltets” entre Rita i Rajoy no el van ajudar. Ni tampoc l’excursioneta en què acompanyà Rajoy a l’aeroport que li va demostrar que el president espanyol no té temps per atendre’l com Déu mana. Ni tampoc les declaracions de Cospedal: “podem elegir entre bastants persones”. Com si no tingueren ja un president que han posat ells mateixos i que els ha fet la faena bruta. No té cap carta que puga jugar. Alfonso Rus ho ha dit ben claret: ací no manem i no decidim, “el problema és que ací qui nomena candidat és Madrid, no som nosaltres”. Primer tret en la línia de flotació. El segon tret: “hauria d’haver-hi unes primàries per a nosaltres decidir qui o com i ho tindríem clar”.  I, per acabar-ho d’arreglar, arriba Vicente Boluda, el president del lobby autonòmic empresarial que considera que el PP d’aquesta terra és un desastre, que creu que l’única manera que els problemes que tenim s’escolten a Madrid és la creació d’un partit regionalista potent. Millor encara, diu: un autèntic partit nacionalista valencià. No s’han reunit amb Montoro, perquè “no té res a dir-nos”, perquè “passa de nosaltres”. No sé què espera: amb diners, 
torrons.  
 


Levante, 16 de desembre de 2014

dilluns, 8 de desembre del 2014

Podem




Sí que Podem els està tocant el tendre a tots els que d’una manera aguanten i viuen del “tinglado”. Van tots de cul intentant veure com destrueixen la criatura per sobreviure com a “casta”. A mi m’agrada més el terme “caspa”, perquè és terminologia fusteriana, de casa. Els de la “caspa” no es paren a pensar si les propostes del nou partit són bones o dolentes. Només els importa l’espai que ocupen, que consideren propi i tenen por de perdre’l.  Primer vingueren les acusacions de bolivarians, de populistes, com si a casa nostra no sentírem declaracions d’alguns líders polítics o d’algun tertulià de la ràdio que no només són populistes, si no que s’acosten al pur feixisme. L’altre dia em vaig quedar com de pasta de moniato en sentir un d’aquells que et refreguen sempre la Constitució per la cara, que deia: “No cal que convencem els catalans perquè vulguen ser espanyols, és suficient que sàpien que ho són”.  Els polítics d’aquest estat no poden acusar en la cara en alt de populisme els líders dels altres països. A mentides i corrupció, si no els guanyen, poden jugar la partida. Ara, però, la cosa és més divertida encara. Com que els de Podem han fet algun canvi en el programa electoral en què es presentaren a les Europees, els acusen de frau electoral. Pedro Sánchez, que jo no pensava que era capaç d’ironitzar, diu que si Podem veu la solució en la socialdemocràcia està demanant el vot per al Partit Socialista.


Jo no sé què passarà en les properes eleccions legislatives, perquè no sóc sociòleg ni endeví. El que sí que sé, però, és que els de Podem ja han guanyat moltes batalles. Han actuat de detergent. Sense Podem probablement Pedro Sánchez no diria les coses que diu i potser tampoc no seria secretari general. Ni s’hagueren produït els canvis generacionals en Esquerra Unida, ni haguera desaparegut, gràcies a Déu, la UPyD. Ni Alejandro Font de Mora haguera demanat primàries en el PP. Ni els empresaris els hagueren manat de manera tan descarada la faena als del PP i als del PSOE: un pacte per a l’estabilitat. El PP el veu amb bons ulls i prova de flirtejar. El PSOE ho té molt malament perquè, potser, tinga la clau del futur govern. I cap on obrirà? El PSOE s’hi juga la supervivència en aquestes eleccions. Els que tenen totes les de guanyar són els mateixos de sempre, els del poder econòmic. Ho diuen molt claret: “si guanyen els de Podem, tampoc no passa res, els ensenyarem a llaurar recte”.

Levante, 8 de desembre de 2014

dilluns, 1 de desembre del 2014

Contes i fotografia



En moltes ocasions, la literatura ha anat acompanyada per la imatge. No és nova la combinació d’aquestes dues arts: intentar fondre paraula i imatge, literatura i fotografia. Tècnica i estil narratiu amb tècnica i art virtual poden aconseguir una creativitat i expressivitat innegable. Potser per buscar noves formes d’expressió i de creativitat la III Nit de contes al Palau que se celebra a Gandia, s’ha transformat en la III Nit  de contes i fotografies al Palau. Julio Cortázar ja va explicar que la novel·la i el conte es deixen comparar analògicament amb el cine i la fotografia. La pel·lícula és en principi oberta, “novel·lesca”; mentre que la fotografia,  com el conte, és més limitada. Moltes vegades es tracta de retallar un fragment de la realitat que al mateix temps actua com una explosió, com una captació d’una realitat més ampla. Per això Cortázar deia que la novel·la sempre guanyava per punts, mentre que el conte ha de guanyar per knock-out.


Aquesta Nit al Palau ha volgut combinar la fotografia i el conte per crear una activitat cultural que culmina en un llibre, 6000 estúpids i 10 més, que arreplega el treball de cada una de les cinc parelles d’escriptor-fotògraf que havien conformat, una exposició i un audiovisual. Rafa Gomar i Pep Aparici ofereixen una reflexió sobre la “bellesa de la vellesa”. Lliris Picó i Francesc Vera la de la gent que va amunt i avall per la ciutat que amb ulls néts després de la pluja no veu l’home sol. Carles Mulet i Paco Martí les atmosferes oníriques al límit de la realitat i el somni. Joan Olivares i Xavier Moll calculen estúpids. Francesc Bononad i Natxo Francés parlen dels paisatges de terres eixutes, desèrtiques i intempestives: “El ser artista és ser desert  nocturn, viure de sòlit en la solitud, sol en l’àrid quan cau el sol, solitàrid. És apostar-se en l’inhòspid i no aposentar-se en l’hospici.  Passar dels aliments sòlids perquè es passa de l’aire...” . Un llibre per a gaudir la tipografia Bodoni que s’ha imprés sobre paper Gardapat Kiara de 150 grams. Un projecte que no s’haguera pogut fer sense un tipus de  combinació que cada vegada resulta més habitual en aquest país: un parell d’ajuntaments (el de Sueca i el d’Almussafes), institucions i empreses culturals, la Universitat Politècnica de València i l’Institut d’Estudis Catalans.

Levante, 1 de desembre de 2014

dilluns, 24 de novembre del 2014

Pimentó torrat





Una vegada, molt jove, passejava amb un conegut mallorquí pel passeig des Born un matí de tardor. Com que eren les deu del matí, comencí a tenir gana i no sabia com insinuar al meu company que hauríem de buscar un lloc per a pegar un mosset. Ja sabeu: un bon entrepà de truita de creïlles, un pimentonet en salmorra, unes olives xafades, un poquet de cacau i tramussos, una cervesa, un café i veurem si falta alguna cosa... Com que el paio només feia que caminar sense parar de xarrar i no deia res del mosset, vaig aprofitar un petit silenci per amollar: “Res no m’agrada / com enramar-me d’oli cru/ el pimentó torrat, tallat en tires”. Com que aquell mallorquí era erudit, em pensava que m’eixiria preguntant-me o afirmant si el poema era d’Estellés. No era, però, tan fava com jo em pensava i digué: “Tens gana, veritat?” Vols que berenem un poquet? Quan va dir de berenar em vaig espantar un poc, perquè em pensava que ho volia ajornar fins a la tarda. De seguida, però, vaig recordar que a Mallorca berenen en compte d’esmorzar.  Al meu país, a la Ribera del Xúquer, esmorzem i els pimentons en salmorra són cigales, li vaig dir. I, per demostrar-me que era una persona que coneixia el país, digué alçant la mà com si tinguera un pimentó: “me’l mire en l’aire/ de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme./Cloc els ulls i me’l fot.”

Dic açò, perquè encara no hem pogut saber què van assaborir, fa una vintena de dies, els presidents, Rajoy i Fabra en l’aeroport, mentre esperaven l’avió del president carpetovetònic, però segur  que no agafaren en un pessic del dit gros i el dit índex  un tros de pimentó ni torrat ni en salmorra. Ni l’agafaren ni l’enlairaren, ni àvidament, ni eucarísticament. No van esmorzar com Déu mana. Només un cafenet i un aperitiu de no res. I se’ls nota. I tant com se’ls nota. El president Lerma diuen que es menjava un ascètic entrapà de tonyina que es portava de casa. De Zaplana no tinc ni idea, però segur que deuria menjar-se alguna ximpleria posmoderna. De Camps no vull ni pensar-ho, perquè sempre li ha faltat un escalonet. Rus, però, deu ser com m’ho imagine: suca molt de pa, com fan els pobres. I ja veieu el resultat: té superàvit i tindrà televisió. Esperem que, a més, de les falles, dels bous i dels alcaldes, no s’oblide, com han fet tots, de la gent de l’escriptura. Què li sembla un espai per als escriptors valencians? O per als cantants... No estaria malament, veritat? Segur que el convidaríem a esmorzar.

Levante, 24 de desembre de 2014

dilluns, 17 de novembre del 2014

Coses de la superestructura





Ens estimem, ens besem i sabem qui són els bons i els dolents com ens han ensenyat, els trobadors, els joglars, els rectors, els professors,  la literatura i, actualment, el cinema, la televisió, les xarxes socials... Ja ho sabeu: coses de la superestructura.
Malgrat els intents democratitzadors de les xarxes socials, que són més incontrolables, la televisió encara guanya la batalla, perquè és molt més influent i els seus missatges entren en totes les cases. Pregunteu-li-ho, si voleu, a Pablo Iglesias que és un expert en el control de les xarxes socials,  però sobretot és un producte televisiu. O a Mònica Oltra que la teniu més a prop i a la qual Enric Morera, malgrat tenir més força en l’organització, li haurà de cedir el protagonisme. Ella, però, és més mediàtica i pot fer més visibles les propostes del partit.
Eixir en la televisió és la dèria de qualsevol que vulga vendre un producte, una idea, una proposta, un llibre... Recordeu la història de l’accident del metro de València. Encara que aquest diari va informar puntualment de totes les coses que passaven i era un tema recurrent en les xarxes socials, només es va produir l’escàndol quan el va fer visible un famós programa de televisió. I va fer visible el silenci i totes les trampes del partit popular. Anys després de l’accident, els personal es manifestà i es van haver de replantejar moltes coses, fins i tot en la via judicial.

A casa nostra es va muntar una televisió amb l’excusa que teníem una llengua pròpia. Excusa que no van necessitar les altres comunitats autònomes per a posar en marxa la seua. Gatets i gossets tenen la seua pròpia televisió. Per això, Alfonso Rus, que és llest, ha sigut el primer en donar el crit d’alarma. Com podem anar a unes eleccions, si no eixim per la tele? Sí que ixen, però, en els altres canals com a exemple de la corrupció. Ja tenen marca. Una marca que Alfonso Rus vol intentar contrarestar. El president Fabra, el liquidador, no sap què ha fet. El president Lerma va engegar la televisió, Zaplana va duplicar el personal i Camps li va seguir els passos. Fabra la va tancar. Va voler ser invisible i ara no té missatge. No els importa la llengua ni el país, ni res. Només contrarestar un resultats que els afonen. Ara ningú no coneix l’ocurrència de la llei de senyes d’identitat. Fum inútil. Si no ixen per la televisió no existeixen. Pregunteu-li-ho a Pablo Iglesias que sap perfectament que és la superestructura.
Levante, 17 de novembre de 2014

dilluns, 10 de novembre del 2014

Primavera encesa



Mentre lliges Primavera encesa (Bromera) de Vicent Borràs no pots deixar de taral·lejar la lletra de la cançó de Pau Alabajos que ha esdevingut l’himne de l’anomenada Primavera valenciana: “nosaltres som els utòpics, idealistes, ingenus que no fan més que somiar. Però estem farts de creuar-nos de braços mentre la terra s’afona sota els nostres peus”. Recordes aquells dies premonitoris de tot el que passa ara i veus com l’autor malgrat les situacions d’angoixa que planteja, a través d’alguns dels personatges, es decanta per donar-li una oportunitat a l’esperança.


Càrregues policials contra uns estudiants perplexos que ensenyen els llibres contra les porres i els sorolls d’un helicòpter permanent. Un ambient que va encendre València per uns dies i que li fa dir al cap de la policia que l’enemic és una colla d’estudiants indignats. És en aquest ambient on Vicent Borràs trau a passejar uns personatges que retraten la situació d’angoixa, de lluita i d’esperança en una València malalta per la crisi. El so del plaf, de la bufetada, contra la cara d’Àngel que s’havia quedat hipnotitzat en escodrinyar l’escot de Nada. Ei, kabró tu de kè vas? Es rebel·la la xica contra el goril·la amb casc antiavalots. Albert, cantant de la lluita dels setanta del segle passat, que veu que li queden quatre pèls, però que encara creu que la cançó havia de nàixer del cor, des del motor de les emocions, havia de passar pel cap i acabant eixint de la pell. Ell que havia cregut que tots els somnis eren possibles, volia veure en els xiquets del Lluís Vives una engruna d’esperança. Piluca, una pija que ha patit una sotragada empresarial i que es queda sense un duro, ha de fer jocs amb les mans per pagar-li el futbol al seu fill. Sílvia, una professora d’institut que vol deixar de ser invisible. Fran, un jove aturat per la crisi que veu tots els funcionaris com traïdors, paràsits, malfaeners i que acaba botant-li foc a uns emigrants que acusa de ser els causants de tots els mals que patim. Gregori Sanç, també aturat, que recorre València perquè té vergonya de dir a casa que no treballa i que no té altra faena que mirar els culs: “Un senyor cul, un cul com Déu mana, a dreta i a esquerra, amunt i avall...” En definitiva, uns personatges que encaixen perfectament en un esquema narratiu que permet plasmar el vertigen d’aquells dies amb les frustracions, angoixes i esperances mentre l’helicòpter de la policia sobrevola per damunt dels seus caps.

Levante, 10 de novembre de 2014

dilluns, 3 de novembre del 2014

Tirant, l'heroi fràgil



Quan lliges Tirant, l’heori fràgil (Afers), reconeixes de seguida el seu autor, Victor Labrado, com a estudiós del llegendari i de la tradició oral valenciana i de la literatura medieval. Una combinació que li ha vingut molt bé per a plantejar-nos alguns dels interrogants d’un llibre tan singular que no acabem d’entendre del tot. Des de Miguel de Cervantes que en destacà la versemblança i la vida, “el tesoro de contento”, fins als nostres dies se n’ha parlat molt del Tirant. “Novel·la cavalleresca” en diuen en oposició als “llibres de cavalleries” per accentuar la versemblança dels personatges, l’espai concret i una època molt pròxima al temps de l’autor.

Alguns estudiosos han volgut veure el Tirant com una novel·la burgesa, perquè han vist un heroi que progressa en l’escala social gràcies als seus mèrits tant en la guerra com en la intriga cortesana, en què les transaccions d’alcova, entre llençols, són determinants. I també perquè Martorell es mostra despietat envers la cavalleria i els valors medievals. Joan Fuster, però, ja va explicar que la crítica a la cavalleria que es pot apreciar en el Tirant es queda en humorisme, no arriba a sàtira com el cas del Quixot. Segurament també és el fruit d’una desil·lusió “el llibre que corona el màxim esplendor de la nostra decadència, la història d’una descomposició interior”. Un retret, en definitiva, fet des de dins per un Martorell que encara reivindicava una cavalleria que no podia vendre com s’havia venut: amb espases màgiques i elements meravellosos. Els llibres de cavallers formaven part de l’aparell ideològic que legitimava la classe dominant, de la mateixa manera que la religió. Al segle XV calia vendre el producte mitjançant la versemblança. Una versemblança que fóra testimoni del drama que s’hi vivia, el reflex “d’una enyorança corcada”. Víctor Labrado, en el seu llibre, busca els punts de contacte entre ficció literària i realitat contemporània al Tirant, des de fets i personatges històrics fins a l’anècdota documentada. Ens conta com Martorell copiava del natural, però prescindint dels mercaders que no tenen cabuda en la novel·la. Intenta explicar els passatges més obscurs com els entremesos del rei Artús i de Tirant, així com la connexió de la llegenda popular amb el personatge del rei Escariano, exòtic i alhora pròxim. I les increïbles irrupcions en la novel·la del Mondúver i la ciutat de València. Un llibre que conté una bona lectura molt personal del Tirant i una excel·lent caracterització d’un personatge que guanyava totes les batalles, però que es trencava una cama fugint de la cambra de la seua estimada Carmesina.
Levante, 3 de novembre de 2014

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Becaris collidors





Se m’han quedat els ulls com taronges en llegir la malifeta, que deu ser legal, d’aprofitar subvencions i convertir un treball, que ja és molt dur i inestable, en una burla per als joves aspirants a guanyar-se quatre duros. Només quatre duros, perquè de perspectiva laboral res de res. Emparar-se en la reforma laboral per fer mòduls formatius en recol·lecció i manipulat de cítrics és esprémer tant la taronja que la deixen sense suc. Un subterfugi pocavergonya per explotar més encara als qui desesperadament necessiten pagar-se la matrícula de la Universitat o, simplement, passar casa.

Ho dic amb coneixement de causa, perquè, com molts, he passat per la Universitat dels camps de tarongers. Mireu com ho conta Francesc Viadel: “Per a anar a collir ens aixecàvem fosca nit encara i amb les primeres hores de llum, després de complir amb el ritual de llogar-se en la plaça, ja estàvem al camp disposats a fer-ho tot estelles, a carregar tants camions com l’hort i les nostres forces ens permeteren. Molt sovint, però, abans de fer ni una sola alicatada, havíem d’esperar que el sol eixamorés la rosada dipositada sobre la fruita ja que calia collir-la ben eixuta perquè no es podris a les cambres de maduració del magatzem. Llavors esperàvem vora el foc i torràvem sardines, jugàvem a la brisca o als daus, enraonàvem abrandadament sobre política o futbol”. En definitiva, una jornada laboral que durava de sol a sol. I us assegure que no necessitàvem cap tipus de formació per a guanyar-nos el jornal. Com que érem joves, teníem el privilegi de fer les tasques més pesades com carregar el camió i ajudar els més vells carregant els seus cabassos amb l’excusa que ells eren més ràpids fent servir les alicates. I ens pagàvem com a tots com no podia ser d’altra manera. No, no necessitàvem cap tipus de formació. Els pares ja ens ho deien ben claret: tu estudia que per anar a treballar al camp sempre estaràs a temps. Tenien molt clar que havíem de fugir d’aquella situació més indigna que la de qualsevol altre tipus de treballador, perquè la gent del camp s’ho empassava tot.


Deixeu que m’indigne i que maleïsca tot el que em van ensenyar a maleir els collidors de taronja en assabentar-me com volen contractar els joves per menys de sis euros l’hora per un treball molt dur ple d’arraps de les  branques dels tarongers i de muscles fotuts de tant de cabasset. Tothom no val, però m’agradaria veure els teòrics lliberals que deixen fer programes com aquest amb els llavis tallats pel fred “i les mans, la cara, i si el sol s’amagava se’t gelaven fins i tot els pensaments”. 

Levante, 27 d'octubre de 2014

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Dir és fer



En el Breviari d’un bizantí, i a propòsit del Gènesi, Josep Iborra explica que la creació té una simplicitat admirable en el relat bíblic. Déu amb la seua paraula omnipotent va constituint, en sis etapes, el món. Iborra ressalta la fonamental relació entre la paraula i obra que en el Gènesi és d’una evidència brutal: La creació, el món, la realitat, és el resultat d’un imperatiu  “siga la llum”, diu Déu, “i la llum fou”. “El món és perquè Déu vol i diu que siga. L’única cosa que hi ha immediatament abans de la creació de cada cosa, de la llum i de les tenebres, de la terra i les aigües, dels estels i dels animals, és una seqüència d’imperatius” Una seqüència d’imperatius i (podríem afegir) de noms. Primer està el nom de cada cosa, i després,  cada cosa, la realitat. Iborra destaca una lliçó molt bella: dir és fer.

I és veritat que la qüestió dels noms és molt més influent del que alguns es creuen. I les seues definicions són encara molt més importants. Només un exemple: penseu en la transcendència de la la definició de valencià en el Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Avui mateix, mentre escric aquestes paraules, van arribant a les llibreries els exemplars de la nova edició del Diccionario de la Real Academia Española, la seua vint-i-tresena edició. Un edició que incorpora canvis en la definició de molts mots, entre els quals hi ha “referèndum” i uns quants més vinculats al procés sobiranista català com “sobirania”, “nacionalisme”, “autodeterminació”, “estat de setge”... Per no cansar-vos i posar-vos un únic exemple, mirem la paraula sobirania. En l’edició anterior: “autoritat suprema del poder públic”. I en la nova: “Poder polític suprem que correspon a un estat independent”. I per si teniu curiositat per saber quina és la de l’AVL: “poder polític suprem que correspon a un estat independent”. La nostra acadèmia, submisa, segurament estaria avisada i ja s’hauria incorporat, prèviament, al canvi.

No us cregueu que es tracta de ximpleries. Diuen les cròniques que, quan es va fer pública una primera versió del diccionari, l’Institut d’Estudis Catalans va presentar una queixa informal a la RAE que no ha servit de res. Ja han parlat alguns filòlegs com Sílvia Senz que explica que aquest organisme utilitza la llengua per a blindar la unitat d’Espanya. Als tribunals el diccionari de l’Acadèmia es fa servir per a interpretar la llei. “Sorprén que alguns dels canvis que es volen introduir siguin molt fets a mida del discurs polític del govern espanyol sobre els procés”.

Levante, 20 d'octubre de 2014


dilluns, 13 d’octubre del 2014

Intel·ligent, Morera




Com que trobe que deu ser un acte molt fort per a la meua sensibilitat, no he volgut anar mai, el Nou d’octubre, a la processó cívica. Sempre l’he vista des de la barrera, a través d’un canal de televisió que, si no l’hagueren apagat, haguera fet enguany 25 anys. I m’he perdut els aplaudiments i l’himne d’Espanya que acompanyaren la baixada de la Reial senyera. M’haguera agradat imaginar-me la il·lusió en què la portava el regidor socialista Salvador Brosseta. Ja sabeu: un gran honor i 18 quilos de pes durant una desfilada fins a la porta dels ferros de la catedral on el nou cardenal, Antonio Cañizares, l’esperava per debutar en la festa. Pel camí, les autoritats van poder gaudir del paisatge. Hi havia de tot, però també: creus celtes, banderes franquistes, esvàstiques, una disfressa de soldat nazi...
Encara que sóc un viciós dels discursos, no vaig poder sentir tampoc el parlament que havia fet el president abans de la processó  que, com tocava en un dia tan assenyalat, reivindicava la unitat d’Espanya i la Monarquia. Un discurs al qual ningú no va fer cas, perquè tots estaven més interessats en una enquesta que portava un parell de pronòstics que tenien entusiasmada a l’oposició. El primer que el PP s’afona en perdre 23 escons i, el segon, que UPiD es queda sense representació, perquè no arriba al cinc per cent. Un infiltrat em contà que l’alcaldessa se’n va eixir corrent i enfadada per la falta de coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament. Es feia tard i no arribava a l’hora que tocava al consistori. Es va perdre l’himne que tant li agrada cantar i en compte de “per a ofrenar” deia: “No arribem, no arribem”, mentre fugia del saló de les Corts per a dirigir-se a l’Ajuntament. El que no sap assegurar-me el meu amic és si deia “no arribem”, perquè feia tard a l’ajuntament o perquè no li eixien els números en l’enquesta.

Com que els d’UPiD no tenen ara representació en les nostres Corts, el meu infiltrat no va saber dir-me què pensen de l’enquesta. Potser ho sap Enric Morera que va entrar a la catedral i va seguir l’acte molt a prop de Toni Cantó, diputat a les corts de l’Altiplà. L’actor li diria alguna cosa? No ho sabem. Per cert, molt intel·ligent Morera en la jugada de la setmana passada: la proposta a Podemos d’anar junts a les autonòmiques. Molt intel·ligent des del punt de vista extern, però també intern. Ja en tenim un que pren alguna iniciativa, que lidera alguna cosa, no? Només una pregunta: per què no es fa també un cafenet amb els d’EU?
Levante, 13 d'ctubre de 2014


dilluns, 6 d’octubre del 2014

Adéu, Espanya




Si Juan Cotino, president de les Corts Valencianes, no s’haguera acostat a la política per dedicar-se al que s’ha dedicat (només cal visitar la Viquipèdia per fer-se’n una idea bastant clara) potser s’haguera preocupat més per les qüestions d’estat i tindria una visió molt més completa de la realitat política que vivim i encertaria millor els pronòstics. En el seu blog personal, en un text titulat “Caminar separats, colpejar junts”, assegura que d’ací una dècada es demanarà la independència d’Espanya del País Valencià, si en un futur hi ha un govern autonòmic constituït amb el suport dels independentistes procatalanistes i algun antisistema. Un pronòstic, al meu entendre, parcialment equivocat. Dic parcialment perquè té raó en una cosa: demanaran la independència fins i tot els empresaris valencians, però si segueixen manant els polítics incompetents del seu partit ací, a casa nostra, i allà, a l’altiplà. Tothom sap que la fàbrica més gran d’independentistes és a Madrid i que és diu Partit Popular i tots els altaveus mediàtics de la caverna que els riuen les gràcies. Si el Partit Popular i una part important dels dirigents del PSOE hagueren pensat en l’estat i s’estimaren Espanya tant com diuen, no hagueren pensat només en el grapat de vots que els donava l’anticatalanisme. I a casa nostra en sabem més que ningú d’aquesta història i, per això, ja és ridícul el discurs de Cotino que ja no es creu ningú. Quin futur negre pot pintar per a un país un dirigent d’un partit que l’ha governat un fum d’anys i que l’ha deixat en la misèria? Què més ens poden fer? Un parlament la tercera força política del qual ha sigut els diputats imputats per corrupció. I consellers, un president de Diputació, alcaldes... Una banca valenciana desapareguda, un Consell en bancarrota, aeroports sense avions, una televisió (què podem més dir de la radiotelevisió valenciana?) i tantes i tantes coses. Què pot vindre de pitjor del que tenim? I, sobretot, un govern incompetent incapaç d’aconseguir de Madrid allò que necessitem, ni tan sols que escolten els nostres empresaris. Sí, té raó el senyor Cotino. Acabaran demanant la independència. La demanaran fins i tot els empresaris cansats que no els escolten. Qui té por als catalans, en aquestes alçades de la vida? Por tenim de tant de polític incompetent que diu una mentida darrera una altra. Por tenim que seguisquen manant aquesta gent, perquè ho han destrossat tot. El PP és el millor aliat dels independentistes. Per mi, però, cap problema. Encantat. 

Levante, 6 d'ocubre de 2014 

dilluns, 29 de setembre del 2014

Desenganyats




Els del sector catòlic del PP haurien de ser feliços i estar contents perquè el desengany és una cosa positiva que dóna  una comprensió més autèntica de la realitat. Ja ho va explicar Francesc Fontanella fa un bon grapat d’anys: “Adona-te’n: eres cec, la fosca t’anava entorn. Desenganyat i hi veuràs el que ignores, amorós.” Ara ja saben qui és Rajoy i què és capaç de fer i, sobretot,  quins principis ètics té  en la qüestió de l’avortament.  Una de dos: o no en té, de principis, i igual diu arre burro, i deixa dir; o
 és capaç de vendre’ls, els principis, per un grapat de vots. I, com que ho saben, es cabregen. El primer de tots ha sigut Juan Cotino, tot un president de les Corts, que vol que es depolitize la vida i compara qui defensa l’avortament amb Herodes. Traduïsc: “la matança d’innocents va ser una aberració llavors, i ho és ara”. Però qui ens ha donat millor titular, per sorprenent, ha sigut Miguel Domínguez que assegura que està molt defraudat i trist: “una vida val més que Catalunya”. Una frase copiada de Carod-Rovira, que parlava d’una altre assumpte: “Ni tan sols una sola gota de sang. Ni s’ho val la unitat d’Espanya, ni la independència d’Euskadi o la de Catalunya”. Però si haguera sigut més llest i il·lustrat, Miguel Domínguez, n’haguera pogut copiar un altra del mateix autor: “Prefereixo salvar una vida humana, una de sola, que treure un gran resultat electoral”. Frase que haguera estat més apropiada per a mostrar per què ha vist traïts els seus principis que eren els del partit i els del programa electoral: per un grapat de vots.


No se n’aniran, però, els cristians del PP a fundar un altre partit que atenga els valors ètics que defensen. Desenganyats? Com si no saberen fins on ha arribat i encara arriba el PP per un grapat de vots. Uns vots que han donat a Juan Cotino i Miguel Domínguez els càrrecs que no abandonen per cap principi ètic. Com tampoc no faran gran cosa els empresaris, també desenganyats, que es queixen que a l’Altiplà passen de les seues necessitats i enganyen a tots els valencians. No s’amotinaran contra un Consell, també decebut, per exigir que s’acabe la discriminació que patim en quant a recursos i infraestructures... Utilitzaran el PSPV, Compromís o qui siga, però no se n’eixiran de mare, que només en tenen una. Com tampoc no farà res el nostre Molt Honorable, també desenganyat, que dirigeix un vaixell que fa aigua per tots els costats. 

Levante, 29 de setembre de 2014

dilluns, 22 de setembre del 2014

Ni para, ni va...



En aquesta trista Pell de brau, els que ocupen els llocs en els poders legislatiu, executiu i judicial (que cada vegada se semblen més a la Santíssima Trinitat, que són tres, però n’és un) no tenen pressa a resoldre cap tipus de problemes. Prefereixen que es podrisquen i que es facen ben grandets. Penseu, per dir-ne un, en Carlos Fabra que potser tindrà la penitència que li correspon pels seus pecats (si és que en té, que ja no ho sé) el dia del Judici Final. Potser el grup selecte de policies absurds disposats a eradicar la corrupció del sistema que protagonitzen l’obra d’Yllana, The Gagfater, que vaig veure a Sueca en la MIM, seria més eficaç que tots els instruments  que tenim per acabar amb la corrupció d’aquest país. Sembla que molts dels nostres polítics, legisladors i jutges han agafat el Molí de Monsalvà (a la Ribera Baixa), que ni para ni va, com a model del ritme que han de seguir per a solucionar els problemes.


No he sigut mai envejós, però admire com els anglesos i els escocesos han solucionat el seu problema territorial de manera tan ràpida i impecablement democràtica. I ho han resolt com s’haurien de resoldre totes les confrontacions i les diferències: votant. Algú s’imagina un president espanyol que diga alguna cosa semblant a la que ha dit des de Londres David Cameron a l’hora de defensar-se dels que el van criticar per acceptar la consulta proposada per Alex Salmond, el 2012? S’hi va defensar amb una frase molt senzilla que converteix un problema complex i delicat en una solució fàcil: “Sóc un apassionat del Regne Unit, però també sóc un demòcrata, podria haver prohibit el referèndum però he preferit que els escocesos parlaren”. I han parlat sense estridències. Ho explicava, a VilaWeb, Andreu Barnils, que ho va viure en primera persona: “Aquest matí he vist coses que no hauríeu dit mai: he vist voluntaris del sí i del no a les portes dels col·legis electorals fent el cafè junts i desitjant-se sort. He vist anglesos fent campanya a favor del sí, i escocesos a favor del no. He vist voluntaris del sí repartint fulletons en barris del no, i gent del no en barris del sí. He vist, aquest matí, gent agafant l'autobús amb la 'kilt' posada, i tan naturals.” A casa nostra, mentre, continuarem amb la mateixa història, amb les mateixes coses de sempre i al mateix ritme, el del Molí de Monsalvà, que ja sabeu: ni para ni va. En el nostre altiplà, els més demòcrates estan d’acord que una parella es puga divorciar, però que ho ha de decidir tota la finca on viuen.

Levante, 22 de setembre de 2014

dilluns, 15 de setembre del 2014

Decidir





Éscric l’11 de setembre, un dia en què passen totes les coses: el colp d’estat de Pinochet, les bombes a la casa de Joan Fuster, l’atemptat a les torres bessones... Com que treballe, enguany no he pogut anar a Barcelona a manifestar-me per un dret democràtic, però engege la TV3 a través de la xarxa, que suposa cables i unes quantes coses més, per poder assistir a La Diada a través d’una pantalla de televisió com Déu mana. Ni que fóra La Pirenàica en ple franquisme! I encara tenen el morro, al meu entendre clarament antidemocràtic, de parlar d’il·legalitats. De tant en tant, canvie per veure que ensenyen les cadenes de l’altiplà i veig que diuen que Alberto Fabra va com cagalló per séquia pels corredors on es mana per veure si el confirmen com a candidat a les eleccions autonòmiques. De la mateixa manera que hi va Ximo Puig intentant que el deixen fer les primàries als nostres ajuntaments més grans tal i com el PSPV vol: obertes als simpatitzants. Encara com a Gandia planten cara i diuen que les faran com ells han decidit! A Madrid no són res, ni el PP valencià, ni el PSPV. No manen i són els de Madrid els que els han de dir què poden fer. Fins i tot, el reivindicatiu Alfonso Rus assegura que el candidat del PP a la Generalitat serà el que diga Rajoy. Tot molt trist, què voleu que us diga? Jo, com que puc decidir alguna coseta, em refugiaré uns dies en la Mostra Internacional de MIM, a Sueca, que celebra les bodes de plata. Per començar, hem dinat amb Salvador Campillo, que és l’alcade contra la voluntat del PP, com totes les coses bones que s’esdevenen en aquest país. Viurem els records dels vint-i-cinc anys del festival sota el regnat d’Abel Guarinos  que és l’única monarquia que acceptem perquè no ens la imposen per la gràcia de Déu, sinó per fer bé les coses. I així desafiarem la gravetat amb el clow americà Avner Eisenberg i el divertit 666 d’Yllana, que es van estrenar en el festival ja fa un grapat d’anys. També veurem l’últim muntatge d’aquesta companyia, The Gagfather, un homenatge al cinema negre per viatjar a les cloaques i reflexionar sobre el bé i el mal. Ras!, Maduixa Teatre, i un fum d’espectacles més que es muntaran en la diversitat d’espais de Sueca habilitats per a aquestes actuacions i que ens faran oblidar les maneres de xiquet “pijo” en què Pedro Sánchez pronuncia la frase: “mañana me veré con su majestad”.

Levante, 15 de setembre de 2014

dilluns, 8 de setembre del 2014

Sí que fa calor




Amb la calor que fa, la Consellera, María José Català Verdet, sembla que té ganes de jugar en aquest inici de curs que passarà a la història. O potser que està més verda que una ceba, com diu el seu segon cognom. No ens podem fiar, però, dels cognoms, perquè si hem de fer cas del primer... El cert és que ha volgut protagonitzar un principi de curs irrepetible.  Potser l’explicació és que ens vol fer creure que un burro vola: que es viu millor en els barracons (amb l’aire fresquet de les màquines), perquè en les escoles i instituts com Déu mana no en tenen. Un momentet! No en tenen les escoles i instituts públics. Pregunteu què passa en les privades i concertades. “Circumstàncies excepcionals”, diu de la calor. Ni que fóra extraterrestre i no coneguera l’oratge del nostre país.  Excepcional és voler fer-se la foto en ser la primera en començar el curs escolar i excepcional és també enviar la policia i un mediador (que no tenia ni idea del reglament escolar)  per desallotjar uns pares d’una escola, com si foren terroristes. Quin ridícul!


I és que la Consellera ens vol  humiliats i ben suats. Vol fer-se la foto amb la policia intervenint en la supressió d’una aula en valencià, la del Col·legi Públic Ciutat de Cremona d’Alaquàs, amb 21 alumnes. I, al mateix temps, mantenint-ne una altra, en castellà, amb un sol alumne en el Col·legi Públic Pare Català. Poca broma! En els temps que corren es gasta 30.000 Euros en un sol alumne, segons fonts sindicals. Teniu cap dubte del joc de la Consellera? Ho justifica dient que ha de respectar una resolució judicial. I t’obliguen a recordar totes les resolucions judicials d’alts tribunals que avalen la unitat de la llengua i que la Conselleria no ha volgut complir. I no és que passe res amb els incompliments judicials. Tot el contrari, la Consellera segueix pressionant  L’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè canvie la definició de “valencià” i insinua que, si no ho fan, els pot deixar sense pressupost. Unes accions que no s’atreveix a fer, de la mateixa manera, contra la Real Academia de la Lengua Española que té una definició molt semblant a la de l’AVL. Us la recorde: “Valenciano: variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia”. I per què no és tan contundent amb la RAE? La resposta és evident:  perquè no vol que la RAE, a la qual respecta, faça el ridícul. Però deixem les ximpleries de sempre i que vinguen prompte les eleccions, si us plau.

Levante, 8 de setembre de 2014

dilluns, 1 de setembre del 2014

L'ou i la gallina



Després de descansar un poquet, tornem a la faena i assistirem a un curs que, per als viciosos de la política, segurament serà interessant perquè passaran moltes coses. Encara com el començarem d’una manera plàcida i tranquil·la gaudint de la Mostra Internacional de Mim, a Sueca, que enguany celebra el seu 25é aniversari. Tot un exemple que les coses es poden fer ben fetes i sense tirar la casa per la finestra. Després, vindran les històries de sempre, però que, aquest any, prometen de veritat. L’11 de setembre serà l’aperitiu d’un curs polític que, si no passa res, culminarà amb la derrota del PP en les nostres eleccions autonòmiques. Les eleccions municipals són figues d’un altre paner, perquè la dreta està preparant una reforma de la Llei electoral que canviarà tots els pronòstics,  si no es fa res per impedir-ho.  En l’actual Llei electoral i tal com diuen les enquestes, el PP perdria pràcticament tots els ajuntaments que controla. I, amb el canvi legislatiu que proposa el Govern, els mantindria gairebé tots. Mira si la jugada és redona! I com que tenim l’esquerra que tenim, els candidats a alcalde del PP, amb el canvi de les regles de joc, es quedaran de seguida tan assossegats i quiets com la gallina després de pondre un ou, perquè sabem que els seus votants van tots junts en unió. Mentre, els partits d’esquerra, dividits, continuaran mirant-se cadascú el propi melic i el pobres votants haurem de decidir qui de tots el té més gran, la qual cosa suposarà la rendició: entregar tots els ajuntaments a la dreta. I, per distreure’ns una miqueta més, la dreta avisa que blindarà per Llei les senyes d’identitat valencianes i continuaran quedant-se assossegats també com la gallina després de pondre l’ou amb propostes com la d’Alfonso Rus dels Països Valencians. Una proposta que Rus faria amb la mateixa serietat que els que la proposaren ja fa un grapat d’anys a la Universitat Catalana d’Estiu. Una proposta que va acostant-se a la famosa tesi que tot és qüestió de noms i, per tant, no contradiu l’essència. Els empresaris segur que s’apuntarien de seguida, perquè els seus interessos van per aquest històric camí. I nosaltres, cansats de tanta batalleta, podríem proposar a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que ho solucionara de seguida. I seria fàcil: Països Valencians: nom que els valencians donen al territori del País Valencià (o Comunitat Valenciana), així com als altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó que tenen llengua pròpia, llocs on rep el nom de Països Catalans.

Levante 1 de setembre de 2010

dilluns, 28 de juliol del 2014

Caminant pel país



Ara que, amb un poc de sort, gaudiràs d’uns dies de vacances, has de saber que per caminar per paisatges bonics i indrets entranyables, on les petjades de la història han deixat el seu senyal en les pedres silencioses, no fa falta anar molt lluny. Pots aprofitar que estàs més pelat que una mona per la maleïda crisi per moure’t prop de casa teua. No et preocupes, però, perquè, quan més lluny, el miracle no és més gran. A casa nostra també pots trobar els camins o els senderols costeruts que t’allunyen i t’ajuden a desconnectar dels problemes de cada dia. Camins que et porten a una nevera bella i prodigiosa on trobaràs a dintre un freixe magnífic, a un mas en runes que té un forn que et mira des del forat i on un pi ha crescut prop de la seua boca, a un camí que puja i baixa entre sureres... Ja no tens cap excusa, perquè Josep Camilleri i Juanjo Bou et fan de guia a través del llibre Caminant pel país. Els camins de la memòria (Perifèric edicions). Un llibre que et pot ajudar a estimar la terra i que t’estimula a conéixer els racons més amagats del nostre paisatge. Una quinzena d’itineraris circulars que pots fer amb la família o amb uns quants amics sense massa esforços i que t’ajuden a conéixer llocs emblemàtics del nostre país farcits de llegendes i d’història. Abans d’eixir, les fotos de Juanjo i les cròniques de Josep t’han donat un tast i t’han estimulat perquè desitges passejar entre bancals d’oliveres mil·lenàries, entre les carrasques que et porten als molins d’Ares, per les fonts del desert de les Palmes, per la memòria de les trinxeres de Villamalur, pel barranc ombriu de la Ràpita, per damunt les pedres fullades de formes capritxoses que t’acompanyen fins al castell de Castro, sota els xops i els canyars de la “Penya Cortada”, sota la pineda de les Fontanelles que et guia cap al Cavall Bernat, pels cudols del Castellar de Meca, entre els lledoners del Barranc dels Tarongers, pel costat de les caves  del Montcabrer, pels escalons del Camí de les jovades, entre els colors maragdes i blaus de la Granadella, pel costat del freixe que busca el sol a la Font roja, sota la figuera de figues blanques de Bèrnia, i  entre tantes altres coses que pots trobar fent aquests agradables recorreguts que t’ofereix el llibre. Això sí, si no vols esperar a la primavera o la tardor i vols fer aquests camins en els dies d’estiu, has d’anar molt alerta amb el sol. Molta protecció solar i un barret. I, ja ho saps, quan més matinet millor.

Levante, 28 de juliol de 2014

dilluns, 21 de juliol del 2014

La madrastra pèrfida



Ara va i resulta que els empresaris valencians han descobert que el govern espanyol es comporta amb el País Valencià com la “madrastra pèrfida del conte”. Sembla que José Vicente González va dir que voldria que ens tractara com “la mare amorosa”.  No et fot! Que més voldríem tots! Tots volem amor! Segurament si hagueren assistit sense prejudicis a la ponència d’Antoni Furió, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, que té de títol “Espanya contra el País Valencià”, segurament haurien descobert alguna cosa interessant, com ara: “La reflexió que avui es pot fer és que no ha estat un bon negoci l’anticatalanisme, ni ofrenar noves glòries a Espanya ni la defensa d’unes preteses essències valencianistes. Tot això no ha passat de ser pura retòrica, mentre que en el pla material els retrocessos han estat cada vegada més grans. L’estat actual de dèficit de la Generalitat Valenciana no sols s’explica pel malbaratament i una mala gestió, que ha existit, una bona part és deguda al sistema fiscal i financer que perjudica els Països Catalans”. Mira quina casualitat, les paraules de Toni Furió coincideixen plenament amb allò que diuen els empresaris i, en canvi, el plantejament polític, la manera d’eixir del clot que proposen els empresaris valencians és diferent, perquè, si no demostren el contrari, els dirigents valencians, les elits, continuen sent, com deia el comte-duc d’Olivares, més “muelles” que els veïns del Principat. Ara, però, s’han plantat davant Madrid. No crec que intenten obrir cap via sobiranista, però haurien de saber que la via oberta al Principat i que prompte es tornarà a obrir al País Basc, provocarà un procés de  recentralització de la resta d’autonomies i que intentaran liquidar la nostra. Ja va veient-se. Els empresaris valencians s’hauran de pronunciar i veure si el PP els serveix com a instrument, com a eina, per a defensar els seus interessos o caldrà construir-ne una altra. Si us plau, que siga moderna i de casa i que abandone els fantasmes del passat.

Supose que això de Susana Díaz respon a una d’aquelles coses conjunturals de la correlació de forces en el PSOE i Déu sap què passarà demà en aquest partit centenari. No veig un eix andalús-valencià seriós, com no veia els famosos eixos Múrcia-València-Madrid o totes aquelles ximpleries que ens presentava Camps i el PP com a alternativa a la realitat. Les nostres aliances haurien d’estar ben claretes i d’acord amb els nostres interessos reals: econòmics, culturals, polítics, socials... La veritat, no entenc que pinta la presidenta andalusa a casa nostra.
Levante, 21 de juliol de 2014

dilluns, 14 de juliol del 2014

Un país sense política




Sempre he sintit a parlar de la mediocritat de la burgesia valenciana, no només com a classe dominant, sinó també com a classe dirigent, per això els intel·lectuals de la transició (per posar-ho en plural) es van veure en la necessitat de buscar un nou subjecte històric que pensara en termes de país. D’ací la famosa frase: “el País valencià serà d’esquerres o no serà”. I la veritat és que si s’ha fet o intentat alguna cosa, encara que tímida, per vertebrar el país (una incipient escola valenciana, infraestructures culturals, ràdio i televisió... i poc en l’economia, com l’intent de crear una banca valenciana o el Corredor mediterrani...) ha sigut de la mà d’una esquerra amb una certa sensibilitat autonomista. La dreta, sense pensar en el país, ni en les conseqüències que s’hi podien provocar, només ha sabut fer una política obstruccionista, demagògica i populista: el fantasma del catalanisme era un bon graner que els donà un bon grapat de vots per instal·lar-se en les institucions. Recordeu el pacte del pollastre? La classe dirigent, els empresaris, si no van ser còmplices de l’anticatalanisme, van callar, malgrat que ja tenien els catalans com a màxims clients i proveïdors. Aconseguiren les institucions, però per fer què? Quantes vegades s’oposaren des de Madrid i ací al Corredor mediterrani? No ho recordeu?  I tot el que han fet són bufes de pato, que van caient una a una com a conseqüència de la crisi, perquè no tenien cap fonament sòlit. Tot pur espectacle. I ens hem quedat sense un sistema financer, sense infraestructures sòlides... i, fins i tot, que Déu no ho vulga, ens podem quedar sense el València CF.

Ara, tenim un president, pobret, que instal·lat en una dura crisi i sense un duro, ha heretat també totes les calamitats d’una època de dilapidació i corrupció. Com que no sap fer altra cosa, fa de liquidador al servei de Madrid.  En aquestes alçades de la vida, hauria de saber de memòria allò que li recorden els empresaris: la política que no fem els valencians, la faran contra el valencians. I els empresaris tenen més raó que un sant: la política amb majúscula són els pressupostos de l’estat i, en això, no toquem bola. Ressuscitar el fantasma “català” és ridícul, perquè és tornar a una ideologia podrida. N’hauria de construir una altra que fóra més saludable o, com a mínim, que defensara els nostres interessos. No fa falta que siga independentista, ni federalista, però, com a mínim, hauria de ser un poc autonomista. Que aprenga de Rodríguez Ibarra, tan espanyol ell, o del Fraga president de Galícia, o de Bono..., si tanta por té als catalans... Que deixe, però, d’ofrenar, que ja no ens queda res...
Levante, 14 de juliol de 2014 

diumenge, 13 de juliol del 2014

Regeneració a FAES





El resultat de les eleccions europees ha deixat bocabadats els dirigents dels partits que suporten el tinglado. Tots els partits han hagut de canviar l’agenda per intentar regenerar-se. El PP, que va vendre la burra que havia guanyat les eleccions, comença a veure la realitat, els números, i també està disposat a moure fitxa. Sap que són un partit guanyador, però ferit, perquè podria perdre molt del seu poder. I, per això, s’apunta també al carro de la “regeneració”, però, com sempre, fent trampa. Totes les brillants idees consisteixen a fer canvis en el sistema electoral per no perdre el poder que tenen: reducció de diputats, elecció d’alcaldes de manera directa... Amb el sistema que proposen d’elecció directa dels alcaldes el PP d’aquesta terra neutralitzaria el fracàs electoral del 25M i disposaria de l’alcaldia de 424 dels 542 ajuntaments valencians. Guanyarien les ciutats més poblades i recuperarien Benidorm. Negoci redó. La proposta, però, van més enllà. Alguns dirigents autonòmics del PP van demanar, en el campus de la FAES, que governen també en les comunitats autònomes els presidents més votats. El ministre d’Indústria i president del PP de Canàries, José Manuel Soria va ser el primer a defendre-la. Es va definir com a partidari que governe “automàticament” el cap de la candidatura més votada. Va destacar que Coalició Canària ve governant dues legislatures sense haver guanyat ninguna de les eleccions corresponents. Tot un programa “defensiu” i fet a mida per als seus interessos.


En aquesta mateixa línia “defensiva” i amb la impossibilitat de construir un discurs propi, el president Fabra va tornar a ressuscitar el fantasma del catalanisme. No ha sigut capaç d’aconseguir un nou model de finançament i no té cap alternativa ni projecte que puga oferir als valencians. I, per això, ha optat a l’única cosa que sap fer bé la dreta a casa nostra: demonitzar l’oposició i movilitzar un potencial electorat anticatalanista. Sabent que el tema sempre ha motivat una gran tensió social a València i sense importar-li les conseqüències, comença a fer por de nou amb la catalanitat del tripartit i amb el perill que implicaria la formació d’un govern (PSPV, Compromís i EUPV). Aqueta formació, sempre segons ell,  no només facilitaria  que s’encenguera més l’agitació indenpendestista a Catalunya, sinó que s’encendria també a València i les Balears, però també afectaria a Espanya i a Europa. Com veieu tot un programa de regeneració nou de trinca amb unes idees brillants i noves per al segle XXI.

Levante, 7 de juliols de 2014

dilluns, 30 de juny del 2014

Un teatre de províncies




No m’ha sorprés que el director Zubin Mehta anuncie que trenca la seua relació amb el Palau de les Arts de València per l’escàs finançament que el Ministeri de Cultura destina a aquest coliseu. Tornarà si la situació millora, diu. Una vegada més es demostra que quan més temple no hi ha més religió. Quan més local, no hi ha ni més ni millor programació. Amb els diners que ha costat el Palau tindríem òpera, teatre i no sé quantes coses més per a molts anys. Ara tenim el temple, però falta la religió. El fet em fa recordar una visita que va fer Santiago Rosiñol a València en què li van ensenyar el riu. En veure un llit tan gran i tan poc de riu, Santiago Rosiñol no es va poder estar de dir: “De moment vostés tenen el local, ara els falta el riu”. I això és el que està passant en totes les torres, palaus, i monuments que han alçat en el llit del Túria.

En l’última estrena de Mehta, al Palau de les Arts, amb Turandot de Puccini, el mestre indi va rebre una forta ovació per part d’un públic que també volgué escridassar i demanar la dimissió a la consellera de Cultura, María José Català. Tot un símbol! No m’haguera pensat mai que aquest Palau es convertiria en un lloc on es demanaria la dimissió d’una Consellera del PP. Mehta se’n va, però deixa un missatge claret: “Si van baixant el pressupost any rere any al Palau, acabarà sent un teatre de províncies”. I què es pensa ell que podia ser el palau amb el polítics que tenim a casa nostra? El més divertit de la dimissió, però, és que Mehta se’n va fent les reivindicacions que hauria de fer un polítc: per què segueixen donant 9 milios d’euros (que sembla que no són tants) al Liceu i només 400. 000 a València? Fins i tot sembla que va arribar a dir a la premsa de Barcelona que pot ser València hauria de muntar un moviment independentista com el de Catalunya per a rebre més diners. Després, però, va precisar, entre rialles, que era una broma absurda, que no tenia cap intenció de preparar cap moviment polític a València. Era una broma com ho són totes les demandes que fa el PP a Madrid. No els fan cas. Ells s’enrotllen amb la bandera, però no ensenyen mai les dents. A mi em fa molt riure quan el Conseller d’Hisenda i Administracions públiques amenaça amb votar en Madrid contra l’objectiu del dèficit i diu que l’incomplirà en 2015. Tot bufes de pato. Res. M’han dit que quan parlen per telèfon amb els que manen a Madrid s’alcen de la cadira i es quadren: “a les seues ordres!”. Com no anem a ser provincians, si som tres províncies?
Levante, 30 de juny de 2013

dilluns, 23 de juny del 2014

Joc d'espills



Sempre s’ha tingut por de mostrar la realitat tal com és. I, a manta vegades, s’ha intentat amagar-la, distorsionar-la, a través d’un joc d’espills qualsevol. Stendhal va expressar la voluntat de ser objectiu d’una manera molt simple, però que ell mateix no va saber complir: “l’espill passejat al llarg del camí”. I és que no hi hauria art si això fóra factible, perquè un artista no pot admetre la identificació metafòrica amb l’espill, amb un espill normal i corrent que reflecteix la realitat amb absoluta nitidesa.  Stendhal va posar l’estil com a sedàs, de la mateixa manera que altres han posat l’humor, el cinisme o la mala bava. L’artista ha de trucar l’espill per a adaptar la realitat  a la seua subjectivitat, als seus interessos,  a les seues manies, a la seua manera de veure el món. L’espill, però, ha estat, des de sempre, un mitjà molt utilitzat per vendre la realitat.  Espill és el títol d’un llibre que Jaume Roig ens regalà i que volia reflectir la forma de viure dels valencians del segle XV. Un Tirant vergonyós va fer servir l’espill per declarar el seu amor a Carmesina, però va ser la Viuda Reposada qui el va emprar per enganyar Tirant, per fer-li veure una mentida: que Carmesina li posava les banyes.

Ara tenim moltes classes d’espills que ens volen mostrar una realitat que no entenen ni els sociòlegs, que van com cagalló per séquia explicant fets que mai no havien previst. L’oficialitat mediàtica i política ens commou, cada dia més, amb la unanimitat en què explica el mateix conte de fades. Un relat que dura massa anys i que té atrapats polítics, periodistes, tertulians..., de tots els colors, des dels temps de la transició. No saben, o no volen, eixir-se’n del guió. S’hi juguen la seua supervivència. I a través dels seus espills, ja molt més sofisticats, s’esforcen perquè la càmera done un perfil inèdit de les coses, quan només es tracta d’una burra ja molt vella. Els altres espills, que ara en tenim tots (excepte el pobre Fabra que ha trencat el que tenia), els de les places, els bars o la “xarxa”, tenen el problema que no els veuen tots, com els oficials. Apareguem classificadets i agrupadets segons la tribu a la qual pertanyem. I veiem i sentim només allò que volem i que no conten els altaveus oficials, com ara que Felip V ha estat coronat el mateix dia que, fa molts anys, un avantpassat seu va socarrimar Xàtiva. Malgrat tot, d’una manera o altra, ja no només es veu reflectida una única invenció de la realitat, però cal estar molt atent a què i qui hi ha darrere de cada missatge perquè no ens venguen una burra cega.
Levante, 23 de juny de 2014