dilluns, 31 de desembre del 2012

The Full Monty


Estic sindicat des que vaig cobrar la meua primera nòmina i, amb ganes o sense, he procurat participar en totes les vagues i protestes que s’han convocat. Un dia vaig decidir que no m’havia de calfar el cap i delegar la funció de defendre els meus interessos laborals en el sindicat. Per a bé o per a mal, el sindicat havia de dirigir les meues accions. Ja fa temps, però, que els dic als meus amics sindicalistes que caldria buscar noves formes de queixar-nos, perquè les protestes que fem habitualment ens porten a la derrota. Em dóna la impressió que moltes vegades ens hem quedat en formes d’expressió totalment decimonòniques i, per això, sembla que la vaga és l’única manera de fer veure que no ens agrada el que ens donen o el que ens lleven. Dic això, perquè veig que les mares de Montserrat amb el seu calendari eròtic-escolar han trencat en la manera de fer i, encara que no han inventat res,  no han tingut dubtes a l’hora d’expressar el seu desacord d’una altra forma: exhibir-se amb roba interior. I ha estat un èxit. Han recaptat els fons suficients perquè els seus xiquets puguen anar durant tres mesos a escola amb autobús, cosa que els nega la Conselleria que es diu d’Educació, però vosaltres, que teniu coneixement, podríeu anar pensant un nom més escaient que definisca millor això que fa, perquè la Consellera que tenim ara no és forense, però va en el mateix camí que el seu antecessor: enterrar tot el que havíem aconseguit durant molts anys de dur treball.  Però, si tornem al tema, us diré que les mares de Montserrat esperen aconseguir la resta de diners que els falta per acabar el curs. I faran el que siga necessari. Si cal continuar exhibint-se amb roba interior empentant un carret de bebè, subjectant un clarió amb el fons d’una pissarra, esgrimint unes tisores (símbols de tots els retalls) o portant unes ales per a poder sortejar la muntanya que els separa del col·legi, ho seguiran fent. I Caldria aprendre d’elles i del clàssic, de la pel·lícula The Full Monty. Ara que comencen a veure’s vides trencades, precarietat laboral, famílies dividides i circumstàncies difícils només ens queda fer alguna cosa nova. O potser no tan nova: ensenyar el que tenim: no res, nuets, en aquests pou sense fons en què ens trobarem molts si no fem alguna cosa innovadora i espectacular. Millor això que sentir-nos acabats o plantejar lluites que ens porten a la derrota.
 
Levante, 31 de desembre de 2012

dilluns, 24 de desembre del 2012

L'Acadèmia




Com no han d’estar desprestigiats els polítics, si en fan una darrera l’altra? En una situació tan al límit com la que patim, i més encara en aquest condemnat país invertebrat, els del PP i els del PSPV s’entretenen jugant a tant se me’n dóna en el tema de la llengua. Ara va i resulta que, per a retallar despeses, uns propugnen reduir els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, els altres, com a gran alternativa, proposen rebaixar el cinquanta per cent de les dietes. Una mateixa proposta, si bé es mira. Les dues confirmen el poc valor, la inoperància, l’escassa necessitat d’aquesta institució absurda que no va saber plantar-se ni defensar els seus criteris davant d’un Conseller forense que volia aplicar l’autòpsia a la Morta Viva. Si es tracta de reduir costos en funció de l’operativitat de les coses, tot és molt més fàcil: que la facen desaparéixer com haurien de fer desaparéixer el Consell Valencià de Cultura. I què han de fer per a traspassar les seues competències? També molt fàcil: no crear els problemes artificials que van nàixer i créixer gràcies a uns polítics irresponsables que, per interessos electorals, els importava molt poc arruïnar una llengua que començava a traure el cap. Si no creen problemes on no hi ha, si donen al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu, no fa falta cap Acadèmia, ni cap Consell Valencià de Cultura. Quan hi ha un problema es consulta els especialistes i xim-pum! Encara recorde quan un amic em deia que la creació de l’AVL era el més important que s’havia fet en aquest país en matèria lingüística. Més important que la Llei d’Ús i Ensenyament, em va dir el paio. Li vaig contestar que, si deia mentides tan grosses, aniria de cap a l’infern, perquè, en aquest sentenciat país, l’única cosa que s’ha fet mínimament bé ha estat la introducció del valencià en l’ensenyament. Mireu si és així que, gràcies a la Llei, per primera vegada en tota la història dels valencians, l’idioma s’estudia de manera natural i normalitzada en les escoles. Un idioma que té els recursos suficients: gramàtiques, diccionaris, enciclopèdies... Instruments que funcionen de manera normal i sense cap problema. Però, si en volen més, que paguen als especialistes. Per a elaborar un Missal, un Diccionari o celebrar l’any Estellés (però no el de Fuster) no fa falta un grapat de gent cobrant dietes. Que cobren els que fan la faena i punt. I, sobretot, que la Generalitat faça per estendre la llengua en tots els àmbits d’Ús. Podrien començar els polítics mateixos i seguir amb les teles, els diaris...
 
Levante, 24 de desembre de 2012
 
 

dilluns, 17 de desembre del 2012

Veure la tele


Em va tocar molt el tendre el tancament de les emissions de TV3 i no precisament per motius ideològics o lingüístics, que també. Sóc ja una persona gran (si preferiu, major) i cada vegada tinc més manies i no m’agrada que alteren els meus bons costums.  Després de tot el matí de treballar, tenia l’hàbit de veure, cada vesprada, la telenovel·la que emetia la televisió dels amics de la comunitat autònoma del costat, o de dalt, tant se me’n dóna. I, així, descansava mitja horeta entretenint-me en les aventures dels seus personatges que pràcticament formaven part de la meua realitat quotidiana. D ‘El Cor de la Ciutat em seduïa, sobretot, el personatge d’Isabeleta (Maria Molins) que era una dependenta d’una parada no recorde ara de què. La bona qüestió és que es tractava d’una persona aparentment molt religiosa, però que li agradava molt la marxa i protagonitzava tot un festival de luxúria que venia molt bé a l’hora de la migdiada (o de la sesta). El cor de la ciutat va plegar veles i vingué La Riera que em contava la història d’una família que regentava un restaurant en un poble de la costa, sembla que molt a prop de Barcelona. Quan ja convivia amb els problemes d’aquests personatges, va i aquell president que teníem, que deia que li faltava un escalonet (jo crec que li faltava alguna cosa més), em talla l’emissió i no podia seguir les aventures d’una família que eren ja com els veïns de casa meua. Quina gràcia! I no em digueu que ho haguera pogut seguir per Internet o... No és el mateix seure en la poltrona, encendre la tele i ja està..., que posar-te en l’ordinador i un cable o no se què... Trenca l’encanteri de la tarda. En aquest país, estàvem ja curats d’espant i ja no ens estranyava cap dels despropòsits dels nostres governants. Però una cosa són les barbaritats que fan i que ens afecten i, una altra, és que entren dins de casa teua a dir-te que pots veure i no pots veure en la televisió. Ho vaig entendre com una violació de la meua intimitat, de la meua vida privada. Encara com el Tribunal Suprem ha donat la raó a Acció Cultural del País Valencià. No cregueu, però, que ha fet gran cosa aquest tribunal tan important. Simplement, ha donat la raó a una obvietat. Que un Govern tronat, en l’època de les megacomunicacions, tallara l’accés dels ciutadans a una televisió veïna era un despropòsit descomunal, com tantes altres coses. De totes maneres, cal estar alerta, perquè seguiran intentant dinamitar tots els ponts que construïm entre els pobles que tenim la mania de dir bon dia.

Levante 17 de desembre del 2012

dilluns, 10 de desembre del 2012

Regals de Nadal


Ahir, dia de la sagrada i santa Constitució, va començar la campanya de vendes de Nadal i, és clar, els regals són uns dels temes estrella d’un personal retallat, emporeguit i indignat. La dreta, que aplica les bastonades que li manen, ja ha fet els regals que sempre esperem d’aquesta classe de personal. Han congelat les pensions (que deien que eren intocables, com la Constitució) i ens han soltat un ministre poca solta, que és com un toro bravo, que creix amb el càstig, perquè desmunte l’escola catalana sense tenir en compte els anys de dur treball i de consens i perquè torne la por als infants d’anar al l’Infern i confien en el Purgatori com a mal menor. Què es pensa, que la gent voldrà tornar als confessionaris i abandonar les manifestacions? María Dolores de Cospedal, que vol democratitzar l’únic que no es pot, vol fer-li un regal al Príncep revisant la Constitució, perquè en la successió no prevalga l’home sobre la dona. Pérez Rubalcaba, que pobret no sap què fer per estar i no estar,  es desentén del problema territorial que hi ha plantejat i només proposa una reforma constitucional per incloure la sanitat com un dret bàsic, igual com l’ensenyament. Com si no sabera que en la Constitució es reconeix el dret a una vivenda digna i els desnonaments són regals de moda. Encara com els nous déus com Carles Puyol i Leo Messi,  han reaccionat amb seny contra la wertgonya i ens han fet un bon regal que agrairem com a bons mortals que som. Mireu el que diu Messi: “Vaig sentir que volien traure el català. Jo l’únic que puc dir és que des que vaig arribar aquí vaig créixer en l’educació en català i mai no vaig tenir cap problema. Penso que com més idiomes conegui algú, millor per a la seua formació. Penso que cal afegir en lloc de treure coses a l’educació”. I nosaltres, pobres mortals, què regalarem aquests nadals? No regalarem productes de luxe, perquè ja hem despertat del somni. Haurem de dedicar més temps i imaginació i tindrem millors regals. Ho veig venir, perquè les dones de casa meua van amb les madeixes de llana i les agulles de fer calça amunt i avall. I podrem pensar quin serà el millor regal per al fill, la mare, la germana, l’amic... Segur que no serà un regal improvisat d’última hora. Ja s’han acabat els regals comprats d’urgència el dia abans en qualsevol tenda de productes innecessaris. Ara va de bo.
 
Levante, 10 de desembre de 2012

dilluns, 3 de desembre del 2012

Vicent Andrés Estellés


L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, de tant en tant, en fa una de bona. De la mateixa manera que, de forma indigna, mesquina i menyspreable, s’ha oblidat completament de la celebració del cinquanté aniversari de Nosaltres els valencians de Joan Fuster, ara ha preferit no oblidar-se del vinté aniversari de la mort de Vicent Andrés Estellés i iniciarà el pròxim dia 27 de novembre l’any dedicat al poeta de Burjassot amb la inauguració d’una magna exposició amb el títol “Vicent Andrés Estellés, cronista de records i esperances”. És molt significativa la por que li tenen els membres de l’Acadèmia a l’assagista de Sueca. Sembla que, només en sentir el seu nom, s’espanten i obliden que es tracta d’un dels escriptors més importants i més influents d’aquest país. La covardia amb què els membres de l’AVL tracten l’assagista de Sueca passarà a la història de les vergonyes, perquè, sense el pensament de Joan Fuster, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua segurament no existiria. Dit això, cal dir que l’any Estellés és indispensable que se celebre, perquè es tracta d’un dels poetes més importants de la literatura catalana des d’Ausiàs March. I, per això, agraïm a l’AVL que tape el forat que havien d’omplir les més altes institucions de la Generalitat Valenciana. No renunciem a dir, però, que reduir l’any Estellés als quatre actes que puga fer la institució lingüística torna a ser, si més no, una poca vergonya. La Generalitat Valenciana, a través de les conselleries d’Educació i Cultura, hauria de ser la impulsora d’uns actes que haurien de reivindicar la figura de l’Estellés i divulgar la seua poesia. Una poesia que impressiona per la mirada a una realitat despullada. Una mirada que explica la vida de cada dia d’un temps i d’un país que ha passat per moments molt amargs. Moments amargs en què es passava fam, en què es necessitava sexe i en què hi havia mort... Molta mort en un ambient irrespirable. El poeta és testimoni de tot això, des de la seua pròpia vivència. I Com explica Joan Fuster perdó per la insistència─: “Jo no gosaria afirmar que això siga “realisme històric”. Però sí que és un testimoniatge o un ─testimoni─ de la “realitat”. I escrit des d’un angle molt precís: des d’una cantonada. L’Estellés fa la poesia d’un carrer de València, d’un “trenet” de València a Burjassot: un residu humà, vigorós, que es debat en l’esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament...”

Levante, 3 de desembre de 2012

dilluns, 26 de novembre del 2012

Un país de llibre


Encara que ja estem acostumats i suportem amb resignació i estoïcisme les conseqüències d’una condemnada crisi, ens posa molt tristos que tanquen llibreries i que les editorials ho passen malament. No podem entendre que professionals de l’educació i gent molt formada caiguen en el parany que els ha posat la mateixa Conselleria d’Educació per fer foc en la línia de flotació del món editorial. La consigna, amb legislació i tot, és molt clara: cal reciclar els llibres perquè les famílies no tinguen tantes despeses en un moments que es passa tan malament. I tenen part de raó. Els alumnes tenen despeses que moltes vegades, especialment ara, són insuportables. Però també és molt evident contra qui i contra què disparen. Ningú no es pregunta per què no ix cap normativa per abaratir els costos dels mòbils, de la roba, de les bicicletes, de les motos, dels televisors i de tantes coses necessàries i no tant necessàries que consumeixen els nostres joves... No parlem de les despeses en discoteques i..., perquè tampoc no es tracta de fer demagògia i els joves s’han de divertir com ens divertim tots, quan ens deixen i podem.  Els llibres són una pressa molt fàcil. Són coses de les que es pot prescindir sense mirar les conseqüències, perquè en un principi només pot fer molt de mal a la gent que viu de la indústria del llibre, de la cultura. A la llarga, però, afectarà molt seriosament a la formació de les noves generacions i, per tant, a tota la societat. Per això, trobe molt lloable el projecte de la productora Barret que va saber vendre a l’Associació d’Editors del País Valencià i al Gremi de Llibreters i que ha sigut recolzat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Un país de llibre és un projecte que consisteix a fer un programa de televisió dedicat als llibres i al foment de la lectura i que ja podem veure  en Levante TV, Informació TV,  Comarcal TV i Wilaweb TV. La televisió pública valenciana, que hauria d’apostar per una proposta com aquesta, està pensant en altres coses, sobretot, en com falsificar la realitat perquè el PP no pague en les urnes totes les seues malifetes. Cultura? Llibres? Quin fàstic els provoca això als responsables de la televisió pública valenciana.  Vicent Peris, el director del programa, ho té molt clar. Diu que l’objectiu principal del programa es que es difonga i es veja i no es tanca a cap proposta. El rostre que han elegit és el d’Eugeni Alemany que sap que la cultura no ha de ser avorrida. Acostar els autors als lectors és  l’ objectiu.

Levante, 26 de novembre de 2012

dilluns, 19 de novembre del 2012

La riba esquerra


Encara recorde la veu engolada, que sonava des de dalt de la trona, en una classe d’Alfons Cucó. Una veu contundent, però que no podia impedir la conversa que manteníem en el pupitre. Una conversa que es va convertir en rialla quan rebérem el qualificatiu de moniatos. Potser siga injust, però el tarannà d’Afons Cucó era un obstacle insalvable perquè fóra sant de la nostra devoció. No ens agradava la gent que parlava i s’escoltava, que es mirava sempre el melic. Malgrat això, no tenim res a dir al fet que la Universitat de València organitzara un homenatge per a commemorar el desé aniversari de la seua mort, perquè Cucó va ser un dels personatges més importants del socialisme i del nacionalisme valencià de la transició. Ajudà a fundar el Partit Socialista Valencià (1962).  Després, va ser un dirigent destacat del Partit Socialista del País Valencià i un dels més ferms partidaris de la integració en el PSOE.  Joan Lerma li ho va agrair enviant-lo al Senat durant cinc legislatures consecutives perquè no emprenyara massa per ací. Quan deixà de ser senador, es va integrar en la Plataforma Valencians pel canvi en què es va entretenir fins que va morir. La seua tasca com a historiador i escriptor ens ha deixat un grapat de llibres de certa importància en què destaca El valencianisme polític.

 El que volia explicar, però, és una simple anècdota que va ocórrer en uns dels actes  que es va celebrar en homenatge seu, com a polític valencià i nacionalista. Una anècdota que trobe paradigmàtica. El dijous 25 d’octubre, en la Facultat d’Economia, es presentaven dos llibres Temps d'incertituds: assaigs sobre federalisme i la diversitat nacional, de Alain Gagnon, i La independencia de Escocia, de Michael Keating. Participaven en l’acte Alain Gagnon, Université de Québec (Canadá); Pablo Oñate i Joan Romero, de la Universitat de València. Vicent Soler, que només moderava l’acte, ho va fer en valencià, però Pablo Oñate i Joan Romero van fer gairebé tot el seu discurs en castellà. Joan Romero va tenir la necessitat de dir que no era nacionalista, que ja sabeu que vol dir que és nacionalista espanyol. El més curiós de tot va ser, però, que Alain Cagnon del Québec va fer l’esforç de fer gran part del discurs en valencià i es va sentir obligat a dir que ell sí que era nacionalista. Una situació interessant, perquè un personatge del públic li va haver d’agrair que, gràcies a ell, que venia de molt lluny, en aquell acte es va sentir parlar la llengua del país. No direu que no anem bé: per la riba esquerra.
 
Levante, 19 de novembre de 2012

dilluns, 12 de novembre del 2012

Fins ací hem arribat


Serà molt divertit veure el canvi d’estratègia del Partit Popular d’aquesta terra, després de les enquestes que pronostiquen un canvi radical en els resultats electorals de les properes eleccions autonòmiques.  Ja va ser interessant veure com Núñez Feijóo amagava el gavinot a Galícia i es desmarcava del PP i de Rajoy, perquè, ell solet, resistia millor les enquestes. Ho tenia molt clar: “A mi se’m jutjarà pel que he fet jo, seria absurd jutjar-me pel que fan uns altres”. Si és així, els populars valencians tenen un problema: què ha fet Fabra? Mantenir com a segona força política del parlament un grup d’imputats en coses lletges? Què més? Fer-nos pagar amb retalls en sanitat, educació i prestacions socials el balafiament dels seus predecessors? Haurà de fer alguna cosa més per singularitzar-se i per il·lusionar uns votants que no li han fallat als seus des de fa molt de temps. I, si és una mica espavilat, ja sabrà que ara no li val l’anticatalanisme, perquè ja s’ha quedat més antic que la picor. Ja no els fa gràcia als empresaris. Fins i tot, algun dels seus portaveus, que mai no havien dit ni pruna en el necessari Corredor mediterrani, s’atreveix a dir alguna cosa així com que se’n puge al carro d’Artur Mas, que és com dir que exigisca més duros. No fa molt, en el debat de política general, el president va dir que no era el moment de plantejar la qüestió del finançament: “No és el moment de demanar més”. Però la bastonada que li han pegat, que ens han pegat, en els pressupostos de l’estat sembla que l’ha deixat calent. I l’oposició ha sabut aprofitar-ho: “No pinta fava”, “Actua com un delegat del govern, no com a president de la Generalitat”. I com diuen els mallorquins “de calent en calent es pela”,  que vol dir que les coses s’han de fer prest, abans que no passe l’oportunitat. I ha soltat al Conseller d’Hisenda, José Manuel Vela, a dir coses que no estan en la lletra de l’himno requional: “És absolutament intolerable”,  “Fins ací hem arribat”, “ No estem disposats a aguantar un any més”. I una gairebé trotskista i que no ofrena noves glòries: “Davant les situacions injustes cal rebel·lar-se”. Pura retòrica? Estratègia electoral? O va de bo?. Que vaja amb cura que el meló que ha encetat ens porta al camí d’Artur Mas. I té raó Federico Trillo quan diu que Catalunya mai no fou independent. Diu que era part del Regne d’Aragó. Endevineu qui formava part d’aquell regne. Vol tornar-nos-hi a portar?
 
Levante, 12 de novembre de 2012

dilluns, 5 de novembre del 2012

Victus


En l’actual context polític i amb el debat sobiranista marcant els pas dels brams dels tertulians analfabets de les televisions i les emissores de ràdio és molt oportú llegir  Victus (La campana) d’Albert Sánchez Piñol. Millor també que llegir el parrupeig dels sociòlegs i articulistes de tota mena que, com sempre, volen explicar els fets a bou passat. Encara no han acabat d’entendre el gran èxit de la manifestació de l’11 de setembre. Estan tan descol·locats com els polítics que no saben encara com torejar el bouet que els ha eixit a la plaça. Ni ho sap Mas, ni ho sap Rajoy. Per això, és millor llegir la novel·la de Sánchez Piñol, perquè sense molt d’esforç pots entrar en les arrels del conflicte i entendre la situació actual. Victus és una novel·la de ficció sobre l’11 de setembre de 1714 i la guerra de Successió. Un conflicte que pot considerar-se com la primera de les guerres mundials. Una tragèdia per als contemporanis dels fets, però que, tres-cents anys després, s’ha convertit en un autèntic capital simbòlic, com s’ha demostrat recentment. Així ho afirma Sánchez Piñol: “Probablement sense el capital simbòlic de l’Onze de Setembre, avui no existiríem. València i Aragó no van lluitar i mira com estan avui. I cal recordar que la noblesa catalana va votar en contra de lluitar, i va ser la pressió popular la que va fer canviar el sentit del vot de les classes dirigents. Van fer un paper molt galdós, van estar plenes de dubtes i traïdories”. L’autor en la mesura que es pot, perquè sense voler o volent un està a una banda de la barrera, intenta ser objectiu i fugir de les manipulacions que se n’han fet des dels dos bàndols, des de Castella i des de Catalunya.  N’hi ha una bona escampada de documentació i rigor històric, però al servei d’un relat lleuger, potent i despreocupat de les novel·les d’aventures que ens porta a visitar França, Barcelona, Madrid, Toledo, Tortosa... i, evidentment, Almansa i la destrucció de Xàtiva. N’hi ha una cosa que no acabe d’entendre i és el fet que la novel·la estiga escrita en castellà. Sánchez Piñol diu que després d’escriure cent pàgines en català, es va adonar que el llibre no funcionava i va canviar al castellà fet que li donava la fluïdesa perduda. No sap per què, diu, i ho atribueix als factors irracionals de la creació. De totes maneres, si no us va bé llegir-la en castellà, ja n’hi ha cinc traduccions en marxa, l’alemanya, la francesa, la russa, l’holandesa i la catalana i ja s’han comprat els drets per a fer una pel·lícula. El ministre Wert, hauria d’aprofitar l’avinentesa que estiga en castellà i promocionar-la perquè els joves espanyols entengueren d’una vegada que és Espanya.
 
Levante, 5 de novembre de 2012
 
 

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Només un instrument


No he cregut mai que els partits polítics siguen esglésies on cal rendir culte al mateix Déu i on es respira la veritat. Sempre he cregut que només són instruments, per a un moment determinat, al servei d’una ideologia, uns interessos, unes inquietuds, unes il·lusions... Per això, no considere cap cataclisme que el PSOE s’afone, que es disolga com el sucre dins el pou en què ha caigut i del que no troba l’eixida. Si es desfera, no seria la primera vegada. Ja es va diluir durant la postguerra. En el seus més de cent-trenta anys d’història, va preferir agafar un bon període de vacances. Va deixar que la corbella i el martell foren les eines de resistència a la dictadura. El Partit Socialista i les seues ramificacions en les “nacionalitats” històriques, i no tan històriques, va ressuscitar durant la Transició i es convertí en un bon instrument per a legitimar la “reconciliació nacional” que s’havia inventat el Partit Comunista. Molts dels quadres de les organitzacions que s’havien enfrontat al règim, van veure en el partit socialista l’instrument més escaient per a fer possible un programa reformista: una Constitució, un estat democràtic, autonòmic... I va fer el seu paper. És difícil de negar que les poques coses que s’han aconseguit en aquest país es deuen, en bona mesura, al treball dels governs socialistes al front de les institucions. El cas del País Valencià és un exemple molt clar. Estic convençut que, malgrat totes les misèries i mancances, els socialistes valencians van fer un bon paper en molts dels fronts, sobretot, si el comparem en la desgràcia que ens ha caigut a sobre des que mana el Partit Popular. Ara, la dreta, manada per totes les “dretes” del món, dispara contra la línia de flotació de tot el que s’ha aconseguit, contra tot el que s’havia pactat i el PSOE no sap per on tirar. És lògic, per tant, que el personal es quede a casa o busque altres opcions. Hi ha un grapat de forces emergents disposades a repartir-se un espai que els socialistes van abandonant. Si segueixen pel camí que van, disminuïts a Galícia, de comparsa amb el PP al País Basc, desapareguts a Catalunya i, pràcticament, a les Illes, podran convertir-se en un romanalla que tindrà algun petit paper al País Valencià i en algun altre raconet, però prescindible, perquè el personal preferirà un altre instrument que desperte alguna il·lusió.
 
Levante 29 d'octubre de 2012

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Principi democràtic


Ens governa una gentola  (acompanyada d’una oposició pusil·lànime) que tenen la santa barra de refregar-nos per la cara una sagrada i intocable Constitució que fa quatre dies que ells mateixos  van canviar amb nocturnitat, premeditació i traïdoria, amb l’únic propòsit de complaure els senyors i la senyora de fora que manen de veritat. I tornaran a canviar-la per plaure l’hereu de la Corona, que vol un dret per a les seues filles que els redactors de la “democràtica” Constitució negaren a les seues germanes majors. La Constitució, però, la volen immutable quan es tracta de tocar la unitat sagrada de la “nación”. Tots els partits polítics estatals i tota la trompeteria mediàtica obliden que els drets democràtics han d’estar per damunt de les lleis. I que la Constitució, de la mateixa manera que l’adeqüen als interessos dels qui manen, la podrien canviar d’acord amb la voluntat dels ciutadans. A mi em dóna molt mal rotllo que els diputats d’un parlament voten que no es puga votar. Quin sentit té una llei que prohibeix expressar-se a tot un poble que té una voluntat molt clara? Qui pot viure en un estat que no respecta la voluntat dels ciutadans? Com escriu l’analista Gideon Rachman al Financial Times, “cap matrimoni pot sobreviure simplement declarant il·legal el divorci”. Podem parlar de l’oportunisme del president Mas, de les aberracions dels troglodites de Madrid i de si  convé o no la independència..., però  aquest no és el debat, només són les causes i conseqüències d’un problema que no s’ha volgut resoldre com Déu mana. Per damunt de tot, està el principi democràtic: el dret a decidir. Ara va i per a eixir-se’n d’uns i dels altres, per a voler estar al mig com Aristòtil, venen els companys socialistes i desenterren un federalisme que tenien guardat en l’habitació dels mals endreços. No ho fan per vocació federal, sinó perquè no tenen principis ni propostes serioses ni meditades: segueixen els passos centralistes, però intentant enganyar-nos. Només cal escoltar Carme Chacón quan fa la pregunta tramposa i sentimental: “He de decidir pel meu fill de quatre anys si és català o espanyol?”. Mira, perdona, els pares hem de decidir moltes coses i no ens angoixem, perquè forma part de la nostra faena: l’escola, la dieta, la religió, el lloc on han de viure i, fins i tot, quan no poden votar, perquè no tenen l’edat, decidim per ells.... Xiquets, el federalisme és una opció molt digna, però primer està la democràcia, el dret a decidir. Quan tinga el dret, em presenteu totes les opcions possibles que segur que n’hi ha per a tots els gustos: centralisme total, estat autonòmic, federalisme, estat associat o, simplement, anar-me’n.
 
Levante, 22 d'octubre de 2012
 

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Rosa Díez


Salvador Vendrell

 

El que no tolere en els polítics és la hipocresia, l’oportunisme, la mentida i la demagògia de mala bava. Per això, mai no m’he empassat el tarannà simpàtic que volia vendre González Pons, que és un paio tan exagerat que és  capaç d’anar als premis Ciutat d’Alzira com a conseller i fer  un discurs com si fóra un líder del PSAN i, a l’endemà, provocar un incendi anticatalanista per interessos particulars i partidistes. No m’agrada la gent que diu una cosa i, després, fa tot el contrari. Això em passa també amb Rosa Díez i el seu partit UPyD. Rosa Díez és una dirigent fracassada del PSOE que ha viscut molts anys de la política i que vol seguir vivint d’ella a base d’un discurs antipolític, perquè sap que agrada a un cert personal desencantat. Si en el PSOE haguera aconseguit el que volia, no haguera abandonat el partit, ni haguera muntat la paradeta que ha muntat. I ara també li ve molt bé jugar a viure contra tots els nacionalismes excepte l’espanyol que, com diu la santa Constitució, és cosa sagrada. I el programa és molt fàcil: cal acabar amb les autonomies i amb totes les llengües que no siguen l’espanyol. I, per això, el seu acòlit que juga a casa nostra Toni Cantó s’atreveix a dir que li sembla un error que els valencians  parlen un perfecte valencià i no sàpien anglés i ho atribueix a les prioritats del PP en matèria educativa. I, això, basant-se en experiències d’amics, saludats i coneguts. No cal parlar d’estudis contrastats sobre l’experiencia bilingüe o plurilingüe. La gran mentida és atribuir al PP el coneixement del valencià com a prioritat educativa. Els senyors del PP, si hagueren pogut, ja faria temps que hagueren tret el valencià del mapa, l’hagueren aniquilat... I l’altra gran mentida és dir-ho com si tots els madrilenys, andalusos, extremenys i... tingueren un coneixement de la llengua de Shakespeare millor que els valencians o catalans. Que ens ho demostre i, després, parlem. No m’agrada i m’amoïna que aquesta gent, que no té partit ni té res en aquesta terra, tinga més vots que la gent que s’ho ha currat durant molts anys. Només em consola el que diu Empar Moliner, que té més raó que una santa: “No sabem què faria Rosa Díez si governés en matèria econòmica... Sabem això sí, que seria una gran gestora cultural, perquè fins ara el que ha fet de manera intuïtiva és un triomf absolut per al món de l’art: ha apartat Toni Cantó de la interpretació”. Jo afegiria que, més aviat, l’ha apartat dels escenaris teatrals, perquè continua fent teatre del dolent.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

La tertúlia de Joan Fuster


Ara que la dreta tornarà a traure sense èxit el fantasma de l’anticatalanisme i que els federalistes, fins ara amagats sota les pedres, comencen a traure el cap, perquè encara estan astorats de la resposta dels catalans als efectes de la crisi, resulta molt interessant llegir el llibre de Xavier Serra, La tertúlia de Joan Fuster, (Afers), perquè, en poques planes, trobem sintetitzades les claus per a comprendre de quina manera responen els nostres polítics i la premsa del país davant els problemes que patim. Com l’autoritat de Vicent Ventura, que era el cap inqüestionable del socialisme del país, es va vaporitzar amb l’arribada d’Ernest Lluc. I  com el socialisme valencià, a partir d’aleshores, quedà subordinat al socialisme espanyol. Com Doro Balaguer, va voler agafar el bou comunista, com havia intentat Ventura agafar el socialista, i va fusionar les tres seccions provincials del partit i fundar el Partit Comunista del País Valencià.  I com l’acceptació d’aquest fet va ser purament epidèrmica i episòdica i, al primer descuit, es van veure arraconats i obligats per dignitat─ a abandonar el partit. Com Ventura i Balaguer, no renunciaren a crear plegats, encara, un nou partit: l’Agrupament d’Esquerres, que s’uní més endavant al Partit Nacionalista per a formar la Unitat del Poble Valencià. Com Fuster, del no res, creà, a partir de Nosaltres els valencians un públic per als llibres en català. Com l’atac de Fuster en la premsa ja havia començat abans que les crítiques recaigueren sobre el  País Valenciano. Diego Sevilla, aleshores vicepresident de la Diputació, el 22 de desembre del 1962, ja havia publicat en el Levante un article “Burguesía y separatismo” i un segon “Alerta a los valencianos”, títol que era una aproximació a “Alerta valencians!” que era un article que Joan Fuster havia publicat en una revista que editaven els exiliats catalans. Fuster no volgué callar i publicà una rèplica en Levante: “Mi vela en este entierro”. A partir de llavors, abans de l’aldarull sobre  El País Valenciano, en el Levante,  ja no van voler publicar-li cap article. Veurem com l’exclusió dels diaris no comportà aparentment la minva d’influència. Hi havia els llibres. I el prestigi de Fuster afectà només un sector concret de la societat: el sector més inquiet dels universitaris. La resta de la societat quedà immobilitzada i subjugada  al plovisqueig catlolicoespanyolista dels diaris de Castelló, València i Alacant. I com ajudà, aquest fet, a iniciar l’enorme escissió, que encara patim, entre la minoria intel·lectualitzada ─i catalanista─ i la massa poblacional.
 
Levante, 8 d'octubre de 2012

dimarts, 2 d’octubre del 2012

El món de les paraules


Ho recordaré sempre. La primera vegada que vaig tenir un grapat de pessetes me’n vaig anar a la llibreria Sant Pere de Sueca i Ricardo em va vendre, a molt bon preu, el Diccionari català-valencià-balear, conegut també per Diccionari Alcover-Moll en honor als seus creadors, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll. Aquesta obra monumental m’ha acompanyat sempre i m’ha vingut com l’anell al dit per resoldre tot tipus de problemes en les meues lectures i en la meua faena. Quan em dedicava a l’adaptació dels clàssics, encara recorde les grates sorpreses que em trobava. Buscava una paraula i no només m’apareixia, sinó que, a més, em posava com a exemple el passatge que jo volia resoldre, ja fóra del Curial e Güelfa, del Tirant lo Blanc,  de l’Spill... I sempre he comptat amb aquest diccionari descriptiu i etimològic on he pogut trobar cites de tots els autors de la literatura catalana, refranys, locucions, frases fetes... i que representa una font inesgotable per als lingüistes, però també una lectura entretinguda per a qualsevol enamorat de la llengua. Alcover va iniciar el projecte l’any 1900 en què va publicar, des de Mallorca, la Lletra de convit a tots els amics de la llengua catalana convidant tothom a col·laborar a la replega del nostre lèxic. Gràcies a l’eufòria que hi havia per la llengua, es va poder muntar una xarxa de corresponsals que aportaren fitxes lexicogràfiques de tots els indrets del país. La direcció de tota aquesta tasca va correspondre a mossèn Alcover i al seu col·laborador principal, Francesc de Borja Moll, que va acabar el diccionari l’any 1962, ara fa cinquanta anys. Hi van col·laborar també, entre altres, Manuel Sanchis Guarner i Aina Moll. Es va culminar una obra fonamental per a la nostra llengua que només té parangó a la de l’Oxford English Dictionary. Com diu el seu subtítol el Diccionari és un “inventari lexicològic i etimològic de la llengua catalana”, una llengua que es parla, segons el mateix títol, “al Principat de Catalunya, al Regne de València, a les illes Balears, al departament francés dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya”. Aquest any és un bon any perquè recordem aquesta tasca celebrant els 50 anys del diccionari i els 150 anys del naixement d’Antoni Maria Alcover. Les institucions haurien d’estar obligades a commemorar aquests aniversari i els que estimem la llengua també.
 
Levante, 1 d'octubre de 2012

dimarts, 25 de setembre del 2012

Més que ningú


Aquesta gent del Partit Popular que governa aquest país no vol aprendre. No han aprés encara que les declaracions demagògiques puntuals, les mentides i els sermons anticatalanistes poden donar fruits electorals a la curta però que, a la llarga, creen problemes sense solució. Amb la que cau, com se li pot ocórrer al president Albert Fabra traure pit com si tinguérem més drets que ningú? Diu que estem, junt a la Regió de Múrcia, “infrafinançats” i, per tant, més legitimats que Catalunya per a reclamar. (Quin amor li ha agafat a Múrcia! Per què? Perquè es parlava el més bell catalanesc del món, com deia Ramon Muntaner en la seua  Crònica?) Com si no haguérem viscut l’època de Zaplana i Francisco Camps en què érem els més guapos i construíem tots els castells en l’aire que ens donava la gana. Quant de fum que es va vendre i quants diners es balafiaren en ximpleries! Encara conservem un grup nombrós de parlamentaris imputats per històries raríssimes.

 
I pot ser que, malgrat tots els desficacis, tots els sobrecostos i tots els diners que s’han perdut pel camí i que Déu sap on són realment, estem “infrafinançats”. Sí, potser que tinga raó el president, però qui va aprovar l’esquifida reforma de l’Estatut que anava a ser l’exemple del món mundial? Es van oblidar del finançament. Com ara, que estem més legitimats per a reclamar, però com nosaltres no som d’eixe món, no reclamem: ofrenem noves glòries a Espanya. Unes glòries que ja ningú no vol, perquè som l’exemple que posen tots com a argument per a carregar-se l’estat autonòmic. El president Fabra, com que no té vergonya, en compte de callar i passar desapercebut perquè li ajuden a pagar els deutes de la desfeta que han fet els seus “camarades”, s’apunta altra vegada a l’anticatalanisme que tants rèdits electorals ha donat al seu partit i que tant de mal ha fet al nostre país. Per què? Perquè li importa ben poc el país. Sap que per culpa de l’anticatalanisme, per exemple, encara no tenim el necessari Corredor Mediterrani que, ara sí, els empresaris s’han dignat a exigir. El president d’aleshores s’apuntà a no sé quin corredor de progrés que com sempre passava per Madrid. I el d’ara diu que la balança fiscal valenciana és negativa, com  la catalana, i a més el nostre cas és encara més greu perquè la renta per capita està per sota de la mitjana nacional. Però ara és el moment d’ajuntar esforços entre totes les comunitats i no abandonar el vaixell, diu. I ho diu, perquè no mana  Zapatero, perquè si manara, li ho demanarien tot. Com sempre, pura demagògia.
 
Dilluns, 24 se setembre de 2012
 
 
 

dilluns, 17 de setembre del 2012

Estat amable


Encara que tothom s’ho veia vindre, ningú no s’esperava la magnitud de la manifestació de Barcelona de l’11 de setembre. Una manifestació que ha deixat descol·locada la classe política de tot l’Estat i que segur que portarà conseqüències. Com que no som faves del tot, sabem que una bona part de l’èxit de la convocatòria es deu a la maleïda crisi i que l’eixida cap a la independència es veu com una via, una possible porta d’eixida, esperançadora davant una situació cada vegada més precària i sense cap altra alternativa que il·lusione. També és veritat que Artur Mas ha sigut hàbil ja veurem com ho gestiona després─ i ha sabut sumar-se a una iniciativa que no era d’ell, que era de la societat civil catalana, i traslladar tot el malestar dels retalls que ell mateix ha fet contra un enemic exterior: Espanya. Tot això és veritat. Però també és veritat que, una vegada més, els polítics no han estat a l’altura de la societat i que van a remolc del personal. A Catalunya ha aparegut un independentisme transversal que no té res a veure en els partits polítics i que obligarà a aquests a replantejar-se tota l’estratègia política. En la resta de l’estat s’ha vist un canvi d’actitud en aquells intel·lectuals que es vanten de demòcrates. Això de la independència ja no és un tema d’un grapat de peluts indocumentats que fan pintades per les parets. Els va impressionar la manifestació i no poden ja mirar cap a una altra banda: no poden negar la democràcia. No poden manifestar-se directament contra la voluntat de tot un poble i, per això, per primera vegada, han estat molt prudents en analitzar els fets. Comencen a veure qui és realment el culpable de tota aquesta història. Saben que l’anticatalanisme ha sigut rentable a nivell de vots i que se n’ha abusat. Ací, en el nostre país, hem sigut experts en pervertir al màxim la maniobra, però també n’abusà l’amic Bono i el demagog Rodríguez Ibarra, que han sigut els més nacionalistes de tots en defensar els interessos de la seua comunitat. Del PP no fa falta parlar: una fàbrica d’independentistes que mai no els ha importat construir una Espanya amable, sinó guanyar les eleccions. El PP d’Aznar va donar totes les portades del món a Carod-Rovira i el va ajudar a créixer. I els seus companys de partit s’han dedicat a posar tots els impediments del món perquè el català fóra un idioma de primera divisió. És patètic que en el parlament un diputat no puga parlar en el seu idioma. No han volgut construir un estat amable. Haurien de saber que el pecat porta la penitència.
 
Levante, 17 de setembre de 2012

dijous, 13 de setembre del 2012

El miracle de la MIM


Amb la que cau, La Mostra Internacional de Mim de Sueca es manté amb la cara ben alta i la seua vint-i-tresena edició obrirà les portes el proper dimecres. En una situació normal, sense crisi, ja era un miracle, una pura xamba històrica, poder celebrar a Sueca, durant tants anys, un festival on el protagonista és el gest com a element de comunicació internacional i sense barreres. I si ara, en l’època de les vaques flaques, el festival pot continuar pràcticament en el mateix pressupost que ha tingut fins ara és perquè els seus responsables no han estirat mai més el braç que la màniga i han demostrat que sense tirar de talonari, amb molts pocs diners i molta imaginació i treball, es pot organitzar un festival amb molta dignitat que ha assolit un prestigi inqüestionable. I és per això que les entitats patrocinadors com Compromís Social Bancaixa, Teatres de la Generalitat, l’Ajuntament..., no s’han pogut negar a seguir col·laborant malgrat que han tingut que tancar l’aixeta a tantes altres coses. Molt poques vegades tants pocs diners donen tant de fruit. Gràcies a això enguany podrem assistir a una programació articulada sota el leit motiv “On man show/ one women show” que, en paraules d’Abel Guarinos, el director del festival “tracta d’una banda de treballs unipersonals, amb la soledat de l’actor-autor davant de l’escenari i, d’altra, d’espectacles concebuts per un únic creatiu que li dóna al producte la seua petjada i estil inconfusibles”. No em perdré la inauguració amb la classe magistral de Gardi Huter, la clown suïssa més guardonada del món i amb més de 3000 actuacions representades. M’agrada el títol de la seua classe, Ser simple és complicat, perquè reflexiona sobre la dificultat de la senzillesa. Una proposta de fer que les coses siguen senzilles que es podria generalitzar per a qualsevol tipus de creació: “Ser complicat és fàcil i ser senzill és complicat. Un clown necessita idees clares, lògiques, radicals i sorprenents, però el treball bàsic és veure realment el que succeeix en una improvisació i trobar idees per tal de desenvolupar una història i una sorpresa per finalitzar-la”. Uns bons dies de festival per a passejar per Sueca i viure el teatre en una gran varietat d’espais i retrobar-vos amb el somriure necessari per als temps que corren gràcies a espectacles mítics, alguns dels quals porten més de deu anys exhibint-se, però que són novetat al nostre país, o amb novetats recents i fins i tot alguna estrena. Passeu-ho bé.
 
Dilluns, 10 de setembre de 2012

dilluns, 3 de setembre del 2012

Trista tardor


Ara que acaba l’estiu i tornem a la realitat, que cada cop és un poc més àcida, veig que es pronostica en la xarxa, però també en els mitjans de comunicació tradicionals, un tòpic més vell que la picor: “tindrem una tardor calenta”. Però crec que s’equivoquen. Tothom té molt assumit que els dissenyadors dels retalls són molt lluny de casa nostra i que els que gestionen ací són uns inútils que només tenen un paper: amorrar-se al piló. Els que formulen les protestes tampoc no troben alternatives creïbles en unes organitzacions socials que tenen por d’arriscar-se a fer un esforç que saben inútil. I la incertesa i la por que les coses empitjoren encara desactiva més la capacitat de rebel·lió. Hi ha indignació i disconformitat, però encara n’hi ha molt més d’escepticisme. Han sabut inculcar un sentiment de culpa en el personal: vivíem tots per damunt les nostres possibilitats i el pecat porta la penitència.  I la penitència és que ja no hi ha conquestes irreversibles. Es pot desmuntar tot els que s’havia guanyat gràcies a les autèntiques tardors calentes, sobretot, la d’octubre de 1917. Ara i ací, tenim derrotat el socialisme dòcil i sumís i un govern que resa, retalla i espera que passe la borrasca, sense cap tipus de marge per poder posar una miqueta d’imaginació i parir una idea diferent de les que els prescriuen els qui manen de veritat. I l’esquerra plural dividida en llegir el gest del barbut de Marinaleda. Ni els mateixos d’Esquerra Unida tenen una manera única d’interpretar els fets. Total: una classe política completament desacreditada, però que no deixa de mirar-se el melic i amb el mateix discurs de sempre: nosaltres som la solució, però no ens diuen quina. Només els faves de la dreta carpetovetònica instal·lada a Madrid que dirigeixen la fàbrica d’independentistes potser obtinguen bons resultats. L’11 de setembre i les eleccions basques sí que poden donar una miqueta de calor a aquesta tardor fresqueta. Perquè els professors, els sanitaris, els parats, els bombers, els joves sense perspectives.., no tenen ni nord, ni brúixola. I estan farts de fer manifestacions molt boniques, però de les que ningú no fa cas. I els sindicats, que no dirigeixen, pregunten al personal, que hauria de ser dirigit, si volen les vagues d’un dia, dos dies, tres dies... I els que manen sense manar, com que no tenen ni un duro, ho tenen molt clar: “Que vinguen les vagues”, diuen. I fan una mica més de  caixa.
 
Levante, 3 de setembre de 2012

dilluns, 30 de juliol del 2012

Bones vacances


L’amic Amat ai, sembla un començament de Ramon Llull, no?─ em recorda que Panorama descansa durant el mes d’agost i, per tant, aquesta serà la darrera columna de la temporada. Una temporada que acaba molt pitjor que va començar amb molts més aturats, molts més retalls, molta més indignació i moltes més manifestacions... Fins i tot, en l’última de l’altre dia, a València, potser assistiren alguns dels policies que van carregar contra els estudiants del Lluís Vives, quan feren explotar allò que anomenen La Primavera valenciana. I és que no hi ha res millor per a prendre consciència que les coses van malament que et toquen la corfeta. Ja va explicar el vell Karl Marx que el joc, la lluita de classes, era un problema d’interessos. I quins són els veritables interessos d’un policia? Defensar la llei que és pel que cobra? O defensar els seus interessos com a treballador? Bonic dilema per començar les vacances que deixarem damunt la taula. Hem oblidat massa prompte Marx i la lluita de classes i massa tantes coses... El fracàs de les internacionals d’esquerres, de totes les internacionals d’esquerres,  ens ha portat a unes veritables internacionals de dreta que sí que funcionen. N’hi ha esquerres? O som ja tots de dreta? Em dóna la impressió que només queden signes i que les grans protestes que comencen a traure el cap, perquè la situació no es pot aguantar, no tenen direcció política, ni sindical. L’espontaneïtat del personal és directament proporcional a les garrotades que sofreix en la pròpia pell. Però no apareix un lideratge, una direcció política que diga quin és el recte camí. I els bombers es manifesten en pilotes o en roba interior... Per què els bombers tenen aquestes preferències? Alto! No estic en contra. Em mereixen tot el respecte i la meua admiració, sobretot per la tasca que fan cada dia. Encara com en la darrera mani van fer servir una cosa una mica més contundent com les motoserres. Els sanitaris es posen la bata blanca i els professors la camissa negra, que deu voler representar el dol en què està l’escola pública. És, si ho mireu bé, el triomf de la camiseta, com podem comprovar fins i tot en els nostres parlaments on els diputats d’esquerra les exhibeixen. No vull semblar ingenu, però durant aquestes vacances caldria que algú es plantejara la direcció i els objectius de les accions que segur que vindran i la coordinació amb la resta d’Europa i el món mundial. Els sindicats i els partits d’esquerra ─si en quenden─ s’ho haurien de plantejar. O és que no volen donar una alternativa al desficaci aquest dels mercats i dels diners? Visca la internacional!

Levante,30 de juliol de 2012

dilluns, 23 de juliol del 2012

País faller




Ens haguérem estalviat moltes disputes estèrils si haguérem encertat, des del principi, el nom de la terra dels valencians. Ni Regne, ni País, ni Comunitat. Açò és una falla. Els Palau de les Arts, Terra Mítica, la ciutat de no sé què, l’aeroport de Castelló, Grans esdeveniments... Tot grans monuments que es fan i desapareixen o no sabem traure’ls profit, com el fum de les falles. Fins i tot, l’ambiciós Centre d’Investigació Princep Felipe està sense pressupost i acomiadant científics.... Mireu si és així, que amb la pluja carpetovetònica que cau, el debat el tenim en les falles, en el capritxós pont de les falles, perquè, com ha deixat escrit un amic meu, això del Nou d’Octubre no li importa a ningú. Ja no li importa ni a les ties maries, ni als feixistes que s’entretenien insultant les autoritats socialistes. El debat el tenim, com no podria ser d’altra manera, en les falles, entre Fabra i Rita, entre els seus tripijocs pel poder i entre els ingenus de l’oposició que els segueixen el joc. Mentre, l’Estat dissenya una estratègia per  imposar l’Espanya uniforme. I ho venen com una necessitat. Moltes de les veus de les ràdios i els diaris identifiquen autonomia amb ostentació, despeses descontrolades, caciquisme, amiguets de l’ànima i falta de voluntat per combatre el dèficit fiscal. I aquesta autonomia, sobretot, és l’exemple que els ve com l’anell al dit. Els de l’Espanya “grande” de sempre argumenten que els mercats desconfien, perquè desconfien de les comunitats autònomes. I va arrelant en l’opinió pública la idea que les autonomies són l’origen de tots els mals, que són insostenibles. I, mentre, l’entreteniment dels nostres polítics continua sent el mateix de sempre, la historieta dels símbols i de la falla, per interessos de poder. Fins i tot Marga Sanz d’EU, que no diu ni pruna en valencià, ha caigut en la trampa, supose que referint-se al 9 d’octubre: “És una forma de ningunejar una festa que representa el sentir dels valencians i la nostra capacitat d’autogovern”. Mentida. El sentir dels valencians no està en això. Ni en els més conscients que passen d’una festa que celebren les autoritats autonòmiques amb el més pur estil d’ofrenar no sé que a tots els poders i a tots els sants. El sentir de molts valencians està en creure’s el discurs dominant i interessat que les autonomies són un luxe innecessari. Això és el que haurien de començar a contrarestar el senyor Fabra, l’alcaldesa Rita Barberà i els amics de l’oposició. La proposta del president només hauria de ser un problema tècnic i una mica problemàtic.

Levante, 23 del 07 del 2012

dilluns, 16 de juliol del 2012

Els escanyapobres


En el debat de l’altre dia en què un Rajoy vençut i manat anunciava, en el lloc on diuen que resideix la sobirania popular, les mesures, els retalls, que li han imposat els que veritablement gestionen la nostra economia, vam comprovar, una vegada més la inutilitat d’alguns polítics. Pot haver un polític més desastre i més carabassa que qui aplaudeix quan el seu líder anuncia les desgràcies que va a imposar a la gent més feble i vulnerable d’aquesta condemnada pell de brau? “Que es foten!”, va dir una diputada valenciana, que no mereix ni que es  pronuncie el seu nom en aquesta columna. En quin món creuen que viuen aquests senyors? I més encara quan no tenen cap marge per a decidir quines són les nostres prioritats i quan Europa ha pres definitivament el comandament i decideix els impostos, condiciona les lleis i modifica els salaris. Com es pot aplaudir això? El president Rajoy ha pujat a un vaixell que no porta a cap port agradable i el camí no estarà ple de ventures i de coneixences, sinó que serà un camí antidemocràtic, que escanya les classes mitges i els autònoms i ofega els més necessitats, després d’amnistiar un bon grapat de defraudadors. Rajoy i els seus companys de viatge comencen a ser els personatges antisistema més perillosos. Han començat a dinamitar tot el sistema de protecció en què aquest estat s’havia pogut dotar després de l’esforç de molts anys i després del gran pacte que es va fer durant la transició.

 I què pot fer l’esquerra? On és la seua força? En té? Quina alternativa presenta? Tenen capacitat de mobilització per aturar aquesta gent que truca de matinada? Per on van els tirs del PSOE ja ho sabíem des dels temps de Zapatero. Amb ell es van iniciar tots els retalls. Però la clau de la postura d’ara ens la va donar el seu actual dirigent, Alfredo Pérez Rubalcaba, quan, segurament, se li escapà: “Si vol retallar, retalle, però no insulte els parats...”. Què vol dir? Que seria millor que després de cada retall ens feren un massatge? Potser seria millor medicina, però és aquesta la diferència? Quina alternativa proposa? Ja ha explicat algú en què consisteix compaginar la contenció de les despeses i el creixement?

Molta gent opina que fa temps que és l’hora d’un gran pacte, d’un consens, d’un govern de concentració dels principals partits que anomenen nacionals. Això em fa més por que una pedregada, perquè em recorda al Movimiento Nacional que és per on sembla que van els trets: ofegar les autonomies i consolidar unes innecessàries diputacions provincials que són producte d’un passat molt obscur i que s’aguanten per interessos estrictament partidistes. Més val que el PSOE es quede en l’oposició i que ens faça massatges.

Levante 16 de juliol de 2012

dimarts, 10 de juliol del 2012

Misèria de l'educació


T’acostes a les escoles i instituts i és un drama. Els companys suprimits i desplaçats intenten retenir les llàgrimes en els ulls quan s’acomiaden dels companys i dels alumnes. Deu ser dur tornar a començar de nou en un altre institut, en una altra escola, en un altre poble, com si l’educació fóra com un treball qualsevol en què es pot partir de zero cada any. Com si els treballs en equip es pogueren improvisar tots els dies. Els interins encara ho tenen pitjor, perquè no tenen cap esperança de tornar a treballar, cap expectativa de futur... Els que s’hi queden no saben com podran fer la faena dels companys que se’n van i com podran donar tantes classes a un nombre d’alumnes excessiu i amb tants nivells diferents. El tractament individual, tantes vegades necessari, serà missió impossible. Si els nivells de fracàs escolar eren ja insuportables per falta de mitjans, ara serà molt més pitjor: vindrà un nou incendi. Les escoles i instituts necessiten de més personal especialitzat per atendre les noves problemàtiques que plantegen les noves formes de vida. L’escola ja estava obsoleta i necessitava de moltes més inversions i s’està fent el contrari. La Consellera, pobreta, no sap realment el paper que li han encomanat. No sap realment quina és la seua missió, perquè si fóra conscient del mal que està fent, segurament dimitiria perquè posaren un nou forense que acabara de rematar la faena. I la inspecció educativa? Ai!, la inspecció, quin paperàs que l’obliguen a fer. Encara com s’ha sentit alguna veu digna d’alguna associació d’inspectors que ha explicat les coses com són. S’ha de ser d’una pasta especial per a anar a una escola de poble i reduir la plantilla de mestres a la meitat. Fer grups amb diferents nivells és la solució que donen als pobles menuts. I els que més ho patiran seran els de sempre: els que no tenen diners per pegar a fugir allà on diuen que la gent és culta,  rica,  desvetlada i feliç... En el país d’Angela Merkel, que és l’ama de tots els qui ens governen ací, ho tenen molt clar: cal invertir en educació. I ho defensen per la competitivitat. En un món tan globalitzat els nostres treballadors han d’estar formats per a ser més competitius, diuen. Per això, potser, a banda de formar els seus, ens imposen la no formació dels nostres, perquè no puguem competir i continuem sent un país de segona. Això sí: sempre tindrem el futbol ja que,  per al joc de la piloteta, no escatimem en duros. En això sí que invertim. I som els millors...

Levante, 9 de juliol de 2013

dimarts, 3 de juliol del 2012

Misèria de l'esquerra


Trobe lloable que els amics de Valencians pel canvi intenten aconseguir una mena d’Entesa de l’esquerra. Però també pense que es tracta d’una missió més que impossible. Sobretot, perquè els partits estan instal·lats en els seus propis problemes i molt sovint s’obliden dels que patim la resta de ciutadans que no juguem a la batalla partidista. El darrer intent d’aconseguir aquest objectiu, en l’espai que anomenem l’esquerra plural, ja sabeu com va acabar: estirant-se de les grenyes a les portes dels tribunals. La dreta (que en aquest país és gairebé extrema dreta) pot estar molt tranquil·la, perquè, a la seua esquerra, n’hi ha ben poques possibilitats de construcció d’una alternativa capaç d’aprofitar-se de tots els seus despropòsits. La socialdemocràcia va com cagalló per sèquia després que se n’ha anat en orris el pacte que va fer d’acceptar l’economia de mercat a canvi de l’Estat del benestar. La famosa eixida al centre que és on calia instal·lar-s’hi per construir una majoria suficient queda ara qüestionada amb la possible extinció de les classes mitges. I què fer? No ho saben. I viuen obsedits a resoldre el dilema hamletià més vell que l’anar a peu: donar la mà a qui governa en uns moments tan difícils per a eixir de la crisi o fer un cop de timó i virar a l’esquerra i al nacionalisme. Uns opten per ajudar la dreta a acabar de fer-ho tot pols per a “eixir de la crisi” i altres per fer un canvi radical de política i distanciar-se dels retalladors. Uns miren la França d’Hollande, els altres,  volen virar a l’esquerra perquè tenen por d’una “nova esquerra” emergent a l’estil de Syriza a Grècia que els deixe sense vots. Haurien de pensar que açò no és França, però que tampoc no és Grècia. No és França, perquè, encara que la dreta d’ací és pitjor que qualsevol Zarkozy, el mal de la pel·lícula ha sigut Zapatero i el procés de desaparició de les classes mitges en l’estat veí encara no és tan evident. Tampoc no hem arribat al nivell de deteriorament de Grècia i no és probable encara el desplaçament dels socialistes a segona força. Ara bé, l’altra esquerra, Esquerra Unida i Compromís, ho tenen molt més clar: capitalitzar la incapacitat del PSPV i créixer, que sembla que és del que es tracta. Ho tenen fàcil. No han de fer cap esforç, només posar-se al costat de qui s’han de posar i defensar les coses de sempre.

Levante, 2 de juny de 2012

dimarts, 26 de juny del 2012

Mentides




Un dels meus mestres va deixar escrit que calia ser molt bon mentider per a dir mentides. Que era preferible dir la veritat, si no tenies l’habilitat de mentir sense que t’enxamparen. No ho plantejava des d’un punt de vista ètic o moral, sinó per pur pragmatisme: “Si perds la credibilitat, ho perds tot. Ningú no confiarà mai més en tu”. Després, la vida m’ha portat a donar-li la raó i també a adonar-me, fins i tot, que el personal perdona més els corruptes que els mentiders. Nomes cal que recordeu els casos més sonats de la vida política. El que va fer Bill Clinton amb Mònica Lewinski no era una relació sexual, va dir el pobre home, perquè no sabia per on eixir davant el puritanisme dels seus electors. Ni allà li han perdonat la mentida, ni ací li l’hagueren perdonada. Ací, potser, l’hagueren aplaudit, si haguera dit la veritat. Mireu com el president Eduardo Zaplana, que va dir la veritat, que volia fer-se ric, va eixir en la cameta en alt. Zaplana era el més llest de tots. El cas més sonat de la mentida va ser el de J. M. Aznar. No hi havia armes de destrucció massiva i sembla que està molt clar qui va fer l’atemptat de Madrid. Zapatero no va voler que hi haguera crisi, va preferir parlar de “desacceleració” i va voler que els sistema financer espanyol fóra “el més sòlid del món”. I així li va anar. De Camps no val la pena parlar-ne: és tot massa recent i avorrit. Però podeu comprovar com tenen amagat González Pons, un altre bocamoll, que deu ser un dels campions mundials de dir ximpleries. I Ricardo Costa? Sempre que obria la boca, amb aquell to de veu coent, era per a dir bajanades... Per això, no entenc com Mariano Rajoy s’entesta en el mateix camí: ací no s’ha produït cap “rescat” de la banca, sinó que han arribat un bon grapat d’euros amb condicions molt favorables. Si segueix així, perdrà tota la credibilitat, si és que li’n queda algun trosset. Sembla que ja ningú no confia que puga redreçar un vaixell que s’afona. Amagat, com sempre fa aquesta gent, darrere de la bandera, sense deixar d’enganyar i, pitjor encara, d’enganyar-se. El problema, però, no és la credibilitat de Rajoy. És molt més greu, perquè es tracta de la credibilitat de les Institucions democràtiques. Qui confia en el Govern d’allà o d’ací? Qui confia en el Tribunal Suprem? O en Poder Judicial? O en el Consell Valencià de Cultura, que avui diu blanc i demà diu negre. Qui confia en res?

Levante, 25 de juny de 2012

dimarts, 12 de juny del 2012

Si vénen els extraterrestres





Com que m’entretinc darrerament en els anys setanta del segle passat, he recordat que hi havia  un corrent del trotskisme (que era reconstrucció de no sé quina facció de la quarta internacional) que deia que, si venien els extraterrestres, caldria rebre’ls en el puny en alt, perquè segur que eren socialistes. El raonament era correcte i evident: si venien ells ací, volia dir que es tractava d’éssers d’una societat molt més avançada que la nostra i, per tant, havia de ser socialista. Jo no sé, encara, si vindran o no els extraterrestres, però tinc molt clar que, si vénen, es quedaran  tan espaterrats que cauran de tos. Només han de fer l’exercici de llegir un diari de qualsevol dia per comprovar que ací no estem massa bé de la tòtina. Podrien començar per la primera pàgina. Deuria ser suficient: “El Consell vigilarà els metges, perquè concedisquen menys baixes als funcionaris”. Només caldria que estudiaren un poquet el currículum del Consell per a partir-se de riure. “Quina cara més dura que tenen, no? ” Es preguntarien. Sense passar pàgina, trobarien: “El jutge de Nules replica a l’Audiència que hi ha suborn en el cas Fabra”. Com que s’haurien documentat abans de vindre, exclamarien: “Encara està això per ací!”. I conclourien: “aquesta gent, d’aquest país hauria d’estar en el manicomi”. “O és culpable o és innocent, però no pot ser les dues coses tant de temps, no?”. Del que tindrien un dossier ben gros, com no podria ser d’altra manera, seria del camarada Rafa Blasco. “Mira”, dirien, “aquest era dels nostres i ara, pobret, dóna llàstima. En l’època de les comunicacions que està aquesta gent i ell ha de fer senyals de fum per a poder parlar”. I dirien això en veure la foto de l’exconseller parlant en una cabina telefònica com si estiguera fent la mili o treballant en la Camarga fa més de trenta anys. Tot això ho trobarien en la portada, sense passar pàgina. Però si no tingueren prou i entraren dins, comprovarien que tot segueix igual: “La trama d’ONGs cobrava cursos a Guinea a preus de màster a València”. Al·lucinarien en llegir que els professors podran ser destinats a cinc centres per a completar horari i que Educació contempla desplaçaments de fins 240 kilòmetres setmanals per a docents itinerants. “I per què no contracten taxistes?”. Només trobarien una notícia positiva i esperançadora en les pàgines d’internacional: “Hollande rebaixa l’edat de jubilació als 60 anys...”. Com ací, dirien.

Levante, 11 de juny de 2012

dilluns, 4 de juny del 2012

Pilar López


Com que visc a l’exili, en un poble que no té deutes, només estic connectat al món quan busque coses molt puntuals que m’interessen pels procediments acostumats: els diaris, la ràdio, la televisió... I com que els amics de la capital del Regne passen de donar-me les males notícies, no sabia res de la maleïda malaltia de Pilar López, ni del seu traspàs. Per pura casualitat, però, cercant informació sobre la delegació del diari Avui a València per a un amic que està fent un llibre sobre les tertúlies de Joan Fuster, em trobe, en la xarxa, un article de Pep Torrent que em donava la condemnada notícia: “Adéu, Pilar, t’estimo”. Vaig conéixer Pilar López en aquella tronada delegació del diari Avui, a València, on treballava el meu amic Emili Piera en la dècada dels setanta en què passaren tantes coses. Entre elles, l’intent de fer un periodisme compromés en la realitat del País. Pilar sempre formarà part d’aquell paisatge de la Transició en una València molt més difícil del que ens pensaven i on es plantejaren tantes batalles. Una València on el periodisme seriós va trobar totes les dificultats del món i, encara més, si aquesta professió, que es volia digna, feia servir la nostra llengua com a mitjà d’expressió. La delegació de l’Avui, a València, va durar el que durà: “tenim a penes el que tenim, i prou, l’espai d’història concreta que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la”, deia el poeta. Aquella redacció de l’Avui, per a un jove com jo, significava una illa de llibertat, com ho era també, una vegada a l’any, la Universitat Catalana d’Estiu. Allí treballava també Pep Torrent i Vicent Aleixandre. Com que hi havia molt bon ambient, vaig fer algunes visites, perquè sempre muntaven alguna gresca. Pilar sempre tenia un somriure que regalar-te o una broma que fer-te.  Era de la mena de gent que et feia sentir sempre còmode, com si la conegueres de tota la vida. Després, es dedicà a això de les Corts i me l’he trobada ocasionalment pel centre de València. No cal dir que totes les trobades eren agradables. Ho feia sempre fàcil, com si ens haguérem vist el dia anterior i com si els anys no passaren. No puc dir que em vaig fer amic, perquè no vaig tindre l’oportunitat. La distància i la faena no ens permeteren coincidir massa vegades. Però segur que la trobaré a faltar. Ja no me la podré trobar, alguna vesprada, al voltant de les Corts, ni li podré sentir paraules agradables, com si fórem amics de tota la vida. Descansa, Pilar.

Levante, 4 de juny de 2012

dilluns, 28 de maig del 2012

A peu de Foto


Mai no m’havia sentit obligat a obrir l’ordinador de manera sistemàtica i disciplinada per entrar en un blog en internet. I això vaig fer, cada dimarts, durant uns mesos, entre el 2010 i el 2011, per gaudir de les entrades d’A peu de Foto, en què podia contemplar, com una unitat delicada, la composició que formaven la fotografia de Francesc Vera i l’escrit de Xavier Serra: un text a partir d’una foto, una foto a partir d’un text. Tant se val! Aquell blog, que va gaudir d’un considerable èxit de públic, ara m’ha arribat en format de paper amb la garantia de l’editorial Afers. Digueu-me antic, si voleu, però, en veure’l en format de llibre, me l’he tornat a llegir d’una manera molt més seriosa. L’he assaborit amb el mateix respecte amb què vaig degustar els dos volums en què Josep M. Sagarra va aplegar-ne algunes de les col·laboracions en la premsa: Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1937). Vicent Olmos, com a bon editor que és, ha tingut la sensibilitat que feia falta per a trobar un paper amb el suficient gramatge perquè és puga apreciar amb claredat el joc de llums i la meticulosa composició de les fotografies que, junt a la prosa de Serra, formen un volum on et trobes amb imatges i textos que t’acosten a la narració breu, a la columna periodística, a l’assaig, a la poesia... Els viatges, els bandolers, els negocis estranys, els filòsofs tronats, els museus impossibles... són alguns dels temes tractats amb una erudició que no té cap rastre de pedanteria i amb un fi sentit de l’humor. Com demanava Josep Pla, et trobes amb una llengua comprensible amb adjectius precisos i graciosos, sense concessions a l’excessiva erudició, però tampoc a la vulgaritat. I uns temes que conformen una sèrie que comença de manera enjogassada i desvergonyida en Viatges: “I us trobeu davant de tot el repertori de les misèries i els entreteniments humans: des de la parella d’enamorats que han fet el viatge a Japó per a veure les mils panxes lluents i rodones de Buda fins al pobre desgraciat que ha anat a Albarrasí a cals sogres i l’única cosa bona que li ha passat és que ha dormit a les nits amb una flassada”. Però que, amb la transició que li dóna l’humor negre del Pis d’estudiants una història amb plantejament, nus i desenllaç─, acaba amb una cua amarga que comença amb Ambició: “Ens hem assabentat fa pocs dies que el professor Jordi Pérez Ballestar i la seua esposa han estat degollats amb un ganivet de cuina, a casa seva, mentre dormien”.

Levante, 28 de maig de 2012