dilluns, 29 de febrer del 2016

Escriptors de la Ribera





Aquest dissabte passat ja és el que fa dotze que un grup d’escriptors de la Comarca de la Ribera del Xúquer, animats per Josep Lozano, ens reunim, una vegada a l’any, el mes de febrer, en un dels nostres pobles per visitar-lo i xarrar de les nostres coses. Enguany li tocava a Sollana on Francesc Vera i Joan Ferrús ens organitzaren una interessant i divertida jornada.  

Tot començà en un bar de la Plaça major on anàvem deixant-nos caure per esmorzar i agafar forces per a la trobada. Allí, aparegué Joan Baldoví, diputat a l’altiplà de Compromís, que deia que s’havia deixat les negociacions una estona per a estar amb nosaltres i descansar un poquet. Deu ser avorrit negociar un govern. En l’ajuntament ens va rebre el senyor alcalde, Joan Roda, que resultà ser un amic de la colla de la meua adolescència. Molt bon xicot. Com tots els anys, signarem llibres en la biblioteca municipal des d’on eixírem al carrer per visitar alguns llocs d’interés del poble. 

Primer de tot,  anàrem al Pou pudent on vam veure els tres lleons de dents de ferro rovellades que expulsaven un raig fi d’aigua groguenca farcida de minerals amb propietats curatives. A continuació, ens allargàrem a l’Església del Raval, que és l’únic edifici que es conserva de l’antic convent dels mercedaris. Una curiositat arquitectònica neoclàssica. Tot seguit, visitàrem l’arxiu on vam poder veure un exvot romà del déu Júpiter. Allí, al costat del déu romà,  va ser on Emili Piera, fent cara de clàssic, em confessà que seguia entre fogons i en la seua línia d’especialista en zones humides. Em contà que ha escrit un llibre de Cuina de l’Albufera que publicarà en Perifèric edicions. Parlant-me del llibre, m’obrí la gana, però, com que som fusterians, havíem de visitar encara l’església parroquial, que conté una Santa Magdalena de l’imaginer Juan Fuster Seguí, pare de Joan Fuster, i el cap del Crist de la Pietat, obra de Gregorio Fernández, un dels grans del barroc. I, quan ja pensàvem que anàvem a dinar, encara ens portaren a l’Albufera, al portet de Sollana per visitar el Tancat de Mília i el seu Filtre Verd per a regenerar aigua.


Finalment, dinàrem acompanyats per primera vegada d’una autoritat de pes, el secretari general autonòmic de cultura, Albert Girona. I dinàrem bé. Per entrar: pa sequet amb tomaca i all-i-oli, esgarrades, all-i-pebre. I, com a plat fort, triàrem entre paella de pollastre i conill, arròs del senyoret i no recorde quines coses més. Ja en les copes, com tots els anys, Josep Lozano va llegir les publicacions de l’any dels assistent. Molta faena i ben feta.

Levante, 29 de març de 2016

dilluns, 22 de febrer del 2016

Compromís





Per al meu modest entendre és evident que Compromís les ha encertades totes en aquestes eleccions legislatives, encara que alguns militants i simpatitzants de l’històric BNV no ho volen reconéixer. Quan va decidir anar-hi amb Podemos, la va encertar com admeten els reticents que saben sumar: “sense el pacte, no tindríem els diputats que tenim”. I la tornà a encertar quan va trencar la coalició i va passar al grup mixt del Congrés espanyol per fer-se visibles. I tant visibles com s’han fet! Ara, ningú no pot dir que no coneix Compromís ni els seus líders. No com els socis de Pablo Iglesias,  En Comú Podem a Catalunya i A Marea a Galícia, que han quedat invisibles amb molt més diputats, com els socialistes o els populars de la seua circumscripció electoral. 

Ni els valencians del PSOE ni els del PP, que han estat molts anys en el Congrés de diputats espanyol, ni cap altre partit valencià mai no havien tingut tanta presència en els mitjans de comunicació ni havien sigut objecte de les atencions d’un aspirant a president del govern. Tampoc no s’havien exposat mai de manera tan clara, perquè ho puguen veure tots, quines són les reivindicacions dels valencians: el deute històric, un nou finançament, el corredor mediterrani i la promoció i la defensa de la llengua.  Per molt que Ximo Puig convoque els senadors i diputats valencians a l’altiplà per demanar millor finançament, l’exigència de Compromís per a formar Govern pot ser molt més efectiva, com demostra la història més recent. Mireu si és així que els del govern de Susana Díaz estaran permanentment alerta perquè “no es produïsquen acords bilaterals que perjudiquen o no beneficien en la mateixa mesura a Andalusia”. I això es diu nacionalisme andalús, o no?


De totes maneres, no sabem com acabarà la cosa, perquè el pacte de govern va a ser molt difícil sobretot perquè hi ha molt de zombi socialista que no s’adona que els temps estan canviant. Mentre, però, Compromís va convertint-se en un element imprescindible per a la política valenciana, fins i tot, corre la brama que alguns empresaris els veuen com la representació del territori, dels interessos valencians a Madrid. Si es treballa bé, potser, prompte, no podrem dir que som un país sense política. De moment. podem veure per la tele Joan Baldoví i Mònica Oltra i sentir-los parafrasejar Joan Fuster: “el govern serà d’esquerres o no serà”.

Levante, 22 de febrer de 2016

dilluns, 15 de febrer del 2016

Trenta anys de llibres



Diu la llegenda que Josep Gregori, que era un mestre d’una escola de la Ribera del Xúquer, va vendre un camp per deixar l’escola i dedicar-se a l’edició de llibres en valencià. Poca broma perquè, des de molt jove, ja havia aconseguit la màxima aspiració dels nostres pares: que fórem funcionaris i no haguérem de passar les penalitats de la seua generació que havia viscut una molt dura postguerra. Gregori, però, no es va conformar amb aquella seguretat i va voler arriscar-se en una empresa cultural que, a banda de respondre a un desig personal d’un jove que també volia ser escriptor, era també una necessitat per al nostre país. Un país que vivia una transició cap a la democràcia molt difícil en què, els de sempre, corromperen el llenguatge i posaren tots els obstacles que saberen i més per impedir que una llengua, que per primera vegada en la nostra història s’ensenyava a tots els nostres xiquets i xiquetes, fóra d’ús normal en l’àmbit de l’ensenyament i en els altres àmbits formals d’on havia estat relegada “por justo derecho de conquista”.

Ara fa trenta anys que Gregori va publicar el seu primer llibre, L’últim roder de Josep Franco, en què començà a dotar la comunitat educativa d’eines fonamentals per ensenyar una llengua que volia ser normal. Calia lectures de tots els gèneres per a totes les edats i Bromera va saber construir, pas a pas, un bon catàleg de llibres útils i necessaris per a la tasca de recuperació lingüística que s’havia encetat al País Valencià. Més de cinquanta col·leccions, vora tres mil títols i gairebé vuit milions d’exemplars venuts. I prop de set-cents autors: els nostres clàssics, autors actuals de tot el domini lingüístic i autors reconeguts de tot el món com correspon a una editorial que no es conforma en ser només un referent de l’ensenyament, sinó que vol publicar llibres de qualitat per a totes les edats obrint-se i obrint-nos al món.

Trenta anys que cal celebrar amb Bromera perquè hem d’agrair el treball d’una llista de gent molt llarga. Una llista que Gregori no vol fer per por de deixar-se algun nom. Jo, però, m’atreviré a citar tres noms imprescindibles en la història de l’editorial. Un és l’incansable Voro Bataller que que ha estat durant molt de temps un personatge imprescindible en la casa. El segon és Josep Antoni Fluixà que encara continua  en la direcció de la Fundació per a la lectura. Finalment, no ens podem oblidar d’Enric Solbes que ha estat durant molts anys la imatge gràfica de la casa. 

Esperem que d’ací trenta-anys estiga en condicions d’enviar-nos un taxi o una ambulància per poder assistir a les celebracions del seixanta aniversari dels nous èxits de Bromera. Millor, però, si ho fa als cinquanta.

Levante, 15 de febrer de 2016

dilluns, 8 de febrer del 2016

Ningú no ens espera



Bon títol per a un llibre de columnes periodístiques: Ningú no ens espera (Edicions del periscopi). Llibre de paraules i dibuixos amb una molt presentable edició que ens ofereix un Manuel Baixauli que no defrauda. Ja ho vaig escriure una vegada: “Amb Baixauli no lliges literatura, la vius.” De la vida fa literatura no admetent cap restricció en la tria artística de temes, a la manera de Charles Baudelaire que imposà la modernitat: “L’empaperat d’un mur que vam veure durant la infància, un arbre a l’hora baixa, el vol d’un ocell, aquell rostre que el va sorprendre al tramvia, poden ser més importants que els grans fets del món”.

Els grans fets del món no són imprescindibles per a la seua literatura, no els veu necessaris encara que ell escriu en la premsa. Una premsa que diu que no llig: “si compre un diari em dura, pel cap baix, una setmana”. La vida, però, és plena de paradoxes: “Qui m’ho hauria dit, que escriuria columnes en un diari! Aventura no buscada, que m’ha succeït. Afortunadament”. Columnes il·lustrades amb els seus propis dibuixos o, a l’inrevés, dibuixos il·lustrats amb els seus propis textos. Columnes fetes com ho fa tot: amb treball meticulós fent cas a Camús: “Allò que s’escriu sense esforç, generalment s’escriu sense plaer”. O a Faulkner: “Qui no ho dóna tot, no ho obté tot”. I Baixauli ho dóna tot, s’aplica i fa servir la paperera com a primer utensili del bon escriptor. I el resultat? En aquest cas un bon recull de columnes en què es riu o cabreja dels temes que tracta. És fàcil recórrer a la idea de dietari. Un dietari en què reflexiona sobre la literatura, els escriptors, el cinema i sobre l’art en general.


El veureu definir-se com a elitista, com a partidari de les coses breus i tenses, com a viatger de viatges indescriptibles, com habitant d’un taller que és extensió de la seua personalitat, com a citador de Leopardi: “Les persones no són ridícules més que quan volen paréixer o ser el que no són”. Però també ens conta què pensa dels premis literaris, de la lectura ideal, de la novel·la menys kafkiana de Kafka, de la veritat, d’un text salvatge, del postpart, del soterrani, de la paraula proscrita, de la vida de qualsevol, de la teoria del paraigua, d’un article obsolet, del present, de l’aigua dels oblidats, d’un refugi, del gelat de regalíssia...

Levante, 8 de febrer de 2016 

dilluns, 1 de febrer del 2016

Blasco Ibáñez




Sembla que les nostres institucions preparen una llarga llista d’actes per commemorar, l’any que ve, els 150 anys del naixement de Blasco Ibáñez, que va ser un personatge excepcional en les facetes d’escriptor i d’home d’acció. Un valencià republicà que començà a escriure en català en els seus primers contes sota el mestratge de Constantí Llombart  −el representant de l’ala progressista de la Renaixença−, però que, en veure la identificació de la Renaixença amb Llorente, es va distanciar i, per no ser regionalista, es va convertir al provincialisme com a polític i, sobretot, com a escriptor. No va ser ben acollit, però, per la colla metafísica de la generació del 98, i els novel·listes espanyols tampoc no li van reconéixer els mèrits, sinó que li tingueren un àcid sentiment d’animadversió. No li va servir de res compartir en la pràctica allò que digué Pérez Galdós a Narcís Oller, un escriptor d’ací que es va mantenir fidel al seu idioma. “Era tontísimo escribir en catalán” li deia Pérez Galdós. Traduïsc: “Ja es curaran vostés de la mania del catalanisme i de la renaixença. I si és necessari, per motius que no comprenc, que el català visca com a llengua literària, deixe vosté els poetes que se n’encarreguen. La novel·la s’ha d’escriure en el llenguatge que puga ser entés pel major nombre de gent. Els poetes que escriguen per a ells mateixos, deixe’ls vosté amb la seua mania i vinga amb nosaltres, el rebrem en el recinte del nostre Diccionari amb els braços oberts”. Narcís Oller li va contestar com calia: “No, amic Galdós, no és exclusivisme, ni provincianisme, ni separatisme... Escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copie costums i paisatges catalans i catalans són els individus que retrate, en català els escolte fer coses cada dia, a totes hores, com vosté sap que parlem ací.” Oller trobava fals i ridícul fer dialogar en altra llengua els seus personatges. Feia novel·la naturalista, com volia també fer-la Blasco Ibañez. El novel·lista valencià, però, es va conformar a fer dir, de tant en tant, “recordons” als seus personatges. Una paraula que només les beates han gastat en aquesta terra. Tan valent com era, no en va tenir prou per fer-los dir “recollons”, com tocava en una novel·la realista. No, no serà mai considerat un autor de la primera fila de la literatura espanyola. No sabem com se’l consideraria ací, en la literatura catalana, si haguera escrit en català, que era la llegua apropiada per fer La Barraca, Arroz y Tartana...

Levante, 1 de febrer de 2016