dilluns, 31 de març del 2014

El bipartidisme trontolla




Si els sociòlegs es posen a analitzar les causes de la desfeta del bipartidisme a casa nostra com pronostica una enquesta electoral, segur que trobaran explicacions de tot tipus. De la mateixa manera que els economistes i historiadors, són especialistes en trobar les causes i les conseqüències de les coses esdevingudes a bou passat. D’un passat que encerten el que encerten: només els fets, que són inqüestionables. Però el que interessaria, ara, seria saber què passarà després de la veritable enquesta: les eleccions autonòmiques. Com que es tracta de futur i ningú no ens pot dir què passarà, podem jugar a donar la nostra impressió, que val tant com la dels sociòlegs i els altres germans seus de ciència, i dir que, si els resultats de les urnes van en la tendència que diuen les enquestes, tindrem un govern tripartit o amb el suport del tripartit. I tindrem un govern progressista, perquè tenim la sort que aquestes eleccions es faran abans de les generals  en què, amb un resultat semblant, segurament, es farà una altra cosa. Desfet el PSC i algun altre partit germà seu perifèric, no m’imagine el PSOE formant un govern amb EU (que no en sumaran prou) i amb ERC, l’esquerra basca i... El PP tampoc no ho tindrà fàcil, perquè l’opció del PNV i Convergència tindrà un preu que no estaran disposats a pagar. Per tant, cada dia que passa, es veu més a prop l’opció de la coalició PP-PSOE a l’estil alemany, que són els que manen de veritat. Salvar l’economia, la Constitució, la “Nación grande i libre” federada o no, la Monarquia i... en seran l’excusa. I salvar el bipartidisme i el control de l’assumpte per perpetuar-se en un sistema que trontolla i que ja no serveix serà una temptació que no podran evitar. Per tant, pot ser que els valencians serem els darrers a tenir l’oportunitat de no cagar-la amb un Govern progressista i plural, com ha passat a Catalunya, però també a les Illes i a Galícia. Ximo Puig, però, no té ara l’opció de fer, com segurament faran, els seus germans del PSOE. No té cap excusa creïble per formar govern amb un partit que ha governat, i de quina manera, durant tant de temps i que té tantes causes pendents amb la justícia. Afortunadament, només té una opció: intentar no cagar-la i formar un govern d’esquerres en un país en crisi i sense un duro. I resistir, perquè haurà de suportar totes les envestides del govern de Madrid i del Rubalcaba de torn del seu propi partit. Si està en el govern, ho tindrà més fàcil, però s’haurà d’espavilar a tenir veu i partit propi. Perquè Valenciano, malgrat el cognom, no ens representa. Jo no la votaré.
Levante, 31 de març de 2014


dilluns, 24 de març del 2014

El camp dels atmelers





Enguany el mes de març no només hauria de passar com uns dies festa fallera. Després dels trons de les mascletades, caldria recordar que fa 75 anys milers de republicans van esperar infructuosament, humiliats i derrotats, al port d’Alacant que es va convertir en l’últim refugi de la República i en l’única eixida possible cap a l’exili. El 30 de març culminaran quatre dies d’actes commemoratius del 75 aniversari d’aquells successos. Es posarà un monòlit en el port en el lloc on el 28 de març de 1939 va partir l’últim vaixell amb exiliats: l’anglés “Stanbrook”, un mercant amb capacitat per a només 24 tripulants que, gràcies a la heroïcitat del seu capità gal·lés Archibald Dickson, va se capaç d’endur-se fins a Orà 2638 persones. La majoria, però, no van poder fugir i es van haver de quedar estripant tota classe de carnets que identificaven la seua militància política: comunistes, socialistes, anarquistes... Molts no van voler caure en mans dels enemics i elegiren el suïcidi. Un dels casos que més m’ha impressionat és el de Francesc Oliver, alcalde d’Alzira: Acabe de veure’l morir. Encara tremole. S’ha posat un puro molt gran en la boca, s’ha assegut tranquil·lament en un caixò, ha encés el puro i li ha fet dues xuclades ben fortes. Ha expulsat el fum, ha agafat una navalla i s’ha tallat el coll. Ha caigut mort en un moment. No s’ha deixat auxiliar per ningú. Si hagueres sentit els crits d’espant que ha fet una de les seues filles! No ho oblidaré mai!”.  La majoria, però, va preferir viure i va quedar en mans dels vencedors. Els soldats italians els van conduir a un camp de concentració improvisat, a les faldes de la Serra Grossa, a la Goteta, l’anomenat camp dels Ametlers. Max Aub li posà el nom a l’indret i a un llibre seu en què s’explica la humiliació i l’horror dels vençuts i on ara s’erigirà un monument format per un bloc de pedra i dues columnes retirades de l’estació de tren de la ciutat en la recent remodelació per a l’arribada de l’AVE. Allí podrem llegir la placa següent: “En aquest lloc, immortalitzat per Max Aub en la seva novel·la El camp dels Ametlers, van estar reclosos durant alguns dies l’abril de 1939 i en terribles condicions els milers de republicans capturats en el port alacantí al final de la Guerra Civil Espanyola. Posteriorment van ser traslladats a diverses presons i, especialment, al camp de concentració d’Albatera”. Haurien d’afegir les paraules de l’escriptor: “Passarà el temps que passarà (...) però el que és evident, el que ningú no podrà amagar ni esborrar és que en aquest indret es matà perquè sí”
Levante, 24 de març de 2014

dilluns, 17 de març del 2014

Les mans de la deixebla




Fa temps que volia llegir la novel·la d’Anna Moner, Les mans de la deixebla (Bromera), però els llibres a casa meua fan el que els dóna la gana i apareixen i desapareixen quan volen. Són els amos. Finalment, quan em vaig posar, em va sorprendre l’interés d’Anna pels cossos deformes i pel costat més fosc de la recerca del coneixement i la perfecció. No me la imaginava en una isolada alqueria de l’horta de València en un ambient tenebrós obsedida en ficar el nas en els cadàvers, o els vius, que li portava Zacaries, un personatge primitiu sotmés a la seua voluntat. Després, però, em vaig adonar que Moner, a banda d’escriptora, és artista i historiadora de l’art i que, amb una història molt ben documentada, volia explicar com, des de Leonardo Da Vinci, havia existit la curiositat per saber com era el cos humà per dins. Aquest interés històric queda explicat molt clarament a través d’un personatge, Fabrizzio Scarpa, que tenia l’obsessió d’escodrinyar en els cossos vius i morts, sense cap dubte moral, intentant saber més. Un personatge que pertany a la generació que “mig posà fi a la tradició secular dels anomenats barbers-cirugians, professionals de nul·la o molt precària instrucció... Amb la reforma universitària s’aconseguí un important progrés en la cirurgia, car aquesta va començar a recolzar-se de forma sistemàtica en l’estudi de l’anatomia”. Brunel·la, la veritable protagonista de la novel·la, segueix el camí d’Scarpa com una deixebla aplicada. Anna veu Brunel·la com “una bella atroç hereva de les Gòrgones, de les Harpies, de les sirenes... figures mitològiques que representen la fusió de la dona i la bèstia, que són portadores de misteri”. Una bella bèstia, però il·lustrada, amb una perversió refinada que et porta a un món voluptuós i inquietant, en una història amb un cert sabor romàntic, històric, científic, gòtic?. Recorda el Frankenstein de Shelley? És una novel·la gòtica? Jo que sé! Un poc de tot si voleu, perquè també ens podria recordar El Perfum de Patrick Süskind amb l’olor de sang, de mort; la sentor de salvatgina  del Josafat de Prudenci Bertrana, amb els personatges que espien de reüll, a recer de la foscor, els silencis, el desig, la imperfecció. Però també el sabor de la terra i del làudan: “una dolça addicció que la proveïa de petits mossos de felicitat i l’ajudava a suportar la profunda tristesa en què l’havia submergida la desaparició inesperada del mestre”. I per què no també una historia d’amor?

Levante, 17 de març de 2014

dilluns, 10 de març del 2014

La consellera liberal





M’ho dia l’altre dia, parlant d’una comunitat autonoma veïna, un dirigent d’aquells que formarà govern en la nostra esquifida autonomia, si no la caguen, que són capaços, en els quatre dies que els queden a aquesta gent que ens governa. Em deia: “Després de tant de temps, veig que vosaltres teníeu raó als disset anys: “ Independència, perquè totes les coses que he intentat, en tots els partits que he militat, respecte l’autodeterminació (que és un dret democràtic bàsic), de federalisme, d’inventar un estat on tots hauríem de poder conviure, ha resultat una mentida. O els nostres veïns tenen un estat propi o aquesta gentola se’ls menja per la garreta”. I, si us dic la veritat, m’ha fet pensar, perquè m’he passat mitja vida procurant ser pragmàtic i encabir-me en una política possible per aconseguir coses. Em vaig fiar d’un vell amic anarquista que va dir alguna cosa així com: “Si per aconseguir l’impossible deixes d’aconseguir el possible estàs fent el fava”. I encara que tenia raó, el vell anarquista, la cosa l’han portada massa lluny. “No deixeu que la prudència ens faça traïdors”, va dir un altre conegut meu. I ja no es tracta de la prudència. Es tracta de saber on és o està cadascú. Dic on és o està, perquè, en la nostra catalana llengua, no és el mateix. Ja ho va explicar un diputat en el parlament espanyol i va passar desapercebut: “Nosaltres estem espanyols, però no ho som”.  Dic totes aquestes coses, que semblen producte de la vella escola avantguardista d’escriptura automàtica, perquè no em cap en la tòtina que la nostra consellera Català –pobreta: sempre serà esclava del seu cognom−, que se les dóna de lliberal, tanque a la meitat del curs una línea en valencià per a fer-la en castellà, perquè una minoria insignificant vulga l’ensenyament en castellà. La lliberal consellera ho té molt clar: ho canvia al castellà. No acabe d’entendre que actue com si fóra una becària en un col·legi de pago. Què ha d’agrair? Qui la pressiona? Hauria de saber que gestiona l’escola de tots i no la d’uns quants intransigents. Però, dissortada, conviu al costat d’una gent que s’ha dedicat al que s’ha dedicat i... La Consellera s’hauria de creure qui és i què representa i defensar la llengua que diuen que tant volen. Però no: ella és una becària, liberal o no, que viu entre elefants. Caminaràs entre elefants, crec que ha escrit Ferran Torrent, parlant d’una altra persona. De totes maneres per mi cap problema. Que seguisquen fomentant l’independentisme i que donen la raó a unes criatures de disset anys. Que la tenien.

Levante, 10 de març de 2014

dilluns, 3 de març del 2014

Maquineta d'arguments






Amb una certa dosi de masoquisme, em vaig papar tot el debat de l’estat la nació. Aquesta vegada,  però, no ho vaig fer pel meu vici antic per les idees, sinó per pura curiositat morbosa de veure com ens vendrien la burra els nostres polítics davant la situació que patim. Volia guaitar en les seues destreses amb el llenguatge persuasiu. Vaig constatar que tot va ser un exercici mediocre d’una usança, la retòrica, que no ha aspirat mai a descobrir la veritat o la falsedat de les coses, sinó a subjectar els arguments propis i debilitar els de l’oponent. Encara que volia conservar una actitud receptiva i relativista, no vaig poder evitar l’antipatia o la simpatia per individus, grups, nacionalitats i idees. Per tant, tampoc no podia mantenir del tot una actitud neutral. Ai! Els prejudicis! I, justament, aquest era el joc: es tractava d’aprofitar-se dels nostres sentiments, sense fer cap esforç a reduir la seua falta de llums. Potser es pensen que som faves i, potser, que ho encerten, perquè, si no fóra així, segur que molts d’ells no haurien durat més d’una rosada en la seua tasca de representants nostres. En aquell hemicicle famós tothom amollava arguments sobre coses versemblants que pretenien convèncer més que provar. Eren avalats per Aristòtil, un dels grans teòrics de la retòrica, que ja va explicar que aquesta no conté la veritat, sinó versemblança com correspon al món de l’opinió. I d’això anava, com ha anat sempre, d’intentar que ens adherim al punt de vista dels oradors a base de provocar la nostra excitació. No sé qui va dir que és cosa de fracassats tenir molts arguments i, potser per això, els nostres diputats no s’esforçaren en elevar el nivell del debat. I també perquè deurien saber que res no és tan perillós com allò que desconeixem. Per tant, era suficient dir quatre banalitats. I vam comprovar, una vegada més, que no hi ha res tan trist, per a una persona intel·ligent, com utilitzar arguments que no convencen ni a ells mateixos, però que els serveixen. En el segle XIII ja ho tenia clar Egidi Romà, un escriptor, filòsof i teòleg eremita que va reflexionar sobre la monarquia a partir de textos de l’obra política d’Aristòtil: “Lo rhetòric e politich no deu demostrar, mas persuadir”. Com que aquesta gent és molt antiga, jo em quede amb Josep Pla: “La nostra intel·ligència conspira sempre a favor dels que ens agrada i ens domina. És una maquineta més o menys complicada que forneix arguments, tota mena d’arguments a favor de les més insignificants ximpleries. Jo voldria saber si aquesta forma d’enteniment serveix per a alguna cosa”. 

Levante, 3 març de 2014