dilluns, 23 de febrer del 2015

Senyes d'identitat



El preàmbul de l’anomenada Llei de Reconeixement, Protecció i Promoció de les Senyes d’Identitat del poble valencià hauria de fer constar que la desídia i la barbàrie de les institucions valencianes han propiciat que l’Institut d’Estudis Borgians haja decidit dipositar els 2.5 milions de documents de l’Archivio Segreto Vaticano, i que abasten els papats de Calixt III i Alexandre VI, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Aquesta dreta troglodita, que fa massa anys que patim, no només ha deixat que els nostres bancs, els nostres diners, quedaren en mans dels catalans, sinó que ara fan el mateix en la nostra història. El secretari de l’Institut Internacional d’Estudis Borgians, Eliseu Climent, ha lamentat que cap institució valenciana s’haja interessat pel fons més important de l’anomenat segle d’or valencià. El catedràtic d’història medieval Antoni Furió ha explicat la relació de la importància i transcendència d’aquest documents en l’època dels regnats papals dels Borja, que ha contextualitzat en el naixement de la història moderna. Els anys dels regnats dels papes Borja són anys molt importants per a la història del Regne de València, però també per a la història del món. Quan s’inicia el regnat de Calixte III és l’any de la caiguda de Constantinoble i quan s’inicia el d’Alexandre VI es produeix la conquesta d’Amèrica. Furió, molt hàbilment, ha remarcat que, en aquell moment, la Corona d’Aragó era una potència mundial i València era la seua ciutat més populosa i influent. Era, de facto, la capital de la Corona. No és casualitat que, amb aquest poder polític, econòmic i cultural, els papes foren valencians. Per això la comparació que Furió fa dels documents dels papes amb el cas  Wikileaks és molt pertinent, perquè es tracta de documentació secreta de les relacions diplomàtiques dels papes amb els governants del món conegut aleshores. Es tracta d’una documentació que no interessa al nostre govern troglodita, perquè no forma part de la nostra identitat, de la nostra història. Més identitat nostra deuen ser els bous al carrer i totes aquelles coses que puguen rascar algun vot, com ara, gastar-se 200.000 o 300.000 euros en desmuntar l’escultura del 25 d’abril de Miró a Gandia. Potser, per tot això, les Universitat Públiques estan en contra de la Llei de senyes d’identitat del Molt Honorable Senyor Fabra.

Levante, 23 de febrer de 2025

dilluns, 16 de febrer del 2015

Sense mullar-se





Acabe de llegir una entrevista amb Antonio Montiel, que vol ser el candidat de Podem a la Generalitat Valenciana, i em trobe que, en molts dels temes que li plantegen, les seues respostes sonen a les dels polítics de la més pura “caspa”. Toreja el bou sense mullar-s’hi i fa  servir tots els eufemismes i tots els ressorts del llenguatge políticament correcte que ja sabeu que serveix per encobrir la realitat. Els de Podem fins ara han sigut unes criatures agosarades que han servit de detergent, perquè han qüestionat moltes coses que els polítics, instal·lats en la comoditat, no s’havien atrevit mai a qüestionar. És veritat que han fet molta faena, però, ara que es veuen prop del govern, comencen a tenir les mateixes reticències, les mateixes pors i la mateixa covardia que tantes vegades hem atribuït als partits de l’esquerra tradicional. Ara, que encara no són res ni ningú, ja han començat a criar lloses en el ventre quan es tracta de combatre tota la brutícia que la caverna ens ha deixat en matèria lingüística i nacional. Ja me’ls imagine portant emocionats en processó la sagrada senyera amb tot el blau del món per no perdre un vot. “Sóc valencianista. No sóc nacionalista, ni independentista”, diu Montiel, oblidant-se del dret a decidir que sembla que ja han amagat en l’habitació de les rates. D’això i de la República, ja no en parlen, no siga cosa que s’escape algun  vot pel camí. No ser nacionalista ja sabeu que vol dir ser nacionalista espanyol: com Camps, com Fabra i com el populista i gran demagog Alfonso Guerra. Pregunten a Montiel que si País Valencià o Comunitat i contesta que la gent jove de la candidatura, que són molt espavilats, diuen Comunitat Valenciana que és la denominació oficial. Han aprés molt aviat:  qui s’encanta no les tasta i qui mulla no trau tros. I és que el discurs de  Montiel respecte la llengua, l’ensenyament i el País està a mil anys llum (cap a la dreta) del que tenia Ciprià Ciscar en unes condicions molt més pitjors en l’època de la transició, amb una dreta troglodita i un PC que volia que l’ensenyament del valencià fóra optatiu. Malgrat tot, Ciscar va ser valent, no com aquesta gent que abans de lliurar la batalla ja s’ha rendit a la “caspa”. No vol més batalles per dividir-nos, diu. Com si els dos bàndols foren la mateixa cosa i com si els que parlem valencià gaudírem dels mateixos drets que els castellanoparlants i no fórem uns ciutadans de segona. Jo, de moment, m’apunte a la frase que, per fi, es va atrevir a dir Enric Morera: “Volem deixar de ser una Comunitat de segona per ser un País Valencià de primera”.

Levante, 16 de febrer de 2015 

dilluns, 9 de febrer del 2015

Trobada a Riola



Cada any, pels volts de Sant Blai, Josep Lozano, ànima d’aquestes trobades, convoca els escriptors de la Ribera a un encontre que cada vegada és més sòlid i agradable per a un bon grapat d’amics que tenim el vici de la ploma, de tocar la guitarreta, fer fotografies (Paco Vera, que no falla mai) o de fer alguna cosa d’aquelles que té a veure amb la cultura. Hi ha any que s’inventa alguna cosa de profit com els sopars Estellés o aprofitem per fer un manifest contra els mateixos de sempre, que esperem que enguany abandonen de manera democràtica i per golejada les nostres institucions. Lozano no recorda mai que el dia de sant Blai al seu poble, a Alginet, és el dia del rotllo i no ens porta mai, perquè el provem, aquest dolç elaborat amb farina, sucre, ous i oli, al qual s’afig sagí (o ametlla, taronja, carabassa, anís, mistela), també n’hi ha de carats, amb merenga o xocolata. No us penseu que sóc un erudit en la matèria: només copie de la Viquipèdia que en sap molt de segons quines coses. Lozano s’oblida de portar-nos els dolços, però no s’oblida mai de passar-nos els comptes i de llegir totes les publicacions que ha fet cada autor durant l’any i de tots els premis que s’han guanyat. No cal dir que sempre ens guanya, marcant molt la diferència, el cada dia més jove Enric Lluch: un molt bon escriptor i millor persona.


Enguany ens ha acollit, a Riola, el seu alcalde Manolo Anaya que, després de tres legislatures, abandona l’alcaldia, com ho faran també l’alcalde de Fortaleny i el d’Albalat. No podré entendre mai com el PSPV es pot permetre el luxe de deixar a la mà de Déu tres dels seus alcaldes més valuosos, que han sabut resistir en els temps més difícils. Incomprensible. Deuen anar sobrats o són molt burros, que tot pot ser. L’alcalde ens acull en l’ajuntament i ens convida a visitar la Vila i Honor de Corbera que són els quatre pobles: Fortaleny, Riola, Polinyà i Corbera. Visita guiada al castell i al Molí de Montsalvà, que ni para, ni va i un dinar en la sala Santy. Bona companyia i un Emili Piera especialment content perquè diu que la meitat de Riola és família seua. El seu iaio era un de set germans riolencs. I també perquè publica, a primers de març, la novel·la L’any del devorador. Per cert, Manel Joan Arinyó no ha menjat allipebre. Diu que no li agrada l’anguila. L’any que ve, a Sollana, li la portarem de camal.

Levante, 9 de febrer de 2015

dilluns, 2 de febrer del 2015

La grip



T’agafa molt ràpid. Comences a tenir mal de cap, a sentir-te dèbil, a patir dolor en tot el cos... I ho tens fotut, perquè tens grip i estàs fora de circulació. Com que no pots treballar, ni fer res del que tenies previst, has de desaparèixer. Te n’has d’anar a casa i quedar-te tranquil·let fins que el bitxo aquest que s’ha apoderat del teu cos l’abandone. Aigua i llit, et diuen. No pots fer altra cosa. Volies acostar-te a la biblioteca de Sueca per sentir parlar Albert Hauf i Vicent Olmos del llibre de Víctor Labrado Tirant, l’heroi fràgil (Afers) i et quedaràs amb les ganes. Avui tu ets l’heroi fràgil. “Sopem posVíctor”, et diu Manolo Baixauli a través del WhatsApp. “No, estic fet pols. Tinc grip”, li contestes. I t’envia uns quants ninotets d’aquells del WhatsApp: una tasseta amb brou, una llima i les zetes de dormir.


La febre no et deixa fer res: ni llegir, ni veure la tele, ni escriure. L’únic que pots fer és apagar el llum, tancar els ulls, quedar-te quiet i esperar que passen les hores. I encara com pots passar el temps de la grip a casa en el teu llit sense haver d’anar a un hospital on diuen que tenen els malats pels corredors, sense llits ni habitacions, ni res. I és que les cròniques diuen que tot el món té grip i que tots els hospitals estan col·lapsats. Si a casa estàs fet pols, com passaran la grip aquells que fan hores i hores en el corredor d’un hospital esperant un llit? “Ma mare està ací des de les deu del matí i ens han dit que ha de passar tota la nit en Urgències perquè no hi ha una habitació lliure”. T’ho conten i sembla tercermundista: els corredors amb malalts, goters i oxigen. I els treballadors denuncien, a més, que el centre dóna les altes als malalts massa prompte per a poder disposar d’habitacions lliures. És pitjor, diuen, perquè els pacients tornen a Urgències i altra vegada la roda. Una de les malaltes instal·lada en el corredor ho deia: “M’operaren la setmana passada amb anestèsia general i al dia següent, sense haver menjat, em donaren l’alta. I ara torne a l’hospital perquè em marege”. I tu també comences a marejar-te. Deixa els diaris i l’ordinador i descansa. Fes bondat, dorm un poc, que et vindrà bé. Demà més.

Levante, 2 de febrer de 2015