Biografies parcials 2

Després de llegir Biografies parcials 2 (Afers) de Xavier Serra que porta com a subtítol Nascuts després de la guerra, la primera impressió que tinc és que em trobe davant d'una manera molt efectiva i personal d'encarar el gènere de la biografia, del retrat. Evidentment que té antecedents, però no hem de buscar-los en la literatura memorialística i enyoradissa tan de moda ara, ni en el gènere de l'entrevista llarga a personatges d'una certa rellevància que conreen alguns dels nostres escriptors. Per trobar els seus referents hem d'anar una mica més lluny, cal escorcollar entre les pàgines dels Homenots de Josep Pla, però també en les excel·lents Memòries de Josep Maria de Sagarra o en Tots els camins duen a Roma de Gaziel.
Sí, Serra coneix detalladament aquesta literatura i es nota en els seus escrits. La seua manera d'escriure, el seu estil, però, no beu únicament d'ells. També hi podem trobar, entre altres, la influència de Joan Fuster en la manera de raonar, d'adjectivar... Tot plegat conforma un estil molt propi i personal. En les biografies de Serra hi ha una única veu que conta la història i és la de l'autor que s'expressa amb el seu estil i que l'imposa als seus personatges fent literatura. I, així, a través de la literatura, coneixem els personatges biografiats, que en aquest cas són: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón i Vicent Rosselló. Amb ells obtenim informació de primera mà d'aspectes fonamentals de la nostra història, de la guerra, de la postguerra i de la transició a casa nostra. A través dels retrats anem trobant peces d'un trencaclosques: la visió dels vençuts, la de la resistència, l'escepticisme dels qui en un primer moment apostaren pels guanyadors i acabaren distanciant-se´n, l'ensenyament durant la guerra i la postguerra, la concepció de l'art i la literatura, el paper que jugaren durant la transició tant el partit comunista com l'església oficial i no oficial...
Assistim també a la transformació d´un paisatge amb oliveres, garrofers, ametlers, figues i raïm convertit en un amuntegament de ciment despersonalitzat per una l'explotació turística salvatge... Unint totes les peces reconstruïm el nostre microcosmos més immediat.


Salvador Vendrell
Levante-EMV (11-IV-2011)

Subsòl

Sent la veu d’Isidre Crespo que em crida. Em gire per saludar-lo i aprofite per felicitar-lo personalment pel seu natalici: cal fer cas al Facebook. Com que Isidre és dels que ha pogut fugir de les retallades de Zapatero i ja està jubilat, viu desficiós i sempre té alguna cosa entre mans: “Has llegit el llibre Subsòl d’Unai Siset?”, em pregunta. Li dic que no, que no conec ni l’autor ni el llibre. Aleshores m’explica la història: és un llibre de narracions a partir d’una fotografia feta al metro de París que es converteix en el pretext per a endinsar-nos en la intimitat dels rostres que hi apareixen gràcies a la imaginació de Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó. “Jo faré que t’arribe i escriu alguna cosa, perquè es tracta d’un joc literari molt divertit: no saps cada narració de qui és, cal endevinar-ho”, em diu. No sé com s’ho fa, però a l’endemà tinc el llibre a casa. Com que es tracta d’un joc, l’òbric a l’atzar i llig un títol: Apunt sobre l’Etapa Cranial d’Orfila Martí . Comence la lectura i arribe a “elabore aquest treball infinit, desproporcionat, suïcida, que intitule Genis desconeguts, diccionari d’individus visionaris que han obert portes al coneixement humà però dels quals, per motius diversos, no apareix rastre als llibres”... Continue i veig que la genialitat d’Orfila Martí, que es comprà un casalot modernista que hi ha prop d’Albalat, és que pretenia construir per vora riu, en el terme de Riola, una mena de Meditatoriums, unes construccions menudes per a l’aïllament i la reflexió individual dels ciutadans que ella volia situar entre els camps de tarongers. En volia fer uns quants, però només li’n van deixar construir un en el cementiri i gràcies a ser filla de qui era. Deixe la lectura i me’n vaig a dinar a Cullera. Torne per vora riu i em perd pels meandres. Gràcies a Déu no em trobe amb cap Meditatorium. Per no posar-me nerviós, telefone a Manolo Baixauli i li pregunte si el conte d’Orfila Martí és el seu. Em diu que no m’ho pot dir... Jo ho tinc molt clar, perquè aquell dia, per vora riu, vaig anar a parar al cementiri de Fortaleny i me’l vaig imaginar de seguida com a l’escenari ideal, amb cranis o sense cranis, d’una de les seues narracions.

Levante 25 d'octubre de 2010

Els dimonis que dicten

No recorde pràcticament res de la novel·la Conversación en la Catedral de Mario Vargas Llosa, però sé que me la vaig llegir pràcticament d’una tirada i que em va impressionar. Em va passar, com a lector, el mateix que Vargas Llosa explicava al pròleg de les seues Obres Completes: “Des dels ja llunyans temps en què, sense saber gaire bé què feia, vaig escriure els meus primers relats, crec no haver-me apartat ni un mil·límetre d'aquesta ambició: explicar històries que, sense ser-ho, semblessin una representació de la vida i tinguessin els lectors —com tenien els oients de la caverna i la foguera els fundadors d’aquesta antiga estirp—, anhelants, àvids, per saber què, què va passar després”. Intentant recordar aquella lectura, he buscat per les prestatgeries de casa Conversación en la Catedral i no he pogut estar-me de traduir-ne el començament per comprovar com sona: “Des de la porta de “La Crònica” Santiago mira l’avinguda Tacna, sense amor: automòbils, edificis desiguals i descolorits, esquelets d’avisos lluminosos surant en la boirina, el migdia gris. ¿En quin moment s’havia fotut el Perú?”. Segons Julio Ortega aquesta visió deriva, entre altres, d’Octavio Paz i de la seua noció agonista que som fills d’una “violació” històrica i existencial. Sembla que tot això ve del maleït tòpic que els escriptors feliços no escriuen bones novel·les i no sé quantes coses més. Però el que sí que em convenç de les reflexions d’Ortega és quan afirma que una vegada i una altra molts dels lectors de l’escriptor peruà, que vol ser espanyol, hem lamentat les seues idees polítiques. Això ho diu, perquè considera, i en això potser té raó, que la seua obra està a l’esquerra de la seua política: “es va passar a l’altra banda de la seua obra per poder tolerar els dimonis que la dicten”. I nosaltres estarem molt agraïts al dimoni que li dictà Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, però no podrem entendre l’home que es capaç de subscriure el “Manifiesto por la lengua común” que tan ostensiblement ataca els desvalguts en nom dels poderosos. Nosaltres estimarem per sempre el dimoni que va tindre la sensibilitat de dictar-li la denúncia de les situacions d’abús i d’imposicions en La ciudad y los perros.


Levante 10 del 10 del 2010