dilluns, 31 d’octubre del 2016

El debat, en la tele




Supose que era veritat l’afirmació de Mariano Rajoy a Joan Baldoví. Va ser alguna cosa així com:  “vosté no representa a tots els valencians”. Una veritat com un temple, indiscutible; perquè Joan Baldoví no representa, com ara, ni a Rita Barberà ni a Isabel Bonig, com tampoc a molts altres valencians que no comulguen amb les seues idees. Ningú no negarà, però, que en un debat d’investidura en què es parlà de tot, fins i tot de les qüestions territorials, l’únic diputat de la cambra que plantejà un problema de tots els valencians, el problema del finançament, va ser Joan Baldoví. Potser, Déu ho vulga, els valencians comencem a tenir un instrument fonamental per defensar els nostres interessos: una política per al nostre país. El no disposar d’una política pròpia ha sigut una mancança històrica denunciada per tots els pares de la pàtria.

Constatar que assistim al naixement d’una política valenciana va ser l’única cosa que ens va alegrar un poc el debat. No van ser noves les altres aportacions territorials. Tot tancat com sempre. Els diputats de la independència no tenen dret a res per als que es diuen constitucionals. No poden votar per anar-se’n −diuen que és il·legal−, però tampoc no poden comptar, ni tan sols amb  l’abstenció, per formar un govern. Com si els digueren: “No us en podeu anar. Es quedeu ací,  en aquesta casa, però vosaltres no teniu els mateixos drets que nosaltres, els amos, perquè el vostre vot fa pudor”. El seu vot no és bo ni per als socialistes que són capaços de trencar-se com a partit abans d’acceptar-lo.

Tot el debat d’investidura va ser un poc trellat. Les cares dels diputats socialistes eren molt més expressives que qualsevol discurs. Les dues cares folrades de baqueta d’Antonio Hernando, la cara alta de Margarita Robles, la de pòquer de Pedro Sánchez, la de dignitat d’Odón Elorza, la de pocs amics dels diputats andalusos, i la de supervivència de Miquel Iceta ... Tot un poema de cares i gestos incomodes. Fins ara, mai no havia vist socialistes fugir dels periodistes i de les càmeres de televisió. 


L’altra esquerra espanyola, els de Podemos, van de dignes, però també han sigut molt faves i són també un poc responsables que Rajoy ens torne a governar. No han volgut fer les coses fàcils a un Pedro Sánchez que anava com cagalló per séquia, pobret. Pensant exclusivament en interessos partidistes, han contribuït a afonar-lo i, més burrera encara, han perdut un fum de vots per voler fer el “sorpasso”. Ara, si us plau, que no ens toquen el tendre: el nostre Govern autonòmic. Total: amb una dreta com la que tenim i una esquerra majoritàriament incapaç on voleu que anem?

Levante, 31 d'octubre de 2016

dilluns, 24 d’octubre del 2016

Rotterdam, provisionalment




En el món dels oligopolis i de les grans indústries culturals és d’admirar com els petits editors resisteixen i com, fins i tot, n’apareixen de nous que volen posar en marxa microeditorials dedicades exclusivament a fer llibres en català. La veritat és que cal ser valent! Avui, però, vull referir-me només a un producte, al llibre d’Octavi Monsonís Rotterdam, provisionalment, editat per un d’aquests aventurers, Josep Martínez, de Pruna llibres.

Cal dir, primer de tot, que el llibre és un luxe d’edició sense paratext escrit. Només uns mapes parlen molt bé del contingut de l’obra sense parlar-ne. Un llibre que viatja, però que no és de viatges. En llegir-lo, et dóna la impressió que l’autor s’ha inspirat en unes anècdotes que li han passat en qualsevol racó del món i, a partir d’elles, ha construït les seues molt treballades ficcions en què la música sempre està present d’una manera o altra. Hi trobareu un bon ventall de psicologies molt diferents i de trossos de vida plens de tensió i moviment, com la mateixa música i els seus silencis.


 El llibre té dues parts: en la primera, una novel·la curta, Rotterdam, provisionalment, on podeu assistir al viatge com a final de l’amor amb la persona que t’espera, o no t’espera. Perquè, si et diuen: “el problema no és tenir-te prop o lluny, el problema sóc jo”, vol dir que tot s’ha acabat. La segona part,  La música exògena, que conté set petits contes, et permet, com he dit, fer una lectura seguida i unitària malgrat que es tracta de relats independents. La multiplicitat de punts de vista completen un únic joc narratiu manta vegades poètic. En Erika, concertino invitada trobareu un Mahler que només trau el cap quan la protagonista l’interpreta malgrat que té una relació molt freda amb el seu director. En El piano de l’arxiduc, podeu posar-vos l’opus 4, número I  de Chopin i imaginar-vos que sou davant d’un auditori de jubilats que fan gemegar i plorar les cadires en un dia de pluja. Us vindran bé uns cants gregorians per llegir Maria Laach i, agenollats, podreu resar un poquet a l’abadia de Santa Maria dels llacs i dels estanys. També us pot venir de gust un Rèquiem alemany de Brahms a La capella palatina. I encara us queden tres històries més on trobareu personatges una mica obscurs i misteriosos i escenes on l’orgue bruny  amb un jazz esbojarrat i juganer i, si voleu seguir, assistireu, encisats, a crepuscles de goma que s’estiren i estiren fins que ja no fa sol, però encara en queda, de claror.

Levante, 24 d'octubre de 2016

dilluns, 17 d’octubre del 2016

Les muixerangues




Malgrat que els himnes i les banderes em diuen poca cosa, sempre m’han emocionat les notes de la muixeranga. La vaig sentir molt abans de veure les mans, els braços i les cames fent pinya, construint un objectiu comú: una obra viva feta amb cossos. La vaig conéixer quan assistia a actes en què acabàvem sempre amb el puny en alt una bona estona, perquè havíem d’escoltar tots els nostres himnes: els segadors, la balanguera, la muixeranga i la internacional. 

La muixeranga, aquesta pesa dinàmica i transgressora, com no m’ha d’emocionar? Més encara quan descobrisc gràcies al llibre Les muixerangues valencianes de Joan Bofarull (Onada edicions) que les muixerangues, les pinyes, no s’alcen al ritme de la música, sinó tot el contrari. La música dels tabalets i de les dolçaines és la que s’adapta al ritme en què es basteix cada torre humana. És impressionant contemplar com, quan  els muixeranguers comencen a muntar la pinya, “els tabaleters donen l’alerta amb un repic d’alarma ben fort, que repeteixen de forma insistent i que posa en tensió el públic i els mateixos muixeranguers”. I, quan comencen a pujar, apareix el so viu i penetrant de la dolçaina. I comproves com de difícil és fer coincidir, amb una nota determinada, que el xiquet o la xiqueta ha arribat dalt de la torre i, encara més, el final de la baixada al final de la partitura. Ah! Si la figura cau, si l’objectiu no s’aconsegueix, la música para.

Quin himne pot ser millor que aquell que la música s’adapta a allò que fan les persones i no que les persones seguisquen “tots a una veu” les notes d’un himne? Què voleu més? Volem saber que aquestes construccions, aquestes torres humanes, que s’han donat a conéixer en les comarques catalanes, tenen un clar parentesc amb el ball dels valencians. Que no tot ve de nord a sud i que, molt probablement, la teoria que situa el naixement al delta de l’Ebre no es basa en cap document històric. Que, segurament, a principis del segle XIX, el ball de valencians de Valls evolucionà per convertir-se en els castellers. I que, el que és més divertit encara, és molt possible que el seu origen estiga relacionat amb els acròbates del Magreb, ja que la cultura musulmana va romandre molt de temps en les nostres terres.


El llibre de Bofarull fa un bon catàleg d’aquestes manifestacions folklòriques que tenen el curiós costum d’alçar torres humanes. Unes construccions que s’han aixecat des de fa molt de temps, però que, com diu Oreto Trescolí van tenint una mirada nova: “la muixeranga, la melodia, cada cop s’entén més com la icona de la identitat del país, de la terra i de la llengua”. No m’agraden els himnes, però, a aquest, m’apunte.

Levante, 17 d'octubre de 2016

dilluns, 10 d’octubre del 2016

A Antonio Montiel





Estimat Antoni,

T’escric per demanar-te que tingues un poquet de trellat i que no faces res que facilite el govern del PP a casa nostra. Perdona que et tutege: tinc la mateixa edat que tu i no em veig parlant-te de vosté.  Primer de tot, vull fer-te saber que, en aquest país, hi ha molta gent que, malgrat no tenir partit, estem encantats que l’esquerra plural haja recuperat les institucions. Ens agrada que Ximo Puig i Mónica Oltra ens governen i ens haguera captivat, més encara, que la teua persona haguera apostat pel trio. Tot apunta que els de l’altiplà −seguint una estratègia que prioritzava les eleccions estatals− t’ho van impedir i t’ordenaren que mirares i prou, que vigilares. Per això, des del principi, et vam qualificar com “l’ànima vana que mira”, perquè no ens va seduir gens que et dedicares només a mirar i manar la faena... Et pose un exemple i ho entendràs de seguida. No hi ha cosa que em toque més el tendre que, quan em pose a rentar els plats, em diguen com ho he de fer o que no ho faig bé: que pose els plats en un altre lloc, que gaste massa aigua, que els torque... I, precisament, ara, el nostre Govern té, com a tasca prioritària, rentar els plats. Amb tots els plats per rentar i sense un duro, poca cosa més pot fer. Pregunta-ho, si vols, a la gent que està gestionant la cosa nostra.


Estem molt contents amb Ximo Puig malgrat que no acabem d’entendre la seua posició en la crisi del seu partit. O no ha sabut explicar-la, o no pot, o no vol... Ja s’ho farà. De totes maneres, ens sonen bé les seues paraules: “La Comunitat Valenciana és la meua prioritat absoluta, la meua ocupació fonamental, i vull preservar per damunt de tot la bona salut del Govern del Botànic”. I, encara que ens molesta que la vicepresidenta Mónica Oltra no tinga ni idea de geografia −de geopolítica−, ens agrada també molt el seu missatge i el seu compromís: “l’estabilitat del Govern valencià és a prova de bombes, de qualsevol bomba”. Per això, estimat Antonio, et demanem que no ens utilitzes, als valencians, com a moneda de canvi per a cap estratègia estatal. No ens cauen en gràcia les teues declaracions pel que contenen d’amenaça: “Si l’Acord del Botànic no s’amplia en els termes que volem i, a més, el PSOE, està jugant a la solució Rajoy, nosaltres ens haurem de replantejar moltes coses”. Replantegeu-vos, si voleu, el que us vinga de gust, però no poseu pedretes al govern, en què, irresponsablement, no heu volgut participar, i deixeu treballar a qui vol treballar. Si us plau, no li ho feu fàcil al PP, que ja n’hem tingut prou.

Levante, 10 d'octubre de 2016

dilluns, 3 d’octubre del 2016

Na Desconeguda





Na Desconeguda és el tercer volum d’una trilogia on Manel Joan i Arinyó s’endinsa en el món de la seua infantesa. Paradís perdut que veia Josep Carner a través dels seus personatges −fills de bona família, “senyorets”− dels Fruits saborosos. Els personatges d’Arinyó no tenen res a veure amb els innocents idil·lis fets al “pastel” per un noucentista. Són producte d’una classe social derrotada en una guerra i amb unes condicions de vida lamentables. Res a veure amb les invocacions refinades que provocà la famosa magdalena a Marcel Proust. Els personatges d’Arinyó no són tan elegants i tendres i no tenen cap por al trinxet, el bony o l’ull buidat. Són xiquets de carn i ossos, de la Ribera, que viuen en una època molt dura i que Arinyó ens els explica des d’una perspectiva realista, però passada pel sedàs de l’humor i la mala hòstia. Una mirada que no té cap por a caure en allò que diuen “políticament incorrecte”, que és la manera més fava d’amagar la realitat: “ I així, mentre Pepito plorava perquè el catxerulo no se li envolava i els més babaus ballaven la tarara, uns altres gaudien a base de bé l’eclosió de la primavera i collien a mans plenes el seus fruits més saborosos”. O millor encara: “el col·lectiu del magisteri deu ser un dels més destrellatats de la terra. Talment com el de els pares i les mares que ja és dir. En parla la veu de l’experiència (doble)”.

Les “memòries” d’Arinyó són les memòries de tota una generació criada a vora riu i que ho va aprendre tot en l’escola del carrer i de manera gairebé autodidacta. Hi trobareu l’esclat de la vida adolescent en un ambient de repressió franquista i la manera infantil de rebel·lar-se contra una estupidesa que ni els mateixos xiquets es creien: “se’ns va despertar molt prompte el corc de la sexualitat. I era un mal viure”, perquè l’ombra de la sotana era molt allargada: volien vendre una mentida tan gran que, des de menut, te n’adonaves.


Hi trobareu retrats costumistes, però desposseïts de bavosa nostàlgia, d’uns personatges avui ja desapareguts, però que formaven part d’aquell ambient de dictadura i de repressió i que cal que les noves generacions coneguen: venedors i compradors de caliquenyos; peladores, netejadores i caçadors de granotes; el paio dels potets que et trobaves en totes les fires i guanyava sempre: davall d’un dels potets hi havia una granet de dacsa i tu havies d’endevinar en quin,  i sempre guanyava l’amo dels potets; l’home de la ruleta que mai no donava els premis més bons; els itineraris enramats de murta de les  processons i els seus inoblidables personatges; l’exlegionari sonat; l’exagutzil albí...

Levante, 3 d'octubre de 2016