dilluns, 30 de gener del 2017

No feu cas de la dreta





Llig que la Junta Qualificadora de Coneixements del València tornarà a homologar de forma automàtica els títols de valencià que expedeix amb els emesos per la Junta Permanent del Català de la Generalitat de Catalunya i els de la Junta Avaluadora del català del Govern Balear. Una homologació que ja va fer, molt tard, Joan Romero, quan era Conseller, a finals de la darrera legislatura socialista, quan presagiava la derrota electoral i l’arribada, per primera vegada, del PP al Govern de la Generalitat. Dos anys li ha costat al nostre nou Govern recuperar una normalitat que va durar una rosada. No sé què passa en aquest país que, per a ser de dreta, és com si fóra obligat ser ignorant i, o, malvat en el tema de llengua. Com si tingueren una tendència innata per impedir qualsevol avanç en la normalització lingüística. Els nous, els de Ciutadans, els que deien que venien a reformar-ho tot, van  pel mateix camí: el de la caverna. Quan tindrem una dreta “rica, culta, desvetllada i feliç”? 


Tot això, l’assumpte dels títols, arriba en un moment en què hi ha un fum de valencians impartint classes a Catalunya i a les Illes. En conec un bon grapat, sobretot, de professors de valencià, encara que  també hi ha de totes assignatures. Són joves que no han trobat treball ací i que han hagut de desplaçar-se a Catalunya i a les Illes amb la sort de no haver de canviar de llengua i que han vist convalidats de manera natural els seus títols de valencià.  Per això, no entenc −ho veig trist− que, des de les “nostres files”, i vull pensar que amb bona voluntat, hi haja uns quants senyors que insisteixen en marcar distàncies i profunditzar en les diferències. No té sentit abandonar la teua varietat dialectal per a fer-se llegir per tots. No ho han fet, per exemple, ni Ferran Torrent ni Manolo Baixauli.  Però tampoc no té trellat remarcar, buscar, les diferències partint del col·loquial. De quin col·loquial? ¿Del de Sueca que diem “la corbella i el martell” o del de Cullera, que diuen “la falç i el martell”? Quin demostratiu? ¿El de la Marina “aquí”? ¿O el de la Ribera “ací”? A més, existeixen els registres. A mi no se m’ocorre dir “nosaltres” quan em faig un gintònic amb els amics. Com tampoc dic “mosatros" quan escric. Les editorials i les institucions tenen dret a tenir un llibre d’estil propi, però no en tenen, de dret, per imposar-lo. En el món en què vivim, i si volem que la nostra llengua siga rendible de normalitzar, hem de conviure amb tots els dialectes. No podem doblar totes les pel·lícules, llibres, obres de teatre... a totes les varietats geogràfiques. Amb la traducció dels  Assaigs de Montaigne de Vicent Alonso −per posar un exemple−, n’hi ha prou per a tots i no cal una altra versió per als dialectes orientals. Millor que ens repartim la faena i no ens esforcem a buscar on ens podem diferenciar. Això sí, respectant totes les varietats. Respectant-nos.

Levante,30 de gener de 2017

dilluns, 23 de gener del 2017

2017, any Fuster





Com que els comunistes del terreny ja no volen fer la revolució −deuen volen tocar la flauta−, enguany no celebraré, encara que ho hauria de fer, l’aniversari de la Revolució russa. ¿Som capaços d’imaginar-nos què va ser i què va significar −i significa− aquella Revolució, malgrat tots els fracassos? Enguany, ploga, neve o faça una calor que bade les pedres, celebraré l’any Fuster, el vint-i-cinqué aniversari del seu traspàs. També sé que no ho faran les nostres institucions, ni tan sols la “nostra” Acadèmia Valenciana de la Llengua. Encara que molts dels que ocupen càrrecs de “poder” són intel·lectualment fills de l’escriptor de Sueca, li tenen un pànic cerval. “Encara no toca”, segur que diuen. Joan Ribó i el govern municipal de València, per posar un exemple, es compromet a dedicar un espai públic a Guillem Agulló, cosa que a mi em sembla molt bé i aplaudiré la iniciativa amb entusiasme. Però la pregunta és òbvia: i per què no, també, a Joan Fuster? ¿No ha fet prou mèrits?  Perdoneu-me que siga tan cru:  els “nostres” polítics i “càrrecs” de tota mena senten el nom de Joan Fuster i es caguen en els pantalons.  

Jo intentaré fer alguna cosa i aportaré el meu granet d’arena. I, a Sueca, segur que la meua alcaldessa, Raquel Tamarit −encara que visc a Riola, les meues alcaldesses són la de Sueca i la de Fortaleny− organitzarà alguna cosa. De moment, posarà en marxa, per fi! el nou Espai Joan Fuster que, si es treballa bé, pot ser un referent i un lloc d’encontre per al nostre país. No és prou, però, que a Sueca o algun poble més de la Ribera li dediquen un carrer, un institut o organitzen qualsevol acte per recordar el seu traspàs. La Generalitat reparteix distincions a tort i a dret. No li’n queda una, encara que siga a títol pòstum, per a l’autor de Nosaltres els valencians? O ja li l’han donada?  Alguna cosa haurien de fer, no?


No ho faran. Joan Fuster treballava molt seriosament i es va imposar en els ambients acadèmics promovent una introspecció sense precedents en l’estudi de les ciències socials, l’economia, la historiografia, la filologia... I només va rebre insults: “Jo col·leccione insults, com hi ha qui col·lecciona segells o monedes antigues”. La polèmica era un altre problema: “Amb qui havia de polemitzar? Amb la histèria? Amb l’analfabetisme? Amb la politiqueta dels trepadors?”. Pregunteu-vos si són actuals, encara, les seues paraules: “La dreta fa el seu fet: és una opció de classe, de religió i de flatulències regionalistes. L’“esquerra” no està a l’altura de les circumstàncies. És trist arribar a vora els seixanta, i sent d’esquerra, descobrir que la “meua” esquerra és una merda”.

Levante, 23 de gener de 2017

dilluns, 16 de gener del 2017

Llegir avui




Bona part de les elits de la cultura es pregunten, amb preocupació: per què el personal no llig? Es refereixen als llibres i als diaris, és clar, perquè llegir i escriure ara ho fan més que mai. I, com que no se saben, encara, totes les conseqüències de la revolució digital, moltes vegades acaben culpant totes les pantalletes del mal de no llegir. I elaboren plans de lectura, manta vegada obsolets i, sobretot, dirigits a aigualir els continguts que es lligen amb l’excusa o l’objectiu que l’important és crear nous lectors. Una batalla perduda que no paga la pena lliurar. Més val veure una bona pel·lícula que llegir un llibre sense substància.

Modestament, pense que, si es vol tenir algun èxit, s’ha d’admetre la realitat, perquè, si li tanquem la porta, ens entrarà per la finestra: la revolució digital ha vingut per quedar-se i cal aprofitar els seus recursos. Hem de dubtar més i tenir menys conviccions i no veure-ho tan clar com Barak Obama quan va dir: “Amb iPods i amb iPads, amb Xboxes i amb PlayStations la informació esdevé una distracció, una diversió, una forma d’entreteniment, més que una eina per a l’enriquiment, més que una cosa adreçada a l’emancipació”. No hi estic d’acord. Els instruments, la xarxa o els llibres, poden anar a favor o en contra de l’enriquiment i l’emancipació. A través de la xarxa, sense eixir de casa, he  llegit bons llibres, articles −que la mateixa maquineta m’ha traduït de qualsevol idioma−, diaris sencers o, simplement, un excel·lent comentari d’un amic virtual... i he escoltat conferències interessants. 


La revolució de la impremta, en el segle XV, va ser brutal. Més llibres i més lectors. I un canvi de relació entre el text i el llegidor. Com que hi havia més llibres, anava fent-se innecessari un intermediari que els llegira i els interpretara.  Creixia el nombre de gent que sabia llegir i, per tant, s’encarava directament amb els textos. Per això −o amb això i amb la crítica de textos i d’idees− vingué l’humanisme i la Reforma. Després, però,  com sempre, continuaren les relacions de poder, noves i velles: uns escrivien i altres llegien o qui tenia diners per muntar un diari tenia “llibertat” d’expressió. Ara, però, no sabem què passarà. A aquella revolució s’afig que tothom pot dir la seua. Hom pot fer un diari sense la inversió de capital i recursos que suposava, o una revista o una novel·la... Hi pot escriure coses brillants o parides a través del facebook o twitter. O, simplement, divulgar la informació que li ve de gust. Què  han de fer els editors? Espavilar-se. Adaptar-s’hi, si es vol subsistir. En els diaris emmarcant la informació i donant bona opinió; i, en els llibres, oferint qualitat. Escapar de la banalitat que qualsevol pot oferir.  Singularitzar-se entre tanta fotesa. I no oblidar que llegir coses de trellat, requereix un esforç. Requereix formació. Sense esforç i sense formació, un pla de lectura és garbellar aigua.

Levante, 16 de gener de 2017

dilluns, 9 de gener del 2017

Colonitzar consciències





Té botons −ma mare, que era molt creient, sempre utilitzava l’eufemisme “botons” en compte de “collons!”− que el cardenal Antonio Cañizares en la seua ofensiva contra la Llei integral del reconeixement del dret a la identitat i expressió del gènere, diga que adoctrinar els xiquets en ideologies de gènere és una maldat. Té botons que un representant de l’església s’atrevisca a acusar el nostre govern de colonitzador de consciències. Com si no sabera que la religió s’ha passat la seua història colonitzant-les de veritat. Com si nosaltres fórem faves i no sabérem que és patir, de menuts, la maldat de ser adoctrinats i colonitzats per uns capellans de sotanes negríssimes que, a base d’hòsties, no només ens obligaven a creure en Déu i la Mare de Déu, sinó que ens torturaven amb la por d’un infern molt semblant del que predicava Sant Vicent Ferrer fa un bon grapat de segles. Ens tenien acollonits perquè, si moríem, ho hauríem de fer sense pecat i, amb la salvació coneixeríem la verge Maria i Jesucrist, però, si moríem en pecat, seríem visitats per una legió de dimonis que vindria a recollir la nostra ànima. I xof!, a les calderes. I vivíem pendents de buscar un capellà que els dissabtes es conformara en una confessió sense massa preguntes i plena d’eufemismes: “He comés actes impurs.” 

Un dia, em vaig trobar un amic que acabava de confessar-se. Me’l vaig trobar resant en el carrer dalt d’un banquet de marbre de la porta d’una casa. “Que fas?”, li vaig preguntar. “És que el rector m’ha dit que me n’anara al banquet a resar la penitència”, em contestà. “Home, al banquet de dins l’església. No ací en el carrer... La colonització de la nostra consciència, però, no s’acabava en els actes religiosos i en la por que ens posaven damunt. Fins i tot, quan érem un poc lliures i jugàvem pel carrer, quan passava un capellà, que semblava una panderola amb tota la seua sotana que li tapava del coll a les cames, deixàvem de jugar i havíem d’anar besar-li la mà amb tot el fàstic que ens donava. Això sí que és colonització de consciències.


Està molt bé que el Consell diga que no tolerarà cap insubmissió catòlica davant de la llei de transsexualitat que ja és a les Corts, o que controlarà el material didàctic. El que s’hauria de controlar, amics Vicent Marzà i Miquel Soler, són les contractacions dels professors de l’escola concertada que paguem entre tots. Intenteu fer bones pràctiques en l’elecció de no sé quins alts càrrecs, que al meu criteri haurien de ser de confiança, i deixeu que uns treballadors que paguem entre tots siguen elegits trencant tots els criteris d’igualtat d’oportunitats. Amb quins criteris i quins barems es contracten els professors de la concertada? M’ho podríeu explicar? Si hi ha concert, si paguem tots, tots tenim dret a treballar-hi.

Levante, 9 de gener de 1917

dilluns, 2 de gener del 2017

La cuina de l'albufera





Com que el meu amic Emili Piera veu que estic en la campanya “regaleu llibres, per l’amor de Déu!”, em fa arribar a través del seu germà Juanjo la seua darrera joia: La cuina de l’albufera (i les marjals), Perifèric Edicions. Emili, acostumat al fangar i a les zones humides, es mou bé entre els fogons, en la vella cuina d’aquesta terra que és casa seua i nostra (i vostra, si us porteu bé). Una cuina que coneix des de menut de la mà de sa mare, de recórrer les “càbiles” i restaurants de la zona o, simplement, de qualsevol celebració dels amics que sempre troba un bon cuiner que sap fer una bona paella, un allipebre o.... 

Abans de llegir res, m’entretinc en les fotos i en trobe una en què estic acompanyat de Josep Blai, preparats per a menjar-nos un bon arròs en la muntanyeta dels Sants. Després, comence a llegir un Emili curiós per les arrels de les coses que ens mengem. Busca l’origen de la cuina que s’elabora en un paratge com l’Albufera i es cabussa en el com i en el perquè d’aquesta cuina tant de casa nostra. I, malgrat que diu que hi ha una cuina suficientment imprecisa per haver sigut fagocitada per la cuina valenciana general, ens demostra que qui busca troba les coses suficients per a fer un llibre que té el merit de la temeritat i l’obstinació. I no ho ha tingut massa difícil perquè l’Albufera és el nexe d’unió entre la mar i l’horta que són el nostre rebost: peixos, anguiles, aus, arrossos, verdures, fruites... Tenim de tot, com en les cases riques.

Emili, com a bon patriota del fangar, té la sensació que la paella valenciana −la de conill i pollastre−, el plat més universal i un dels més mistificats, es va originar en l’Albufera, “vull dir, en l’espai físic i cultural comprés entre València i Cullera, entre el Saler i Algemesí. Entre l’horta i els arrossars...” i, com no podria ser d’altra manera, aposta per Sueca com a pàtria immemorial de la paella i ciutat on continua celebrant-se el més antic Concurs Internacional. Per això, diu que paga la pena començar el llibre amb l’arròs, “ingredient de luxe, peça lluenta de les cuines aristocràtiques, remei medicinal, especialitat sarraïna, llepolia notable...” 


I passem a les receptes: Arròs melós allipebrat; Faves bullides −de cella negra, plat elemental, primitiu, deliciós, de llinatge impossible d’esbrinar; Brotxetes de La Camarga −amb carn de bou; Matelote d’anguiles a la manera de Setè −Setè és el poble del gran Georges Brassens, al Llenguadoc; Jambalaya d’arròs amb gambes de Savannah −interpretada pel cuiner i escriptor Abraham Garcia. Ja en els peixos: Mullador de llisa −per Rubén Ruiz; Ous de tenca i lletons −a la manera del Delta de l’Ebre. I moltes coses més: de plats, coques... que no dic, però sense oblidar-me de l’abellidor licor de taronja del meu amic Jordi Beltran que ja fa massa temps que no em regala.

Levante, 2 de gener de 2017