dilluns, 25 de novembre del 2013

Un son profund

. Es poden llegir els clàssics als disset anys? La resposta la dóna Enric Iborra en el seu llibre: Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal (Viena). “Els alumnes no haurien de tenir cap mena de restricció en les lectures, ni pel que fa a la temàtica, ni al tractament de la temàtica, ni a la dificultat, ni a res. Als disset anys un es pot encarar amb qualsevol llibre”. Molts hem començat a llegir de joves de manera desordenada i enteníem el que enteníem, fins que descobrírem que l’única manera de llegir bé és rellegir. Per rellegir, però, primer cal llegir, encara que fins a una certa edat –Josep Pla ho diu ben clar: haver passat la ratlla dels quaranta– no arribes a traure l’entrellat, a comprendre una mica la impressionant, grandiosa, simplicitat de moltes obres de la literatura universal. Iborra també ho té molt clar: “Això, però, no és cap argument per no llegir als dissets anys. Ben al contrari. Qualsevol llibre el podrem llegir, en principi, més endavant, però la lectura que no fem de joves és una oportunitat perduda”. I té raó. És important que llegim els clàssics, perquè ens hem d’implicar, el més aviat possible, en la transcendental conversa que va començar fa milers d’anys i que continuarà després de nosaltres. I que els joves, a partir de les veus que han parlat abans nostre, adquirisquen la pròpia per trobar algun sentit als grans interrogants que els homes ens hem plantejat des dels inicis de la civilització. El llibre d’Iborra converteix en possible un impossible: tractar un temari que inclou des de les literatures de l’antiguitat fins a la novel•la del segle XX, passant per la literatura medieval, el romanticisme i la novel•la realista, el simbolisme i el surrealisme... I ho fa construint un itinerari que es concentra en sis obres fonamentals: Edip rei, la Divina comèdia, Hamlet, Madame Bovary, Les Flors del mal i La metamorfosi. Un itinerari que fa possible que puguen interessar, als alumnes de batxillerat, uns autors tan importants de la literatura universal com són Sòfocles, Shakespeare, Flaubert, Baudelaire i Kafka. Això, sense renunciar a una panoràmica completa i fer un tast d’Homer, Virgili, Horaci, Boccaccio, Cervantes, Voltaire, Proust, Joyce,Thomas Mann... En definitiva un viatge que, en el cas d’Ulisses, culminà amb: “un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles, un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim”. Un viatge de retorn a la pàtria, cap a la maduresa física i espiritual, després de tantes aventures i coneixences. Bon viatge!. Levante, 25 de novembre de 2013

dilluns, 18 de novembre del 2013

T'estimo tant

Mentre veig Rafa Xambó per la tele llegint un comunicat als treballadors de Canal 9, el carter, que només truca una vegada, em porta un sobre que conté el seu últim treball, T’estimo tant, sobre dotze dels sonets de William Shakespeare, que han estat traslladats al català amb eficàcia, intel•ligència i sensibilitat per Txema Martínez que ha fet servir un llenguatge proper, sense rebaixar ni u bri el rigor de la mètrica i la rima. No sé què fer: si seguir mirant-me la tele o obrir el CD. I, evidentment, opte per la segona opció, sense tancar la tele, però llevant-li la veu. Ja me sé de memòria el discurs que toca quan s’han d’esmolar ben bé les eines. Segur que diu alguna cosa així com: “Hem viscut un colp d’Estat mediàtic. Una grandíssima irresponsabilitat per part del Govern...”. Tanque la tele i m’entretinc posant el CD a l’aparell de música que va com vol a casa meua. I sent una lletra que m’agrada molt més que la del míting: “És amb els ulls tancats que hi veig clar, després d’un dia veient coses tosques; quan dormo, al somni et poden contemplar, i com llums fosques són llum a les fosques”. Quan l’acabe de sentir i de llegir-me alguna cosa, pense que fins i tot en aquest treball podem veure la part reivindicativa de l’activista cantant a temps parcial que és Rafa Xambó, que ha fet un disc que és un cant lliure a l’amor homosexual, hetero i bisexual, que encara avui és una assignatura pendent malgrat els avenços en la legislació. Encara avui els sonets de Shakespeare són un instrument per a la reivindicació. Sembla que Shakespeare no tenia manies amb el gaudi de la carn i les seues paraules, cantades per Xambó, sonen com la reivindicació del dret al propi cos, a la llibertat sexual i el dret a estimar com cadascú vulga i a qui vulga. I, segons diuen els crítics, si escolteu el disc, s’hi trobareu amb el treball més madur i refinat del cantant d’Algemesí que, aquest viatge, és acompanyat pel pianista de jazz Salva Vázquez i pel violoncelista Matthieu Saglio que afegeixen un sabor musical de diferents orígens: cançó francesa o italiana, però també músiques americanes, sobretot, de jazz que fan de Shakespeare un “autor fresc, jove, aparentment espontani i genial fins i tot en les equivocacions, tan morals com poètiques”. Esmolem ben bé les eines, però aturem-nos una mica i tornem una altra vegada al Teatre Micalet, el dijou 28 de novembre a les 20, 30 hores a una actuació única. Levante, 18 de novembre de 2013

dilluns, 11 de novembre del 2013

Canal 9

Escric aquest article mentre mire un programa especial de televisió valenciana després del seu tancament. He d’advertir al lector que ja fa molt de temps que vaig decidir tancar el canal a casa meua. El sectarisme i la manipulació de la informació que transmetia em feia insuportable quedar-me una estona en qualsevol de les seues emissions. Ara contemple, atònit, el mateix dia del tancament, en què m’he decidit connectar-me al canal per veure què passa, que probablement s’hi respira, durant una única vesprada, més pluralitat i més bona informació que durant no sé quants anys de tant de fem informatiu. Totes les veus que eren impossibles de sentir els dies en què la programació era normal, de colp, apareixen com si s’haguera descobert la llibertat d’expressió. Escolte de fons la veu d’Ovidi Montllor i sent a l’alcalde de Morella utilitzar l’expressió País Valencià. Una expressió que segur que tenien prohibida els treballadors de la casa. Sentir a dir en Canal 9 que el president Alberto Fabra no dóna la cara és una notícia tan extraordinària i important com el seu tancament. Ho descriu molt clarament un representant d’Escola Valenciana: “Avui és el primer dia que em deixen parlar en aquesta casa”. No s’equivoqueu, però, no m’alegre del tancament de, malgrat tot, la nostra ràdio i televisió pública. Una ràdio i televisió que han tingut durant massa temps segrestades els mateixos de sempre i que, ara, com a solució al seu sectarisme, corrupció, mala gestió i incompetència, volen desmantellar. Ens volen desposseir dels únics mitjans de comunicació que ens queden en català al País Valencià. Uns mitjans que, malgrat tot, han fet una extraordinària faena de normalització lingüística i de vertebració del país. Durant aquest temps, hem gaudit d’un bon grapat de professionals, que amb els diccionaris en la mà i amb molt d’esforç, ens han pogut oferir programes infantils i esportius que han ajudat a normalitzar la llengua. Amb el tancament de la ràdio i televisió, la minorització de la llengua s’accentuarà de manera inevitable. Ara veig que Ximo Puig diu a través de la pantalla que, si és president de la Generalitat, es compromet a ressuscitar-la. Ja m’agradaria que els gestors polítics del país, en el futur, reconstruïren una televisió i una ràdio pública i decent en què es respirara la pluralitat i la llibertat que s’hi respira aquesta vesprada, la primera després de la decisió de tancar-la. Levante, 11 de novembre de 2013

dilluns, 4 de novembre del 2013

Un polític de l'idioma

Al CRAI de la Biblioteca de Lletres de la Universitat de Barcelona podeu trobar la Mostra bibliogràfica sobre Carles Salvador. Una mostra que coincideix en el centenari de la seua primera publicació, quan només tenia vint anys, que va ser una contalla que es va publicar a la revista fallera Foc i Flama (1913). Una contalla que seria l’inici d’una llarga trajectòria com a escriptor i lingüista: “Van rovellant-se els arbres dins l’aire tardoral”. El principi d’una biografia inesgotable al servei de la llengua: “Utilitzo la Poesia per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Si ningú no llegís els meus poemes també els escriuria amb la mateixa fruició d’ara. Els publico per exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma”. I ho va ser i de molta acció. Algú s’imagina quin seria l’estat del valencià sense el treball de Carles Salvador? Què haguera passat si, en 1932, no haguera adaptat les tesis fabrianes a la realitat lingüística valenciana i no haguera enllestit el Vocabulari ortogràfic i la seua Gramàtica Valenciana, publicada l’any 1951, i que diuen que és un dels llibres més editats en la història de les nostres publicacions. Què seria de la llengua actual si els principals escriptors i intel•lectuals de casa nostra no hagueren firmat les anomenades Normes de Castelló i no hagueren adoptat la normativa fabriana que Carles Salvador divulgà a través del setmanari el Camí? “Han soterrat la vella que feia mitja al raig de sol i el jove que collia roses vermelles al tany dels llavis pàl•lids. Oh, els mocadors de fil estampats!” Després de la derrota de la Guerra Civil, a partir dels anys 50 va reprendre els cursos de valencià de Lo Rap Penat per on van passar i aprendre molts personatges importants per a les lletres d’aquests país. “Comencen a refilar els flautins de les joves caderneres i les figues blanques torcen el coll entre el codony olorós el préssec de molla d’or i el raïm que s’acosta al cup”. I ens fem la pregunta de sempre: fins quan els escriptors valencians podran deixar de fer de polítics, de professors, de lingüistes, d’editors... i dedicar-se a la cosa que s’haurien de dedicar? Quan deixaran, els de sempre, de muntar històries absurdes per impedir que el valencià siga una llengua normal i de convivència? Una llengua que es puga fer sentir en tots els àmbits d’ús: “El cotó-en-pèl de les núvoles emmotlla les roques lluents de la muntanya calba. L’herba de les olives s’acurruca en feixos. L’espígol afila les llances en l’aire fresc. La perdiu que resta canta i riu com l’infant matiner que va escola”. Levante, 4 de novembre de 2013