dissabte, 4 de juny del 2011

Compromís




Francesc de Paula Burguera, en una entrevista un poc abans de les eleccions, va recordar la famosa frase de Joan Fuster: “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Burguera, però, hi afegia una segona part, ja no tan coneguda, en què Fuster matisava: “però aquest país és més de dretes que la mare que l’ha parit”. Les dues sentències vénen com l’anell al dit per a descriure què ha passat en les darreres eleccions autonòmiques: la dreta ha guanyat com estava previst i el nacionalisme ha donat la sorpresa emergint en el seu espai natural: a l’esquerra. Deixant totes les aventures centristes i equidistants, el nacionalisme ha tornat a entrar en les institucions per la mateixa porta en què havia entrat en les dues vegades anteriors: primer amb el PC i, després, amb Esquerra Unida. I, ara, amb els d’Iniciativa. La novetat d’ara és que la columna vertebral de la coalició ha estat el BLOC amb tota la seua infrastructura en les comarques i la seua important representació en els ajuntaments. Iniciativa també ha fet una aportació imprescindible: els ha donat l’accés a la Ciutat que era la clau per a trencar la barrera injusta del 5%. La frescor de Mònica Oltra i la veterania i el prestigi de Joan Ribó han sigut fonamentals per a connectar amb un sector urbà fins ara inaccessible. Els intents anteriors de connectar amb el blaverisme, els hem d’entendre com un error d’estratègia, com un fracàs. Els teòrics de les terceres vies no només han patit de pobresa d’idees i poc rigor intel·lectual, també d’una ceguesa considerable. El nacionalisme ha de tornar a les essències i mirar al nord que és l’únic camí possible per a salvar el país. Cal aprendre la lliçó: entre el PSOE i el PP no hi ha espai per a ningú. Només hi ha una colla de blavers que a l’hora de la veritat es casen amb la dreta i amb el seu victimisme anticatalanista. Això de les terceres vies era i és una manera de fer el ridícul, d’aigualir un producte esperançador que, a sobre, no es ven. El BLOC i Iniciativa s’haurien de refundar amb una nova marca que ja tenen: Compromís. I dedicar-se a ampliar l’espai en què ja són hegemònics, consolidant una alternativa nacionalista i d’esquerres que pot ser, en un futur, imprescindible. Si es dediquen a jugar al que s’ha jugat sempre, a la divisió i a buscar els purs i els impurs, frustraran, de nou, l’engruna d’esperança d’un país que té una realitat dramàtica.

Levante 30 de maig 2011

divendres, 27 de maig del 2011

Indignats







El jove de 93 anys, Stéphane Hessel, en escriure l’opuscle Indigneu-vos segurament no era conscient que aquest pamflet pobre d’idees, anava a convertir-se, gràcies a una típica maniobra editorial francesa, en supervendes, traduït a una trentena d’idiomes i un dels referents de la darrera revolta de les noves generacions. Aquest venerable diplomàtic de carrera, heroi de la Resistència francesa i que es va escapar de l’horror de diversos camps de concentració nazis, no s’ha instal·lat en la comoditat del benestar d’una jubilació daurada i ha sabut reconéixer les injustícies que han arrelat en la societat europea del benestar com a conseqüència de la crisi econòmica i dels abusos dels poderosos. Encara conserva la sensibilitat i les ganes de cridar a la revolta, perquè entén que la indignació és una forma útil de fer arribar als governants un missatge que els faça reflexionar. El seu pamflet és com la mateixa revolta, una crida, una protesta que vol remoure consciències, però que no aporta cap tipus de solució. I aquest és el problema, l’única objecció d’aquest magnífic pamflet.
Però si la revolta sorgeix amb un crit unànime contra la manera en què es vol resoldre la crisi i la impunitat en què es mouen molts dels seus causants, és perquè els partits polítics no han complit el paper que tenen d’articular les inquietuds socials i l’acció política. Les seues campanyes nyigui-nyogui i sense idees han obert el camí de la indignació. Els partits s’han quedat descol·locats i desorientats davant uns col·lectius com Democràcia Real Ja i el Moviment 15 de Maig. Alguna cosa hauran d’estudiar i de cavil·lar, sobretot, els de l’esquerra si volen mantenir una credibilitat que va perdent-se conforme s’han anat abandonant les velles utopies. Alguna pregunta s’hauran de fer davant les injustícies d’un sistema del qual ja només aspiren a ser gestors. Es tracta d’una vella pregunta i molt fàcil: Què fer? La resposta ja és molt més complicada, però necessària. Una resposta que no hauria d’estar pensada en descompondre una revolta on es barregen ingredients molt variats, sinó en resoldre els problemes que l’han feta sorgir, que són tan reals com la ineficàcia de les velles i arcaiques maquinàries dels partits per a resoldre’ls.

Levante 23 de maig de 2011)

dimarts, 17 de maig del 2011

En el míting






No m’agrada el sabor amarg de la derrota i m’allunye tot el que puc de la campanya de les eleccions autonòmiques. Borre tots els correus electrònics i del Facebook que volen que m’indigne més encara del que estic i evite els telenotícies, les tertúlies i els articles que parlen de les eleccions. Passe dels alcaldes i alcaldesses que s’avergonyeixen de parlar la llengua en què escric ara. Són producte d’una ignorància que no hem sabut neutralitzar. Tinc el vot ja decidit i no em dóna la gana començar a pair d’antuvi una desfeta anunciada. Evite mirar el cel per si veig dos corbs, que són senyal d’un bon auguri, i em donen falses esperances. I no tinc forces per rebel·lar-me contra una realitat tan tossuda. Com deia el poeta: “tenim a penes el que tenim i prou, l’espai concret d’història que ens pertoca i un minúscul territori per viure-la.” I ens haurem de conformar a viure en aquest espai d’història on el tsunami popular guanya totes les enquestes i segurament les eleccions. Em refugie en la sèrie americana Els soprano i trobe en les peripècies del protagonista, Tony Soprano, un mafiós que dirigeix una organització criminal, més distracció que en les aventures de cotxes, vestimenta, jutjats... d’algunes persones que ens representen en les més elevades institucions i que, sense poder-ho evitar, quan em descuide, guaiten el cap per les meues pantalles.
Només assistisc als mítings dels meus alcaldes que, segurament, gaudiran d’un bon resultats als seus pobles, però què, els seus respectius partits, pateixen els mals auguris dels oracles en les eleccions autonòmiques. Admire la seua capacitat de rebel·lar-se. No volen que aquesta siga l’hora de l’òliba ni dels seus terribles vaticinis. I encara tenen ganes i il·lusió en voler gestionar una realitat que cada dia que passa és més agra. Escolte els seus parlaments realistes de persones que xafen la dura terra: no hi ha un duro! Al mateix temps, el seu pragmatisme em recorda la frase del vell anarquista: “Si per conseguir l’impossible, deixem de lluitar per les coses possibles, farem l’imbècil, o el ridícul”. I me’n torne a casa amb la convicció que no he perdut el temps i que he fet pinya per una noble causa. Ara bé, seguiré entretenint-me en la literatura popular d’ Els soprano.

Levante (16 de maig 2011)

dimarts, 10 de maig del 2011

La vida com a tema

Amigues i amics,

Us convide a llegir la presentació que va fer del meu llibre Columnes de paper el meu amic Jordi Boladeras a les tertulies de ca Fuster






L’escenari és la terrassa d’un bar a Ciutat de Mallorca. Els actors són un jove valencià de la Ribera Baixa, concretament de Fortaleny, i un altre, català, de Barcelona capital. Tenen uns 23 anys i som a uns sis de la mort del dictador. És l’any de l’esperpent del “Todo el mundo al suelo”, interpretat per Tejero, i arreu es respira transició. Els dos universitaris just llicenciats —el valencià en història i el català en dret—, discuteixen vivament i encesa sobre si en el País Valencià, durant el segle XIX, hi va haver una autèntica revolució burgesa. Les cites de Joan Fuster, Pierre Vilar, Ernest Lluch i d’altres eminències se succeeixen en boca dels joves universitaris que defensen posicions contraposades. Qui ara parla —llavors un trist estudiant de filologia—, se’n fa creus que, en lloc de seguir visualment el compàs de la minifaldilla de la valquíria de torn que passava per allí, els dos llicenciats prefereixin desautoritzar-se mútuament i quasi increpar-se en nom de la Història en majúscula. En un moment donat en què el català fa gala, amb un cert dogmatisme, de tenir la veritat absoluta, el valencià dimiteix de continuar amb els arguments racionals i passa a l’acció: “Xe, saps què et dic, que te’n vages a fer la mà!”, i alçant-se de la cadira, fent bossa amb la mà, s’agarra una altra bossa, la dels testicles, i li fa, al novell lletrat, traient-li la llengua: “brrrrr”. El jove Salvador Vendrell Grau m’acabava de convèncer a mi, un català del Baix Llobregat, de la seva autoritat, i ell ni ho sabia ni s’ho imaginava: els seus arguments sumaven teoria i pràctica; eren erudits, però també vitals i sanguinis. I jo, a banda de sospirar per l’enèsima minifaldilla que desapareixia per la cantonada, confirmava, un cop més, que els arguments sempre se sostenen millor quan són fàcilment explicables i traduïbles en vida; és a dir, en gestos de debò francs i transparents.
Avui, trenta anys després d’aquesta anècdota, no us podeu imaginar com em fa de feliç de ser aquí, a Sueca, en aquesta ja històrica casa de Joan Fuster, reconvertida en far i motor públic de cultura, convidat per les Tertúlies de ca Fuster, la Regidoria de Cultura i l’Ajuntament de Sueca, i acompanyat de l’autor, del regidor de cultura Josep Navarro, de l’alcalde Baldo i de tots vosaltres. Gràcies!
I si em fa tan feliç és perquè, més enllà de la ja llarga amistat mantinguda amb el Voro, la Xelo i les entranyables famílies que s’hi engranen, llegint les Columnes de paper que avui presentem he percebut al costat meu, amb mi, el jove universitari lúcid, irònic, bon amic i enamorat del país que va protagonitzar l’anècdota referida, però també a l’home, al pare, a l’escriptor i al professor que, mitjançant una columna a la setmana, ens anima a acompanyar-lo amb una de les seves grans qualitats com a animal que llegeix i escriu: la del do de l’hospitalitat intel·lectual.
Però anem a pams i comencem a parlar del llibre, encapçalat per un pròleg excel·lent del filòsof, i també professor i escriptor suecà, Xavier Serra, el qual ens proporciona les eines justes i precises per endinsar-nos tant en la dissecció com en la interpretació de l’obra ―amb paraules seves, “una mena de dietari públic, obert a les suggestions dels moment”―, emmarcant-lo, és clar, en la nostra tradició literària.
Lligant amb aquesta definició del llibre com a “dietari”, un altre escriptor suecà que també apareix per mèrits propis en les Columnes de paper és Manuel Baixauli, el qual, al començament de la seva novel·la L’home manuscrit escriu: “El dietari, la forma menys postissa d’escriptura. I en primera persona; res de màscares, res de “qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència...” Romanços! Tot el que un escriu és suc biogràfic, legítima revenja, crit metoditzat”.
Doncs això: sense oblidar aquest concepte de “dietari” i inserits de ple dins la nostra tradició literària, permeteu-me ressaltar una dada que, al seu torn, igual que una santíssima trinitat, n’esdevé tres. ¿Voleu saber quins són justament els tres autors més citats al llarg de tot el llibre? Doncs en el punt més alt del pòdium trobem Josep Pla, amb set aparicions, i resten en segona posició, empatats amb cinc aparicions, Ausiàs March i Joan Fuster. El poeta medieval (que Voro coneix tan bé i que ha ajudat a divulgar amb la biografia il·lustrada Ausiàs March, el poeta i el seu temps) i dos escriptorassos, Pla i Fuster, que recorren de cap a cap el segle XX amb una obra ben diferent entre si, però, al mateix temps, continent de certs tics i tocs d’humanisme intel·lectual que, salvant les diferències ideològiques que els separaven, els poden a arribar a emparentar. Part de l’obra d’aquests dos homenots troba en el “dietarisme” el suc biogràfic, la legítima revenja i el crit metoditzat que ens deia Baixauli... Potser és per això que el nostre autor també els col·loca en un lloc d’honor en l’altar de preferències de la seva biblioteca.
Deixeu-me dir també que em permeto la llibertat de considerar aquest llibre com a unitat, si bé, estrictament parlant, es tracta d’una unitat parcial, a la qual, si l’autor continua publicant les seves columnes a Levante, caldrà afegir nous volums. Posats en la pell de futurs exegetes, idealment seria la suma integral de columnes de paper (disposades i estudiades de manera cronològica), la que ens aportaria la visió completa del conjunt del retaule.
El llibre es divideix en tres parts:
- L’animal que guisa: l’autor amb relació a la cultura i especialment amb els llibres;
- Per haver d’amor vida: l’autor amb relació a la vida de cada dia, també des de l’aspecte politicosocial;
- i Punts cardinals: l’autor amb relació als viatges, trajectes i excursions que ha fet.

La lectura de qualsevol columna de diari en el seu context original sol estar marcada, òbviament, per la manera de llegir de cadascú; però a causa del ritme de vida actual, la immensa majoria les llegim amb un plus de pressa o d’urgència. En canvi, aquestes Columnes de paper, editades en la còmoda safata d’un llibre, ens conviden a assaborir-les d’una manera més pausada i tranquil·la; la qual cosa, a més, ens proporciona la participació intel·lectual en una itinerància vital que és la d’una biografia amb noms i cognoms: la de Salvador Vendrell Grau. D’aquesta manera, som novament a l’origen del “dietari públic” que consignava Xavier Serra.
Abans he dit que una de les grans qualitats de l’autor com a animal que llegeix i escriu —del Voro com a ‘animal que guisa’ podria tenir els meus dubtes— és la del do de l’hospitalitat intel·lectual. Amb això vull dir que el seu estil és volgudament i expressament planer i d’aparença senzilla, fins i tot gosaria dir de construcció col·loquial, la qual cosa l’emparenta novament amb Josep Pla. Fixem-nos en què deia Joan Fuster de l’estil de l’autor empordanès: “D’entrada, vol ser conseqüent amb la decisió de ‘fer-se entendre amb les menys paraules possibles’, però, especialment, vol evitar l’encarcarament o l’ampul·lositat verbals”. El mateix Voro, en una columna titulada precisament “L’estil”, cita Pla: “La veritat (o el que em sembla que ho és) només es pot formular amb mots familiars”, i li dóna la raó: “si tractàrem de formular la veritat amb mots rebuscats, faríem riure”. Fil per randa, podem aplicar aquests conceptes al to i a l’estil del Voro.
Recordo una conversa en què parlàvem ell i jo, simplificant, del secret de l’escriptura literària. Dèiem que un adjectiu sucós, que fes diana en el cervell del lector, era més productiu, literàriament parlant, que un adjectiu precís però adotzenat. Em va venir al cap un fragment de Josep Pla que és tota una lliçó d’adjectivació sucosa. Us el conto: “Les pedres venerables de color “X” de la vella Roma”. ¿Com adjectivaríeu el color de les pedres venerables de Roma? ¿De color... grogós, polsós, torrat, ocre...? Pla escriu: “Les pedres venerables de color de pollastre rostit de la vella Roma”, i ens deixa amb un pam de nas. Sempre més que aneu a Roma veureu tant les pedres venerables com el color de la façana de moltes cases i edificis romans “de color de pollastre rostit”, una adjectivació sucosa i meravellosament exacta gràcies justament a la inexactitud de la gradació colorística d’una cosa tan mediterrània com la pell i la carn d’un pollastre rostit.
A la columna titulada “Granotes”, Voro diu: “No m’hauria imaginat mai que enyorara les granotes que raucaven entre el fang dels camps d’arròs. Recorde que era un soroll “X” que m’acompanyava en les llargues passejades que féiem pels camins estrelats de la marjal”. ¿Com adjectivaríeu el soroll que acompanyava aquest senyor en les llargues passejades pels camins de la marjal? ¿De soroll... greu, estival, alegre, sincopat, monòton...? L’autor escriu: “Recorde que era un soroll del color de la nit que m’acompanyava en les llargues passejades que féiem pels camins estrelats de la marjal”. En aquest cas, Voro opta per una doble voluntat adjectivadora: sinestèsica, lligant el sentit de l’oïda amb el de la vista; i poètica, amb l’ús de la paraula nit: “soroll del color de la nit”. I és que, en el fons, tots ho sabem, Voro és un romàntic. Però la cosa no s’acaba aquí perquè, com sol passar en moltes de les columnes del Voro, haurà d’aparèixer el jove que s’agarra la bossa dels testicles per provocar la reacció del personal. I després de l’elegia a les granotes i al seu raucar, després del primer punt i a part d’aquesta columna, evocarà, tan poètic ell, amb un senyal d’admiració: “ I com eren de bones fregidetes amb ceba i tomaca!”.
I això ens planta de cop i volta davant d’un altre tret característic i evident, marca de la casa, de l’estil del Voro: l’humor.
Arran de la publicació del meu primer llibre de poesia, la poeta Susanna Rafart va escriure al diari Avui: “En el to, Boladeras persegueix una ironia no exempta de l’estoïcisme que comporta l’edat, però també l’humor més obert i intranscendent de la broma feta a l’amic”. En una erupció d’egocentrisme, vaig recordar aquestes breus línies quan vaig llegir en el pròleg de Serra: “Sens dubte, l’estil antipedantesc i l’humor bonhomiós de les ‘Columnes’ reforcen aquesta impressió de naturalitat i de confort cultural”. I poques línies més enllà: “la crítica social i política, que en Fuster agafava sovint un to crispat i polèmic, en els escrits de Vendrell acostuma a derivar cap a la ironia no exempta d’humor”.
En la columna adreçada a Joan Ramon Borràs i a la seva traducció d’El sopar dels idiotes, Voro dedica al seu bon amic unes paraules que jo de seguida vaig pensar que servien per ser-li aplicades a ell mateix: admeteu-me que alteri la columna original, que substitueixi el nom de Borràs pel de Vendrell i veureu què passa:
[Pàg. 45. Canvio les dades de J. R. Borràs per les del Voro]

En una altra columna, la titulada “Espill trucat”, l’autor hi torna: “Poca broma! L’humor és una cosa seriosa: implica una tergiversació conscient de les coses autèntiques. Cal primer confeccionar una escala de valors i considerar la realitat a partir d’una percepció desenfocada de les coses”. Tot i que hi parla de la idea stendhaliana de l’espill i de l’obra de Ferran Torrent, a mi, en aquesta columna, em va fer pensar en la teoria de Valle-Inclán de l’esperpent: “Los héroes clásicos reflejados en los espejos cóncavos dan el Esperpento. El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemáticamente deformada”, o “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. Frases que, davant la crisi econòmica i de valors ideològics actual, no deixen de tenir la seva vigència.
I si, arran d’aquest últim comentari, em deixo arrossegar al terreny de la política, quina meravella la columna dedicada a “El collar de la paloma”, datada el 30 de novembre de 2009, que, tot i aparèixer en l’apartat dedicat a la cultura i als llibres, cita uns versos del poeta arabigoandalusí Ibn Hazm, arran de la crema dels seus llibres i papers: “Deixeu de prendre foc a pergamins i papers, i mostreu la vostra ciència perquè es veja qui sap”, que avui, més de mil anys després, pot ser llegit com a “Deixeu de prohibir els senyals de televisió, i mostreu la vostra ciència perquè es veja qui sap”.
També la crítica social i els comentaris més polítics de Voro estan tenyits d’allò que he anomenat abans “el do de l’hospitalitat intel·lectual”. No s’està de dir allò que pensa i amb la contundència que calgui. Tanmateix, el seu humanisme dialogant i obert, hereu tant de la branca Montaigne com de la branca Rabelais, li impedeix d’obcecar-se en posicions tancades ni de creure en cap mena d’integrisme dogmàtic.
Cal dir que, com a professor de secundària que és, més enllà de la preocupació expressada pels temes educatius i d’ensenyament, i per la responsabilitat que envers els diversos actors de la comunitat educativa se’n deriva, les Columnes de paper estan plasmades també amb una clara voluntat didàctica. El Voro s’explica perquè tothom l’entengui i, en l’esforç, serveix el tema o la notícia abordats en porcions còmodament digeribles. Sap molt bé, coneixent des de dintre el pa que s’hi dóna en el procés d’aprenentatge, que no hi ha res com menjar poc i pair bé.
Voro sempre ha tingut una capacitat de fabulació que podríem qualificar de “quotidiana”. No és que inventi històries, sinó que anant al seu costat tot esdevé una mica història. De fet, aquesta és una qualitat d’artista: extreure de la realitat que ens envolta una nova dimensió que es pinta, s’esculpeix, es compon, s’escriu, s’interpreta, etc. Dic això perquè quan vaig llegir la columna “El jardí”, em van assaltar moltes ganes de riure. Igual que, en altres moments del llibre, em trobava amb un discurs que ja li havia sentit interpretar al llarg dels anys de la nostra coneixença. Recordo quan, fa trenta anys, amb veu compungida o de sincera preocupació, m’explicava que, acabada la carrera universitària, si no trobava feina, es veuria obligat a fer de llaurador, com son pare... Evidentment, a mi se m’escapava el riure per sota el nas. Encara no havia buscat ni la primera feina, havia complert els objectius acadèmics que s’havia marcat amb notes brillants, preparava oposicions, i ja invocava el sentiment tràgic de la vida: ai, pobre Voro, estava condemnat a ser ‘llauraor’ com son pare, a vinclar-se de genollons damunt el terròs, de la matinada fins a la vesprà, sense discriminar caps de setmana ni festius. Només li hauria faltat una llagrimeta i jo l’hauria abraçat amb tendresa: quasi me’l creia. Sortia el Voro fabulós, és a dir, altament exagerat; un Voro francament divertit que, quan vol, juga conscientment a caricaturitzar-se a si mateix (ei, res a veure amb el Mourinho, eh!, no em confongueu).
Escolteu i no rigueu, eh! No fos que feríssim la sensibilitat de l’artista.
[Pàg. 107. Llegeixo sencera la columna “El jardí” exagerant les tintes amb comicitat]

Pel que fa a una certa reivindicació de la vida tranquil·la de poble i del món rural que constatem en les columnes del Voro, que ningú no ho mal interpreti. Darrere no hi ha ni una idealització ni la voluntat de retornar a l’estadi del bon salvatge o a formes de vida més o menys ancestrals. L’autor, a la salvat-papasseitana manera, vol una casa que la mar la vegi, que uns arbres amb fruit li festegin, però també necessita que es guaiti ciutat des de la finestra i que se sentin els clams de guerra o de festa. Per què? Doncs per ser-hi tot prest si arriba una gesta (o hi ha una victòria sonada del Barça!).
Si existís un ruralòmetre periodisticoliterari, constataríem que el Voro es manté en una temperatura força agradable, equidistant tant de la cosa tel·lúrica del ruralisme com de la cosa espúria de l’urbanita impenitent.
No vull acabar aquesta anàrquica presentació sense dir el que sé que el Voro no dirà per discreció i per vergonya. Jo, de discreció en tinc, però de vergonya no gaire, per no dir gens.
A banda de la qualitat literària i intel·lectual del llibre que tenim a les mans, el Voro és una bellíssima persona, gran amic dels seus amics, comprensiu, obert, tolerant... En la columna titulada “London” fa una afirmació afortunada i transparent, i es queda tan ample: “en ma casa manen les dones”.
Jo al Voro l’estimo molt; per això m’alegro i celebro que, en sa casa, igual que en la meva, manin les dones... però, sobretot, que mani la Xelo, que és qui, posats a manar, ho fa millor. I als fets em remeto: mireu si el xicon no fa bona cara i està ben lluent!
Finalment, pensant en aquestes Columnes de paper i en el Voro, remataré la faena posant títol a aquesta presentació: “La vida com a tema”, epígraf que manllevo d’un dels apartats que Joan Fuster va dedicar a Josep Pla en el seu llibre Literatura catalana contemporània. I és que, vinguem d’on vinguem, a la Biblioteca Casa-Museu Joan Fuster de Sueca sempre som a casa.


Jordi Boladeras Sancho

Sant Vicenç dels Horts, 6 de maig de 2011

dijous, 28 d’abril del 2011

La matraca



Crec recordar que l’altre dia el Sant Pare es queixava que els cristians no vivien autènticament la religió. Té tota la raó del món aquest representant de Déu en la terra, perquè la Setmana Santa que representa el desenllaç, el moment culminant del nou testament, sembla que s’ha quedat com un ritual que té més a veure amb el folklore, amb les ganes de festa i de disfressar-se del personal que amb l’autèntica fe. No pretenc fer cap tesi doctoral ni cap tractat de sociologia, però la gent que conec que es col·loca una vesta i participa de les processons de Setmana Santa, són els mateixos que els agrada exhibir-se i desfilar vestits de fallers. Fins i tot, dubte que sàpien quin passatge del Nou Testament és el que representen les imatges de l’anda que suporten sobre els seus muscles. Res a veure amb la devoció en què Llorente va escriure: “Quant bé resplandien en andes llustroses/ la Verge divina o el Sant titular”. Aquests que us dic només que volen passejar-se pels carrers repartint caramels. Trobe molt més sa i menys hipòcrita això que fan molts joves: es boten la Setmana Santa i van directament a la Pasqua. Passen, sense saber-ho, dels dies de Passió. El dimecres passat, encara no havien acabat les classes i ja estaven tots en els supermercats comprant beguda i queviures per desaparéixer de casa i passar uns dies amb els amics en un apartament de la mar o de la muntanya. Potser el nom de les “andes” només els sone a través de l’explicació d’un professor sobre els versos d’Ausiàs March: “A tal delit los pechs no troben anda”.

Res a veure amb el silenci obligatori que havíem de passar nosaltres en la nostra joventut. Només la música clàssica a les ràdios i el so de les matraques en els carrers trencava aquell silenci obligat. Recorde encara com em sentia quan feia sonar aquell instrument de percussió que produïa un soroll sec i repetit. Tampoc no era fe: era por. La por que tenia clavada al cos, perquè sí que sabia que representava tota aquella història i que el so que feien aquelles fustes substituïa el so de les campanes Dijous i Divendres Sant: “Els escolans toquen matraques en lloc de campanes”. Com que no sóc polític i no he d’anar a les processons, no sé si encara fan sonar aquests instruments. Sonen encara les matraques?
(Levante, 24 d'abril de 2011)

dimarts, 19 d’abril del 2011

La fira del llibre






Em fan anar, sense massa ganes, a la Capital del Regne. Darrerament només vinc a les manifestacions. Ho faig sense entusiasme, però ho aprofite per passejar-me pel mig dels carrers de la ciutat sense que els cotxes m’impedisquen que m’ature ací i allà per saludar i fer-la petar amb els amics de sempre. Sempre te’n conten una de nova d’aquell o de l’altre. Mira, una manera com una altra d’eixir de casa, de la tranquil·litat del poble i de deixar els llibres i els papers que t’absorbeixen els dies. Aquest viatge em fan anar a la Fira del llibre. Els editors són molt bona gent que es dediquen a una causa ben noble com és publicar les nostres parides. Com que cal ser agraïts i la companyia que m’ofereixen és bona, em deixe convéncer i vaig a signar llibres. Em resulta estrany sentir el meu nom per la megafonia. L’amic que m’acompanya es fa un tip de riure i em diu: “Encara que avui no vinguen a comprar, aquesta nit somiaran el teu nom i el teu llibre i demà vindran corrents a comprar-lo”. Encara no ha acabat de dir això i s’acosta un capellà, amb sotana i tot, i compra el seu llibre. No havíem quedat que vindrien a comprar el meu? Estem en la llibreria de Sento, un llibreter de Torrent que em diuen que està entusiasmat amb el seu ofici. No me’l poden presentar perquè avui no ha vingut: està en campanya electoral. Però el fill ens tracta molt bé. Ens porta un parell de gintònics, perquè no perdem el bon humor. Una dona major amb el seu nét ens trenca la rutina i tots els esquemes. El xiquet demana un llibre que diu que les planes fan olor. La llibretera no sap de què parla, però li n’ensenya uns quants. El xiquet els obri i sense mirar el títol ni els dibuixos passa les planes ensumant-los. Finalment es decideix per un i la dona el paga amb un canut ple de monedes de cinquanta cèntims. Ens quedem bocabadats i, per seguir amb la màgia, decidim visitar la caseta on està Emili Piera signant “El camí de les estrelles” i li fem enveja, perquè a ell no li han portat el gintònic. De totes maneres, Emili, no perd mai l’entusiasme i ens conta un parell d’anècdotes dignes del nivell que té com a narrador. El deixem estar perquè té molta faena i, després de saludar un quants amics més, ens en tornem a la tranquil·litat del poble. Demà més...

(Levante 18,d'abril de 2011)

dilluns, 11 d’abril del 2011

Biografies parcials 2


Després de llegir Biografies parcials 2 (Afers) de Xavier Serra que porta com a subtítol Nascuts després de la guerra, la primera impressió que tinc és que em trobe davant d'una manera molt efectiva i personal d'encarar el gènere de la biografia, del retrat. Evidentment que té antecedents, però no hem de buscar-los en la literatura memorialística i enyoradissa tan de moda ara, ni en el gènere de l'entrevista llarga a personatges d'una certa rellevància que conreen alguns dels nostres escriptors. Per trobar els seus referents hem d'anar una mica més lluny, cal escorcollar entre les pàgines dels Homenots de Josep Pla, però també en les excel·lents Memòries de Josep Maria de Sagarra o en Tots els camins duen a Roma de Gaziel.
Sí, Serra coneix detalladament aquesta literatura i es nota en els seus escrits. La seua manera d'escriure, el seu estil, però, no beu únicament d'ells. També hi podem trobar, entre altres, la influència de Joan Fuster en la manera de raonar, d'adjectivar... Tot plegat conforma un estil molt propi i personal. En les biografies de Serra hi ha una única veu que conta la història i és la de l'autor que s'expressa amb el seu estil i que l'imposa als seus personatges fent literatura. I, així, a través de la literatura, coneixem els personatges biografiats, que en aquest cas són: Doro Balaguer, Josep Antoni Comes, Pere Maria Orts, Josep Iborra, Germà Colón i Vicent Rosselló. Amb ells obtenim informació de primera mà d'aspectes fonamentals de la nostra història, de la guerra, de la postguerra i de la transició a casa nostra. A través dels retrats anem trobant peces d'un trencaclosques: la visió dels vençuts, la de la resistència, l'escepticisme dels qui en un primer moment apostaren pels guanyadors i acabaren distanciant-se´n, l'ensenyament durant la guerra i la postguerra, la concepció de l'art i la literatura, el paper que jugaren durant la transició tant el partit comunista com l'església oficial i no oficial...
Assistim també a la transformació d´un paisatge amb oliveres, garrofers, ametlers, figues i raïm convertit en un amuntegament de ciment despersonalitzat per una l'explotació turística salvatge... Unint totes les peces reconstruïm el nostre microcosmos més immediat.


Salvador Vendrell
Levante-EMV (11-IV-2011)

divendres, 18 de març del 2011

Els fills dels aqueus

La col·lecció Bernat Metge va fer una tasca fonamental en la traducció dels clàssics. La seua actuació ha estat imprescindible per alguns que ens mantenim cabudets en voler gaudir d’una llengua totalment normalitzada. Gràcies a aquesta tasca podem llegir: “Arribaren plegats a la tenda i les naus dels mirmidons i van trobar Aquil·leu amb el so harmoniós d’una lira, bella i artitzada, que dalt tenia un claviller de plata; se l’havia enduta com a part del botí quan va arrasar la ciutat d’Ecció”. A través de la literatura i de la bellesa de la música que escoltaria Aquil·leu, nosaltres, pobres lectors mortals, podem constatar que, des dels nostres remots orígens, els tambors de guerra han estat presents permanentment. I la Bernat Metge, amb més de 370 volums, ens subministra un material sense el qual no podrien identificar les nostres arrels i burxar en el botí literari de les ciutats arrasades.

Barcelonesa d’edicions està intentant tapar un altre dels forats que teníem: la publicació de materials d’estudi i de treball. Per això vaig assistir a la presentació de la traducció d’Harold Roig d’un llibre fonamental de John Burnet, L’aurora de la filosofia grega, que es feia a les Tertúlies de ca Fuster a Sueca. Un llibre que és una “narració” del naixement d’una cosmologia “científica” que faria dels pensadors, que Burnet no volia anomenar pre-socràtics, els pares de la ciència europea: “El meu desig ha estat mostrar que una cosa nova vingué al món amb els primers mestres jonis”. Mestres que van obrir el camí que Europa sempre ha seguit i que ens porta a definir la ciència com “el pensar sobre el món a la manera grega”. Vaig tindre el gust de xarrar i fer-me alguna copa amb els professors Josep Montserrat i Jordi Sales, que van fer una presentació molt interessant i amena d’aquest text tan influent en la primera meitat del segle XX en llengua anglesa. Però jo em vaig quedar amb un parell de frases del professor Jordi Sales que no tenen res a veure amb el llibre. Va dir insistentment que calia reflexionar sobre la violència a Europa. “Ah, home cec! ¿Et penses de veres que els fills dels aqueus són tan poc aguerrits i tan covards com dius?”. I que el millor argument contra l’escepticisme és la tafaneria.

(Levante, 14 de març de 2011)

dimarts, 8 de març del 2011

D’Algemesí a Glasgow





Hi ha cançons que no saps per què, però se’t queden gravades en el cervell i no fas més que repetir-les de manera inconscient i persistent: “arbres del nord que acompanyen les hores”. Això m’ha passat, aquesta vegada, amb Glasgow, la primera cançó del darrer treball Andanes de Rafa Xambó: “núvols i pluja incessant com un sostre de marbre”. Des que em va regalar el CD, el dia de la Trobada d’escriptors de la Ribera, que no ha parat de sonar en el meu cotxe i en el meu cervell: “llàgrimes d’un planeta que es mor”... M’agrada assistir cada any a l’encontre d’escriptors perquè, a banda de retrobar-me amb els vells amics, sempre m’enduc algun bon regal. “Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure”. Enguany ha estat el CD de Rafa i el llibre d’Enric Lluc, Després del silenci (Onada), que tan amablement m’ha donat la seua dona.

Em vaig acostar a la trobada acompanyat per Francesc Vera i pel jove filòsof Xavier Serra. Amb aquesta companyia es pot anar a la fi del món, però la nostra destinació, ara, era més casolana, al costat de casa, Algemesí. Enric Ramiro i Enric Lluc, que s’han encarregat enguany de l’organització de la festa, han estat molt a l’altura de les circumstàncies i aparquem el cotxe en un lloc que ens havíem preparat. Després d’assistir a l’església, on no escoltarem les paraules del senyor rector, sinó les erudites explicacions de Josep A. Domingo sobre el retaule major, manierista i tenebrista, de F. Ribalta, Xavier i jo ens perdem la foto amb els de la Muixeranga, perquè fem fugina a la visió d’un vídeo per a la UNESCO sobre la processó d’Algemesí. Som iconoclastes, ja ho sé. “Vaig carregat de no res, mentre els ulls em festegen”. Ell esmorza i jo em faig un rebentat d’anís. Evidentment, no fem tard al dinar de germanor, que és quan Josep Lozano llig cada any les obres publicades pel personal i ens intercanviem els obsequis oficials. Tampoc no ens perdem el gintònic d’un petit comitè en una terrassa: “sóc un racó d’un celler per si vols beure amb mi”. Allí, a la fresca, els majors rememorem velles batalles i Manolo Baixauli ens conta que està llegint La guerra i la pau, de Tolstoi. “Venen ocells africans a estiuar a la fresca, m’imagine que t’han vist vora mar” . Després, tornem a casa i “me’n vaig cap endins, cercant la solitud, amb una altra cançó...
(Levante 21 de febrer 2011)

dissabte, 8 de gener del 2011

Bon Any







Enguany els retalls en les estrenes en forma de paga extraordinària han deixat el personal acovardit. Et trobes qualsevol conegut pel carrer i, com a “Bon Nadal” o “Bon any”, t’amolla un discurs catastrofista i pessimista. “És com si fórem xiquets que hem abusat tant de tot, que ens pensàvem que ací tot el món lligava els gossos amb llonganisses. Per això, els reis d’Orient han decidit regalar-nos el carbó que ens mereixem”, em diu. I continua: “Set-cents euros menys que l’any passat i molta més faena. El treball que faig jo el fèiem entre tres i encara gràcies que sóc jo el que no han despatxat i calladet per si ara em toca a mi. De vagues generals, res de res. Feu-les els funcionaris que sou els que podeu. El problema, però, és que encara no he sentit cap sabut anunciant bons presagis per al 2011 que encetem. Ningú no pensa que puga passar alguna cosa que faça canviar aquesta marxa fatal que portem en tots els aspectes. I damunt volen que mirem com a enemic una cosa que se’n diu els mercats, que són com si foren cometes: presagis de grans dissorts. Damunt, el president Zapatero, en una declaració que potser intente justificar les mesures, que tanta gràcia fan als mercats i tan poca a nosaltres, diu que encara falten cinc anys perquè comencem a albirar l’eixida del pou on ens ha portat aquesta absurda manera de viure. Jo no sé tant per a saber si les mesures o retallades que està adoptant el Govern de Madrid són inevitables o útils per a la recuperació. I tampoc no vull entrar en la demagògia d’esmentar tantes coses que han costat molts diners i que sí que considere evitables i inútils. El que sé és que ho pagarem tot sempre els mateixos. I com que es tracta del govern de l’altiplà i els d’ací diuen que la culpa la té Zapatero em permetré, per una vegada i única, citar Ortega: “ Que no sabem el que ens passa: això és precisament, el que ens passa”. És clar: el nostre problema és la incertesa.” No vaig interrompre en cap moment el discurs del meu conegut. Intentava memoritzar-lo per a fer aquesta columna, però, quan acabà, no vaig poder evitar desitjar-li bon any.

Levante 3 de gener de 2011