dilluns, 27 de juliol del 2015

Entre l'àngel i el dimoni



Si hi ha algun partit que ha conegut l’infern en aquest país, aquest es diu Bloc Nacionalista Valencià o, abans, UPV. La semiderrota de la batalla de València durant la transició va fer recular el PSPV de les seues posicions autonomistes i va portar al fet que alguns intel·lectuals poca-soltes s’inventaren aquelles parides que anomenaven terceres vies. Potser, però, que el BLOC fóra l’organització política que va patir més, perquè bona part dels anys de democràcia va quedar reduït a la condició d’extraparlamentari per culpa de la injusta barrera del cinc per cent. Després d’intentar-ho tot per ser alguna cosa més que un partit de comarques, amb ocurrències de color taronja que volien marcar l’equidistància, van comprendre, per fi, que la sentència del mestre de Sueca no era broma: “el País valencià serà d’esquerres o no serà”. No podien donar l’ànima al cel i el cos al diable. I, encara que van flirtejar durant un temps, no van fer cas a l’àngel del l’infern que cridava: “Tu, el del cel, per què me’n prives? Tu t’emportes la seua part eterna, però jo m’encarregue de la resta”. I, amb la coalició de Compromís i el seu gir a l’esquerra començaren a tenir bons resultats (no oblidem que la crisi hi ajudà) i a intentar tornar a la seua essència: “ser l’organització política unitària del nacionalisme progressista”.


Amb la coalició Compromís, el BLOC, el nacionalisme progressista valencià, ha obtingut els millors resultats de la seua història. Ara, però, és quan té més problemes sobre la seua identitat. El primer problema, malgrat que ha sigut essencial per a l’èxit de la coalició, es diu Mònica Oltra que, com la bellesa de Baudelaire, no sabem si ve del cel o de l’infern. Amb un pacte amb els socialistes en el Govern Valencià, que hauria de ser la primera prioritat, Montiel, l’ànima vana que mira i fa el que li diuen a Madrid, llança l’Opa hostil (o amiga) d’anar junts a les eleccions. No em pronunciaré, però diré que Compromís (456.823 vots) derrotà, quan no s’ho esperava ningú, a Podemos (282.389 vots) en les eleccions autonòmiques. És cert que no són el mateix unes eleccions autonòmiques que unes al Congrés de l’Altiplà. També és cert, però, que sempre hem sentit el discurs de l’obediència valenciana i que cal recordar, sobretot, què li ha passat al PSC, perquè el PSPV no ha tingut mai força. Si us plau, si heu de pactar, pacteu (sempre he defensat la unitat de l’esquerra), però feu-ho bé, perquè, per a fer-ho malament, ja tenim el PSPV i, ara, els valencians ja existim a Madrid.

Levante, 27 de juliol de 2015


dilluns, 20 de juliol del 2015

La colla d'ànimes i els cossos opacs



Mentre el nou Govern continuà l’ascensió, les ànimes perdudes i derrotades posen obstacles en el camí estranyades que la llum del sol no travesse els cossos dels que intenten pujar-hi. Encara com els escaladors no es mostren impacients davant de tanta molèstia! Que se’n vagen al cementiri d’elefants i dinosaures que és el senat i que deixen d’emprenyar! Rita Barbera ara diu que qüestiona l’examen de “valenciania” que promogué el seu partit per als aspirants a senadors. Ni que fóra Shirley MacLaine quan diu: “no em done ni a la nostàlgia ni als records, preferisc seguir endavant”. No xiqueta, no. Tu no vas endavant, vas a amagar-te i a continuar xuplant del pot en el senat on va la colla d’ànimes fracassades i derrotades de la política, en companyia de Bauzà i Fabra. De la mateixa manera que els hauria d’acompanyar Elena Bastidas que, sense cap poder, vol manar en la Diputació: “ La diputació de València no pot ser el banc de la Generalitat”. Per cert, per a quan eliminem el senat i les diputacions?

Els que sí que són un cos opac, que poden i deuen ser aliats del nostre govern, són els empresaris que reclamen la política que no ha tingut mai aquest país. Comencen a estar farts del desvergonyiment i la jactància dels que governen des de l’altiplà. Sembla que alcen la veu coincidint amb les manifestacions del nostre Molt Honorable president quan diu que s’ha acabat d’ofrenar noves glòries a Espanya. Mireu les paraules de Vicente Boluda: “El govern d’Espanya està en la creença que aquest és un poble moll que s’engul tot el que li tiren i això no es pot consentir amb dignitat”. Em direu que me’n passe, si el compare amb Francesc de Vinatea, “un aldeano” nascut a Morella i jurat en cap de València, que s’enfrontà al rei Alfons el Benigne, el qual, incitat per la seua segona dona, Elionor de Castella pretenia deixar als seus fills amplis territoris de València. Vinatea, “home honrat”, s’hi va oposar. Aquell afer s’acabà amb la famosa frase que Alfons el Benigne li digué a la seua dona Elionor: “Reina, reina! El nostre poble és franc, e no subjugat com és el poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”. Més prosaic és Federico Fèlix de pro AVE que després de vint anys del pacte del pollastre, ara diu: “no hem pintat una merda en trenta anys”

Levante. 20 de juliol de 2015 




dilluns, 13 de juliol del 2015

Contra la negligència



Ximo Puig i el nou govern haurien d’aprendre d’Alberto Fabra i no caure en els seus errors ni en els paranys que vénen de l’altiplà. Fabra va ser un president displicent, que no trobava gust en el que feia. Com que no trobava plaer, no s’aplicava en allò que calia aplicar-se que era procurar-nos els diners que fan falta perquè el Govern puga fer les seues funcions. Aquest nou govern ha de saber que aquesta muntanya és de tal mena que, començant per baix, que és aconseguir els duros, es fa pesada, però cal saber que com més puges més fàcil es fa l’ascensió. Ara, no es moment de quedar-se a l’ombra de la penya contemplant el paisatge i parant la mà com feien els altres. Si no volen fer cas de l’experiència de l’antic president, que va ser nomenat com a liquidador del Regne, poden consultar els clàssics que no fallen mai. Com ara, sor Isabel de Villena que no podem considerar sospitosa de subvertir cap ordre. Sembla com si parlara del nostre sistema de finançament actual: “Els que són en perill de lladres són els que viuen negligentment en la present vida, perquè la seua fluixesa i poca virtut donen atreviment de furtar a qui robar-los vulga.” I té més raó que una santa: no ens podem quedar observant amb deixadesa com si fórem germans de la peresa.


De moment, els nostres polítics s’apliquen i mouen fitxa. Primer Vicent Soler avisa en el Consell de Política Fiscal on denuncia que la situació del nostre país és límit i reivindica la reforma immediata del finançament. Sembla que se necessiten ja “vuit-cents milions o la Generalitat pot colapsar-se”. Manuel Mata, portaveu socialista, espera que “el govern no ens obligue a tenir actituds de confrontació”. Fran Ferri va encara un poc més enllà “ o s’obri la negociació del sistema de finançament o caldrà anar als tribunals”. I el síndic de Podem, Antonio Montiel, l’ànima vana que mira, és capaç d’arribar a la conclusió que “Montoro busca marcar territori als nous governs”. El podemita es mostra disposat a la col·laboració amb el Consell i les Corts. Vol arribar fins i tot a recolzar algun tipus de mobilització que signifique una manifestació davant el Govern d’Espanya acompanyats de la societat civil.  Carolina Punset, que deu tenir por que Xavi Castillo es quede sense faena, demana també un nou model, però no vol que s’arribe mai a “Espanya ens roba” i coses així. Que li ho demane a l’orelleta de Montoro a veure si li fa cas.

Levante, 13 de juliol de 2915

dilluns, 6 de juliol del 2015

El camí d'ascens



No fa molt, vaig escriure una entrada en el meu bloc Catakumba dedicada a la gent que ja havia fet més de mig segle i l’havien acomiadat de la faena. Explicava que els feien uns desgraciats, que el seu camí d’ascens era ja impracticable. No podien pujar-hi. Deia, en paraules d’un impresentable que es creu socialista, que no eren competitius, perquè,  amb el sou d’un d’ells, en podien tenir dos o tres treballadors més joves; però que el problema era que n’agafen només un per la tercera part del sou de l’acomiadat. Damunt, tenen una edat en què ja no poden fer projectes, ni confiar a dur a terme els que els van il·lusionar de més joves, quan tenien la impressió que el temps no s’acabava mai. Ara, haurien d’estar en una posició molt més còmoda. Aquella que els hauria de permetre trencar papers, desfer el currículum. Quin plaer! Abans, tot era acumular certificats de cursets, hores de pràctiques, títols... I, això, ara, per a què ho volen? Ni tenen alternativa, ni la tindran. I encara els queden un bon grapat d’anys per a jubilar-se i no saben què fer. Agafar, amb la seua formació, un treball de misèria com fan els joves? O  seguir contemplant el mar i viure passant casa trampejant amb quatre duros? S’hauran d’espavilar, però amb quines ganes? Amb quines expectatives? Com poden tenir il·lusió, si ja ho han sigut tot en la seua professió? Ara, probablement, deu ser molt més millor contemplar el mar.


Més o menys deia això en aquella entrada de Catakumba i, a través del Facebook, em va  entrar un comentari que deia: “ja, ja, l’has clavada”. Era una persona que vaig suposar que se sentia plenament identificada perquè havia perdut el treball de redactora de Canal 9, encara que continua amb el seu treball d’escriptora. Aquesta persona és Esperança Camps, avui consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears. I, clar, sense esperar-ho, torna a estar en el camí d’ascens. Un camí difícil en què calen bons peus i de vegades bones mans per a gatejar. Ella ho té clar: diu que aprofitarà l’alé que entre tots li donarem i buscarà escletxes en el camí on sembla que només hi ha paret. Sobretot, però, que faça cas a l’amiga que li va dir que quan fa anys que protestes, et queixes, critiques, escrius i et manifestes públicament per valorar què fan els altres és difícil negar-se a a actuar quan et posen les eines a les mans. Que tinga molta sort i ales per pujar al cim més alt!

Levante, 6 de juliols de 2015