dilluns, 16 d’octubre de 2017

Construir ponts





Joan Baldoví, en la compareixença de Mariano Rajoy sobre la situació i acció del Govern a Catalunya, va fer servir una frase molt bufona, que sembla que forma part de la campanya de la Conselleria d’Educació i Cultura de suport a l’ús del valencià: “Construiré mil ponts, mil vegades, només per estar amb tu”. A banda de la frase “delicada” i agradable, Baldoví va voler emprar els verbs “escoltar”, “dialogar”, “consensuar”, “persuadir”, “seduir”, perquè deia que són verbs que ajuden a la convivència, que ajuden a moltes parelles a tenir un projecte de vida junts, perquè mai no funciona allò que “ets meua, només meua”. Els verbs van sonar de manera seductora, però va ser com si els pronunciara a la paret.  


Com en molt altres debats, també es va produir un moment surrealista en el qual, possiblement, sense que foren conscients els protagonistes, estava la clau del problema.Va ser quan Joan Baldoví i Mariano Rajoy discutiren de creïlles. El primer en parlar-ne havia sigut Aitor Esteban, portaveu del PNV. Però, va ser Joan Baldoví qui, en la seua intervenció, etzibà a Rajoy, en referència als problemes del finançament autonòmic que pateix el País Valencià: “No només hi ha creïlles catalanes o basques, també n’hi ha de valencianes”. I, en la resposta de Rajoy, es veia clarament quina és la mare de tots els problemes i incomprensions: Catalunya i el País Valencià són Espanya, però les seues gents, la seua llengua i els seus problemes no. Mireu la contestació de Mariano Rajoy: “Vosté ha parlat de totes les creïlles, de les catalanes, de les valencianes... , però vosté no ha parlat de les creïlles espanyoles, i n’hi ha molta gent que vol que li parlen de les creïlles espanyoles”.  Llig en algun diari que Rajoy no havia entés el símil de Baldoví, però el va entendre perfectament com el va entendre un amic meu que va escriure, immediatament, en un grup de WhatsApp de col·legues que tenim: “Ja ho ha dit Rajoy. Baldo ha parlat de moltes creïlles, però no de les espanyoles. Ergo per al senyor Rajoy aquestes creïlles no són espanyoles”.  El problema és greu, perquè aquesta gent, els nacionalistes espanyols, no entenen res. I, com que no entenen res,  no arriben ni a ser “tolerants” —practiquen la força i fan servir els seus tribunals— i això que, en la “tolerància”, no n’hi hauria prou. Segons el genetista Albert Jacquard, no és una actitud suficientment positiva: “¿Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! […] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s’avé a no fer servir el seu poder […]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l’altre; cal fer més passes en el camí de l’amor a les diferències.”

Levante, 16 d'octubre de 2017

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Deixeu treballar en pau!





Si Pedro Sánchez no és president del govern espanyol és perquè els “poders fàctics” i “mediàtics”,  i, sobretot, les “velles glòries” del seu propi partit no el deixaren. Els “barons” nous i antics no veien amb bons ulls un govern amb Pablo Iglesias i els nacionalistes. Tant des d’Andalusia com des de Castella-la Manxa o Extremadura, no acceptaven pagar el preu que els exigia Iglesias, ni volien fer cap concessió a Catalunya, perquè això anava contra els seus interessos “nacionals” o “regionals”. A més, Susana Díaz tenia un pla perfecte per als seus interessos personals: que  Pedro Sánchez es cremara deixant pas al PP i substituir-lo, després, en el Congrés dels socialistes. Pedro Sánchez, però, no va voler caure en el parany i va salvar la seua pell gràcies a les bases d’un partit que no volia ser comparsa del PP.


Pedro Sánchez, però, no ha estat a l’alçada, perquè continua tenint el mateix problema que ja tenia. Quan intenta dialogar davant el problema més greu de l’estat, els “vells antics càrrecs socialistes”, tornen a la càrrega posant més llenya al foc. Alfonso Guerra: “No es pot negociar amb colpistes”. I s’atreveix a dir barbaritats tan grans que van anant a soles: “la majoria de professors de primària i secundària són militants d’ERC” i que “porten 40 anys amb un ensenyament sectari, com la televisió pública”. I avisa que a Catalunya fa anys que es desenvolupa un “moviment prefeixista” fruit del nacionalisme. Supose que Alfonso Guerra, quan parla del perill nacionalista, no pensa en el “nacionalisme espanyol”.  A Guerra no li ha pegat mai un mestre per parlar valencià amb els companys en el pati. I a Guerra no li han recorregut als tribunals espanyols totes les lleis i decrets que intenten dignificar la seua llengua. Guerra, però, no està sol. Ara només faltava que “antics” càrrecs com Segundo Bru, Clementina Ródenas, Rodríguez de la Borbolla, Joaquín Leguina i..., que haurien d’estar calladets, qüestionen l’aposta de Pedro Sánchez pel diàleg amb la Generalitat.  Llig amb certa esperança les paraules que els dedica el socialista Andrés Perelló —supose que no li sabrà greu que les traduïsca—: “Van ser dirigents del partit i membres de governs als quals tots respectàrem i els donàrem suport en el seu dia. Demanaren disciplina i fe en el comandament. “Qui es moga, no ix en la foto”, va dir algú. I, ara, quan l’Executiva i el Secretari General han de donar alternatives a la crisi més greu d’Estat que mai no hem tingut, es reuneixen en una carta plena de deslleialtat, alineant-se amb la dreta sense cap pudor. Publiquen la carta en la premsa i tracten de desestabilitzar l’Executiva i el partit. Deslleials! Egoistes! Per molt menys expedientàveu companys i companyes quan éreu qui éreu. Assumiu el vostre temps i deixeu treballar en pau”.

Levante, 9 d'octubre de 2017

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Catalunya és d’Espanya?







Hi ha moments en què es veuen totes les contradiccions perquè, sense voler, les ensenyen. Quan un canta “a per ells” és perquè considera que “ells” són els “altres”, uns “altres”, de diferents. I, si això es fa enlairant banderes espanyoles, és com dir: a per “ells” que no són espanyols. Un altre exemple més famós i més evident d’ensenyar les contradiccions va ser quan el ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, va decidir començar la croada contra l’escola en català i la immersió lingüística. En el parlament de l’altiplà i responent a unes declaracions de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, el ministre espanyol va reconéixer: “Sí, el nostre interès és el d’espanyolitzar els alumnes catalans.” I per què? Doncs “perquè se senten tan orgullosos de ser espanyols com de ser catalans.” Què estava afirmant? Era molt evident: si volia espanyolitzar els xiquets catalans, era perquè no eren, o no els considerava, espanyols. Afirmava que ser català és no ser espanyol. O no? De la mateixa manera que no considerava que el català fóra un idioma espanyol. Com no el consideren, entre altres, els del PP valencià. Algú coneix algun recurs o una sentència judicial contra el castellà o el seu ensenyament? Per què? Perquè el castellà és considerat un idioma espanyol i els altres no. Potser aquells que tenen encara ganes de “regenerar” Espanya considerant-la una “nació de nacions” poden començar reconeixent l’espanyolitat —i això implicaria drets— de totes les nacionalitats, però també de totes les seues llengües i cultures. Haurien de creure que són Espanya i espanyoles i no que són d’Espanya —una propietat conquistada. I això voldria dir, com ara, que els diputats en el parlament de l’altiplà no caldria que s’humiliaren expressant-se en una llengua que no és la seua i es podrien dirigir als altres diputats en una tan espanyola com les altres i en la que pensen i senten. Però això és possible? Quantes persecucions més haurem de patir els que volem viure en valencià? Algú es creu de manera seriosa que la nostra llengua discrimina o pot discriminar el castellà? I per què tant de recurs i tanta sentència? Algun tribunal hauria de dir alguna vegada que ara i ací el castellà és l’ama carabassera dels mitjans de comunicació i... Però no: és la llengua espanyola. 

Mentre escric, sent, per la tele, les declaracions de Rodríguez Ibarra i Alfonso Guerra sobre el problema català i al·lucine. És difícil comprendre com Ximo Puig i Vicent Soler militen, encara, en el mateix partit. Preferisc el socialista amic meu del facebook que davant el “problema” català diu que és socialista, republicà i internacionalista. El que no sap el pobre xic és que el seu partit és nacionalista espanyol—no regeneracionista—  i monàrquic. Socialista? Vosaltres mateixos.

Levante, 2 d'octubre de 2017




dilluns, 25 de setembre de 2017

Tindrà els teus ullls






El títol de la novel·la d’Urbà Lozano Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera) —Premi Enric Valor de novel·la— és un vers d’una força increïble de Cesare Pavese, un home que patia i escrivia: “En la pausa d’un desgavell passional renaixen les ganes de poesia. En la lenta atonia d’un col·lapse silenciós neix el desig de prosa”. Literatura com a teràpia necessària per al personal que té més traça en l’ofici d’escriure que en el de viure:  “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –aquesta mort que ens acompanya del matí al vespre, insomne, sorda, com un vell remordiment o un vici absurd.” I d’això va la novel·la d’Urbà, de reflexionar literàriament sobre la vida, l’amor i els secrets inconfessables a través de les memòries del protagonista que, després de mitja vida a Sicília, decideix tornar al seu país natal per enfrontar-se als secrets del seu passat. 


Unes memòries, en forma de dietari, que conten la seua història des d’una òptica molt personal. Al principi, no s’atreveix i explica poques coses, només algunes obvietats. A poc a poc, però, va soltant la mà i s’endinsa en els racons més íntims d’home que es veu major —té seixanta cinc anys. Malgrat la clandestinitat de la seua escriptura, sap que escriu per ser llegit. I, per això, fa una interessant reflexió sobre l’estil i les “originalitats”: “Ara està a punt d’enllestir l’obra completa de Pavese al català... N’he reconegut la prosa contundent, potser aspra en alguns passatges; les oracions curtes i l’ús sistemàtic de les pauses. Subjecte, verb, predicat. Punt i seguit. El punt allibera. El punt et permet començar de nou, exempt dels compromisos contrets amb cada mot anterior. Més encara si, com Pavese, hom té la destresa d’encastar enmig les sentències que esdevenen un colp de puny damunt de la taula. Quasi aforismes. Potser en copiaré els més aconseguits i els faré servir. Sense toquejar-los. Manipular la perfecció només serveix per amanerar-la, en el millor dels casos”. I així està escrit el dietari, la novel·la d’Urbà Lozano, amb un estil colpidor i una prosa sense filigranes i excessos: “Resumir els fets cabdals d’una vida en unes poques línies de text, de manera quasi telegràfica, sembla quimèric.” L’autor i el seu protagonista ho fan: “La mare va decidir que estudiara. Don Abel em preparà a consciència. Vaig poder entrar a Medicina. No em treia el doctorat dels dits. Isabella fou part de la solució...” Reflexió sobre l’existència i l’atzar:  “baules de la cadena que m’han conduit a Fiorella...” No cal fer-ho més llarg. Cal no fer-ho més llarg, hauria de dir més aviat. Vindrà la mort. Tindrà els teus ulls.

Levante, 25 de setembre de 2017

dilluns, 18 de setembre de 2017

El diari de Sotaia






M’entretinc llegint el Diari de Sotaia de Joan Pellicer que és el número 1 de Moment. Memorialística, la nova col·lecció del Magnànim dirigida per Xavier Serra.  Me’l llig durant el trajecte d’anada i tornada amb autobús a Barcelona convidat per l’Associació d’Editors del País Valencià per assistir a la jornada “Collita Valenciana” dins de la Setmana del Llibre en Català per presentar els dos llibres: Fuster per a joves (Onada Edicions) i Nosaltres, els fusterians (Perifèric), que són dues contribucions per commemorar els 25 anys de la mort de l’escriptor de Sueca. 


La veritat que el viatge se’m fa curt perquè em distrec xarrant amb Urbà Lozano que s’acosta també  a Barcelona per presentar el seu nou premi Enric Valor de novel·la: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera), que molt amablement em regala i que em reserve per a uns moments més tranquils a casa. El diari de Sotaia,  de Joan Pellicer, més fragmentari, és molt més apropiat per llegir un trosset de tant en tant, entre xarrada i xarrada: “18 de maig. Ben acotxat i soliu llegia dins la tenda les mai prou lloades Observacions de Cavanilles, quan de sobte ha aparegut una gosseta negra, tota inquieta, tentinejant, juganera i veloç, i en descobrir-me s’ha posat de seguida a lladrar girant la vista sendera avall, com qui avisa d’una presència inesperada”. El llibre és un homenatge a l’etnobotànic, ara que es compleix el desé aniversari de la seua mort. Un  diari que el mateix Joan Pellicer havia començat a preparar per a la seua edició, però que va quedar inèdit amb la seua mort. En paraules de Xavier Serra, director de la col·lecció, el llibre “és una singular obra memorialística que actualitza admirablement el vell tòpic literari del beatus ille (elogi de la senzillesa i l’austeritat de la vida en el camp front a la vana agitació de la ciutat). Un diari que conta el pas d’un any i que combina descripcions de paisatges i retrats de vells pastors amb les elucubracions morals i les notes sobre una amplia gamma de lectures, que van des de Jack Kerouac a Mestre Eckhart”. Es tracta d’un text on trobem un escriptor detallista i meticulós que no pot estar-se d’interrogar el món amb preguntes com ara a la manera de François Villon: “Però on són els estius d’abans”. Paraules d’un jornaler de la cultura que “no va ser metge, ni botànic, ni etnòleg o, tal vegada, ho va ser tot alhora, però sense cap reconeixement clar del món acadèmic ni cap corporació professional.” En el mateix llibre s’anuncien el número dos i el número tres de  la col·lecció que són el llibre de Marià Cabrerizo, Memòries de les meues vicissituds polítiques des de 1820 al 1836 i el de Matilde Gras, Camil Albert. Memòries de la viuda d’un anarquista.

Levante, 18 de setembre de 2017

dilluns, 11 de setembre de 2017

Arrima't a la música




Abel Guarinos em posa, cada any, en la dura realitat —som pobres—de tornar al treball després de les vacances. “Recorda que demà és la roda de premsa de presentació de la 28a Mostra Internacional de Mim, vine”. Li conteste que ja ho tenia previst, que ja m’havia convidat el nou i jove director Joan Santacreu i que encara estava tornant de Florència. Concretament, en aquell moment, m’acabava d’aturar a l’hotel Empordà de Figueres per menjar-me, com a aperitiu, unes quantes espines fregides d’anxoves que tan oportunament va inventar Josep Mercader i viure un poc, en el cor de Catalunya, l’ambient previ al referèndum. 
I l’endemà mateix m’acoste, no a la muntanyeta dels sants com tots els anys, sinó a l’Hotel Masia el Teular també situat en el mateix paratge d’arrossars, que ha estat el lloc elegit per presentar-nos la programació d’enguany que, en paraules de Joan Santacreu, presenta “20 propostes en les quals la música, els instruments, sons o cançons brillaran amb veu pròpia en cadascun dels espectacles tant de teatre de sala com de carrer i en els quals el gest, la gestualitat, el mim, el cos i el moviment dels intèrprets són el principal element artístic i el més important canal comunicatiu amb el públic”. Prèviament, l’alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, ens havia parlat del caràcter multitudinari i alhora íntim i delicat del festival i que els suecans no posen resistència, sinó que s’entreguen plenament. Albert Girona, secretari autonòmic de cultura, comentà la valentia, l’atreviment i la singularitat del festival i va assenyalar la necessitat de la cooperació entre les diferents institucions, la descentralització de les activitats culturals entre les diferents comarques i, sobretot, la democratització de la cultura i la creació de nou públic. Després de les intervencions de Vicent Baldoví, regidor de cultura de Sueca, i Rafael Alcón, president de la fundació Bancaixa, vam poder gaudir d’un menjar-còctel que ens va permetre una xarradeta amb el personal i dir-nos unes quantes ximpleries. Jo vaig deixar parlant de l’impossible finançament a Albert Girona i Abel Guarinos i vaig fer com, Pruna, la meua gossa, que  sempre busca el millor lloc que era on Josep Senseloni, un dels patrocinadors del festival, tallava un pernilet que feia llepar-te els dits i, de passada, et recomanava uns formatges que hi havia a la taula del costat. Jo, com a vell nostàlgic, pensava en com deuria ser el muntatge itinerant Doctor Dapertuto, que la companyia francesa xilena Teatre del silenci estrenarà en la MIM per commemorar el centenari de la revolució russa. On són els bolxevics? No en queden? Tot mentre Paco Vera feia fotos sense parar.

Levante, 11 de setembre de 2017

dilluns, 4 de setembre de 2017

Estupor i tremolors




Si vols conéixer bé el significat dels mots “Estupor i tremolors”, que era la manera en què l’emperador del Sol Naixent exigia que els seus súbdits es presentaren davant d’ell, no tindràs prou en viatjar al Japó. Hauràs de viure el laberint de malentesos que suposa treballar en una empresa com Yumimoto —nom inventat, però que podria significar la part més subtil de les empreses japoneses— i pencar per sobreviure a les ordres d’uns caps que exerceixen el poder de manera bastant absurda per a la teua ment occidental. Com que això no ho faràs, però tampoc no vols renunciar a conéixer algunes parts de la realitat que no t’ensenyaran les rutes del turisme, en què segurament només coneixeràs el Japó de les estampetes, pots, sense eixir de casa, fer-te una idea a través dels llibres. Ja ho saps: els llibres no supleixen els viatges, però els viatges tampoc no supleixen els llibres. 

Si vols conéixer la idea que se n’ha fet Amélie Nothomb d’aquests mots, només has d’empassar-te —entra de manera molt suau i ràpida— la seua curta novel·la Estupor i tremolors (la butxaca) en què amb contundència —paraula que podria també servir per explicar el seu estil— fa un dibuix implacable d’una societat molt jerarquitzada en què cada superior és, primer que res, l’inferior d’un altre que, al mateix temps és inferior... Coneixàs el món propi, singular, d’una veu en primera persona que déu tenir molta càrrega autobiogràfica, però que sap descriure amb molta cruesa i crueltat unes relacions socials que et sorprenen si et venen de nou: “.... si cal admirar la (societat) japonesa —i cal fer-ho—, és perquè no se suïcida. Conspiren contra el seu ideal des de la més tendra infantesa. Li modelen el cervell: “Si als vint-i-cinc anys no estàs casada, tindràs bones raons per passar vergonya”, “si rius, no seràs distingida”, “si el teu rostre expressa un sentiment, és que ets vulgar”,…, “si un noi et besa la galta en públic, ets uns meuca”, “si menges de gust, ets una truja”, “si dormir et dona plaer, ets una vaca”...

És la història d’una jove —dona i europea— que pateix unes relacions de poder que la humilien i la degraden cada vegada un poquet més. De treballar en el món de la comptabilitat a servir cafés, a fer fotocòpies fins que la fan encarregar-se de la neteja dels lavabos. Una humiliació darrere una altra, que ella combat amb  valentia i amb les seues facultats immunitàries: “L’avantatge de netejar retretes bruts és que un no pot témer caure més baix”. Amb un canvi del seu interior va aconseguir que allò que la seua cap considerava brut es convertira en glòria, el botxí en víctima i les coses sòrdides en còmiques.


Levante 4 de setembre de 2017

dilluns, 28 d’agost de 2017

Sempre Florència





Sempre val la pena tornar a Florència. L’excusa, d’ara, és que el meu cunyat Manolo Anaya s’ha posat, a la vellesa, a estudiar italià perquè diu que no vol saber res de la necessitat i la moda d’imposar-nos aprendre la llengua de Shakespeare i de James Joyce. Es pregunta: “¿Quant d’anglés hem de saber perquè ens sonen millor que en català les frases de Hamlet o de Molly Bloom?” Mentre que les paraules de Dante Alighieri i Ignazio Silone, en italià, són molt més assequibles per a nosaltres, diu. Jo només afegiria que a Itàlia no passa com a London o a Madrid que no entenen o no volen entendre la nostra llengua. A Itàlia entenen perfectament el valencià sense cap tipus de problema ni cap actitud hostil. “Què val això?”, preguntes. “Sessanta due”, contesten. No com ací que demanes “un got de Coca-Cola” i et contesten: “un vaso de qué? En definitiva, que Manolo vol anar a Florència i vol que l’acompanye.


El problema més greu és que vol anar-hi amb cotxe. Li he dit que sí, però li he posat unes quantes condicions. La primera que hem de fer nit, a mitjan camí, a l’anada i a la tornada. A l’anada m’agradaria aturar-me a Arles i fer una passetjadeta romana; i, a la tornada, a Figueres a menjar un poquet a l’Hotel Empordà i veure si trobem alguna petjada de Josep Pla, després d’haver comprovat, per tercera vegada, si tenia raó: “Els tres Davids de Florència, el de Donatello –per mi el més elegant–, el del Verrochio i el de Michelangelo tenen els dos sexes: cada un d’ells té un aire de noia. Tres noies esveltes. Són tres andrògins. Les noies d’aspecte masculí, els nois que semblen noies. L’ambigüitat prodigiosa, la irrealitat real, la falsedat genuïna, els andrògins són una meravella, exciten l’afinitat humana.” Com que anem amb cotxe m’agradaria passar per Vespignano on va nàixer un infant de geni meravellós, Giotto, que sabia dibuixar una ovella del natural. Una anècdota que Joan Fuster converteix en el punt de partida del seu assaig El descrèdit de la realitat que m’acompanyarà en el viatge: “Ho conta el Vasari, i aquestes paraules del vell escriptor florentí tenen una justesa solemne, conscient de ressenyar en la seva “llegenda àuria” l’instant auroral, l’inici d’una fabulosa genealogia “L’art de la pintura”, diu, “començà a reviure en un poblet de Florència, anomenat Vespignano”. I, com no, ja a Florència, faré la visita obligada al Renaixement a través de la Galleria degli Uffizi per retrobar-me, amb El naixement de Venus de Sandro Botticelli, amb tots els tòpics del Renaixement: bellesa, delicadesa, serenitat, mesura, equilibri, proporció, ... que ha fet dir tantes coses i ha plantejat tantes preguntes com la Gioconda. Com ara: Què fa el pa d’or en els cabells de la Venus i en el troc dels arbres? Això no és un retorn al gòtic?

Levante 28 d'agost de 2017

dilluns, 21 d’agost de 2017

Contra la por és la vida




Assabentar-se d’un atemptat com el de Barcelona passejant pels carrers de Burgos és una experiència molt dura. Molt més dura encara és la de sentir o llegir algun dels comentaris d’algunes persones que es diuen periodistes. Quina vergonya de personal! Sentir indignar-se alguns només perquè el president Puigdemont es lamente, en català, de l’atemptant és una cosa que no puc entendre de cap de les maneres. ¿Amb quina llengua volen que expresse els seus sentiments? No comprendre això és no comprendre res. ¿Com pot algú, després d’una desgràcia així, indignar-se per la llengua en què hom vulga fer-se entendre? 

Ja a casa em pose la tele i escolte les veus de la gent que crida: “No tinc por!” I això em fa recordar la cançó de Raimon: “Anem dient les coses pel seu nom! Si no trenquem el silenci morirem en el silenci. Contra la por és la vida, contra la por és l’amor, contra la por som nosaltres, contra la por sense por.” I comprove que, una vegada més, unes estrofes de Raimon saben expressar els nostres sentiments que tornen a ser contra la por. I pense en les vegades, en el munt de vegades, que he caminat per aquell antic torrent que baixava cap a la mar i que avui és un riu de gent de tot el món que camina per un dels carrer més emblemàtics del nostre país: les rambles. 



Tornarem a fer el camí de la Plaça de Catalunya fins a la mar i ens aturarem a la Font de Canaletes encara que siga per recordar al nostre acompanyant que l’aigua era molt bona i que, qui en beu, sempre retorna a Barcelona. Tornarem a passejar, però, a partir d’ara, sempre tindrem un record per a aquells que van caure un dia d’un més d’agost per culpa de la injustícia i el fanatisme. Un fanatisme que cal combatre de la manera més efectiva i més senzilla que tenim que és tirar al fem moltes de les nostres conviccions,  les que ens sobren. Recordem Hume: “Els errors en matèria de religió són perillosos, els de la filosofia, només ridículs.” O Cioran: “Només té conviccions aquell que no ha aprofundit en res”. No  fa falta anar tan lluny, però, tenim el mestre a casa:  “Tota convicció –convicció seriosa– se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.”

Levante, 21 d'agost de 2017

dilluns, 14 d’agost de 2017

Les veus de la família







Crec que va ser el dissabte 13 de maig quan vaig acompanyar Manolo Baixauli a una conferència que feia el meu amic Enric Iborra a la Vall de Gallinera amb el títol de L’experiència de llegir els clàssics. Em va sorprendre molt gratament l’afluència de públic en aquell amagat i bell racó del nostre país per sentir els comentaris d’Enric d’obres d’autors com ara Homer, Marx, Ausiàs March, Cervantes, Flaubert i Balzac. La vall estava en tot el seu esplendor, verda i bonica, i, ja pel camí, ens vam dir que compraríem cireretes. Vam anar directament a casa Ignasi Mora, a Benissivà, on ens havia convidat a dinar en la terrassa que té amb una vista esplèndida sobre la Serra Foradada, verda i grisa. Una vista de corriols i bancals d’oliveres i una sensació de silenci que no ens sorprén als que venim d’un poble menut. Una conversa molt agradable, sobretot, de llibres mentre menjàvem un plat d’arròs al forn boníssim. Vaig repetir. Parlàrem de Simenon, de L’home que mirava passar els trens, que, si voleu, podeu trobar en la Cua de Palla i d’obres com La tragèdia de cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume, que ens recomanà Enric. Com que no havia conegut personalment Ignasi Mora, fins aquell dia, ens van intercanviar algun llibre. A mi em regalà Les veus de la família (Columna jove) en què va aconseguir el premi Joanot Martorell 1991 que ara, aprofitant la caloreta, llig amb mot d’interés. Abans d’acomiadar-nos, encara vam tindre temps de fer una petita conversa amb Josep Piera, que ens va dir que un dia ens convidaria a una bona paella. Ah! i, tal i com ens havíem promés compràrem un bon grapat de cireretes.


Ara que llig Les veus de la família comprenc l’interés de Manolo Baixauli per l’escriptor Ignasi Mora. Comparteixen els dos la naturalitat de fer conviure personatges morts i vius en un relat intimista de records d’infantesa. El protagonista, un xiquet que es fa passar per mut, deixa d’anar a escola, abandona la família i refà la seua vida al costat del seu padrí que li confessa que sent les veus de tres difunts: la del seu germà bessó, la de la iaia i la tia Leocàdia. Una obra ambientada en la Gandia d’un temps en què els seus carrers “encara s’agitaven d’efervescència humana i et transmetien el seu flux que t’arribava a la pell, a les venes, al cor, i et feia adonar-te que amb aquell món que es desenvolupava al teu davant, tu hi estaves involucrat fins al moll dels ossos. Perquè després tot s’ha frigorificat, hi ha desaparegut per complet la saba que corria amb la major de les naturalitats. Ara tots aquells carrers són com un teatret de titelles. Com una mena de cementeri sorollós, realment estrepitós.” Potser, per això, Ignasi Mora s’ha exiliat a aquella vall antiga.

Levante, 14 d'agost de 2017

dilluns, 7 d’agost de 2017

Qüestió de noms






Pedro Sánchez ha llançat la famosa frase “Espanya és una nació de nacions” i tot el món s’ho pren com una cosa novíssima, com si haguera inventat les lleis de la termodinàmica. I el pobre home només ha parlat d’un concepte que ja és lletra impresa en la Constitució quan es refereix clarament a “nacionalitats” i “regions”. I no només en la Constitució, perquè també Felipe González va utilitzar l’expressió en un article publicat amb Carme Chacón, Apuntes sobre Cataluña y España, a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut: “hemos de poner de manifiesto que la Constitución de 1978 fue punto de encuentro y de partida; que la concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos.” 

Per dir unes paraules sense contingut i sense novetat i per posar-se, de nou, al costat de Mariano Rajoy en el problema més greu que té l’estat no calia que Pedro Sánchez s’enfrontara amb  Susana Díaz i que la derrotara en un congrés que ha obert moltes ferides en el socialisme espanyol. On és la diferència en la praxi? Quines propostes noves té? Quina diferència hi ha entre les paraules “nacionalitat” i “nació”, si cap de les dues no té “sobirania”? Està molt clar que, per al viatge que ha fet Pedro Sánchez de tornar a la Constitució i a Felipe González, no calien alforges. És un viatge que fa riure, per no plorar. No ha dit absolutament res de nou perquè només la nació (en singular) té la sobirania i les nacions (en plural) no en tenen. No busqueu la diferència entre una “nacionalitat” i una “nació” en els diccionaris perquè, en segons quins, us podreu divertir massa per a una cosa tan seriosa. 


En els diccionaris passa com en la “científica” història que defineixen o conten els fets d’acord amb la part de la barrera en què un estiga. Com Susana Díaz o qualsevol altre eminent “socialista” espanyol que interpreten “nació de nacions” segon ho diga Felipe González o Pedro Sánchez. Dic això perquè acabe de llegir amb molt d’interés la intervenció de Javier Paniagua, ¿Por què una parte de Catalunya quiere separarse de España? Un intento d’explicacción, —que molt amablement m’ha fet arribar— en la Universitat Menéndez y Pelayo de Santander. Només amb la paraula “deriva” —desviació d’una nau del seu rumb—, que fa servir en la presentació (“sobre la deriva de Catalunya”) i el títol es veu des de quina part de la barrera explica la història, la “seua” història. Si us dic la veritat, em convenç molt més l’anàlisi que en fa el professor Antoni Furió en la ponència: Espanya contra el País Valencià que va pronunciar dins el simposi “Espanya contra Catalunya” —la podeu sentir en la xarxa—. Evidentment, també podem distingir, en el títol, quina és la mirada.

Levante, 7 d'agost de 2017

dilluns, 31 de juliol de 2017

En castellà, si us plau






No puc entendre de cap de les maneres com l’Advocacia de l’Estat pot considerar inconstitucional que l’administració de la Generalitat Valenciana es dirigisca per escrit —en les notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l’administració —en valencià a “comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià”. El govern espanyol considera “evident” que perquè aquestes comunicacions pogueren ser escrites en valencià haurien de ser adreçades a autonomies amb la mateixa llengua cooficial, “situació que, evidentment, no és possible, en ser el valencià una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana”. És a dir, que el govern espanyol no vol que el Consell s’adrece en valencià al govern català o balear. 

El primer que se m’ocorre, després de llegir la notícia, és si aquest intent de prohibició es redueix només a la llengua escrita o també obligaran el nostre govern a dirigir-se, a nivell oral, en castellà als representants de les Illes i del Principat. Si la delegació del govern espanyol guanya el recurs, ¿podrà el nostre president, Ximo Puig, agafar el telefon i parlar amb Francina Armengol en valencià o també deu ser il·legal?  O, si li telefonen a Ximo Puig, haurà de dir: “en castellà, si us plau”. 

L’altre dia vaig assistir a l’Espai Fuster, a Sueca, a un programa de Catalunya Ràdio dirigit per Mònica Terribas que reuní els tres consellers de Cultura: el valencià Vicent Marzà, el català Santi Villa i la seua homòloga a les Illes Fanny Tur. Els responsables polítics de les tres autonomies valoraren com es trobava la Declaració de Palma, un acord que havien adquirit els tres governs per impulsar accions conjuntes a favor de la cultura i la llengua. Aquest acord s’haurà de fer en castellà? Com s’hauran de passar les notificacions els consellers? Vinga, va!


Ja veurem que diu la sentència, però el que és “evident”, de veritat, és que el govern espanyol s’afilia a les postures secessionistes i hostils contra la nostra llengua que amb tan mala bava practica el PP local. El recurs vol que la llengua de Catalunya, les Illes i el País Valencià siguen dues llengües diferents, atenent només les denominacions que figuren als diferents estatuts d’autonomia i sense tenir en compte les nombroses declaracions acadèmiques —fetes pels que saben—, però tampoc les sentències del Tribunal Superior de Justícia, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional que reconeixen la unitat de la llengua independentment del nom que figure en els estatuts d’autonomia.

Levante, 31 de juliol de 2017

dilluns, 24 de juliol de 2017

Incerta glòria



Agafar el cotxe una vesprada en companyia d’uns amics per anar al cine, a València, per veure una pel·lícula com Incerta glòria és com si no eixires de casa. T’acompanyen Manuel Baixauli, Isabel Máñez,  Francesc Vera i Consol Anaya que són bon comboi perquè tots coneixem molt bé l’obra literària de Joan Sales en què està basada la pel·lícula i, ja pel camí, vas fent boca encetant els comentaris. En arribar a Albatexas  et sorprenen dues coses: que aparques sense problemes i que trobes el preu de l’entrada molt barat, tres eurets,  gairebé com quan venies una dotzena d’ous i tenies prou diners per anar al cine. Com arribem prompte, anem al bar a fer-nos una cervesa i, per si no fórem prou companyia, ens trobem Víctor Labrado i Llúcia Casanova que han tingut la mateixa ocurrència que nosaltres. La resta del poc públic que hi assisteix també són tots de casa, coneguts o saludats  que et pots trobar en qualsevol tertúlia en una llibreria de les nostres. No et pot estranyar veure passar pel teu costat el jutge Ximo Bosch perquè ja te’l trobares no fa molt presentant un llibre de Manel Joan i Arinyó a la llibreria Fan Set. I t’obligues a preguntar-te de nou: quants jutges valencians hi deuen haver que coneixen la nostra literatura? El que sí que et sorprén, un poc, és reconéixer Sumpsi Carbonell i Joan Senent que, potser, no havies vist des de fa un bon grapat d’anys, en la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, en un curs de sexologia, en un temps en què encara lluitàvem contra el dictador.

Aprofitem per sopar i intentem respondre, un poc, una pregunta inevitable. Que ens ha agradat més la novel·la o la pel·sícula? I, per complicar-ho més, algú afegeix que creu que és millor la correspondència de Joan Sales que publicà en el llibre Cartes a Marius Torres. Un llibre que va veure la llum quan l’escriptor tenia ja gairebé setanta anys i que escrigué com a resposta a una guerra que “no passa”. I com que no passava va voler ressuscitar els escrits de joventut. Les Cartes són la gènesi, la llavor d’Incerta glòria on trobem les vivències entre 1936-1941 de la vida de Sales que s’allista a l’Exèrcit de Catalunya per combatre en el front d’Aragó. Com que encara vivim en el món aquest i no podem tancar la porta a la realitat ens fem les preguntes de moda: on són les urnes? Com serà el desenllaç de l’1 d’octubre? Però també de més a prop: no havíem quedat que José Luís Ábalos era llest? No li havíem advertit que hi perdria? Per què ha sigut tan irresponsable d’intentar desestabilitzar Ximo Puig? Que no hem tingut prou amb vint anys de PP?


Levante, 24 de juliol de 2017

dilluns, 17 de juliol de 2017

Iglesias, espanyol d'esquerres




Probablement Josep Pla no va dir mai la famosa frase que s’ha convertit en un tòpic: “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.” Sembla que Pla, en el Quadern Gris evocava les paraules que anys enrere li havia dit el seu pare parlant sobre un tema molt concret “el gran afer de l’arròs de Pals”:  “Pensa que el que s’assembla més a un home  d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet”. Evidentment, l’expressió “en aquest país”, es referia a l’Empordà i no a Espanya.

Malgrat això, el “tòpic”, la frase atribuïda a Pla, té molt de veritat quan es refereix al tema “nacional”. Els espanyols són molt “nacionalistes”, molt més que els que demanen el “dret a decidir”. “Ells” tracten el tema de la “sobirania nacional” i la Constitució com si foren les “taules de pedra” que Déu donà a Moisés. I el que no saben, o no volen saber, és que, en bona part, les han heretades del “just dret de conquesta” i del general Franco. 

Evidentment que hi ha matisos, grisos. Mai no és tot blanc o tot negre. Afortunadament. No pensen igual Rajoy i Herrero de Miñón, ni Susana Díaz i Pablo Iglesias. A l’hora de la veritat, però, moltes vegades “són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet”. La prova la tenim amb Pablo Iglesias que s’ompli la boca dient que cal fer un referèndum  “real i amb garanties”, vinculant, quan sap que no hi ha cap voluntat per part de l’estat de deixar-lo fer. Però, quan es planteja un referèndum concret, real i no hipotètic, apel·la a la sacrosanta llei: “Si jo fóra català, no participaria en el referèndum”. El que no sap Pablo Iglesias és que realment diu: “Com que sóc espanyol, no participaria en el referèndum”.  Clar, els espanyols, des de fa molt de temps, els d’esquerres i els de  dretes, tenen el “superestatut”: l’estat.

Un altre cas, concret, és el de Pablo Echenique que menysprea el referèndum en assegurar que no hi ha inconvenient que Ada Colau pose “caixetes”, en  referència a les urnes, el proper 1 d’octubre. El problema no és la mofa que fa de les “caixetes”, sinó que s’atorga la facultat de no posar inconvenients. Això em recorda el temps de la transició en un concert de Raimon a Madrid on hi havia els líders de l’esquerra. En una conversa d’Eliseu Climent amb  una eminència de l’oposició, que no sabia que Raimon era valencià, li va dir: “muy bien este chico, Raimon, tiene garra… Ya os concederemos la autonomía a los catalanes…” Aquelles paraules algú les va definir així: “quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista.”. Us concedirem... Qui són  “ells” per concedir res o per no posar inconvenients?

Levante, 17 de juliol de 2017


dilluns, 10 de juliol de 2017

Ícar o la impotència




Un dia de febrer de 2016, Joan Garí citava la famosa frase de Joan Fuster que deia que una tesi doctoral serveix, majorment, “pour se torcher le cul”, concretament culs doctorals. Malgrat donar la raó a l’escriptor de Sueca, Garí contava que Fuster en va escriure una i ell mateix en va fer una altra. I aquella mena de petita introducció la feia per glossar la tesi de Josep Palomero que havia acabat de llegir, a la sala Germà Colon de la Facultat d’Humanes de la Universitat Jaume I. La tesi de Palomero, Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia, recuperava, rescatava, la biografia d’un escriptor i periodista valencià contemporani de Josep Pla, d’Eugeni Xammar i..., que van fer literatura des de la premsa. Un escriptor que ens deixà llibres com Ícar o la impotència o el reportatge Catalunya sota la República, entre altres. I va col·laborar en Taula de Lletres valencianes i en altres revistes i periòdics de València, Barcelona, Madrid, Alacant i Bilbao, en què tractava temes de política, música, literatura, cinema... Un personatge, però, oblidat “que exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d’una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l’exili. I després, el no-res.” Per això, al final de la lloança de la tesi doctoral de Palomero, Joan Garí demanava, o millor dit, esperava que l’esforç de recuperar Perucho per a la nostra vida literària donara els seus fruits i que no servira només per a aquell “propòsit higiènic que suggeria el sarcasme fusterià: “pour se torcher le cul


Un any després, la renovació de la Biblioteca d’Autors Valencians, de la Institució  Alfons el Magnànim, dirigida per l’escriptor Enric Sòria, ha publicat la novel·la d’Artur Perucho, Ícar o la impotència que es va publicar a València en 1929, però ara amb un extens i sucós estudi introductori del mateix Palomero. I, gràcies a això, avui podem gaudir d’una història de frustració d’un jove incapaç d’assolir els seus ideals ni a València ni a Barcelona i que se’n fuig a París on assaboreix el sexe, però a través d’unes relacions purament carnals que li repugnen molt més que totes les impureses. El fracàs sentimental el portarà al París, de la matinada, a una ciutat estranya, fosca i silenciosa. Fins que comprovà, com Ícar, que damunt el seu cap “pesava l’ombra negra d’una fatalitat inhumana, d’un déu desconegut i sanguinari que es complaïa en fer néixer noves i més poderoses esperances, perquè fóra més terrible el cop.” “I el cop li va arribar de manera inesperada, en un joiós matí de sol, quan més plena tenia l’ànima de les noves esperances.”

Levante, 10 de juliol de 2017

dilluns, 3 de juliol de 2017

Les petjades de l'home invisible







Antonio Machado afirmava en un poema molt conegut el següent: ‘la primavera ha venido./ Nadie sabe como ha sido’. En realitat una fal·làcia de rima fàcil repetida després per milers de persones. El temps és circular i l’entrada de la primavera es produeix cada any. El renaixement de la natura que suposa la seua irrupció ens el narren fins i tot els clàssics, d’una manera senzilla i magistral. A banda, des de fa més d’un segle els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals s’encarreguen de recordar-nos-ho amb titulars explícits i grans detalls”. Així comença l’entrada del 23 de març de 2015 que conté el volum Les petjades de l’home invisible, dietari (setembre de 2014- setembre de 2016) de Manel Alonso Català (Quorum llibres), que recull trossos de la vida de l’autor que contenen reflexions i observacions sobre qüestions existencials, literàries, musicals... També, però sobre els temes de sempre: el pas del temps, la mort, l’amor, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent....

Manel Alonso sembla que es troba molt cómode en aquesta literatura dietarística, considerada dins dels gèneres autobiogràfics on un “jo” et conta o et reflexiona amb llibertat sobre totes les coses que l’ocupen i el preocupen.  No estem, i es nota, davant el primer dietari de Manel Alonso. De fet n’ha escrit des de l’any 1987. En Llibres de l’Aljamia va publicar-ne tres: Estiu del 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008) i A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de gener de 2001 fins a l’1 d’agost del 2001 (2010). I també es nota que és un bon lector de dietaris entre els quals destaca perquè l’han copsat: El quadern gris, de Josep Pla, Mentre parlem, d’Enric Sòria, L’incert alberg, de Josep Igual, i Dins del camp d’herba, de Ramon Ramon.


Les coses que més s’aprecien en el textos d’Alonso, a banda de la literatura, és la humanitat i la sinceritat. I l’amenitat obligada d’uns referents compartits tractats des d’un punt de vista que se’t fa cada vegada més simpàtic. Sobretot, en la manera amarga i crua en què de vegades et planteja els temes personals: “L’escriptor després de la seua petita odissea amb la policia, ha estat requerit per un jutjat d’instrucció, ja que se li han imputat dos delictes. Quan se li va donar la citació, va poder demanar un advocat d’ofici. La literatura no dóna beneficis per a pagar-ne un, de fet el d’escriptor en valencià, és l’únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per treballar”. De fet, aquest llibre s’ha publicat gràcies a l’aportació d’un bon grapat de “petits”mecenes.

Levante, 3 de juliol de 1917

dilluns, 26 de juny de 2017

Nació de nacions





Llegint no sé quin paper de Manolo Baixauli em trobe amb una sentència que, no sé per què, em fa pensar, no en la formulació, sinó en la interpretació que en fan els socialistes, de la seua pròpia concepció de la pell de brau: “Espanya és una nació de nacions”. La sentència de Manolo és la següent: “La manca d’esforç per a buscar i assaborir la diversitat del món és la font dels tòpics, simplificació que és amputació i desconeixença”. I és veritat: els socialistes i la majoria d’espanyols  són o es fan els ignorants en el tema nacional. 

La primera ignorància la trobem en el personal, socialistes inclosos, als quals els sembla massa atrevida la proposta i menteixen no sé si deliberadament. El diputat del PSOE Igancio Urquizu, aliat amb l’ama carabassera, va dir que les tesis de Pedro Sánchez que defensa que Catalunya és una “nació” i Espanya “una nació de nacions” “no té res a veure amb allò que ha sigut el PSOE”, que mai no ha defensat projectes “nacionals”. Només cal recordar-li la resolució del Congrés de Suresnes de fa “quatre dies” abans de la Constitució Espanyola, per dir-li que no sap o que, si sap, menteix: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol ha de partir indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació que comporta la facultat que cada nacionalitat puga determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol.”. Que estudien bé d’on ve allò de la tradició de la unitat d’Espanya!


La segona ignorància és la dels altres, la dels defensors que “Espanya és una nació de nacions”, però que entenen que la sobirania està en la “nació” i la submissió en les “nacions”. Us posaré una cita aclaridora de l’historiador Borja de Riquer: “Els polítics de la democràcia van optar per fragmentar la història d’Espanya. En cap moment no se’ls va ocórrer fer una història d’una Espanya plural”. Ni una història ni res. I, si no m’equivoque, ara van pel mateix camí. Tots estem obligats a saber l’idioma espanyol —de la nació—, però tot són sentències judicials contra la tímida normalització de la nostra llengua en el propi territori —les nacions—. Per què no es considera Ausiàs March —de les nacions—com el més important poeta del segle XV del conjunt de l’estat? Per què no s’assumeixen els nostres autors com a patrimoni propi de la “nació”? Per què Cervantes—de la nació— sí i Joanot Martorell —de les nacions—no? Han expulsat els nostres autors, la nostra història i les nostres llengües, del sistema educatiu espanyol i posen dificultats perquè les coneguem nosaltres. Recordeu Wert i el perill de la desnacionalització d’Espanya? Quin perill? Són incapaços, tots, de reconéixer un estat plurinacional i, per això, molts reciten Maragall: “Adéu, Espanya!”

Levante, 26 de juny de 2017

dilluns, 19 de juny de 2017

José Luís Ábalos




Un amic de Compromís em preguntava com sabia que Pedro Sánchez guanyaria les primàries del PSOE i per què estava tan segur. Li vaig dir que no era veritat que havia tingut aquella certesa, però que hi havia dos indicis que em portaven a pensar en aquella possibilitat i que, des del principi, sí que havia vist que hi havia partida perquè sabia quina classe de gent estava jugant-la, per dalt i per baix. I no parle dels relats explicatius, molt literaris, que s’han contat a bou passat com el de David contra Gloriat o, el més rebuscat encara: que tot ha estat una operació de l’aparell per ressuscitar un PSOE mort. 

El meu primer indici va ser la militància de la Ribera Baixa. Parle, és clar, d’alcaldes de pobles menuts, que són els que han resistit els durs anys del Partit Popular guanyant les eleccions sense cap suport ni reconeixement del seu partit. Són militants de tota la vida amb qui, de tant en tant, esmorze o em faig una “cazalla”. Són gent de poble que havien anat dues vegades, en molt poc de temps, casa per a casa, a demanar el vot per al seu partit amb un únic discurs: “hem de traure el PP”. I, damunt d’això, aparegueren els alts càrrecs que no s’havien acostat mai a ajudar-los a demanar-los el vot per a l’ama carabassera i per a Rajoy. “A qui votaràs? A Susana?”, els preguntava? “Ale, Voro, ves-te’n on brama la tonyina. Au a fer-ne una!” Total que, a la Ribera Baixa, els únics que donaven suport a l’ama carabassera van ser, des de Cullera, l’alcalde Jordi Mayor, i els alts càrrecs Toni Such i Maria Such, que no van arreplegar ni les de terra. No guanyaren ni en el seu poble.


El meu segon indici va ser veure com es posicionava José Luís Ábalos, a qui no tinc el gust de conéixer personalment, però que sé que és un dels millors especialistes en els “tripijocs” del PSOE. Un professional de la “ llauneria” socialista. Un supervivent que sempre ha sabut col·locar-se en les millors posicions, que ha ocupat un bon grapat de càrrecs i que té la mala pota de vindre a Sueca a parlar als seus companys en castellà després d’un fum d’anys de la Llei d’Ús i Ensenyament que va impulsar el seu propi partit al qual diu que estima tant. I tant com l’estima! Si Ábalos és tan intel·ligent —o millor dit “llest”—, com sembla, ja sabrà a hores d’ara que la victòria de Pedro Sánchez no és cap mèrit personal seu. Si sap jugar bé les cartes, que ara les té bones, haurà de saber que una cosa és l’altiplà i l’altra el País Valencià i que Ximo Puig —que és el que hauria d’estar en això de la nació de nacions— és una molt bona carta per a jugar a casa nostra, com diuen els meus amics socialistes de la Ribera. 

Levante, 19 de juny de 2017

dilluns, 12 de juny de 2017

Iglesias i Compromís




No he tingut mai excessiu interés per Pablo Iglesias. De fet, la primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a un xicot de Riola que em vaig trobar en el tren. “On vas?”, li vaig preguntar. “A una conferència de Pablo Iglesias”, em va contestar. “¿Vas a una sessió d’espiritisme?”. No, home, no! És un xicot nou que fa un discurs diferent. Després, inevitablement, vaig saber qui era aquell jove amb coleta, “ment incisiva i voluntat bolxevic”, perquè va saber introduir-se en la televisió, que encara és l’ama de la superestructura i, fins i tot, vaig arribar a escriure: “Durant la maleïda crisi econòmica, va haver un moment en què el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts dels fonaments de la transició, que havien entrat en descrèdit: corrupció sistèmica i crisi en gairebé totes les institucions, en els partits polítics... El personal volia anar un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals i tot començà a canviar.” Tots van voler innovar, perquè l’aparició de Podemos va irrompre en totes les agendes dels partits, sobretot, en els d’esquerres, però també propicià l’aparició de Ciutadans perquè algú, després de les malifetes del PP, va creure en la necessitat d’un “Podemos de dreta”. Fins i tot es veia Iglesias com el líder amb l’empenta suficient per vertebrar una nova esquerra capaç de substituir el PSOE com alternativa de poder. 


Iglesias, però, sembla que és fava i egotista. No ha aprés encara que en la història hi ha parelles inexcusables, necessàries i útils, com ara: el Geni i el Talent, Grècia i Roma, Marx i Engels, el Gros i el Prim, Tip i Coll, El PSOE i Podemos... I sense anar tan lluny: Ximo Puig i Mónica Oltra—en aquesta cas haguera pogut ser un trio, però Iglesias no va voler—, Joan Baldoví i Mónica Oltra, Compromís i Podem... El líder de Podemos no ha volgut formar la parella necessària i que molts desitjaven amb Iñigo Errejón i que era fonamental per a la consolidació de la seua organització com a alternativa. I demostra que és més fava encara, quan ve a casa nostra a voler posar discòrdia a la parella BLOC i Iniciativa que tants fruits està donant. Si Podemos no li ha guanyat la partida a Compromís és perquè no ha sabut veure que, al País Valencià, els drets socials i la democràcia van lligats als drets nacionals. Tan transgressors que volen ser i s’omplin la boca de dir, en castellà, Comunidad Valenciana, com els del PP. Ja ho vaig dir un dia: “Si  Iglesias vol vertebrar l’esquerra de l’estat espanyol, ha de partir de la plurinacionalitat i de la independència de les forces de cada país. Si sap fer això, cosa que dubte, tindré raó jo quan dic que els de Podemos són els més espanyols de tots, perquè, en teoria, defensen l’única Espanya que podria tenir un poquet de trellat.”

Levante, 12 de juny de 2017

dilluns, 5 de juny de 2017

Nacionalisme inútil





Recorde el primer Alexis Marí quan era portaveu de les Corts valencianes i encara estava il·lusionat amb el seu nacionalisme espanyol, “eficaç i útil”. Com deuria tenir poca faena, un dia, es va  voler fer el graciós a través de les xarxes socials buscant els Països Catalans. La primera piulada —evidentment en castellà— la va fer a les vuit del matí: “Res, m’acabe d’alçar ací a Dénia del llit i buscant el cartell dels Països Catalans. I que no el trobe...” Un seguidor del seu compte de twitter i que deuria tenir la mateix faena que ell, li recomanà que parara en un bar i que preguntara. Marí, sense pensar-s’ho dues vegades, li va fer cas, però es veu que  tampoc no va tenir èxit i piulà: “M’acabe d’aturar en un bar per preguntar quina direcció prendre per trobar els Països Catalans i res... No els coneixen.”. En aquell mateix moment, vaig estar a punt de contestar-li amb una suecanada tan grossa que anava anant a soles: “els pots buscar...”, però vaig pensar que no pagava la pena, que, quan es fera fadrí, ja estudiaria un poc de geopolítica. A l’hora de dinar, encara continuava la seua història: “Seguisc buscant...”. I, fins i tot, diu que va anar a l’aeroport: “Res, ací a l’aeroport de Manises preguntant pels Països Catalans i res... que no hi ha manera.” I va seguir així tot el dia... Aquell dia, però, va tenir una rèplica premonitòria de Josep Nadal, diputat de Compromís i cantant de la Gossa sorda:  “Mira si preguntes pels diners dels valencians quan vages a Madrid, que això interessa més”.


Sembla que a Marí  li va tocar el tendre la piulada de Nadal i li ha a fet cas. Ha preguntat, a Madrid, pels diners dels valencians. I, d’una manera o altra, en la resposta, ha trobat allò que buscava aquell dia pel mateix camí per on anava de Dénia a València. Ja ho va dir Carod-Rovira: “els Països Catalans són allà on es paguen les autopistes”. I, ara, Marí ha canviat la direcció de les seues piulades: “Qui pot dir que estem defensant els interessos de tots els valencians? Quan puge a un ascensor i porte la carpeta de Cs, l’amague”. I: “PP i CS tomben l’ajuda de 37 milions per al transport metropolità de València. Tot en ordre. No, Albert Rivera?”. I ha de sentir les paraules del portaveu de Ciutadans al País Valencià, Fernando Giner, que li diu que qualsevol que represente els afiliats i votants de Ciutadans no ha de llançar missatges que puguen interpretar-se que són a favor del nacionalisme “ineficaç i inútil”. Potser, Fernando Giner ha fet tard i Marí ja ha comprés que, per als valencians, el nacionalisme “ineficaç i inútil” és l’espanyol. 

Levante, 5 de juny de 2017

dilluns, 29 de maig de 2017

Tornem-hi




Ja fa temps que sé que les lleis no s’han fet per defensar els meus drets. Més aïna s’han inventat per defensar totes les propietats, excepte la intel·lectual que és l’única a la qual puc accedir. I També, per exemple, per protegir l’espanyol: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.” Les altres llengües són de segona i no tenen ni el dret de poder-se usar al Parlament de l’Altiplà on diuen que resideix la sobirania popular. Una sobirania que només es pot exercir en llengua espanyola. El valencià només és reconegut del tot a Andorra on és llengua oficial segons la Constitució Andorrana de 1993, que és l’única que protegeix plenament els drets dels valencianoparlants —que s’ho anoten  aquells que volen reformar la Constitució en base a allò que diuen que Espanya és una nació de nacions. 

No m’immute quan els de sempre diuen que un gran nombre d’alumnes d’aquests país poden veure disminuïts els seus drets a causa de l’aplicació del Decret del conseller Marzà. Si no fóra perquè sóc gat vell i ja sé de què van, arrancaria a plorar o riure. Després, s’estranyen i no volen entendre, al·lucinen, perquè algú vulga dir adéu. No volen que te’n vages. Et volen a casa, però humiliat i derrotat sense que la teua llengua puga ser un instrument normal de comunicació per a tots els àmbits d’ús. Dir que l’espanyol té o pot tindre, amb el decret, disminuïts els drets, que el valencià té o tindrà avantatges, és una mentida tan gran que, si Déu existira, abocaria a l’infern a qualsevol que fera aquesta afirmació. 


La lliçò, però, d’aquests despropòsits, l’haurien d’aprendre sobretot aquells  nacionalistes que estan disposats a mantenir una certa equidistància entre l’esquerra i la dreta i que encara confien en gaudir d’una dreta civilitzada amb dos dits de front. No oblideu que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha ordenat la suspensió cautelar del decret d’ensenyament plurilingüe del Consell a instàncies de la Diputació d’Alacant governada pel PP.  ¿A aquestes alçades de la vida algú dubta que el PP està en contra de la normalització del valencià. “Ells” no tenen en compte, per exemple, que la Junta directiva de l’Associació de directors del País Valencià —que són els que veritablement en saben de la qüestió— manifesten que, sense entrar en el terreny jurídic, la gestació i aprovació del decret de plurilingüisme han estat presidides per la voluntat de consens i amb la participació dels agents socials educatius i s’ha fet des de l’escrupolós respecte de les normes, i particularment atenent la Llei d’Ús i Ensenyament, els informes de les universitats públiques valencianes, el marc comú europeu de referència per a les llengües i... És igual: els importa un rave.

Levante, 29 de maig de 1917