dilluns, 18 de desembre del 2017

El relat del Bloc






L’altre dia en el Col·legi de l’Art Major de la Seda, en la festa del porrat de llibres, Enric Morera m’explicava que en política, si volies tindre èxit, també calia tindre un bon relat. I té més raó que un sant el nostre president de les Corts.  Mireu si té raó que el partit popular de José María Aznar va perdre les eleccions perquè no va poder modificar el relat que s’havia construït després de l’atemptat de l’11M. Un relat que va canviar radicalment les expectatives electorals del seu partit: l’atemptat era la contestació a la guerra en què ens havia posat. Intentà modificar l’autoria de l’atemptat, el relat, però el personal no s’ho va empassar. Els mitjans de comunicació que no eren molt “amics” de la seua persona i del seu partit, no li ho van permetre. 

Però els relats als quals es referia Enric Morera eren els que s’havien llançat des de Compromís i que, segons ell, havien propiciat el seu èxit. No li’n vaig discutir cap. Però li vaig dir que no me n’agradava un de molt actual que s’anava contant per certs mitjans de comunicació. Un relat que no tenia massa clar si  s’havia fabricat des de dins de casa seua o des de casa dels seus contrincants. El conte és molt senzill: Mónica Oltra vol ser presidenta de la Generalitat. Per a ser presidenta de la Generalitat només ha de traure un vot més que el PSOE, i, per a traure’l, exigeix l’aliança electoral amb Podem. Mónica Oltra està acostumada a eixir amb la seua, però ara pegarà en pedra, perquè el BLOC ja té un referent millor que ella i que es diu Joan Baldoví. 


No m’agraº da ni gens ni mica aquest relat que vaig sentir en una emissora  de ràdio, perquè totes aquestes històries de divisions l’únic que poden fer és portar-nos el Partit Popular o la seua còpia, Ciutadans, al govern de la Generalitat. Als que no tenim partit ens importa ben poc que el president o la presidenta de la Generalitat siga Ximo Puig o Mónica Oltra. El que volem és que la gent, que està totalment en contra de les nostres coses, no torne o guanyar-nos les eleccions i s’instal·le en el Palau de la Generalitat per “rematar-nos”, com va dir Alfonso Rus. Supose que Enric Morera i la seua gent ja han aprés que hi ha matrimonis que són necessaris. Matrimonis que ens han portat a recuperar l’alcaldia de València per a l’esquerra i a recuperar el palau de la Generalitat. I, de cara a les pròximes, és molt senzill el que s’hauria de fer: què és millor anar amb Podem a les eleccions o anar separats? De quina manera es poden traure més vots? La coalició suma o resta? I la resposta a aquestes preguntes hauria de marcar l’estratègia electoral i no una altra cosa. Ja ho tenim bé d’interessos partidistes o de “capelletes” perquè encara queden moltes coses a fer. No tenim prou amb un govern que no ens robe. Cal fer alguna cosa més. I, per a fer més coses, cal seguir governant.

Levante, 18 de desembre de 2017

dilluns, 11 de desembre del 2017

Avui comença la ràdio






Tinc el mal costum d’engegar-me la ràdio a través del mòbil per dormir. Normalment sempre connecte les mateixes emissores —amigues i no tan amigues—, però, quan retransmeten un partit de futbol que no m’interessa, pose el ditet per buscar alguna cosa que m’entretinga i, sobretot, que em porte la son. No fa molts dies, buscant una emissora on quedar-me, vaig escoltar música en valencià i em vaig aturar. I, així, em vaig assabentar que, sota el paraigua de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) i amb el nom d’À Punt, el nou espai de comunicació havia començat les emissions en proves amb música en valencià i falques de presentació de la nova ràdio. 

I veig, a través del Facebook, Reis Juan, que acaba de posar-se en marxa el d’ À Punt. Entre i em trobe: “Hola! Benvinguts i benvingudes al Facebook d’À Punt, l’espai públic de comunicació valencià. Dilluns, 11 de desembre, comencen les emissions de ràdio i en aquest vídeo descobriràs tot el que podràs escoltar. Emprenem un viatge apassionant. Ens hi acompanyes?”.  Pose play al vídeo i em trobe amb la cara del meu amic Carles Galletero, que farà un programa  que es diu Cuina de Bancal, però també veig les de Joan Espinosa, Aitana Ferrer, Irene Rodrigo, Reis Juan, Maria Josep Poquet, Amàlia Garrigos, Rafa Albert, Aitana Ferrer... M’imagine ja el programa de Carles, però entre en el seu Facebook per veure si explica alguna cosa. I veig una foto amb els seus companys amb un peu que diu: “Presente el dimarts que ve Cuina de bancal. Sí, el tercer per l’esquerre sóc jo, el nano ‘pelaet’! Ara presente en À punt ràdio un programa de gastronomia, cultura culinària, oci, turisme rural, agricultura, (ja ho havia dit?), amb el meu humor, la meua gràcia, el meu trellat i les meues ganes d’entretindre. Un programa per a fer-vos riure i acompanyar-vos els matins dels dimarts de 13,00 a 14,00 hores, abans de dinar, per fer gana. Estic content, perquè sé que molts se n’alegreu!” Pots estar ben segur Carles, molts ens n’alegrem. Ens n’alegrem, sobretot, perquè la llengua torna a tenir una eina imprescindible per a la seua normalització. Comencem amb la ràdio i esperem gaudir prompte de la televisió. Nosaltres ens n’alegrem, però el PP, que està en contra de la normalització del valencià, ja comença a protestar sense cap tipus de vergonya. No només va fer inviables la ràdio i televisió valencianes fins a tancar-les, liquidar-les, sinó que ara posarà tots els entrebancs perquè puguem gaudir de mitjans de comunicació en la nostra llengua. Serà la història de sempre: comencen amb la crítica del llibre d’estil i seguiran en cada pas que el valencià avance. Ho tenen molt clar. 

Levante, 11 de desembre de 2017
                                                                                    


dilluns, 4 de desembre del 2017

Les veus de Shakespeare




El meu amic Vicent Olmos em fa arribar un llibre que m’ha semblat molt interessant i entretingut: Shakespeare en la veu dels traductors  (Afers) de Josep Maria Fulquet.  Es tracta d’un llibre sobretot oportú, perquè m’arriba en un moment en que estic rellegint Hamlet (Quaderns Crema), en la magnífica, moderna i atrevida traducció de Joan Sellent. El llibre de Fulquet t’explica que la veu del traductor ha d’enriquir la llengua d’arribada i, per consegüent, la literatura que s’hi genera. La llengua de recepció trau tota mena de profits de la llengua de l’original, com ara: préstecs lèxics, neologismes, metàfores... La literatura de recepció s’enriqueix “per dir-ho d’una manera tòpica, amb la incorporació al propi terrer dels  tresors de les literatures estrangeres”. Les llengües, però, evolucionen i, per això, cal adaptar les traduccions a les circumstàncies de temps, de lloc i de tradició. Les traduccions antigues, encara que en molts casos són molt bones, poden quedar obsoletes  i cal fer-ne de noves i més adequades als nous lectors i a les noves circumstàncies. Jo afegiria que també els nostres textos clàssics, moltes vegades, si volem que arriben a un públic ampli, necessiten, amb el temps, adaptacions als diferents públics que en poden ser nous receptors. 


Clàssics que són necessaris per la seua qualitat i perquè tracten els temes universals de tots els temps i, per tant, actuals. Hamlet, que tinc entre mans, tracta el tema de la venjança, el sentit de la vida... Però també és una obra que reflexiona sobre el mateix teatre i, fins i tot, vol explicar-nos com han d’actuar els actors. No només els actors, però, perquè podríem aplicar els consells que Hamlet dóna a uns actors que passaven per allí a alguns polítics o periodistes actuals que em compte de dir les coses de manera seriosa escridassen i sobreactuen: “Et prego que recitis aquests versos tal com jo els he dit: fent-los lliscar sobre la llengua; si els has de dir cridant, com fan molts actors, ja tant se val que els digui el pregoner de la ciutat. Tampoc no facis anar les mans així, com si tallessis l’aire: sigues mesurat en tot. Perquè enmig del torrent, la tempesta o el que jo en dic el remolí de la passió, has d’adquirir i transmetre una moderació que hi done fluïdesa. Se’m revolta l’ànima quan sento un d’aquests individus cridaners amb perruca destrossant les emocions, literalment convertint-les en parracs i esqueixant les orelles dels espectadors del pati, la majoria dels quals no volen altra cosa que sorolls i pantomimes absurdes. Jo,  aquests actors faria que els fuetegessin per voler ser més inflats que en Tergamant, més herodistes que el mateix Herodes. No els imitis, t’ho prego.” No vull dir noms, no diré noms...

Levante, 4 de desembre de2017



dilluns, 27 de novembre del 2017

Ni de dretes ni d'esquerres






Parlar del PP i de Ciutadans és parlar de la dreta espanyola —a Espanya i a Catalunya, de la mateixa manera que quan parlem de Blasco Ibañez o de Juan Marsé, parlem de literatura espanyola. La dreta espanyola està igual com sempre i fa el mateix paper, però la dreta catalana i catalanista de tota la vida ha canviat. Està desconeguda. Només cal recordar que en mig d’una situació social de tensions revolucionàries i amb creixement del proletariat industrial, la crisi econòmica des del 1919 i els fracassos de la política colonial espanyola al Marroc, la Mancomunitat i la Lliga —partit catalanista de la burgesia catalana—van veure com a alternativa “agradable” el colp d’estat de Primo de Rivera perquè era la seua alternativa per a resoldre els problemes. Només cal recordar que Puig i Cadafalch va formar part del comité de comiat que va anar a l’estació del tren quan Primo de Rivera marxava cap a Madrid a prendre el poder d’Espanya. Va ser a Catalunya on es va crear l’atmosfera “histèrica” per buscar Primo de Rivera com a “salvador”: “En el dilema entre un fet extralegal i la corrupció del sistema, optem pel primer”, va escriure Puig i Cadafalch. 

Ara, la cosa ha canviat. La dreta catalana independentista crida no l’exèrcit i la guàrdia civil, sinó Esquerra Republicana i la CUP, els anticapitalistes, els seus “enemics” naturals de classe de sempre. I què fa la dreta moderada, catalanista, però espanyola? Anar-se’n amb el PSOE, que en teoria són socialistes i d’esquerres, però que no són de nació oprimida… Us imagineu Duran i Lleida, des de la seua habitació de luxe del Palace, amb el puny en alt, dient que votarà el PSC?  Com deu ser la dreta espanyola que fins i tot Duran i Lleida votarà l’“esquerra”?


I és que la cosa, ara, no va d’esquerres ni de dretes: va d’espanyols i catalans i cadascú juga a favor de la seua nació. L’esquerra de la Primera internacional ja no existeix. On és aquell intent dels sectors més avançats del moviment obrer de donar expressió organitzativa a la política internacionalista en què jugaren un paper important Marx, Engels i, fins i tot, Bakunin? Que no s’equivoquen els amics internacionalistes del PSOE. Pedro Sánchez va d’espanyol i Iceta també. Aquest darrer intenta dissimular-ho aliant-se amb el sector més de dreta de l’antiga Unió Democràtica de Catalunya. Però el PSC no s’ha aliat amb ells per ser de dretes, sinó pel seu espanyolisme. Recordeu que Duran ha dit que la crisi a Catalunya no passa per una negociació bilateral entre la Generalitat i el Govern central, sinó per un acord en el Congrés dels Diputats “on resideix la sobirania nacional”: plantejament comú de l’esquerra i dreta espanyola. Pregunteu-ho a Carolina Bescansa.


Levante, 27 de novembre de 2017 

dilluns, 20 de novembre del 2017

Patriotisme caspós


Els mateixos que demanaven mà dura i repressió contra la “gosadia” dels independentistes catalans, ara els acusen de covards i traïdors. Es pensen que els independentistes tenen també la “caspa” que denunciava Joan Maragall del nacionalisme espanyol en la seua Oda a Espanya: “T’han parlat massa dels saguntins i dels qui per la pàtria moren; les teves glòries i els teus records, records i glòries  només de morts: has viscut trista.” Voldrien que els independentistes catalans es feren els màrtirs i  pensaren més en l’honor i poc en el viure. “Oh trista Espanya!”. I com que intenten evadir la presó, com faria qualsevol persona que fóra “normal”,  els acusen de traïdors, porucs i covards: “La covardia manifesta dels colpistes catalans és esbalaïdora. Uns han eixit corrent a refugiar-se a Bèlgica, altres han callat en l’Audiència Nacional i la resta s’està engolint sense piular l’article 155”. Què volen aquesta gent? Una cosa és estar condemnat a mort i, abans que t’afusellen, quan ja no pots fer res, alçar el puny i cridar: visca la República! I una altra és, abans de ser condemnat, confirmar i dir que sí a totes les coses que t’acusen. Malgrat que ara, segons totes les veus del poder polític i mediàtic de l’estat espanyol, tenim presons de quatre o cinc estreles —les millors dels món—, hom fa tot el que pot per no anar a la presó. Si fóra necessari, fins i tot, ballaria o mentiria.  Com el poeta pensaria en la vida de l’entorn, aixecaria el front i somriuria als set colors que hi ha en els núvols i passaria d’aquells que, després de reprimir-ho tot, hipòcritament, es pregunten: “No van prometre que Catalunya seria una República Independent? On és? Com a nacionalistes que són, volen els independentistes catalans humiliats i derrotats.


Pitjor encara són els que van de “progres”, els que diuen que tenen ganes que passe tot per atendre els problemes “reals”. Un problemes que ells mateixos tenen desatesos després d’haver manat, fins i tot, en unes quantes legislatures. Diuen que són internacionalistes, republicans i socialistes, però van agafats de la mà de la dreta per defensar gran part del testament de Francisco Franco.  Volen que passe tot —tot és el problema català—, perquè estan incòmodes en el paper que fan. Però ho tenen molt clar perquè la majoria són “llanterners” que viuen d’empassar-se gripaus grandets. Pregunteu-li-ho a Miquel Iceta o a José Luís Ábalos, —aquest darrer, malgrat estar tota la vida amb càrrecs valencians, no sap dir ni “bon dia”—. El seu “no” a Rajoy ha sigut “sí”. Els seus eterns càrrecs fan  el paper dels diners d’Anselm de Turmeda: “Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu “no” fan-li dir “hoc”. Vejats miracle!”

Levante, 20 de novembre de 2017

dilluns, 13 de novembre del 2017

A l'ombra del temps



Un amic, que imparteix classe de valencià a la Vega Baixa, m’envia un manifest a favor dels professors de l’assignatura de valencià i enfront de la persecució que sofreixen per part, d’entre altres, d’alguna federació de pares i persones significatives del PP i de Ciutadans. Cal respectar l’estat de dret, diuen. I això sembla que, per a “ells”, significa que ensenyar valencià deu ser alguna cosa subversiva. El fet em fa recordar quan començàrem l’any 83 del segle passat a impartir classes de valencià als instituts i les escoles del país. La meua dona i els companys que els havia tocat Elda patien les manifestacions de les mares de la Plaça de Castelar que volien imitar l’Associació de les Mares de la Plaça de Maig que lluitaven per recuperar amb vida els detinguts desapareguts per la dictadura argentina i demanar justícia contra els responsables d’uns veritables crims contra la humanitat. A la plaça de Castelar d’Elda un bon grapat de dones amb un mocador blau al cap volien fer com aquelles dones argentines que patien de veritat. Elles no patien. Només protestaven contra el valencià amb cartells que duien eslògans com: no als dialectes, no a la imposició del valencià en les escoles d’Elda. Elles no només no volien que no s’ensenyara el valencià que era voluntari segons la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Elles volien que el valencià desapareguera. Encara recorde la gran manifestació que vam fer a Alacant i com el meu amic Josep Lluís Blasco em preguntà: què fas tu amb aquesta pancarta? Tenia raó em preguntar-m’ho perquè la pancarta deia: Elda amb el valencià.


Ara, més de trenta anys després i apunt de jubilar-nos, els joves docents que imparteixen valencià a les terres del sud tornen a patir la persecució dels mateixos de sempre que promouen pronunciacions judicials contra una llengua reprimida i dèbil. Com sempre, hem de tornar a signar manifestos en què en definitiva es demana que deixen fer la seua faena als professors. “Sí, Voro”, em deia el meu amic: “Ja contaria jo a Toni Cantó coses de llengua i de doctrina. Encara recorde com, sent un xiquet que no alçava un pam de terra, vaig rebre la primera hòstia per parlar valencià d’un capellà que portava una sotana negra que li tapava del coll als peus. Quan vingué la democràcia, la vaig encetar gairebé intentant ensenyar el valencià a uns xiquets d’Alacant amb tots els entrebancs que ens posava la dreta del moment i de sempre. I ara, que vaig a jubilar-me, tornem altra vegada a la mateixa batalleta. Encara com no em queda res, perquè, si no, abandonaria. No puc entendre com encara es pregunten perquè molta gent se’n vol anar i es vol quedar sol a casa. Algú entén alguna cosa?”.

Levante, 13 de novembre de 2017

dilluns, 6 de novembre del 2017

Nosaltres, els fusterians





Tenim un any molt “mogudet”, malgrat que els comunistes ja no volen ni fer, ni celebrar, el centenari de la Revolució (1917) i els socialistes de l’estat —els de casa volen semblar una altra cosa— s’han fet cosins germans dels de Ciutadans i dels seus companys del PP. Com els comunistes, Pedro Sánchez ha renunciat a fer la Revolució, en el seu cas la “revolucioneta” que ens havia promés de traure Mariano Rajoy del govern de l’altiplà. Per això, perquè els comunistes no volen celebrar el centenari de la Revolució russa i els socialistes es volen casar amb Rajoy o tocar la flauta, vaig decidir, a principi d’any, que enguany, ploguera o nevara, commemoraria l’any Fuster, el vint-i-cinqué aniversari del seu traspàs. Recordeu que us ho vaig prometre. I ho he fet de la millor manera que he sabut: publicant una antologia dels seus textos Fuster per a joves (Onada Edicions) i coordinant l’edició junt a Josep Lozano del llibre homenatge en què participen més de vuitanta escriptors   valencianes, Nosaltres els fusterians (Perifèric Edicions).


En les col·laboracions del llibre Nosaltres, els fusterians trobareu apreciacions, anècdotes, sensacions, experiències o judicis de valor, d’homes i dones que d’alguna manera van conéixer personalment,  o no, l’autor de Nosaltres els valencians que donen la sensació d’un ventall, força interessant, de registres. Gràcies al llibre, podem conéixer un Joan Fuster inèdit, el de les converses interminables fins a les tantes hores de la nit, i podem compartir anècdotes que, a banda de ser força interessants, seran imprescindibles per a un estudiós de l’obra i de la vida de Fuster. Qui sabia que Fuster havia d’anar a fitxar a la caserna de la guàrdia civil com conta Josep Lozano de la seua primera visita: “Era un temps convuls. Franco ja no gastava massa salut. Altrament, el 20 de gener del 69,  l’estudiant Enrique Ruano havia “caigut” des d’un seté pis quan estava amb la policia. L’endemà, Madrid vivia una nombrosa manifestació estudiantil contra la dictadura. El 24, el govern decretava l’Estat d’Excepció. N’era ministre d’Informació i Turisme Fraga, i el justificava per: ‘... evitar que se arrastre a la juventud a una orgía de nihilismo y anarquía.’ Fuster va dir-nos, aquell dia que, per l’Estat d’Excepció, l’obligaven a presentar-se cada setmana a la caserna de la Guàrdia Civil.”  O que Manuel Baixauli, que viu al costat de la casa de l’escriptor, vint-i-cinc anys després de la seua mort, encara sent la música de la màquina d’escriure:  “Sovint, quan vinc cansat de la feina, isc al terrat, m’assec i, mirant terrats veïns, antenes, depòsits d’aigua i les formes dels núvols, em bec, a petits glops, una cervesa. És la glòria. Encara sent, de tant en tant, la màquina d’escriure...” 

Levante, 6 de novembre de 2017

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Tolstoiesvski





Sembla que acabarem  com vam començar. Un amic meu, Paco Vera, en jubilar-se, va fer un discurs en què deia que acabava la seua vida professional de la mateixa manera que la va començar: lluitant per dignificar la seua professió, la tasca de mestre. Eren els anys de la dura crisi i de les “retallades”. Per cert, unes “retallades” que el nostre govern “progressista” encara no ha sabut revertir. Després de dos anys de nou govern, estem igual de “retalladets” que ens va deixar el PP, excepte “alguna coseta”, que diria Mariano Rajoy. Dic que acabarem com vam començar perquè de nou veig les “pintades” —ara en les xarxes socials— que demanen, llibertat, amnistia i llibertats nacionals, com demanàvem nosaltres quan érem joves. Ací, en terres valencianes, es prepara una manifestació pel finançament just —espere que no punxen.


Com que es tracta de retornar, rellig les obres de Tolstoiesvski que, segon Josep Palacios, és el millor dels novel·listes. Retorne perquè els vaig llegir molt jove i no recorde gairebé res, però, sobretot, perquè arriba a les meues mans la traducció que en va fer Andreu Nin de Crim i càstig, el qual, a més d’intentar fer la revolució, es va dedicar a la traducció de moltes obres russes al català. No puc deixar de preguntar-me: d’on treia el temps Andreu Nin? Segurament, en aquella època, el rellotge no aniria tan de pressa. I, per això,  Nin tenia temps per llegir i traduir els clàssics: “Donar els clàssics russos en català em sembla una empresa magnífica. Quina llàstima que no els pugueu llegir en l’original! És formidable! Jo els conec tots de cap a cap. A pesar que, durant els darrers set anys, he estat absorbit per un treball aclaparador, no he passat gairebé ni un dia sense llegir els clàssics”. Comence amb Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski que, gràcies al revolucionari Nin, en el seu temps tingueren la primera versió en llengua no eslava. Ja ho va dir Josep Maria de Sagarra: era al primera traducció “sencera i vivíssima”. Una traducció sense “retallades” que, segons Sagarra, “la nostra llengua amb les puntes de verdor o d’acidesa, de vegades tan directament biològica, s’encasta d’una manera brutal al realisme sense contemplacions de Dostoievski”. Si voleu llegir Crim i Càstig en la nostra llengua, encara heu d’anar a parar a aquesta magnífica traducció de Nin, perquè no n’hi ha d’altra. I si voleu llegir Anna Karènina, de Tolstoi, us recomane també la traducció que en va fer el polític trotskista nascut al Vendrell que va tenir temps per ser un dels fundadors del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), d’inspiració comunista no estalinista.

Levante, 30 d'octubre de 2017

dilluns, 23 d’octubre del 2017

Toni Cantó





Tinc molts amics professionals del teatre que coincideixen amb mi en l’opinió que Toni Cantó és un actor dolent. Ja m’ho desmentireu, si podeu. Com a polític és molt més pitjor encara, perquè, en sentir-lo parlar, un que no el coneix personalment, només pot pensar dues coses: o és un ignorant o és una mala persona. O les dues coses, perquè no són incompatibles. Voldria pensar que és un pobre xic que no té més llums, pobret, com Albert Rivera que, segons Pablo Iglesias, és un talòs de poca capacitat intel·lectual que fa cites de llibres que no ha llegit i que caldria que estudiara. Això sí, el líder de Podem admet que, segurament, Rivera és un bon venedor de productes bancaris. 

Preferiria creure que Toni Cantó és un ignorant i no una mala persona. Si no fóra un ignorant, no demanaria al PP i al PSOE que feren alguna cosa contra l’adoctrinament de les escoles catalanes, valencianes i mallorquines en la tribuna del Congrés dels diputats. Si sabera un poc d’història, sabria que l’ensenyament que tenim als “perillosos” Països Catalans no va ser implantat per cap govern independentista. Sabria que va ser implantat, majoritàriament, pels seus futurs socis de Govern i de partit a l’altiplà —el futur partit únic: el Partit Socialista Liberal Conservador, que és com volen que acabe  tot açò.  Sabria que l’Escola catalana és un producte del consens entre Convergència i el PSC. Sabria que ací, al País Valencià, l’ensenyament de la llengua el va introduir el PSOE i que el PP, amb més de vint anys de govern, ho va deixar com estava. I, sobretot, sabria que a les Illes gairebé bé sempre ha manat el PP. I coneixeria que la nostra escola no adoctrina i que ensenya moltíssim el castellà. Ensenya Estellés i Lorca. No com a la resta de l’estat que per espanyol només entenen el castellà i ignoren, com Toni Cantó, els altres “espanyols”.

Si no fóra fava no diria que: “ El valencià és una llengua i el català és una altra. I en aquest tema estic molt tranquil amb el que dicta el nostre Estatut, jo em regisc per les lleis”. Si es regira per les lleis, no ignoraria les sentències dels tribunals en aquesta matèria —per cert no n’hi ha cap condemnat per incomplir-les. Sabria a quina institució dóna totes les competències en matèria lingüística el nostre Estatut i quins són els seus dictàmens...

 Sí, caldria crear l’Agència Independent de l’Alta Inspecció, però no per evitar l’adoctrinament a les aules, sinó per evitar el poc trellat dels diputats com Toni Cantó. Per cert, repasse bé la seua intervenció i no trobe només ignorància: veig odi i molta mala llet. Cantó no està en contra de l’adoctrinament en les escoles. El que vol és que els joves de les noves generacions sàpien tan poc com ell.

Levante, 23 d'octubre de 2017

dilluns, 16 d’octubre del 2017

Construir ponts





Joan Baldoví, en la compareixença de Mariano Rajoy sobre la situació i acció del Govern a Catalunya, va fer servir una frase molt bufona, que sembla que forma part de la campanya de la Conselleria d’Educació i Cultura de suport a l’ús del valencià: “Construiré mil ponts, mil vegades, només per estar amb tu”. A banda de la frase “delicada” i agradable, Baldoví va voler emprar els verbs “escoltar”, “dialogar”, “consensuar”, “persuadir”, “seduir”, perquè deia que són verbs que ajuden a la convivència, que ajuden a moltes parelles a tenir un projecte de vida junts, perquè mai no funciona allò que “ets meua, només meua”. Els verbs van sonar de manera seductora, però va ser com si els pronunciara a la paret.  


Com en molt altres debats, també es va produir un moment surrealista en el qual, possiblement, sense que foren conscients els protagonistes, estava la clau del problema.Va ser quan Joan Baldoví i Mariano Rajoy discutiren de creïlles. El primer en parlar-ne havia sigut Aitor Esteban, portaveu del PNV. Però, va ser Joan Baldoví qui, en la seua intervenció, etzibà a Rajoy, en referència als problemes del finançament autonòmic que pateix el País Valencià: “No només hi ha creïlles catalanes o basques, també n’hi ha de valencianes”. I, en la resposta de Rajoy, es veia clarament quina és la mare de tots els problemes i incomprensions: Catalunya i el País Valencià són Espanya, però les seues gents, la seua llengua i els seus problemes no. Mireu la contestació de Mariano Rajoy: “Vosté ha parlat de totes les creïlles, de les catalanes, de les valencianes... , però vosté no ha parlat de les creïlles espanyoles, i n’hi ha molta gent que vol que li parlen de les creïlles espanyoles”.  Llig en algun diari que Rajoy no havia entés el símil de Baldoví, però el va entendre perfectament com el va entendre un amic meu que va escriure, immediatament, en un grup de WhatsApp de col·legues que tenim: “Ja ho ha dit Rajoy. Baldo ha parlat de moltes creïlles, però no de les espanyoles. Ergo per al senyor Rajoy aquestes creïlles no són espanyoles”.  El problema és greu, perquè aquesta gent, els nacionalistes espanyols, no entenen res. I, com que no entenen res,  no arriben ni a ser “tolerants” —practiquen la força i fan servir els seus tribunals— i això que, en la “tolerància”, no n’hi hauria prou. Segons el genetista Albert Jacquard, no és una actitud suficientment positiva: “¿Cal predicar la tolerància? Quin mot més lleig! […] Tolerar és acceptar les coses a contracor, és deixar fer; és, de manera negativa, no prohibir, i això implica una relació de forces en què, qui domina, s’avé a no fer servir el seu poder […]. La tolerància, concessió feta pel poderós segur de si mateix, tan sols és la primera passa cap al reconeixement de l’altre; cal fer més passes en el camí de l’amor a les diferències.”

Levante, 16 d'octubre de 2017

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Deixeu treballar en pau!





Si Pedro Sánchez no és president del govern espanyol és perquè els “poders fàctics” i “mediàtics”,  i, sobretot, les “velles glòries” del seu propi partit no el deixaren. Els “barons” nous i antics no veien amb bons ulls un govern amb Pablo Iglesias i els nacionalistes. Tant des d’Andalusia com des de Castella-la Manxa o Extremadura, no acceptaven pagar el preu que els exigia Iglesias, ni volien fer cap concessió a Catalunya, perquè això anava contra els seus interessos “nacionals” o “regionals”. A més, Susana Díaz tenia un pla perfecte per als seus interessos personals: que  Pedro Sánchez es cremara deixant pas al PP i substituir-lo, després, en el Congrés dels socialistes. Pedro Sánchez, però, no va voler caure en el parany i va salvar la seua pell gràcies a les bases d’un partit que no volia ser comparsa del PP.


Pedro Sánchez, però, no ha estat a l’alçada, perquè continua tenint el mateix problema que ja tenia. Quan intenta dialogar davant el problema més greu de l’estat, els “vells antics càrrecs socialistes”, tornen a la càrrega posant més llenya al foc. Alfonso Guerra: “No es pot negociar amb colpistes”. I s’atreveix a dir barbaritats tan grans que van anant a soles: “la majoria de professors de primària i secundària són militants d’ERC” i que “porten 40 anys amb un ensenyament sectari, com la televisió pública”. I avisa que a Catalunya fa anys que es desenvolupa un “moviment prefeixista” fruit del nacionalisme. Supose que Alfonso Guerra, quan parla del perill nacionalista, no pensa en el “nacionalisme espanyol”.  A Guerra no li ha pegat mai un mestre per parlar valencià amb els companys en el pati. I a Guerra no li han recorregut als tribunals espanyols totes les lleis i decrets que intenten dignificar la seua llengua. Guerra, però, no està sol. Ara només faltava que “antics” càrrecs com Segundo Bru, Clementina Ródenas, Rodríguez de la Borbolla, Joaquín Leguina i..., que haurien d’estar calladets, qüestionen l’aposta de Pedro Sánchez pel diàleg amb la Generalitat.  Llig amb certa esperança les paraules que els dedica el socialista Andrés Perelló —supose que no li sabrà greu que les traduïsca—: “Van ser dirigents del partit i membres de governs als quals tots respectàrem i els donàrem suport en el seu dia. Demanaren disciplina i fe en el comandament. “Qui es moga, no ix en la foto”, va dir algú. I, ara, quan l’Executiva i el Secretari General han de donar alternatives a la crisi més greu d’Estat que mai no hem tingut, es reuneixen en una carta plena de deslleialtat, alineant-se amb la dreta sense cap pudor. Publiquen la carta en la premsa i tracten de desestabilitzar l’Executiva i el partit. Deslleials! Egoistes! Per molt menys expedientàveu companys i companyes quan éreu qui éreu. Assumiu el vostre temps i deixeu treballar en pau”.

Levante, 9 d'octubre de 2017

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Catalunya és d’Espanya?







Hi ha moments en què es veuen totes les contradiccions perquè, sense voler, les ensenyen. Quan un canta “a per ells” és perquè considera que “ells” són els “altres”, uns “altres”, de diferents. I, si això es fa enlairant banderes espanyoles, és com dir: a per “ells” que no són espanyols. Un altre exemple més famós i més evident d’ensenyar les contradiccions va ser quan el ministre espanyol d’Educació, José Ignacio Wert, va decidir començar la croada contra l’escola en català i la immersió lingüística. En el parlament de l’altiplà i responent a unes declaracions de la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, el ministre espanyol va reconéixer: “Sí, el nostre interès és el d’espanyolitzar els alumnes catalans.” I per què? Doncs “perquè se senten tan orgullosos de ser espanyols com de ser catalans.” Què estava afirmant? Era molt evident: si volia espanyolitzar els xiquets catalans, era perquè no eren, o no els considerava, espanyols. Afirmava que ser català és no ser espanyol. O no? De la mateixa manera que no considerava que el català fóra un idioma espanyol. Com no el consideren, entre altres, els del PP valencià. Algú coneix algun recurs o una sentència judicial contra el castellà o el seu ensenyament? Per què? Perquè el castellà és considerat un idioma espanyol i els altres no. Potser aquells que tenen encara ganes de “regenerar” Espanya considerant-la una “nació de nacions” poden començar reconeixent l’espanyolitat —i això implicaria drets— de totes les nacionalitats, però també de totes les seues llengües i cultures. Haurien de creure que són Espanya i espanyoles i no que són d’Espanya —una propietat conquistada. I això voldria dir, com ara, que els diputats en el parlament de l’altiplà no caldria que s’humiliaren expressant-se en una llengua que no és la seua i es podrien dirigir als altres diputats en una tan espanyola com les altres i en la que pensen i senten. Però això és possible? Quantes persecucions més haurem de patir els que volem viure en valencià? Algú es creu de manera seriosa que la nostra llengua discrimina o pot discriminar el castellà? I per què tant de recurs i tanta sentència? Algun tribunal hauria de dir alguna vegada que ara i ací el castellà és l’ama carabassera dels mitjans de comunicació i... Però no: és la llengua espanyola. 

Mentre escric, sent, per la tele, les declaracions de Rodríguez Ibarra i Alfonso Guerra sobre el problema català i al·lucine. És difícil comprendre com Ximo Puig i Vicent Soler militen, encara, en el mateix partit. Preferisc el socialista amic meu del facebook que davant el “problema” català diu que és socialista, republicà i internacionalista. El que no sap el pobre xic és que el seu partit és nacionalista espanyol—no regeneracionista—  i monàrquic. Socialista? Vosaltres mateixos.

Levante, 2 d'octubre de 2017




dilluns, 25 de setembre del 2017

Tindrà els teus ullls






El títol de la novel·la d’Urbà Lozano Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera) —Premi Enric Valor de novel·la— és un vers d’una força increïble de Cesare Pavese, un home que patia i escrivia: “En la pausa d’un desgavell passional renaixen les ganes de poesia. En la lenta atonia d’un col·lapse silenciós neix el desig de prosa”. Literatura com a teràpia necessària per al personal que té més traça en l’ofici d’escriure que en el de viure:  “Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –aquesta mort que ens acompanya del matí al vespre, insomne, sorda, com un vell remordiment o un vici absurd.” I d’això va la novel·la d’Urbà, de reflexionar literàriament sobre la vida, l’amor i els secrets inconfessables a través de les memòries del protagonista que, després de mitja vida a Sicília, decideix tornar al seu país natal per enfrontar-se als secrets del seu passat. 


Unes memòries, en forma de dietari, que conten la seua història des d’una òptica molt personal. Al principi, no s’atreveix i explica poques coses, només algunes obvietats. A poc a poc, però, va soltant la mà i s’endinsa en els racons més íntims d’home que es veu major —té seixanta cinc anys. Malgrat la clandestinitat de la seua escriptura, sap que escriu per ser llegit. I, per això, fa una interessant reflexió sobre l’estil i les “originalitats”: “Ara està a punt d’enllestir l’obra completa de Pavese al català... N’he reconegut la prosa contundent, potser aspra en alguns passatges; les oracions curtes i l’ús sistemàtic de les pauses. Subjecte, verb, predicat. Punt i seguit. El punt allibera. El punt et permet començar de nou, exempt dels compromisos contrets amb cada mot anterior. Més encara si, com Pavese, hom té la destresa d’encastar enmig les sentències que esdevenen un colp de puny damunt de la taula. Quasi aforismes. Potser en copiaré els més aconseguits i els faré servir. Sense toquejar-los. Manipular la perfecció només serveix per amanerar-la, en el millor dels casos”. I així està escrit el dietari, la novel·la d’Urbà Lozano, amb un estil colpidor i una prosa sense filigranes i excessos: “Resumir els fets cabdals d’una vida en unes poques línies de text, de manera quasi telegràfica, sembla quimèric.” L’autor i el seu protagonista ho fan: “La mare va decidir que estudiara. Don Abel em preparà a consciència. Vaig poder entrar a Medicina. No em treia el doctorat dels dits. Isabella fou part de la solució...” Reflexió sobre l’existència i l’atzar:  “baules de la cadena que m’han conduit a Fiorella...” No cal fer-ho més llarg. Cal no fer-ho més llarg, hauria de dir més aviat. Vindrà la mort. Tindrà els teus ulls.

Levante, 25 de setembre de 2017

dilluns, 18 de setembre del 2017

El diari de Sotaia






M’entretinc llegint el Diari de Sotaia de Joan Pellicer que és el número 1 de Moment. Memorialística, la nova col·lecció del Magnànim dirigida per Xavier Serra.  Me’l llig durant el trajecte d’anada i tornada amb autobús a Barcelona convidat per l’Associació d’Editors del País Valencià per assistir a la jornada “Collita Valenciana” dins de la Setmana del Llibre en Català per presentar els dos llibres: Fuster per a joves (Onada Edicions) i Nosaltres, els fusterians (Perifèric), que són dues contribucions per commemorar els 25 anys de la mort de l’escriptor de Sueca. 


La veritat que el viatge se’m fa curt perquè em distrec xarrant amb Urbà Lozano que s’acosta també  a Barcelona per presentar el seu nou premi Enric Valor de novel·la: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls (Bromera), que molt amablement em regala i que em reserve per a uns moments més tranquils a casa. El diari de Sotaia,  de Joan Pellicer, més fragmentari, és molt més apropiat per llegir un trosset de tant en tant, entre xarrada i xarrada: “18 de maig. Ben acotxat i soliu llegia dins la tenda les mai prou lloades Observacions de Cavanilles, quan de sobte ha aparegut una gosseta negra, tota inquieta, tentinejant, juganera i veloç, i en descobrir-me s’ha posat de seguida a lladrar girant la vista sendera avall, com qui avisa d’una presència inesperada”. El llibre és un homenatge a l’etnobotànic, ara que es compleix el desé aniversari de la seua mort. Un  diari que el mateix Joan Pellicer havia començat a preparar per a la seua edició, però que va quedar inèdit amb la seua mort. En paraules de Xavier Serra, director de la col·lecció, el llibre “és una singular obra memorialística que actualitza admirablement el vell tòpic literari del beatus ille (elogi de la senzillesa i l’austeritat de la vida en el camp front a la vana agitació de la ciutat). Un diari que conta el pas d’un any i que combina descripcions de paisatges i retrats de vells pastors amb les elucubracions morals i les notes sobre una amplia gamma de lectures, que van des de Jack Kerouac a Mestre Eckhart”. Es tracta d’un text on trobem un escriptor detallista i meticulós que no pot estar-se d’interrogar el món amb preguntes com ara a la manera de François Villon: “Però on són els estius d’abans”. Paraules d’un jornaler de la cultura que “no va ser metge, ni botànic, ni etnòleg o, tal vegada, ho va ser tot alhora, però sense cap reconeixement clar del món acadèmic ni cap corporació professional.” En el mateix llibre s’anuncien el número dos i el número tres de  la col·lecció que són el llibre de Marià Cabrerizo, Memòries de les meues vicissituds polítiques des de 1820 al 1836 i el de Matilde Gras, Camil Albert. Memòries de la viuda d’un anarquista.

Levante, 18 de setembre de 2017

dilluns, 11 de setembre del 2017

Arrima't a la música




Abel Guarinos em posa, cada any, en la dura realitat —som pobres—de tornar al treball després de les vacances. “Recorda que demà és la roda de premsa de presentació de la 28a Mostra Internacional de Mim, vine”. Li conteste que ja ho tenia previst, que ja m’havia convidat el nou i jove director Joan Santacreu i que encara estava tornant de Florència. Concretament, en aquell moment, m’acabava d’aturar a l’hotel Empordà de Figueres per menjar-me, com a aperitiu, unes quantes espines fregides d’anxoves que tan oportunament va inventar Josep Mercader i viure un poc, en el cor de Catalunya, l’ambient previ al referèndum. 
I l’endemà mateix m’acoste, no a la muntanyeta dels sants com tots els anys, sinó a l’Hotel Masia el Teular també situat en el mateix paratge d’arrossars, que ha estat el lloc elegit per presentar-nos la programació d’enguany que, en paraules de Joan Santacreu, presenta “20 propostes en les quals la música, els instruments, sons o cançons brillaran amb veu pròpia en cadascun dels espectacles tant de teatre de sala com de carrer i en els quals el gest, la gestualitat, el mim, el cos i el moviment dels intèrprets són el principal element artístic i el més important canal comunicatiu amb el públic”. Prèviament, l’alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, ens havia parlat del caràcter multitudinari i alhora íntim i delicat del festival i que els suecans no posen resistència, sinó que s’entreguen plenament. Albert Girona, secretari autonòmic de cultura, comentà la valentia, l’atreviment i la singularitat del festival i va assenyalar la necessitat de la cooperació entre les diferents institucions, la descentralització de les activitats culturals entre les diferents comarques i, sobretot, la democratització de la cultura i la creació de nou públic. Després de les intervencions de Vicent Baldoví, regidor de cultura de Sueca, i Rafael Alcón, president de la fundació Bancaixa, vam poder gaudir d’un menjar-còctel que ens va permetre una xarradeta amb el personal i dir-nos unes quantes ximpleries. Jo vaig deixar parlant de l’impossible finançament a Albert Girona i Abel Guarinos i vaig fer com, Pruna, la meua gossa, que  sempre busca el millor lloc que era on Josep Senseloni, un dels patrocinadors del festival, tallava un pernilet que feia llepar-te els dits i, de passada, et recomanava uns formatges que hi havia a la taula del costat. Jo, com a vell nostàlgic, pensava en com deuria ser el muntatge itinerant Doctor Dapertuto, que la companyia francesa xilena Teatre del silenci estrenarà en la MIM per commemorar el centenari de la revolució russa. On són els bolxevics? No en queden? Tot mentre Paco Vera feia fotos sense parar.

Levante, 11 de setembre de 2017

dilluns, 4 de setembre del 2017

Estupor i tremolors




Si vols conéixer bé el significat dels mots “Estupor i tremolors”, que era la manera en què l’emperador del Sol Naixent exigia que els seus súbdits es presentaren davant d’ell, no tindràs prou en viatjar al Japó. Hauràs de viure el laberint de malentesos que suposa treballar en una empresa com Yumimoto —nom inventat, però que podria significar la part més subtil de les empreses japoneses— i pencar per sobreviure a les ordres d’uns caps que exerceixen el poder de manera bastant absurda per a la teua ment occidental. Com que això no ho faràs, però tampoc no vols renunciar a conéixer algunes parts de la realitat que no t’ensenyaran les rutes del turisme, en què segurament només coneixeràs el Japó de les estampetes, pots, sense eixir de casa, fer-te una idea a través dels llibres. Ja ho saps: els llibres no supleixen els viatges, però els viatges tampoc no supleixen els llibres. 

Si vols conéixer la idea que se n’ha fet Amélie Nothomb d’aquests mots, només has d’empassar-te —entra de manera molt suau i ràpida— la seua curta novel·la Estupor i tremolors (la butxaca) en què amb contundència —paraula que podria també servir per explicar el seu estil— fa un dibuix implacable d’una societat molt jerarquitzada en què cada superior és, primer que res, l’inferior d’un altre que, al mateix temps és inferior... Coneixàs el món propi, singular, d’una veu en primera persona que déu tenir molta càrrega autobiogràfica, però que sap descriure amb molta cruesa i crueltat unes relacions socials que et sorprenen si et venen de nou: “.... si cal admirar la (societat) japonesa —i cal fer-ho—, és perquè no se suïcida. Conspiren contra el seu ideal des de la més tendra infantesa. Li modelen el cervell: “Si als vint-i-cinc anys no estàs casada, tindràs bones raons per passar vergonya”, “si rius, no seràs distingida”, “si el teu rostre expressa un sentiment, és que ets vulgar”,…, “si un noi et besa la galta en públic, ets uns meuca”, “si menges de gust, ets una truja”, “si dormir et dona plaer, ets una vaca”...

És la història d’una jove —dona i europea— que pateix unes relacions de poder que la humilien i la degraden cada vegada un poquet més. De treballar en el món de la comptabilitat a servir cafés, a fer fotocòpies fins que la fan encarregar-se de la neteja dels lavabos. Una humiliació darrere una altra, que ella combat amb  valentia i amb les seues facultats immunitàries: “L’avantatge de netejar retretes bruts és que un no pot témer caure més baix”. Amb un canvi del seu interior va aconseguir que allò que la seua cap considerava brut es convertira en glòria, el botxí en víctima i les coses sòrdides en còmiques.


Levante 4 de setembre de 2017

dilluns, 28 d’agost del 2017

Sempre Florència





Sempre val la pena tornar a Florència. L’excusa, d’ara, és que el meu cunyat Manolo Anaya s’ha posat, a la vellesa, a estudiar italià perquè diu que no vol saber res de la necessitat i la moda d’imposar-nos aprendre la llengua de Shakespeare i de James Joyce. Es pregunta: “¿Quant d’anglés hem de saber perquè ens sonen millor que en català les frases de Hamlet o de Molly Bloom?” Mentre que les paraules de Dante Alighieri i Ignazio Silone, en italià, són molt més assequibles per a nosaltres, diu. Jo només afegiria que a Itàlia no passa com a London o a Madrid que no entenen o no volen entendre la nostra llengua. A Itàlia entenen perfectament el valencià sense cap tipus de problema ni cap actitud hostil. “Què val això?”, preguntes. “Sessanta due”, contesten. No com ací que demanes “un got de Coca-Cola” i et contesten: “un vaso de qué? En definitiva, que Manolo vol anar a Florència i vol que l’acompanye.


El problema més greu és que vol anar-hi amb cotxe. Li he dit que sí, però li he posat unes quantes condicions. La primera que hem de fer nit, a mitjan camí, a l’anada i a la tornada. A l’anada m’agradaria aturar-me a Arles i fer una passetjadeta romana; i, a la tornada, a Figueres a menjar un poquet a l’Hotel Empordà i veure si trobem alguna petjada de Josep Pla, després d’haver comprovat, per tercera vegada, si tenia raó: “Els tres Davids de Florència, el de Donatello –per mi el més elegant–, el del Verrochio i el de Michelangelo tenen els dos sexes: cada un d’ells té un aire de noia. Tres noies esveltes. Són tres andrògins. Les noies d’aspecte masculí, els nois que semblen noies. L’ambigüitat prodigiosa, la irrealitat real, la falsedat genuïna, els andrògins són una meravella, exciten l’afinitat humana.” Com que anem amb cotxe m’agradaria passar per Vespignano on va nàixer un infant de geni meravellós, Giotto, que sabia dibuixar una ovella del natural. Una anècdota que Joan Fuster converteix en el punt de partida del seu assaig El descrèdit de la realitat que m’acompanyarà en el viatge: “Ho conta el Vasari, i aquestes paraules del vell escriptor florentí tenen una justesa solemne, conscient de ressenyar en la seva “llegenda àuria” l’instant auroral, l’inici d’una fabulosa genealogia “L’art de la pintura”, diu, “començà a reviure en un poblet de Florència, anomenat Vespignano”. I, com no, ja a Florència, faré la visita obligada al Renaixement a través de la Galleria degli Uffizi per retrobar-me, amb El naixement de Venus de Sandro Botticelli, amb tots els tòpics del Renaixement: bellesa, delicadesa, serenitat, mesura, equilibri, proporció, ... que ha fet dir tantes coses i ha plantejat tantes preguntes com la Gioconda. Com ara: Què fa el pa d’or en els cabells de la Venus i en el troc dels arbres? Això no és un retorn al gòtic?

Levante 28 d'agost de 2017

dilluns, 21 d’agost del 2017

Contra la por és la vida




Assabentar-se d’un atemptat com el de Barcelona passejant pels carrers de Burgos és una experiència molt dura. Molt més dura encara és la de sentir o llegir algun dels comentaris d’algunes persones que es diuen periodistes. Quina vergonya de personal! Sentir indignar-se alguns només perquè el president Puigdemont es lamente, en català, de l’atemptant és una cosa que no puc entendre de cap de les maneres. ¿Amb quina llengua volen que expresse els seus sentiments? No comprendre això és no comprendre res. ¿Com pot algú, després d’una desgràcia així, indignar-se per la llengua en què hom vulga fer-se entendre? 

Ja a casa em pose la tele i escolte les veus de la gent que crida: “No tinc por!” I això em fa recordar la cançó de Raimon: “Anem dient les coses pel seu nom! Si no trenquem el silenci morirem en el silenci. Contra la por és la vida, contra la por és l’amor, contra la por som nosaltres, contra la por sense por.” I comprove que, una vegada més, unes estrofes de Raimon saben expressar els nostres sentiments que tornen a ser contra la por. I pense en les vegades, en el munt de vegades, que he caminat per aquell antic torrent que baixava cap a la mar i que avui és un riu de gent de tot el món que camina per un dels carrer més emblemàtics del nostre país: les rambles. 



Tornarem a fer el camí de la Plaça de Catalunya fins a la mar i ens aturarem a la Font de Canaletes encara que siga per recordar al nostre acompanyant que l’aigua era molt bona i que, qui en beu, sempre retorna a Barcelona. Tornarem a passejar, però, a partir d’ara, sempre tindrem un record per a aquells que van caure un dia d’un més d’agost per culpa de la injustícia i el fanatisme. Un fanatisme que cal combatre de la manera més efectiva i més senzilla que tenim que és tirar al fem moltes de les nostres conviccions,  les que ens sobren. Recordem Hume: “Els errors en matèria de religió són perillosos, els de la filosofia, només ridículs.” O Cioran: “Només té conviccions aquell que no ha aprofundit en res”. No  fa falta anar tan lluny, però, tenim el mestre a casa:  “Tota convicció –convicció seriosa– se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.”

Levante, 21 d'agost de 2017

dilluns, 14 d’agost del 2017

Les veus de la família







Crec que va ser el dissabte 13 de maig quan vaig acompanyar Manolo Baixauli a una conferència que feia el meu amic Enric Iborra a la Vall de Gallinera amb el títol de L’experiència de llegir els clàssics. Em va sorprendre molt gratament l’afluència de públic en aquell amagat i bell racó del nostre país per sentir els comentaris d’Enric d’obres d’autors com ara Homer, Marx, Ausiàs March, Cervantes, Flaubert i Balzac. La vall estava en tot el seu esplendor, verda i bonica, i, ja pel camí, ens vam dir que compraríem cireretes. Vam anar directament a casa Ignasi Mora, a Benissivà, on ens havia convidat a dinar en la terrassa que té amb una vista esplèndida sobre la Serra Foradada, verda i grisa. Una vista de corriols i bancals d’oliveres i una sensació de silenci que no ens sorprén als que venim d’un poble menut. Una conversa molt agradable, sobretot, de llibres mentre menjàvem un plat d’arròs al forn boníssim. Vaig repetir. Parlàrem de Simenon, de L’home que mirava passar els trens, que, si voleu, podeu trobar en la Cua de Palla i d’obres com La tragèdia de cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume, que ens recomanà Enric. Com que no havia conegut personalment Ignasi Mora, fins aquell dia, ens van intercanviar algun llibre. A mi em regalà Les veus de la família (Columna jove) en què va aconseguir el premi Joanot Martorell 1991 que ara, aprofitant la caloreta, llig amb mot d’interés. Abans d’acomiadar-nos, encara vam tindre temps de fer una petita conversa amb Josep Piera, que ens va dir que un dia ens convidaria a una bona paella. Ah! i, tal i com ens havíem promés compràrem un bon grapat de cireretes.


Ara que llig Les veus de la família comprenc l’interés de Manolo Baixauli per l’escriptor Ignasi Mora. Comparteixen els dos la naturalitat de fer conviure personatges morts i vius en un relat intimista de records d’infantesa. El protagonista, un xiquet que es fa passar per mut, deixa d’anar a escola, abandona la família i refà la seua vida al costat del seu padrí que li confessa que sent les veus de tres difunts: la del seu germà bessó, la de la iaia i la tia Leocàdia. Una obra ambientada en la Gandia d’un temps en què els seus carrers “encara s’agitaven d’efervescència humana i et transmetien el seu flux que t’arribava a la pell, a les venes, al cor, i et feia adonar-te que amb aquell món que es desenvolupava al teu davant, tu hi estaves involucrat fins al moll dels ossos. Perquè després tot s’ha frigorificat, hi ha desaparegut per complet la saba que corria amb la major de les naturalitats. Ara tots aquells carrers són com un teatret de titelles. Com una mena de cementeri sorollós, realment estrepitós.” Potser, per això, Ignasi Mora s’ha exiliat a aquella vall antiga.

Levante, 14 d'agost de 2017

dilluns, 7 d’agost del 2017

Qüestió de noms






Pedro Sánchez ha llançat la famosa frase “Espanya és una nació de nacions” i tot el món s’ho pren com una cosa novíssima, com si haguera inventat les lleis de la termodinàmica. I el pobre home només ha parlat d’un concepte que ja és lletra impresa en la Constitució quan es refereix clarament a “nacionalitats” i “regions”. I no només en la Constitució, perquè també Felipe González va utilitzar l’expressió en un article publicat amb Carme Chacón, Apuntes sobre Cataluña y España, a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut: “hemos de poner de manifiesto que la Constitución de 1978 fue punto de encuentro y de partida; que la concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos.” 

Per dir unes paraules sense contingut i sense novetat i per posar-se, de nou, al costat de Mariano Rajoy en el problema més greu que té l’estat no calia que Pedro Sánchez s’enfrontara amb  Susana Díaz i que la derrotara en un congrés que ha obert moltes ferides en el socialisme espanyol. On és la diferència en la praxi? Quines propostes noves té? Quina diferència hi ha entre les paraules “nacionalitat” i “nació”, si cap de les dues no té “sobirania”? Està molt clar que, per al viatge que ha fet Pedro Sánchez de tornar a la Constitució i a Felipe González, no calien alforges. És un viatge que fa riure, per no plorar. No ha dit absolutament res de nou perquè només la nació (en singular) té la sobirania i les nacions (en plural) no en tenen. No busqueu la diferència entre una “nacionalitat” i una “nació” en els diccionaris perquè, en segons quins, us podreu divertir massa per a una cosa tan seriosa. 


En els diccionaris passa com en la “científica” història que defineixen o conten els fets d’acord amb la part de la barrera en què un estiga. Com Susana Díaz o qualsevol altre eminent “socialista” espanyol que interpreten “nació de nacions” segon ho diga Felipe González o Pedro Sánchez. Dic això perquè acabe de llegir amb molt d’interés la intervenció de Javier Paniagua, ¿Por què una parte de Catalunya quiere separarse de España? Un intento d’explicacción, —que molt amablement m’ha fet arribar— en la Universitat Menéndez y Pelayo de Santander. Només amb la paraula “deriva” —desviació d’una nau del seu rumb—, que fa servir en la presentació (“sobre la deriva de Catalunya”) i el títol es veu des de quina part de la barrera explica la història, la “seua” història. Si us dic la veritat, em convenç molt més l’anàlisi que en fa el professor Antoni Furió en la ponència: Espanya contra el País Valencià que va pronunciar dins el simposi “Espanya contra Catalunya” —la podeu sentir en la xarxa—. Evidentment, també podem distingir, en el títol, quina és la mirada.

Levante, 7 d'agost de 2017