dilluns, 19 de juny de 2017

José Luís Ábalos




Un amic de Compromís em preguntava com sabia que Pedro Sánchez guanyaria les primàries del PSOE i per què estava tan segur. Li vaig dir que no era veritat que havia tingut aquella certesa, però que hi havia dos indicis que em portaven a pensar en aquella possibilitat i que, des del principi, sí que havia vist que hi havia partida perquè sabia quina classe de gent estava jugant-la, per dalt i per baix. I no parle dels relats explicatius, molt literaris, que s’han contat a bou passat com el de David contra Gloriat o, el més rebuscat encara: que tot ha estat una operació de l’aparell per ressuscitar un PSOE mort. 

El meu primer indici va ser la militància de la Ribera Baixa. Parle, és clar, d’alcaldes de pobles menuts, que són els que han resistit els durs anys del Partit Popular guanyant les eleccions sense cap suport ni reconeixement del seu partit. Són militants de tota la vida amb qui, de tant en tant, esmorze o em faig una “cazalla”. Són gent de poble que havien anat dues vegades, en molt poc de temps, casa per a casa, a demanar el vot per al seu partit amb un únic discurs: “hem de traure el PP”. I, damunt d’això, aparegueren els alts càrrecs que no s’havien acostat mai a ajudar-los a demanar-los el vot per a l’ama carabassera i per a Rajoy. “A qui votaràs? A Susana?”, els preguntava? “Ale, Voro, ves-te’n on brama la tonyina. Au a fer-ne una!” Total que, a la Ribera Baixa, els únics que donaven suport a l’ama carabassera van ser, des de Cullera, l’alcalde Jordi Mayor, i els alts càrrecs Toni Such i Maria Such, que no van arreplegar ni les de terra. No guanyaren ni en el seu poble.


El meu segon indici va ser veure com es posicionava José Luís Ábalos, a qui no tinc el gust de conéixer personalment, però que sé que és un dels millors especialistes en els “tripijocs” del PSOE. Un professional de la “ llauneria” socialista. Un supervivent que sempre ha sabut col·locar-se en les millors posicions, que ha ocupat un bon grapat de càrrecs i que té la mala pota de vindre a Sueca a parlar als seus companys en castellà després d’un fum d’anys de la Llei d’Ús i Ensenyament que va impulsar el seu propi partit al qual diu que estima tant. I tant com l’estima! Si Ábalos és tan intel·ligent —o millor dit “llest”—, com sembla, ja sabrà a hores d’ara que la victòria de Pedro Sánchez no és cap mèrit personal seu. Si sap jugar bé les cartes, que ara les té bones, haurà de saber que una cosa és l’altiplà i l’altra el País Valencià i que Ximo Puig —que és el que hauria d’estar en això de la nació de nacions— és una molt bona carta per a jugar a casa nostra, com diuen els meus amics socialistes de la Ribera. 

Levante, 19 de juny de 2017

dilluns, 12 de juny de 2017

Iglesias i Compromís




No he tingut mai excessiu interés per Pablo Iglesias. De fet, la primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a un xicot de Riola que em vaig trobar en el tren. “On vas?”, li vaig preguntar. “A una conferència de Pablo Iglesias”, em va contestar. “¿Vas a una sessió d’espiritisme?”. No, home, no! És un xicot nou que fa un discurs diferent. Després, inevitablement, vaig saber qui era aquell jove amb coleta, “ment incisiva i voluntat bolxevic”, perquè va saber introduir-se en la televisió, que encara és l’ama de la superestructura i, fins i tot, vaig arribar a escriure: “Durant la maleïda crisi econòmica, va haver un moment en què el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts dels fonaments de la transició, que havien entrat en descrèdit: corrupció sistèmica i crisi en gairebé totes les institucions, en els partits polítics... El personal volia anar un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals i tot començà a canviar.” Tots van voler innovar, perquè l’aparició de Podemos va irrompre en totes les agendes dels partits, sobretot, en els d’esquerres, però també propicià l’aparició de Ciutadans perquè algú, després de les malifetes del PP, va creure en la necessitat d’un “Podemos de dreta”. Fins i tot es veia Iglesias com el líder amb l’empenta suficient per vertebrar una nova esquerra capaç de substituir el PSOE com alternativa de poder. 


Iglesias, però, sembla que és fava i egotista. No ha aprés encara que en la història hi ha parelles inexcusables, necessàries i útils, com ara: el Geni i el Talent, Grècia i Roma, Marx i Engels, el Gros i el Prim, Tip i Coll, El PSOE i Podemos... I sense anar tan lluny: Ximo Puig i Mónica Oltra—en aquesta cas haguera pogut ser un trio, però Iglesias no va voler—, Joan Baldoví i Mónica Oltra, Compromís i Podem... El líder de Podemos no ha volgut formar la parella necessària i que molts desitjaven amb Iñigo Errejón i que era fonamental per a la consolidació de la seua organització com a alternativa. I demostra que és més fava encara, quan ve a casa nostra a voler posar discòrdia a la parella BLOC i Iniciativa que tants fruits està donant. Si Podemos no li ha guanyat la partida a Compromís és perquè no ha sabut veure que, al País Valencià, els drets socials i la democràcia van lligats als drets nacionals. Tan transgressors que volen ser i s’omplin la boca de dir, en castellà, Comunidad Valenciana, com els del PP. Ja ho vaig dir un dia: “Si  Iglesias vol vertebrar l’esquerra de l’estat espanyol, ha de partir de la plurinacionalitat i de la independència de les forces de cada país. Si sap fer això, cosa que dubte, tindré raó jo quan dic que els de Podemos són els més espanyols de tots, perquè, en teoria, defensen l’única Espanya que podria tenir un poquet de trellat.”

Levante, 12 de juny de 2017

dilluns, 5 de juny de 2017

Nacionalisme inútil





Recorde el primer Alexis Marí quan era portaveu de les Corts valencianes i encara estava il·lusionat amb el seu nacionalisme espanyol, “eficaç i útil”. Com deuria tenir poca faena, un dia, es va  voler fer el graciós a través de les xarxes socials buscant els Països Catalans. La primera piulada —evidentment en castellà— la va fer a les vuit del matí: “Res, m’acabe d’alçar ací a Dénia del llit i buscant el cartell dels Països Catalans. I que no el trobe...” Un seguidor del seu compte de twitter i que deuria tenir la mateix faena que ell, li recomanà que parara en un bar i que preguntara. Marí, sense pensar-s’ho dues vegades, li va fer cas, però es veu que  tampoc no va tenir èxit i piulà: “M’acabe d’aturar en un bar per preguntar quina direcció prendre per trobar els Països Catalans i res... No els coneixen.”. En aquell mateix moment, vaig estar a punt de contestar-li amb una suecanada tan grossa que anava anant a soles: “els pots buscar...”, però vaig pensar que no pagava la pena, que, quan es fera fadrí, ja estudiaria un poc de geopolítica. A l’hora de dinar, encara continuava la seua història: “Seguisc buscant...”. I, fins i tot, diu que va anar a l’aeroport: “Res, ací a l’aeroport de Manises preguntant pels Països Catalans i res... que no hi ha manera.” I va seguir així tot el dia... Aquell dia, però, va tenir una rèplica premonitòria de Josep Nadal, diputat de Compromís i cantant de la Gossa sorda:  “Mira si preguntes pels diners dels valencians quan vages a Madrid, que això interessa més”.


Sembla que a Marí  li va tocar el tendre la piulada de Nadal i li ha a fet cas. Ha preguntat, a Madrid, pels diners dels valencians. I, d’una manera o altra, en la resposta, ha trobat allò que buscava aquell dia pel mateix camí per on anava de Dénia a València. Ja ho va dir Carod-Rovira: “els Països Catalans són allà on es paguen les autopistes”. I, ara, Marí ha canviat la direcció de les seues piulades: “Qui pot dir que estem defensant els interessos de tots els valencians? Quan puge a un ascensor i porte la carpeta de Cs, l’amague”. I: “PP i CS tomben l’ajuda de 37 milions per al transport metropolità de València. Tot en ordre. No, Albert Rivera?”. I ha de sentir les paraules del portaveu de Ciutadans al País Valencià, Fernando Giner, que li diu que qualsevol que represente els afiliats i votants de Ciutadans no ha de llançar missatges que puguen interpretar-se que són a favor del nacionalisme “ineficaç i inútil”. Potser, Fernando Giner ha fet tard i Marí ja ha comprés que, per als valencians, el nacionalisme “ineficaç i inútil” és l’espanyol. 

Levante, 5 de juny de 2017

dilluns, 29 de maig de 2017

Tornem-hi




Ja fa temps que sé que les lleis no s’han fet per defensar els meus drets. Més aïna s’han inventat per defensar totes les propietats, excepte la intel·lectual que és l’única a la qual puc accedir. I També, per exemple, per protegir l’espanyol: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.” Les altres llengües són de segona i no tenen ni el dret de poder-se usar al Parlament de l’Altiplà on diuen que resideix la sobirania popular. Una sobirania que només es pot exercir en llengua espanyola. El valencià només és reconegut del tot a Andorra on és llengua oficial segons la Constitució Andorrana de 1993, que és l’única que protegeix plenament els drets dels valencianoparlants —que s’ho anoten  aquells que volen reformar la Constitució en base a allò que diuen que Espanya és una nació de nacions. 

No m’immute quan els de sempre diuen que un gran nombre d’alumnes d’aquests país poden veure disminuïts els seus drets a causa de l’aplicació del Decret del conseller Marzà. Si no fóra perquè sóc gat vell i ja sé de què van, arrancaria a plorar o riure. Després, s’estranyen i no volen entendre, al·lucinen, perquè algú vulga dir adéu. No volen que te’n vages. Et volen a casa, però humiliat i derrotat sense que la teua llengua puga ser un instrument normal de comunicació per a tots els àmbits d’ús. Dir que l’espanyol té o pot tindre, amb el decret, disminuïts els drets, que el valencià té o tindrà avantatges, és una mentida tan gran que, si Déu existira, abocaria a l’infern a qualsevol que fera aquesta afirmació. 


La lliçò, però, d’aquests despropòsits, l’haurien d’aprendre sobretot aquells  nacionalistes que estan disposats a mantenir una certa equidistància entre l’esquerra i la dreta i que encara confien en gaudir d’una dreta civilitzada amb dos dits de front. No oblideu que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha ordenat la suspensió cautelar del decret d’ensenyament plurilingüe del Consell a instàncies de la Diputació d’Alacant governada pel PP.  ¿A aquestes alçades de la vida algú dubta que el PP està en contra de la normalització del valencià. “Ells” no tenen en compte, per exemple, que la Junta directiva de l’Associació de directors del País Valencià —que són els que veritablement en saben de la qüestió— manifesten que, sense entrar en el terreny jurídic, la gestació i aprovació del decret de plurilingüisme han estat presidides per la voluntat de consens i amb la participació dels agents socials educatius i s’ha fet des de l’escrupolós respecte de les normes, i particularment atenent la Llei d’Ús i Ensenyament, els informes de les universitats públiques valencianes, el marc comú europeu de referència per a les llengües i... És igual: els importa un rave.

Levante, 29 de maig de 1917

dilluns, 22 de maig de 2017

La dreta inútil




M’encanta veure els diputats del PP amb camisetes blanques, reivindicatives, demanant “llibertat” i  com el nostre govern els retruca dient que demanen “privilegis”. Preferisc que s’hagen de posar “ells” les camisetes que haver-me-les de posar jo. No tinc edat ja per portar-les ni tampoc no em queden bé. Em queden tant malament com als diputats del PP. Després de tants anys de prepotència, els trobe, simplement, ridículs. I no deixe de preguntar-me per què han elegit el color blanc que, per al nostre món, és símbol de puresa o innocència. Per l’amor de Déu! Ni que foren angelets! ¿Ara, la puresa i la innocència consisteix a cridar amb estridència com fa Isabel Bonig? No li tinc cap mania, no la conec de res, però em fa patir una dona que no parla, no argumenta, no fa propostes... Ella escridassa, esbronca, renya i és tan antivalenciana que creu que dient-nos catalanistes ens insulta, ens desautoritza o  ens desprestigia. I  crida amb més cara que esquena, després de totes les malifetes que han fet alguns, molts, dels seus companys “populars”, uns quants dels quals viuen en la presó on, a la marxa que van, prompte podran gaudir de majoria absoluta. Quan ella era consellera, els diputats imputats del seu partit eren la tercera força del parlament valencià. ¿D’on trau la força i la poca vergonya per cridar? ¿I de blanc?¿Purs i innocents? Vinga, va, que el personal ja no es mama el dit! Però, si el blanc no simbolitzava la innocència i la puresa, què simbolitzava? ¿La bandera blanca dels combats? ¿Volien rendir-se o negociar? ¿Buscaven la pau blanca del cristianisme o judaisme? Sembla que ni ells mateixos sabien per què anaven de blanc ¿S’haurien quedat en blanc i no sabien per on tirar? No, tampoc no era el blanc funerari del budisme. Ni tampoc crec que anaren de blanc, com les novies, com a símbol de la virginitat. O, potser, sí que anaven d’innocents i masoquistes i volien deixar-ho fàcil a Franc Ferri, perquè els poguera acusar de vestir-se de blanc en l’oposició per posar-se de “lladres de guant blanc quan estaven en el govern”. Sembla que, en aquell mateix moment, abandonaren les Corts. No volien discutir res, només volien muntar el “numeret” com  el muntaven els del govern quan estaven en l’oposició.

Tota aquesta història, com gairebé totes, és un joc d’interessos. I us dic molt sincerament que, si jo tinguera interessos en l’ensenyament concertat, no deixaria que me’ls defensara el PP, perquè han perdut la legitimitat i la credibilitat. Només heu de parlar amb els empresaris o, si voleu, observeu que han fet amb els pressupostos de l’altiplà que tots estan d’acord que menyspreen els valencians injustament. El Partit Popular valencià, amb camisetes o sense, s’ha convertit en la dreta inútil. No pinta fava ni allà ni ací. Els valencians que tinguen interessos de “dretes” s’ho haurien de fer mirar.


Levante, 22 de maig de 2017

dilluns, 15 de maig de 2017

Des de la marjal





Ha sigut un  gran encert de Vicent Flor encomanar a Emili Piera—home del fangar i especialista en “totes” les zones humides— dirigir la col·lecció Papers de Premsa de la institució Alfons el Magnànim. Per raons òbvies, perquè som el centre del món, Emili ha començat amb dos homes de la marjal: Vicent Aleixandre —del Palmar— i Joan Fuster —de Sueca—. Amb La inteligencia a sus pies de Vicent Aleixandre, Emili recull un bon grapat d’articles publicats a Jornada, Levante-EMV i la Cartelera Túria. Els llegirem conforme els va escriure Vicent, perquè Emili no els va voler traduir tal i com jo li vaig suggerir. Vicent deia que escrivia en castellà per potenciar la campanya “destrossem la seua llengua”, amb sintaxi catalana com Azorín. Però no era del tot veritat: la prosa de Vicent era impecable i, sobretot, divertida sense que les frases acabaren en forma de cua de peix. Fer-nos llegir articles sobre el València CF, a la gent que sóm del Barça, era un mèrit que ningú no podia qüestionar. Ho feia fàcil com és l’obligació dels escriptors. I t’atrapava, sobretot, si hi comparties el desamor al Madrid i a la caverna mediàtica. Però, si voleu que us diga la veritat, m’haguera agradat veure traduïts al català els articles de Vicent només per comprovar com sonen.


L’altre gran encert d’Emili ha sigut recollir els articles que publicà Joan Fuster en la cartellera Qué y Donde dirigida, aleshores, per Pilar López, que va aconseguir que els lectors habituals de la Cartellera Túria ens sentírem obligats a comprar també la que ella dirigia gràcies als articles de Fuster que eren detergents i saludables: ens deia allò que volíem sentir. A Notés d’un desficiós trobareu el Fuster més aproximat a les coses que et deia en les tertúlies que feia a casa seua. Un Fuster que no tenia pèls en la llengua i que es divertia denunciant tots els despropòsits de la transició dels quals ara estem vivint les conseqüències. Malgrat que parla de personatges que no són actuals, l’actualitat de les coses que deia és sorprenent. I això que parlava de l’efervescent València de la transició i dels inicis de l’autogovern, en concret entre 1979 i 1984. Un Fuster que s’havia compromès en les possibilitats que el canvi de règim estava obligat a obrir. Venia d’impulsar un projecte d’Estatut d’Autonomia per al País Valencià, l’Estatut d’Elx, que només va assumir el PSAN.  Enmig d’una campanya d’intoxicació brutal de la dreta contra tot allò que sonara a la normalització dels valencians, Fuster parlava amb una llibertat d’expressió que després ningú no s’ha atrevit o no l’han deixat expressar. Era la transició i no tocava, deien. Però pregunteu-vos si és actual aquesta frase: “verdaderament ser ‘anticonstitucional’ no m’importa ni poc ni molt. Com que no vaig votar sí a aquest paper, moralment me’n desentenc.”

15 de maig de 2017

dilluns, 8 de maig de 2017

Pierre Lemaitre



   


L’estiu passat, el meu amic Manuel Joan i Arinyó em va deixar dues novel·les de Pierre Lemaitre  —Irene i Alex (Bromera)— que em van entretindre i em feren passar moltes estones agradables. Molt més que els intents de formació de govern de Pedro Sánchez als quals assistíem com la crònica d’una mort anunciada. Mariano Rajoy tenia guanyada la partida des del principi perquè sabia que els “amics” del PSOE i Ciutadans passarien del no a l’abstenció o al sí: ¿per què no es fusionen tots tres en el Partit Socialista Liberal-Conservador que apareix en El jutge i el seu botxí de  Friedrich Dürrenmatt on es conta una història de suspens i assassinats que transcorre en un poble perdut de Suïssa? L’any passat, en compte de veure per la tele un Pedro Sánchez jugador de truc deprimit, vaig preferir concentrar-me en les recerques de l’inspector de Pierre Lemaitre, Camille Verhoeven, comandant de la Brigada Criminal de la Policia de París. El policia és fill d’una pintora que li posà el nom de Camille en homenatge a Pissaro.  Diuen que per culpa de la mare, que era una fumadora compulsiva,  el seu fill va sofrir hipertrofia fetal i, per això, en la seua edat adulta només arribà a 1,45m. I, als quaranta anys, amb el seu rostre llarg i marcat, calb com una bola de billar, interroga els sospitosos amb la seua veu seca. Camille llig poc, però, com jo, sempre té a mà novel·les de lladres i serenos d’Horace McCoy, Hadley Chase, Simenon, Ellroy...


Ara, gràcies a Josep Gregori, que els ha editat en català, dispose d’una bon grapat de llibres de Pierre Lemaitre. Uns llibres que m’aprofitaran, sobretot, per fugir de l’“espectacle” de la moció de censura que els de Pablo Iglesias volen fer a Rajoy. En compte de veure i sentir com tots els “poders” mediàtics i els aparells dels partits s’entretenen en desqualificar la iniciativa me n’aniré a fer un volt pel París de Lemaitre. Ja m’he llegit Rosy & John, on Camille ha de buscar unes bombes que ha col·locat un pobre xic, solitari, que té la mare empresonada i que ho ha perdut tot: la faena, la parella... Tampoc no m’he pogut guardar per a l’estiu Ens veurem allà dalt, en què, encara que no apareix Camille, visite tota una trama negra de corrupcions de personatges supervivents de la Primera Guerra Mundial. Molt actual. Ara estic amb Recursos inhumans, d’un personatge cascat per la crisi i sense recursos: “Passada una certa edat, la vida és una pura i simple repetició”. I a veure si puc reservar per a la calor Tres dies i una vida i Camille. Tot això sense poder evitar, malgrat tot, fer-li una ulladeta a veure com s’ho fan els nostres polítics. L’única cosa que promet una miqueta de morbo són les primàries del PSOE. Què farà l’ama carabassera, si perd?

Levante, 8 de maig de 2017

dilluns, 1 de maig de 2017

Moció de censura





Estic llegint tranquil·lament a casa alternant dos llibres molt diferents. Primer rellegisc un clàssic, La mort a Venècia, de Thomas Mann perquè, després, vull tornar a visitar la ciutat, però de la mà de la pel·lícula de Luchino Visconti i la música de Gustav Mahler. Arribe a: “Es llevava dejorn, com solia fer els dies que la faena l’apressava, i baixava a la platja abans que ningú, quan el sol encara no coïa i el mar descansava encegador en els darrers somnis de la matinada”. Com que plou a bots i barrals, deixe estar la novel·la i n’agafe una altra editada per David Vidal —el petit editor— a qui vaig conéixer l’altre dia, a Cullera en un homenatge a Paco Muñoz. El jove David Vidal és un doble heroi. “He muntat una editorial i una llibreria”, em va dir. “¿I de què vius?”, li vaig preguntar. Evidentment, va somriure. El llibre en qüestió és una novel·la, petita, d’Emili Piera que em va regalar fa uns dies en la fira del llibre. En llegir el títol, Quan la Xina vingué a València, em vaig quedar bocabadat preguntant-me de què anava Emili aquesta vegada. I va de dues-centes famílies que eixiren de de Xina per a repoblar l’Albufera al segle XV. “Eh, que dius? Xinos a l’Albufera? I a què venien, a plantar arròs?”, “Doncs, probablement, sí”, “Però si ja estaven els moros...”. 


No puc seguir llegint més perquè apareix un titular en la tele, que tinc en marxa sense veu, que diu: “Podemos presenta una moció de censura”. El primer que pense és que Podemos ha tirat “la falta” en aquesta dura i divertida partida de truc que juga amb el PSOE. I, com que sóc un viciós de la política, done veu a la pantalleta per escoltar com s’ho fan els polítics amb una prosa molt més prosaica que la que estava llegint. Primer, recorde que, el dia anterior, Joan Baldoví havia dit que calia presentar una moció de censura, que no cabien més motius en tot el que estava passant, que s’havia creuat una ratlla que no s’havia d’haver creuat mai, que estàvem assistint a la utilització dels aparells de l’estat al servei d’un partit. Avui, el dia de la moció, Joan Baldoví diu que se n’ha assabentat una hora abans de la presentació i que creu que, malgrat les formes, donarà suport a aquesta o a la que presentara qualsevol altre partit. Els arguments del POSE d’Antonio Hernando fan riure. Al mateix temps que diuen que la situació és insostenible objectivament, tenen molt clar que el “no” és “sí”, i que ara serà “no”, però a la moció de censura. La més divertida de tots, com sempre, és Susana Díaz, que és molt original: “L’operació ja la coneguem: és la mateixa. L’únic que volen són les poltrones, el poder”. Justament ho diu ella, que no ha fet altra cosa en la vida que viure “arrimadeta”  als que manen. Ho diu com si ella volguera vindre amb mi a llegir Tomas Mann o Emili Piera.

Levante 1 de maig de 2017

dilluns, 24 d’abril de 2017

Què llegim?




Sembla que la majoria del personal llig com els xiquets veuen les pel·lícules, que vol dir veure sempre les mateixes. Tots els que hem tingut fills hem patit moltes hores d’empassar-nos les repetides imatges i idèntics diàlegs per les pantalletes. Quantes vegades han passat per la vostra tele pel·lícules com El Rei Lleó o El Llibre de la selva? Sembla que, de grans, la cosa no canvia i a l’hora de llegir es tracta de buscar ratificacions per estimular els propis prejudicis i obsessions. Es fuig d’escoltar o llegir el que diuen els “altres” i es reflexiona sobre les coses que considerem pures i netes: obvies. Tampoc les noves tecnologies, les xarxes socials, no ens han deixat escapar d’això. Tot el contrari, el Facebook i el Twitter ens organitzen en colles en què sempre ens alimentem de les mateixes, repetides, idees. Ningú no escolta el que diuen els “altres” i ens atrau i ens estimula que escriguen o diguen allò que volem llegir o sentir. I, per moltes possibilitats que ens dóna la tecnologia es continua sent personal d’un sol llibre o d’un sol diari. Hauríem de fer cas a Sant Agustí: «Temeu l’home d’un sol llibre».  El Mestre tenia més raó que un sant: “d’una «lectura», el millor profit que en podeu traure és el revulsiu que us empasseu. Potser us farà vomitar, potser no. Si vomiteu, si vomitem, poc o molt, les «idees fixes» que hem acumulat per educació o per inèrcia de classe, això que haurem guanyat. Per al cos i per a l’ànima. La majoria dels clients dels psiquiatres són individus que no han sabut triar uns llibres emètics, quan calia.”

Potser, per això, el meu amic Xavier Serra diu que per escriure llibres bons te n’has de llegir molts de roïns, d’infumables. I posa l’exemple que s’ha llegit les obres completes de José Corts Grau     —que ja són ganes!—, i em recorda que si no fóra pel nom —el de José Corts Grau— que han posat a un carrer de Fortaleny i la biografia que li ha fet ell en el llibre Els reaccionaris valencians, la tradició amagada (Afers), ningú no recordaria el seu nom, ni els seus, que deuen ser els del PP. Llegim un poquet d’un llibre seu, Motivos de la España eterna, publicat en 1943, perquè se’n feu una idea —el traduirem per veure com sona—: “La Nació i l’Estat han tornat a retrobar-se al cap de tres segles i tornem a ser espanyols per la gràcia de Déu”. Però, per saber com eren i què pensaven els reaccionaris valencians, cal llegir-los per poder escriure: “Hi ha tipus humans d’una grisor irreparable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seva trajectòria és literalment inenarrable. No hi ha per on agafar-los. No presenten cap contrast, cap angle, cap sinuositat, cap corba gràcil i amena. Tot en ells és igual. Si hagués depès de mi, no hauria escrit mai aquest retrat.”


Levante, 24 d'abril de 2017

dilluns, 17 d’abril de 2017

Mentida o veritat?




La pregunta és evident: ¿quan Isabel Bonig s’adherí al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos del PP de l’altiplà, sabia, o no, que els seus “amos” carpetovetònics li posarien el braç dins la màniga? ¿Sabia que la cúpula regional del seu partit assumiria que no hi ha marge per a canviar els comptes del govern i resituaria la seua postura per evitar un imatge d’indisciplina? No sé que és pitjor per a Bonig: mentir premeditadament o no saber que no té cap força ni influència a Madrid, que només està “per ofrenar i oferir” els vots valencians a Mariano Rajoy que ja té els diners compromesos per als qui li planten cara de veritat i per a —entre altres “companys”— l’ama carabassera del PSOE a qui li deu algun favor que ha de pagar, com ara, l’accés al govern.

Si ho sabia, estava mentint-nos de manera deliberada amb premeditació i traïdoria. I, pitjor encara, sense solvència ni dignitat considerant-nos com a faves que es mamem el dit. Supose que, ingènuament, pensarà que, fent-li una visita al confessionari del rector del seu poble o del mateix Antonio Cañizares, tindrà perdonat el pecat de la “mentida” i podrà continuar intentant enganyar-nos. Si és així, s’equivoca perquè potser tinga perdonat el pecat i tinga el camí lliure cap al cel, però de cara a nosaltres —en aquest cas tots els valencians inclosos els empresaris i els militants del seu propi partit— ha perdut la credibilitat. Des del principi, fóra sincera o no, ja ningú no es va creure l’acte del “rebuig absolut” dels pressupostos en el parlament valencià. El va fer sense cap aparença de veritat i, quan torne a parlar, pensarem que està mentint-nos de nou.

Però, si no ens ha mentit, si l’acte del “rebuig absolut” als pressupostos de l’estat va ser sincer, vol dir que la fava és ella, perquè no coneix ni les seues forces ni sap que no és “ningú” a Madrid. No que no és “ningú”, pitjor encara,  està, ara, obligada a dir que Ningú li ha fet mal com li va passar a Polifem en L’odissea, una de les històries fundacionals de la literatura Europea: “Què et passa? Per què crides? T’ha fet mal algú?”, li preguntà qualsevol ministre. “Ningú m’ha fet mal”, contesta Bonig. “Si Ningú t’ha fet mal, potser el dolor te l’envia Zeus i nosaltres no hi podem fer res ”, li diuen els que tenen la paella pel mànec del seu partit.


Evidentment, el PP valencià no farà cap torcebraç als seus amos de Madrid. Veurem que fan els partits de la nostra esquerra i els empresaris orfes d’un partit de dreta que represente els seus interessos: ¿muntaran un ciri?, ¿armaran un sagramental?, ¿armaran un sidral? O ofrenaran noves glòries a Espanya muntant un “pollo”. Segurament, ni això. 

Levante, 17 d'abril de 2017

dimarts, 11 d’abril de 2017

PP Jekyll i PP Hyde





Ja sabeu l’argument: els del Partit Popular d’ací descobreixen—pensen que han trobat— una manera que permet el desdoblament de la seua personalitat pepera en una part bona, valenciana: PP Jekyll; i una de dolenta i submisa a Montoro i a Espanya: PP Hyde. Els primers, els que es volen fer passar per bons valencians, s’adhereixen al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos de Rajoy. Així, les Corts Valencianes han pogut aprovar per unanimitat una declaració institucional contra els pressupostos del govern espanyol del PP per a 2017, que castiguen el País Valencià,  que s’ha convertit en l’autonomia que rep menys diners per habitant i la segona on més baixen les inversions que, segons diuen, són tres-cents milions d’euros menys que en 2016. 

Però, els de l’altiplà els han posat el braç dins la màniga i els ho han dit ben claret: “heu de canviar d’opinió”. Així, el PP Jekyll només ha sigut un miratge momentani, perquè, com en la novel·la de Robert Louis Stevenson, ja no serà possible tornar a fer la poció efectiva de manera que serà el PP Hyde per sempre. I seran, altra vegada, capaços de fer les accions més horroroses contra els valencians —n’hem vist de molt grosses i no les repetirem ací— i els seus diputats a les Corts de Madrid votaran a favor d’uns pressupostos que ells mateixos consideren perniciosos, injustos i perjudicials per al nostre país. Els de Ciutadans faran la mateixa jugada i aniran darrere les petjades del PP com sempre fan, perquè han vingut al món per seguir el recte camí de donar suport a la dreta sempre que siga necessari.


Tot això perquè aquesta història no és com la novel·la. No es tracta de l’oposició entre el bé i el mal dins del mateix partit. El partit popular ha demostrat manta vegades que no té un caràcter híbrid. No té una lluita interna entre l’àngel i la bèstia. Els del PP valencià són tots iguals i si han criticat els pressupostos ha sigut per amagar els seus instints submisos a l’altiplà. No es tracta de cap història de psicoanàlisi ni cap tensió entre el subconscient i el “jo”. És tot pura hipocresia. El PP ha vingut a casa nostra a fer allò que ha vingut a fer. Només cal veure que han fet els darrers vint anys i observar a què es dedicaran a partir d’ara. De moment, intenten dinamitar tots els avanços del nou govern en matèria social, sanitària i educativa i, ara, votaran en l’altiplà uns pressupostos que veus molt autoritzades diuen que perjudiquen els valencians. Ja veurem com queda la convocatòria dels senadors i diputats d’acudir al Parlament valencià el 25 d’abril, dia en què la Cambra celebra la seua jornada i es commemora la derrota valenciana a Almansa. La “trobada” hauria de servir per a coordinar accions contra aquests pressupostos injustos. Veurem de què va el PP valencià. Només caldrà escoltar i veure que diuen. Escolteu també els de Ciutadans.

Levante, 10 d'abril de 2017

dilluns, 3 d’abril de 2017

De bon matí




Va ser Joan Fuster qui, amb certa dosi d’ironia i potser també un poc de mala llet, afirmava que una veritable “història social” no hauria d’atendre només els paràmetres tan evidents com els econòmics, sinó que proposava que els estudis haurien de prendre nota, també, de dades més ocultes com ara l’ús de la cullera o la pràctica del sexe: “La renda sexual per capita! Això també ho haurien de precisar les estadístiques”. 

Molts anys més tard, un polític suec, Per-Erik Muskos,—en aquest cas no és de Sueca, sinó de la ciutat sueca d’Overtonea—, ha proposat que es puguen fer pauses a la faena d’una hora pagada perquè els empleats puguen anar a casa a practicar sexe. Potser, li han passat les estadístiques de la renda sexual per capita i l’ha vista molt baixa: insuficient. Per això, busca millorar l’ànim i les relacions personals dels treballadors i augmentar, al mateix temps, la taxa de natalitat: “hi ha estudis que demostren que el sexe és saludable”. La proposta només té un problema: ¿com es controlaran els treballadors perquè practiquen sexe en aquella hora i no que l’aprofiten per fer una altra cosa molt més pitjor, com ara, per fer una altra faena?


¿Caldria exportar la idea a Espanya? ¿I quina hora seria la preferida per fer l’amor?, pregunta la periodista Thais Villas a uns quants polítics de diferents partits en un programa d’humor,  que és el lloc on es tracten aquests temes tan seriosos en la pell de brau. I volent, o sense voler,  els polítics, amb les seues respostes desenfadades, mostren el seu tarannà i, fins i tot, la seua ideologia. Jesús Maria Posada del PP ho qualifica d’ocurrència perquè diu que hi ha més coses i molt més  importants que tractar. Miguel Vila de Podemos, com que és jove, juga a fer-se el desganat i diu que compliria per imperatiu legal: cal complir la llei. César Luena,  socialista i revisionista, ho incorporaria al programa electoral perquè diu que hi ha molta gent fotent en política i seria molt millor de fotre en positiu. Albert Rivera es fa el liberal i no vol que siga obligatori. Potser, demà dirà que sí. Juan Carlos Girauta, de Ciutadans, apareix amb la veu de mascle ibèric de la caverna espanyola i amolla: “jo, com un bou, a totes hores. Ara mateix, si es presenta”. Mentre que Joan Baldoví, mediterrani, romàntic i més pragmàtic, com a bon valencià diu que la pràctica del sexe el fa més feliç, millor persona i més productiu. I que prefereix ocupar-se’n de bon matí, quan el sol ix per la mar. Diu que així està més relaxadet per a la faena i pot fer més feliços els altres. Com que Joan Baldoví és de la família i està entrant ja en una certa edat, li envie un WhatsApp en què li recorde una cançó de La Trinca: “La trempera matinera no és trempera verdadera, la trempera matinera és trempera de pixera”. Immediatament, em contesta que no està —totalment— d’acord, que, en aquelles hores del matí, li va molt bé.

Levante, 3 d'abril de 1917

dimarts, 28 de març de 2017

Primàries a la Ribera



No sé què passarà en al resta de la pell de brau, però a casa meua, a la Ribera Baixa del Xúquer, els socialistes que conec, joves i vells, ho tenen molt clar: votaran Pedro Sánchez. Encara que estan bastant contents amb la gestió de Ximo Puig com a president de la Generalitat −un govern d’esquerres com cal, diuen−, també estan molt decebuts dels jocs de la Gestora, de l’ama carabassera i puntal del PP, fins al punt que, alguns, es plantegen trencar el carnet que tants anys porten en la cartera. 

Esperaran, però, diuen, a jugar la darrera carta: la de Pedro Sánchez. Ja n’hi ha uns quants de ben “històrics” que ja estan en les files de Podemos i de Compromís i que, si pogueren, diuen, farien una plataforma per donar suport a Susana Díaz. Com que són gats vells en les organitzacions d’esquerres, ho argumenten de manera partidista sense cap tipus de complexos. I em diuen que els interessa que guanye Susana Díaz. “Quant més de dretes i més espanyolistes siguen, millor per al nostre creixement que ens portarà a ser la força hegemònica.” “Els socialistes ja comencen a no ser ningú a Europa. No tardaran a no ser res ací. La socialdemocràcia ho té molt malament, si no canvia de plantejaments i de pràctica política.” Així que deixaran sols els militants socialistes de base que són els únics que poden fer, i fan, el discurs que segurament farà Pedro Sánchez: “si voleu la tranquil·litat del PP i dels poders econòmics i financers, però voleu la desgràcia de bona part de la militància socialista, voteu Susana Díaz, que s’identifica amb la pitjor tradició d’un socialisme sense ideologia, escorat a la dreta i amb un discurs tan espanyolista que s’assembla molt al de la Falange Espanyola i de la Jons, amb el de les FAES, i que seria molt fàcil d’intercanviar amb el del PP i el de Ciutadans.” Els meus amics d’ “esquerres”, de manera paradoxal i contradictòria,  volen que guanye Susana Díaz. 


Manant en el PSOE una dirigent com Susana Díaz, ho tenen molt més fàcil per al seu creixement, diuen, afegint un toc de país: “Es tracta d’una socialista que s’indigna perquè Trump retira l’espanyol de la web de la  Casa Blanca −no sé si l’han tornada a posar−: “un despreci a la comunitat hispana i un atac intolerable a la segona llengua dels EEUU”. Però no s’adona que, a la seua Espanya, que vol tant, resulta que la segona llengua, la nostra, no ha estat mai retirada de cap pàgina web del Congrés, per l’únic motiu que mai no ha estat, per obra, gràcia i voluntat del seu partit i el de la dreta carpetovetònica que deixa manar.” En definitiva, l’esquerra de la Ribera Baixa està en contra de Susana Díaz, però hi ha qui li donaria suport, només per guanyar-li el poc espai que li queda al PSOE.

Levante, 27 de març de 2017

dilluns, 20 de març de 2017

A l'ombra del temps




Aquests dies de falles, he trobat el temps per obrir algun llibre d’història de l’art −de vegades les imatges m’apareixen més ràpidament en el Google− i compartir la reflexió, el diàleg, que proposa Sebastià Carratalà sobre un bon grapat d’obres d’art,  sobretot de la il·lustració ençà, en el seu assaig A l’ombra del temps (Pruna Llibres). Carratalà reivindica les relacions molt fortes entre l’art, la ciència i la literatura perquè considera que la distinció que generalment fem entre aquestes disciplines és artificial. Evocar èpoques passades a través de les seues obres i veure en quina mesura l’esperit d’aquestes ha perdurat al llarg del temps és un exercici imprescindible per a Carratalà. Amb la seua mirada personal i a través d’un llenguatge diferent −en aquest cas la literatura− reflexiona sobre temes de sempre, com ara, l’obsessió de Rembrandt pels llibres, tant pels relats que contenien com pel seu aspecte material, per les tapes, el paper i el pergamí, i la seua autoritat apilada, premuda i enquadernada. I com, al llarg del segle XVIII, la tendència a cercar la tranquil·litat per llegir va fer que “ells”, els de sempre −en aquest cas el Pedagog Jean-Baptiste de la Salle−, advertiren dels pecaminosos perills d’aquest passatemps ociós quan es duia a terme en el llit: “No imiteu certes persones que es dediquen a la lectura i a altres assumptes; no us quedeu al llit si no és per dormir; així la vostra virtut en sortirà molt beneficiada”.


Així Carratalà viatja en el temps i, a través d’un grapat d’obres i de lectures, intenta traslladar els temes que plantegen a l’actualitat. Unes obres que no requereixen cap explicació en la primera ullada com passa moltes vegades en l’art actual que manta vegades s’ha convertit en la “paraula pintada”, com diu −amb ironia i molta mala llet− Tom Wolfe. Determinat art s’ha transformat en una paròdia de si mateix, obsessivament devot a certs “crítics-gurús”. Cosa que ha fet que els veritables artistes, els que passaran a la història de l’art, no són els pintors, sinó els crítics. No, les obres sobre les quals assaja Carratalà no necessiten cap explicació en aquest sentit, ni ell les explica, sinó que les analitza des de l’aspecte temàtic que li interessa com ara: “El silenci”, només trencat pel frec dels dits sobre el paper i pel peculiar soroll dels fulls en passar, ha estat una de les característiques que hem pogut intuir en els ambients retratats en les pintures de lectors.” Els “lectors” que analitza Carratalà a través d’unes obres concretes són lectors de l’època de Johannes Gutenberg, de la Revolució de la Impremta, que encara sobreviu amb dignitat. Seria molt interessant veure i analitzar com tracta l’art i la literatura el lector de la Revolució Digital. El silenci i la llum de cara al llibre o la llum de les pantalletes i....

Levante, 20 de març de 2017

dilluns, 13 de març de 2017

TBO



Aquest mes de març, se celebra el centenari de la publicació del primer número de TBO, que s’autoanomenava “setmanari festiu infantil”. Malgrat les seues sèries de “La familia Ulises”, “Las aventuras de Eustaquio, Morcillón y  Babali” i de “Josechu el vasco”, entre altres, no vaig poder mai amb aquesta publicació que sempre em queia de les mans, perquè em  matava d’avorriment. Malgrat que jo era un voraç consumidor de còmics −nosaltres en déiem genèricament tebeos− la revista que havia nascut per a “solaz regocijo de la infància” no despertava en mi cap curiositat i la llegia quan no tenia altra cosa per entretenir-me. És a dir: quan havia esgotat totes les existències, quan ja havia llegit tots els “Jabatos”, “Capitans Trueno”, “Hazañas bélicas”..., que havia canviat en una parada del mercat dels divendres que hi havia a la porta del Teatre Serrano de Sueca. Com que les existències dels “tebeos” que m’agradaven les consumia molt ràpidament amb  apetència  i immoderació, no tenia més remei que recórrer a les historietes del ridícul caçador blanc a l’Africa que tenia com a criat un negre que portava uns pantalonets com a única vestimenta. O les aventures d’aquella família petit burgesa que sempre queia en la cosa que més temia: el ridícul. Elemental, ja ho sé: no teníem cap número de la Playstation, només teníem tot un terme per a jugar i un riu, de veritat, per a navegar.   


Era molt fàcil trobar TBOs pertot arreu ja que va arribar als 350.000 exemplars fins que començà a davallar per culpa dels altres “tebeos” que jo tampoc no suportava: “Pulgarcito” i “Tío Vivo”. Més mal li degué fer la tele que ens deixà als xiquets sense les historietes orals dels iaios i ens separà, també, de les lectures dels còmics. I, sobretot, ens férem majors i els que érem lectors passàrem a aquells llibres d’aventures resumits en còmics i, després, ja un poc més grandets, a Niebla de Don Miguel de Unamuno que ens feia llegir un professor d’espanyol que tenia el propòsit, molt evident, de fer-nos avorrir la lectura. Encara com, de manera clandestina, llegíem els contes del Decameró de Giovanni Boccaccio on ens vam ensenyar a retornar el dimoni a l’infern gràcies a la bella Alibec que va esdevindre ermitana i que va aprendre molt del monjo Rústic. No, nosaltres no som, malgrat haver-lo llegit, del món de Josechu, aquell basc forçut amb txapela al cap i faixa en la cintura, ni de cap d’aquelles historietes insulses, però hem de reconéixer que, quan no teníem res més a mà, ens ajudaven a passar l’estona. ¿I què hem de dir d’una publicació que, amb pujades i baixades, ha estat durant tant de temps a la nostra vista? Cent anys fa del seu naixement. Dediquem-li, encara que siga, un petit homenatge.

Levante, 13 de març de 2017

dilluns, 6 de març de 2017

Cuba nua



Em telefona Manel Joan i Arinyó perquè l’acompanye a València, a la llibreria Fan set a l’edifici Octubre, per presentar la seua nova criatura: Objectiu fidel, Cuba nua (Voliana edicions). Li dic que sí, que hi aniré, però, més tard, amb tren, amb companyia del fotògraf Francesc Vera i de l’escriptor Víctor Gómez −dos jubilats molt presentables−, que també hi volen anar. Em diu que no, que vol que vaja amb ell, amb el seu cotxe, amb el seu Mercedes. Com que no em dóna opció, em deixe portar i li faig cas. I, com que la presentació la fa un jutge, per entrar en l’ambient, li dic que passe per mi en els jutjats de Sueca que estan vora la carretera. Quan arriba el cotxe i puge, em trobe amb una atmosfera, si més no, estranya. Manel porta una gorra del “Che” i un havà en la boca que ompli el cotxe d’una boira espessa. I trobe Toni Picazo −presentador oficial de les obres d’Arinyó−, que l’acompanya, trist i deprimit. La raó és doble: una, perquè Manel l’ha substituït com a presentador  per una persona més “notable”, Ximo Bosch; i l’altra, perquè l’ha “enganxat”, com a mi, per fer d’estibador. L’escriptor de Cullera ho tenia molt clar: volia que l’acompanyàrem perquè carregàrem els pastissos i les frivolitats que portava per a la presentació. Manel, altiu, no es volia arrugar la jaqueta.

Ja en la presentació, em quede meravellat de com Ximo Bosch −a qui, prèviament, la llibretera i escriptora, Núria Cadenas, havia confós amb Ximo Puig− coneix l’obra d’Arinyó. I no puc evitar fer-me una pregunta òbvia: ¿quants magistrats hi ha, a casa nostra, que coneguen ja no l’obra dels nostres escriptors, sinó la nostra pròpia llengua? Ximo ens presenta la novel·la com a bona acompanyant per fer un viatge a Cuba. A banda de la trama en què el protagonista té un somni que l’obliga a parlar amb Fidel Castro, té molt de guia de viatges. El protagonista s’emporta, a la maleta, dos problemes. El primer és que s’ha despertat a mitjan somni i no sap quin missatge ha de transmetre a Fidel. El segon, molt més perillós, és que somia en veu alta i, per tant, els serveis secrets de mig món potser estan assabentats del seu objectiu i faran el que calga per avortar-lo. Jo que me l’he llegida, quan només era un esborrany, segur que me l’emportaré, si alguna vegada decidisc fer un viatge a Cuba.


Després de la presentació, el vinater Voro Suay, a qui li obsessiona la complexitat del vi que fa a Agres i a qui li agrada presentar-lo junt als llibres, ens obsequia amb les seues creacions: La Raboseta, blanc, fresc, subtil i delicat, que es deixa acompanyar per compartir amistat; i El rabosot, negre, potent, fort i dominant. Després, a casa, a conformar-nos a veure empatar el Madrid, que sempre es troba amb un o altre penal que el salva de la derrota.   

Levante 6 de març de 1917            

dilluns, 27 de febrer de 2017

Fuster i Gramsci




Les millors aportacions per commemorar el vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster i els vuitanta de la d’Antonio Gramsci segurament les veurem en forma de llibres relacionats amb els dos  intel·lectuals que més van influir, durant els anys seixanta i setanta, en la nostra esquerra. 

El  divendres passat ja se’n presentà un, a Sueca, a l’Espai Joan Fuster: El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, de l’editorial El Jonc. Un llibre parit, des de Sueca, per dos històrics de l’esquerra local, Jaume Lloret, antic militant comunista i amic i metge de Joan Fuster, i Joaquim Carlos Noguera, militant  històric del PSPV, que van tindre el privilegi de conéixer personalment l’escriptor i gaudir, en directe, de les seues reflexions. 

A partir del treball inicial de  Lloret i Noguera, que aporten una tesi, si més no, atrevida: Fuster, abans d’enllestir Nosaltres, els Valencians, havia llegit Gramsci. Una bona tesi per al debat que els autors suecans es neguen a tancar. Després, va sorgir la idea de completar i complementar el seu  treball amb altres aportacions amb la intenció d’unir les trajectòries dels dos intel·lectuals, Fuster i Gramsci, en un context històric molt concret en què les seus idees polítiques van tenir una influència considerable en l’esquerra del nostre país: el moment en què la proposta nacional de Fuster i la reformulació del marxisme de Gramsci van marcar les línies tàctiques i estratègiques de les diferents cultures polítiques de l’esquerra. 


Toni Rico, l’editor, ha sigut l’encarregat de coordinar i posar en comú un relat coherent dels diferents treballs. Així, trobem l’aportació al debat de  Ferran Archilés, especialista en l’estudi de les nacions i les identitats i autor d’Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana (Afers). Una aportació que aclareix, en el mateix llibre, a través d’un diàleg sincer i estimulant, molts dels dubtes que Lloret i Noguera plantegen. En el capítol de Giaime Pala, especialista en l’obra de Gramsci i en la història del PSUC, explica la influència de Gramsci en el PSUC i també la recepció del pensament de Fuster en els sectors universitaris més joves del partit en els anys 70. Aquest article és el punt d’unió amb el darrer de Toni Rico que fa una anàlisi de la influència del pensament fusterià en els partits marxistes de l’època,  que és el tema d’estudi de la seua tesi doctoral que segurament tindrem la sort de veure publicada. En la presentació del llibre, a Sueca, ens regalà una reflexió per al debat de si Fuster coneixia o no Gramsci abans d’escriure Nosaltres els valencians: ¿No deuria ser que Fuster, aplicant el pensament marxista a una realitat concreta, arribara a conclusions semblants de les que hauria arribat Gramsci?

Levante, 27 de febrer de 2017

dilluns, 20 de febrer de 2017

Al N/Vostre gust




Francesc Vera i Hortènsia Viñoles, finalment, no s’obliden del tot de mi i, quan ja havien passat de llarg, tornen arrere per arreplegar-me. La nostra destinació és l’Alcúdia −un dels pobles de la Ribera on és nota la faena ben feta durant un bon grapat d’anys en el camp de la cultura− per assistir a la inauguració i presentació del llibre 10 al N/Vostre gust amb fotografies de Francesc Vera, Xavier Mollà, Pep Aparici, Paco Martí i Natxo Francés i textos d’Anna Moner, Ximo Urenya, Rafa Gomar, Ramon Ramon i Josep Monrabal.

Com que hi arribem els primers, em quede a la porta fumant una cigarreta mentre raone amb la gent que, poc a poquet, s’acosta. Em decidisc a entrar-hi amb la molt bona companyia de Manuel Boix i Anna Chornet. Mentre pugem les escales, tinc el privilegi d’escoltar com Manolo explica a Oreto Trescoli detalls de la seua Cúpula de la Ribera, de les pintures de l’interior de la mitja taronja de la Casa de la Cultura. No sé quina qüestió tècnica explica Manolo del pa d’or de la cúpula d’aquella obra simbiosi de pintura i escultura que el converteixen en un artista total.

Ja en la sala d’exposicions, em passege per contemplar les cinc sèries de fotografies. Mentre passe d’un lloc a l’altre, em regalen un parell de catàlegs que fullege amb delectança. Després de l’índex, m’ature en la cita molt ben trobada de W. Shakespeare de Al vostre gust (acte IV) que obri el catàleg i li dóna el nom: “el fet d’haver vist molt i no tenir res és com tenir els ulls rics i les mans pobres”. Cita d’una obra que passa en dos espais, en dos mons, diferenciats: la cort i el bosc. Com la mateixa exposició: la fotografia i el text. Dues realitats que, tant les fotos com els textos, volen jugar amb combinacions de dualitats: el món real i l’imaginari, l’espai real i l’espai mental, la realitat i el somni.... Una combinació de repartiments entre realitats i ficcions.  


Oportú el títol d’Absències del text d’Anna Moner que acompanya les fotografies d’interiors buits de gent de Francesc Vera: “els signes irrepetibles d’allò que fou, de petjades i presències del passat”.  Etèries son les imatges de les fotos de Xavier Mollà: Etèria. Molta tècnica acompanyada d’un text de Ximo Urenya: “aura personal o energia lluminosa”. Díptics, amb fotos de Pep Aparici i text de Rafa Gomar: memòria de viatges en el tren dels anglesos, Alcoi-Gandia, que ens oferia “un món inesgotable de distraccions reals”.  Les imatges de Paco Martí, El somni d’una cosa, amb text de Ramon Ramon: “Qui s’oblida de la perifèria, s’oblida l’ànima”. I, Dublin, amb fotografies de Natxo Francés i paraules de Josep Monrabal: “On jo havia vist simplement una malenconiosa torre quadrangular en ruïnes, “A”, n’havia vist dues.”

Levante, 20 de febrer de 2017

dilluns, 13 de febrer de 2017

La mata de jonc





Us diré la veritat: crec que no hauria d’haver fet aquesta columna. Si aconsegueixen que aquesta llengua en què us escric servisca només per parlar de les nostres misèries i de les nostres debilitats sociolingüístiques, la dreta −que està totalment en contra del valencià− haurà guanyat la batalla. Si aspirem a ser un país com cal i volem fer camí cap a la normalització, haurem de deixar de parlar de les coses de sempre i convertir la llengua en un vehicle útil d’expressió per a tots. I per parlar de tot: del puntal de canya en què s’ha convertit la gestora socialista per a sostindre el PP perquè no li caiguen les taronges; de la crisi, Assamblea, o com es diga, de Podemos; de literatura, de la nostra i de la de tots; de la vida; de l’amor; o, senzillament, de la mona de Pasqua. I no fer cas que el PP demane no sé què del valencià com a llengua autònoma...

Alguna cosa semblant haurien de fer també els “nostres” polítics: passar totalment de la dreta en aquests temes i seguir el recte camí d’accés a la plena normalització. Haurien de no escoltar les bogeries “il·legals” de la dreta. ¿Quantes sentències judicials caldrà que es dicten perquè aquest personal complisca la llei? El Tribunal Constitucional (TC/75/97) ha deixat ben clar on ha de situar-se el debat lingüístic: en l’àmbit científic i acadèmic, com el TSJCV (en nou sentències) ha determinat reiteradament la validesa tant de la denominació popular pròpia “valencià” com la internacional i acadèmica “català? ¿No s’omplin la boca, els de la dreta carpetovetònica, que cal complir la llei? ¿En què quedem? L’única cosa “positiva” d’aquesta nova i absurda polèmica és que els de Ciutadans sembla que s’han volgut desmarcar de la maniobra. La pregunta és molt evident: ¿fins quan podran resistir la temptació d’apuntar-se a la ignorància −o, i− maldat de jugar al secessionisme per un grapat de vots? Un grapat cada vegada més esquifit perquè la gent ja va a escola, en valencià, i comença a saber alguna cosa.


Repetisc: no havia d’haver escrit aquesta columna. I, sense parlar tant del tema,  hauríem de ser tots conscients que l’única manera en què podem sobreviure és seguir fent cas al vell  i gran cronista, a Ramon Muntaner, que demanava la unitat dels nostres pobles amb l’exemple de la mata de jonc: “I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.” No ho dubteu, el que volen és això: dividir-nos per aniquilar-nos.

Levante, 13 de febrer de 2017

dilluns, 6 de febrer de 2017

Teatre i política lingüística




El dilluns passat dèiem que era necessari que, de manera natural, calia que convisqueren tots els dialectes de la nostra llengua, perquè, en el món en què vivim, la normalització lingüística només serà possible si és rendible a nivell econòmic. I, com que no hi ha molts duros per a la llengua, no ens podem permetre el luxe de doblar totes les pel·lícules, llibres, obres de teatre... a totes les nostres  varietats geogràfiques.

Encara no havia acabat de fer l’article i m’arriba una programació de l’Institut Valencià de Cultura en què veig que ha preparat un febrer teatral excepcional tant pel que fa a l’ “escènic” com pel que fa a una “política lingüística” dirigida a incrementar els nous usos del valencià. Una llengua, el valencià, entés com el defineix la “nostra” Acadèmia Valenciana de la Llengua: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer ...” Axí, en un mateix mes, podrem gaudir d’obres de teatre en tres de les moltes variants del valencià: Guium o la ciutat adormida −Premi Micalet de teatre− del balear Toni-Lluís Reyes, en mallorquí −o valencià de Palma−; El Test de Jordi Vallejo i L’electe de Ramon Madaula, en barceloní −o valencià de Barcelona−; Trio de Rodolf Sirera, que estarà tres setmanes en el Rialto, en valencià dels barris del Carme i de Russafa.  Tot això, sabent que es pot donar el cas d’una producció catalana on els actors parlen en formes verbals del dialecte meridional valencià i, fins tot, en formes apitxades, com ja s’ha pogut veure en El crèdit de Jordi Galceran i direcció de Sergi Belbel, una producció catalana, però amb els actors Joan Miquel Reig −de Petrer− i Tomàs Mestre −nascut a València, però ja alacantí reconegut. Obra que es va programar al Teatre Arniches d’Alacant i que prompte podrem veure al Rialto. De la mateixa manera que els mallorquins van poder veure i gaudir de la versió valenciana de Happy End de Bertolt Brech i que allí s’anuncià com a teatre en català, com diu la “nostra” Acadèmia que allí es diu el valencià. 


Aquesta política lingüística, al meu parer encertada, s’hauria d’aplicar també en la nova ràdio i televisió valenciana −si és que alguna vegada les tenim−.  Amb la promesa de la reciprocitat, ací podrem veure TV3 i allà es podrà veure la nostra. I caldria establir acords i convenis per estalviar recursos i ser més efectius a l’hora dels doblatges de les pel·lícules. Acostumar el personal de tot el domini lingüístic a sentir totes les variants dialectals és una tasca necessària per a la normalització. Tot això, sense fer cap renúncia. Ah! I, sobretot, no fent cas a la dreta que està en contra del valencià.

Dilluns, 6 de febrer de 2017

dilluns, 30 de gener de 2017

No feu cas de la dreta





Llig que la Junta Qualificadora de Coneixements del València tornarà a homologar de forma automàtica els títols de valencià que expedeix amb els emesos per la Junta Permanent del Català de la Generalitat de Catalunya i els de la Junta Avaluadora del català del Govern Balear. Una homologació que ja va fer, molt tard, Joan Romero, quan era Conseller, a finals de la darrera legislatura socialista, quan presagiava la derrota electoral i l’arribada, per primera vegada, del PP al Govern de la Generalitat. Dos anys li ha costat al nostre nou Govern recuperar una normalitat que va durar una rosada. No sé què passa en aquest país que, per a ser de dreta, és com si fóra obligat ser ignorant i, o, malvat en el tema de llengua. Com si tingueren una tendència innata per impedir qualsevol avanç en la normalització lingüística. Els nous, els de Ciutadans, els que deien que venien a reformar-ho tot, van  pel mateix camí: el de la caverna. Quan tindrem una dreta “rica, culta, desvetllada i feliç”? 


Tot això, l’assumpte dels títols, arriba en un moment en què hi ha un fum de valencians impartint classes a Catalunya i a les Illes. En conec un bon grapat, sobretot, de professors de valencià, encara que  també hi ha de totes assignatures. Són joves que no han trobat treball ací i que han hagut de desplaçar-se a Catalunya i a les Illes amb la sort de no haver de canviar de llengua i que han vist convalidats de manera natural els seus títols de valencià.  Per això, no entenc −ho veig trist− que, des de les “nostres files”, i vull pensar que amb bona voluntat, hi haja uns quants senyors que insisteixen en marcar distàncies i profunditzar en les diferències. No té sentit abandonar la teua varietat dialectal per a fer-se llegir per tots. No ho han fet, per exemple, ni Ferran Torrent ni Manolo Baixauli.  Però tampoc no té trellat remarcar, buscar, les diferències partint del col·loquial. De quin col·loquial? ¿Del de Sueca que diem “la corbella i el martell” o del de Cullera, que diuen “la falç i el martell”? Quin demostratiu? ¿El de la Marina “aquí”? ¿O el de la Ribera “ací”? A més, existeixen els registres. A mi no se m’ocorre dir “nosaltres” quan em faig un gintònic amb els amics. Com tampoc dic “mosatros" quan escric. Les editorials i les institucions tenen dret a tenir un llibre d’estil propi, però no en tenen, de dret, per imposar-lo. En el món en què vivim, i si volem que la nostra llengua siga rendible de normalitzar, hem de conviure amb tots els dialectes. No podem doblar totes les pel·lícules, llibres, obres de teatre... a totes les varietats geogràfiques. Amb la traducció dels  Assaigs de Montaigne de Vicent Alonso −per posar un exemple−, n’hi ha prou per a tots i no cal una altra versió per als dialectes orientals. Millor que ens repartim la faena i no ens esforcem a buscar on ens podem diferenciar. Això sí, respectant totes les varietats. Respectant-nos.

Levante,30 de gener de 2017