dilluns, 21 d’agost de 2017

Contra la por és la vida




Assabentar-se d’un atemptat com el de Barcelona passejant pels carrers de Burgos és una experiència molt dura. Molt més dura encara és la de sentir o llegir algun dels comentaris d’algunes persones que es diuen periodistes. Quina vergonya de personal! Sentir indignar-se alguns només perquè el president Puigdemont es lamente, en català, de l’atemptant és una cosa que no puc entendre de cap de les maneres. ¿Amb quina llengua volen que expresse els seus sentiments? No comprendre això és no comprendre res. ¿Com pot algú, després d’una desgràcia així, indignar-se per la llengua en què hom vulga fer-se entendre? 

Ja a casa em pose la tele i escolte les veus de la gent que crida: “No tinc por!” I això em fa recordar la cançó de Raimon: “Anem dient les coses pel seu nom! Si no trenquem el silenci morirem en el silenci. Contra la por és la vida, contra la por és l’amor, contra la por som nosaltres, contra la por sense por.” I comprove que, una vegada més, unes estrofes de Raimon saben expressar els nostres sentiments que tornen a ser contra la por. I pense en les vegades, en el munt de vegades, que he caminat per aquell antic torrent que baixava cap a la mar i que avui és un riu de gent de tot el món que camina per un dels carrer més emblemàtics del nostre país: les rambles. 



Tornarem a fer el camí de la Plaça de Catalunya fins a la mar i ens aturarem a la Font de Canaletes encara que siga per recordar al nostre acompanyant que l’aigua era molt bona i que, qui en beu, sempre retorna a Barcelona. Tornarem a passejar, però, a partir d’ara, sempre tindrem un record per a aquells que van caure un dia d’un més d’agost per culpa de la injustícia i el fanatisme. Un fanatisme que cal combatre de la manera més efectiva i més senzilla que tenim que és tirar al fem moltes de les nostres conviccions,  les que ens sobren. Recordem Hume: “Els errors en matèria de religió són perillosos, els de la filosofia, només ridículs.” O Cioran: “Només té conviccions aquell que no ha aprofundit en res”. No  fa falta anar tan lluny, però, tenim el mestre a casa:  “Tota convicció –convicció seriosa– se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.”

Levante, 21 d'agost de 2017

dilluns, 14 d’agost de 2017

Les veus de la família







Crec que va ser el dissabte 13 de maig quan vaig acompanyar Manolo Baixauli a una conferència que feia el meu amic Enric Iborra a la Vall de Gallinera amb el títol de L’experiència de llegir els clàssics. Em va sorprendre molt gratament l’afluència de públic en aquell amagat i bell racó del nostre país per sentir els comentaris d’Enric d’obres d’autors com ara Homer, Marx, Ausiàs March, Cervantes, Flaubert i Balzac. La vall estava en tot el seu esplendor, verda i bonica, i, ja pel camí, ens vam dir que compraríem cireretes. Vam anar directament a casa Ignasi Mora, a Benissivà, on ens havia convidat a dinar en la terrassa que té amb una vista esplèndida sobre la Serra Foradada, verda i grisa. Una vista de corriols i bancals d’oliveres i una sensació de silenci que no ens sorprén als que venim d’un poble menut. Una conversa molt agradable, sobretot, de llibres mentre menjàvem un plat d’arròs al forn boníssim. Vaig repetir. Parlàrem de Simenon, de L’home que mirava passar els trens, que, si voleu, podeu trobar en la Cua de Palla i d’obres com La tragèdia de cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume, que ens recomanà Enric. Com que no havia conegut personalment Ignasi Mora, fins aquell dia, ens van intercanviar algun llibre. A mi em regalà Les veus de la família (Columna jove) en què va aconseguir el premi Joanot Martorell 1991 que ara, aprofitant la caloreta, llig amb mot d’interés. Abans d’acomiadar-nos, encara vam tindre temps de fer una petita conversa amb Josep Piera, que ens va dir que un dia ens convidaria a una bona paella. Ah! i, tal i com ens havíem promés compràrem un bon grapat de cireretes.


Ara que llig Les veus de la família comprenc l’interés de Manolo Baixauli per l’escriptor Ignasi Mora. Comparteixen els dos la naturalitat de fer conviure personatges morts i vius en un relat intimista de records d’infantesa. El protagonista, un xiquet que es fa passar per mut, deixa d’anar a escola, abandona la família i refà la seua vida al costat del seu padrí que li confessa que sent les veus de tres difunts: la del seu germà bessó, la de la iaia i la tia Leocàdia. Una obra ambientada en la Gandia d’un temps en què els seus carrers “encara s’agitaven d’efervescència humana i et transmetien el seu flux que t’arribava a la pell, a les venes, al cor, i et feia adonar-te que amb aquell món que es desenvolupava al teu davant, tu hi estaves involucrat fins al moll dels ossos. Perquè després tot s’ha frigorificat, hi ha desaparegut per complet la saba que corria amb la major de les naturalitats. Ara tots aquells carrers són com un teatret de titelles. Com una mena de cementeri sorollós, realment estrepitós.” Potser, per això, Ignasi Mora s’ha exiliat a aquella vall antiga.

Levante, 14 d'agost de 2017

dilluns, 7 d’agost de 2017

Qüestió de noms






Pedro Sánchez ha llançat la famosa frase “Espanya és una nació de nacions” i tot el món s’ho pren com una cosa novíssima, com si haguera inventat les lleis de la termodinàmica. I el pobre home només ha parlat d’un concepte que ja és lletra impresa en la Constitució quan es refereix clarament a “nacionalitats” i “regions”. I no només en la Constitució, perquè també Felipe González va utilitzar l’expressió en un article publicat amb Carme Chacón, Apuntes sobre Cataluña y España, a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut: “hemos de poner de manifiesto que la Constitución de 1978 fue punto de encuentro y de partida; que la concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos.” 

Per dir unes paraules sense contingut i sense novetat i per posar-se, de nou, al costat de Mariano Rajoy en el problema més greu que té l’estat no calia que Pedro Sánchez s’enfrontara amb  Susana Díaz i que la derrotara en un congrés que ha obert moltes ferides en el socialisme espanyol. On és la diferència en la praxi? Quines propostes noves té? Quina diferència hi ha entre les paraules “nacionalitat” i “nació”, si cap de les dues no té “sobirania”? Està molt clar que, per al viatge que ha fet Pedro Sánchez de tornar a la Constitució i a Felipe González, no calien alforges. És un viatge que fa riure, per no plorar. No ha dit absolutament res de nou perquè només la nació (en singular) té la sobirania i les nacions (en plural) no en tenen. No busqueu la diferència entre una “nacionalitat” i una “nació” en els diccionaris perquè, en segons quins, us podreu divertir massa per a una cosa tan seriosa. 


En els diccionaris passa com en la “científica” història que defineixen o conten els fets d’acord amb la part de la barrera en què un estiga. Com Susana Díaz o qualsevol altre eminent “socialista” espanyol que interpreten “nació de nacions” segon ho diga Felipe González o Pedro Sánchez. Dic això perquè acabe de llegir amb molt d’interés la intervenció de Javier Paniagua, ¿Por què una parte de Catalunya quiere separarse de España? Un intento d’explicacción, —que molt amablement m’ha fet arribar— en la Universitat Menéndez y Pelayo de Santander. Només amb la paraula “deriva” —desviació d’una nau del seu rumb—, que fa servir en la presentació (“sobre la deriva de Catalunya”) i el títol es veu des de quina part de la barrera explica la història, la “seua” història. Si us dic la veritat, em convenç molt més l’anàlisi que en fa el professor Antoni Furió en la ponència: Espanya contra el País Valencià que va pronunciar dins el simposi “Espanya contra Catalunya” —la podeu sentir en la xarxa—. Evidentment, també podem distingir, en el títol, quina és la mirada.

Levante, 7 d'agost de 2017

dilluns, 31 de juliol de 2017

En castellà, si us plau






No puc entendre de cap de les maneres com l’Advocacia de l’Estat pot considerar inconstitucional que l’administració de la Generalitat Valenciana es dirigisca per escrit —en les notificacions, còpies de documents redactats i comunicacions de l’administració —en valencià a “comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic que el valencià”. El govern espanyol considera “evident” que perquè aquestes comunicacions pogueren ser escrites en valencià haurien de ser adreçades a autonomies amb la mateixa llengua cooficial, “situació que, evidentment, no és possible, en ser el valencià una llengua cooficial únicament a la Comunitat Valenciana”. És a dir, que el govern espanyol no vol que el Consell s’adrece en valencià al govern català o balear. 

El primer que se m’ocorre, després de llegir la notícia, és si aquest intent de prohibició es redueix només a la llengua escrita o també obligaran el nostre govern a dirigir-se, a nivell oral, en castellà als representants de les Illes i del Principat. Si la delegació del govern espanyol guanya el recurs, ¿podrà el nostre president, Ximo Puig, agafar el telefon i parlar amb Francina Armengol en valencià o també deu ser il·legal?  O, si li telefonen a Ximo Puig, haurà de dir: “en castellà, si us plau”. 

L’altre dia vaig assistir a l’Espai Fuster, a Sueca, a un programa de Catalunya Ràdio dirigit per Mònica Terribas que reuní els tres consellers de Cultura: el valencià Vicent Marzà, el català Santi Villa i la seua homòloga a les Illes Fanny Tur. Els responsables polítics de les tres autonomies valoraren com es trobava la Declaració de Palma, un acord que havien adquirit els tres governs per impulsar accions conjuntes a favor de la cultura i la llengua. Aquest acord s’haurà de fer en castellà? Com s’hauran de passar les notificacions els consellers? Vinga, va!


Ja veurem que diu la sentència, però el que és “evident”, de veritat, és que el govern espanyol s’afilia a les postures secessionistes i hostils contra la nostra llengua que amb tan mala bava practica el PP local. El recurs vol que la llengua de Catalunya, les Illes i el País Valencià siguen dues llengües diferents, atenent només les denominacions que figuren als diferents estatuts d’autonomia i sense tenir en compte les nombroses declaracions acadèmiques —fetes pels que saben—, però tampoc les sentències del Tribunal Superior de Justícia, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional que reconeixen la unitat de la llengua independentment del nom que figure en els estatuts d’autonomia.

Levante, 31 de juliol de 2017

dilluns, 24 de juliol de 2017

Incerta glòria



Agafar el cotxe una vesprada en companyia d’uns amics per anar al cine, a València, per veure una pel·lícula com Incerta glòria és com si no eixires de casa. T’acompanyen Manuel Baixauli, Isabel Máñez,  Francesc Vera i Consol Anaya que són bon comboi perquè tots coneixem molt bé l’obra literària de Joan Sales en què està basada la pel·lícula i, ja pel camí, vas fent boca encetant els comentaris. En arribar a Albatexas  et sorprenen dues coses: que aparques sense problemes i que trobes el preu de l’entrada molt barat, tres eurets,  gairebé com quan venies una dotzena d’ous i tenies prou diners per anar al cine. Com arribem prompte, anem al bar a fer-nos una cervesa i, per si no fórem prou companyia, ens trobem Víctor Labrado i Llúcia Casanova que han tingut la mateixa ocurrència que nosaltres. La resta del poc públic que hi assisteix també són tots de casa, coneguts o saludats  que et pots trobar en qualsevol tertúlia en una llibreria de les nostres. No et pot estranyar veure passar pel teu costat el jutge Ximo Bosch perquè ja te’l trobares no fa molt presentant un llibre de Manel Joan i Arinyó a la llibreria Fan Set. I t’obligues a preguntar-te de nou: quants jutges valencians hi deuen haver que coneixen la nostra literatura? El que sí que et sorprén, un poc, és reconéixer Sumpsi Carbonell i Joan Senent que, potser, no havies vist des de fa un bon grapat d’anys, en la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent, en un curs de sexologia, en un temps en què encara lluitàvem contra el dictador.

Aprofitem per sopar i intentem respondre, un poc, una pregunta inevitable. Que ens ha agradat més la novel·la o la pel·sícula? I, per complicar-ho més, algú afegeix que creu que és millor la correspondència de Joan Sales que publicà en el llibre Cartes a Marius Torres. Un llibre que va veure la llum quan l’escriptor tenia ja gairebé setanta anys i que escrigué com a resposta a una guerra que “no passa”. I com que no passava va voler ressuscitar els escrits de joventut. Les Cartes són la gènesi, la llavor d’Incerta glòria on trobem les vivències entre 1936-1941 de la vida de Sales que s’allista a l’Exèrcit de Catalunya per combatre en el front d’Aragó. Com que encara vivim en el món aquest i no podem tancar la porta a la realitat ens fem les preguntes de moda: on són les urnes? Com serà el desenllaç de l’1 d’octubre? Però també de més a prop: no havíem quedat que José Luís Ábalos era llest? No li havíem advertit que hi perdria? Per què ha sigut tan irresponsable d’intentar desestabilitzar Ximo Puig? Que no hem tingut prou amb vint anys de PP?


Levante, 24 de juliol de 2017

dilluns, 17 de juliol de 2017

Iglesias, espanyol d'esquerres




Probablement Josep Pla no va dir mai la famosa frase que s’ha convertit en un tòpic: “El que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.” Sembla que Pla, en el Quadern Gris evocava les paraules que anys enrere li havia dit el seu pare parlant sobre un tema molt concret “el gran afer de l’arròs de Pals”:  “Pensa que el que s’assembla més a un home  d’esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet”. Evidentment, l’expressió “en aquest país”, es referia a l’Empordà i no a Espanya.

Malgrat això, el “tòpic”, la frase atribuïda a Pla, té molt de veritat quan es refereix al tema “nacional”. Els espanyols són molt “nacionalistes”, molt més que els que demanen el “dret a decidir”. “Ells” tracten el tema de la “sobirania nacional” i la Constitució com si foren les “taules de pedra” que Déu donà a Moisés. I el que no saben, o no volen saber, és que, en bona part, les han heretades del “just dret de conquesta” i del general Franco. 

Evidentment que hi ha matisos, grisos. Mai no és tot blanc o tot negre. Afortunadament. No pensen igual Rajoy i Herrero de Miñón, ni Susana Díaz i Pablo Iglesias. A l’hora de la veritat, però, moltes vegades “són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet”. La prova la tenim amb Pablo Iglesias que s’ompli la boca dient que cal fer un referèndum  “real i amb garanties”, vinculant, quan sap que no hi ha cap voluntat per part de l’estat de deixar-lo fer. Però, quan es planteja un referèndum concret, real i no hipotètic, apel·la a la sacrosanta llei: “Si jo fóra català, no participaria en el referèndum”. El que no sap Pablo Iglesias és que realment diu: “Com que sóc espanyol, no participaria en el referèndum”.  Clar, els espanyols, des de fa molt de temps, els d’esquerres i els de  dretes, tenen el “superestatut”: l’estat.

Un altre cas, concret, és el de Pablo Echenique que menysprea el referèndum en assegurar que no hi ha inconvenient que Ada Colau pose “caixetes”, en  referència a les urnes, el proper 1 d’octubre. El problema no és la mofa que fa de les “caixetes”, sinó que s’atorga la facultat de no posar inconvenients. Això em recorda el temps de la transició en un concert de Raimon a Madrid on hi havia els líders de l’esquerra. En una conversa d’Eliseu Climent amb  una eminència de l’oposició, que no sabia que Raimon era valencià, li va dir: “muy bien este chico, Raimon, tiene garra… Ya os concederemos la autonomía a los catalanes…” Aquelles paraules algú les va definir així: “quatre paraules pròpies d’un dèspota il·lustrat en boca d’un imbècil que es creu socialista.”. Us concedirem... Qui són  “ells” per concedir res o per no posar inconvenients?

Levante, 17 de juliol de 2017


dilluns, 10 de juliol de 2017

Ícar o la impotència




Un dia de febrer de 2016, Joan Garí citava la famosa frase de Joan Fuster que deia que una tesi doctoral serveix, majorment, “pour se torcher le cul”, concretament culs doctorals. Malgrat donar la raó a l’escriptor de Sueca, Garí contava que Fuster en va escriure una i ell mateix en va fer una altra. I aquella mena de petita introducció la feia per glossar la tesi de Josep Palomero que havia acabat de llegir, a la sala Germà Colon de la Facultat d’Humanes de la Universitat Jaume I. La tesi de Palomero, Estudi biogràfic i literari d’Artur Perucho Badia, recuperava, rescatava, la biografia d’un escriptor i periodista valencià contemporani de Josep Pla, d’Eugeni Xammar i..., que van fer literatura des de la premsa. Un escriptor que ens deixà llibres com Ícar o la impotència o el reportatge Catalunya sota la República, entre altres. I va col·laborar en Taula de Lletres valencianes i en altres revistes i periòdics de València, Barcelona, Madrid, Alacant i Bilbao, en què tractava temes de política, música, literatura, cinema... Un personatge, però, oblidat “que exemplifica a la perfecció la deriva tràgica d’una generació que va veure com la seua vida era tallada radicalment per la meitat per culpa de la guerra civil. Com molts en la seua situació, Perucho va passar de la derrota a l’exili. I després, el no-res.” Per això, al final de la lloança de la tesi doctoral de Palomero, Joan Garí demanava, o millor dit, esperava que l’esforç de recuperar Perucho per a la nostra vida literària donara els seus fruits i que no servira només per a aquell “propòsit higiènic que suggeria el sarcasme fusterià: “pour se torcher le cul


Un any després, la renovació de la Biblioteca d’Autors Valencians, de la Institució  Alfons el Magnànim, dirigida per l’escriptor Enric Sòria, ha publicat la novel·la d’Artur Perucho, Ícar o la impotència que es va publicar a València en 1929, però ara amb un extens i sucós estudi introductori del mateix Palomero. I, gràcies a això, avui podem gaudir d’una història de frustració d’un jove incapaç d’assolir els seus ideals ni a València ni a Barcelona i que se’n fuig a París on assaboreix el sexe, però a través d’unes relacions purament carnals que li repugnen molt més que totes les impureses. El fracàs sentimental el portarà al París, de la matinada, a una ciutat estranya, fosca i silenciosa. Fins que comprovà, com Ícar, que damunt el seu cap “pesava l’ombra negra d’una fatalitat inhumana, d’un déu desconegut i sanguinari que es complaïa en fer néixer noves i més poderoses esperances, perquè fóra més terrible el cop.” “I el cop li va arribar de manera inesperada, en un joiós matí de sol, quan més plena tenia l’ànima de les noves esperances.”

Levante, 10 de juliol de 2017

dilluns, 3 de juliol de 2017

Les petjades de l'home invisible







Antonio Machado afirmava en un poema molt conegut el següent: ‘la primavera ha venido./ Nadie sabe como ha sido’. En realitat una fal·làcia de rima fàcil repetida després per milers de persones. El temps és circular i l’entrada de la primavera es produeix cada any. El renaixement de la natura que suposa la seua irrupció ens el narren fins i tot els clàssics, d’una manera senzilla i magistral. A banda, des de fa més d’un segle els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals s’encarreguen de recordar-nos-ho amb titulars explícits i grans detalls”. Així comença l’entrada del 23 de març de 2015 que conté el volum Les petjades de l’home invisible, dietari (setembre de 2014- setembre de 2016) de Manel Alonso Català (Quorum llibres), que recull trossos de la vida de l’autor que contenen reflexions i observacions sobre qüestions existencials, literàries, musicals... També, però sobre els temes de sempre: el pas del temps, la mort, l’amor, la llengua, la història, el paisatge i la seua gent....

Manel Alonso sembla que es troba molt cómode en aquesta literatura dietarística, considerada dins dels gèneres autobiogràfics on un “jo” et conta o et reflexiona amb llibertat sobre totes les coses que l’ocupen i el preocupen.  No estem, i es nota, davant el primer dietari de Manel Alonso. De fet n’ha escrit des de l’any 1987. En Llibres de l’Aljamia va publicar-ne tres: Estiu del 1987 (2005), El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta (2008) i A mala hora gos no lladra. Dietari de l’1 de gener de 2001 fins a l’1 d’agost del 2001 (2010). I també es nota que és un bon lector de dietaris entre els quals destaca perquè l’han copsat: El quadern gris, de Josep Pla, Mentre parlem, d’Enric Sòria, L’incert alberg, de Josep Igual, i Dins del camp d’herba, de Ramon Ramon.


Les coses que més s’aprecien en el textos d’Alonso, a banda de la literatura, és la humanitat i la sinceritat. I l’amenitat obligada d’uns referents compartits tractats des d’un punt de vista que se’t fa cada vegada més simpàtic. Sobretot, en la manera amarga i crua en què de vegades et planteja els temes personals: “L’escriptor després de la seua petita odissea amb la policia, ha estat requerit per un jutjat d’instrucció, ja que se li han imputat dos delictes. Quan se li va donar la citació, va poder demanar un advocat d’ofici. La literatura no dóna beneficis per a pagar-ne un, de fet el d’escriptor en valencià, és l’únic ofici en el qual es pot arribar a pagar per treballar”. De fet, aquest llibre s’ha publicat gràcies a l’aportació d’un bon grapat de “petits”mecenes.

Levante, 3 de juliol de 1917

dilluns, 26 de juny de 2017

Nació de nacions





Llegint no sé quin paper de Manolo Baixauli em trobe amb una sentència que, no sé per què, em fa pensar, no en la formulació, sinó en la interpretació que en fan els socialistes, de la seua pròpia concepció de la pell de brau: “Espanya és una nació de nacions”. La sentència de Manolo és la següent: “La manca d’esforç per a buscar i assaborir la diversitat del món és la font dels tòpics, simplificació que és amputació i desconeixença”. I és veritat: els socialistes i la majoria d’espanyols  són o es fan els ignorants en el tema nacional. 

La primera ignorància la trobem en el personal, socialistes inclosos, als quals els sembla massa atrevida la proposta i menteixen no sé si deliberadament. El diputat del PSOE Igancio Urquizu, aliat amb l’ama carabassera, va dir que les tesis de Pedro Sánchez que defensa que Catalunya és una “nació” i Espanya “una nació de nacions” “no té res a veure amb allò que ha sigut el PSOE”, que mai no ha defensat projectes “nacionals”. Només cal recordar-li la resolució del Congrés de Suresnes de fa “quatre dies” abans de la Constitució Espanyola, per dir-li que no sap o que, si sap, menteix: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat espanyol ha de partir indefectiblement del ple reconeixement del seu dret d’autodeterminació que comporta la facultat que cada nacionalitat puga determinar lliurement les relacions que mantindrà amb la resta dels pobles que integren l’Estat espanyol.”. Que estudien bé d’on ve allò de la tradició de la unitat d’Espanya!


La segona ignorància és la dels altres, la dels defensors que “Espanya és una nació de nacions”, però que entenen que la sobirania està en la “nació” i la submissió en les “nacions”. Us posaré una cita aclaridora de l’historiador Borja de Riquer: “Els polítics de la democràcia van optar per fragmentar la història d’Espanya. En cap moment no se’ls va ocórrer fer una història d’una Espanya plural”. Ni una història ni res. I, si no m’equivoque, ara van pel mateix camí. Tots estem obligats a saber l’idioma espanyol —de la nació—, però tot són sentències judicials contra la tímida normalització de la nostra llengua en el propi territori —les nacions—. Per què no es considera Ausiàs March —de les nacions—com el més important poeta del segle XV del conjunt de l’estat? Per què no s’assumeixen els nostres autors com a patrimoni propi de la “nació”? Per què Cervantes—de la nació— sí i Joanot Martorell —de les nacions—no? Han expulsat els nostres autors, la nostra història i les nostres llengües, del sistema educatiu espanyol i posen dificultats perquè les coneguem nosaltres. Recordeu Wert i el perill de la desnacionalització d’Espanya? Quin perill? Són incapaços, tots, de reconéixer un estat plurinacional i, per això, molts reciten Maragall: “Adéu, Espanya!”

Levante, 26 de juny de 2017

dilluns, 19 de juny de 2017

José Luís Ábalos




Un amic de Compromís em preguntava com sabia que Pedro Sánchez guanyaria les primàries del PSOE i per què estava tan segur. Li vaig dir que no era veritat que havia tingut aquella certesa, però que hi havia dos indicis que em portaven a pensar en aquella possibilitat i que, des del principi, sí que havia vist que hi havia partida perquè sabia quina classe de gent estava jugant-la, per dalt i per baix. I no parle dels relats explicatius, molt literaris, que s’han contat a bou passat com el de David contra Gloriat o, el més rebuscat encara: que tot ha estat una operació de l’aparell per ressuscitar un PSOE mort. 

El meu primer indici va ser la militància de la Ribera Baixa. Parle, és clar, d’alcaldes de pobles menuts, que són els que han resistit els durs anys del Partit Popular guanyant les eleccions sense cap suport ni reconeixement del seu partit. Són militants de tota la vida amb qui, de tant en tant, esmorze o em faig una “cazalla”. Són gent de poble que havien anat dues vegades, en molt poc de temps, casa per a casa, a demanar el vot per al seu partit amb un únic discurs: “hem de traure el PP”. I, damunt d’això, aparegueren els alts càrrecs que no s’havien acostat mai a ajudar-los a demanar-los el vot per a l’ama carabassera i per a Rajoy. “A qui votaràs? A Susana?”, els preguntava? “Ale, Voro, ves-te’n on brama la tonyina. Au a fer-ne una!” Total que, a la Ribera Baixa, els únics que donaven suport a l’ama carabassera van ser, des de Cullera, l’alcalde Jordi Mayor, i els alts càrrecs Toni Such i Maria Such, que no van arreplegar ni les de terra. No guanyaren ni en el seu poble.


El meu segon indici va ser veure com es posicionava José Luís Ábalos, a qui no tinc el gust de conéixer personalment, però que sé que és un dels millors especialistes en els “tripijocs” del PSOE. Un professional de la “ llauneria” socialista. Un supervivent que sempre ha sabut col·locar-se en les millors posicions, que ha ocupat un bon grapat de càrrecs i que té la mala pota de vindre a Sueca a parlar als seus companys en castellà després d’un fum d’anys de la Llei d’Ús i Ensenyament que va impulsar el seu propi partit al qual diu que estima tant. I tant com l’estima! Si Ábalos és tan intel·ligent —o millor dit “llest”—, com sembla, ja sabrà a hores d’ara que la victòria de Pedro Sánchez no és cap mèrit personal seu. Si sap jugar bé les cartes, que ara les té bones, haurà de saber que una cosa és l’altiplà i l’altra el País Valencià i que Ximo Puig —que és el que hauria d’estar en això de la nació de nacions— és una molt bona carta per a jugar a casa nostra, com diuen els meus amics socialistes de la Ribera. 

Levante, 19 de juny de 2017

dilluns, 12 de juny de 2017

Iglesias i Compromís




No he tingut mai excessiu interés per Pablo Iglesias. De fet, la primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a un xicot de Riola que em vaig trobar en el tren. “On vas?”, li vaig preguntar. “A una conferència de Pablo Iglesias”, em va contestar. “¿Vas a una sessió d’espiritisme?”. No, home, no! És un xicot nou que fa un discurs diferent. Després, inevitablement, vaig saber qui era aquell jove amb coleta, “ment incisiva i voluntat bolxevic”, perquè va saber introduir-se en la televisió, que encara és l’ama de la superestructura i, fins i tot, vaig arribar a escriure: “Durant la maleïda crisi econòmica, va haver un moment en què el personal necessitava un revulsiu, una il·lusió que trencara amb molts dels fonaments de la transició, que havien entrat en descrèdit: corrupció sistèmica i crisi en gairebé totes les institucions, en els partits polítics... El personal volia anar un pas més enllà del que oferien els partits tradicionals i tot començà a canviar.” Tots van voler innovar, perquè l’aparició de Podemos va irrompre en totes les agendes dels partits, sobretot, en els d’esquerres, però també propicià l’aparició de Ciutadans perquè algú, després de les malifetes del PP, va creure en la necessitat d’un “Podemos de dreta”. Fins i tot es veia Iglesias com el líder amb l’empenta suficient per vertebrar una nova esquerra capaç de substituir el PSOE com alternativa de poder. 


Iglesias, però, sembla que és fava i egotista. No ha aprés encara que en la història hi ha parelles inexcusables, necessàries i útils, com ara: el Geni i el Talent, Grècia i Roma, Marx i Engels, el Gros i el Prim, Tip i Coll, El PSOE i Podemos... I sense anar tan lluny: Ximo Puig i Mónica Oltra—en aquesta cas haguera pogut ser un trio, però Iglesias no va voler—, Joan Baldoví i Mónica Oltra, Compromís i Podem... El líder de Podemos no ha volgut formar la parella necessària i que molts desitjaven amb Iñigo Errejón i que era fonamental per a la consolidació de la seua organització com a alternativa. I demostra que és més fava encara, quan ve a casa nostra a voler posar discòrdia a la parella BLOC i Iniciativa que tants fruits està donant. Si Podemos no li ha guanyat la partida a Compromís és perquè no ha sabut veure que, al País Valencià, els drets socials i la democràcia van lligats als drets nacionals. Tan transgressors que volen ser i s’omplin la boca de dir, en castellà, Comunidad Valenciana, com els del PP. Ja ho vaig dir un dia: “Si  Iglesias vol vertebrar l’esquerra de l’estat espanyol, ha de partir de la plurinacionalitat i de la independència de les forces de cada país. Si sap fer això, cosa que dubte, tindré raó jo quan dic que els de Podemos són els més espanyols de tots, perquè, en teoria, defensen l’única Espanya que podria tenir un poquet de trellat.”

Levante, 12 de juny de 2017

dilluns, 5 de juny de 2017

Nacionalisme inútil





Recorde el primer Alexis Marí quan era portaveu de les Corts valencianes i encara estava il·lusionat amb el seu nacionalisme espanyol, “eficaç i útil”. Com deuria tenir poca faena, un dia, es va  voler fer el graciós a través de les xarxes socials buscant els Països Catalans. La primera piulada —evidentment en castellà— la va fer a les vuit del matí: “Res, m’acabe d’alçar ací a Dénia del llit i buscant el cartell dels Països Catalans. I que no el trobe...” Un seguidor del seu compte de twitter i que deuria tenir la mateix faena que ell, li recomanà que parara en un bar i que preguntara. Marí, sense pensar-s’ho dues vegades, li va fer cas, però es veu que  tampoc no va tenir èxit i piulà: “M’acabe d’aturar en un bar per preguntar quina direcció prendre per trobar els Països Catalans i res... No els coneixen.”. En aquell mateix moment, vaig estar a punt de contestar-li amb una suecanada tan grossa que anava anant a soles: “els pots buscar...”, però vaig pensar que no pagava la pena, que, quan es fera fadrí, ja estudiaria un poc de geopolítica. A l’hora de dinar, encara continuava la seua història: “Seguisc buscant...”. I, fins i tot, diu que va anar a l’aeroport: “Res, ací a l’aeroport de Manises preguntant pels Països Catalans i res... que no hi ha manera.” I va seguir així tot el dia... Aquell dia, però, va tenir una rèplica premonitòria de Josep Nadal, diputat de Compromís i cantant de la Gossa sorda:  “Mira si preguntes pels diners dels valencians quan vages a Madrid, que això interessa més”.


Sembla que a Marí  li va tocar el tendre la piulada de Nadal i li ha a fet cas. Ha preguntat, a Madrid, pels diners dels valencians. I, d’una manera o altra, en la resposta, ha trobat allò que buscava aquell dia pel mateix camí per on anava de Dénia a València. Ja ho va dir Carod-Rovira: “els Països Catalans són allà on es paguen les autopistes”. I, ara, Marí ha canviat la direcció de les seues piulades: “Qui pot dir que estem defensant els interessos de tots els valencians? Quan puge a un ascensor i porte la carpeta de Cs, l’amague”. I: “PP i CS tomben l’ajuda de 37 milions per al transport metropolità de València. Tot en ordre. No, Albert Rivera?”. I ha de sentir les paraules del portaveu de Ciutadans al País Valencià, Fernando Giner, que li diu que qualsevol que represente els afiliats i votants de Ciutadans no ha de llançar missatges que puguen interpretar-se que són a favor del nacionalisme “ineficaç i inútil”. Potser, Fernando Giner ha fet tard i Marí ja ha comprés que, per als valencians, el nacionalisme “ineficaç i inútil” és l’espanyol. 

Levante, 5 de juny de 2017

dilluns, 29 de maig de 2017

Tornem-hi




Ja fa temps que sé que les lleis no s’han fet per defensar els meus drets. Més aïna s’han inventat per defensar totes les propietats, excepte la intel·lectual que és l’única a la qual puc accedir. I També, per exemple, per protegir l’espanyol: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.” Les altres llengües són de segona i no tenen ni el dret de poder-se usar al Parlament de l’Altiplà on diuen que resideix la sobirania popular. Una sobirania que només es pot exercir en llengua espanyola. El valencià només és reconegut del tot a Andorra on és llengua oficial segons la Constitució Andorrana de 1993, que és l’única que protegeix plenament els drets dels valencianoparlants —que s’ho anoten  aquells que volen reformar la Constitució en base a allò que diuen que Espanya és una nació de nacions. 

No m’immute quan els de sempre diuen que un gran nombre d’alumnes d’aquests país poden veure disminuïts els seus drets a causa de l’aplicació del Decret del conseller Marzà. Si no fóra perquè sóc gat vell i ja sé de què van, arrancaria a plorar o riure. Després, s’estranyen i no volen entendre, al·lucinen, perquè algú vulga dir adéu. No volen que te’n vages. Et volen a casa, però humiliat i derrotat sense que la teua llengua puga ser un instrument normal de comunicació per a tots els àmbits d’ús. Dir que l’espanyol té o pot tindre, amb el decret, disminuïts els drets, que el valencià té o tindrà avantatges, és una mentida tan gran que, si Déu existira, abocaria a l’infern a qualsevol que fera aquesta afirmació. 


La lliçò, però, d’aquests despropòsits, l’haurien d’aprendre sobretot aquells  nacionalistes que estan disposats a mantenir una certa equidistància entre l’esquerra i la dreta i que encara confien en gaudir d’una dreta civilitzada amb dos dits de front. No oblideu que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha ordenat la suspensió cautelar del decret d’ensenyament plurilingüe del Consell a instàncies de la Diputació d’Alacant governada pel PP.  ¿A aquestes alçades de la vida algú dubta que el PP està en contra de la normalització del valencià. “Ells” no tenen en compte, per exemple, que la Junta directiva de l’Associació de directors del País Valencià —que són els que veritablement en saben de la qüestió— manifesten que, sense entrar en el terreny jurídic, la gestació i aprovació del decret de plurilingüisme han estat presidides per la voluntat de consens i amb la participació dels agents socials educatius i s’ha fet des de l’escrupolós respecte de les normes, i particularment atenent la Llei d’Ús i Ensenyament, els informes de les universitats públiques valencianes, el marc comú europeu de referència per a les llengües i... És igual: els importa un rave.

Levante, 29 de maig de 1917

dilluns, 22 de maig de 2017

La dreta inútil




M’encanta veure els diputats del PP amb camisetes blanques, reivindicatives, demanant “llibertat” i  com el nostre govern els retruca dient que demanen “privilegis”. Preferisc que s’hagen de posar “ells” les camisetes que haver-me-les de posar jo. No tinc edat ja per portar-les ni tampoc no em queden bé. Em queden tant malament com als diputats del PP. Després de tants anys de prepotència, els trobe, simplement, ridículs. I no deixe de preguntar-me per què han elegit el color blanc que, per al nostre món, és símbol de puresa o innocència. Per l’amor de Déu! Ni que foren angelets! ¿Ara, la puresa i la innocència consisteix a cridar amb estridència com fa Isabel Bonig? No li tinc cap mania, no la conec de res, però em fa patir una dona que no parla, no argumenta, no fa propostes... Ella escridassa, esbronca, renya i és tan antivalenciana que creu que dient-nos catalanistes ens insulta, ens desautoritza o  ens desprestigia. I  crida amb més cara que esquena, després de totes les malifetes que han fet alguns, molts, dels seus companys “populars”, uns quants dels quals viuen en la presó on, a la marxa que van, prompte podran gaudir de majoria absoluta. Quan ella era consellera, els diputats imputats del seu partit eren la tercera força del parlament valencià. ¿D’on trau la força i la poca vergonya per cridar? ¿I de blanc?¿Purs i innocents? Vinga, va, que el personal ja no es mama el dit! Però, si el blanc no simbolitzava la innocència i la puresa, què simbolitzava? ¿La bandera blanca dels combats? ¿Volien rendir-se o negociar? ¿Buscaven la pau blanca del cristianisme o judaisme? Sembla que ni ells mateixos sabien per què anaven de blanc ¿S’haurien quedat en blanc i no sabien per on tirar? No, tampoc no era el blanc funerari del budisme. Ni tampoc crec que anaren de blanc, com les novies, com a símbol de la virginitat. O, potser, sí que anaven d’innocents i masoquistes i volien deixar-ho fàcil a Franc Ferri, perquè els poguera acusar de vestir-se de blanc en l’oposició per posar-se de “lladres de guant blanc quan estaven en el govern”. Sembla que, en aquell mateix moment, abandonaren les Corts. No volien discutir res, només volien muntar el “numeret” com  el muntaven els del govern quan estaven en l’oposició.

Tota aquesta història, com gairebé totes, és un joc d’interessos. I us dic molt sincerament que, si jo tinguera interessos en l’ensenyament concertat, no deixaria que me’ls defensara el PP, perquè han perdut la legitimitat i la credibilitat. Només heu de parlar amb els empresaris o, si voleu, observeu que han fet amb els pressupostos de l’altiplà que tots estan d’acord que menyspreen els valencians injustament. El Partit Popular valencià, amb camisetes o sense, s’ha convertit en la dreta inútil. No pinta fava ni allà ni ací. Els valencians que tinguen interessos de “dretes” s’ho haurien de fer mirar.


Levante, 22 de maig de 2017

dilluns, 15 de maig de 2017

Des de la marjal





Ha sigut un  gran encert de Vicent Flor encomanar a Emili Piera—home del fangar i especialista en “totes” les zones humides— dirigir la col·lecció Papers de Premsa de la institució Alfons el Magnànim. Per raons òbvies, perquè som el centre del món, Emili ha començat amb dos homes de la marjal: Vicent Aleixandre —del Palmar— i Joan Fuster —de Sueca—. Amb La inteligencia a sus pies de Vicent Aleixandre, Emili recull un bon grapat d’articles publicats a Jornada, Levante-EMV i la Cartelera Túria. Els llegirem conforme els va escriure Vicent, perquè Emili no els va voler traduir tal i com jo li vaig suggerir. Vicent deia que escrivia en castellà per potenciar la campanya “destrossem la seua llengua”, amb sintaxi catalana com Azorín. Però no era del tot veritat: la prosa de Vicent era impecable i, sobretot, divertida sense que les frases acabaren en forma de cua de peix. Fer-nos llegir articles sobre el València CF, a la gent que sóm del Barça, era un mèrit que ningú no podia qüestionar. Ho feia fàcil com és l’obligació dels escriptors. I t’atrapava, sobretot, si hi comparties el desamor al Madrid i a la caverna mediàtica. Però, si voleu que us diga la veritat, m’haguera agradat veure traduïts al català els articles de Vicent només per comprovar com sonen.


L’altre gran encert d’Emili ha sigut recollir els articles que publicà Joan Fuster en la cartellera Qué y Donde dirigida, aleshores, per Pilar López, que va aconseguir que els lectors habituals de la Cartellera Túria ens sentírem obligats a comprar també la que ella dirigia gràcies als articles de Fuster que eren detergents i saludables: ens deia allò que volíem sentir. A Notés d’un desficiós trobareu el Fuster més aproximat a les coses que et deia en les tertúlies que feia a casa seua. Un Fuster que no tenia pèls en la llengua i que es divertia denunciant tots els despropòsits de la transició dels quals ara estem vivint les conseqüències. Malgrat que parla de personatges que no són actuals, l’actualitat de les coses que deia és sorprenent. I això que parlava de l’efervescent València de la transició i dels inicis de l’autogovern, en concret entre 1979 i 1984. Un Fuster que s’havia compromès en les possibilitats que el canvi de règim estava obligat a obrir. Venia d’impulsar un projecte d’Estatut d’Autonomia per al País Valencià, l’Estatut d’Elx, que només va assumir el PSAN.  Enmig d’una campanya d’intoxicació brutal de la dreta contra tot allò que sonara a la normalització dels valencians, Fuster parlava amb una llibertat d’expressió que després ningú no s’ha atrevit o no l’han deixat expressar. Era la transició i no tocava, deien. Però pregunteu-vos si és actual aquesta frase: “verdaderament ser ‘anticonstitucional’ no m’importa ni poc ni molt. Com que no vaig votar sí a aquest paper, moralment me’n desentenc.”

15 de maig de 2017

dilluns, 8 de maig de 2017

Pierre Lemaitre



   


L’estiu passat, el meu amic Manuel Joan i Arinyó em va deixar dues novel·les de Pierre Lemaitre  —Irene i Alex (Bromera)— que em van entretindre i em feren passar moltes estones agradables. Molt més que els intents de formació de govern de Pedro Sánchez als quals assistíem com la crònica d’una mort anunciada. Mariano Rajoy tenia guanyada la partida des del principi perquè sabia que els “amics” del PSOE i Ciutadans passarien del no a l’abstenció o al sí: ¿per què no es fusionen tots tres en el Partit Socialista Liberal-Conservador que apareix en El jutge i el seu botxí de  Friedrich Dürrenmatt on es conta una història de suspens i assassinats que transcorre en un poble perdut de Suïssa? L’any passat, en compte de veure per la tele un Pedro Sánchez jugador de truc deprimit, vaig preferir concentrar-me en les recerques de l’inspector de Pierre Lemaitre, Camille Verhoeven, comandant de la Brigada Criminal de la Policia de París. El policia és fill d’una pintora que li posà el nom de Camille en homenatge a Pissaro.  Diuen que per culpa de la mare, que era una fumadora compulsiva,  el seu fill va sofrir hipertrofia fetal i, per això, en la seua edat adulta només arribà a 1,45m. I, als quaranta anys, amb el seu rostre llarg i marcat, calb com una bola de billar, interroga els sospitosos amb la seua veu seca. Camille llig poc, però, com jo, sempre té a mà novel·les de lladres i serenos d’Horace McCoy, Hadley Chase, Simenon, Ellroy...


Ara, gràcies a Josep Gregori, que els ha editat en català, dispose d’una bon grapat de llibres de Pierre Lemaitre. Uns llibres que m’aprofitaran, sobretot, per fugir de l’“espectacle” de la moció de censura que els de Pablo Iglesias volen fer a Rajoy. En compte de veure i sentir com tots els “poders” mediàtics i els aparells dels partits s’entretenen en desqualificar la iniciativa me n’aniré a fer un volt pel París de Lemaitre. Ja m’he llegit Rosy & John, on Camille ha de buscar unes bombes que ha col·locat un pobre xic, solitari, que té la mare empresonada i que ho ha perdut tot: la faena, la parella... Tampoc no m’he pogut guardar per a l’estiu Ens veurem allà dalt, en què, encara que no apareix Camille, visite tota una trama negra de corrupcions de personatges supervivents de la Primera Guerra Mundial. Molt actual. Ara estic amb Recursos inhumans, d’un personatge cascat per la crisi i sense recursos: “Passada una certa edat, la vida és una pura i simple repetició”. I a veure si puc reservar per a la calor Tres dies i una vida i Camille. Tot això sense poder evitar, malgrat tot, fer-li una ulladeta a veure com s’ho fan els nostres polítics. L’única cosa que promet una miqueta de morbo són les primàries del PSOE. Què farà l’ama carabassera, si perd?

Levante, 8 de maig de 2017

dilluns, 1 de maig de 2017

Moció de censura





Estic llegint tranquil·lament a casa alternant dos llibres molt diferents. Primer rellegisc un clàssic, La mort a Venècia, de Thomas Mann perquè, després, vull tornar a visitar la ciutat, però de la mà de la pel·lícula de Luchino Visconti i la música de Gustav Mahler. Arribe a: “Es llevava dejorn, com solia fer els dies que la faena l’apressava, i baixava a la platja abans que ningú, quan el sol encara no coïa i el mar descansava encegador en els darrers somnis de la matinada”. Com que plou a bots i barrals, deixe estar la novel·la i n’agafe una altra editada per David Vidal —el petit editor— a qui vaig conéixer l’altre dia, a Cullera en un homenatge a Paco Muñoz. El jove David Vidal és un doble heroi. “He muntat una editorial i una llibreria”, em va dir. “¿I de què vius?”, li vaig preguntar. Evidentment, va somriure. El llibre en qüestió és una novel·la, petita, d’Emili Piera que em va regalar fa uns dies en la fira del llibre. En llegir el títol, Quan la Xina vingué a València, em vaig quedar bocabadat preguntant-me de què anava Emili aquesta vegada. I va de dues-centes famílies que eixiren de de Xina per a repoblar l’Albufera al segle XV. “Eh, que dius? Xinos a l’Albufera? I a què venien, a plantar arròs?”, “Doncs, probablement, sí”, “Però si ja estaven els moros...”. 


No puc seguir llegint més perquè apareix un titular en la tele, que tinc en marxa sense veu, que diu: “Podemos presenta una moció de censura”. El primer que pense és que Podemos ha tirat “la falta” en aquesta dura i divertida partida de truc que juga amb el PSOE. I, com que sóc un viciós de la política, done veu a la pantalleta per escoltar com s’ho fan els polítics amb una prosa molt més prosaica que la que estava llegint. Primer, recorde que, el dia anterior, Joan Baldoví havia dit que calia presentar una moció de censura, que no cabien més motius en tot el que estava passant, que s’havia creuat una ratlla que no s’havia d’haver creuat mai, que estàvem assistint a la utilització dels aparells de l’estat al servei d’un partit. Avui, el dia de la moció, Joan Baldoví diu que se n’ha assabentat una hora abans de la presentació i que creu que, malgrat les formes, donarà suport a aquesta o a la que presentara qualsevol altre partit. Els arguments del POSE d’Antonio Hernando fan riure. Al mateix temps que diuen que la situació és insostenible objectivament, tenen molt clar que el “no” és “sí”, i que ara serà “no”, però a la moció de censura. La més divertida de tots, com sempre, és Susana Díaz, que és molt original: “L’operació ja la coneguem: és la mateixa. L’únic que volen són les poltrones, el poder”. Justament ho diu ella, que no ha fet altra cosa en la vida que viure “arrimadeta”  als que manen. Ho diu com si ella volguera vindre amb mi a llegir Tomas Mann o Emili Piera.

Levante 1 de maig de 2017

dilluns, 24 d’abril de 2017

Què llegim?




Sembla que la majoria del personal llig com els xiquets veuen les pel·lícules, que vol dir veure sempre les mateixes. Tots els que hem tingut fills hem patit moltes hores d’empassar-nos les repetides imatges i idèntics diàlegs per les pantalletes. Quantes vegades han passat per la vostra tele pel·lícules com El Rei Lleó o El Llibre de la selva? Sembla que, de grans, la cosa no canvia i a l’hora de llegir es tracta de buscar ratificacions per estimular els propis prejudicis i obsessions. Es fuig d’escoltar o llegir el que diuen els “altres” i es reflexiona sobre les coses que considerem pures i netes: obvies. Tampoc les noves tecnologies, les xarxes socials, no ens han deixat escapar d’això. Tot el contrari, el Facebook i el Twitter ens organitzen en colles en què sempre ens alimentem de les mateixes, repetides, idees. Ningú no escolta el que diuen els “altres” i ens atrau i ens estimula que escriguen o diguen allò que volem llegir o sentir. I, per moltes possibilitats que ens dóna la tecnologia es continua sent personal d’un sol llibre o d’un sol diari. Hauríem de fer cas a Sant Agustí: «Temeu l’home d’un sol llibre».  El Mestre tenia més raó que un sant: “d’una «lectura», el millor profit que en podeu traure és el revulsiu que us empasseu. Potser us farà vomitar, potser no. Si vomiteu, si vomitem, poc o molt, les «idees fixes» que hem acumulat per educació o per inèrcia de classe, això que haurem guanyat. Per al cos i per a l’ànima. La majoria dels clients dels psiquiatres són individus que no han sabut triar uns llibres emètics, quan calia.”

Potser, per això, el meu amic Xavier Serra diu que per escriure llibres bons te n’has de llegir molts de roïns, d’infumables. I posa l’exemple que s’ha llegit les obres completes de José Corts Grau     —que ja són ganes!—, i em recorda que si no fóra pel nom —el de José Corts Grau— que han posat a un carrer de Fortaleny i la biografia que li ha fet ell en el llibre Els reaccionaris valencians, la tradició amagada (Afers), ningú no recordaria el seu nom, ni els seus, que deuen ser els del PP. Llegim un poquet d’un llibre seu, Motivos de la España eterna, publicat en 1943, perquè se’n feu una idea —el traduirem per veure com sona—: “La Nació i l’Estat han tornat a retrobar-se al cap de tres segles i tornem a ser espanyols per la gràcia de Déu”. Però, per saber com eren i què pensaven els reaccionaris valencians, cal llegir-los per poder escriure: “Hi ha tipus humans d’una grisor irreparable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seva trajectòria és literalment inenarrable. No hi ha per on agafar-los. No presenten cap contrast, cap angle, cap sinuositat, cap corba gràcil i amena. Tot en ells és igual. Si hagués depès de mi, no hauria escrit mai aquest retrat.”


Levante, 24 d'abril de 2017

dilluns, 17 d’abril de 2017

Mentida o veritat?




La pregunta és evident: ¿quan Isabel Bonig s’adherí al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos del PP de l’altiplà, sabia, o no, que els seus “amos” carpetovetònics li posarien el braç dins la màniga? ¿Sabia que la cúpula regional del seu partit assumiria que no hi ha marge per a canviar els comptes del govern i resituaria la seua postura per evitar un imatge d’indisciplina? No sé que és pitjor per a Bonig: mentir premeditadament o no saber que no té cap força ni influència a Madrid, que només està “per ofrenar i oferir” els vots valencians a Mariano Rajoy que ja té els diners compromesos per als qui li planten cara de veritat i per a —entre altres “companys”— l’ama carabassera del PSOE a qui li deu algun favor que ha de pagar, com ara, l’accés al govern.

Si ho sabia, estava mentint-nos de manera deliberada amb premeditació i traïdoria. I, pitjor encara, sense solvència ni dignitat considerant-nos com a faves que es mamem el dit. Supose que, ingènuament, pensarà que, fent-li una visita al confessionari del rector del seu poble o del mateix Antonio Cañizares, tindrà perdonat el pecat de la “mentida” i podrà continuar intentant enganyar-nos. Si és així, s’equivoca perquè potser tinga perdonat el pecat i tinga el camí lliure cap al cel, però de cara a nosaltres —en aquest cas tots els valencians inclosos els empresaris i els militants del seu propi partit— ha perdut la credibilitat. Des del principi, fóra sincera o no, ja ningú no es va creure l’acte del “rebuig absolut” dels pressupostos en el parlament valencià. El va fer sense cap aparença de veritat i, quan torne a parlar, pensarem que està mentint-nos de nou.

Però, si no ens ha mentit, si l’acte del “rebuig absolut” als pressupostos de l’estat va ser sincer, vol dir que la fava és ella, perquè no coneix ni les seues forces ni sap que no és “ningú” a Madrid. No que no és “ningú”, pitjor encara,  està, ara, obligada a dir que Ningú li ha fet mal com li va passar a Polifem en L’odissea, una de les històries fundacionals de la literatura Europea: “Què et passa? Per què crides? T’ha fet mal algú?”, li preguntà qualsevol ministre. “Ningú m’ha fet mal”, contesta Bonig. “Si Ningú t’ha fet mal, potser el dolor te l’envia Zeus i nosaltres no hi podem fer res ”, li diuen els que tenen la paella pel mànec del seu partit.


Evidentment, el PP valencià no farà cap torcebraç als seus amos de Madrid. Veurem que fan els partits de la nostra esquerra i els empresaris orfes d’un partit de dreta que represente els seus interessos: ¿muntaran un ciri?, ¿armaran un sagramental?, ¿armaran un sidral? O ofrenaran noves glòries a Espanya muntant un “pollo”. Segurament, ni això. 

Levante, 17 d'abril de 2017

dimarts, 11 d’abril de 2017

PP Jekyll i PP Hyde





Ja sabeu l’argument: els del Partit Popular d’ací descobreixen—pensen que han trobat— una manera que permet el desdoblament de la seua personalitat pepera en una part bona, valenciana: PP Jekyll; i una de dolenta i submisa a Montoro i a Espanya: PP Hyde. Els primers, els que es volen fer passar per bons valencians, s’adhereixen al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos de Rajoy. Així, les Corts Valencianes han pogut aprovar per unanimitat una declaració institucional contra els pressupostos del govern espanyol del PP per a 2017, que castiguen el País Valencià,  que s’ha convertit en l’autonomia que rep menys diners per habitant i la segona on més baixen les inversions que, segons diuen, són tres-cents milions d’euros menys que en 2016. 

Però, els de l’altiplà els han posat el braç dins la màniga i els ho han dit ben claret: “heu de canviar d’opinió”. Així, el PP Jekyll només ha sigut un miratge momentani, perquè, com en la novel·la de Robert Louis Stevenson, ja no serà possible tornar a fer la poció efectiva de manera que serà el PP Hyde per sempre. I seran, altra vegada, capaços de fer les accions més horroroses contra els valencians —n’hem vist de molt grosses i no les repetirem ací— i els seus diputats a les Corts de Madrid votaran a favor d’uns pressupostos que ells mateixos consideren perniciosos, injustos i perjudicials per al nostre país. Els de Ciutadans faran la mateixa jugada i aniran darrere les petjades del PP com sempre fan, perquè han vingut al món per seguir el recte camí de donar suport a la dreta sempre que siga necessari.


Tot això perquè aquesta història no és com la novel·la. No es tracta de l’oposició entre el bé i el mal dins del mateix partit. El partit popular ha demostrat manta vegades que no té un caràcter híbrid. No té una lluita interna entre l’àngel i la bèstia. Els del PP valencià són tots iguals i si han criticat els pressupostos ha sigut per amagar els seus instints submisos a l’altiplà. No es tracta de cap història de psicoanàlisi ni cap tensió entre el subconscient i el “jo”. És tot pura hipocresia. El PP ha vingut a casa nostra a fer allò que ha vingut a fer. Només cal veure que han fet els darrers vint anys i observar a què es dedicaran a partir d’ara. De moment, intenten dinamitar tots els avanços del nou govern en matèria social, sanitària i educativa i, ara, votaran en l’altiplà uns pressupostos que veus molt autoritzades diuen que perjudiquen els valencians. Ja veurem com queda la convocatòria dels senadors i diputats d’acudir al Parlament valencià el 25 d’abril, dia en què la Cambra celebra la seua jornada i es commemora la derrota valenciana a Almansa. La “trobada” hauria de servir per a coordinar accions contra aquests pressupostos injustos. Veurem de què va el PP valencià. Només caldrà escoltar i veure que diuen. Escolteu també els de Ciutadans.

Levante, 10 d'abril de 2017

dilluns, 3 d’abril de 2017

De bon matí




Va ser Joan Fuster qui, amb certa dosi d’ironia i potser també un poc de mala llet, afirmava que una veritable “història social” no hauria d’atendre només els paràmetres tan evidents com els econòmics, sinó que proposava que els estudis haurien de prendre nota, també, de dades més ocultes com ara l’ús de la cullera o la pràctica del sexe: “La renda sexual per capita! Això també ho haurien de precisar les estadístiques”. 

Molts anys més tard, un polític suec, Per-Erik Muskos,—en aquest cas no és de Sueca, sinó de la ciutat sueca d’Overtonea—, ha proposat que es puguen fer pauses a la faena d’una hora pagada perquè els empleats puguen anar a casa a practicar sexe. Potser, li han passat les estadístiques de la renda sexual per capita i l’ha vista molt baixa: insuficient. Per això, busca millorar l’ànim i les relacions personals dels treballadors i augmentar, al mateix temps, la taxa de natalitat: “hi ha estudis que demostren que el sexe és saludable”. La proposta només té un problema: ¿com es controlaran els treballadors perquè practiquen sexe en aquella hora i no que l’aprofiten per fer una altra cosa molt més pitjor, com ara, per fer una altra faena?


¿Caldria exportar la idea a Espanya? ¿I quina hora seria la preferida per fer l’amor?, pregunta la periodista Thais Villas a uns quants polítics de diferents partits en un programa d’humor,  que és el lloc on es tracten aquests temes tan seriosos en la pell de brau. I volent, o sense voler,  els polítics, amb les seues respostes desenfadades, mostren el seu tarannà i, fins i tot, la seua ideologia. Jesús Maria Posada del PP ho qualifica d’ocurrència perquè diu que hi ha més coses i molt més  importants que tractar. Miguel Vila de Podemos, com que és jove, juga a fer-se el desganat i diu que compliria per imperatiu legal: cal complir la llei. César Luena,  socialista i revisionista, ho incorporaria al programa electoral perquè diu que hi ha molta gent fotent en política i seria molt millor de fotre en positiu. Albert Rivera es fa el liberal i no vol que siga obligatori. Potser, demà dirà que sí. Juan Carlos Girauta, de Ciutadans, apareix amb la veu de mascle ibèric de la caverna espanyola i amolla: “jo, com un bou, a totes hores. Ara mateix, si es presenta”. Mentre que Joan Baldoví, mediterrani, romàntic i més pragmàtic, com a bon valencià diu que la pràctica del sexe el fa més feliç, millor persona i més productiu. I que prefereix ocupar-se’n de bon matí, quan el sol ix per la mar. Diu que així està més relaxadet per a la faena i pot fer més feliços els altres. Com que Joan Baldoví és de la família i està entrant ja en una certa edat, li envie un WhatsApp en què li recorde una cançó de La Trinca: “La trempera matinera no és trempera verdadera, la trempera matinera és trempera de pixera”. Immediatament, em contesta que no està —totalment— d’acord, que, en aquelles hores del matí, li va molt bé.

Levante, 3 d'abril de 1917