dilluns, 24 d’abril de 2017

Què llegim?




Sembla que la majoria del personal llig com els xiquets veuen les pel·lícules, que vol dir veure sempre les mateixes. Tots els que hem tingut fills hem patit moltes hores d’empassar-nos les repetides imatges i idèntics diàlegs per les pantalletes. Quantes vegades han passat per la vostra tele pel·lícules com El Rei Lleó o El Llibre de la selva? Sembla que, de grans, la cosa no canvia i a l’hora de llegir es tracta de buscar ratificacions per estimular els propis prejudicis i obsessions. Es fuig d’escoltar o llegir el que diuen els “altres” i es reflexiona sobre les coses que considerem pures i netes: obvies. Tampoc les noves tecnologies, les xarxes socials, no ens han deixat escapar d’això. Tot el contrari, el Facebook i el Twitter ens organitzen en colles en què sempre ens alimentem de les mateixes, repetides, idees. Ningú no escolta el que diuen els “altres” i ens atrau i ens estimula que escriguen o diguen allò que volem llegir o sentir. I, per moltes possibilitats que ens dóna la tecnologia es continua sent personal d’un sol llibre o d’un sol diari. Hauríem de fer cas a Sant Agustí: «Temeu l’home d’un sol llibre».  El Mestre tenia més raó que un sant: “d’una «lectura», el millor profit que en podeu traure és el revulsiu que us empasseu. Potser us farà vomitar, potser no. Si vomiteu, si vomitem, poc o molt, les «idees fixes» que hem acumulat per educació o per inèrcia de classe, això que haurem guanyat. Per al cos i per a l’ànima. La majoria dels clients dels psiquiatres són individus que no han sabut triar uns llibres emètics, quan calia.”

Potser, per això, el meu amic Xavier Serra diu que per escriure llibres bons te n’has de llegir molts de roïns, d’infumables. I posa l’exemple que s’ha llegit les obres completes de José Corts Grau     —que ja són ganes!—, i em recorda que si no fóra pel nom —el de José Corts Grau— que han posat a un carrer de Fortaleny i la biografia que li ha fet ell en el llibre Els reaccionaris valencians, la tradició amagada (Afers), ningú no recordaria el seu nom, ni els seus, que deuen ser els del PP. Llegim un poquet d’un llibre seu, Motivos de la España eterna, publicat en 1943, perquè se’n feu una idea —el traduirem per veure com sona—: “La Nació i l’Estat han tornat a retrobar-se al cap de tres segles i tornem a ser espanyols per la gràcia de Déu”. Però, per saber com eren i què pensaven els reaccionaris valencians, cal llegir-los per poder escriure: “Hi ha tipus humans d’una grisor irreparable, plúmbia, d’una mediocritat sense escletxes. Escriure sobre aquests individus és desesperant, perquè la seva trajectòria és literalment inenarrable. No hi ha per on agafar-los. No presenten cap contrast, cap angle, cap sinuositat, cap corba gràcil i amena. Tot en ells és igual. Si hagués depès de mi, no hauria escrit mai aquest retrat.”


Levante, 24 d'abril de 2017

dilluns, 17 d’abril de 2017

Mentida o veritat?




La pregunta és evident: ¿quan Isabel Bonig s’adherí al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos del PP de l’altiplà, sabia, o no, que els seus “amos” carpetovetònics li posarien el braç dins la màniga? ¿Sabia que la cúpula regional del seu partit assumiria que no hi ha marge per a canviar els comptes del govern i resituaria la seua postura per evitar un imatge d’indisciplina? No sé que és pitjor per a Bonig: mentir premeditadament o no saber que no té cap força ni influència a Madrid, que només està “per ofrenar i oferir” els vots valencians a Mariano Rajoy que ja té els diners compromesos per als qui li planten cara de veritat i per a —entre altres “companys”— l’ama carabassera del PSOE a qui li deu algun favor que ha de pagar, com ara, l’accés al govern.

Si ho sabia, estava mentint-nos de manera deliberada amb premeditació i traïdoria. I, pitjor encara, sense solvència ni dignitat considerant-nos com a faves que es mamem el dit. Supose que, ingènuament, pensarà que, fent-li una visita al confessionari del rector del seu poble o del mateix Antonio Cañizares, tindrà perdonat el pecat de la “mentida” i podrà continuar intentant enganyar-nos. Si és així, s’equivoca perquè potser tinga perdonat el pecat i tinga el camí lliure cap al cel, però de cara a nosaltres —en aquest cas tots els valencians inclosos els empresaris i els militants del seu propi partit— ha perdut la credibilitat. Des del principi, fóra sincera o no, ja ningú no es va creure l’acte del “rebuig absolut” dels pressupostos en el parlament valencià. El va fer sense cap aparença de veritat i, quan torne a parlar, pensarem que està mentint-nos de nou.

Però, si no ens ha mentit, si l’acte del “rebuig absolut” als pressupostos de l’estat va ser sincer, vol dir que la fava és ella, perquè no coneix ni les seues forces ni sap que no és “ningú” a Madrid. No que no és “ningú”, pitjor encara,  està, ara, obligada a dir que Ningú li ha fet mal com li va passar a Polifem en L’odissea, una de les històries fundacionals de la literatura Europea: “Què et passa? Per què crides? T’ha fet mal algú?”, li preguntà qualsevol ministre. “Ningú m’ha fet mal”, contesta Bonig. “Si Ningú t’ha fet mal, potser el dolor te l’envia Zeus i nosaltres no hi podem fer res ”, li diuen els que tenen la paella pel mànec del seu partit.


Evidentment, el PP valencià no farà cap torcebraç als seus amos de Madrid. Veurem que fan els partits de la nostra esquerra i els empresaris orfes d’un partit de dreta que represente els seus interessos: ¿muntaran un ciri?, ¿armaran un sagramental?, ¿armaran un sidral? O ofrenaran noves glòries a Espanya muntant un “pollo”. Segurament, ni això. 

Levante, 17 d'abril de 2017

dimarts, 11 d’abril de 2017

PP Jekyll i PP Hyde





Ja sabeu l’argument: els del Partit Popular d’ací descobreixen—pensen que han trobat— una manera que permet el desdoblament de la seua personalitat pepera en una part bona, valenciana: PP Jekyll; i una de dolenta i submisa a Montoro i a Espanya: PP Hyde. Els primers, els que es volen fer passar per bons valencians, s’adhereixen al “rebuig absolut” del parlament valencià als pressupostos de Rajoy. Així, les Corts Valencianes han pogut aprovar per unanimitat una declaració institucional contra els pressupostos del govern espanyol del PP per a 2017, que castiguen el País Valencià,  que s’ha convertit en l’autonomia que rep menys diners per habitant i la segona on més baixen les inversions que, segons diuen, són tres-cents milions d’euros menys que en 2016. 

Però, els de l’altiplà els han posat el braç dins la màniga i els ho han dit ben claret: “heu de canviar d’opinió”. Així, el PP Jekyll només ha sigut un miratge momentani, perquè, com en la novel·la de Robert Louis Stevenson, ja no serà possible tornar a fer la poció efectiva de manera que serà el PP Hyde per sempre. I seran, altra vegada, capaços de fer les accions més horroroses contra els valencians —n’hem vist de molt grosses i no les repetirem ací— i els seus diputats a les Corts de Madrid votaran a favor d’uns pressupostos que ells mateixos consideren perniciosos, injustos i perjudicials per al nostre país. Els de Ciutadans faran la mateixa jugada i aniran darrere les petjades del PP com sempre fan, perquè han vingut al món per seguir el recte camí de donar suport a la dreta sempre que siga necessari.


Tot això perquè aquesta història no és com la novel·la. No es tracta de l’oposició entre el bé i el mal dins del mateix partit. El partit popular ha demostrat manta vegades que no té un caràcter híbrid. No té una lluita interna entre l’àngel i la bèstia. Els del PP valencià són tots iguals i si han criticat els pressupostos ha sigut per amagar els seus instints submisos a l’altiplà. No es tracta de cap història de psicoanàlisi ni cap tensió entre el subconscient i el “jo”. És tot pura hipocresia. El PP ha vingut a casa nostra a fer allò que ha vingut a fer. Només cal veure que han fet els darrers vint anys i observar a què es dedicaran a partir d’ara. De moment, intenten dinamitar tots els avanços del nou govern en matèria social, sanitària i educativa i, ara, votaran en l’altiplà uns pressupostos que veus molt autoritzades diuen que perjudiquen els valencians. Ja veurem com queda la convocatòria dels senadors i diputats d’acudir al Parlament valencià el 25 d’abril, dia en què la Cambra celebra la seua jornada i es commemora la derrota valenciana a Almansa. La “trobada” hauria de servir per a coordinar accions contra aquests pressupostos injustos. Veurem de què va el PP valencià. Només caldrà escoltar i veure que diuen. Escolteu també els de Ciutadans.

Levante, 10 d'abril de 2017

dilluns, 3 d’abril de 2017

De bon matí




Va ser Joan Fuster qui, amb certa dosi d’ironia i potser també un poc de mala llet, afirmava que una veritable “història social” no hauria d’atendre només els paràmetres tan evidents com els econòmics, sinó que proposava que els estudis haurien de prendre nota, també, de dades més ocultes com ara l’ús de la cullera o la pràctica del sexe: “La renda sexual per capita! Això també ho haurien de precisar les estadístiques”. 

Molts anys més tard, un polític suec, Per-Erik Muskos,—en aquest cas no és de Sueca, sinó de la ciutat sueca d’Overtonea—, ha proposat que es puguen fer pauses a la faena d’una hora pagada perquè els empleats puguen anar a casa a practicar sexe. Potser, li han passat les estadístiques de la renda sexual per capita i l’ha vista molt baixa: insuficient. Per això, busca millorar l’ànim i les relacions personals dels treballadors i augmentar, al mateix temps, la taxa de natalitat: “hi ha estudis que demostren que el sexe és saludable”. La proposta només té un problema: ¿com es controlaran els treballadors perquè practiquen sexe en aquella hora i no que l’aprofiten per fer una altra cosa molt més pitjor, com ara, per fer una altra faena?


¿Caldria exportar la idea a Espanya? ¿I quina hora seria la preferida per fer l’amor?, pregunta la periodista Thais Villas a uns quants polítics de diferents partits en un programa d’humor,  que és el lloc on es tracten aquests temes tan seriosos en la pell de brau. I volent, o sense voler,  els polítics, amb les seues respostes desenfadades, mostren el seu tarannà i, fins i tot, la seua ideologia. Jesús Maria Posada del PP ho qualifica d’ocurrència perquè diu que hi ha més coses i molt més  importants que tractar. Miguel Vila de Podemos, com que és jove, juga a fer-se el desganat i diu que compliria per imperatiu legal: cal complir la llei. César Luena,  socialista i revisionista, ho incorporaria al programa electoral perquè diu que hi ha molta gent fotent en política i seria molt millor de fotre en positiu. Albert Rivera es fa el liberal i no vol que siga obligatori. Potser, demà dirà que sí. Juan Carlos Girauta, de Ciutadans, apareix amb la veu de mascle ibèric de la caverna espanyola i amolla: “jo, com un bou, a totes hores. Ara mateix, si es presenta”. Mentre que Joan Baldoví, mediterrani, romàntic i més pragmàtic, com a bon valencià diu que la pràctica del sexe el fa més feliç, millor persona i més productiu. I que prefereix ocupar-se’n de bon matí, quan el sol ix per la mar. Diu que així està més relaxadet per a la faena i pot fer més feliços els altres. Com que Joan Baldoví és de la família i està entrant ja en una certa edat, li envie un WhatsApp en què li recorde una cançó de La Trinca: “La trempera matinera no és trempera verdadera, la trempera matinera és trempera de pixera”. Immediatament, em contesta que no està —totalment— d’acord, que, en aquelles hores del matí, li va molt bé.

Levante, 3 d'abril de 1917

dimarts, 28 de març de 2017

Primàries a la Ribera



No sé què passarà en al resta de la pell de brau, però a casa meua, a la Ribera Baixa del Xúquer, els socialistes que conec, joves i vells, ho tenen molt clar: votaran Pedro Sánchez. Encara que estan bastant contents amb la gestió de Ximo Puig com a president de la Generalitat −un govern d’esquerres com cal, diuen−, també estan molt decebuts dels jocs de la Gestora, de l’ama carabassera i puntal del PP, fins al punt que, alguns, es plantegen trencar el carnet que tants anys porten en la cartera. 

Esperaran, però, diuen, a jugar la darrera carta: la de Pedro Sánchez. Ja n’hi ha uns quants de ben “històrics” que ja estan en les files de Podemos i de Compromís i que, si pogueren, diuen, farien una plataforma per donar suport a Susana Díaz. Com que són gats vells en les organitzacions d’esquerres, ho argumenten de manera partidista sense cap tipus de complexos. I em diuen que els interessa que guanye Susana Díaz. “Quant més de dretes i més espanyolistes siguen, millor per al nostre creixement que ens portarà a ser la força hegemònica.” “Els socialistes ja comencen a no ser ningú a Europa. No tardaran a no ser res ací. La socialdemocràcia ho té molt malament, si no canvia de plantejaments i de pràctica política.” Així que deixaran sols els militants socialistes de base que són els únics que poden fer, i fan, el discurs que segurament farà Pedro Sánchez: “si voleu la tranquil·litat del PP i dels poders econòmics i financers, però voleu la desgràcia de bona part de la militància socialista, voteu Susana Díaz, que s’identifica amb la pitjor tradició d’un socialisme sense ideologia, escorat a la dreta i amb un discurs tan espanyolista que s’assembla molt al de la Falange Espanyola i de la Jons, amb el de les FAES, i que seria molt fàcil d’intercanviar amb el del PP i el de Ciutadans.” Els meus amics d’ “esquerres”, de manera paradoxal i contradictòria,  volen que guanye Susana Díaz. 


Manant en el PSOE una dirigent com Susana Díaz, ho tenen molt més fàcil per al seu creixement, diuen, afegint un toc de país: “Es tracta d’una socialista que s’indigna perquè Trump retira l’espanyol de la web de la  Casa Blanca −no sé si l’han tornada a posar−: “un despreci a la comunitat hispana i un atac intolerable a la segona llengua dels EEUU”. Però no s’adona que, a la seua Espanya, que vol tant, resulta que la segona llengua, la nostra, no ha estat mai retirada de cap pàgina web del Congrés, per l’únic motiu que mai no ha estat, per obra, gràcia i voluntat del seu partit i el de la dreta carpetovetònica que deixa manar.” En definitiva, l’esquerra de la Ribera Baixa està en contra de Susana Díaz, però hi ha qui li donaria suport, només per guanyar-li el poc espai que li queda al PSOE.

Levante, 27 de març de 2017

dilluns, 20 de març de 2017

A l'ombra del temps




Aquests dies de falles, he trobat el temps per obrir algun llibre d’història de l’art −de vegades les imatges m’apareixen més ràpidament en el Google− i compartir la reflexió, el diàleg, que proposa Sebastià Carratalà sobre un bon grapat d’obres d’art,  sobretot de la il·lustració ençà, en el seu assaig A l’ombra del temps (Pruna Llibres). Carratalà reivindica les relacions molt fortes entre l’art, la ciència i la literatura perquè considera que la distinció que generalment fem entre aquestes disciplines és artificial. Evocar èpoques passades a través de les seues obres i veure en quina mesura l’esperit d’aquestes ha perdurat al llarg del temps és un exercici imprescindible per a Carratalà. Amb la seua mirada personal i a través d’un llenguatge diferent −en aquest cas la literatura− reflexiona sobre temes de sempre, com ara, l’obsessió de Rembrandt pels llibres, tant pels relats que contenien com pel seu aspecte material, per les tapes, el paper i el pergamí, i la seua autoritat apilada, premuda i enquadernada. I com, al llarg del segle XVIII, la tendència a cercar la tranquil·litat per llegir va fer que “ells”, els de sempre −en aquest cas el Pedagog Jean-Baptiste de la Salle−, advertiren dels pecaminosos perills d’aquest passatemps ociós quan es duia a terme en el llit: “No imiteu certes persones que es dediquen a la lectura i a altres assumptes; no us quedeu al llit si no és per dormir; així la vostra virtut en sortirà molt beneficiada”.


Així Carratalà viatja en el temps i, a través d’un grapat d’obres i de lectures, intenta traslladar els temes que plantegen a l’actualitat. Unes obres que no requereixen cap explicació en la primera ullada com passa moltes vegades en l’art actual que manta vegades s’ha convertit en la “paraula pintada”, com diu −amb ironia i molta mala llet− Tom Wolfe. Determinat art s’ha transformat en una paròdia de si mateix, obsessivament devot a certs “crítics-gurús”. Cosa que ha fet que els veritables artistes, els que passaran a la història de l’art, no són els pintors, sinó els crítics. No, les obres sobre les quals assaja Carratalà no necessiten cap explicació en aquest sentit, ni ell les explica, sinó que les analitza des de l’aspecte temàtic que li interessa com ara: “El silenci”, només trencat pel frec dels dits sobre el paper i pel peculiar soroll dels fulls en passar, ha estat una de les característiques que hem pogut intuir en els ambients retratats en les pintures de lectors.” Els “lectors” que analitza Carratalà a través d’unes obres concretes són lectors de l’època de Johannes Gutenberg, de la Revolució de la Impremta, que encara sobreviu amb dignitat. Seria molt interessant veure i analitzar com tracta l’art i la literatura el lector de la Revolució Digital. El silenci i la llum de cara al llibre o la llum de les pantalletes i....

Levante, 20 de març de 2017

dilluns, 13 de març de 2017

TBO



Aquest mes de març, se celebra el centenari de la publicació del primer número de TBO, que s’autoanomenava “setmanari festiu infantil”. Malgrat les seues sèries de “La familia Ulises”, “Las aventuras de Eustaquio, Morcillón y  Babali” i de “Josechu el vasco”, entre altres, no vaig poder mai amb aquesta publicació que sempre em queia de les mans, perquè em  matava d’avorriment. Malgrat que jo era un voraç consumidor de còmics −nosaltres en déiem genèricament tebeos− la revista que havia nascut per a “solaz regocijo de la infància” no despertava en mi cap curiositat i la llegia quan no tenia altra cosa per entretenir-me. És a dir: quan havia esgotat totes les existències, quan ja havia llegit tots els “Jabatos”, “Capitans Trueno”, “Hazañas bélicas”..., que havia canviat en una parada del mercat dels divendres que hi havia a la porta del Teatre Serrano de Sueca. Com que les existències dels “tebeos” que m’agradaven les consumia molt ràpidament amb  apetència  i immoderació, no tenia més remei que recórrer a les historietes del ridícul caçador blanc a l’Africa que tenia com a criat un negre que portava uns pantalonets com a única vestimenta. O les aventures d’aquella família petit burgesa que sempre queia en la cosa que més temia: el ridícul. Elemental, ja ho sé: no teníem cap número de la Playstation, només teníem tot un terme per a jugar i un riu, de veritat, per a navegar.   


Era molt fàcil trobar TBOs pertot arreu ja que va arribar als 350.000 exemplars fins que començà a davallar per culpa dels altres “tebeos” que jo tampoc no suportava: “Pulgarcito” i “Tío Vivo”. Més mal li degué fer la tele que ens deixà als xiquets sense les historietes orals dels iaios i ens separà, també, de les lectures dels còmics. I, sobretot, ens férem majors i els que érem lectors passàrem a aquells llibres d’aventures resumits en còmics i, després, ja un poc més grandets, a Niebla de Don Miguel de Unamuno que ens feia llegir un professor d’espanyol que tenia el propòsit, molt evident, de fer-nos avorrir la lectura. Encara com, de manera clandestina, llegíem els contes del Decameró de Giovanni Boccaccio on ens vam ensenyar a retornar el dimoni a l’infern gràcies a la bella Alibec que va esdevindre ermitana i que va aprendre molt del monjo Rústic. No, nosaltres no som, malgrat haver-lo llegit, del món de Josechu, aquell basc forçut amb txapela al cap i faixa en la cintura, ni de cap d’aquelles historietes insulses, però hem de reconéixer que, quan no teníem res més a mà, ens ajudaven a passar l’estona. ¿I què hem de dir d’una publicació que, amb pujades i baixades, ha estat durant tant de temps a la nostra vista? Cent anys fa del seu naixement. Dediquem-li, encara que siga, un petit homenatge.

Levante, 13 de març de 2017

dilluns, 6 de març de 2017

Cuba nua



Em telefona Manel Joan i Arinyó perquè l’acompanye a València, a la llibreria Fan set a l’edifici Octubre, per presentar la seua nova criatura: Objectiu fidel, Cuba nua (Voliana edicions). Li dic que sí, que hi aniré, però, més tard, amb tren, amb companyia del fotògraf Francesc Vera i de l’escriptor Víctor Gómez −dos jubilats molt presentables−, que també hi volen anar. Em diu que no, que vol que vaja amb ell, amb el seu cotxe, amb el seu Mercedes. Com que no em dóna opció, em deixe portar i li faig cas. I, com que la presentació la fa un jutge, per entrar en l’ambient, li dic que passe per mi en els jutjats de Sueca que estan vora la carretera. Quan arriba el cotxe i puge, em trobe amb una atmosfera, si més no, estranya. Manel porta una gorra del “Che” i un havà en la boca que ompli el cotxe d’una boira espessa. I trobe Toni Picazo −presentador oficial de les obres d’Arinyó−, que l’acompanya, trist i deprimit. La raó és doble: una, perquè Manel l’ha substituït com a presentador  per una persona més “notable”, Ximo Bosch; i l’altra, perquè l’ha “enganxat”, com a mi, per fer d’estibador. L’escriptor de Cullera ho tenia molt clar: volia que l’acompanyàrem perquè carregàrem els pastissos i les frivolitats que portava per a la presentació. Manel, altiu, no es volia arrugar la jaqueta.

Ja en la presentació, em quede meravellat de com Ximo Bosch −a qui, prèviament, la llibretera i escriptora, Núria Cadenas, havia confós amb Ximo Puig− coneix l’obra d’Arinyó. I no puc evitar fer-me una pregunta òbvia: ¿quants magistrats hi ha, a casa nostra, que coneguen ja no l’obra dels nostres escriptors, sinó la nostra pròpia llengua? Ximo ens presenta la novel·la com a bona acompanyant per fer un viatge a Cuba. A banda de la trama en què el protagonista té un somni que l’obliga a parlar amb Fidel Castro, té molt de guia de viatges. El protagonista s’emporta, a la maleta, dos problemes. El primer és que s’ha despertat a mitjan somni i no sap quin missatge ha de transmetre a Fidel. El segon, molt més perillós, és que somia en veu alta i, per tant, els serveis secrets de mig món potser estan assabentats del seu objectiu i faran el que calga per avortar-lo. Jo que me l’he llegida, quan només era un esborrany, segur que me l’emportaré, si alguna vegada decidisc fer un viatge a Cuba.


Després de la presentació, el vinater Voro Suay, a qui li obsessiona la complexitat del vi que fa a Agres i a qui li agrada presentar-lo junt als llibres, ens obsequia amb les seues creacions: La Raboseta, blanc, fresc, subtil i delicat, que es deixa acompanyar per compartir amistat; i El rabosot, negre, potent, fort i dominant. Després, a casa, a conformar-nos a veure empatar el Madrid, que sempre es troba amb un o altre penal que el salva de la derrota.   

Levante 6 de març de 1917            

dilluns, 27 de febrer de 2017

Fuster i Gramsci




Les millors aportacions per commemorar el vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster i els vuitanta de la d’Antonio Gramsci segurament les veurem en forma de llibres relacionats amb els dos  intel·lectuals que més van influir, durant els anys seixanta i setanta, en la nostra esquerra. 

El  divendres passat ja se’n presentà un, a Sueca, a l’Espai Joan Fuster: El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, de l’editorial El Jonc. Un llibre parit, des de Sueca, per dos històrics de l’esquerra local, Jaume Lloret, antic militant comunista i amic i metge de Joan Fuster, i Joaquim Carlos Noguera, militant  històric del PSPV, que van tindre el privilegi de conéixer personalment l’escriptor i gaudir, en directe, de les seues reflexions. 

A partir del treball inicial de  Lloret i Noguera, que aporten una tesi, si més no, atrevida: Fuster, abans d’enllestir Nosaltres, els Valencians, havia llegit Gramsci. Una bona tesi per al debat que els autors suecans es neguen a tancar. Després, va sorgir la idea de completar i complementar el seu  treball amb altres aportacions amb la intenció d’unir les trajectòries dels dos intel·lectuals, Fuster i Gramsci, en un context històric molt concret en què les seus idees polítiques van tenir una influència considerable en l’esquerra del nostre país: el moment en què la proposta nacional de Fuster i la reformulació del marxisme de Gramsci van marcar les línies tàctiques i estratègiques de les diferents cultures polítiques de l’esquerra. 


Toni Rico, l’editor, ha sigut l’encarregat de coordinar i posar en comú un relat coherent dels diferents treballs. Així, trobem l’aportació al debat de  Ferran Archilés, especialista en l’estudi de les nacions i les identitats i autor d’Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana (Afers). Una aportació que aclareix, en el mateix llibre, a través d’un diàleg sincer i estimulant, molts dels dubtes que Lloret i Noguera plantegen. En el capítol de Giaime Pala, especialista en l’obra de Gramsci i en la història del PSUC, explica la influència de Gramsci en el PSUC i també la recepció del pensament de Fuster en els sectors universitaris més joves del partit en els anys 70. Aquest article és el punt d’unió amb el darrer de Toni Rico que fa una anàlisi de la influència del pensament fusterià en els partits marxistes de l’època,  que és el tema d’estudi de la seua tesi doctoral que segurament tindrem la sort de veure publicada. En la presentació del llibre, a Sueca, ens regalà una reflexió per al debat de si Fuster coneixia o no Gramsci abans d’escriure Nosaltres els valencians: ¿No deuria ser que Fuster, aplicant el pensament marxista a una realitat concreta, arribara a conclusions semblants de les que hauria arribat Gramsci?

Levante, 27 de febrer de 2017

dilluns, 20 de febrer de 2017

Al N/Vostre gust




Francesc Vera i Hortènsia Viñoles, finalment, no s’obliden del tot de mi i, quan ja havien passat de llarg, tornen arrere per arreplegar-me. La nostra destinació és l’Alcúdia −un dels pobles de la Ribera on és nota la faena ben feta durant un bon grapat d’anys en el camp de la cultura− per assistir a la inauguració i presentació del llibre 10 al N/Vostre gust amb fotografies de Francesc Vera, Xavier Mollà, Pep Aparici, Paco Martí i Natxo Francés i textos d’Anna Moner, Ximo Urenya, Rafa Gomar, Ramon Ramon i Josep Monrabal.

Com que hi arribem els primers, em quede a la porta fumant una cigarreta mentre raone amb la gent que, poc a poquet, s’acosta. Em decidisc a entrar-hi amb la molt bona companyia de Manuel Boix i Anna Chornet. Mentre pugem les escales, tinc el privilegi d’escoltar com Manolo explica a Oreto Trescoli detalls de la seua Cúpula de la Ribera, de les pintures de l’interior de la mitja taronja de la Casa de la Cultura. No sé quina qüestió tècnica explica Manolo del pa d’or de la cúpula d’aquella obra simbiosi de pintura i escultura que el converteixen en un artista total.

Ja en la sala d’exposicions, em passege per contemplar les cinc sèries de fotografies. Mentre passe d’un lloc a l’altre, em regalen un parell de catàlegs que fullege amb delectança. Després de l’índex, m’ature en la cita molt ben trobada de W. Shakespeare de Al vostre gust (acte IV) que obri el catàleg i li dóna el nom: “el fet d’haver vist molt i no tenir res és com tenir els ulls rics i les mans pobres”. Cita d’una obra que passa en dos espais, en dos mons, diferenciats: la cort i el bosc. Com la mateixa exposició: la fotografia i el text. Dues realitats que, tant les fotos com els textos, volen jugar amb combinacions de dualitats: el món real i l’imaginari, l’espai real i l’espai mental, la realitat i el somni.... Una combinació de repartiments entre realitats i ficcions.  


Oportú el títol d’Absències del text d’Anna Moner que acompanya les fotografies d’interiors buits de gent de Francesc Vera: “els signes irrepetibles d’allò que fou, de petjades i presències del passat”.  Etèries son les imatges de les fotos de Xavier Mollà: Etèria. Molta tècnica acompanyada d’un text de Ximo Urenya: “aura personal o energia lluminosa”. Díptics, amb fotos de Pep Aparici i text de Rafa Gomar: memòria de viatges en el tren dels anglesos, Alcoi-Gandia, que ens oferia “un món inesgotable de distraccions reals”.  Les imatges de Paco Martí, El somni d’una cosa, amb text de Ramon Ramon: “Qui s’oblida de la perifèria, s’oblida l’ànima”. I, Dublin, amb fotografies de Natxo Francés i paraules de Josep Monrabal: “On jo havia vist simplement una malenconiosa torre quadrangular en ruïnes, “A”, n’havia vist dues.”

Levante, 20 de febrer de 2017

dilluns, 13 de febrer de 2017

La mata de jonc





Us diré la veritat: crec que no hauria d’haver fet aquesta columna. Si aconsegueixen que aquesta llengua en què us escric servisca només per parlar de les nostres misèries i de les nostres debilitats sociolingüístiques, la dreta −que està totalment en contra del valencià− haurà guanyat la batalla. Si aspirem a ser un país com cal i volem fer camí cap a la normalització, haurem de deixar de parlar de les coses de sempre i convertir la llengua en un vehicle útil d’expressió per a tots. I per parlar de tot: del puntal de canya en què s’ha convertit la gestora socialista per a sostindre el PP perquè no li caiguen les taronges; de la crisi, Assamblea, o com es diga, de Podemos; de literatura, de la nostra i de la de tots; de la vida; de l’amor; o, senzillament, de la mona de Pasqua. I no fer cas que el PP demane no sé què del valencià com a llengua autònoma...

Alguna cosa semblant haurien de fer també els “nostres” polítics: passar totalment de la dreta en aquests temes i seguir el recte camí d’accés a la plena normalització. Haurien de no escoltar les bogeries “il·legals” de la dreta. ¿Quantes sentències judicials caldrà que es dicten perquè aquest personal complisca la llei? El Tribunal Constitucional (TC/75/97) ha deixat ben clar on ha de situar-se el debat lingüístic: en l’àmbit científic i acadèmic, com el TSJCV (en nou sentències) ha determinat reiteradament la validesa tant de la denominació popular pròpia “valencià” com la internacional i acadèmica “català? ¿No s’omplin la boca, els de la dreta carpetovetònica, que cal complir la llei? ¿En què quedem? L’única cosa “positiva” d’aquesta nova i absurda polèmica és que els de Ciutadans sembla que s’han volgut desmarcar de la maniobra. La pregunta és molt evident: ¿fins quan podran resistir la temptació d’apuntar-se a la ignorància −o, i− maldat de jugar al secessionisme per un grapat de vots? Un grapat cada vegada més esquifit perquè la gent ja va a escola, en valencià, i comença a saber alguna cosa.


Repetisc: no havia d’haver escrit aquesta columna. I, sense parlar tant del tema,  hauríem de ser tots conscients que l’única manera en què podem sobreviure és seguir fent cas al vell  i gran cronista, a Ramon Muntaner, que demanava la unitat dels nostres pobles amb l’exemple de la mata de jonc: “I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l’arrencaran, encara que alguns més s’hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l’arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà.” No ho dubteu, el que volen és això: dividir-nos per aniquilar-nos.

Levante, 13 de febrer de 2017

dilluns, 6 de febrer de 2017

Teatre i política lingüística




El dilluns passat dèiem que era necessari que, de manera natural, calia que convisqueren tots els dialectes de la nostra llengua, perquè, en el món en què vivim, la normalització lingüística només serà possible si és rendible a nivell econòmic. I, com que no hi ha molts duros per a la llengua, no ens podem permetre el luxe de doblar totes les pel·lícules, llibres, obres de teatre... a totes les nostres  varietats geogràfiques.

Encara no havia acabat de fer l’article i m’arriba una programació de l’Institut Valencià de Cultura en què veig que ha preparat un febrer teatral excepcional tant pel que fa a l’ “escènic” com pel que fa a una “política lingüística” dirigida a incrementar els nous usos del valencià. Una llengua, el valencià, entés com el defineix la “nostra” Acadèmia Valenciana de la Llengua: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer ...” Axí, en un mateix mes, podrem gaudir d’obres de teatre en tres de les moltes variants del valencià: Guium o la ciutat adormida −Premi Micalet de teatre− del balear Toni-Lluís Reyes, en mallorquí −o valencià de Palma−; El Test de Jordi Vallejo i L’electe de Ramon Madaula, en barceloní −o valencià de Barcelona−; Trio de Rodolf Sirera, que estarà tres setmanes en el Rialto, en valencià dels barris del Carme i de Russafa.  Tot això, sabent que es pot donar el cas d’una producció catalana on els actors parlen en formes verbals del dialecte meridional valencià i, fins tot, en formes apitxades, com ja s’ha pogut veure en El crèdit de Jordi Galceran i direcció de Sergi Belbel, una producció catalana, però amb els actors Joan Miquel Reig −de Petrer− i Tomàs Mestre −nascut a València, però ja alacantí reconegut. Obra que es va programar al Teatre Arniches d’Alacant i que prompte podrem veure al Rialto. De la mateixa manera que els mallorquins van poder veure i gaudir de la versió valenciana de Happy End de Bertolt Brech i que allí s’anuncià com a teatre en català, com diu la “nostra” Acadèmia que allí es diu el valencià. 


Aquesta política lingüística, al meu parer encertada, s’hauria d’aplicar també en la nova ràdio i televisió valenciana −si és que alguna vegada les tenim−.  Amb la promesa de la reciprocitat, ací podrem veure TV3 i allà es podrà veure la nostra. I caldria establir acords i convenis per estalviar recursos i ser més efectius a l’hora dels doblatges de les pel·lícules. Acostumar el personal de tot el domini lingüístic a sentir totes les variants dialectals és una tasca necessària per a la normalització. Tot això, sense fer cap renúncia. Ah! I, sobretot, no fent cas a la dreta que està en contra del valencià.

Dilluns, 6 de febrer de 2017

dilluns, 30 de gener de 2017

No feu cas de la dreta





Llig que la Junta Qualificadora de Coneixements del València tornarà a homologar de forma automàtica els títols de valencià que expedeix amb els emesos per la Junta Permanent del Català de la Generalitat de Catalunya i els de la Junta Avaluadora del català del Govern Balear. Una homologació que ja va fer, molt tard, Joan Romero, quan era Conseller, a finals de la darrera legislatura socialista, quan presagiava la derrota electoral i l’arribada, per primera vegada, del PP al Govern de la Generalitat. Dos anys li ha costat al nostre nou Govern recuperar una normalitat que va durar una rosada. No sé què passa en aquest país que, per a ser de dreta, és com si fóra obligat ser ignorant i, o, malvat en el tema de llengua. Com si tingueren una tendència innata per impedir qualsevol avanç en la normalització lingüística. Els nous, els de Ciutadans, els que deien que venien a reformar-ho tot, van  pel mateix camí: el de la caverna. Quan tindrem una dreta “rica, culta, desvetllada i feliç”? 


Tot això, l’assumpte dels títols, arriba en un moment en què hi ha un fum de valencians impartint classes a Catalunya i a les Illes. En conec un bon grapat, sobretot, de professors de valencià, encara que  també hi ha de totes assignatures. Són joves que no han trobat treball ací i que han hagut de desplaçar-se a Catalunya i a les Illes amb la sort de no haver de canviar de llengua i que han vist convalidats de manera natural els seus títols de valencià.  Per això, no entenc −ho veig trist− que, des de les “nostres files”, i vull pensar que amb bona voluntat, hi haja uns quants senyors que insisteixen en marcar distàncies i profunditzar en les diferències. No té sentit abandonar la teua varietat dialectal per a fer-se llegir per tots. No ho han fet, per exemple, ni Ferran Torrent ni Manolo Baixauli.  Però tampoc no té trellat remarcar, buscar, les diferències partint del col·loquial. De quin col·loquial? ¿Del de Sueca que diem “la corbella i el martell” o del de Cullera, que diuen “la falç i el martell”? Quin demostratiu? ¿El de la Marina “aquí”? ¿O el de la Ribera “ací”? A més, existeixen els registres. A mi no se m’ocorre dir “nosaltres” quan em faig un gintònic amb els amics. Com tampoc dic “mosatros" quan escric. Les editorials i les institucions tenen dret a tenir un llibre d’estil propi, però no en tenen, de dret, per imposar-lo. En el món en què vivim, i si volem que la nostra llengua siga rendible de normalitzar, hem de conviure amb tots els dialectes. No podem doblar totes les pel·lícules, llibres, obres de teatre... a totes les varietats geogràfiques. Amb la traducció dels  Assaigs de Montaigne de Vicent Alonso −per posar un exemple−, n’hi ha prou per a tots i no cal una altra versió per als dialectes orientals. Millor que ens repartim la faena i no ens esforcem a buscar on ens podem diferenciar. Això sí, respectant totes les varietats. Respectant-nos.

Levante,30 de gener de 2017

dilluns, 23 de gener de 2017

2017, any Fuster





Com que els comunistes del terreny ja no volen fer la revolució −deuen volen tocar la flauta−, enguany no celebraré, encara que ho hauria de fer, l’aniversari de la Revolució russa. ¿Som capaços d’imaginar-nos què va ser i què va significar −i significa− aquella Revolució, malgrat tots els fracassos? Enguany, ploga, neve o faça una calor que bade les pedres, celebraré l’any Fuster, el vint-i-cinqué aniversari del seu traspàs. També sé que no ho faran les nostres institucions, ni tan sols la “nostra” Acadèmia Valenciana de la Llengua. Encara que molts dels que ocupen càrrecs de “poder” són intel·lectualment fills de l’escriptor de Sueca, li tenen un pànic cerval. “Encara no toca”, segur que diuen. Joan Ribó i el govern municipal de València, per posar un exemple, es compromet a dedicar un espai públic a Guillem Agulló, cosa que a mi em sembla molt bé i aplaudiré la iniciativa amb entusiasme. Però la pregunta és òbvia: i per què no, també, a Joan Fuster? ¿No ha fet prou mèrits?  Perdoneu-me que siga tan cru:  els “nostres” polítics i “càrrecs” de tota mena senten el nom de Joan Fuster i es caguen en els pantalons.  

Jo intentaré fer alguna cosa i aportaré el meu granet d’arena. I, a Sueca, segur que la meua alcaldessa, Raquel Tamarit −encara que visc a Riola, les meues alcaldesses són la de Sueca i la de Fortaleny− organitzarà alguna cosa. De moment, posarà en marxa, per fi! el nou Espai Joan Fuster que, si es treballa bé, pot ser un referent i un lloc d’encontre per al nostre país. No és prou, però, que a Sueca o algun poble més de la Ribera li dediquen un carrer, un institut o organitzen qualsevol acte per recordar el seu traspàs. La Generalitat reparteix distincions a tort i a dret. No li’n queda una, encara que siga a títol pòstum, per a l’autor de Nosaltres els valencians? O ja li l’han donada?  Alguna cosa haurien de fer, no?


No ho faran. Joan Fuster treballava molt seriosament i es va imposar en els ambients acadèmics promovent una introspecció sense precedents en l’estudi de les ciències socials, l’economia, la historiografia, la filologia... I només va rebre insults: “Jo col·leccione insults, com hi ha qui col·lecciona segells o monedes antigues”. La polèmica era un altre problema: “Amb qui havia de polemitzar? Amb la histèria? Amb l’analfabetisme? Amb la politiqueta dels trepadors?”. Pregunteu-vos si són actuals, encara, les seues paraules: “La dreta fa el seu fet: és una opció de classe, de religió i de flatulències regionalistes. L’“esquerra” no està a l’altura de les circumstàncies. És trist arribar a vora els seixanta, i sent d’esquerra, descobrir que la “meua” esquerra és una merda”.

Levante, 23 de gener de 2017

dilluns, 16 de gener de 2017

Llegir avui




Bona part de les elits de la cultura es pregunten, amb preocupació: per què el personal no llig? Es refereixen als llibres i als diaris, és clar, perquè llegir i escriure ara ho fan més que mai. I, com que no se saben, encara, totes les conseqüències de la revolució digital, moltes vegades acaben culpant totes les pantalletes del mal de no llegir. I elaboren plans de lectura, manta vegada obsolets i, sobretot, dirigits a aigualir els continguts que es lligen amb l’excusa o l’objectiu que l’important és crear nous lectors. Una batalla perduda que no paga la pena lliurar. Més val veure una bona pel·lícula que llegir un llibre sense substància.

Modestament, pense que, si es vol tenir algun èxit, s’ha d’admetre la realitat, perquè, si li tanquem la porta, ens entrarà per la finestra: la revolució digital ha vingut per quedar-se i cal aprofitar els seus recursos. Hem de dubtar més i tenir menys conviccions i no veure-ho tan clar com Barak Obama quan va dir: “Amb iPods i amb iPads, amb Xboxes i amb PlayStations la informació esdevé una distracció, una diversió, una forma d’entreteniment, més que una eina per a l’enriquiment, més que una cosa adreçada a l’emancipació”. No hi estic d’acord. Els instruments, la xarxa o els llibres, poden anar a favor o en contra de l’enriquiment i l’emancipació. A través de la xarxa, sense eixir de casa, he  llegit bons llibres, articles −que la mateixa maquineta m’ha traduït de qualsevol idioma−, diaris sencers o, simplement, un excel·lent comentari d’un amic virtual... i he escoltat conferències interessants. 


La revolució de la impremta, en el segle XV, va ser brutal. Més llibres i més lectors. I un canvi de relació entre el text i el llegidor. Com que hi havia més llibres, anava fent-se innecessari un intermediari que els llegira i els interpretara.  Creixia el nombre de gent que sabia llegir i, per tant, s’encarava directament amb els textos. Per això −o amb això i amb la crítica de textos i d’idees− vingué l’humanisme i la Reforma. Després, però,  com sempre, continuaren les relacions de poder, noves i velles: uns escrivien i altres llegien o qui tenia diners per muntar un diari tenia “llibertat” d’expressió. Ara, però, no sabem què passarà. A aquella revolució s’afig que tothom pot dir la seua. Hom pot fer un diari sense la inversió de capital i recursos que suposava, o una revista o una novel·la... Hi pot escriure coses brillants o parides a través del facebook o twitter. O, simplement, divulgar la informació que li ve de gust. Què  han de fer els editors? Espavilar-se. Adaptar-s’hi, si es vol subsistir. En els diaris emmarcant la informació i donant bona opinió; i, en els llibres, oferint qualitat. Escapar de la banalitat que qualsevol pot oferir.  Singularitzar-se entre tanta fotesa. I no oblidar que llegir coses de trellat, requereix un esforç. Requereix formació. Sense esforç i sense formació, un pla de lectura és garbellar aigua.

Levante, 16 de gener de 2017

dilluns, 9 de gener de 2017

Colonitzar consciències





Té botons −ma mare, que era molt creient, sempre utilitzava l’eufemisme “botons” en compte de “collons!”− que el cardenal Antonio Cañizares en la seua ofensiva contra la Llei integral del reconeixement del dret a la identitat i expressió del gènere, diga que adoctrinar els xiquets en ideologies de gènere és una maldat. Té botons que un representant de l’església s’atrevisca a acusar el nostre govern de colonitzador de consciències. Com si no sabera que la religió s’ha passat la seua història colonitzant-les de veritat. Com si nosaltres fórem faves i no sabérem que és patir, de menuts, la maldat de ser adoctrinats i colonitzats per uns capellans de sotanes negríssimes que, a base d’hòsties, no només ens obligaven a creure en Déu i la Mare de Déu, sinó que ens torturaven amb la por d’un infern molt semblant del que predicava Sant Vicent Ferrer fa un bon grapat de segles. Ens tenien acollonits perquè, si moríem, ho hauríem de fer sense pecat i, amb la salvació coneixeríem la verge Maria i Jesucrist, però, si moríem en pecat, seríem visitats per una legió de dimonis que vindria a recollir la nostra ànima. I xof!, a les calderes. I vivíem pendents de buscar un capellà que els dissabtes es conformara en una confessió sense massa preguntes i plena d’eufemismes: “He comés actes impurs.” 

Un dia, em vaig trobar un amic que acabava de confessar-se. Me’l vaig trobar resant en el carrer dalt d’un banquet de marbre de la porta d’una casa. “Que fas?”, li vaig preguntar. “És que el rector m’ha dit que me n’anara al banquet a resar la penitència”, em contestà. “Home, al banquet de dins l’església. No ací en el carrer... La colonització de la nostra consciència, però, no s’acabava en els actes religiosos i en la por que ens posaven damunt. Fins i tot, quan érem un poc lliures i jugàvem pel carrer, quan passava un capellà, que semblava una panderola amb tota la seua sotana que li tapava del coll a les cames, deixàvem de jugar i havíem d’anar besar-li la mà amb tot el fàstic que ens donava. Això sí que és colonització de consciències.


Està molt bé que el Consell diga que no tolerarà cap insubmissió catòlica davant de la llei de transsexualitat que ja és a les Corts, o que controlarà el material didàctic. El que s’hauria de controlar, amics Vicent Marzà i Miquel Soler, són les contractacions dels professors de l’escola concertada que paguem entre tots. Intenteu fer bones pràctiques en l’elecció de no sé quins alts càrrecs, que al meu criteri haurien de ser de confiança, i deixeu que uns treballadors que paguem entre tots siguen elegits trencant tots els criteris d’igualtat d’oportunitats. Amb quins criteris i quins barems es contracten els professors de la concertada? M’ho podríeu explicar? Si hi ha concert, si paguem tots, tots tenim dret a treballar-hi.

Levante, 9 de gener de 1917

dilluns, 2 de gener de 2017

La cuina de l'albufera





Com que el meu amic Emili Piera veu que estic en la campanya “regaleu llibres, per l’amor de Déu!”, em fa arribar a través del seu germà Juanjo la seua darrera joia: La cuina de l’albufera (i les marjals), Perifèric Edicions. Emili, acostumat al fangar i a les zones humides, es mou bé entre els fogons, en la vella cuina d’aquesta terra que és casa seua i nostra (i vostra, si us porteu bé). Una cuina que coneix des de menut de la mà de sa mare, de recórrer les “càbiles” i restaurants de la zona o, simplement, de qualsevol celebració dels amics que sempre troba un bon cuiner que sap fer una bona paella, un allipebre o.... 

Abans de llegir res, m’entretinc en les fotos i en trobe una en què estic acompanyat de Josep Blai, preparats per a menjar-nos un bon arròs en la muntanyeta dels Sants. Després, comence a llegir un Emili curiós per les arrels de les coses que ens mengem. Busca l’origen de la cuina que s’elabora en un paratge com l’Albufera i es cabussa en el com i en el perquè d’aquesta cuina tant de casa nostra. I, malgrat que diu que hi ha una cuina suficientment imprecisa per haver sigut fagocitada per la cuina valenciana general, ens demostra que qui busca troba les coses suficients per a fer un llibre que té el merit de la temeritat i l’obstinació. I no ho ha tingut massa difícil perquè l’Albufera és el nexe d’unió entre la mar i l’horta que són el nostre rebost: peixos, anguiles, aus, arrossos, verdures, fruites... Tenim de tot, com en les cases riques.

Emili, com a bon patriota del fangar, té la sensació que la paella valenciana −la de conill i pollastre−, el plat més universal i un dels més mistificats, es va originar en l’Albufera, “vull dir, en l’espai físic i cultural comprés entre València i Cullera, entre el Saler i Algemesí. Entre l’horta i els arrossars...” i, com no podria ser d’altra manera, aposta per Sueca com a pàtria immemorial de la paella i ciutat on continua celebrant-se el més antic Concurs Internacional. Per això, diu que paga la pena començar el llibre amb l’arròs, “ingredient de luxe, peça lluenta de les cuines aristocràtiques, remei medicinal, especialitat sarraïna, llepolia notable...” 


I passem a les receptes: Arròs melós allipebrat; Faves bullides −de cella negra, plat elemental, primitiu, deliciós, de llinatge impossible d’esbrinar; Brotxetes de La Camarga −amb carn de bou; Matelote d’anguiles a la manera de Setè −Setè és el poble del gran Georges Brassens, al Llenguadoc; Jambalaya d’arròs amb gambes de Savannah −interpretada pel cuiner i escriptor Abraham Garcia. Ja en els peixos: Mullador de llisa −per Rubén Ruiz; Ous de tenca i lletons −a la manera del Delta de l’Ebre. I moltes coses més: de plats, coques... que no dic, però sense oblidar-me de l’abellidor licor de taronja del meu amic Jordi Beltran que ja fa massa temps que no em regala.

Levante, 2 de gener de 2017