dilluns, 28 de gener del 2013

Miracles de la Verge


D’aquesta gent del Govern Valencià un ja no s’estranya de res. Lliges en la premsa qualsevol barbaritat que han pensat o fet i t’ho empasses sense cap problema. Ja ho sabem: són capaços de tot. Per això, quan t’assabentes que la Conselleria formarà mestres en “aparicions i miracles” de la Verge, penses que et volen presentar el fet com una cosa extraordinària i d’extraordinària no en té res. Com no en té el miracle de Mahoma que es va ajeure al sol i es va despertar a l’ombra o com el que va fer Sant Antoni de Gavarda: una vella caigué al riu i si no la trauen s’ofega. Qui s’estranya a aquestes alçades de la vida de les ocurrències del nostre Govern? Els fets del Govern Valencià són tan absurds que ja trobem d’una normalitat espantosa que un dels cursos que ofereix la Conselleria d’Educació per a reciclar coneixements i que els docents sumen punts per a uns sexennis que ja no paguen s’anomene “Aparicions i miracles de la Verge”. No han fet ja el ridícul amb el xinés mandarí i amb la famosa polèmica de l’anglés de l’Educació per a la Ciutadania? No recordeu totes les actuacions extravagants del Conseller forense? Què trobeu d’estrany que ara ens proposen que els professors estudien els miraclets de la Mare de Déu? L’objectiu diuen que és “presentar els elements que configuren la presència del cristianisme i reflexionar sobre la validesa del missatge de Jesucrist en el nostre temps”. I deu ser vàlid l’objectiu en un temps i un país en què es privatitza la sanitat i l’educació i es nacionalitza el futbol. O no? Hi ha alguna cosa més coherent? Mireu si és coherent que hi ha més demanda que oferta, perquè s’han presentat seixanta-nou  sol·licituds a un curs que només hi ha seixanta places. Segur que amb un petit miracle hi podrien cabre tots. No puc entendre com la diputada d’Esquerra Unida, Esther López, critique el fet que un organisme públic oferisca aquests tipus de cursos. La diputada pensa que en un moment de crisi i retallades tan greus per a la nostra educació pública no podem permetre retrocessos d’aquesta magnitud que fan confondre adoctrinament religiós amb formació docent. Sembla que la diputada no acaba d’entendre quines són les nostres prioritats, que la nostra educació el que veritablement necessita són miracles i dels grossos. A més,  el curs es presta molt a la interdisciplinarietat, com ara en l’assignatura de valencià es podria aprofitar per veure alguna cosa del Blaquerna de Ramon Llull: “En aquell libre fossen los miracles de ma dona santa Maria”
Levante, 28 de gener de 2013
 
 

dilluns, 21 de gener del 2013

Legal i decent


Tinc un grapat d’amics excomunistes que estan indignats en el personal que, ara, vol imposar la sagrada Constitució com si es tractara de les Taules de la Llei que Moisés baixà del mont Sinaí. I diuen que anar a un acte en commemoració de la Carta Magna fa por perquè et trobes a tota la caverna defensant una cosa que tant els costà d’assumir. Les banderes i els crits que escoltes, avui, defensant la Sagrada Llei, sembla que provenen del paleolític. Et trobes totes les olors de les coses podrides. I tenen raó: només heu de mirar les fotos. El que ja no volen recordar, els meus amics excomunistes, és que ells, durant la transició, defensaven també les Santes Escriptures com si es tractara d’un segon Manifest Comunista.  I a nosaltres, pobres dissidents, ens consideraven de moral relaxada i adoradors de la imatge d’un vedell amb l’or i la plata que havíem manllevat d’Egipte. Com si volguérem més festa que la que ells ens proposaven. I clar que volíem més festa. Volíem més democràcia i no haver d’assumir tota una sèrie de coses que no ens agradaven i que encara patim. Ara, el temps ha passat i ens volen vendre la burra de la legalitat. Això no és legal perquè no ho contempla la Constitució, diuen. Però ningú no es pregunta si és decent. Perquè si parlem de legalitat haurem de parlar de moltes coses. Era legal l’esclavitud, que les dones no votaren, que es fumara en les classes (alumnes i professors), que els homosexuals no es pogueren casar... I són legals tantes altres coses. Cal assumir que no només tenim una crisi profunda en el sistema econòmic, sinó que també la tenim institucional: des de la Corona fins a l’últim racó de l’Estat autonòmic, com deia Josep Ramoneda. Ja no queda credibilitat en les institucions, que per no fer no paguen ni als seus proveïdors; ni en la justícia, ni.... Els polítics s’ho han de fer mirar i pensar que és hora ja de canviar moltes coses que són obsoletes, que ja no aprofiten. Que prenguen iniciatives a tots els nivells i que no se senten incapacitats per a prendre mesures que no siguen estrictament ajustos i retalls... No val a dir que això no és legal. Cal pensar més en la decència. Rubalcaba i els seus companys ja no haurien de fer el mateix discurs que la dreta. No poden emparar-se amb lleis que ja són antiquades i predemocràtiques. Cal prendre la iniciativa. Encara sóc dels que pense que l’esquerra ha d’anar per davant de la societat per a dirigir-la en el recte camí, per avançar i no fer de fre a la democràcia excusant-se amb la llei. Si s’ha de canviar la llei, es canvia... Cal més democràcia. El més decent és poder decidir, no impedir que el personal decidisca.
 
Levante, 21 de gener de 2013

dilluns, 14 de gener del 2013

Marca Espanya


Si voleu saber, més encara, quina concepció tenen aquesta gent que ens governa de la història d’Espanya i quina imatge en volen projectar a l’exterior, només heu de posar en el Google Marca Espanya i, en compte de trobar aigua clara, que és el que diuen que volen vendre, hi trobareu brutícia i una trista foscor d’aigües podrides. I, tot això, en nom del consens i d’una iniciativa en què, diuen, volen incloure a tothom, però que no es traduirà a cap de les llengües cooficials de l’Estat com va explicar el responsable de la web, Carlos Espinosa de los Monteros, durant la seua presentació: “Un dels avantatges del bilingüisme en aquest país és que tots parlen espanyol”, per això és molt més interessant que el contingut de la web siga traduït al francés, al xinés o a l’alemany. Una definició molt clara del bilingüisme i del valor que li donen a l’espanyol i a les altres llengües. Marca Espanya és una iniciativa del govern per a millorar la imatge del país, tant a l’interior com més enllà de les nostres fronteres. I sembla que, per a millorar aquesta imatge, cal mentir amb una visió de la història d’Espanya que em recorda els meus temps de batxillerat durant el franquisme. Ja sabeu: els visigots, la Reconquesta i la sacralització dels reis catòlics com a eixos fonamentals. Paga la pena que escodrinyeu la web, perquè trobareu tots els tòpics més rancis del passat. Uns reis catòlics com a unificadors de la pàtria; uns Borbons que portaren la pau i el sanejament de la hisenda pública, que foren exemple del reformisme il·lustrat europeu; un Felip V victoriós que enderrocà els austriacistes durant la Guerra de Successió i que va ser l’autor del Decret de Nova Planta. I tot així fins arribar a una dictadura que s’ignora, que no apareix, com si no haguera existit. Es parla del convuls segle XIX, del segle XX, de la Restauració i dedica una part a la República i la Guerra Civil, que acaba amb la frase: “El 1 de abril de 1939 el último parte de guerra del general Franco da por cocluída la contienda”. En definitiva, tot un exemple, que utilitzen ja els professors per a explicar en què consisteix la manipulació de la història. El catedràtic d’història Borja de Riquer no ha tingut cap problema en qualificar aquesta mena de manual: “És un manual tronat, totalment anacrònic i esbiaixat”. I afegeix: “Es barregen la improvisació, la deixadesa i els tòpics més tradicionals de la interpretació de la història que fa el nacionalisme espanyol”.
 
Levante, 14 de gener de 2013

dilluns, 7 de gener del 2013

Ara ja som un país


Una vegada li vaig sentir a dir a Josep-Lluís Carod-Rovira que el país on es diu bon dia era un fet real, perquè era l’únic lloc de l’Estat on es pagaven les autopistes. Ara llig en els diaris que en el rànquing per comunitats autònomes amb polítics imputats per corrupció guanyen el governs de les Illes i el de casa nostra, seguits molt de prop per Catalunya. Es tracta d’una classificació de l’índex de presumptes, o no tan presumptes,  polítics xoriços que han posat les mans en els diners de tots per a benefici propi.  Les dades d’aquest estudi són interessants, perquè demostren que, a banda de la història, la llengua, els costums..., compartim una “classe política”, sobretot de dreta, que, en massa casos individuals, juga el mateix joc: a guanyar diners!  Per fi, també els veiem a tots unidets en la reivindicació de l’Arc mediterrani, del corredor, que sembla ara tan imprescindible, perquè ja han esgotat totes les maneres de depredar el territori. I, fins i tot, algun sector de l’empresariat d’ací, per fi, s’atreveix a demanar al Molt Honorable senyor Fabra que s’apunte al carro del Molt Honorable del nord en això del finançament. Els duros sempre uneixen molt més que la història i les reivindicacions identitàries.  La pàtria és la butxaca com va dir no sé qui. Us ho pot confirmar Gérard Depardieu. Però no només ens uneix una dreta depredadora que aplica tots els retalls que els ordena el seu déu liberal. En això, els de la dreta d’ací, també són els campions. Molta reivindicació contra l’enemic de fora, però a l’hora d’acabar amb totes les conquestes socials dels més desvalguts, també han sigut  els primers. Però, per acabar d’explicar que ja no només som un país únicament de llengua i de bandera pròpia, ens falta a dir que també ens uneix el fet que ja tots tenim el tripartit com a alternativa a tots els mals de la dreta. Un tripartit que va durar menys que un caramel a la porta d’una escola tant en el cas de Catalunya com el de les Illes i que, si no posa remei alguna ment de trellat, també fracassarà a casa nostra. L’experiència de l’anterior legislatura del Bloc i Esquerra Unida va ser lamentable. I la d’Alcoi, d’ara mateix, és tota una premonició. Si no deixen de preguntar-se qui de tots té el melic més bonic i no ens donen alternatives reals per a eixir del pou on vivim i tornen a fracassar, tindrem un element més per saber que tenim un país unit de veritat. Un element que, afortunadament o desafortunada, ja no és la llengua, la cultura, la història...
 
Levante, 7 de gener de 2013