dilluns, 27 de febrer del 2012

D'amics i enemics

L’altre dia en una assemblea de professors vaig dir que ja estava major per a retornar a la forma de viure dels anys setanta. Però, sense ganes, i davant de tant de despropòsit, em sent obligat a assistir a les manifestacions i passejar-me pels carrers amb els amics. No puc entendre com, després de totes les salvatjades que sembla que han fet els nostres governants, s’atreveixen a calfar encara més l’ambient desfogant-se amb uns xiquets que el mal que han fet és defensar el dret a una educació digna. Tot això mentre detenen alguns dels alts càrrecs del Govern per irregularitats molts grosses en no sé quines ONGs. I encara no han eixit d’aquesta, et trobes que aquest diari porta un altre titular sobre no sé quina història d’Emarsa. I el cap de la policia parla d’enemics referint-se a uns xiquets que mai no se n’han vist de més grosses. Uns xiquets que els dirigents d’aquest país haurien d’ajudar a formar amb un comportament exemplar i no amb els espectacles que donen. Paula Sanchéz de León no només ha sigut incompetent en la seua actuació, sinó que n’ha sigut més encara en la manera d’explicar-la, de deixar-la explicar. Sembla que en la Delegació del Govern no saben el significat de les paraules, perquè, si el saben, encara és pitjor. Abans de qualificar d’enemics els xiquets, haurien de saber què vol dir la parauleta. Si m’ho hagueren demanat, els haguera aconsellat el Diccionari Català-Valencià-Balear dels moderadíssims i gens sospitosos de ser amotinats, Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, que diu: “Enemic: Qui vol mal a algú i procura fer-li’n”. Paula Sánchez de Leon hauria de pensar que no hi ha pitjor enemic que tenir un mal amic... Que facen un pensament i que se’n tornen a casa si tenen una engruna de dignitat... I, mira, ens obliguen a passejar per València i parlem de les coses de sempre i dels llibres de tota la vida, com l’Odissea que ara podeu llegir en el valencià de Joan Francesc Mira: “ Curta és la vida, i curt és el temps de què els homes disposen: i qui és roí ell mateix, i roïnes les coses que pensa, tota la gent, mentre és viu, li desitja dolors i desgràcies per al futur, i quan mor tothom el menysprea i se’n burla; mentre que aquell que és perfecte de cor i perfecte de pensa, els forasters i els hostes n’escapen la fama i la porten pertot arreu, i molts diuen que és el millor entre els homes”.

(Levante 27 de febrer 2012)