dilluns, 25 de març del 2013

High Noon



Llig atentament el magnífic llibre del jove historiador de vuitanta-dos anys, Josep Fontana Por el bien del imperio. Una història del mundo desde 1945.  Dic que llig atentament, però la veritat és que no ho faig com ho hauria de fer amb el bolígraf en la mà, subratllant i prenent notes, com demana una obra de referència per conéixer el món on vivim i entendre la condemnada crisi on estem instal·lats. Com que ja comence a ser vellet i segur que no m’hauré d’examinar,  llig com em dóna la gana, assegut al sofà o estirat al llit com si d’una magnífica novel·la es tractara. I em trobe amb un relat molt ben documentat ple de magnífiques anècdotes que segur que no recordaré quan l’acabe. Avui, llegint un apartat, La guerra fría cultural, m’he entretés en el paper del  cine en la lluita contra el comunisme. Controlar un mitjà tan popular i de tanta influència era fonamental, per això es van veure en la necessitat de perseguir els membres progressistes de la indústria cinematogràfica de Hollywood que es van trobar amb la misèria d’alguns delators, com l’actor Robert Taylor o els realitzadors Elia Kazan, Robert Rossen i Edward Dmytryk que es van convertir en autèntics bocamolls. La por va paralitzar a molts i hi va haver una època de terror que va reflectir molt bé una al·legoria filmada en 1952, Sol davant el perill (High Noon) de Fred Zinnemann. I em dóna ganes de tornar a veure la pel·lícula i gaudisc de la banda sonora i em contagie de l’agonia del protagonista, Gary Cooper,  narrada en temps real, que no se’n va amb la núvia, Gracie Kelly, per a fer front a uns delinqüents i defendre uns conciutadans que l’abandonen i el deixen sol. L’actualitat del film és brutal a casa nostra. Torne al llibre i em trobe amb els llepaculs: la maniobra iniciada pels militars, amb el recolzament entusiasta de la CIA, per aconseguir que les pel·lícules de Hollywood agafaren la bandera de l’anticomunisme. En aquesta faena, podem trobar noms com Jhon Ford, Merian Cooer, John Wayne i Ward Bond. Paradoxalment en aquest bàndol també hi hagué víctimes de la guerra freda. Wayne va protagonitzar una pel·lícula sobre la vida de Gengis Khan, The Conqueror, que es va rodar en el desert d’Utah, que estava contaminat pels assajos atòmics. I molts dels actors que van treballar en la pel·lícula, un total de 91, desenvoluparen alguna forma de càncer i 46, entre ells Wayne, van morir abans d’hora. En definitiva, Fontana et fa pensar i com deia el mestre: un llibre que no faça pensar no és un llibre, és un barbitúric.
 
Levante, 25 de març de 2013

dilluns, 18 de març del 2013

El descrèdit de la política


Una càtedra de la Universitat està viva quan planteja i polemitza sobre qüestions de la realitat immediata que interessen a la societat on està instal·lada. Això és el que van pretendre els organitzadors de la Vuitena Jornada de la Càtedra de Filosofia i Ciutadania Josep Lluís Blasco que dedicava el dia a “El descrèdit de la política: crisi i desafecció”. I, en aquella jornada acadèmica, va intervenir un Joan Romero que proposà Deu mesures urgents per a eixir d’una situació excepcional. Mesures que en col·loquial diríem “de caixó,  per evidents i per molt fàcils d’aplicar, si hi haguera la voluntat política que el ponent no hi trobava. Malgrat el seu castellà innecessari i una terminologia que grallava en la sensibilitat d’un públic que gairebé tot era de la penya, es va poder sentir un Joan Romero radical en el millor sentit de la paraula. Radical en el diagnòstic de la situació, que va qualificar d’extrema gravetat, perquè vivim en una democràcia segrestada on regna la corrupció. I en les mesures que, encara que només ens portarien a una situació de democràcia liberal, no veia en els partits polítics majoritaris cap voluntat de canvi. Curiosa la poca fe en el fet que el PSOE canviara per iniciativa pròpia: necessita obrir un procés constituent que l’allibere de l’exili interior en què està instal·lat”. Un procés constituent  que no farà si no és conseqüència de la pressió social: “Demanem deu i potser en conseguirem dues”. Manuel Jardí va contar la història d’un fracàs: de l’intent de construir uns mitjans de comunicació que vertebraren el país amb un discurs que va titular Deserció mediàtica i devastació social o (viceversa). Josep Ramoneda explicà com el règim sorgit de la transició ha entrat en crisi. Com que no hi havia Capella Sixtina ni cap Esperit sant que il·luminara els ponents ni l’auditori, no vam poder saber com canviar la por de bàndol.  Una qüestió plantejada en homenatge a la tesi de Josep Fontana que explica que l’actual crisi i el desmantellament de l’estat del benestar és conseqüència de la pèrdua de la por a la revolució.  Una pèrdua de por que s’havia produït en els anys setanta del segle passat amb la Thatcher i el Reagan com a protagonistes. Com fem por, ara, a aquesta gent?  Un altre fantasma recorria la sala en forma d’interrogant: la tornarà a cagar el tripartit, si és que guanya?
 
Levante 18 de març de 2013

dilluns, 11 de març del 2013

Xof! A les calderes


Salvador Vendrell

A banda de Ricardo Costa, que, afortunadament, sembla que ha desaparegut de l’escena política, Esteban González Pons és el polític més trampista que he vist i sentit vagarejar pels mitjans de comunicació. Sembla que tant se li dóna dir una cosa que altra en tal de  desacreditar el contrari i traure avantatge electoral. No li he vist mai perseguir cap altre interés. I n’ha dit de molt grosses perquè, encara que no li arriba ni a la sola de la sabata al demagog Alfonso Guerra, és un expert en dir la frase justa que servisca de titular als mitjans de comunicació per a fer dany. I això que diu que ha vist obrir-se la terra davant els seus peus, mostrant-li la gola negra de l’infern. Encara com, per a la seua fortuna, tornà a tancar-se abans que arribara a caure al calder. Que vaja amb cura, però, perquè si segueix llegint Sant Vicent Ferrer, que sembla que és on s’ha inspirat, deu saber que “quan l’ànima és de fora, tantost los dimonis la prenen, e lliguen-li una cadena al coll, e menen-la cap primer en infern; e quan l’ànima veu aquell foc tan gran e aquells turments tan terribles, crida uns crits, “Aah! Aaai!”. Perquè, ja ho deia el sant: cal donar bon exemple de si a les gents ... I, ara, en els temps que corren, en què els polítics tenen mala fama, cal anar amb més cura que mai i no és bo seguir amb la mateixa cançoneta de sempre. Ara, el personal no vol sentir sordament un pul·lular de mentides mossegadores que no volen solucionar els problemes que tenim. No es pot ja mentir impunement i qualificar de “molt greu” el fet que els socialistes catalans aposten per l’independentisme”. No es pot dir, perquè és una bola ben gran. Ell sap que els socialistes catalans només defensen  un dret democràtic: el dret a decidir. I això no és cap pecat. És una virtut. I sap que el PSC té una proposta molt clara: el federalisme, com la de Ximo Puig a casa nostra. Encara que la de Puig no inclou el dret a decidir. Deu voler  que decidisquen els altres. I d’una mentida no es pot traure la conclusió que el PSOE hauria de fundar-se a Catalunya com un partit diferent del PSC.  Però ni ell, ni els seus col·legues d’ací estan disposats a rectificar i segueixen amb els seus pecats que els portaran a l’infern. Parle de tornar a utilitzar la llengua per a fer mal. Els ho ha hagut de repetir la Justícia trenta-vuit vegades:  “Només l’entestament en la ignorància i el rebuig dels criteris dels científics que avalen la unitat de la llengua es manifesta com a exclusiva raó de la posició contrària per part de la Generalitat...”. Ooi, quin faixot tan gran via infern, xof! A les calderes!
Levante, 11 de març de 2013

dilluns, 4 de març del 2013

L'escriptor i la consciencia


 

Com que a Sueca hi ha un fum d’escriptors, és un lloc idoni per a fer itineraris literaris com el que va organitzar l’amic Pere Marco per a joves, que candorosament volen ser mestres. Un itinerari en què d’entrada els estudiants estaven advertits que no s’hi trobarien en cap meravella monumental ni arquitectònica per uns carrers tan neutres. Només calia llegir-los el que va escriure Joan Fuster: “Sueca és una ciutat plana, de carrers correctes i aspecte una mica anodí... El turista pot passar-ne de llarg amb tota tranquil·litat: no es perdrà res. D’ordinari s’esdevé així, i els suecans estem igualment molt tranquils amb aquesta absència de curiosos”. L’organitzador de l’itinerari i els estudiants de magisteri no buscaven, però, cap monument que els deixaren bocabadats. Potser només tenien la mateixa necessitat que va tenir una vegada Josep Pla que venia del Golf Pèrsic i considerà que Sueca era una estació inevitable per anar a Palafrugell. Pla venia a veure Fuster de la mateixa manera que ara han vingut els estudiants de magisteri: a remenar en les petjades de l’assagista i en la seua herència. I sembla que va ser agradable visitar els llocs emblemàtics de  l’escriptor, gaudint de la lectura d’uns textos molt ben escollits que anaven llegint-los pels camí. A Sueca és natural que qualsevol dels estudiants, sense cap por de fer-se el desraonat, pregunte: quin és el millor escriptor d’aquest carrer?  I Pere, amb tota la seguretat del món, els contestava un nom que segur que coneixien. I en passar per la plaça de l’Ajuntament, inevitablement, els portà al carrer Cullera on té l’estudi Manolo Baixauli. Malgrat que era un grup bastant nombrós de gent, l’escriptor els va fer pujar al seu estudi per atendre’ls com Déu mana. Mireu si els va fer cas que, fins i tot, els va presentar la seua consciència. Mentre l’escriptor explicava als estudiants no sé quina cosa del procediment d’escriptura relacionat amb la seua faceta de pintor, es van sentir uns colps forts i violents en una porta: pam, pum! L’escriptor, inalterable, continuava el seu discurs, mentre els colps es repetien: pam, pum! Els estudiants es miraven atònits sense saber com reaccionar i murmuraven a propòsit dels colps que continuaven insistint: pam, pum! L’escriptor, ferm, va fer un gest que convidava a la calma i els va dir: tranquils, no passa res, només és la meua consciència. Una consciència que sembla ser que s’alliberà de la presó on la tenia tancada i va passar com una ratlla de fum entremig del personal. Després, ens va tocar atendre els joves  als més veterans i volgueren que els parlàrem de les tertúlies. Cap problema, si es tracta de parlar, d’això en sabem molt. I parlàrem.  
Levante, 4 de març de 2013