dilluns, 25 de juliol del 2016

Pedro Sánchez





Un observa com el pobre Pedro Sánchez va com cagalló per séquia i no deixa d’estranyar-se del fet que no haja dimitit encara. Si no pinta fava, què collons fa dirigint el partit que té la clau que obri tots els panys del nou govern? Un mestre de la política va dir que és necessari que un líder siga estimat i temut; però, com que resulta difícil ser les dues coses alhora, és molt més segur ser temut que estimat. El problema del xicot socialista és que ni és estimat ni temut, ni tan sols, pels seus, que el tenen acollonit i calladet dins d’un pou sense eixida. I no el tiren al carrer perquè volen que abans faça la faena bruta: deixar governar el PP. Després, faran el congrés que predicarà no sé quina altra lampedusiana renovació: “els homes canvien ràpidament de senyor amb l’esperança de millorar”.

Pedro Sánchez no ha tingut la virtut de reconéixer l’oportunitat quan la tingué. Va voler fer cas als amos de veritat (els dels duros), a l’ama carabassera del seu partit, als barons i a uns quants zombis. Un personal amb interessos ben clars i transparents que portaren Pedro Sánchez a donar protagonisme a Ciutadans que mai no han sumat, ni sumen, i que, des del principi, tenien el propòsit de fer de “mamporreros” del PP mentint els seus votants. Abert Rivera ha aprés molt ràpid de la vella i clàssica política: “un príncep que vulga fer grans coses necessita aprendre a enganyar”.


A Pedro Sánchez, des del principi, li arreglaren la partida perquè la perdera: prohibit pactar amb els nacionalistes i amb Podemos: jugar sense envit ni truc. La prohibició de pactar amb els nacionalistes és d’una incongruència brutal: no volen que se’n vagen d’Espanya i tampoc no els deixen participar. No es pot pactar amb els independentistes, li deien els carques del seu partit, la caverna mediàtica i, sobretot, un Rajoy espavilat, que no ha tingut cap escrúpol en fer el contrari que predicava. Rajoy és un expert en saber que a un polític l’acusen els fets i l’excusen els resultats i, de moment, ha guanyat la partida de la Mesa del Congrés amb la col·laboració dels dimonis independentistes. I Sánchez s’ha quedat amb un pam de nas. Atenent a unes regles de joc imposades per la caverna i que només ell ha respectat, per ingenu.


Crec que jo no llogaria Pedro Sánchez de company de truc. Un jugador deprimit, que no té les mans lliures per envidar, amb envit o sense, ni tirar la falta quan li dóna la gana et porta a una derrota anunciada i segura. M’agradaria equivocar-me i que Pedro Sánchez eixira de la depressió i prenguera la iniciativa, però no sé si no té valentia, capacitat, autonomia... Crec que no pinta fava, pobret, i va com cagalló per séquia.
Levante, 25 de juliol de 2016

dilluns, 18 de juliol del 2016

Fem un trio




Per fi, l’ànima vana que mira, Antonio Montiel, secretari general de Podemos, ja no es conforma amb el paper passiu de voyeur i ara vol fer un trio amb Monica Oltra i Ximo Puig. Després d’un any de canvi al País Valencià, Montiel, que és un home dret i fet, vull dir que no és cap xiquet, ho ven com si haguera inventat la penicil·lina: “després d’un any d’experiència mirant com fan, hem fet una profunda reflexió i hem considerat la idea que determinats canvis no es poden plantejar des de fora de les institucions”.  Ja era majoret, abans d’aquesta decisió, per saber que “un príncep savi no pot estar ociós” i, sobretot, que “és millor fer-ho que manar-ho”. Que no ens vulga vendre la burra que no va entrar en el govern quan tocava per decisió de l’assemblea autonòmica. Sap molt bé que un manament de l’altiplà li ho va impedir. L’estratègia de Pablo Iglesias era molt clara: només governarien on eren la primera força perquè no ho podien evitar. Ell volia arribar verge a les eleccions. Ara, ja hi ha arribat, però no sé si tan verge com volia. Després d’unes eleccions repetitives, que veurem quan acaben del tot, sembla que Montiel ja té carta blanca per reflexionar i arribar a la conclusió que en política s’està per governar i que cal tenir el control del DOGV per fer alguna cosa positiva pel país i la seua gent.


I Montiel caldrà que aprenga, com el conseller Vicent Marzà, que sí que disposa del DOGV, que el Govern no és fàcil.  En el govern, moltes vegades deceps els teus que et reclamen valentia, com  han reclamat a Marzà el front comú d’entitats valencianes per la llengua. El conseller ho té malament, perquè pertany a un partit al qual se li exigeix un gran  canvi qualitatiu en la política lingüística. Un canvi que es puga equiparar al que va fer el florentí de Picanya, Ciprià Ciscar, que del no res portà el valencià a la situació en què ara viu, sense que els massa llargs anys de govern del PP hagen pogut desfer la faena feta. A Marzà se li exigeix “faire un pas en avant” i, per a fer-lo, haurà d’estudiar les victòries per poder repetir-les i les derrotes per poder defugir-les. Haurà d’aprendre de la guineu per conéixer les trampes i del lleó per esporuguir els llops. Cal que recorde que als primers professors de valencià d’Elda se li manifestaven en contra les mares de la plaça de Castelar, com si foren les mares de la plaça de Mayo a Argentina. Avui, afortunadament, vivim un altre temps: no tenim un partit comunista en contra de l’obligatorietat de l’ensenyament del valencià i gaudim d’un regidor a Oriola que s’enfronta al PP per defensar el seu dret a ser atés en valencià i el dels seus fills a  aprendre’l.

Levante 18 de juliols de 2016

dilluns, 11 de juliol del 2016

Bon viatge!





“Hi ha qui fa més viatges que una mareta al niu”. Ara és el moment en què, potser, prepares un viatge i estàs acollonit de quedar-te en una terminal d’un aeroport com un Tom Hanks qualsevol d’una pel·lícula d’Steven Spielberg. O tems convertir-te en un protagonista del repertori de misèries i entreteniments humans que descriu el  llibre de Xavier Serrra i Francesc Vera, A peu de foto (Afers): “des de la parella d’enamorats que han fet el viatge al Japó per veure les mil panxes lluents i redones de Buda fins al pobre desgraciat que ha anat a Albarrasí a cals sogres i l’única cosa bona que li passarà és que dormirà a les nits en una flassada”. Això de dormir en una flassada ja ho fèiem a casa meua i no era necessari anar a Albarrasí: agafàvem el matalàs i dormíem al ras, en el terrat i amb la fresqueta. “Bo és viatjar, però millor a casa estar”. 

Si decideixes fer una viatge amb cotxe amb la parella, procura que siga amb un nuvi o núvia nova de trinca, perquè podràs gaudir del paisatge i de les vivències, de tots els colors del verd o de qualsevol ximpleria que et trobes pel camí. Gaudiràs, fins i tot,  si tens un oratge on els trons i llamps et donen la impressió que t’ataquen amb morters. No et cagaràs de por i et divertiràs com si assistires a un espectacle pirotècnic espectacular. Però, si te’n vas amb la parella de tota la vida, no trobaràs res bonic i et passaràs tot el viatge discutint i no n’encertaràs ni una, digues el que digues. Hauràs de posar la ràdio i escoltaràs un imbècil que et dirà que cal canviar de paisatge i de vivències, que és una regla de la nostra naturalesa i condició necessària per a la vida. Ho dirà sense immutar-se, com si anunciara el temps que farà dema. Ja ho saps, de vegades els professionals de la paraula no saben què dir i diuen bajanades. “Viatge que plau no pesa”, però “viatge esguerrat, a casa aviat”.


Si malgrat tots els entrebancs, decideixes viatjar, deixa les maquinetes i no et dediques a voler filmar-ho o fotografiar-ho tot: edificis, places, paisatges, carrers...., perquè, quan tornes i culles desprevingut un amic per a ensenyar-li les fotos, se sentirà com un condemnat a qui porten al patíbul a no ser que sigues un bon fotògraf i la teua obra tinga sentit. Si és així, seràs com Josep Pla que vivia, viatjava, per contar-ho i per escriure-ho tot. Tinc un parell d’amics i una amiga que paga la pena veure les fotografies dels seus viatges. Són autèntiques joies. Però, si no ets un artista, deixa-ho estar, sobretot, perquè no hauràs fet el viatge. No hauràs vist res amb els teus propis ulls i tot ho hauràs passat pel sedàs de la maquineta. “El gall viatjava sempre amb ses estisores”.

Dilluns 11 de juliol de 2016

dilluns, 4 de juliol del 2016

Doble retolació




Fa molt de temps, arribà un jove professor d’Educació Física, andalús, a Sueca. El xicot no sabia que al nostre país es parlava una llengua diferent al castellà. Per això, es va sorprendre en llegir “Institut” en la façana de l’edifici on anava a treballar. “Se ha caído una o”, es va dir. En entrar a l’edifici, es tornà a estranyar del rètol de “Direcció” en la porta que buscava: “también se ha caído la n”. Va entrar al despatx i encara es va quedar més atònit quan el Cap d’Estudis li parlà en una llengua que no era la seua i li donà el seu horari. “Em parlava de pressa, però ho vaig entendre tot”, em va dir, uns quants mesos després, quan ja parlava un correcte valencià de la Ribera.  Com a bon professional, el jove andalús va comprendre, des del primer dia, que s’havia d’adaptar a la llengua que parlaven els companys i els alumnes. “No va ser tan difícil”, em deia, “tots m’ajudaren”.

Com que a l’institut tot queia, no només les lletres dels rètols, el Conseller Alejandro Font de Mora va decidir fer obres i rehabilitar-lo. I, ara, tenim un institut nou de trinca amb unes condicions acceptables. Però, té una estupidesa que demostra el poc trellat i la poca consideració que els administradors de la dreta tenen a la nostra llengua. Com que a Sueca no s’atreviren a retolar el nom de les aules únicament en castellà, van decidir duplicar les despeses amb dues plaques diferents, una per a cada idioma. Així, camines per l’institut i et trobes una de les majors ridiculeses del món: Direcció-Dirección, Sala de professors-Sala de profesores, Biblioteca-Biblioteca, Laboratori de Física i Química- Laboratorio de Física i Química, Gimnàs-Gimnasio... Busqueu tots els arguments que vulgueu, parleu-me de la llei i no sé quantes coses més, però els professors de l’institut no saben com explicar als pares i als alumnes la necessitat de tirar els diners de manera tan absurda.


Que tot un delegat del Govern com Juan Carlos Moragues, que sap que en la caixa no hi ha un duro, exigisca la doble retolació en els senyals de trànsit de València, quan ho hi ha cap problema de comprensió, explica l’actitud de cara a la normalització lingüística que té el seu partit i el Govern de l’Altiplà. Només volen que ens gastem diners per alimentar la seua batalla per guanyar, una vegada més, un grapat de vots. El senyor Moragues, hauria de saber, com sap el professor andalús de l’Institut Joan Fuster de Sueca, que en definitiva parlem tots la mateixa llengua: el llatí. Si no us ho cregueu, pregunteu-li-ho al meu fill que, quan era molt menut i va viure uns dies a la via Garibaldi de Venècia, parlava en valencià amb les veïnes i l’entenien perfectament. Per què? Molt senzill: perquè tenien millor actitud respecte del valencià que la nostra vella i nova caverna. 

Levante, 4 de juliol de 2016