dilluns, 28 de desembre del 2015

Ressaca electoral




Isabel Bonig ho va encertar de ple en voler presentar la candidatura del PP a la Muntanyeta dels Sants, el nostre santuari espiritual i de resistència. Sobretot, l’encertà en dir que els rics votaven als de Compromís. Mira si deuen haver rics a Sueca que ens ha tocat un diputat i una senadora fills dels aplecs de la Muntanyeta i del mestratge de Joan Fuster. Per cert, ara que ha eixit el nom del mestre, no podem evitar dir a Antonio Montiel que va haver de venir Iñigo Errejón, al míting de la Fonteta, a explicar-li que açò és un país on es pot parlar en valencià sense problemes. Va ser ridícul que el podemita d’ací fera el seu discurs en castellà, mentre que el xicon de l’altiplà es dirigira a l’auditori amb un català perfecte i citant Fuster.


José Luís Ábalos, que porta tota la vida fent política en aquesta terra, també va fer el ridícul en dirigir-se en castellà als seus companys socialistes de Sueca que se’l miraven com si fóra de Terol. Uns amics dirigents d’aquest partit em contaven que van estar a punt d’alçar-se i anar-se’n a fer-se’n una mentre parlava l’incombustible dirigent. I començaren a fer-se preguntes. Què deu tenir Àbalos per perpetuar-se en els càrrecs? Algú li coneix una obra bona a aquest personatge tan obscur i gris? I Anna Botella? De broma, un deia que era la dona d’Aznar. Un altre va explicar que ha tingut algun càrrec en la Generalitat i que és llicenciada en història i, per l’edat, deuria ser companya seua de classe en temps d’estudiants. Però qui és? Què ha fet? Insistien. I, com que demanaven lideratge, ho rematà un altre dient: “ningú dels tres que ha entrat per València arriben a la sola de la sabata de Ciprià Císcar que s’ha quedat fora. Un dels que manava més intentava argumentar que el temps de Ciprià Císcar havia passat, però li replicaven: “i el d’Àlbalos, que no passa mai?”.  Deixem estar aquestes ximpleries que ara tenim molta responsabilitat, va dir un que semblava espavilat. Primer cal consolidar el pacte de progrés en el País Valencià i, després, hem d’intentar ajudar Ximo Puig a explicar a Susana Díaz i Antonio Monago que ells són els autèntics nacionalistes, a l’estil de José Bono i Rodríguez Ibarra, perquè es fan la boca gran pronunciant Espanya, però sempre agranen cap a casa. I continuà: “el que vol de veritat Espanya és Pablo Iglesias, que, ingenu, la vol regenerar. Com si no s’haguera intentat mai. Ja veureu com ix d’escaldat, com Maragall...

Levante, 28 de desembre de 2015 

dimecres, 23 de desembre del 2015

Temple i religió





Durant els primers anys de la democràcia, es construïren moltes Cases de la Cultura arreu del país, perquè hi havia la convicció que per tenir religió era necessari el temple. Després, una vegada els edificis construïts, s’adonaren que no era suficient, que calia dotar-los d’un pressupost i d’un mínim de personal capaç de portar a bon port un bon projecte per a la ciutat i d’aglutinar tot el ventall de propostes culturals que generaven els veïns. Fer l’edifici, el continent,  era fàcil, però tenir una persona que obrira i tancara la porta ja era una dificultat. Més difícil encara era disposar d’un gestor cultural capaç de gestionar un projecte de futur, quan molts dels polítics, els que manen, només són uns interins que veuen les coses a curt termini.

Per això. són d’admirar Centres Culturals com el d’Almussafes que ara celebra el 30 aniversari i que s’ha convertit en un referent cultural local i comarcal. Per tenir religió en el temple, fa falta un rector i en el cas d’Almussafes el seu gestor cultural José Maria Bullón ha sabut seleccionar del mercat cultural i ha estat un bon incitador dels ciutadans d’Almussafes perquè participen, es formen i creen. Ha sabut conjugar allò que diuen cultura-cultura, d’“elit”, i cultura de base, en un mateix espai, i sense contradir-se. Per aquella santa casa passen habitualment grups de teatre local, aficionats a les arts plàstiques i molts dels referents del món de les arts de totes les disciplines. Allí han exposat Manuel Boix, Enric Solbes, Rafael Armengol, Joan Fontcuberta, Francesc Vera... I al seu escenari han actuat Carles Alberola, Pepe Sancho, Vol Ras, Alberto Sanjuan, Rafaela Aparicio, Charo López...  I Raimon, Maria del Mar Bonet, Tete Montoliu, Pep Gimeno “Botifarra”, Dani Miquel... I, en els mals temps, s’ha convertit en lloc de resistència cultural on s’acollia a cineastes com Toni Canet, cantants com Rafa Xambó o joglars com Xavi Castillo... Sense oblidar els escriptors: Xavi Serra, Manuel Baixauli... En definitiva, diversitat, quantitat i qualitat i, sobretot, continuïtat: programació estable de cine de “trellat” junt amb les novetats “taquilleres”. Formació i educació: tallers de teatre, de fotografia, de pintura, d’escriptura...


Moltes felicitats als trenta anys de treball del Centre de Cultural d’Almussafes que cal fer extensible a centres també emblemàtics del nostre país com: el Centre Cultural d’Alcoi, la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, la Casa de la Cultura de Benicàssim, la Casa de la Cultura de Picassent, el Centre Cultural La Marina del Puig...

Levante, 21 de desembre de 2015 

dilluns, 14 de desembre del 2015

Favades de campanya



Estic gairebé segur que Jordi Sevilla digué, en castellà, “mameluc” a Pablo Iglesias. Li ho diria en castellà, perquè, si seguim el nostre Diccionari Normatiu, en valencià, amb aquesta parauleta,  només podria dir-li que era “membre d’una milícia privilegiada formada per esclaus que constituïen la guàrdia personal dels sultans d’Egipte” o que tenia relació amb els mamelucs. Per tant, li ho diria en castellà i es referiria a l’accepció de “neci” o “babau”, perquè no crec tampoc que volguera dir-li “pijama d’una sola peça” que és l’altra accepció castellana de mameluc.
.
 De totes maneres, tampoc no és encertat el qualificatiu en castellà. A Pablo Iglesias se li poden dir moltes coses, però neci, babau, mameluc? No ho crec, perquè des de les eleccions europees fins avui ha portat de cul a tots els partits polítics, els d’esquerra i els de dreta, i sobretot al PSOE, el partit de Jordi Sevilla, que ha hagut d’improvisar no sé quina renovació, sense renovar-se. Mira si ha portat de cul els partits tradicionals que els que manen de veritat s’han hagut d’inventar un Podemos de dretes que es diu Ciutadans. I, segurament, la formació de Pablo Iglesias i les seues aliances substituirà el paper que feia el PSC a Catalunya. Mort el PSC, la victòria dels socialistes és pràcticament impossible. Així que Jordi Sevilla es podria buscar un altre qualificatiu, però “babau”? Babaus ens vol fer a nosaltres quan diu que torna a la política per rebel·lia. Encara deuen estar morint-se de riure les cinquanta persones, entre les quals era el nostre president Ximo Puig, que van assistir al saló d’actes del Jardí Botànic per sentir-lo.


Molt més trellat mostren el nostre president Ximo Puig i la vicepresidenta Mònica Oltra quan neguen la tensió per l’enfrontament PSOE-Podemos. Afortunadament saben quina és la prioritat de tots els valencians que volíem el canvi: “El que ha unit el Botànic que no ho separen les eleccions generals”. Passe el que passe amb les eleccions a Madrid, els valencians de bé no volem tornar a veure ací manar la  “vella dreta” podrida o sense podrir, ni a la “nova” que insulta i considerà “aldeans” els que defensem les nostres coses, els que volem sobreviure com a poble i volem parlar i escriure en la llengua que ens han ensenyat els nostres pares. Molt seriós Ximo Puig quan diu: “cadascú és responsable de les seues paraules i els seus silencis”. “Tinc una bona relació amb el president de les Corts i no la vaig a desestabilitzar per res”.

Levante, 14 de desembre, de 2015



dilluns, 7 de desembre del 2015

El Real Madrid i la llei




Com que no vinc d’una família que vivia sobrada, que ha hagut de guanyar-se la vida de totes les maneres possibles, treballant ací o emigrant a l’estranger, on fera falta, des de ben menut em vaig haver d’espavilar i em vaig ensenyar molt prompte que cada llei que es fa emana del poder i retalla una o altra llibertat. Com deia el Mestre, que no es mamava el dit: “la llei rarament retalla la llibertat dels amos, però sempre la dels subalterns: la de les classes subalternes”. Malgrat que sempre havia cregut això, em vaig quedar descol·locat quan vaig veure Florentino Pérez eixir en roda de premsa per justificar que el seu equip havia fet jugar Denis Cheryshev, en el partit d’anada de l‘eliminatòria de la Copa del Rei. Primer de tot, em donà la impressió que volia fer-nos passar per faves, fem-nos creure que no sabia res, que no s’havia assabentat i que ningú no li havia dit res. Em va semblar un alumne meu quan vol excusar-se dient  que no ho sabia, que no l’havien avisat, que no.... Excuses de xiquet o de mal pagador. Després, però, vaig reflexionar i vaig comprendre que Florentino no anava per aquell camí, que no era tan ingenu. Malgrat que ell deia una cosa, que sabia que ningú no es podia creure, en realitat en deia una altra. Enviava un altre missatge molt diferent. El missatge deia:  “sóc el poder i sóc l’amo i, per tant, desconnecte unilateralment de la llei que no està feta per a mi, aquestes lleis estan fetes per a equips com l’Osasuna, però no per a un equip tan gran com el Real Madrid. I la gràcia està que moltes veus de la caverna, no totes, li han seguit el joc. I no paren d’ensenyar-nos no sé quins articles, de no sé quin reglament on, segons els que ho entenen, no es poden agafar de cap de les maneres. Al Real Madrid no li van comunicar res, diu Florentino, com si li degueren no sé quin tracte preferent. Deu ser la força del costum: que els altres complisquen la llei, però el Madrid és una altra cosa, és el poder, el que ajunta en la llotja a tots els que dirigeixen el “tinglado”. I encara que els aficionats del Cadis i Gerard Piqué i Bernabeu (sí, Bernabeu de segon) s’hi descollonen, el Madrid mai no fa el ridícul com deixà dit Butragueño. Nosaltres, els pobres, haurem de fer cas de les lleis, sobretot, perquè evitarem mals majors. “Ells”, però, no tenen problemes perquè sempre trobaran gent que li busca la volteta per a interpretar-les i, si no, les canvien i xim-pum. Veurem com ix d’aquesta el Real Madrid. Potser no puga jugar, però l’actitud de Florentino, evidentment, és de desconnectar de la legalitat, o no?

Levante, 7 de desembre de 2015

dilluns, 30 de novembre del 2015

El PP i la Muntanyeta dels Sants



Em va fer molta gràcia que Isabel Bonig utilitzara la Muntanyeta dels Sants com a escenari per a la presentació dels candidats a les properes eleccions del PP per València. Un escenari on encara ressonen les veus de les cançons dels cantants, com les dels que actuaren la inoblidable nit d’alegria i de combativitat cívica de l’estiu de 1976: Rafel Xambó, Josep Blai, Araceli Banyuls, Salvador Sebastià, Lluís Miquel, Al Tall, Joan Monleon, Matíes Segura... I crits com: Llibertat! País Valencià! Països Catalans!... Que cadascú cridava al seu gust amb senyeres quadribarrades i moltes amb l’estel que tant de moda estan ara. La Muntanyeta del Sants ha estat escenari, després, d’esdeveniments de resistència a la brutalitat del PP valencià contra la llengua i cultura d’aquest país. Els premis literaris Joan Fuster i La Mostra Internacional de MIM, han utilitzat aquest promontori rocós, seu d’un antic temple romà, per a les deliberacions del jurat en els premis i per a la presentació del festival a la premsa. Potser per això, o només per respecte a la llengua dels indígenes, l’arquebisbe de València Carlos Osoro res a veure amb el que tenim ara− va fer un gran esforç per fer servir el valencià, quan hi va anar a celebrar una missa de campanya, en honor als Benissants amb motiu de la celebració del quatre-cents aniversari de la construcció de l’ermita i per beneir els camps d’arròs,

Jo no vaig veure ni vaig sentir les ximpleries, que segurament pronunciaria totalment en castellà, Isabel Bonig en aquell escenari de la marjal. Arribar a Sueca per dir que “els rics estan en Compromís” i que “som l’esperança dels obrers...” és considerar que el personal és fava, gairebé un insult a la intel·ligència i una demostració que no estan disposats a canviar la manera de fer política. Va anar a la Muntanyeta dels Sants a dir que “ací està el PP per a parar a qui vol enfrontar el poble valencià”. Si es mirara a l’espill, veuria qui són els que per un grapat de vots han enfrontat a aquest país i el mal que han fet, no des de la ignorància, sinó des de la mala llet. Ells han estat els autors intel·lectuals de molts actes d’incivisme i de coses molt més grosses que han ocorregut en aquest país com les conseqüències d’enfrontar-se als dictàmens d’institucions com les universitats que són les que saben de qüestions de ciència.


A banda de les vistes, no era el millor escenari per al PP, perquè, si algú va tenir ganes d’anar al servei, no sé si el degué trobar, ja que estan clarament senyalitzats amb una placa de ceràmica on diu: “Can Felip V”.

Levante, 30 de novembre de 2015

dilluns, 23 de novembre del 2015

Estellés a Brusel·les





Alguna cosa deu estar canviant al nostre país quan, cada any, té més èxit la proposta que va llançar Josep Lozano en la seua lletra de convit, de 2010, de celebrar els sopars Estellés. Una festa inspirada en la que fan els escocesos, des de fa més de dos segles, cada 25 de gener, que ha arrelat fermament com a celebració identitària: el “Burn’s souper”, per recordar el naixement del popular poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796), en què, després d’un bon sopar amb haggis, un embotit escocés, es beu i es canta l’Auld Lang Syne. Ja sabeu la tornada: “el nostre comiat diu: A reveure, si a Déu plau! I ens estrenyem ben fort, mentre diem: Adéu-siau”.

Enguany, en la sisena edició, s’han celebrat més de setanta sopars al llarg de tot el nostre domini lingüístic i, fins i tot, gràcies a la iniciativa del diputat de Compromís, Jordi Sebastià, la veu del poeta de Burjassot s’ha sentit a Brussel·les en un homenatge i sopar de germanor celebrat a la capital belga en què s’han recitat poemes d’Estellés i els artistes Borja Penalba i Francesc Anyó han ofert el seu espectacle. Un espectacle que, si no us el voleu perdre, el podeu trobar en el segon volum de la col·lecció Imprescindibles d’Onada Edicions amb el llibre-disc Estellés, de mà en mà, una molt bona antologia de l’obra del poeta més important de la literatura catalana després d’Ausiàs March.

Per unes quantes hores, a la festa que es va celebrar a la capital europea, van compartir llengua i cultura: l’eurodiputat de Compromís, Jordi Sebastià; la filla del poeta, Carmina Andrés; l’eurodiputada valenciana del PSOE, Immaculada Rodriguez Piñero; i Josep Maria Terricabras i Ernest Maragall, d’Esquerra Republicana de Catalunya; entre altres. Ernest Maragall reconeixia la figura de l’autor que “representa una forma de salvar la nostra memòria” i que l’acte “és una manera de dir a Europa que som aquí i que hi ha un poble, una cultura i un poeta que és universal”. La filla del poeta, emocionada, no s’acabava de creure que es poguera fer un acte així a Brussel·les, però més sorpresa encara és per a ella que l’Ajuntament de València dedique una setmana a l’autor valencià. “ Això no s’ha vist mai”.


No tot, però, ha estat guanyar en llibertat, perquè l’acte que s’havia de celebrar també a París, l’endemà mateix que a  Brussel·les, s’ha hagut de cancel·lar a causa dels atemptats.

Levante, 23 de novembre de 2015 

dilluns, 16 de novembre del 2015

No mataràs






Els llibres de Víctor Labrado són sempre reconeixibles per la seua singularitat, per la seua molt personal manera de fer, de bastir uns personatges, reals, admirats, mites d’una certa memòria col·lectiva, que hagueren quedat en l’oblit sense la seua intervenció, sense el dur treball en la documentació existent i en els testimonis orals de la gent que els va conéixer. Després de la La guerra de quatre (Bromera) i Quan anàvem a l’estraperlo (La campana), ara ens regala amb No mataràs (Bromera) la interessant història de Pepe el Carinyo, un bandoler de Rafelcofer conegut per la seua afició al raspall, amb què ha guanyat el Premi Enric Valor de Novel·la. Labrado reconstrueix la història d’un personatge atrapat pels esdeveniments que va haver de viure i que se li va complicar tant la vida que va haver d’agafar un arma per anar-se’n a viure a la serra. A través dels testimonis, de les coses que li expliquen, Labrado va descobrint una persona intel·ligent i valenta que va tenir molt de respecte a la vida humana. Encara que va viure durant molt de temps amb armes en les mans, se les va enginyar per no causar cap víctima mortal. Amb aquest personatge i altres també interessants, aconsegueix construir una novel·la d’aventures, “històrica”, on la vida es pot guanyar o perdre com una partida de trinquet. Labrado fa créixer una novel·la de no ficció on hi ha un treball brutal de reproducció del llenguatge col·loquial de les persones que entrevista. Un dels grans mèrits de la novel·la és que el sabor del llenguatge col·loquial et sone a literari: “I eixa història tota la vida s’ha dit i s’ha contat. La sabien molts, però dels que la sabíem només en quede jo. La majoria de tots ja han mort”. De totes maneres l’autor no pot evitar entrar en la història i immiscir-se com a narrador fascinat pel seu personatge i prenent partit fent literatura: “El van dur de Gandia a València. Devia fer temps que no veia el carrer. L’aire, la gent de cada dia, la vida. Una cosa antiga i perduda que li venia de nou. Com la salut a un malalt. El van traure de la presó de les Escoles Pies ben amarrat de les mans, ansa per ansa, un guàrdia a cada costat. La conducció de presos era un acte públic. Les autoritats encara devien trobar edificant de mostrar-los així a la ciutadania, traure’ls a la vergonya, reduïts, exposats a la curiositat”. 

Levante, 16 de novembre de 2015

dilluns, 9 de novembre del 2015

La taronja




Fa llàstima passejar-se pels camps de tarongers. Qualsevol dia entrarem en un hort i pensarem que és la selva obscura on Dante Alighieri es trobà una lloba, un lleó i una pantera que li impedien retornar al recte camí. N’hi ha molts camps abandonats, perquè la taronja no val un duro i no paga la pena treballar la terra encara que no es compten els jornals, com fa temps que fan els nostres llauradors. Quanta raó tenien els nostres pares quan volien que pegàrem a fugir com fóra del camp. Tu estudia, xicon, que a l’hora de venir a treballar al camp sempre estaràs a temps. No necessites cap formació per a fer de burro de la faena. I això que encara eren molt bons temps per a la taronja, si els comparem amb els d’ara.  En trenta fanecades d’hort –que no són res i els fills ajudant en casa fent uns pocs jornals, una família es podia permetre els luxe que les seues noves generacions estudiaren. I ho vam fer com ens ho manaren i vam tenir la sort de ser la primera generació dels fills de la terra que vam poder pegar a fugir. I és que els llauradors no s’han cregut mai això del paisatgisme sentimental dels nostres poetes reaccionaris. Una barraca són quatre canyes i un poc de fang per a viure malament. Com pot ser una barraca idíl·lica? “L’alegre barraqueta valenciana s’amaga entre les flors”  De què anaven? D’un romanticisme més o menys aigualit i estantís.

No van poder fugir tots, és clar, i de tant en tant te’n trobes algun pel carrer que s’ha quedat al camp i et recorda els bons moments. Te’n recordes de mi? Clar que sí, de quan anàvem a collir taronja. Encara recorde que més d’un dia podíem guanyar deu o quinze mil pessetes de l’època, de fa gairebé quaranta anys. Anàvem a estall, però condia. Si hi anava un dissabte o diumenge podia viure la resta de la setmana a València i encara donar alguns diners a casa. Fins i tot, els llauradors rics anaven a collir perquè els eixia a compte fer uns quants jornals quan no hi havia faena en l’arròs. No, Voro, em diu el xicot. Això fa temps que s’ha acabat. El dia que millor ens ix podem guanyar un poc més de vint euros i li hem de donar al cap de colla dos per al cotxe i un per a no sé què. Crec que és per pagar-li la vivenda. No fa falta, però, que ningú t’ho explique. Només amb una passejada pel terme ho veus de seguida.

Levante, 9 de novembre de 2015 

dilluns, 2 de novembre del 2015

Junts pel no




No és veritat que el PP està penedit de la campanya contra l’estatut de Catalunya com diuen alguns. En aquell moment, com ara, al PP li importava ben poc Espanya. L’única cosa que volien, com també ara, era guanyar les eleccions sense que els preocupara el mal que feien. L’anticatalanisme li ha donat molts vots al PP i d’això en sabem molt en aquesta terra. Per a guanyar, no els ha inquietat mai fomentar l’odi, la incultura i la divisió. Com que no s’han menjat mai un torrat a Catalunya volien guanyar vots al preu que fóra en la resta de l’estat. La llàstima és que els del PSOE caigueren en la trampa de la por. I aparegué el bocamoll d’Alfonso Guerra: “a l’estatut català no el reconeixerà ni la mare que el va parir”. Després, el pobre Montilla plorava i advertia de les conseqüències: “la primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i cap a les institucions comunes”.

I és que els únics que veritablement s’han estimat Espanya han estat els catalans, però han quedat tan escaldats, que han acabat demanant la independència. L’avi Maragall, regeneracionista ingenu, va fer de manera poètica una de les primeres propostes: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana: parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra, en aquesta llengua pocs t’han parlat, en l’altra massa...”. Ho intentà també el seu net, Pasqual Maragall, i un primer Zapatero amb un projecte d’Estatut que defensaven, en principi, els independentistes. I... ja sabeu què passà.

Ara, de nou, el partit dels socialistes ha preferit lluir la bandera espanyola i sacrificar el PSC, el seu graner de vots. Per no fer cas, no li fan cas ni a Ximo Puig que sap de què va la cosa. En aquestes eleccions veurem si els socialistes formen part del búnquer troglodita del no o intenten l’Espanya plural, una nova fórmula regeneracionista, com proposa Pablo Iglesias.


I què farem a casa nostra? El PP valencià no compta, però el PSPV i Compromís tenen molt a dir en aquesta qüestió. El PSPV no pot elegir com va a les eleccions, però Ximo Puig pot explicar moltes coses a Pedro Sánchez. I quina deu ser la millor fórmula per a Compromís per a “decidir” més i millor? Amb un grup parlamentari propi, quant més millor, no? El personal està cansat de preguntar-se quin serà el vot més útil contra el duo de la caverna. O serà un trio?

Levante, 2 de novembre de 2015

dilluns, 26 d’octubre del 2015

Ensenyar a navegar



L’altre dia un professor em contava que va manar als seus alumnes que llegiren un text d’un autor clàssic per després comentar-lo. Mentre tots estaven cara el paper, observà com un d’ells estava atent a la pantalla del seu telèfon mòbil. Abans de renyar-lo, el professor va tenir la sort de decidir alçar-se de la seua poltrona, s’acostà a la taula del xicot i comprovà que estava llegint el mateix text que llegien, en paper, els seus companys. Es tractava d’un conte del Decameró que el jove estava visualitzant a través de la Serp blanca, una magnifica web d’Enric Iborra on, entre altres escrits literaris, es recullen diversos materials de la literatura universal. El professor, més que enfadar-s’hi, se sentí satisfet, perquè va comprovar que la seua batalla a favor de les noves tecnologies començava a donar fruits. Estava cansat de discutir amb els companys i dir-los que el mòbil no era cap enemic que calia prohibir als alumnes, sinó una eina molt útil que era necessari ensenyar-los a utilitzar. Si els ensenyem, poden consultar qualsevol diccionari, qualsevol data de qualsevol autor, escoltar un poema d’Ausiàs Marc cantat o comentat i, per què no un bon catàleg de llibres fet per als alumnes i no per al professor?... I és que la lectura d’avui no té res a veure amb la lectura del passat. No podem tancar la porta a la realitat, perquè ens entrarà per la finestra. Per això, no ens hem de limitar a prohibir que els joves naveguen, cal ensenyar-los a navegar, perquè la xarxa és un mar turbulent d’ones i vents que per navegar-hi necessita capità, timó, rumb...   

S’ha escrit molt sobre el fet que els joves no lligen i s’han fet un fum de propostes per fomentar la lectura. Propostes que manta vegades no tenen en compte que, en molt poc de temps, s’ha produït una revolució tecnològica amb efectes que encara no som capaços de captar, ni de pair. Uns efectes que segur que seran molt més influents que els que va produir la revolució que la invenció de la impremta va suposar i que encara és la base del llibre d’avui. La impremta revolucionà la lectura. Eixamplà el mercat, canvià el concepte de llegir i va fer que el lector es poguera relacionar directament amb el text sense intermediaris. Es passà d’escoltar a llegir. Ara, però, anem un pas més enllà: el lector té la possibilitat de dir la seua. I els plans lectors han de tenir en compte aquests canvis. La tecnologia també pot acostar el lector als llibres, als de sempre. Ben encaminat, un conte del Decameró trobat en la xarxa et pot portar a buscar el llibre sencer, al darrer llibre de Baixauli o a un bon manual de Literatura Universal. La xarxa no és un enemic del paper, el pot reforçar.

Levante, 26 d'octubre de 2015 

dilluns, 19 d’octubre del 2015

El cardenal




Si els valencians no hem tingut sort amb els nostres dirigents polítics (sobretot amb els de dreta), si som (encara) un país sense política, què em digueu dels dirigents de l’església? Em direu sense cap por a equivocar-vos que la jerarquia de l’església valenciana, no ha intentat arrelar-se al país, i no ha sentit com a pròpia la nostra llengua i cultura. Per no tenir no tenen materials litúrgics per a celebrar, predicar i ensenyar en valencià, com han denunciat rectors com Juli Cignes: “Si un vol treballar i fer servir el valencià en la vida de l'Església, ha de recórrer a Barcelona per tal de buscar càntics i materials pastorals i litúrgics, perquè ací no tenim res. Aquest és el panorama.”

Si el cardenal arquebisbe de València, Antonio Cañizares, no té cap respecte als seus feligresos, quin respecte, quin amor tindrà als refugiats d’un país i una religió diferents? Cap amor. I vol posar fre a “la invasió d’emigrants i refugiats”, perquè posa en qüestió que siguen realment “perseguits” i es trau de la màniga que formen part d’un “cavall de Troia” dins les societats europees i, concretament, l’espanyola. I ho remata: “no es pot jugar amb la història i la identitat dels pobles”.

Encara com comencem a tenir polítics, com la nostra vicepresidenta Mònica Oltra, que va saber contestar-li com Déu mana: “Vaig tenir fam i em donàreu de beure; era foraster, i em vau acollir; despullat, i em vau vestir; malalt, i em visitàreu; era a la presó, i vinguéreu a veure’m”. La vicepresidenta haguera pogut explicar-li també que els que han jugat i juguen en la nostra història i identitat són el personal de totes les jerarquies, que són els que han portat veritablement la parca de la destrucció de la nostra cultura. Són els més nobles senyors: “Ah veureu què va fer i a què va arriscar-se l’estrenu dins el cavall polit, on sèiem tots els més nobles dels argius, als troians portant la destrossa i la parca”.


Crec, modestament, que no hi ha prou que corregisquen o que es corregisca aquest senyor. Alguna cosa més hauria de fer l’església amb una postura tan dissident amb la del Papa. Es tracta de missatges no diferents, sinó antagònics. Per què creurà tot un senyor cardenal que la gent abandona casa seua i es posa a caminar per les carreteres o a jugar-se la vida en la mar amb els fills i carregats de misèria, sense res?

Levante, 19 d'octubre de 2015

dilluns, 12 d’octubre del 2015

Biografies parcials 3




El professor i escriptor Xavier Serra ens regala sis retrats més de la seua col·lecció Biografies parcials “L’època crítica” (Afers): “En un volum anterior d’aquesta sèrie ja vaig escriure que el País Valencià havia fet eclosió, en tots els aspectes, en la dècada dels setanta del segle passat. La dècada precedent fou “l’època crítica”: l’etapa en què aparegueren unes primeres mostres, molt restringides encara, molt localitzades, de vitalitat política”. I retrata sis personatges nascuts entre 1936 i el 1940 que considera culturalment determinants d’acord amb el seu cànon particular, que, com el de Plutarc, en les seues Vides Paral·leles, pretén seduir-nos i d’influir-nos a través d’un l’ideal ètic. En aquest cas els personatges retratats són l’escriptor Joan Francesc Mira, el fotògraf Francesc Jarque, el cantant Raimon, l’historiador Thomas Glick, el filòsof Josep Lluís Blasco i l’estudiós de la literatura catalana Albert Hauf. Personatges que, tret del filòleg Albert Hauf, ens acosten a l’ambient gris i ensopit, però ocultament efervescent de la ciutat de València en els primers anys de la dècada dels seixanta.


Encara que Xavier Serra té un estil molt propi en què combina una narració eficaç amb l’assaig més pur i dur amb opinions molt contundents, no podrà evitar que se’l compare amb un precedent que ell coneix molt bé. Parle, és clar, de Josep Pla: “L'única manera de lluitar contra la terrible invasió de l'oblit, de crear una memòria col·lectiva és recordar, infatigablement, el que alguns homes —és a dir, el poble— han fet una mica més enllà dels interessos particulars, immediats i petits.” Serra, a més d’il·lustrar a través de les seues biografies la història recent del País Valencià, fa també, com Pla, literatura de la bona. Fer-nos llegir sis biografies d’una tirada, com si llegírem una bona novel·la, és un mèrit del seu estil que conté una prosa elaboradíssima, literària, però clara i assequible. Una prosa molt personal, però que, al mateix temps, conté la influència de mestres com Joan Fuster que, inevitablement, apareix en gairebé totes les seues biografies. Esperem que algun dia ens en faça una com Déu mana de l’autor de Nosaltres els valencians, que continga no només la seua vida, sinó l’evolució de les seues idees. Una biografia que caldria que fera també i acompanyat, com sempre, del fotògraf Francesc Vera.

Levante, 12 d'octubre de 2015

dilluns, 5 d’octubre del 2015

Pacten o no pacten?




Difícil dilema en què es troben els nacionalistes valencians. Tot un tràngol perquè els pactes són com els matrimonis o els melons, que no saps com t’aniran fins que no els encetes, a bou passat. El fet que les expectatives de Pablo Iglesias s’han desinflat, segons diuen les enquestes, dóna ales als sectors més reticents al pacte i els que en són partidaris no acaben d’entusiasmar-se. La provatura de Grècia li ha fet molt de mal al partit de Pablo Iglesias perquè ha visualitzat que no tenen alternativa a la socialdemocràcia. Per a engolir-se les polítiques dels poderosos no feia falta aquell viatge, els diuen sense cap tipus de compassió. Els del Bloc, no sé si tot Compromís, sí que té una alternativa real a la socialdemocràcia espanyola. Encara que no tenen massa diferències en les polítiques econòmiques i socials, sí que en tenen moltes en la manera d’entendre les relacions amb l’estat. La qüestió nacional sempre ha estat la diferència entre el Bloc i els altres partits progressistes. Una qüestió que, potser, entendrien molt més que els de Podemos alguns dirigents socialistes valencians com ara Ximo Puig o Vicent Soler, si no militaren en un partit socialista tan difícil, com diu Rubalcaba. Un  partit que acaba de liquidar, fer miques, el PSC i que té un dirigent que s’embolcalla amb la bandera espanyola i que ara diu que Ciutadans pot ser un molt bon aliat per a després de les eleccions generals ¿Us podeu imaginar com ens aniria a qui ens estimem aquest país si el PSPV haguera pactat amb Ciutadans amb tot el discurs de Carolina Punset? Penseu-ho bé, perquè només els han faltat el números, perquè Mònica Oltra va fer tots els mèrits per a aconseguir aquell pacte.


Ara els nacionalistes tenen el problema que els d’Iniciativa, els de Mònica Oltra, estan entusiasmats amb el pacte amb Podemos i que el Bloc té molts militants reticents. Cal anar en compte i no precipitar-se. Ara és el moment d’obrir el diàleg i valorar si, tot ben lligat el pacte, pot servir per fer un grup parlamentari valencià. Un grup fet des d’ací i sense ingerències de Madrid. I obert a Esquerra Unida, per què no? Podemos no en vol saber res d’Esquerra Unida perquè no són faves i saben on estan els vots. Si hi ha pacte, que siga des de l’unitat i dels interessos del país i de la seua gent, no dels dels partits. I, si no hi ha, també, que siga un trencament amb trellat.

Levante, 5 d'octubre de 2015 

dilluns, 28 de setembre del 2015

L·'any Ramon Llull





Del beat Ramon Llull hem de dir que ens importa ben poc la seua vida i obra dedicada al proselitisme cristià i al seu pla de conversió dels infidels. No ens entusiasma tampoc el sistema filosòfic que va crear, l’Art, que intentava integrar la religió, la filosofia, la ciència i la moral, tot per demostrar la superioritat del cristianisme. Per això, no mourem un dit perquè el canonitzen, perquè tant ens en dóna que s’haja quedat eclesiàsticament com un simple servent de Déu, encara que popularment siga considerat i titulat com a beat. Sí que ens diverteix molt la seua conversió, la seua manera de veure la llum molt més literària que la de Sant Pau. No coneguem massa els seus primers anys, però sembla que s’ho passava molt bé en la seua vida cortesana i llicenciosa fins que canvià radicalment després d’un fet extraordinari. No sabem amb quina de les dues versions quedar-nos de la causa del seu canvi radical. Qui de vosaltres no canviaria de vida si mentre escrivíreu un poema d’amor se us apareguera Jesucrist penjat en la creu? Més encara si aquesta visió es repetira quatre vegades més. L’altra versió encara és més bona. Diuen que perseguint una mallorquina dalt del cavall se n’entrà en una església. Quan ja l’havia atrapada, baixà del cavall i la xicota, acorralada, no va tenir més remei que ensenyar-li el seu pit malalt, podrit pel càncer. La conversió va ser imminent com no podria ser d’altra manera.


Ara bé, el motiu pel qual ens sumarem a celebrar el seté centenari de la seua mort, que començarà el proper novembre, no és aquest. El motiu és que Ramon Llull, junt als cronistes, ha estat creador de la nostra prosa literària. El fet que ens dotara d’un model de prosa apta per a poder tractar totes les àrees del coneixement degué ser una tasca brutal. No li agrairem mai prou que fóra el primer europeu que va escriure en la llengua materna llibres sobre temes de tots els àmbits de la vida humana i de la cultura del seu temps, quan l’únic vehicle en què s’havia escrit sobre aquestes matèries, fins aquell moment, era el llatí. No us sona actual la història? Va, diguem-ho també, un poc sí que ens commou la seua literatura: “L’amor és una mar pertorbada per onades i vents, sense port ni ribatge. Mor l’amic en la mar, i amb la seua mort moren els seus turments i naixen els seus compliments”.

Levante, 28 de setembre de 2015

dilluns, 21 de setembre del 2015

L'esquerra espanyola





Com que vivim en l’estat que vivim, tota la informació que ens ve de les eleccions catalanes ens arriba des de la premsa, ràdio i televisió de Madrid – i toca ferro!–. En les tertúlies parlen els mateixos sabuts de sempre que, en aquest tema, no tenen cap discrepància en les seues opinions troglodites i carpetovetòniques. Tots els mitjans de comunicació, els de la caverna i els que van de “progres”, fan el mateix discurs. Es limiten a passejar per les pantalletes el senyor Borrell perquè explique que és mentida que a Catalunya li interesse, econòmicament, independitzar-se. La campanya va tota d’economia i interessos. De por. És com si una filla volguera divorciar-se del seu marit i el seu pare li diguera que s’oblidara de totes les humiliacions i maltractaments, que no es divorciara, que no li convenia econòmicament, que perdria el xalet i el nivell de vida.


El que és lamentable, i vull remarcar ací, és el paper de l’esquerra espanyola. Tothom atribueix a Josep Pla una cita que diu que el que més s’assembla a un espanyol de dreta és un espanyol d’esquerra. A mi, però, m’agrada molt més la del mestre de Sueca: “En pla de broma, podríem dir que Espanya −no l’estat, la “ideologia”− és una invenció de don Marcelino Menéndez Pelayo. La preocupació ve de més lluny. Del Conde-duque d’Olivares? I què era Olivares sinó la famosa oligarquía latifundista semifeudal castellano andaluza, a què es referia don Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la reconciliación i de la ruptura? Tant se val. Tot això hauríem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l’“esquerra espanyola” fa la impressió que ha estat i és un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta...”. No us sona la actual coincidència dels discursos dels bancs i els grans interessos amb l’ “esquerra espanyola”? Que ha dit el ben instal·lat Felipe González? Per què el fava d’Iceta alça la cameta? Per què Monica Oltra ens ha enviat a estudiar geografia? I ara només ens faltava el discurs, com diu Toni Mollà, “etnicista” de Pablo Iglesias, que és ja la desinflada esperança blanca de l’esquerra: “Esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños tiene que sacar los dientes...”. Si això ho haguera dit un català, de dretes o d’esquerres, hauria estat acusat de seguida de segregacionista i nacionalista ètnic. On és el discurs integrador del PSC de Marta Mata i del PSUC? Que torne Vázquez Montalbán!

Levante, 21 de setembre de 2015

dilluns, 14 de setembre del 2015

26a MiM a Sueca





Fa més de vint-i-cinc anys que comence el curs passejant-me pels carrers de Sueca assistint a la Mostra de MIM. Aquest any, però, m’he perdut la tradicional roda de premsa seguida d’un bon dinar en la Muntanyeta dels Sants de la Pedra. M’he perdut la fideuà de tonyina i l’arròs amb espinacs i sardina, però, sobretot, el relleu en la direcció de la Mostra que tant m’haguera agradat visualitzar. M’haguera agradat acompanyar Abel Guarinos en el moment de deixar pas a Joan Santacreu, que des dels seus setze anys ha format part de l’equip de gestió del festival i que ha enllestit una excel·lent i sorprenent programació per a l’edició d’enguany. Joan Santacreu explicà que no es plantejava cap canvi concret en aquest moment, sinó que el festival ha anat evolucionant des dels seus orígens i que aquest és el camí que cal continuar. Evolucionar, però, sense perdre el doble objectiu del festival de presentar-nos les novetats del teatre gestual a nivell internacional i, al mateix temps, fer d’aparador del que es fa al País Valencià. En definitiva, la voluntat de sempre del festival, la de voler acostar la cultura al personal, de fer-la accessible a tothom, actuant en cada edició en el sentit que havia deixat escrit el suecà Joan Fuster: “ que la cultura-cultura només ha estat accessible per a un sector minoritari de la societat. Ho diré bruscament: era –i és− cara. No solament són cars els seus productes −un llibre, una entrada de teatre o de concert, un desplaçament per a visitar museus−: ho és també l’educació prèvia que faça això atractiu. Tal com funciona el món on hi vivim, si la cultura ha de ser popular, només té un camí: el de ser barata i preparar-ne i estimular-ne la demanda”. Esperem que el nou govern autonòmic, representat a la muntanyeta dels Sants pel secretari autonòmic de cultura, Albert Girona, que sempre ha estat amic i espectador del festival, prenga bona nota i que ajude a multiplicar al llarg del país experiències com la de Sueca que durant molts anys ha estat una illa de llibertat tan consolidada que la dreta més podrida no s’atreví mai a qüestionar.


En aquesta edició direm també adéu a la companyia catalana Vol-ras, que donà els seus primers passos artístics en la MIM de Sueca convertint-se en un clàssic del festival. Enguany, els seus directors, Joan Segalés i Joan Faneca, tornen a la MIM per tancar el cercle dels seus orígens, la seua història en el festival, i acomiadar-se del públic amb la classe magistral que inaugura el festival. No me la perdré.

Levante, 14 de setembre de 2015

diumenge, 6 de setembre del 2015

Ara o mai




Ja sabem que l’esquerra nacionalista o no nacionalista és dòcil. Sobretot, quan toca una miqueta de poder. Si no ho teniu clar del tot, pregunteu-ho, si voleu, a Mònica Oltra, que ha enviat a estudiar geografia a una bona part del seu electorat. Malgrat que era molt menuda i no va viure la batalla de València, se sent derrotada. Li fa por que torne a venir la dreta podrida amb el seu fantasma preferit. Hauria de saber que ara vivim un altre temps. Un temps que l’ha portada a ella a la vicepresidència de la Generalitat i al seu company, Joan Ribó, al govern de l’ajuntament del cap i casal. No us heu preguntat per què el personal, fart de mentides i castigat per la crisi, no van votar preferentment Podemos l’ànima vana que mira, que ni fa ni deixa fer– i va preferir Compromís i el PSPV? La resposta és molt fàcil: perquè ja no és tan senzill dir Espanya al nostre País Valencià. I dic País Valencià citant el mestre: “perquè és una denominació clara, real i efectiva: designa “país”, “paisatge” i “paisanatge”. O siga: història, terra i gent. La “Comunidad” serà cosa de papers. ¿O no?”

Anem fent-nos l’ànim d’oblidar els fantasmes del passat i deixem-nos d’eufemismes com la  “nostra” no sé què o el “país dels valencians”. Malgrat que tenim la sensació que vam perdre la batalla, no la vam perdre del tot. Per primera vegada s’estudià “el” i “en” valencià als nostres centres educatius i el personal, sobretot, els joves saben qui és Ausiàs March, Ramon Llull, Pedrolo, Joan Fuster..., perquè han format part dels seus projectes curriculars durant més de trenta anys. Ja no poden enganyar el personal amb cacau i tramussos. Encara que semble que sí, no partim de zero. El nostre Molt Honorable Conseller d’Educació, Vicent Marzà, és fill de l’escola en valencià que va nàixer en els temps més difícils i, gràcies a Déu, se li nota.


No estic dient que es tracta de ser imprudents i d’estirar més el braç que la màniga. Ara bé, una cosa és ser prudent i l’altra és fer cas a la caverna política i mediàtica. No hem de tenir por als fantasmes del passat, ni a aquells nostàlgics de la transició que es caguen, o ens volen fer cagar, en els pantalons. Fins i tot els empresaris poden ser els nostres aliats, perquè també és qüestió d’interessos i la pàtria també és la butxaca. Pregunteu a Vicent Soler si li ixen els números. Ningú no ens pot negar als valencians el dret democràtic de ser el que volem o ens interessa ser.

Levante, 7 de setembre de 2015

dilluns, 27 de juliol del 2015

Entre l'àngel i el dimoni



Si hi ha algun partit que ha conegut l’infern en aquest país, aquest es diu Bloc Nacionalista Valencià o, abans, UPV. La semiderrota de la batalla de València durant la transició va fer recular el PSPV de les seues posicions autonomistes i va portar al fet que alguns intel·lectuals poca-soltes s’inventaren aquelles parides que anomenaven terceres vies. Potser, però, que el BLOC fóra l’organització política que va patir més, perquè bona part dels anys de democràcia va quedar reduït a la condició d’extraparlamentari per culpa de la injusta barrera del cinc per cent. Després d’intentar-ho tot per ser alguna cosa més que un partit de comarques, amb ocurrències de color taronja que volien marcar l’equidistància, van comprendre, per fi, que la sentència del mestre de Sueca no era broma: “el País valencià serà d’esquerres o no serà”. No podien donar l’ànima al cel i el cos al diable. I, encara que van flirtejar durant un temps, no van fer cas a l’àngel del l’infern que cridava: “Tu, el del cel, per què me’n prives? Tu t’emportes la seua part eterna, però jo m’encarregue de la resta”. I, amb la coalició de Compromís i el seu gir a l’esquerra començaren a tenir bons resultats (no oblidem que la crisi hi ajudà) i a intentar tornar a la seua essència: “ser l’organització política unitària del nacionalisme progressista”.


Amb la coalició Compromís, el BLOC, el nacionalisme progressista valencià, ha obtingut els millors resultats de la seua història. Ara, però, és quan té més problemes sobre la seua identitat. El primer problema, malgrat que ha sigut essencial per a l’èxit de la coalició, es diu Mònica Oltra que, com la bellesa de Baudelaire, no sabem si ve del cel o de l’infern. Amb un pacte amb els socialistes en el Govern Valencià, que hauria de ser la primera prioritat, Montiel, l’ànima vana que mira i fa el que li diuen a Madrid, llança l’Opa hostil (o amiga) d’anar junts a les eleccions. No em pronunciaré, però diré que Compromís (456.823 vots) derrotà, quan no s’ho esperava ningú, a Podemos (282.389 vots) en les eleccions autonòmiques. És cert que no són el mateix unes eleccions autonòmiques que unes al Congrés de l’Altiplà. També és cert, però, que sempre hem sentit el discurs de l’obediència valenciana i que cal recordar, sobretot, què li ha passat al PSC, perquè el PSPV no ha tingut mai força. Si us plau, si heu de pactar, pacteu (sempre he defensat la unitat de l’esquerra), però feu-ho bé, perquè, per a fer-ho malament, ja tenim el PSPV i, ara, els valencians ja existim a Madrid.

Levante, 27 de juliol de 2015


dilluns, 20 de juliol del 2015

La colla d'ànimes i els cossos opacs



Mentre el nou Govern continuà l’ascensió, les ànimes perdudes i derrotades posen obstacles en el camí estranyades que la llum del sol no travesse els cossos dels que intenten pujar-hi. Encara com els escaladors no es mostren impacients davant de tanta molèstia! Que se’n vagen al cementiri d’elefants i dinosaures que és el senat i que deixen d’emprenyar! Rita Barbera ara diu que qüestiona l’examen de “valenciania” que promogué el seu partit per als aspirants a senadors. Ni que fóra Shirley MacLaine quan diu: “no em done ni a la nostàlgia ni als records, preferisc seguir endavant”. No xiqueta, no. Tu no vas endavant, vas a amagar-te i a continuar xuplant del pot en el senat on va la colla d’ànimes fracassades i derrotades de la política, en companyia de Bauzà i Fabra. De la mateixa manera que els hauria d’acompanyar Elena Bastidas que, sense cap poder, vol manar en la Diputació: “ La diputació de València no pot ser el banc de la Generalitat”. Per cert, per a quan eliminem el senat i les diputacions?

Els que sí que són un cos opac, que poden i deuen ser aliats del nostre govern, són els empresaris que reclamen la política que no ha tingut mai aquest país. Comencen a estar farts del desvergonyiment i la jactància dels que governen des de l’altiplà. Sembla que alcen la veu coincidint amb les manifestacions del nostre Molt Honorable president quan diu que s’ha acabat d’ofrenar noves glòries a Espanya. Mireu les paraules de Vicente Boluda: “El govern d’Espanya està en la creença que aquest és un poble moll que s’engul tot el que li tiren i això no es pot consentir amb dignitat”. Em direu que me’n passe, si el compare amb Francesc de Vinatea, “un aldeano” nascut a Morella i jurat en cap de València, que s’enfrontà al rei Alfons el Benigne, el qual, incitat per la seua segona dona, Elionor de Castella pretenia deixar als seus fills amplis territoris de València. Vinatea, “home honrat”, s’hi va oposar. Aquell afer s’acabà amb la famosa frase que Alfons el Benigne li digué a la seua dona Elionor: “Reina, reina! El nostre poble és franc, e no subjugat com és el poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor e Nós a ells com a bons vassalls e companyons”. Més prosaic és Federico Fèlix de pro AVE que després de vint anys del pacte del pollastre, ara diu: “no hem pintat una merda en trenta anys”

Levante. 20 de juliol de 2015 




dilluns, 13 de juliol del 2015

Contra la negligència



Ximo Puig i el nou govern haurien d’aprendre d’Alberto Fabra i no caure en els seus errors ni en els paranys que vénen de l’altiplà. Fabra va ser un president displicent, que no trobava gust en el que feia. Com que no trobava plaer, no s’aplicava en allò que calia aplicar-se que era procurar-nos els diners que fan falta perquè el Govern puga fer les seues funcions. Aquest nou govern ha de saber que aquesta muntanya és de tal mena que, començant per baix, que és aconseguir els duros, es fa pesada, però cal saber que com més puges més fàcil es fa l’ascensió. Ara, no es moment de quedar-se a l’ombra de la penya contemplant el paisatge i parant la mà com feien els altres. Si no volen fer cas de l’experiència de l’antic president, que va ser nomenat com a liquidador del Regne, poden consultar els clàssics que no fallen mai. Com ara, sor Isabel de Villena que no podem considerar sospitosa de subvertir cap ordre. Sembla com si parlara del nostre sistema de finançament actual: “Els que són en perill de lladres són els que viuen negligentment en la present vida, perquè la seua fluixesa i poca virtut donen atreviment de furtar a qui robar-los vulga.” I té més raó que una santa: no ens podem quedar observant amb deixadesa com si fórem germans de la peresa.


De moment, els nostres polítics s’apliquen i mouen fitxa. Primer Vicent Soler avisa en el Consell de Política Fiscal on denuncia que la situació del nostre país és límit i reivindica la reforma immediata del finançament. Sembla que se necessiten ja “vuit-cents milions o la Generalitat pot colapsar-se”. Manuel Mata, portaveu socialista, espera que “el govern no ens obligue a tenir actituds de confrontació”. Fran Ferri va encara un poc més enllà “ o s’obri la negociació del sistema de finançament o caldrà anar als tribunals”. I el síndic de Podem, Antonio Montiel, l’ànima vana que mira, és capaç d’arribar a la conclusió que “Montoro busca marcar territori als nous governs”. El podemita es mostra disposat a la col·laboració amb el Consell i les Corts. Vol arribar fins i tot a recolzar algun tipus de mobilització que signifique una manifestació davant el Govern d’Espanya acompanyats de la societat civil.  Carolina Punset, que deu tenir por que Xavi Castillo es quede sense faena, demana també un nou model, però no vol que s’arribe mai a “Espanya ens roba” i coses així. Que li ho demane a l’orelleta de Montoro a veure si li fa cas.

Levante, 13 de juliol de 2915

dilluns, 6 de juliol del 2015

El camí d'ascens



No fa molt, vaig escriure una entrada en el meu bloc Catakumba dedicada a la gent que ja havia fet més de mig segle i l’havien acomiadat de la faena. Explicava que els feien uns desgraciats, que el seu camí d’ascens era ja impracticable. No podien pujar-hi. Deia, en paraules d’un impresentable que es creu socialista, que no eren competitius, perquè,  amb el sou d’un d’ells, en podien tenir dos o tres treballadors més joves; però que el problema era que n’agafen només un per la tercera part del sou de l’acomiadat. Damunt, tenen una edat en què ja no poden fer projectes, ni confiar a dur a terme els que els van il·lusionar de més joves, quan tenien la impressió que el temps no s’acabava mai. Ara, haurien d’estar en una posició molt més còmoda. Aquella que els hauria de permetre trencar papers, desfer el currículum. Quin plaer! Abans, tot era acumular certificats de cursets, hores de pràctiques, títols... I, això, ara, per a què ho volen? Ni tenen alternativa, ni la tindran. I encara els queden un bon grapat d’anys per a jubilar-se i no saben què fer. Agafar, amb la seua formació, un treball de misèria com fan els joves? O  seguir contemplant el mar i viure passant casa trampejant amb quatre duros? S’hauran d’espavilar, però amb quines ganes? Amb quines expectatives? Com poden tenir il·lusió, si ja ho han sigut tot en la seua professió? Ara, probablement, deu ser molt més millor contemplar el mar.


Més o menys deia això en aquella entrada de Catakumba i, a través del Facebook, em va  entrar un comentari que deia: “ja, ja, l’has clavada”. Era una persona que vaig suposar que se sentia plenament identificada perquè havia perdut el treball de redactora de Canal 9, encara que continua amb el seu treball d’escriptora. Aquesta persona és Esperança Camps, avui consellera de Transparència, Participació i Cultura del Govern de les Illes Balears. I, clar, sense esperar-ho, torna a estar en el camí d’ascens. Un camí difícil en què calen bons peus i de vegades bones mans per a gatejar. Ella ho té clar: diu que aprofitarà l’alé que entre tots li donarem i buscarà escletxes en el camí on sembla que només hi ha paret. Sobretot, però, que faça cas a l’amiga que li va dir que quan fa anys que protestes, et queixes, critiques, escrius i et manifestes públicament per valorar què fan els altres és difícil negar-se a a actuar quan et posen les eines a les mans. Que tinga molta sort i ales per pujar al cim més alt!

Levante, 6 de juliols de 2015

dilluns, 29 de juny del 2015

Del puig inexpugnable






Fa quatre dies que érem a l’infern i anàvem baixant per precipicis i roques fins al fons de tots els abismes. Mentre, unes quantes ànimes desaprensives anaven contant-los: cent, dos-cents, tres-cents... Ara, tenim, gràcies a Déu i als nostres vots, un altre govern que ens promet guiar-nos cap a dalt de tot. Som encara, però, al peu del puig i ens trobem amb cingles abruptes i els rocams més amples que ens impedeixen l’ascensió. Encara no s’ha pogut prendre cap decisió del camí a seguir i ja apareix Montoro, el ministre de la gran butxaca, per advertir-nos que cal pagar els deutes dels pecats que feren els seus. És la crueltat de les coses inexpugnables. La primera gran roca que ens impedeix el pas: el gran grapat de duros que es necessiten per gestionar la sanitat i l’educació, que no admeten més retallades. Té raó Ximo Puig: l’únic camí per véncer aquest obstacle és no seguir ofrenant noves glòries a Espanya i aconseguir un nou model de finançament que no ens perjudique tant. El segon escull que caldrà vorejar són els “melics” de la coalició que forma el gran pacte. Les properes eleccions s’acosten i cadascú té la seua estratègia. El país els hauria d’unir front als interessos personals i partidistes dels que volen un determinat càrrec, una presidència de la diputació o... I encara està el que vulga Montiel,  l’ànima vana, que no vol banyar-se el culet i pujar-hi sense càrrega. Amors i desamors entre Puig i Oltra, entre Oltra i Pablo Iglesias, entre Iniciativa i el Bloc, i, dins del Bloc, entre joves i vells... Jo què sé? Haurien de saber, però, que és l’hora del país. És l’hora de l’estranya parella, l’única parella possible i necessària: Puig i Oltra. El trio no ha pogut ser perquè Montiel cobra el jornal només per mirar. Poca broma! I el darrer escull que ens donarà pel sac és l’ecologista dels animalets, però no de les cultures de les persones, que ens diu aldeans només perquè volem que la nostra llengua tinga els mateixos drets que la seua. Els que parlem valencià som els únics bilingües, com els escurçons, d’aquest país: com a mínim sabem dues llengües i tenim més capacitat per aprendre’n més. La senyora aquesta que té la santa barra de dir-nos aldeans hauria d’anar a escola abans de parlar. No en té ni idea. Això de l’aldea no és ni original. És de José Antonio Primo de Rivera, com no podia ser d’altra manera.

Levante, 29 de juny de 2015

dilluns, 22 de juny del 2015

De l'abraçada de l'ànima vana





Encara som a la platja de l’Antepurgatori i les galtes blanques i roges de la bella Aurora ja són de color taronja. Mantenim el regust d’haver expulsat amb els nostres vots el personal que ens feia patir i no ens volia deixar pujar el cim. Ja hem cantat el psalm d’alegria i d’alliberament i ens preguntem quin és el camí i com hem d’organitzar l’expedició. I, aleshores, apareix, Antonio Montiel, l’ànima vana mancada de consistència, que no té sinó aparença, però que condiciona el sí a l’expedició de Puig i Oltra a l’estructura de l’organització i al perfil dels guies. Ell és queda a l’ombra de la garrofera, però diu que no ha donat un xec en blanc i que no està disposat a exercir de mer observador i comparsa del viatge. El desig de Montiel és molt fàcil de traduir al llenguatge de la Ribera: no vol arromangar-se ni banyar-se el culet.

El  “podemita” –quina paraula més lletja ! que no pot ni vol, em recorda aquell cap de colla que tenia jo quan era jove i anava a collir taronges. Sempre em deia amb un cinisme que volia ser graciós: “xiquet, jo em guanye el jornal mirant”. I tenia raó el pocavergonya: no es treia les alicates de la butxaca, ni treia cap cabàs de l’hort, ni tan sols ajudava a carregar el camió. Això sí: tenia molt clar què i com havíem de fer nosaltres la faena. Sabia molt bé què li havia dit l’amo què volia. Com Montiel, que té molt manadeta la faena des de Madrid.


Encara no hem començat aquesta expedició en què fa d’home ociós i va i ja vol que els de Compromís els acompanyen en l’altre viatge, el de l’altiplà. A Mònica Oltra sembla que li fa gràcia, però vol que la seua marca tinga visibilitat. Alerta! No només es tracta de la visibilitat en el nom de la coalició. Sobretot, es tracta de mantenir el grup parlamentari propi. Compromís li ha guanyat la partida a Podemos en aquestes eleccions contra tots els pronòstics. Anar a Madrid i desaparèixer com a grup parlamentari seria un bon fracàs. En aquesta legislatura s’ha demostrat que un sol diputat ha fet visible els valencians i això ara no s’ha de perdre. Recordeu que tenim precedents: el PSC d’Ernest Lluc era un partit independent i tenia grup parlamentari propi. Ara, però, no només ha perdut la seua identitat, sinó que pràcticament s’ha extingit. Cal recordar el vell discurs de sempre: el de l’obediència valenciana. Que conste que sempre he sigut partidari de la unitat, però, si es fa el negoci, les condicions claretes.

Levante, 22 de juny de 2015