dilluns, 22 de gener del 2018

La terra prohibida




Crec que la primera vegada que vaig llegir Manuel de Pedrolo va ser quan encara feia el batxiller i va ser alguna narració del primer volum de les obres completes que em deixà Emili Chaqués, un company de classe. Supose que voldria desintoxicar-me de l’obra obligatòria que havia de llegir en l’assignatura d’espanyol que era Niebla de don Miguel de Unamuno. No m’haguera estranyat que la intenció d’aquell professor, que era un feixista impresentable, fóra que avorrírem la lectura per a sempre.

Després, vaig continuar llegint Pedrolo i vaig descobrir un dels autors més prolífics de la literatura catalana que va tocar tots els pals de la baralla: poesia, teatre, assaig, però, sobretot, narració. En la narració Pedrolo va ser molt ambiciós i va voler conrear tots els subgèneres temàtics de la novel·la i també va fer l’esforç d’intentar introduir en la literatura catalana les innovacions tècniques de la narrativa del segle XX.

La meua afició a la novel·la de lladres i serenos, que m’havia encomanat Joan Fuster, em portà a seguir-lo com a director de la col·lecció La Cua de Palla, d’Edicions 62, en què vaig poder gaudir, en la meua llengua, de mestres del gènere com Hammet, Chandler o Simenon i que contava amb traductors com Joan Oliver o Maria Aurèlia Campmany. Pedrolo volia impulsar el gènere amb la intenció de guanyar lectors en català. No només, però, va impulsar el gènere, sinó que també el conreà amb dues magnífiques novel·les com  Mossegar-se la cua (1968) o Joc Brut (1965). 

Amb la mateixa intenció de buscar lectors, practicà el gènere de ciència-ficció amb una novel·la que es va convertir en un èxit de vendes entre el públic juvenil. Parle, és clar, del Mecanoscrit del segon origen que ha passat al cinema i a la televisió. 


No és el meu propòsit ara i ací parlar de manera exhaustiva de l’obra de Pedrolo que consta de més de cent títols. Només vull recordar que enguany celebrem l’Any Pedrolo perquè fa cent anys del seu naixement i que començarà amb la presentació de La terra prohibida (volum1),  l’obra de més valor històric de l’autor, imprescindible per a entendre les arrels socials del moviment independentista català. L’obra es va escriure el 1957 però no es va poder publicar fins el 1977. Una novel·la que ara té molta més vigència que en 1977 quan es va recuperar l’autonomia i no es volia, o no es podia parlar d’independència. Com diu la seua filla, que impulsa des de 2005 la Fundació Pedrolo, el seu pare “era radicalment ateu, radicalment anticapitalista i antiautonomista”. “Era un transgressor que molestava al sistema i vivia compromés amb la llengua i cultura del país. Posicions que defensava en la seua obra.

Levante, 22 de gener de 2018

dilluns, 15 de gener del 2018

Gra-no-ta





Sembla que no eren “novel·les” els informes de la policia nacional, com va dir Pablo Crespo davant del jutge. Hi ha moltes possibilitats que no siguen ficció, sinó fets reals. Els titulars de tots els diaris ho repeteixen: “Correa confessa al jutge els pagaments en “b” del PP valencià i implica Camps”. I tothom parla clarament de “trama”, d’organització criminal i de partit  corrupte. ¿De què més s’ha d’acusar a un partit perquè la justícia es plantege la seua il·legalització? No dic que ho faça, sinó que, simplement, s’ho plantege. Compromís va registrar davant la Fiscalia Anticorrupció una sol·licitud perquè promoguera declarar el PP com a organització il·lícita i la il·legalitzara per incompliment de la  Llei de partits polítics, ja que, els seus “casos” de corrupció no eren aïllats, sinó que semblava que responien a una manera d’actuar organitzada. Ni cas els van fer. Ara, arriba la secretària de Ciutadania del PSPV, Anna Barceló, i diu que el PP “hauria d’estar il·legalitzat”, però sembla que no ha fet cap denuncia, ni cap proposta on correspon perquè siga així. Jo no entenc de lleis, però tinc una pregunta molt clara i molt concreta: què ha de fer més el PP perquè l’il·legalitzen? Ja no me n’imagine de molt més grosses de les que, presumiblement, ha fet.

La que em fa riure, però, és Mari Carmen Sanchéz, la síndica de Ciutadans, que vol que el PP demane perdó, un a un, a tots els valencians. Que demanen perdó? De què van? Demanant perdó no ho arreglen. O potser sí des del seu punt de vista cristià. És molt senzill: “Si són culpables haurien de mester perdó”. Déu ha donat ulls a l’home pecador perquè plore els seus pecats. Sí, que es confessen, que resen dues o tres avemaries i que pugen els dos escalonets que deia Francisco Camps que els faltaven. I en pau: perdonats. Que busquen un rector que no demane massa detalls.  Que facen com nosaltres, quan érem xiquets, que anàvem a buscar un confessor que tinguera prou en la generalització: “He comés actes impurs”. Així, al dia següent, nets de pecats, podíem tornar-nos a embrutar sense el perill d’acumulació. Una ganga, no? Això són el que volen els seus socis de l’oposició, Ciutadans, que comparteixen ideari i mentides sobre l’adoctrinament i l’anticatalanisme. No saben, però, ni tan sols, que és adoctrinar. Els ho explique en poques frases. “Lee”, va manar el mestre.  “Gra-no-ta”, diu el xiquet. “Flist-flast, fliu-flau”, bufetades. “Ra-na”, diu el mestre. I el xiquet no entén perquè ha de dir “rana”, si està molt clar que és una granota.  Això en el franquisme. Ara, en democràcia, els que ensenyen al xiquet que una granota es diu granota, els volen denunciar per adoctrinar i per catalanistes. Uns i altres: els del PP i els de Ciutadans. Això és la nostra dreta.

Levante, 15 de gener de 2018


dilluns, 8 de gener del 2018

Els mòbils en l'aula





L’altre dia un professor jove em deia que calia restringir l’ús dels mòbils en les aules perquè distorsionen l’atenció dels alumnes. El jove professor estava eufòric perquè les escoles franceses estaran lliures de mòbils a partir del pròxim setembre. Sembla que Emmanuel Macron vol complir una de les seues promeses electorals donant la raó als partidaris de la creuada contra aquests aparells imprescindibles.  Jo li vaig dir que no tenia trellat el que deia, que no es podia estar en contra dels avanços de les noves tecnologies i que no només no s’havien de prohibir, sinó que era necessari aprofitar-les i calia ensenyar els alumnes a fer-les servir com a eines d’aprenentatge. “Però si es distrauen enviant-se missatgets”, em digué. Aleshores li vaig explicar que en la meua època d’estudiant també ens enviàvem missatges amb paperets escrits i que, amb paper de fumar,  fèiem petites pancartes que, amb molta habilitat nugàvem a les potes de les mosques. “Què distreu més?”, li preguntava. “ Però si no paren de jugar”, insistia. I nosaltres jugàvem també a tota classe de jocs. A afonar vaixells: “A, dos”, deia un; “tocat”, deia el company. Al joc del penjat que consisteix a endevinar el mot que pensa un dels participants. I a tota classe de guerres que jugàvem sense més material que un paper i un bolígraf. No. No és veritat que ara s’hi juga més que abans.

Encara com a casa nostra sembla que hi ha més coneixement i molts professors que pensen que si li tanques la porta a la realitat t’entrarà per la finestra. Defenen que els mòbils no es poden prohibir, sinó que cal aprofitar-los com a ferramenta educativa. “Mira he ensenyat als meus alumnes a baixar-se el Diccionari normatiu, un de sinònims i, fins i tot, l’Alcover que a mi em costà, en el seu temps, un ull de la cara i avui el tenim de franc en la xarxa i és molt més còmode d’utilitzar. Poses el ditet, escrius en la finestreta i ja està”, em diu un altre professor amic. Fins i tot poden sentir els poemes d’Ausiàs March cantats per Raimon, li dic. I és que la lectura d’avui no té res a veure amb la lectura d’ahir. Si no volem que els joves es perden navegant sense brúixola en la mar de les xarxes socials, no podem ignorar les noves tecnologies, sinó que cal ensenyar-los a navegar. Cal ensenyar-los quins perills i quins ports amics poden trobar, qui són els amics i qui són els enemics, quines pàgines són bones i quines són les dolentes. Sabem les conseqüències, perquè estan estudiades, del que suposà la revolució de la impremta: canvià completament la manera de llegir. Significà encarar-se, directament amb els textos sense intermediaris. La revolució d’ara, la de les xarxes socials, serà tan o més important que aquella. No la podem negar i, per tant, cal afrontar-la.

Levante, 8 de gener de 2018