dilluns, 29 d’abril del 2013

La presa de la pastilla


No m’imagine el vicesíndic del PP, Rafael Maluenda, prenent-se una pastilleta pel disgust que li provocaren les banderes quadribarrades, les referències a la unitat de la llengua i els cartells amb “País Valencià”. Contemplava dolgut la brillant exposició? Les galtes li cremaven per la sufocació? Es va prendre una pastilleta? No em puc creure que siga tan ingenu. Si l’exposició Nosaltres. 30 anys de l’Estatut d’Autonomia, exhibida amb motiu de la commemoració de la diada del 25 d’abril fa un repàs al procés preautonòmic, quins símbols calia que mostrara? Abans de l’autonomia, qui la reclamava? On estaven tots els del blavet quan vivia el general Franco? L’oposició en ple a la dictadura només tenia una bandera i una manera d’anomenar aquest país. Si voleu, us recordaré que el reivindicat Manuel Broseta Pont, va ser president de la Junta Democràtica del País Valencià, que es constituí l’1 de maig de 1975, i va participar entusiàsticament en el I Congrés de Cultura Catalana en 1977, a Barcelona. Si fóra veritat la irritació del senyor Maluenda, què s’haguera pres en veure una foto de Broseta envoltat de comunistes de la Junta Democràtica i de catalanistes en el Congrés de Barcelona? Ja  en la tímida democràcia, quan els senyors de la dreta van veure que no hi havia manera d’expulsar el PSOE de les institucions a través de les urnes, van aparèixer les maniobres d’Abril Martorell i Emilio Atard per atiar el foc anticatalanista. S’instaurà de manera oficial el blaverisme i molts membres de l’antiga oposició al règim van ser acusats de  catalanistes i d“indignes”ocupadors de les institucions valencianes. Els polítics d’esquerres guanyadors de les eleccions s’hagueren de tragar la senyera quadribarrada amb pal i tot per temor al foc de la inquisició dels defensors de les essències de la pàtria. Encara avui tenen instal·lada en la pell la por que els va fer Maria Consuelo i segueixen pusil·lànimes perquè encara no saben, com Maluenda, que el temps ha passat. No saben que l’anticatalanisme, a hores d’ara, és ja impossible, perquè ja no fa por. Ara fa riure, sobretot, després que en els bancs valencians manen uns senyors que s’anomenen a ells mateixos valencians del nord. Els empresaris no estan per a bromes i exigeixen el Corredor Mediterrani. Volen que els polítics d’ací deixen descansar les banderetes i solucionen els problemes. Fins i tot, alguns ja han demanat que s’apunten al carro d’Artur Mas, com a mínim en el tema del finançament. Ja ho tenen bé, no?
Levante, 29 d'abril de 2013

dilluns, 22 d’abril del 2013

Moniato no n'hi ha!


Llig un reportatge sobre els efectes de la crisi en els més menuts on Cristina Azcona, una pediatra i endocrina, explica que la mala nutrició afecta el desenvolupament cerebral dels menors. Els xiquets han de portar una alimentació correcta des de la infància, que són els anys clau per al desenvolupament del cervell: “Han de fer quatre menjades al dia: desdejuni, dinar, berenar i sopar”, res de nou, com en tota la vida. Però afegeix: una disminució calòrica o una alimentació que no tinga la suficient quantitat de proteïnes, fruites o verdures o hidrats de carboni pot generar deficiència de minerals com el ferro i les vitamines i, això, afecta el creixement i el desenvolupament cerebral dels xiquets. En els temps en què vivim, però, el que em preocupa és quan afirma que menjar correctament és car i és molt habitual veure situacions d’obesitat en xiquets d’escassos mitjans econòmics. El problema és que ja no es tracta de menjar més o menys bé. El problema és que gires la pàgina del mateix diari i et trobes amb un titular que t’entra dins el moll dels ossos i comences a maleir a molta gent també fins al moll dels seus ossos: “Furgant en la basura de l’escola grega. El deu per cent dels alumnes pateix inseguretat alimentària”. I si segueixes llegint, t’acabes d’empipar, perquè qui no té pa, ha de furgar... I saps que en els col·legis grecs no tenen menjadors subvencionats i els xiquets es porten el menjar de casa o el compren en la cafeteria. I, per a això, ja no els arriba a totes les famílies que, amb les noves mesures d’austeritat exigides pels creditors europeus de Grècia, com els retalls en els subsidis i el fet de no tenir treball veuen molt difícil poder donar menjar als fills com Déu mana. Poca cosa deu poder fer el govern, si la seua prioritat és pagar el rescat. Però no anem tan lluny. El mal el podem veure ací en l’estat en què ens ha tocat viure: “Canàries obrirà 132 centres en estiu per a alimentar a 8000 alumnes”, “Moltes famílies estan acusant els retalls en ajudes al menjador”, “Andalusia garanteix tres menjars al dia als escolars sense recursos”... Tot em fa rememorar el que em deia el meu  pare quan era petit i no m’agradava el menjar que em donaven. Ell recordava els temps de la fam que sembla que tornen: “moniato de matí, moniato per la vesprà, moniato per la nit, moniato no n’hi ha!”.
Levante, 22 d'abril de 2013

dilluns, 15 d’abril del 2013

Coses que no m'agraden


No m’agrada que, en un any, trenta mil famílies perden la casa. No m’agrada que, els qui haurien de trobar solucions a aquesta desgràcia, no tinguen cap resposta i, a més, vulguen convertir les víctimes en botxins. No m’agrada que Felipe González estiga preocupat pels xiquets dels polítics davant els quals es manifesta el personal indignat i no diga aquesta boca és meua respecte les criatures que s’han quedat sense sostre, sense un lloc segur on poder arrecerar-se d’un temporal que no amaina. No m’agrada l’equip en què sembla que ara juga aquest senyor que es diu socialista. No m’agrada que, els que se n’haurien d’adonar, no hagen caigut encara en el fet que l’actual model econòmic, institucional i d’ordenament polític ha fracassat. No m’agrada que encara estiguen pensant en fórmules passades i obsoletes per resoldre la situació. No m’agrada que l’esquerra vaja disgregada i com cagalló per sèquia. No m’agrada que els locutors de la ràdio i televisió espanyola no dissimulen que volen que perda el Barça. No m’agrada que es dicten sentències que estableixen que, si un únic alumne demana l’educació en castellà, cal canviar la llengua d’ensenyament de tota l’aula. No m’agrada que expulsen tres diputats de la tribuna del congrés per parlar la meua llengua, ja que, per molt que ho diga un reglament, el fet constitueix un signe alarmant de xenofòbia. No m’agrada que es justifiquen amb les lleis, perquè amb elles s’han justificat autèntiques barbaritats. No m’agrada que siguen tan cínics i posen en la Constitució cosetes que no es compleixen: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni que serà objecte d’especial respecte i protecció”. No m’agrada que Rubalcaba no vulga saber res d’algun principi democràtic, com el dret a decidir. No m’agrada que el nostre govern no s’haja acomiadat d’Alfaro com es mereix i que ignore la celebració de l’any Estellés. No m’agrada que ignoren la unitat de la nostra llengua. No m’agrada Camps, malgrat que diuen que és innocent. No m’agrada que el lloen i canten totes les seues excel·lències i no en tinguen prou per a rehabilitar-lo. No m’agrada ni la ràdio, ni la televisió valenciana, ni la seua gestió. No m’agraden els retalls en sanitat i en educació. No m’agrada que manen aquests senyors. No m’agraden els hipòcrites i els mentiders.

Levante, 15 d'abril de 2013

dilluns, 8 d’abril del 2013

Contra la por


Em donen llàstima els joves cadells de les noves generacions del PP que, pobrets, veuen en l’adoctrinament, en les imposicions ideològiques en algunes aules, un perill per a la llibertat d’expressió. I conviden els estudiants a denunciar els professors de forma anònima a través d’un correu. En la faena que tindrien si volgueren netejar la pròpia casa i procurar que els seus majors donaren exemple de bon fer, de bona gestió, de decència, de respectabilitat... Però no. Els joves populars s’aferren a la doctrina que han mamat en el partit en què militen: “Amb la doctrina que li donà son pare, anava per los boscatges, per munts e per plans”, va deixar escrit el camarada Ramon Llull. I així van ells per la vida: negant la mala gestió en l’educació, les seues mancances, els retalls, els atacs de l’administració i invocant de nou els fantasmes, que tanta rendibilitat electoral els han donat,  per tornar a fer por, perquè ens volen dèbils, dòcils i submisos. Nèstor Luján ho va definir molt bé: “Què pot ser millor per a una democràcia dolçament corrupta que un poble que aplaudeix per tot i acaba, amb cara de guillat sublim, aplaudint-se a si mateix! És l’home somiat per qui governa”.

Els xicots aquests, però, tampoc no saben de doctrina, perquè ignoren les coses més elementals. No saben, perquè han tingut la sort de no patir-ho, què és viure amb la por instal·lada al cos per una doctrina, sentint-la en la pell... Nosaltres sí que sabem que és estudiar amb olor a ciri, a sotana i a sagristia, què és viure amb la preocupació del pecat i amenaçats per les flames d’un infern molt difícil d’esquivar. Tot era pecat! No saben que significava per a un xiquet que li prohibiren parlar en la seua pròpia llengua, no únicament en les aules, sinó també en els esbarjos. No saben què és i què significava una assignatura que es deia Formación del Espiritu Nacional: molt semblant a la que ara imparteixen els seus amics de l’altiplà i que tan efectivament ajuda a fomentar l’independentisme. Encara com vivim en una democràcia que, malgrat que és feble i esquifida, ens garanteix una certa llibertat i impedeix que ens tornen a adoctrinar tan impunement com denunciava Raimon: No anirem mai més a escola. Fora de parlar amb els de la teua edat res no vares aprendre a escola. Ni el nom dels arbres del teu paisatge, ni el nom de les flors que veies, ni el nom dels ocells del teu món, ni la teua pròpia llengua. A escola et robaven la memòria, feien mentida del present. La vida es quedava a la porta mentre entràvem cadàvers de pocs anys.”
Levante, 8 d'abril de 2013