dilluns, 21 d’agost de 2017

Contra la por és la vida




Assabentar-se d’un atemptat com el de Barcelona passejant pels carrers de Burgos és una experiència molt dura. Molt més dura encara és la de sentir o llegir algun dels comentaris d’algunes persones que es diuen periodistes. Quina vergonya de personal! Sentir indignar-se alguns només perquè el president Puigdemont es lamente, en català, de l’atemptant és una cosa que no puc entendre de cap de les maneres. ¿Amb quina llengua volen que expresse els seus sentiments? No comprendre això és no comprendre res. ¿Com pot algú, després d’una desgràcia així, indignar-se per la llengua en què hom vulga fer-se entendre? 

Ja a casa em pose la tele i escolte les veus de la gent que crida: “No tinc por!” I això em fa recordar la cançó de Raimon: “Anem dient les coses pel seu nom! Si no trenquem el silenci morirem en el silenci. Contra la por és la vida, contra la por és l’amor, contra la por som nosaltres, contra la por sense por.” I comprove que, una vegada més, unes estrofes de Raimon saben expressar els nostres sentiments que tornen a ser contra la por. I pense en les vegades, en el munt de vegades, que he caminat per aquell antic torrent que baixava cap a la mar i que avui és un riu de gent de tot el món que camina per un dels carrer més emblemàtics del nostre país: les rambles. 



Tornarem a fer el camí de la Plaça de Catalunya fins a la mar i ens aturarem a la Font de Canaletes encara que siga per recordar al nostre acompanyant que l’aigua era molt bona i que, qui en beu, sempre retorna a Barcelona. Tornarem a passejar, però, a partir d’ara, sempre tindrem un record per a aquells que van caure un dia d’un més d’agost per culpa de la injustícia i el fanatisme. Un fanatisme que cal combatre de la manera més efectiva i més senzilla que tenim que és tirar al fem moltes de les nostres conviccions,  les que ens sobren. Recordem Hume: “Els errors en matèria de religió són perillosos, els de la filosofia, només ridículs.” O Cioran: “Només té conviccions aquell que no ha aprofundit en res”. No  fa falta anar tan lluny, però, tenim el mestre a casa:  “Tota convicció –convicció seriosa– se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.”

Levante, 21 d'agost de 2017

dilluns, 14 d’agost de 2017

Les veus de la família







Crec que va ser el dissabte 13 de maig quan vaig acompanyar Manolo Baixauli a una conferència que feia el meu amic Enric Iborra a la Vall de Gallinera amb el títol de L’experiència de llegir els clàssics. Em va sorprendre molt gratament l’afluència de públic en aquell amagat i bell racó del nostre país per sentir els comentaris d’Enric d’obres d’autors com ara Homer, Marx, Ausiàs March, Cervantes, Flaubert i Balzac. La vall estava en tot el seu esplendor, verda i bonica, i, ja pel camí, ens vam dir que compraríem cireretes. Vam anar directament a casa Ignasi Mora, a Benissivà, on ens havia convidat a dinar en la terrassa que té amb una vista esplèndida sobre la Serra Foradada, verda i grisa. Una vista de corriols i bancals d’oliveres i una sensació de silenci que no ens sorprén als que venim d’un poble menut. Una conversa molt agradable, sobretot, de llibres mentre menjàvem un plat d’arròs al forn boníssim. Vaig repetir. Parlàrem de Simenon, de L’home que mirava passar els trens, que, si voleu, podeu trobar en la Cua de Palla i d’obres com La tragèdia de cal Pere Llarg, d’Eduard Girbal Jaume, que ens recomanà Enric. Com que no havia conegut personalment Ignasi Mora, fins aquell dia, ens van intercanviar algun llibre. A mi em regalà Les veus de la família (Columna jove) en què va aconseguir el premi Joanot Martorell 1991 que ara, aprofitant la caloreta, llig amb mot d’interés. Abans d’acomiadar-nos, encara vam tindre temps de fer una petita conversa amb Josep Piera, que ens va dir que un dia ens convidaria a una bona paella. Ah! i, tal i com ens havíem promés compràrem un bon grapat de cireretes.


Ara que llig Les veus de la família comprenc l’interés de Manolo Baixauli per l’escriptor Ignasi Mora. Comparteixen els dos la naturalitat de fer conviure personatges morts i vius en un relat intimista de records d’infantesa. El protagonista, un xiquet que es fa passar per mut, deixa d’anar a escola, abandona la família i refà la seua vida al costat del seu padrí que li confessa que sent les veus de tres difunts: la del seu germà bessó, la de la iaia i la tia Leocàdia. Una obra ambientada en la Gandia d’un temps en què els seus carrers “encara s’agitaven d’efervescència humana i et transmetien el seu flux que t’arribava a la pell, a les venes, al cor, i et feia adonar-te que amb aquell món que es desenvolupava al teu davant, tu hi estaves involucrat fins al moll dels ossos. Perquè després tot s’ha frigorificat, hi ha desaparegut per complet la saba que corria amb la major de les naturalitats. Ara tots aquells carrers són com un teatret de titelles. Com una mena de cementeri sorollós, realment estrepitós.” Potser, per això, Ignasi Mora s’ha exiliat a aquella vall antiga.

Levante, 14 d'agost de 2017

dilluns, 7 d’agost de 2017

Qüestió de noms






Pedro Sánchez ha llançat la famosa frase “Espanya és una nació de nacions” i tot el món s’ho pren com una cosa novíssima, com si haguera inventat les lleis de la termodinàmica. I el pobre home només ha parlat d’un concepte que ja és lletra impresa en la Constitució quan es refereix clarament a “nacionalitats” i “regions”. I no només en la Constitució, perquè també Felipe González va utilitzar l’expressió en un article publicat amb Carme Chacón, Apuntes sobre Cataluña y España, a propòsit de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut: “hemos de poner de manifiesto que la Constitución de 1978 fue punto de encuentro y de partida; que la concepción de España como ‘Nación de naciones’ nos fortalece a todos.” 

Per dir unes paraules sense contingut i sense novetat i per posar-se, de nou, al costat de Mariano Rajoy en el problema més greu que té l’estat no calia que Pedro Sánchez s’enfrontara amb  Susana Díaz i que la derrotara en un congrés que ha obert moltes ferides en el socialisme espanyol. On és la diferència en la praxi? Quines propostes noves té? Quina diferència hi ha entre les paraules “nacionalitat” i “nació”, si cap de les dues no té “sobirania”? Està molt clar que, per al viatge que ha fet Pedro Sánchez de tornar a la Constitució i a Felipe González, no calien alforges. És un viatge que fa riure, per no plorar. No ha dit absolutament res de nou perquè només la nació (en singular) té la sobirania i les nacions (en plural) no en tenen. No busqueu la diferència entre una “nacionalitat” i una “nació” en els diccionaris perquè, en segons quins, us podreu divertir massa per a una cosa tan seriosa. 


En els diccionaris passa com en la “científica” història que defineixen o conten els fets d’acord amb la part de la barrera en què un estiga. Com Susana Díaz o qualsevol altre eminent “socialista” espanyol que interpreten “nació de nacions” segon ho diga Felipe González o Pedro Sánchez. Dic això perquè acabe de llegir amb molt d’interés la intervenció de Javier Paniagua, ¿Por què una parte de Catalunya quiere separarse de España? Un intento d’explicacción, —que molt amablement m’ha fet arribar— en la Universitat Menéndez y Pelayo de Santander. Només amb la paraula “deriva” —desviació d’una nau del seu rumb—, que fa servir en la presentació (“sobre la deriva de Catalunya”) i el títol es veu des de quina part de la barrera explica la història, la “seua” història. Si us dic la veritat, em convenç molt més l’anàlisi que en fa el professor Antoni Furió en la ponència: Espanya contra el País Valencià que va pronunciar dins el simposi “Espanya contra Catalunya” —la podeu sentir en la xarxa—. Evidentment, també podem distingir, en el títol, quina és la mirada.

Levante, 7 d'agost de 2017