dilluns, 30 de maig del 2016

Ensenyar el cul



Tenir el vici d’escriure t’obliga, de tant en tant, a fer una mena de vida social en què, inevitablement, et converteixes en protagonista, en el centre d’atenció de totes les mirades, de totes  les intervencions i de totes les preguntes. És normal: el motiu de la reunió ets tu o la teua obra. No sé qui va dir que: “qui escriu ensenya el cul i qui canta ho ensenya tot”. I, qui va dir això, tenia més raó que un sant. Encara com, quan escrius, ho fas tot sol a casa, tranquil·lament i sense que ningú no escodrinye la teua angoixa davant un paper en blanc.

Ara bé, si et conviden a les Escoles Carrasquer de Sueca per a parlar de tu i dels teus llibres, et sents tan nu com es deuen sentir els cantants davant el públic. Sobretot, quan comproves que els alumnes i els professors s’ho han pencat de valent i tu vols estar a l’alçada. Els menuts tenen molta imaginació i et fan unes preguntes tan desconcertants que moltes vegades no saps per on eixir. Són preguntes que no t’has preparat, però que unes cares curioses i impacients et demanen una resposta immediata. Una resposta que creus ha de ser original o, com a mínim, atractiva. Per un moment, et trobes descol·locat, vulnerable. Respons tan sincerament com pots, però, encara no has acabat de contestar, i ja veus més braços alçats que esperen el seu torn.

Quin és el primer llibre que vas llegir? Una pregunta fàcil que es complica quan recordes que va ser Niebla, de Miguel de Unamuno, que ell deia que no era una novel·la, sinó una “nivola”. El llibre  és un rotllo, que no podia contar als xiquets, sobre un paio que es rebel·la contra la seua no existència. No recorde ara quina mena de professor, dement o degenerat, em va fer llegir allò en una edat tan tendra. Vaig aprofitar la pregunta per explicar-los que jo, quan era menut, llegia molts còmics i, com no teníem un duro, ens els canviàvem entre els amics i, una vegada a la setmana, en el mercat que fan els divendres a Sueca.  Els canviàvem en una parada que hi havia a la porta del Teatre Serrano, que ara és un supermercat. Els xiquets no acabaven d’entendre com ens canviàvem les historietes aquelles de segona mà: El Capitan Trueno, El Jabato, Hazañas bélicas... No teníem massa manies.  Quants llibres tenies a casa de xicotet? Quants en tenia? Ni un. Els vaig explicar que a casa teníem només aixades, corbelles, llegons... I, com que veia que em posava massa nostàlgic, el preguntí si volien que els llegira un conte. Em van dir, de seguida, que sí. Abans, però, els vaig explicar que nosaltres vam tenir la sort de poder escoltar moltes rondalles als nostres majors. I els vaig llegir una molt bona versió d’El lleó del Benicadell de Víctor Gómez.  

Levante, 30 de maig de 2016

dilluns, 23 de maig del 2016

Escolta, Espanya...




Ximo Puig ha visitat Barcelona per donar un missatge a Espanya. Potser arriba tard per ressuscitar un corrent regeneracionista que van intentar, ja fa molts anys, intel·lectuals com  Joan Maragall, que mai no van voler escoltar a Madrid. En un principi, Maragall admetia la possibilitat de regeneració que hauria de venir, però, de la perifèria, d’aquells pobles que parlen “una llengua entre perills”. Molt prompte, però, li vingué l’escepticisme, com a tots: “Espanya dorm, dorm fa molt de temps. De vegades sembla que no, perquè es mou; però es mou inconscientment dins d’un sopor pesat, invencible com el que moltes vegades precedeix a la mort”. 

No va ser escoltat tampoc el seu nét i president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, que intentà la regeneració en forma d’un nou estatut d’autonomia. El que no sabia Maragall és que amb aquell nou estatut començaria tot: la campanya impresentable del PP amb tota la caverna i la del seu propi partit amb bocamolls com Alfonso Guerra, que ni té vergonya ni la coneix: “hem ribotejat l’Estatut català igual com un fuster escapça una fusta a cops de ribot”. I, aleshores, vingué, l’adéu a Espanya.

Ximo Puig arriba a Catalunya en aquest context, quan els catalans, farts d’intentar regenerar l’estat, han dit: adéu Espanya. I, sobretot, en un moment en què han entrat, amb molta força, en escena forces progressistes espanyoles que venen la burra d’un estat plurinacional, i que fan la competència a un partit socialista adormit i sense un projecte clar per a Espanya. Ximno Puig ha anat a Catalunya per a parlar a Espanya. Per a dir que les elits centralistes no han digerit la diversitat i han utilitzat la crisi per a recentralitzar l’Estat. A explicar la novetat que suposa el fet que un president valencià visite Barcelona. A parlar de federalisme i dels lligams amb Catalunya. No només dels lligams culturals, sinó de la complicitat de ser víctimes de les sentències del Tribunal Constitucional que ha desestimat el recurs de la Generalitat Valenciana contra els pressupostos de l’Estat, de la mateixa manera que declarà inconstitucionals molts dels articles de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.


Amb veu pròpia, clara i en català, va dir que no vol continuar en la perifèria invisible, que vol estar en tots els debats i on es prenguen totes les decisions. Reivindicà el Corredor Mediterrani i explicà que voldria retrobar-se amb Catalunya dins d’una  Espanya federal, criticant aquells que volen traure rendiments de l’anticatalanisme sense mesurar les conseqüències. En definitiva, un discurs regeneracionista que Espanya no escoltarà. Tindríem prou, però, que l’escoltaren els barons i l’ama carabassera del seu partit, que també trauen rèdits de l’anticatalanisme sense pensar en les conseqüències. Tan de bo, escoltaren Ximo Puig. De moment, Pedro Sánchez ha perdut el cul per venir a València i s’ha compromés a millorar el finançament i les infraestructures.

Levante, 23 de maig de 2016

dilluns, 16 de maig del 2016

L'altiplà s'imposa






Sent parlar Pedro Sánchez i em sembla un fava que es creu socialista, que no es trau la pasta dels dits i que no sap què vol ser quan siga gran. L’ama carabassera −Susana Díaz− el porta cagalló per séquia i el té acovardit. I fa actuar la parella d’acòlits que té, Antonio Hernando i Cézar Luena, com si foren Pixie i Dixie volent venjar-se del gat Jinks −Pablo Iglesias− que no els ha volgut donar el formatge a canvi de res. I ens volen vendre una moto que no va cara aire: “No han volgut votar Pedro Sánchez de President, per  culpa de Pablo Iglesias encara mana Rajoy”. Com si no sabérem que el primer dia van pactar la Mesa del Congrés amb Ciutadans i el PP. Què veu Pedro Sánchez en Ciutadans? Segur que no veu el mateix que nosaltres: pura caspa, antiga caverna, coentor de l’Espanya més carpetovetònica i podrida. També ja és el PSOE això? Ja han abandonat totalment l’espai de l’única Espanya possible, de trellat? És per això que li han ficat el braç dins la màniga a Ximo Puig? Jo no sé si els pot anar bé el pacte amb Ciutadans a Andalusia o a l’Espanya més profunda. El que crec saber és que, a Catalunya, a les Illes i al País València, el pacte amb Ciutadans no pot ser un pacte progressista. Impossible. No és un pacte natural. A casa nostra, Podemos, Compromís, PSPV i EU són cosins germans, pares, mares, fills i filles; i els de Ciutadans són de l’altre bàndol. Ací, el pacte natural és el que no han deixat fer a Ximo Puig per al senat: un pacte per a salvar uns objectius concrets de país, però també del seu partit. No com els exigeixen els portaveus socialistes de l’altiplà i el seu escuder Ábalos, que volen el mateix que Isabel Bonig: un PSPV-PSOE “fort”, però amb gairebé tots els senadors per al PP.

No entenc com el nostre Ximo Puig deixa que aquests faves l’obliguen a fer el que no vol ell ni la majoria d’alcaldes i càrrecs socialistes valencians. Supose que, de moment, no podrà fer altra cosa. Ximo Puig, però, té una edat que no li deu importar molt el seu futur polític. No necessita amorrar-se al piló de qui mana per seguir controlant el  “tinglado”, com  Ábalos. I és prou llarg per saber per què el PSC està ferit de mort i de quina manera el PSPV seguirà els seus passos, si no torna a les arrels, si no té un projecte propi. Els socialistes valencians s’hauran de fer l’ànim de marcar les distàncies amb un PSOE que no sap cap on va. Segurament, va a les terceres eleccions. Amb Podemos no vol pactar i amb el PP diu que tampoc. Aleshores, què? O eleccions o Ciutadans culminarà la faena de “mamporrero”. O es decantarà, finalment, a l’esquerra? Faça el que faça, haurà perdut un fum de possibles senadors. L’altiplà s’imposa, com sempre. Quin poc trellat!

Levante, 16 de Maig de 2016

dilluns, 9 de maig del 2016

Referents













La meua primera relació amb els homes i dones que habiten el món del periodisme va ser, com en tantes altres coses, en casa Joan Fuster on, en hores intempestives, sempre apareixia un personatge o altre d’aquesta espècie de la ploma que plantejava el mateix problema de sempre: la manca d’una premsa autènticament valenciana, que vertebrara el país. Quant de projecte frustrat! En aquella casa vaig sentir també el tecleig constant de la immediatesa d’una faena que no es pot ajornar: “Posa’t una copa i vés bevent que he d’acabar l’article”. El primer whisky, per tant, te l’havies de fer amb la companyia del clec-clec de les tecles de la màquina d’escriure, que només s’aturava amb el catacric-catacrac del carro en cada rengló. Allí, vaig comprendre com escriptors com Jacint Verdaguer, Maragall, Gaziel, Josep Pla... havien trobat en el periodisme la seua manera de viure o un incentiu per a la seua carrera literària. Mestres que sempre han format part de les meues lectures.

La primera redacció que vaig visitar va ser la de Ràdio nacional on vaig anar a buscar Emili Piera. Però no vaig passar de la porta, perquè em vaig olorar alguna cosa en les preguntes que em feia el porter, que segurament seria un policia retirat. Vaig fugir com un llamp i ho vaig encertar. Hi havia arribat uns minuts més tard que els policies que acabaven de detenir l’Emili. Encara vivia el dictador. La redacció que vaig poder visitar com Déu mana va ser un poc més tard, en plena Transició democràtica, quan encara no ens havien retallat les ales i pensàvem que moltes coses eren possibles. Va ser aquella mítica redacció del diari Avui on, junt a l’Emili, treballaven unes persones inoblidables: Pilar López, Vicent Aleixandre i Pep Torrent, que ens han abandonat pràcticament junts i massa prompte. Periodistes que en un país normal hagueren escrit en català, però que ho van haver de fer en castellà per guanyar-se la vida. En la professió de periodista, com en moltes altres, molt poca gent es pot guanyar la vida fent servir la nostra llengua. D’aquella redacció, ara, només queda l’Emili. I que dure, si us plau! Busque, en aquest diari, la seua foto i les seues paraules només perquè m’acompanye un poquet cada dia.


Perdre el referents, amics que t’han impulsat a escriure i que ja no podré trobar en les pàgines dels diaris, és una manera de fer-se vell com una altra. Recorde el Dos i Dos i El valencia semanal dirigits per Pilar López, sempre colpejats per la caverna. Enyore les columnes de Vicent Aleixandre sobre el València C.F  i les de Pep Torrent sobre la cosa pública. Me’n perdia molt poques. Però el que més em toca el tendre és perdre el directe: les llargues converses amb un bon dinar y un parell de whiskys. 

Levante, 9 de maig de 2016

dilluns, 2 de maig del 2016

El carrer






No fa falta ser un prestigiós pedagog com Francesco Tonucci per a adonar-se que, quan tancaren els carrers per als xiquets, alguna de grossa anava a ocórrer en la seua formació. La més important és que els xiquets ja no juguen sols en les places, ni saben de les aventures de nadar en les séquies i en els rius. I, sobretot, pateixen, com explica Tonucci, el cost físic i psíquic que té per a un xiquet el  fet de no poder eixir de casa sense la companyia d’un adult. Ja no poden jugar sols. I es perden una de les coses més importants per créixer com Déu mana, perquè: “jugant és on es posen els fonaments en què es construeix la vida”. És en el joc on s’adquireixen competències, habilitats i relacions socials. Encara com nosaltres som d’una generació que va arribar a temps de jugar no sols al carrer, sinó que vam poder recórrer tot el terme amb plena llibertat, després d’eixir d’escola en el berenar en la mà i durant les llargues vacances de xiquet.

Sí, nosaltres vam poder beure en les aigües del Xúquer i en les seues séquies i, sobretot, ens vam poder fer rais amb troncs que lligàvem com podíem per explorar un riu que encara era de debò: aigües netes i cristal·lines que viatjava entre canyars i arbres. Érem un poc salvatges, però anàvem al cine o, simplement, havíem llegit Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain i volíem imitar les aventures de Huck que s’escapava amb un rai per retrobar-se amb el seu amic, el negre Jim, que buscava la llibertat. Empreníem la fugida perillosa navegant cap a Cullera com si navegàrem pel Mississipí. 


Per això, com a primera generació de fills de llauradors i jornalers que vam estudiar, quan arribàrem a València, comprovàrem que els nostres companys de ciutat respiraven ja una coentor tan ingènua que ens obligà a ensenyar-los-ho tot. Els ensenyàrem que al poble hi havia un paio que li deien Joan Fuster, que, a més d’escriure sobre les coses que s’aprenien en el carrer, havia escrit un llibre, Nosaltres els valencians, que els trencava tots els esquemes. No, nosaltres no anàvem als bars a preguntar on són els Països Catalans, com el fava que encara pregunta. No érem “aldeanos” com diuen els de Ciutadans que no saben res. Nosaltres sabíem fer de tot i ho vam haver de fer: treballar en el camp i en l’obra, fer de polítics, d’historiadors, de professors, de novel·listes, d’editors, de cantants, de periodistes... L’única cosa que encara ens quedava per fer, ja l’hem feta. Era ajudar a tirar, de manera democràtica, a tots els podrits de les nostres institucions. No som com aquesta nova caverna que, com no han jugat al carrer, no poden eixir sols de casa, perquè no en tenen ni idea, de res. No saben ni tan sols quins són els seus orígens ni la seua identitat. Que vagen a escola, però que hi vagen a peu, perquè arribaran més desperts com diu Tonnucci.

Levante, 2 de maig de 2015