dijous, 27 de febrer del 2014

A rebuf de Rosa Díez




Que Déu ens pille confessats si l’expiació de tots els pecats del PP i del PSOE passa per fer seguidisme de les ocurrències de Rosa Díez. Més val que deixem que es florisca la cosa, si la regeneració política i la recuperació de la credibilitat de les institucions l’ha de dirigir el populisme ronyós i el nacionalisme caspós d’una dirigent que s’apega com una llepassa als càrrecs polítics (n’ha ocupat un bon grapat i de tots els colors) mentre parla de renovament i de renaixement moral. Alfredo Pérez Rubalcaba s’equivoca en l’estratègia de deixar el PSC amb el moc penjat en obligar-lo a fer pinya amb Díez i el PP, en una moció trampa d’UPyD que explicitava el rebuig al pla “secessionista” català. “He sentit vergonya”, confessava un històric militant socialista, després de votar amb UPyD i el PP. L’aprovació del text “no aporta res ni al PSC ni al PSOE”, opinava. I té més raó que un sant. Rubalcaba s’equivoca encara que només pense en les eleccions espanyoles.. D’on creu que li han vingut, al seu partit, les majories en el Congrés dels Diputats? Creu que li han plogut del cel? S’ha parat a pensar quants diputats aportava el PSC? Fer miques el PSC no és una bona estratègia per recuperar la majoria. Rubalcaba no ha inventat res. La seua estratègia és la mateixa que la de José Maria Aznar: fer-se fort en la resta de l’estat, sense importar-li que a Catalunya cresca l’independentisme. El d’Aznar era un plantejament immoral des del seu punt de vista de la “pàtria” que deia que defensava, però  li venia com l’anell al dit, perquè restava vots als socialistes. Tant se li donava tot mentre el seu partit sumara. Però què guanya Rubalcaba i el PSOE amb aquesta estratègia? L’independentisme creix poc a base dels votants del PP. On aniran a parar els votants d’un partit destrossat, que li han volgut fer perdre la credibilitat? Entre el PSC i el PSOE hi ha poques diferències. Només una, diria jo: molts socialistes catalans defensen un dret democràtic que el PSOE no reconeix. Una única diferència que Rubalcaba no sap resoldre, ni tan sols gestionar sense fer estelles el partit dels socialistes catalans. Que s’ho faça mirar i que Santa Llúcia li conserve la vista en l’anàlisi marxista o en el que siga que fan ara. Però que tinga en compte que, fent-li el cul gros al partit de Rosa Díez, no farà de la nit el dia. Nosaltres, valencians, que no som ningú, pobrets, sofrirem com sempre els danys col·laterals: tindrem promocionat un actor fracassat.
Levante, 27 de ferer de 2014

dilluns, 17 de febrer del 2014

El prestigi de l'AVL




El Consell Jurídic Consultiu no volia ser menys que les altres institucions i ha volgut també desprestigiar-se als ulls de tothom. No podíem esperar altra cosa d’una institució en què un dels seus membres ha tingut que eixir per cames de la presidència de la Generalitat. Ara, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que, després de la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006, és l’únic organisme competent en la regulació del valencià, que té personalitat jurídica pròpia i exerceix les seues funcions amb autonomia orgànica, té també l’oportunitat d’adherir-se al desprestigi institucional i caure de cul davant un dictamen infumable que no és vinculat: només quatre vots i la veu de Camps, que no se la creuen ni els del seu propi partit. Si l’Acadèmia opta per l’opció del desprestigi, que és la que estan pensant alguns dels seu membres, eixirà d’aquesta amb la cua entre les cames: “sense haver aconseguit res d’allò que volia”, segons el seu Diccionari Normatiu. Té, però, l’oportunitat d’anar amb la cara ben alta, sense haver d’avergonyir-se de res i no fer cas d’un dictamen que no té cap valor jurídic. Els acadèmics haurien de saber que com més roín és l’anou, més soroll mou. I, com l’anou no té cap autoritat ni capacitat, dóna més quefer que un porc solt. Un anou que s’avergonyeix de la llengua materna, ja sabeu que la considera un defecte, que no l’usa perquè ni sap ni vol, però que, una vegada més, la vol utilitzar per amagar la gran destrossa que han fet al país, que han deixat sense bancs, sense televisió, sense ràdio i sense un duro. Si l’Acadèmia vol anar amb la cara ben alta i no amb la cua entre les cames, haurà de respectar allò que les institucions acadèmiques i científiques diuen sense fer cas a un Consell Consultiu que no s’ha mirat ni ha tingut en compte cap de les nombroses sentències judicials que avalen la unitat de la llengua. Josep Palomero i els altres membres de l’Acadèmia haurien de saber que ja no poden transigir, que, si els polítics amics no la caguen, a aquesta gent no els queda una tallada de monyo. Ara cal aguantar un poquet fins que vinguen les eleccions i comprovar que el Molt Honorable president i els seus assessors amics s’han equivocat en l’estratègia. Ja no vivim els temps de la transició política i la dreta no està en l’oposició. Ja no tenen cap credibilitat perquè ha fet moltes malifetes. I, a més, molta gent ha anat a escola i sap que només diuen que ximpleries. En el vaixell en què vol pujar Fabra, només pujaran quatre gats i la Consellera sense ganes. Cal que l’Acadèmia aguante un poquet, que no queda res.

Levante, 17 de febrer de 2014

dilluns, 10 de febrer del 2014

Pegar la volta a l'ou




No he pogut encara examinar detingudament el Diccionari normatiu valencià de l’AVL i no m’he fet una idea de l’abast de les aportacions. Sí que he vist, però, legalitzades expressions tan nostres com fer la mà; de la mateixa manera que es deixa ben clar que nosaltres, els valencians, peguem els besos, les voltes, els rebolcons....; i no els fem, com fan en altres indrets del domini lingüístic. He anat amb tota la intenció a buscar la paraula xarlotada, que no està en cap altre diccionari normatiu, i m’he alegrat de trobar-la, perquè és la manera de definir millor el que han fet fins ara els nostres polítics, sobretot els de dreta, en el tema de la llengua: actuació grotesca i ridícula. La darrera xarlotada l’ha feta Maria José Català, consellera d’Educació, Cultura i Esports, que, a propòsit de la nova polèmica sobre la definició de valencià del Diccionari normatiu, vol que el Consell Jurídic  Consultiu es pronuncie sobre si el valencià és el mateix que el català per a veure si es pot fer una impugnació judicial. Una vegada posats a la faena de fer dictàmens sobre xarlotades, els del Consell Jurídic Consultiu, podrien dictaminar també si tenir el valencià com a llengua materna és un defecte com va dir la Consellera de Cultura o si el cognom Català és contrari a l’estatut per si fa falta que la Consellera dimitisca o se’l canvie. Maria José Valencià quedaria molt millor i més apropiat a l’esperit de l’Estatut. En el nou Diccionari els valents cauen de cul. Confiem que Vicente Garrido no en caiga, després d’atrevir-se a dir que el valencià serà el que l’AVL diga què és. Si cau, no serà per falta de sentències jurídiques que avalen els criteris científics. Sentències que els nostres governants es neguen a complir. Com s’atreveix a dir la Consellera que espera que l’Acadèmia acate el dictamen del Consell Jurídic Consultiu? És que ja sap quin és? Esperem que els del Consell Jurídic Consultiu no li peguen la volta a l’ou (que en el Diccionari vol dir canviar radicalment les coses) per complaure uns polítics tan acostumats al cinisme i a aprofitar-se de la debilitat del nostre idioma per a destruir-lo. La Consellera li pega també la volta a l’ou quan diu que la Generalitat no vol que es parle del valencià per a conflictes i per a polèmiques, com si no sabera perfectament qui ha utilitzat la llengua per a traure rèdit electoral sense importar-li el mal que podien fer i l’estúpida divisió que han creat. Ara, però, gràcies a Déu, els nostres governants tenen un problema molt greu: el personal no es creu ja les seues mentides. N’han dit tantes!

Levante, 10 de febrer de 2014

dilluns, 3 de febrer del 2014

La cinquena planta




Llegiu Baixauli. Encara que semble repetitiu, no ho és en absolut. Cada vegada, conforme va fent-se major, va estirant un poquet més la cordeta i refinant les coses que escriu. Millor dit: reescriu. Els mateixos fantasmes? Les mateixes dèries metafísiques? Realisme màgic? No. Res a veure. És Manolo Baixauli. En el moment en què situa l’acció en la Ribera del Xúquer, a recer del nostre riu, xafa terra o fang que és pitjor. O millor, segons com ho mires, perquè el fang dels camps d’arròs va fer d’Antoni Puchades un dels millors migcampistes del futbol. Guardava l’equilibri en el terreny de joc, com fa Baixauli en la seua literatura, que no cau on no ha de caure i s’aguanta, malgrat que juga en un terreny molt relliscós. Si volguérem simplificar, podríem recordar Juan Rulfo i el seu Pedro Páramo, que segur que ha llegit. Les aigües del Xúquer, però, el tonifiquen i el fan molt més saludable. Els seus fantasmes són de carn i ossos malgrat estar morts, perquè són de la Ribera. Poca broma! D’entrada hi ha un plantejament pragmàtic que l’autor et conta en la mateixa ficció: “Quan faig el càsting d’una novel·la, no tinc en compte si els personatges parteixen d’individus vius o morts”. I trobes absolutament normal que una persona de Riola construïsca un pont a París a base de cranis. Per què no? Tothom sap que els de Riola anaren a la Lluna primer que els americans. Amb Baixauli no lliges literatura, la vius. Jo mateix m’he trobat amb un Meditatòrium a vora riu, que és una construcció de l’etapa cranial del mateix personatge que va construir el pont a París (si llegiu la novel·la, ja sabreu de què parle). Algú diu que en la novel·la de Baixauli hi ha molta metafísica i molt d’interrogant filosòfic en el sentit d’agafar la vaca pels collons: “Què som? Ones dins d’una mar immensa dita temps”. Però no té raó. Baixauli té el cabet en la faena. I encara com! I agraeixes a una veu de la novel·la (la polifonia és espectacular) que et faça anar a l’ambulatori a veure si tenen el registre de totes les portes que has obert, les que t’han tancat, els besos que has rebut, ben classificadets en eròtics, diplomàtics i d’estima... I també els desitjos... Interrogants molts més sucosos que es pot fer una persona que ha passat per una de les experiències més humiliants que pots viure, que és deixar el cos en mans d’unes persones (els metges) que fan de tu el que volen. I encara és més humiliant quan n’ets conscient. No et pots moure i, ells, parlen de les seues coses: on aniran el cap de setmana, què menjaran per la nit i ... Després d’una experiència així, és molt reconfortant fer-se una bona cervesa i, millor encara, escriure una novel·la excel·lent.
Levante, 3 de febrer de 2014