dilluns, 30 de novembre del 2015

El PP i la Muntanyeta dels Sants



Em va fer molta gràcia que Isabel Bonig utilitzara la Muntanyeta dels Sants com a escenari per a la presentació dels candidats a les properes eleccions del PP per València. Un escenari on encara ressonen les veus de les cançons dels cantants, com les dels que actuaren la inoblidable nit d’alegria i de combativitat cívica de l’estiu de 1976: Rafel Xambó, Josep Blai, Araceli Banyuls, Salvador Sebastià, Lluís Miquel, Al Tall, Joan Monleon, Matíes Segura... I crits com: Llibertat! País Valencià! Països Catalans!... Que cadascú cridava al seu gust amb senyeres quadribarrades i moltes amb l’estel que tant de moda estan ara. La Muntanyeta del Sants ha estat escenari, després, d’esdeveniments de resistència a la brutalitat del PP valencià contra la llengua i cultura d’aquest país. Els premis literaris Joan Fuster i La Mostra Internacional de MIM, han utilitzat aquest promontori rocós, seu d’un antic temple romà, per a les deliberacions del jurat en els premis i per a la presentació del festival a la premsa. Potser per això, o només per respecte a la llengua dels indígenes, l’arquebisbe de València Carlos Osoro res a veure amb el que tenim ara− va fer un gran esforç per fer servir el valencià, quan hi va anar a celebrar una missa de campanya, en honor als Benissants amb motiu de la celebració del quatre-cents aniversari de la construcció de l’ermita i per beneir els camps d’arròs,

Jo no vaig veure ni vaig sentir les ximpleries, que segurament pronunciaria totalment en castellà, Isabel Bonig en aquell escenari de la marjal. Arribar a Sueca per dir que “els rics estan en Compromís” i que “som l’esperança dels obrers...” és considerar que el personal és fava, gairebé un insult a la intel·ligència i una demostració que no estan disposats a canviar la manera de fer política. Va anar a la Muntanyeta dels Sants a dir que “ací està el PP per a parar a qui vol enfrontar el poble valencià”. Si es mirara a l’espill, veuria qui són els que per un grapat de vots han enfrontat a aquest país i el mal que han fet, no des de la ignorància, sinó des de la mala llet. Ells han estat els autors intel·lectuals de molts actes d’incivisme i de coses molt més grosses que han ocorregut en aquest país com les conseqüències d’enfrontar-se als dictàmens d’institucions com les universitats que són les que saben de qüestions de ciència.


A banda de les vistes, no era el millor escenari per al PP, perquè, si algú va tenir ganes d’anar al servei, no sé si el degué trobar, ja que estan clarament senyalitzats amb una placa de ceràmica on diu: “Can Felip V”.

Levante, 30 de novembre de 2015

dilluns, 23 de novembre del 2015

Estellés a Brusel·les





Alguna cosa deu estar canviant al nostre país quan, cada any, té més èxit la proposta que va llançar Josep Lozano en la seua lletra de convit, de 2010, de celebrar els sopars Estellés. Una festa inspirada en la que fan els escocesos, des de fa més de dos segles, cada 25 de gener, que ha arrelat fermament com a celebració identitària: el “Burn’s souper”, per recordar el naixement del popular poeta en llengua escocesa Robert Burns (1759-1796), en què, després d’un bon sopar amb haggis, un embotit escocés, es beu i es canta l’Auld Lang Syne. Ja sabeu la tornada: “el nostre comiat diu: A reveure, si a Déu plau! I ens estrenyem ben fort, mentre diem: Adéu-siau”.

Enguany, en la sisena edició, s’han celebrat més de setanta sopars al llarg de tot el nostre domini lingüístic i, fins i tot, gràcies a la iniciativa del diputat de Compromís, Jordi Sebastià, la veu del poeta de Burjassot s’ha sentit a Brussel·les en un homenatge i sopar de germanor celebrat a la capital belga en què s’han recitat poemes d’Estellés i els artistes Borja Penalba i Francesc Anyó han ofert el seu espectacle. Un espectacle que, si no us el voleu perdre, el podeu trobar en el segon volum de la col·lecció Imprescindibles d’Onada Edicions amb el llibre-disc Estellés, de mà en mà, una molt bona antologia de l’obra del poeta més important de la literatura catalana després d’Ausiàs March.

Per unes quantes hores, a la festa que es va celebrar a la capital europea, van compartir llengua i cultura: l’eurodiputat de Compromís, Jordi Sebastià; la filla del poeta, Carmina Andrés; l’eurodiputada valenciana del PSOE, Immaculada Rodriguez Piñero; i Josep Maria Terricabras i Ernest Maragall, d’Esquerra Republicana de Catalunya; entre altres. Ernest Maragall reconeixia la figura de l’autor que “representa una forma de salvar la nostra memòria” i que l’acte “és una manera de dir a Europa que som aquí i que hi ha un poble, una cultura i un poeta que és universal”. La filla del poeta, emocionada, no s’acabava de creure que es poguera fer un acte així a Brussel·les, però més sorpresa encara és per a ella que l’Ajuntament de València dedique una setmana a l’autor valencià. “ Això no s’ha vist mai”.


No tot, però, ha estat guanyar en llibertat, perquè l’acte que s’havia de celebrar també a París, l’endemà mateix que a  Brussel·les, s’ha hagut de cancel·lar a causa dels atemptats.

Levante, 23 de novembre de 2015 

dilluns, 16 de novembre del 2015

No mataràs






Els llibres de Víctor Labrado són sempre reconeixibles per la seua singularitat, per la seua molt personal manera de fer, de bastir uns personatges, reals, admirats, mites d’una certa memòria col·lectiva, que hagueren quedat en l’oblit sense la seua intervenció, sense el dur treball en la documentació existent i en els testimonis orals de la gent que els va conéixer. Després de la La guerra de quatre (Bromera) i Quan anàvem a l’estraperlo (La campana), ara ens regala amb No mataràs (Bromera) la interessant història de Pepe el Carinyo, un bandoler de Rafelcofer conegut per la seua afició al raspall, amb què ha guanyat el Premi Enric Valor de Novel·la. Labrado reconstrueix la història d’un personatge atrapat pels esdeveniments que va haver de viure i que se li va complicar tant la vida que va haver d’agafar un arma per anar-se’n a viure a la serra. A través dels testimonis, de les coses que li expliquen, Labrado va descobrint una persona intel·ligent i valenta que va tenir molt de respecte a la vida humana. Encara que va viure durant molt de temps amb armes en les mans, se les va enginyar per no causar cap víctima mortal. Amb aquest personatge i altres també interessants, aconsegueix construir una novel·la d’aventures, “històrica”, on la vida es pot guanyar o perdre com una partida de trinquet. Labrado fa créixer una novel·la de no ficció on hi ha un treball brutal de reproducció del llenguatge col·loquial de les persones que entrevista. Un dels grans mèrits de la novel·la és que el sabor del llenguatge col·loquial et sone a literari: “I eixa història tota la vida s’ha dit i s’ha contat. La sabien molts, però dels que la sabíem només en quede jo. La majoria de tots ja han mort”. De totes maneres l’autor no pot evitar entrar en la història i immiscir-se com a narrador fascinat pel seu personatge i prenent partit fent literatura: “El van dur de Gandia a València. Devia fer temps que no veia el carrer. L’aire, la gent de cada dia, la vida. Una cosa antiga i perduda que li venia de nou. Com la salut a un malalt. El van traure de la presó de les Escoles Pies ben amarrat de les mans, ansa per ansa, un guàrdia a cada costat. La conducció de presos era un acte públic. Les autoritats encara devien trobar edificant de mostrar-los així a la ciutadania, traure’ls a la vergonya, reduïts, exposats a la curiositat”. 

Levante, 16 de novembre de 2015

dilluns, 9 de novembre del 2015

La taronja




Fa llàstima passejar-se pels camps de tarongers. Qualsevol dia entrarem en un hort i pensarem que és la selva obscura on Dante Alighieri es trobà una lloba, un lleó i una pantera que li impedien retornar al recte camí. N’hi ha molts camps abandonats, perquè la taronja no val un duro i no paga la pena treballar la terra encara que no es compten els jornals, com fa temps que fan els nostres llauradors. Quanta raó tenien els nostres pares quan volien que pegàrem a fugir com fóra del camp. Tu estudia, xicon, que a l’hora de venir a treballar al camp sempre estaràs a temps. No necessites cap formació per a fer de burro de la faena. I això que encara eren molt bons temps per a la taronja, si els comparem amb els d’ara.  En trenta fanecades d’hort –que no són res i els fills ajudant en casa fent uns pocs jornals, una família es podia permetre els luxe que les seues noves generacions estudiaren. I ho vam fer com ens ho manaren i vam tenir la sort de ser la primera generació dels fills de la terra que vam poder pegar a fugir. I és que els llauradors no s’han cregut mai això del paisatgisme sentimental dels nostres poetes reaccionaris. Una barraca són quatre canyes i un poc de fang per a viure malament. Com pot ser una barraca idíl·lica? “L’alegre barraqueta valenciana s’amaga entre les flors”  De què anaven? D’un romanticisme més o menys aigualit i estantís.

No van poder fugir tots, és clar, i de tant en tant te’n trobes algun pel carrer que s’ha quedat al camp i et recorda els bons moments. Te’n recordes de mi? Clar que sí, de quan anàvem a collir taronja. Encara recorde que més d’un dia podíem guanyar deu o quinze mil pessetes de l’època, de fa gairebé quaranta anys. Anàvem a estall, però condia. Si hi anava un dissabte o diumenge podia viure la resta de la setmana a València i encara donar alguns diners a casa. Fins i tot, els llauradors rics anaven a collir perquè els eixia a compte fer uns quants jornals quan no hi havia faena en l’arròs. No, Voro, em diu el xicot. Això fa temps que s’ha acabat. El dia que millor ens ix podem guanyar un poc més de vint euros i li hem de donar al cap de colla dos per al cotxe i un per a no sé què. Crec que és per pagar-li la vivenda. No fa falta, però, que ningú t’ho explique. Només amb una passejada pel terme ho veus de seguida.

Levante, 9 de novembre de 2015 

dilluns, 2 de novembre del 2015

Junts pel no




No és veritat que el PP està penedit de la campanya contra l’estatut de Catalunya com diuen alguns. En aquell moment, com ara, al PP li importava ben poc Espanya. L’única cosa que volien, com també ara, era guanyar les eleccions sense que els preocupara el mal que feien. L’anticatalanisme li ha donat molts vots al PP i d’això en sabem molt en aquesta terra. Per a guanyar, no els ha inquietat mai fomentar l’odi, la incultura i la divisió. Com que no s’han menjat mai un torrat a Catalunya volien guanyar vots al preu que fóra en la resta de l’estat. La llàstima és que els del PSOE caigueren en la trampa de la por. I aparegué el bocamoll d’Alfonso Guerra: “a l’estatut català no el reconeixerà ni la mare que el va parir”. Després, el pobre Montilla plorava i advertia de les conseqüències: “la primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i cap a les institucions comunes”.

I és que els únics que veritablement s’han estimat Espanya han estat els catalans, però han quedat tan escaldats, que han acabat demanant la independència. L’avi Maragall, regeneracionista ingenu, va fer de manera poètica una de les primeres propostes: “Escolta, Espanya, la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana: parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra, en aquesta llengua pocs t’han parlat, en l’altra massa...”. Ho intentà també el seu net, Pasqual Maragall, i un primer Zapatero amb un projecte d’Estatut que defensaven, en principi, els independentistes. I... ja sabeu què passà.

Ara, de nou, el partit dels socialistes ha preferit lluir la bandera espanyola i sacrificar el PSC, el seu graner de vots. Per no fer cas, no li fan cas ni a Ximo Puig que sap de què va la cosa. En aquestes eleccions veurem si els socialistes formen part del búnquer troglodita del no o intenten l’Espanya plural, una nova fórmula regeneracionista, com proposa Pablo Iglesias.


I què farem a casa nostra? El PP valencià no compta, però el PSPV i Compromís tenen molt a dir en aquesta qüestió. El PSPV no pot elegir com va a les eleccions, però Ximo Puig pot explicar moltes coses a Pedro Sánchez. I quina deu ser la millor fórmula per a Compromís per a “decidir” més i millor? Amb un grup parlamentari propi, quant més millor, no? El personal està cansat de preguntar-se quin serà el vot més útil contra el duo de la caverna. O serà un trio?

Levante, 2 de novembre de 2015