dilluns, 28 de maig del 2018

Llum a l’atzucac






Entra Manuel Baixauli a casa meua i s’atura a mirar els llibres que tinc damunt la taula al costat de  la poltrona on llig. En tinc un bon grapat d’Edicions Bromera, perquè els meus amics estan productius i guanyen premis. Baixauli, però, es queda mirant Llum a l’atzucac,  el dietari de Ramon Ramon que ha guanyat el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i que porta un dibuix seu com a il·lustració de la coberta. “Ja el tens?”, em pregunta de manera retòrica i l’obri, no sé com s’ho fa, en les pàgines en què es parla d’ell: “L’obra de Manuel Baixauli ha estat la claror que ha desemboirat aquests dies el meu atzucac”. Li agafe el llibre i li dic que és molt més divertit i interessant el passatge que conta com una senyoreta que treballava a la Gran Via Ferran el Catòlic en un prostíbul, que hi havia entre el Col·legi Jesús i Maria i la Comissaria Superior de Policia durant la dècada dels 90, era una gran aficionada a llegir i tenia en les seues preferències la lectura d’obres catalanes com ara: Laura a la ciutat dels sants, L’auca del senyor Esteve, Josafat, La plaça del diamant, Diccionari per a ociosos, Nosaltres els valencians... I és que, com diu Enric Iborra, el dietari deu ser la forma literària més lliure i més flexible de totes. L’extensió de la novel·la és substituïda per la intensitat de cada entrada que et permet canviar de tema en poc de temps i provocar constants efectes de sorpresa perquè en un diari hi cap tot: “una anotació sobre qualsevol fet de l’activitat diària, una nota de lectura, una descripció d’un paisatge, una narració, un aforisme”. Tot seguint el mestratge de Montaigne que va substituir la moral de l’autoritat de l’edat mitjana per una moral de lliure examen: aprendre a pensar lliurement. I això és el que fa Ramon Ramon en el seu dietari amb l’únic terror literari de cercar la metàfora menys imperfecta.

I hi trobem de tot. Aforismes com: “Freud degué gaudir molt amb Mrs Dalloway”. O la ruta que comença amb Karl Marx, al Highgate Cementery amb la irrenunciable onzena tesi d’Ad Feuerbach: “Els filòsofs només han interpretat el món de diverses maneres. És tracta, però, de canviar-lo”. I continua a Harrods, que ofereix qualsevol cosa que promou un consumisme “cosmopolita” que ajuda a l’entesa entre cultures... O et pares a escoltar la cinquena simfonia de Bruckner, la música del qual “és de l’era de la filosofia, dels temps de la metafísica, d’un udol que recorre, submergit o terroríficament vistós, tots els segles”. O, si voleu, el podeu acompanyar a Florència de la millor manera que s’ha d’anar, com Josep Pla anava el segle passat: amb el Vasari sota el braç. I coincidireu en la preferència per L’Annunciació de fra Angelico en què els seus colors vius però temprats estan fets per una ànima sense pecat...

Levante, 28 de maig de 2018

dilluns, 21 de maig del 2018

La literatura recordada






Rellegir, recordar, assajar sobre els motius temàtics de sempre: el retorn, la memòria, la nit, la lectura, els moralistes francesos, els dietaris, el realisme, la novel·la moderna, la crítica... En definitiva, assajar sobre la literatura, la literatura universal, personal, la seua. Això és el que fa Enric Iborra en el seu nou llibre: La literatura recordada, 101 contrapunts de lectures (Edicions Viena). 

Et poses en el llibre i t’entren ganes de llegir tots els textos de què parla. La Guerra de les Gàl·lies de Juli Cèsar, armat, amb els ulls d’esparver, com el veia Dante. El Resum de literatura llatina de Carles Riba. Les paradoxes de l’Odissea: l’heroi que ha sobreviscut a tants perills gràcies a l’astúcia i a l’estar sempre alerta, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni tan sols són els seus. O la tendresa que experimenta, en un somni, Penèlope per les oques (els pretendents) que són mortes per una àguila (Ulisses). El retorn desastrós d’Agamèmnon. Baudelaire: la gran ciutat com a tema artístic, el contacte amb la massa anònima, els poemes en prosa... La reivindicació de l’anormalitat, la dissonància, la lletjor, perquè l’atracció per la bellesa és la crida de la sirena. La Bellesa és una atracció fatal, una força tràgica, una flor del mal. Poulet que diu que “comprendre és llegir”, però llegir és rellegir; o, més exactament reviure. De la mateixa manera que hi ha un temps retrobat, hi ha també una lectura refeta, una experiència reviscuda, una comprensió rectificada. Criticar, per tant, és recordar. Don Quixot i Emma Bovary que deixen de ser lectors per convertir-se en ex-lectors. Tant s’avorria Emma Bovary, després de casar-se, i en cap moment se li ocorre llegir una novel·leta cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llig són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que havia llegit, en canvi, ho tenien tot pagat. 

La revolució lectora: el pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt de llibres nous i distints: els llibres com a béns de consum. Els moralistes francesos que tendeixen a malfiar-se de l’home, del seu llenguatge, dels seus costums, del seu pensament, de la seua moral. I el dietari com la forma literària més lliure i més flexible de totes. El quadern gris de Josep Pla. El de Fuster com a dipòsit de materials: “no és un diari íntim, sinó l’obrador d’un escriptor”. En definitiva 101 contrapunts de lectures, una orquestració de motius que s’encavalquen i que es creuen. Per a no poder parar de llegir i prendre notes.

Levante, 21 de maig de 2018



dilluns, 14 de maig del 2018

Salvem Bonig







Un professor, indignat, se’n va anar a buscar un amic dels que manen ara —no vull dir noms que després tot se sap. Ja sabeu: de Compromís o del PSOE —que els de Podem no han volgut fer el trio que ens haguera agradat i ens hem perdut. El va trobar i li va preguntar: “Has vist el vídeo d’Isabel Bonig, a Alacant, contra el valencià. Has vist la cara d’odi que feia quan deia que eliminarà el requisit lingüístic i...? Ja ho sabeu: les coses de sempre. L’amic que mana li va contestar: “No et preocupes i deixa-la tranquil·la, perquè Bonig és la nostra candidata en el PP. La millor que podem tenir i la que els portarà a la derrota total. Ha sigut Consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient amb Francisco Camps de president. És una dona del passat més negre del PP valencià i no té futur. La tenen perquè ningú no vol fer-se càrrec d’un vaixell que s’afona. Mira González Pons. No en vol saber res de València”. Jo no sé si l’amic que mana té raó o no. El que m’agradaria veure és Isabel Bonig mirar a la cara qualsevol jove que, gràcies al requisit lingüístic, està treballant a Catalunya de professor, dient-li totes eixes favades que diu contra el valencià. Jo conec molts valencians que treballen a Catalunya o a les Illes gràcies al requisit lingüístic. Que vaja a aquests joves i als familiars d’aquests joves i que els diga que el català i valencià no és el mateix, que es deixen la faena i que tornen a casa. Que vaja i diga  que el valencià no és la mateixa llengua que el català al meu amic de Sollana, Brauli Duart, el timoner que ha dirigit la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals els últims sis anys. O al valencià Vicent Sanchís que dirigeix la Televisió de Catalunya. O que diga als valencians que vulguen treballar a la Torre Glòries de Barcelona, al centre operatiu de Facebook per detectar notícies falses i altres continguts inadequats, que no es presenten a les cinc-centes places que han convocat perquè demanen coneixements de català i no de valencià.

És molt més pitjor encara: aquesta dona no té sentiments? Com no s’emociona sentint parlar la llengua? Per què està en contra? L’altre dia se’m va fer la pell de gallina fent el camí de Sant Jaume amb el meu germà Gonçal. Passàvem caminant al costat d’una casa vora el Miño i va eixir una dona pràcticament plorant d’alegria. “He sentit parlar valencià i em cauen les llàgrimes,” va dir. “Fa molt de temps que visc ací i no el sentia parlar”. Em va fer pensar aquella dona. Sobretot, quan vaig arribar a casa i a través de Facebook vaig sentir bramar Bonig contra la llengua. La vaig sentir i no em va transmetre odi. Si us dic la veritat, aquesta pobra dona em fa llàstima. Molta llàstima perquè no és capaç d’estimar i dignificar la llengua que parlen al seu poble. Tot per un grapat de vots que ja no tindrà.


Levante, 14 de maig de 2018


dilluns, 7 de maig del 2018

Totes li ponen







En Tots els camins duen a Roma, les magnífiques Memòries de Gaziel, em quede bocabadat en llegir, en l’explicació de com nasqué aquest llibre, la gra importància que li dóna a l’atzar. Ell ho diu: en el llenguatge quotidià del carrer, en tots els idiomes, en va ple d’expressions com aquestes: “totes li ponen” o, la contrària, “no n’ensopega ni una”. Gaziel insisteix molt en el tema: en el mateix home i el mateix esforç, els resultats mai no són idèntics; els dots i el treball no són cap garantia de res, ja que homes amb facultats escasses i no gens esforçats assoleixen posicions increïbles... En la presentació d’aquest llibre la vida queda com un gran joc d’atzar on val més tenir sort que tenir bones fitxes.

Només arribar al segon capítol et trobes l’explicació a tanta insistència. Conta que arribà el 7 de novembre de 1893 i els seus pares havien d’anar a la inauguració de la temporada al Gran Teatre del Liceu, una de les solemnitats tradicionals més sonades de la tardor barcelonina. El seu pare era un apassionat de l’òpera i comptava, per primera vegada, amb la seua mare, en aquella festa de la capital. L’obra anunciada per a la inauguració era Guillem Tell de Rossini.

La mare ja feia dies que estava en mans de la modista. Però aquella vesprada va passar alguna cosa estranya. Havent dinat, el pare va eixir a donar un tomb, i la mare a fer la darrera visita a la modista. Gaziel, que era petit, aprofità per anar al carrer d’Aragó a veure passar trens acompanyat de la cambrera. En tornar a casa, a l’hora del berenar, tot havia canviat i pres un aire dramàtic. La mare, en vindre de la modista, s’havia tancat a la seua cambra. No hi havia dubte: plorava. De què havia de plorar? Més aviat que de costum comparegué el pare, que venia tot content a sopar d’hora i vestir-se per anar al Liceu. I, en trobar-se solet i a les fosques, demanà tot seguit per l’esposa. La cambrera corregué a encendre les tulipes vermelles de llum on el gas, al començament, xiulava, mentre el pare, tot intrigat, es ficava de pressa a la cambra veïna. Què passava o què havia passat?. 

Quan la mare i el pare aparegueren ja era de nit. Ella tenia els ulls d’haver plorat força. El pare la seguia tot moix i contrariat: “Pensa-t’ho bé —deia ell, volent arreglar-ho—. Encara hi ha temps.” “No: ja t’ho he dit —feia la mare amb veu resignada—. M’estimo més quedar-me”. Després va vindre allò de “Quina sort hem tingut fillet!”. Al Liceu, hi han llançat dues bombes! ... Dorm, petit, dorm, que la mamà vindrà a fer-te companyia.”


Els seients que els pares de Gaziel tenien al Gran Teatre del Liceu eren a la mateixa banda del pati, on havien caigut les bombes, i no gaire lluny del lloc de l’explosió. Si aquella nit els pares de Gaziel hagueren anat a la  inauguració de la temporada, és molt probable que no hagueren tornat. Una bona discussió, una bona baralla, els va salvar.

Levante, 7 de maig de 2018













diumenge, 6 de maig del 2018

L'estupor






Josep Iborra (1929-2011) va deixar nombrosos manuscrits inèdits a la seua mort. El seu fill, Enric Iborra, ens ha preparat el primer volum d’aquests manuscrits, Estupor, que ha publicat l’editorial Afers. El llibre recull una sèrie d’assaigs breus, la majoria dels quals es poden classificar en dos blocs: els dedicats a la reflexió moral i filosòfica, i els centrats en la crítica i en la teoria literàries. Textos que volen suggerir el camí que va encetar Montaigne amb els seus Assaigs que és la manera de parlar dels altres a partir del propi jo, de l’experiència personal. En la temptativa de conéixer-se a un mateix, que és la millor forma de conéixer els altres.

Iborra ens parla de literatura com a experiència. Una forma d’experiència del món i de la vida. Una experiència que pot estar centrada en l’escriptura, en la creació de l’obra; o en la lectura, en la seua recreació. He trobat molt interessant el llibre i, sobretot, molt suggerents les reflexions que fa sobre la lectura. Com la impremta en canvia el concepte: el llibre per a ser llegit individualment pel lector i no a través d’un rapsode, un intermediari. Les classes de lectors. Els que busquen un llibre que diga el que ells pensen sobre les coses. Si en el llibre que lligen troben massa idees que els resulten estranyes, el llibre deixa d’interessar-los. S’avorreixen, es posen desficiosos i acaben la lectura. Els que demanen llibres que els ajuden a qüestionar-se, que volen trobar idees que no havien pensat mai i els proporcione punts de mira nous. El llibre que ajuda a pensar i pensar-se. I en el cas extrem, anòmal: el lector inclinat a repetir en la seua vida allò que ha llegit. Recordeu: els casos de don Quixot i d’Emma Bovary. La follia del lector i la de l’autor. Com en les lectures de cavalleries, prototipus de llibres inversemblants, són els lectors els que es tornen bojos, com Alonso Quijano, que “del poco dormir y del mucho leer se le secó el cerebro.

N’hi ha, però, moltes més tipologies de lectors. El lector “don Joan” que consumeix el llibre i l’oblida. El lector fidel que retorna sovint als mateixos llibres. El lector que va a la recerca d’un llibre que no existeix. El que descobreix un llibre. El de la decepció o desencís. El lector escriptor frustrat. Els que lligen per a escriure. Els que són passius en la lectura i lligen com si estigueren dormint. Els que reaccionen a una lectura. Els que han decidit ser escriptors a partir de determinades lectures. El lectors que van a la recerca d’un llibre que els retorne el batec de la vida. Els lectors de novel·les. La lectura coma a experiència. La mitja taronja del lectors. L’illa deserta i el llibre. La mort de Scherezade. El lector i el canon. L’aparició del lector modern...


Levante, 30 d'abril de 2018