dilluns, 30 de juliol del 2012

Bones vacances


L’amic Amat ai, sembla un començament de Ramon Llull, no?─ em recorda que Panorama descansa durant el mes d’agost i, per tant, aquesta serà la darrera columna de la temporada. Una temporada que acaba molt pitjor que va començar amb molts més aturats, molts més retalls, molta més indignació i moltes més manifestacions... Fins i tot, en l’última de l’altre dia, a València, potser assistiren alguns dels policies que van carregar contra els estudiants del Lluís Vives, quan feren explotar allò que anomenen La Primavera valenciana. I és que no hi ha res millor per a prendre consciència que les coses van malament que et toquen la corfeta. Ja va explicar el vell Karl Marx que el joc, la lluita de classes, era un problema d’interessos. I quins són els veritables interessos d’un policia? Defensar la llei que és pel que cobra? O defensar els seus interessos com a treballador? Bonic dilema per començar les vacances que deixarem damunt la taula. Hem oblidat massa prompte Marx i la lluita de classes i massa tantes coses... El fracàs de les internacionals d’esquerres, de totes les internacionals d’esquerres,  ens ha portat a unes veritables internacionals de dreta que sí que funcionen. N’hi ha esquerres? O som ja tots de dreta? Em dóna la impressió que només queden signes i que les grans protestes que comencen a traure el cap, perquè la situació no es pot aguantar, no tenen direcció política, ni sindical. L’espontaneïtat del personal és directament proporcional a les garrotades que sofreix en la pròpia pell. Però no apareix un lideratge, una direcció política que diga quin és el recte camí. I els bombers es manifesten en pilotes o en roba interior... Per què els bombers tenen aquestes preferències? Alto! No estic en contra. Em mereixen tot el respecte i la meua admiració, sobretot per la tasca que fan cada dia. Encara com en la darrera mani van fer servir una cosa una mica més contundent com les motoserres. Els sanitaris es posen la bata blanca i els professors la camissa negra, que deu voler representar el dol en què està l’escola pública. És, si ho mireu bé, el triomf de la camiseta, com podem comprovar fins i tot en els nostres parlaments on els diputats d’esquerra les exhibeixen. No vull semblar ingenu, però durant aquestes vacances caldria que algú es plantejara la direcció i els objectius de les accions que segur que vindran i la coordinació amb la resta d’Europa i el món mundial. Els sindicats i els partits d’esquerra ─si en quenden─ s’ho haurien de plantejar. O és que no volen donar una alternativa al desficaci aquest dels mercats i dels diners? Visca la internacional!

Levante,30 de juliol de 2012

dilluns, 23 de juliol del 2012

País faller




Ens haguérem estalviat moltes disputes estèrils si haguérem encertat, des del principi, el nom de la terra dels valencians. Ni Regne, ni País, ni Comunitat. Açò és una falla. Els Palau de les Arts, Terra Mítica, la ciutat de no sé què, l’aeroport de Castelló, Grans esdeveniments... Tot grans monuments que es fan i desapareixen o no sabem traure’ls profit, com el fum de les falles. Fins i tot, l’ambiciós Centre d’Investigació Princep Felipe està sense pressupost i acomiadant científics.... Mireu si és així, que amb la pluja carpetovetònica que cau, el debat el tenim en les falles, en el capritxós pont de les falles, perquè, com ha deixat escrit un amic meu, això del Nou d’Octubre no li importa a ningú. Ja no li importa ni a les ties maries, ni als feixistes que s’entretenien insultant les autoritats socialistes. El debat el tenim, com no podria ser d’altra manera, en les falles, entre Fabra i Rita, entre els seus tripijocs pel poder i entre els ingenus de l’oposició que els segueixen el joc. Mentre, l’Estat dissenya una estratègia per  imposar l’Espanya uniforme. I ho venen com una necessitat. Moltes de les veus de les ràdios i els diaris identifiquen autonomia amb ostentació, despeses descontrolades, caciquisme, amiguets de l’ànima i falta de voluntat per combatre el dèficit fiscal. I aquesta autonomia, sobretot, és l’exemple que els ve com l’anell al dit. Els de l’Espanya “grande” de sempre argumenten que els mercats desconfien, perquè desconfien de les comunitats autònomes. I va arrelant en l’opinió pública la idea que les autonomies són l’origen de tots els mals, que són insostenibles. I, mentre, l’entreteniment dels nostres polítics continua sent el mateix de sempre, la historieta dels símbols i de la falla, per interessos de poder. Fins i tot Marga Sanz d’EU, que no diu ni pruna en valencià, ha caigut en la trampa, supose que referint-se al 9 d’octubre: “És una forma de ningunejar una festa que representa el sentir dels valencians i la nostra capacitat d’autogovern”. Mentida. El sentir dels valencians no està en això. Ni en els més conscients que passen d’una festa que celebren les autoritats autonòmiques amb el més pur estil d’ofrenar no sé que a tots els poders i a tots els sants. El sentir de molts valencians està en creure’s el discurs dominant i interessat que les autonomies són un luxe innecessari. Això és el que haurien de començar a contrarestar el senyor Fabra, l’alcaldesa Rita Barberà i els amics de l’oposició. La proposta del president només hauria de ser un problema tècnic i una mica problemàtic.

Levante, 23 del 07 del 2012

dilluns, 16 de juliol del 2012

Els escanyapobres


En el debat de l’altre dia en què un Rajoy vençut i manat anunciava, en el lloc on diuen que resideix la sobirania popular, les mesures, els retalls, que li han imposat els que veritablement gestionen la nostra economia, vam comprovar, una vegada més la inutilitat d’alguns polítics. Pot haver un polític més desastre i més carabassa que qui aplaudeix quan el seu líder anuncia les desgràcies que va a imposar a la gent més feble i vulnerable d’aquesta condemnada pell de brau? “Que es foten!”, va dir una diputada valenciana, que no mereix ni que es  pronuncie el seu nom en aquesta columna. En quin món creuen que viuen aquests senyors? I més encara quan no tenen cap marge per a decidir quines són les nostres prioritats i quan Europa ha pres definitivament el comandament i decideix els impostos, condiciona les lleis i modifica els salaris. Com es pot aplaudir això? El president Rajoy ha pujat a un vaixell que no porta a cap port agradable i el camí no estarà ple de ventures i de coneixences, sinó que serà un camí antidemocràtic, que escanya les classes mitges i els autònoms i ofega els més necessitats, després d’amnistiar un bon grapat de defraudadors. Rajoy i els seus companys de viatge comencen a ser els personatges antisistema més perillosos. Han començat a dinamitar tot el sistema de protecció en què aquest estat s’havia pogut dotar després de l’esforç de molts anys i després del gran pacte que es va fer durant la transició.

 I què pot fer l’esquerra? On és la seua força? En té? Quina alternativa presenta? Tenen capacitat de mobilització per aturar aquesta gent que truca de matinada? Per on van els tirs del PSOE ja ho sabíem des dels temps de Zapatero. Amb ell es van iniciar tots els retalls. Però la clau de la postura d’ara ens la va donar el seu actual dirigent, Alfredo Pérez Rubalcaba, quan, segurament, se li escapà: “Si vol retallar, retalle, però no insulte els parats...”. Què vol dir? Que seria millor que després de cada retall ens feren un massatge? Potser seria millor medicina, però és aquesta la diferència? Quina alternativa proposa? Ja ha explicat algú en què consisteix compaginar la contenció de les despeses i el creixement?

Molta gent opina que fa temps que és l’hora d’un gran pacte, d’un consens, d’un govern de concentració dels principals partits que anomenen nacionals. Això em fa més por que una pedregada, perquè em recorda al Movimiento Nacional que és per on sembla que van els trets: ofegar les autonomies i consolidar unes innecessàries diputacions provincials que són producte d’un passat molt obscur i que s’aguanten per interessos estrictament partidistes. Més val que el PSOE es quede en l’oposició i que ens faça massatges.

Levante 16 de juliol de 2012

dimarts, 10 de juliol del 2012

Misèria de l'educació


T’acostes a les escoles i instituts i és un drama. Els companys suprimits i desplaçats intenten retenir les llàgrimes en els ulls quan s’acomiaden dels companys i dels alumnes. Deu ser dur tornar a començar de nou en un altre institut, en una altra escola, en un altre poble, com si l’educació fóra com un treball qualsevol en què es pot partir de zero cada any. Com si els treballs en equip es pogueren improvisar tots els dies. Els interins encara ho tenen pitjor, perquè no tenen cap esperança de tornar a treballar, cap expectativa de futur... Els que s’hi queden no saben com podran fer la faena dels companys que se’n van i com podran donar tantes classes a un nombre d’alumnes excessiu i amb tants nivells diferents. El tractament individual, tantes vegades necessari, serà missió impossible. Si els nivells de fracàs escolar eren ja insuportables per falta de mitjans, ara serà molt més pitjor: vindrà un nou incendi. Les escoles i instituts necessiten de més personal especialitzat per atendre les noves problemàtiques que plantegen les noves formes de vida. L’escola ja estava obsoleta i necessitava de moltes més inversions i s’està fent el contrari. La Consellera, pobreta, no sap realment el paper que li han encomanat. No sap realment quina és la seua missió, perquè si fóra conscient del mal que està fent, segurament dimitiria perquè posaren un nou forense que acabara de rematar la faena. I la inspecció educativa? Ai!, la inspecció, quin paperàs que l’obliguen a fer. Encara com s’ha sentit alguna veu digna d’alguna associació d’inspectors que ha explicat les coses com són. S’ha de ser d’una pasta especial per a anar a una escola de poble i reduir la plantilla de mestres a la meitat. Fer grups amb diferents nivells és la solució que donen als pobles menuts. I els que més ho patiran seran els de sempre: els que no tenen diners per pegar a fugir allà on diuen que la gent és culta,  rica,  desvetlada i feliç... En el país d’Angela Merkel, que és l’ama de tots els qui ens governen ací, ho tenen molt clar: cal invertir en educació. I ho defensen per la competitivitat. En un món tan globalitzat els nostres treballadors han d’estar formats per a ser més competitius, diuen. Per això, potser, a banda de formar els seus, ens imposen la no formació dels nostres, perquè no puguem competir i continuem sent un país de segona. Això sí: sempre tindrem el futbol ja que,  per al joc de la piloteta, no escatimem en duros. En això sí que invertim. I som els millors...

Levante, 9 de juliol de 2013

dimarts, 3 de juliol del 2012

Misèria de l'esquerra


Trobe lloable que els amics de Valencians pel canvi intenten aconseguir una mena d’Entesa de l’esquerra. Però també pense que es tracta d’una missió més que impossible. Sobretot, perquè els partits estan instal·lats en els seus propis problemes i molt sovint s’obliden dels que patim la resta de ciutadans que no juguem a la batalla partidista. El darrer intent d’aconseguir aquest objectiu, en l’espai que anomenem l’esquerra plural, ja sabeu com va acabar: estirant-se de les grenyes a les portes dels tribunals. La dreta (que en aquest país és gairebé extrema dreta) pot estar molt tranquil·la, perquè, a la seua esquerra, n’hi ha ben poques possibilitats de construcció d’una alternativa capaç d’aprofitar-se de tots els seus despropòsits. La socialdemocràcia va com cagalló per sèquia després que se n’ha anat en orris el pacte que va fer d’acceptar l’economia de mercat a canvi de l’Estat del benestar. La famosa eixida al centre que és on calia instal·lar-s’hi per construir una majoria suficient queda ara qüestionada amb la possible extinció de les classes mitges. I què fer? No ho saben. I viuen obsedits a resoldre el dilema hamletià més vell que l’anar a peu: donar la mà a qui governa en uns moments tan difícils per a eixir de la crisi o fer un cop de timó i virar a l’esquerra i al nacionalisme. Uns opten per ajudar la dreta a acabar de fer-ho tot pols per a “eixir de la crisi” i altres per fer un canvi radical de política i distanciar-se dels retalladors. Uns miren la França d’Hollande, els altres,  volen virar a l’esquerra perquè tenen por d’una “nova esquerra” emergent a l’estil de Syriza a Grècia que els deixe sense vots. Haurien de pensar que açò no és França, però que tampoc no és Grècia. No és França, perquè, encara que la dreta d’ací és pitjor que qualsevol Zarkozy, el mal de la pel·lícula ha sigut Zapatero i el procés de desaparició de les classes mitges en l’estat veí encara no és tan evident. Tampoc no hem arribat al nivell de deteriorament de Grècia i no és probable encara el desplaçament dels socialistes a segona força. Ara bé, l’altra esquerra, Esquerra Unida i Compromís, ho tenen molt més clar: capitalitzar la incapacitat del PSPV i créixer, que sembla que és del que es tracta. Ho tenen fàcil. No han de fer cap esforç, només posar-se al costat de qui s’han de posar i defensar les coses de sempre.

Levante, 2 de juny de 2012