dimarts, 8 de març del 2011

D’Algemesí a Glasgow





Hi ha cançons que no saps per què, però se’t queden gravades en el cervell i no fas més que repetir-les de manera inconscient i persistent: “arbres del nord que acompanyen les hores”. Això m’ha passat, aquesta vegada, amb Glasgow, la primera cançó del darrer treball Andanes de Rafa Xambó: “núvols i pluja incessant com un sostre de marbre”. Des que em va regalar el CD, el dia de la Trobada d’escriptors de la Ribera, que no ha parat de sonar en el meu cotxe i en el meu cervell: “llàgrimes d’un planeta que es mor”... M’agrada assistir cada any a l’encontre d’escriptors perquè, a banda de retrobar-me amb els vells amics, sempre m’enduc algun bon regal. “Tot ho encomane a l’atzar d’aquest viure”. Enguany ha estat el CD de Rafa i el llibre d’Enric Lluc, Després del silenci (Onada), que tan amablement m’ha donat la seua dona.

Em vaig acostar a la trobada acompanyat per Francesc Vera i pel jove filòsof Xavier Serra. Amb aquesta companyia es pot anar a la fi del món, però la nostra destinació, ara, era més casolana, al costat de casa, Algemesí. Enric Ramiro i Enric Lluc, que s’han encarregat enguany de l’organització de la festa, han estat molt a l’altura de les circumstàncies i aparquem el cotxe en un lloc que ens havíem preparat. Després d’assistir a l’església, on no escoltarem les paraules del senyor rector, sinó les erudites explicacions de Josep A. Domingo sobre el retaule major, manierista i tenebrista, de F. Ribalta, Xavier i jo ens perdem la foto amb els de la Muixeranga, perquè fem fugina a la visió d’un vídeo per a la UNESCO sobre la processó d’Algemesí. Som iconoclastes, ja ho sé. “Vaig carregat de no res, mentre els ulls em festegen”. Ell esmorza i jo em faig un rebentat d’anís. Evidentment, no fem tard al dinar de germanor, que és quan Josep Lozano llig cada any les obres publicades pel personal i ens intercanviem els obsequis oficials. Tampoc no ens perdem el gintònic d’un petit comitè en una terrassa: “sóc un racó d’un celler per si vols beure amb mi”. Allí, a la fresca, els majors rememorem velles batalles i Manolo Baixauli ens conta que està llegint La guerra i la pau, de Tolstoi. “Venen ocells africans a estiuar a la fresca, m’imagine que t’han vist vora mar” . Després, tornem a casa i “me’n vaig cap endins, cercant la solitud, amb una altra cançó...
(Levante 21 de febrer 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada