dilluns, 12 de març del 2012

Manar és cobrar

Anava a escriure sobre la Mona de pasqua, però m’arriben dos correus que em fan rectificar i em situen en la realitat més crua i immediata. El primer diu que els sindicats acaben d’anunciar la vaga general per al 29 de març. I no puc evitar que em vinga a la memòria una conferència de Josep Fontana, Més enllà de la crisi, que va fer en la seu de CCOO de Catalunya. Fontana ens recorda que estem educats en una visió de la història que feia del progrés la base global de l’evolució humana. El professor, però, ens recorda que això no era fruit de cap regla que implicava que el progrés fóra inevitable, sinó que era la conseqüència d’uns equilibris de forces en què les victòries aconseguides no eren el fruit de les revolucions triomfants, sinó més aviat eren el resultat de pactes i concessions obtinguts de les classes dominants a canvi d’evitar l’autèntica revolució que transformara completament les coses. I, això, perquè, “des de la Revolució francesa fins als anys setanta del segle passat, les classes dominants visqueren atemorides per fantasmes que pertorbaven el seu somni”. Tenien por a perdre-ho tot davant l’enemic revolucionari: jacobins, carbonaris, anarquistes, comunistes... Una por que va desaparéixer en els anys setanta del segle passat després de la crisi del petroli, que va servir de pretext per a iniciar el canvi que començaren Ronald Reagan i la senyora Thatcher. Com que no tenen por, tenen via lliure... I, ara, aprofitaran la crisi per acabar amb totes les coses que no són rendibles per a la seua butxaca: l’estat del benestar. I en aquesta línia tenim la reforma laboral per la qual els sindicats han convocat la vaga. Una reforma laboral que em porta a l’altre correu: “Pagar amb la mà tancada era la forma de pagament habitual a les places dels pobles, no fa massa anys. Els treballadors, acudien a la plaça, a boqueta nit, després de treballar de sol a sol, on els propietaris (amos), procuradors, encarregats, caps de colla..., pagaven i llogaven els jornalers si hi havia faena i els donava la gana. La imatge deuria ser molt bèstia: el jornaler parava la mà, i un puny tancat s’obria i deixava caure unes monedes. El correu acabava amb un aforisme de Joan Fuster: “Qui paga mana? La història i l’experiència de cada dia demostren, almenys, que qui mana cobra. Manar és cobrar –entre altres coses.”

Levante 12 de març de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada